Quan això ha succeït i Amaiur —malgrat la temptativa d’il·legalitzar-los preventivament, que acordà el Tribunal Supremo però anul·là el Constitucional— ha aconseguit representació parlamentària, la mesa del congrés s’ha valgut d’una més que capciosa estratègia legal per a privar-los del grup propi que els corresponia.

Sens dubte, aquest model seu de donar-los la benvinguda no pot ésser més assenyat ni més productiu: ara que la solució del conflicte basc és més a prop que mai, ara que, per fi, la pau sembla albirar-se més enllà de l’horitzó, els nacionalistes espanyols han alçat de nou la veu —sortosament, tan sols la veu…— per dir: “Així, tampoc!”.

Que Amaiur pogués o no tenir grup parlamentari propi depenia únicament i exclusiva de la interpretació que es fes —o, més aviat, que es volgués fer— de l’article 23 del reglament del congrés, que estableix que: “Els Diputats, en número no inferior a quinze, podran constituir-se en Grup Parlamentari. Podran també [fer-ho] els Diputats d’una o diverses formacions polítiques que, tot i no reunir l’esmentat nombre mínim, haguessin obtingut un número d’escons no inferior a cinc i, almenys, el 15 per 100 dels vots corresponents a les circumscripcions on hi haguessin presentat candidatura (…)”.

Atès que l’article no estableix, com bé ho hauria fet si ho hagués cregut oportú, que el 15 % calgui obtenir-lo a totes les circumscripcions, la lògica jurídica elemental obliga a interpretar-lo en el seu sentit més ampli possible. Les regles tradicionals que provenen del Dret Romà, del Digest, així ho estableixen: “ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus” (“allí on la llei no distingeix, no hem de distingir”), “ubi lex voluit, dixit; ubi nolui, tacuit” (“quan la llei ho vol, ho diu; quan no, calla”).

Amb major raó quan en ocasions anteriors —amb el PNB l’any 1986 i amb ERC el 2004— el 15 % es computà de manera global i no s’exigí pas que s’hagués obtingut a totes i cadascuna de les províncies. En aquest sentit, de nou el Dret Roma és prou concloent: “minima sunt mutanda quæ interpretationem certa semper habuerunt” (“”cal canviar el mínim possible allò que sempre ha tingut una interpretació certa”).

Sobretot si tenim en compte que l’article 23.2 de la Constitució estableix que “[Els ciutadans] tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics”, la qual cosa comportà que el Tribunal Constitucional, quan el PP recorregué la concessió de grup propi a ERC l’any 1986, dictaminés —establint, no cal dir-ho jurisprudència— que “es possible invocar l’art. 23.2 CE front actuacions de las Càmeres que impedeixin o obstaculitzin artificialment l’exercici del nucli de la funció representativa, que contradiguin la naturalesa de la representació o la igualtat entre els representants” (FJ 2, Auto 262/2007).

La qual cosa converteix encara en més indignant el fet que el PP —amb la “col·laboració necessària” del PSOE i de CiU, que s’abstingueren en la votació— es prevalgui il·lícitament d’una interpretació estrafeta d’un teòric informe jurídic (gens concloent, sense data, signatura de lletrat o capçalera) per a negar-li el grup propi a Amaiur. Amb l’agreujant final d’haver convertit allò que el text considerava una possibilitat (“pot entendre’s” [que sigui necessari haver obtingut un 15 % dels vots en totes i cadascuna de les circumscripcions electorals]), en una obligació: “cal entendre[-ho]”.

En ocasions com aquesta, com pot estranyar que hi hagi gent amb un mínim sentit comú que es demani si, en ple segle XXI, és admissible que una gran part del nacionalisme espanyol segueixi preferint, encara, —com Calvo Sotelo el 1936—, “una España roja antes que rota”.

divendres, 23 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de desembre del 2011

Declaració tant anhelada com esperançadora que cal que —aquesta vegada sí, i de veritat— entre tots convertim en una realitat. Amb la cautela deguda, però amb la voluntat d’acabar finalment amb el malson de la violència que des de fa tants anys pateix Euskadi. Actuant, cadascú dins de l’àmbit particular que li correspongui, amb l’escreix de responsabilitat que els moments crucials exigeixen.

