Fets i no paraules

Mapa de votacions conjuntes PSC/PSOE i PP

by .

En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad hoc alternativa quan la que hi ha no ens interessa o no els afavoreix. Una malaurada praxi que té una llarga història al darrera —només cal recordar el nefast exemple de Joseph Goebbels (al qual se li atribueix aquella famosa frase sobre el poder de la propaganda: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”— i que no ha fet més que acréixer-se arriscadament els darrers temps.

Així, els socialistes catalans, després de negar el pa i l’aigua als seus oponents convergents, de tenir més en compte els seus interessos particulars que no pas els generals, i llançar-los als braços anhelants del PP, repeteixen amb obstinació que l’abstenció del partit de Mariano Rajoy en la votació dels pressupostos del 2011 suposa un nou “Pacte del Majéstic” entre populars i convergents. A la qual cosa, no cal dir-ho, hi oposa CiU la seva pròpia visió, assegurant que ha estat el PSc el que els ha obligat a entendre’s amb els populars en aquest afer en concret, sense que això impliqui cap mena de pacte extensible a d’altres àmbits.

No cal dir que el que ha sortit més afavorit d’aquesta baralla infantil (o més aviat, de pati de col·legi) entre PSc i CiU —que altra volta han palesat no trobar-se a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivim, ni d’ésser capaços d’escoltar el clam multitudinari de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, que reclamava unitat per a la defensa de la dignitat de Catalunya— ha estat el partit d’Alícia Sánchez Camacho, que ha aconseguit, sense cap mena d’esforç ni de mèrit, situar-se en la centralitat d’un mapa polític català on sempre havien ostentat, merescudament, un paper del tot residual.

Si a això hi afegim que els antics socis del tripartit —socialistes, ICV com ERC— segueixen enrocats en la pueril, irreal i ben poc eficaç estratègia de distingir entre la dreta i l’esquerra, quan el seu pas pels dos darrers Governs progressistes consecutius no sembla pas que els legitimi gaire per a fer-ho, ni per a presumir de cap mena d’orientació social (i no diguem nacional!), potser és arribada l’hora de posar, blanc sobre negre, bit sobre bit, el colossal abisme que, en el terreny polític, hi acostuma a haver entre els fets i les paraules.

Seguint el model —tot i que per força més modestament— d’un ben conegut company de l’oceà d’Internet, encetem un mapa de votacions conjuntes del PSc/PSOE i PP, que no té altra pretensió que posar de manifest que la realitat no és com volen fer-nos veure (i creure) que és. Que la realitat dels fets és tossuda i aclaridora. Que, com bé diagnosticava en Josep Pla, la dreta i l’esquerra espanyola, i les seves respectives delegacions, el PSc inclòs, de tan similars com són, arriben a ésser indistingibles.

Transcrivim, doncs, una llista de les votacions conjuntes del PSc-PSOE i el PP al llarg dels darrers anys. Una llista que —per raons laborals evidents— és d’entrada ben modesta (i tanmateix, prou significativa), però que confiem en poder anar ampliant progressivament a mesura que el migrat temps de lleure del qual disposem ens ho permeti. Afegint-hi, també, no tan sols les votacions parlamentàries conjuntes, espanyoles i catalanes, sinó també els pactes que populars i socialistes han anat establint, sense cap mena de complex, els darrers temps. El primer dels quals, no cal dir-ho, el que els permeté —Ley de Partidos mediante— apartar el PNB del govern d’Esukadi.

Si us hi voleu afegir, convertint aquesta mapa o llista en tan exhaustiu i fidel —i constatable—com sigui possible, ho podeu fer a través del mur del meu compte de Facebook, de la meva pàgina, del meu compte de Twitter (@xavierserrahima), de l’etiqueta #pactesPSOEPP, dels comentaris en aquesta entrada del bloc o de l’adreça pscpsoepp@gmail.com. A veure si fem pinya i aconseguim destriar les paraules dels fets… Mercès d’avançada per la vostra tan benvinguda col·laboració!

