Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Euskadi

Sants innocents a Gaza

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

Los cuerpos desnudos

Una vegada enllestida la segona part, no puc evitar la impressió que hauria estat preferible que Ramiro Pinilla hagués limitat la seva ambició literària, al seva voluntat d’obra gran, d’obra de gruix, i s’hagués tractat d’acabar d’arrodonir La tierra consulsa, en comptes d’aventurar-se a convertir-la en la trilogia Verdes Valles, colinas rojas. Segurament el seu esforç no hauria estat tan titànic, però ben segur que el lector n’hauria sortit beneficiat. No tant per la quantitat de pàgines, sinó per la sensació de que algunes d’elles ni eren necessàries ni contribuïen a reforçar-ne la unitat, més aviat a la inversa…

Los cuerpos desnudos

Los cuerpos desnudos

Cal reconèixer que Los cuerpos desnudos, (Tusquets Editores, 2005), seria una bona novel·la, una obra literària situada clarament per damunt del nivell de la majoria… Ho seria o ho hauria pogut ésser…, si no tenim en compte dues consideracions essencials. En primer lloc, que l’ombra de la seva magistral primera part és allargada: assolir el seu nivell era un repte difícilment assolible. En segon lloc, que aquest segon volum sembla voler-ne fondre dos en un: una primera part, centrada en l’inoblidable Getxo pinillà, i una segona on es narra la fi de la Guerra Civil a Euskadi…

Sense que l’autor se n’adoni, aquestes dues parts acaben convertint-se en dues obres diferents, diferents i mancades d’un nexe que les justifiqui, que les consolidi i els hi confereixi unitat. És ben cert que la primera, que té com a eix argumental la lluita sindical i les celebracions del Primer de maig, sembla enllaçar perfectament amb el volum anterior, amb aquell magnífic macrocosmos, ple de vida i amarat de realitat, que progressivament havíem anant fent nostre. Per contra, la segona, basat en els dies finals de la Guerra Civil a Euskadi, sembla oblidar aquell món i prendre’l només com a justificació.

A mesura que vas endinsant-te en el darrer capítol de la novel·la, fa la sensació de que Pinilla no ha estat prou atent per a adonar-se de que s’estava allunyant del món de Getxo i de les famílies Baskardo i Altube, per a crear una obra nova. Una obra nova que només de manera tangencial té relació amb la proposada trilogia. Una obra nova que defuig – i el que és més greu, posa en perill – la pulcrament llaurada unitat i coherència de La tierra convulsa

No hauria estat més recomanable, potser emprendre una nova novel·la i centrar-se en ella, en fer una acurada descripció dels darrers dies de la Guerra Civil del front basc ? aquest llarguíssim capítol final acaba prenent una tal autonomia, una vida pròpia tan acusada, que fins i tot perd el perfil i la personalitat dels seus protagonistes. Només en Flora som capaços d’entreveure-hi la filla de Getxo. Tot i que, massa sovint, no hi contemplem més que la reencarnació d’Isidora… Pel que fa a Roque – un personatge d’una importància i un gruix cabdal en la resta de la trilogia – i a Matías, no són més que una ombra desdibuixada de les seves personalitats anteriors. Com si només els hi haguessin prestat els seus noms…

Aquest darrer capítol de Los cuerpos desnudos, més que enriquir-la, dilueix, embastardeix i empobreix la sublim mescla de realitat de mite, de novel·la total, de la trilogia. La converteix en tota una altra cosa. Potser hauria convingut, doncs segons el meu humil parer, que la novel·la s’acabés a la pàgina 451. Les més que tres-centes que segueixen, haurien pogut constituir el germen d’una altra vigorosa novel·la, però no pas dins de Valles, colinas rojas

On han anat a raure, Cristina i Ella, les dues protagonistes que fomentaven el pilar imprescindible de La tierra convulsa, en aquestes tres-centes pàgines? On ha quedat, la lluita entre el món antic i el nou que neix? On la història autònoma i real que havia anat bastint amb tant d’encert? Se l’ha enduta, també, la marea de la Guerra Civil…?

diumenge , 14 de desembre del 2oo8

[download#127#image]

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Sempre ens quedarà el Tribunal Constitucional…

Els malèvols i voraços nacionalistes catalans i bascos no tenim altre objectiu en la nostra pobra i pagesívola existència que destruir la unitat del Regne d’Espanya. A banda de tenir l’eterna i infausta mania de no voler deixar costat les nostres llengües perifèriques, de caràcter local –tan allunyades de la sublimitat de les llengües comunes i universals…! – no fem res més que pensar, nit i dia, en com ho podrem fer per desvertebrar l’Estat espanyol. No cerquem ni hem cercat mai cap altra fita: posar setge i destruir la Gran Nació espanyola, que tan comprensiva, integradora i acollidora s’ha mostrat sempre!