Deixant de banda, doncs, personalismes o interessos partidistes de curta volada, així com prejudicis, conceptes sense fonament —“treva parany” i similars— i inflexibilitats granítiques que no tan sols no duen enlloc, sinó que dificulten encara més una situació prou difícil. És el temps de demostrar si els diversos actors d’aquest drama saben situar-se a l’alçada del moment històric que els correspon viure. Primer de tot els terroristes, per descomptat, però després tots els altres.

Per a aquells que s’entestaran en parlar de xantatges inadmissibles o de recordar el fracàs de les declaracions similars, cal remarcar que cap d’elles s’hi pot equiparar: en aquesta ocasió ETA no es refereix a una treva “indefinida i unilateral”, com el setembre del  1998, ni a un “alto el foc permanent”, com el març del 2006, sinó al “cessament definitiu de la seva activitat armada”. Precisament, doncs, allò que —junt amb el lliurament de les armes— li reclamaven com a condició sine-qua-non tant el govern com les forces conservadores espanyoles.

Per aquesta raó, és importantíssim posar l’èmfasi en el fet que aconseguir que es produeixi el segon i imprescindible pas endavant del procés —l’esmentat decomís de les armes— no requereix cap mena de concessió per ni renúncia democràtica. Als al contrari, el que cal és enfortir-la, fent el que no s’ha volgut fer mai fins ara: aplicar estrictament la legislació penitenciària espanyola i traslladar els presos terroristes bascos a centres d’internament pròxims al seu domicili. Amb el mateix rigor que s’exigeix el compliment íntegre de les condemnes imposades als terroristes.

Duent a terme aquesta acció tan poc compromesa com obligatòria, s’assoliria un triple objectiu: el govern espanyol posaria en evidència allò que separa els demòcrates dels no demòcrates, obligaria ETA a procedir a la seva efectiva desmilitarització i evitaria d’arrel la possibilitat que algú deixés entreveure que existeixen sectors polítics espanyols que —malgrat les seves contínues proclames— no estan especialment interessats en la desaparició del terrorisme basc, atès que consideren que “contra ETA vivim millor”.

divendres, 21 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 25 d’octubre del 2011

Com es pot permetre, en un “Estat social i democràtic de Dret, que  propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” —d’acord amb el que consagra la infal·lible, sacrosanta, immaculada i immodificable Constitución española— que una persona tingui por per haver expressat lliurement les seves opinions? On s’és vist! Ni que fossin a Euskadi, formessin part d’un partit abertzale i haguessin gosat expressar alguna intolerable comentari sobre l’angèlica, insuperable i magnificent figura del monarca espanyol —i comandant suprem de les forces armades!

Com es pot admetre —en ple segle XXI, després de les monstruoses lliçons del devastador genocidi xenòfob i totalitari hitlerià (i del seu mirall soviètic asimètric, Stalin)— una vulneració tan flagrant de l’article 2n de la Declaració Universal dels Drets Humans, que estableix que “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”? No tan sols és inadmissible políticament —i encara més moralment— sinó que cal exigir una protecció policial i judicial per als que se senten perseguits i amenaçats.

I cal exigir-ho perquè és fàcil d’imaginar com es deuen sentir la pobra Juana i el pobre Carles, (presumptament) embasardits per aquells que fins quatre dies eren els seus companys.

Perseguits per haver expressat les seves idees, per defensar allò en que creuen, per sentir-se estranys, exclosos i rebutjats, marginats i discriminats —quasi culpables d’algun pecat original que no sabrien ni entendre ni definir— pel sol fet d’ésser diferents, per no ésser com la majoria, per no formar part de la generalitat, de la normalitat, per no haver tingut el seny i la prevenció d’escollir parelles pures i incontaminades, que no provinguin directament d’una soca estricament i neta catalana, d’una arrel ètnicament superior, per no comptar amb un color de pell privilegiat pels déus i la història…