divendres, 15 de juliol del mmxi

www.racodelaparaula.cat

Votacions conjuntes PSC/PSOE-PP

2011

8 de juliol, PSC, PP i CiU voten en contra de la moció de SI que demana la reducció d’un 20 % dels càrrecs públics.
30 de juny, contra la proposició de llei de CiU que sol·licitava al govern espanyol que aprofités l’entrada de Croàcia per a impulsar un canvi en el reglament de règim lingüístic de la Unió Europea per a reclamar la oficialitat del català.
14 de juny, PP i PSOE voten en contra la proposició de llei del BNG sobre la dació en pagament.
10 de maig del 2011, contra la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del fons de competitivitat. (Paradoxalment, dies abans hi havia votat a favor al Senat espanyol).
7 d’abril, contra la proposta d’Esquerra Unida i Els Verds que els eurodiputats volin en classe turística.
10 de març, PSC i PP voten en contra de la moció sobre la consulta independentista de Barcelona i el dret irrenunciable a l’autodeterminació.
15 de febrer, aprovació de la Disposició addicional de la Llei d’Economia Sostenible (anomenada “Llei Sinde”)

2010

26 d’octubre, el PSOE i el PP voten contra la iniciativa del PNB que reclamava la possibilitat que les seleccions no espanyoles poguessin participar en competicions internacionals.
8 de juliol, a favor del Decret Llei que regula la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FORB).
3 de maig, PSC-PSOE i PP voten en contra l’ample europeu en el corredor mediterani.
16 de febrer del 2010, contra la preposició de llei de CiU que instava a la transferència de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat.

2009

18 de març, contra la moció d’ERC que permetés l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
2 de juliol, PSC, PP i CiU voten contra la proposició de llei per a la prohibició dels transgènics.
22 de juliol, PSOE i PP rebutgen signar la carta que reclama a José Bono que permeti l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
11 d’octubre del 2009, llei de representativitat de les organitzacions agràries.

2007

18 de setembre, contra la proposta de ERC i CiU sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes.17 d’octubre, contra la proposta de retorn dels (mal anomenats) “Papers de Salamanca”.

2002

27 de juny, aprovació de la Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits Polítics.

Comparteix

El PSC defensa el català… en la intimitat!

jul 7th, 2011

by .

No comments yet

Una de les acusacions permanents que ha fet el PSc a Convergència ha estat la d’apropiar-se indegudament del concepte del catalanisme. Històricament, l’encarregat de retreure a CiU, un dia sí, l’altre també, aquest presumpte greuge havia estat el gran Raimon Obiols. Malgrat els seus paupèrrims resultats, el més fidel dels seus èmuls, l’encara més gran Miquel Iceta, ha pres el seu relleu: “no sembla demanar gaire que CiU s’abstingui de donar lliçons de catalanisme i de defensa de l’autogovern als demés [sic]”.

El futur primer secretari dels socialistes catalans té tota la raó: les “lliçons de catalanisme”, ells ni les han demanades, ni les volen ni —encara menys— les necessiten per a res! Per a què els calen, si segueixen amb la seva estratègia de fer de PSOE a l’estat espanyol i de (teòric) PSc a Catalunya? I, sobretot, amb el seu hàbit endèmic de dir una cosa avui al nostre país i fer exactament la contrària l’endemà al parlament de Madrid. Essent fidels al seus eslògans electorals: fets (“votarem sempre amb el PSOE”) i no pas paraules (“defensarem Catalunya”).

Ho demostraren de nou la setmana passada els ja cèlebres 25 del PSc al Congrés, fent costat al PP i votant en contra de la proposició de CiU que demanava al govern espanyol que aprofités el canvi de règim lingüístic que comporta la propera incorporació de Croàcia a la Unió Europea per reclamar l’oficialitat del català a les institucions europees.

Paradoxalment, oposant-se a una més que raonable iniciativa basada en la declaració “És l’hora de l’oficialitat del català a la UE”, promoguda i signada per la seva eurodiputada Maria Badia, conjuntament amb Raül Romeva, Ramon Tremosa i Oriol Junqueras. Document on es destacava que: “Fa anys que la societat civil catalana (…) ha posat en relleu, d’una forma persistent i rigorosa, el dèficit democràtic que suposa la manca de reconeixement de la llengua catalana. Cal, doncs, redreçar la situació per tal de garantir la igualtat de drets dels ciutadans de la Unió.”