Davant d’aquest irredempt propòsit nostre, d’aquesta voluntat destructiva nostra, no és d’estranyar que els nacionalistes espanyols (perdó, els demòcrates espanyols: que mai no són nacionalistes…) intentin defensar-se com bonament poden. És natural, per a evitar els progressos irreversibles i catastròfics del mal no hi ha altra solució que imposar el bé. No hi pot haver res més lògic que els desvalguts espanyols de bé es defensin amb dents i ungles per a impedir la evident voluntat genocida de catalans i bascos…

Al llarg dels segles, com a mínim des del Decret de la Nova Planta, en tenien prou amb recórrer a la força i la imposició militar. Fins el general Franco va haver de sacrificar el seu connatural caràcter humanitari i convertir-se, en contra de les seves creences pregonament democràtiques, en dictador per a evitar els excessos d’una república convertida en l’encarnació del mal i de la perversió: calia combatre amb tots els mitjans a l’abast, la pèrfida combinació entre els comunistes, els ateus i els nacionalistes. SI calia sacrificar-se per a evitar el triomf del mal, el bon home se sacrificava…

Des de la fi dels seus quaranta anys de pau, només l’insigne Tejero va veure clar que tampoc no era cap drama fer ús de les forces armades per a recobrar l’ordre natural de les coses. Si catalans i bascos demanaven allò que no els corresponia, la solució era treure els tancs al carrer i recobrar l’status quo de tota la vida: aquella Una, Grande y Libre que havia convertit els espanyols en un dels més grans imperis que mai havia conegut la història… Aquell imperi gloriós on mai no es ponia el sol.

Des de llavors, han aprés que ja no cal que l’exèrcit surti de les seves casernes, per a garantir la indissoluble unitat de la nación española. Si més no, mentre no sigui imprescindible… Davant de les noves temptacions sobiranistes de les províncies rebels, per a fer front els ànsies insaciables dels satànics nacionalistes basc i català, sempre poden recórrer al més sagrat dels texts sagrats: la Constitució espanyola.

En aquesta Carta Magna els nacionalistes espanyols hi han trobat el seu Sant Grial. Fins i tot aquells que no la van votar, s’hi aferren amb ungles i dents. Amb els anys, han aprés que només han de preocupar-se de seguir tutelant el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, per a que tot segueixi atado y bien atado. Mentre ho puguin fer, tot seguirà sota control. Que Euskadi pretén fer un referèndum? Què Catalunya ha aprovat per un amplíssim marge un nou Estatut? Tranquils, companys, tranquils: la sagrada Constitució ens salvarà!

dimarts, 9 de desembre del 2008

[download#283#image]

La tierra convulsa

De tard en tard, i per pura causalitat, t’arriba un llibre a les mans i et sorprèn. Et sorprèn i et meravella. És el que m’ha succeït amb La Tierra Convulsa (Tusquets Editores, 2004), la primera part de la trilogia Verdes Valles, colinas rojas, del per mi fins ara desconegut Ramiro Pinilla. Un escriptor basc en llengua espanyola que ha dedicat vint anys a escriure aquesta monumental obra.

La tierra convulsa

La tierra convulsa

Amb evidents ressonàncies del Yoknapatawa de Faulkner (i també, encara que amb menor intensitat del Macondo de García Márquez i de la Región de Juan Benet) Pinilla crea tot un món novel·lístic basant-se en el seu Getxo natal. Un món literari creat del no-res, on realitat i fantasia esdevenen intercanviables i indesxifrables. Un món amb aquella personalitat pròpia, amb aquella plena realitat, curulla de vida, que caracteritza només les grans grans obres literàries. Un món que, mercès a la inimitable màgia de la literatura, esdevé més real que la realitat mateixa. Un món on mite i realitat conviuen.

En aquest primer volum – del qual, com sempre, no tinc cap intenció de desvetllar-ne l’argument – l’autor se serveix de diversos personatges, èpoques i punts de vista, entremesclats amb una gran destresa narrativa, per a exposar-nos la història d’un món antic, arrelat a la terra i a les tradicions, que es va descomponent i que, poc a poc, que va quedant arraconat i acaba per cedir el seu lloc al nou, que, de la mà de la industrialització, comportarà la uniformitat i la pèrdua d’identitat.