Certament, és fàcil saber com es deuen sentir… És ben fàcil! Només cal posar-se en el lloc —en la carn i en la pell— de tots aquells que són ignominosament perseguits o discriminats exclusivament per raons de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social! Com ho haurien d’haver fet la pobre Juana i el pobre Carles abans de cometre la inexcusable aberració d’entrar a formar part d’una formació política (presumptament) xenòfoba i racista com Plataforma per Catalunya!

dijous 18 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 20 d’agost del 2011

No cal dir que en conèixer-se aquestes xifres el primer que feren les tan disciplinades forces de la caverna —gairebé caserna, pel to marcial de les seves declaracions— mediàtica fou posar el crit al cel i alertar del gravíssim perill que suposava “la irrupció d’ETA a les institucions”. Advertint, a més que això implicava posar en mans dels “còmplices dels terroristes” —quan no “assassins” directament— generoses ajudes públiques “de tots els ciutadans d’Espanya”.

En un nou exercici de coherència política, moral i periodística admirable, els mateixos que fa quatre dies defensaven la conducta impecable del Tribunal Constitucional espanyol quan decidí convertir l’Estatut en poc més que paper mullat, que titllaven d’antidemocràtics i de feixistes als que gosàvem criticar-la o posàvem en dubte la seva legitimitat, ara l’han convertit en objecte de les seves crítiques més atroces, acusant-lo d’haver actuat a les ordres i al servei dels interessos del PSOE. I poc menys que de permetre l’entrada dels terroristes a les institucions.

Com és natural, no els ha interessat gens procedir a una lectura de la sentència del Tribunal al qual imputen tan imprudentment i injusta el seu imperdonable error d’anul·lar la sentència prèvia del Tribunal Suprem. Sentència que declarava “no conformes a Dret” i “nuls” els actes de proclamació de les candidatures de Bildu. D’haver-la llegida —com hauria estat la seva obligació— comprovarien com n’arriba a ésser d’infonamentada i d’il·lícita la seva permanent equiparació entre la coalició abertzale i l’organització terrorista. Si més no, des d’un principi jurídic elemental que asseguren defensar: el de la presumpció d’innocència.

Els convindria, almenys, llegir alguns dels paràgrafs que inclouen els Fonaments Jurídics de la Sentència del Tribunal Constitucional (la traducció, literal, és nostra):

»12. Des de la perspectiva constitucional que ens correspon, les precedents consideracions posen de relleu la insuficient entitat probatòria dels indicis fets servir pel Tribunal Supremo per a poder justificar en aquest cas el sacrifici dels drets fonamentals de participació política en termes d’igualtat i lliure defensa i promoció de la pròpia ideologia. (…)»

»13. Convé concloure ressaltant que la simple sospita no pot constituir-se en argument jurídicament acceptable per a excloure a ningú del ple exercici del seu dret fonamental de participació política. Pot ser que en el futur la sospita quedi confirmada, però per a l’enjudiciament actual, la mateixa no podria conduir a un resultat limitador, sense risc de deixar en la incertesa l’àmbit del lliure exercici dels drets de participació política garantits a l’article 23 CE i, amb ell, el valor del pluralisme polític sobre el qual es fonamenta l’ordenament constitucional de l’Estat democràtic. La pretensió d’assegurar a ultrança, mitjançant controls preventius, la seguretat de l’Estat constitucional posa molt (sic) en primer lloc en risc al propi Estat constitucional. Tal pretensió resulta a més desproporcionada a la vista de la panòplia d’instruments de control a posteriori dels quals s’ha dotat, mitjançant les últimes reformes legals, el nostre ordenament. (…)»

I sobretot els convindria tenir present una declaració que conté el FJ 9, que no puc deixar de transcriure malgrat la llargària de l’article (el subratllat també és nostre):