Altra volta els fets, que són tossuts, s’imposen a les paraules i, tal i com van denunciar els altres tres eurodiputats signats de la declaració, no pot ésser més lamentable que “els grans partits de l’Estat espanyol” —on s’hi inclou un PSc més PSOE que mai— “hagin renunciat a aquesta oportunitat de demostrar la plurinacionalitat de l’Estat i que, per tant, han demostrat no creure en un Estat plurilingüe”.

Potser no els calen “lliçons de catalanisme”, però potser sí de catalanitat, ja que, com aquell altre, el PSC també defensa (i parla) català només… en la intimitat!

dijous, 7 de juliol del mmxi

www.racodelaparaula.cat

Publicat a Opinió Nacional, el 8 de juliol del 2011

Comparteix

Afectes i desafectes

set 17th, 2010

by .

No comments yet

En el seu teòric missatge institucional de l’Onze de setembre —més propi d’un dirigent no ja del PSc, sinó del PsoE— José Montilla ens convidava als catalans i catalanes a recobrar “el sentiment d’afecte” amb l’estat espanyol “i les seves institucions” que el Tribunal Constitucional “havia malmès”. Ho feia plagiant literalment part del text de la carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya que ell mateix els havia enviat dies abans. Tot sembla indicar que el redactor d’ambdós textos va voler començar la festivitat de la Diada abans d’hora…

Tanmateix, aquesta duplicitat no superaria el nivell de l’anècdota —més quan, al cap i a la fi, en la seva campanya electoral prometé “fets i no paraules”— si no fos per les connotacions que una tal insistència revelen. En un país normal, hom entén que els polítics, i més quan es presenten a les eleccions al seu Parlament, el primer en que han de pensar és en defensar els interessos de la seva terra, posant-los per davant de qualssevol altres. Amb major raó quan es forma part del Govern. I no diguem, ja, quan se’l dirigeix.

Per contra, la visió de Montilla és exactament la contrària: la seva prioritat no és pas defensar la nació catalana —que els magistrats del Tribunal Constitucional, escollits interessadament pel seu partit i el PP, convertiren en paper d’estrassa— sinó l’única, gran i lliure nació espanyola! En comptes d’incentivar-nos a recobrar la dignitat i la consciència que com a poble ens mereixem, a mostrar-nos ferms quan ens ataquen, a viure dempeus quan pretenen agenollar-nos, el secretari general del PSc ens recomana recobrar “el sentiment d’afecte (…) en relació amb Espanya”.

Assegura que la pèrdua d’aquest afecte que sentien “molts milers de catalans” vers l’estat espanyol és “una situació gens positiva que ens hem d’esforçar per superar”. Des del seu punt de vista regional, la “situació gens positiva” —els assessors montillans saben bé que cal defugir termes amb denotacions negatives— que patim no ve provocada per la indignant, ofensiva i humiliant mutilació que l’estat espanyol i les seves institucions han infringit a l’Estatut, convertint-lo quasi en paper mullat, sinó per la pèrdua d’afecte envers la madre patria que ha produït.

Que un restrictiu, unitarista i limitador Tribunal Constitucional hagi dictaminat que no som una nació, que el català no és “jurídicament exigible”, que els nostres drets històric tenen només un pur caràcter ornamental, i que no tenim cap mena de capacitat decisòria no és rellevant, ni provoca una “situació gens positiva”… El que la provoca és que “molts milers de catalans” hagin perdut l’afecte per l’estat espanyol com a conseqüència d’aquests petits retocs, d’aquest 10 % insignificant del text estatutari que Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya¸indicà que s’havien limitat a retallar!

Estenem, doncs, de nou ponts de diàleg amb l’estat espanyol, per més que les seves institucions hagin dinamitat els que fa 35 anys hem procurat anar bastint! Seguim dialogant amb aquells que només monologuen! Seguim esforçant-nos, com proposa José Montilla, en superar aquesta “situació gens positiva” mostrant el nostre afecte per aquells que no ens volen tal com som sinó tal com són ells —i voldrien que fóssim.

No fos cas que, comprensius i generosos com són, ens vulguin considerar altra vegada desafectos a la Unidad de destino en lo universal espanyola! O el que és el mateix, a aquesta integritat territorial que les Forces Armades espanyoles tenen la missió de garantir.

divendres, 17 de setembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#13#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 21 de setembre del 2o1o

Temporal de neu: tindràs preguntes…

mar 17th, 2010

by .

No comments yet

L’inici de la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”. (No pas la segona: “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#299image]