De a mà de la seva magistral ploma, assistim, doncs, a l’oposició entre els temps antics i els moderns. Els antics, immemorials, que durant segles i segles havien semblat inalterables i eterns, sempre fidels als costums propis i a un manera d’ésser particular i intransferible, i els nous, que van imposant la seva homogeneïtzació i posant en perill i amenaçant amb esborrar els rastres la diversitat i els signes distintius del passat i la història del sencera i irrecuperable del poble.

La novel·la, profundament intricada en allò que podríem anomenar el món basc, demostra, una vegada més, que només el que és profundament local pot arribar a esdevenir universal. Tot i que l’autor se submergeix en l’essència d’un poble indiscutiblement basc – i del poble basc en general – la visió que en resulta no pot ésser més universal, més definitòria del món sencer. D’aquesta constant lluita entre el que és vell i el que es nou, entre el que roman i el que canvia, entre el que és i el que serà, entre l’avui i el demà…

En la novel·la, a banda d’aquesta visió localment universal, hi podríem destacar dos trets que li confereixen una força literària irresistible.

Per un costat, una solidesa argumental desacostumada, que la tenyeixen d’una profunda càrrega humana. Assistim no només a la història d’un petit poble d’Euskadi al llarg de quasi cent any, sinó a tota la seva història, des de la seva creació fins al nostres dies. Amb una voluntat, doncs, quasi fundacional, genèsica. Pinilla no només és un autor omniscient, que viu i fa viure els seus personatges; és, per damunt de tot, el creador – que quasi podríem escriure en majúscules – de tot aquest món.

Per un altre, en aquest magnífic fresc novel·lístic, hi excel·leix la extraordinària habilitat narrativa de l’autor; teixeix, amb una precisió artesanal, una trama literària ajustadíssima, perfecta, que encaixa al mil·límetre. Al llarg de 744 pàgines se succeeixen, sense seguir l’ordre cronològic natural o convencional i, en principi, sense semblar que segueix cap altre ordre predeterminat o preestablert, una inacabable profusió d’històries, de veus i punt de vistes, que es van cedint el pas constantment els uns els altres.

I ací és on l’art del narrador, del gran narrador, assoleix la seva sublimació: aconsegueix, al bell mig del teòric caos, lligar tots els fils, evitar la dispersió argumental i menar-nos amb mà segura vers el camí de la història que pretén explicar.

Acostumats com estem a que alguns dels més lloats i premiats autors actuals faci la impressió d’usar amb calçador i sense massa criteri el desordre cronològic en les seves obres, l’esforç de Pinilla s’agraeix; cada capítol i, dins d’ells, cada paràgraf, fa la impressió d’anar just allí on li correspondria. Més encara, d’escaure’s allí i només allí on ha d’anar…

Un llibre, doncs, de pes, i no només metafòricament, és feixuc de veritat: tant que, d’entrada, convida a una atemorida prevenció…! Una gran obra que, amb el pas del temps, anirà esdevenint més i més important.

En el benentès, per descomptat, de que les dues següents parts de la trilogia sigui capaces de mantenir el seu altíssim nivell…

divendres , 5 de desembre del 2oo8

[download#186#image]

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

La pau no admet dreceres

Avui no podem més que desar el poc l’enginy que podem considerar que tinguem i fer un sentit homenatge a les víctimes. A totes les víctimes, siguin d’on siguin i provinguin d’on provinguin. I en el nombre que siguin. Cada víctima és important per ella mateixa…Tant d’aquelles que han estat notícia, a la Xina, a Myanmar o a Euskadi, com les restants que segueixen i seguiran oblidades, a tants països en conflicte que no són objectiu de les càmeres de televisió ni del paper imprès.

Amb els desastres naturals, davant dels quals estem impotents, no podem més que solidaritzar-nos amb els damnificats. Solidaritzar-nos-hi i oferir la nostra ajuda incondicional. Amb independència que l’estat que s’hauria d’encarregar de distribuir-la la pugui o no merèixer. I amb més raó encara si els seus ciutadans pateixen una dictadura. Ja que no els en podem alliberar – a no ésser que tinguin reserves petrolieres o d’altres productes similars… – almenys podem tractar d’alleujar-los en situacions de crisi o d’extrema necessitat.

Al cap i a la fi, la població civil sempre és innocent. En qualsevol guerra, cop d’estat, desastres naturals, atemptat o si són violats els drets humans. I acostuma a ésser la que més pateix. Ajudar-los és la nostra obligació moral. Fins i tot en cas de que l’estat receptor no ens ho permeti. Per més que la major part de l’ajuda es quedi en mans dels quatre aprofitats de sempre, serà millor una petita ajuda que cap ajuda.

Pel que fa als atemptats terroristes, que no són inevitables sinó que depenen de la voluntat humana – per a dir-ne d’alguna manera… – no podem més que condemnar-los, per enèsima vegada, amb absoluta rotunditat. I sense cap mena de subterfugis ni justificacions: recórrer a la violència suposa, d’entrada i sense excepcions, perdre la raó que es pogués tenir. Les raons s’han d’entendre amb les raons, s’han de defensar amb les paraules, mai fent ús de les pistoles, les bombes o la força bruta.

Quin consagrat dia s’adonarà Eta de que el terrorisme en cap cas ajuda al moviment d’alliberament basc? Que, per més que ens ho vulguin fer creure, no representen ni tenen res a veure amb el MVLN…! Que a Euskadi l’últim que li cal són salvadors de la pàtria que posin les armes al damunt de la taula…! Fins quan haurem d’esperar per a que comprenguin el missatge de Ghandi: <<No hi ha camins per a la pau: la pau és el camí…!>>.

I menys encara hi ha dreceres, afegiria jo.

dimecres, 14 de maig del 2008

Premsa i llibertat

Avui és el Dia Internacional del Periodista – o algun altre títol grandiloqüent d’aquests (que acostumen a adornar el més pur no-res…) – i la major part dels mitjans de comunicació s’han encarregat de posar-ho de manifest. Jo, com no podia ésser d’altra manera, malgrat que ni sóc periodista ni tinc pas cap intenció d’ésser-ho, m’afegeixo a la celebració.

Els mitjans espanyols, televisius sobretot, han posat un èmfasi espacial en un estudi de Reporters Sense Fronteres que assenyala que hi ha uns dos-cents periodistes al món empresonats per raons ideològiques. I, d’entre els estats on la premsa no es pot practicar lliurement i on no es garanteix l’exercici de la llibertat d’expressió han destacat la presència de l’Estat espanyol.

I ho han fet per a referir-se a Euskadi, on hi ha periodistes que són perseguits i amenaçats pel sol fet de tractar de defensar i expressar les seves idees amb llibertat. I no només periodistes, sinó també professos o catedràtics universitaris. Alguns d’ells, han de dur escorta. D’altres han hagut de marxar del País Basc davant la por d’ésser represaliats.

Una situació del tot lamentable, al blasme de la qual sóc el primer en sumar-m’hi. Res no justifica la restricció de la llibertat d’expressió. Res! Ni la – sempre teòrica – defensa dels més alts principis i idees. Res!

Res no justifica que ningú pugui ésser privat del dret inalienable d’expressar i fer públiques les seves idees i opinions, per més oposades que puguin ésser al sentir de la majoria o d’aquells que pretenen imposar la seva voluntat. I, menys encara, si es recorre a l’ús de la violència per a aconseguir-ho.

Ho repeteixo: res ni ningú justifica el recurs de la violència. Cap idea ni ideologia. Cap noció d’estat, de país o de pertinença a una comunitat nacional. Com sempre he defensat – i seguiré defensant fins al meu darrera alè – l’ús de la violència deslegitima qualsevol idea o principi, per més elemental o noble que pugui semblar.

És per això que aplaudeixo, amb l’energia i entusiasme que l’ocasió mereix, la crítica inqüestionable que s’ha fet des dels mitjans de comunicació espanyols a la restricció de l’exercici de la llibertat d’expressió que pateixen els periodistes a Euskadi, a causa de l’amenaça terrorista.

I aplaudeixo, encara amb major entusiasme, que tots ells ho hagin fet sense deixar-se dur pel partidisme o la subjectivitat i que hagin mostrat una total unanimitat denunciant tots els periodistes que pateixen a causa de la vulneració de la llibertat d’expressió a Euskadi: tant els que són amenaçats per Eta com aquells que són empresonats o no poden expressar la seva visió abertzale perquè els seus diaris en llengua basca han estat clausurats i il·legalitzats…!

O potser no ho han fet, s’han deixat dur pels seus prejudicis i tan sols han denunciat els periodistes que pateixen el costat fosc del nacionalisme basc i no pas els seus companys de professió que sofreixen la banda obscura del nacionalisme espanyol?

dissabte, 3 de maig del 2008

PS: Un desig final – compartit per la immensa majoria de la població – que Eta lliuri les armes, unilateralment, sense treves ni condicions, i desaparegui per a no tornar mai més. Així es faria el primer pas per a que, per fi, la pau i la llibertat siguin una realitat per a tots els ciutadans d’Euskadi!

Features Stats Integration Plugin developed by YD