»9. (…) [A]quest Tribunal ha d’insistir una vegada més que l’esquerra abertzale com a expressió ideològica “no ha estat proscrita del nostre ordenament ni podria arribar a ser-ho sense fallida del principi pluralista i dels drets fonamentals a ell connexos” i que les ideologies són a l’ordenament constitucional espanyol absolutament lliures i han de trobar en el poder públic la primera garantia de la seva indemnitat, a la qual no poden aspirar, tanmateix, aquells que se serveixen per a la seva promoció i defensa de mitjans il·lícits o violents i se serveixen de la intimidació terrorista per a la consecució dels seus fins”. En definitiva, “són aquests mitjans i no les idees o els objectius polítics pacíficament perseguits als que està destinada la reacció del poder públic en defensa del marc de convivència pacífica dissenyat pel constituent per a que en ell tinguin cabuda totes les idees” (SSTC 99/2004, de 27 de maig, FJ 18; 126/2009, de 21 de maig, FJ 10, por totes).»

dimecres, 25 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Com hem de comprendre que la Fiscalia del Estado, sempre tan amatent a situar la lupa al damunt de qualsevol moviment que pugui dur a terme l’esquerra independentista basca, no s’hagi, almenys, plantejat la possibilitat de demanar al Tribunal Suprem que dictamini sobre la legalitat de tota la colla de formacions hereves de la Falange i dels pitjors i més foscos temps de la dictadura franquista, així com d’altres que fomenten explícitament la xenofòbia i l’odi racial?

Quan es va votar la molt més que discutible Ley de Partidos Políticos —que, com bé ha recordat l’infal·lible Josep Antoni Duran i Lleida, va comptar amb l’aval de Convergència i Unió (a més a més de la dels diputats del PSOE escollits en la circumscripció electoral del PSC)— des d’Euskadi i des d’algun sectors de casa nostra s’acusà als seus promotors de fer una llei ad hoc per asfixiar l’esquerra sobiranista basca.

Alguns fins i tot asseveraren que l’objectiu del populars i dels socialistes espanyols anava encara més lluny, assolir, a través d’un canvi legislatiu més que controvertit, allò que mai no havien aconseguit abans: governar al País Basc. Per desgràcia, el temps sembla haver-los donat la raó: Patxi López no hauria tingut cap possibilitat d’esdevenir lehendakari si els més de cent mil vots de l’esquerra abertzale haguessin obtingut la representació que proporcionalment els corresponia.

Òbviament, no és aquesta la lectura que es fa des del nacionalisme espanyol —mal disfressat de constitucionalisme— sinó que aquest, sense cap mena de vergonya, assegura que privar més de cent mil electors del seu vot va suposar el major èxit de la llibertat a Euskadi des de la fi del franquisme. Algun il·luminat fins i tot va gosar afirmar que era la primera vegada que s’havia pogut “votar lliurement” al País Basc!

Cal agrair al sempre tan independent i objectiu Tribunal Suprem que hagi contribuït d’una manera tan diàfana i generosa a aclarir la qüestió. A qui se li podria acudir, ara per ara, que negar a SORTU el dret a inscriure’s al registre de partits espanyols no suposa pas un estratagema per a emmordassar l’esquerra basca —i el nacionalisme basc en el seu conjunt— sinó la més decidida aposta per garantir la “plena llibertat democràtica” a Euskadi?

Quin millor sistema podria existir per fonamentar la democràcia que il·legalitzar i impedir que pugui concórrer a les eleccions una formació política nova que ni vulnerava “sistemàticament les llibertats i drets fonamentals, promovent, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones“ (tal i com requeria l’article 9.2.a de la Ley), ni incloïa “regularment als seus òrgans directius o a les seves llistes electorals persones condemnades per delictes de terrorisme que no hagin rebutjat públicament les finalitats i els mitjans terroristes” (com exigia l’article 9.3.c)?

I pensar que alguns desinformats van gosar afirmar, en el moment de la seva creació, que l’objectiu prioritari de la Ley de Partidos Políticos de 27 de juny del 2002 no era el de garantir la eradicació del terrorisme sinó l’espanyolització d’Euskadi!

divendres, 25 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 14 d’abril del 2011

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Tanmateix, abans d’entrar-hi cal establir com a marc de referència la pregunta clau, aquella pregunta que ens permet ressituar-nos i basar-nos en la realitat i no pas en la visió esbiaixada que alguns pretenen convertir en incontrovertible: quants dels que llegiu aquestes línies teniu coneixement que hi van haver més de cent mil vots nuls en les votacions de diumenge?

Els diaris, les ràdios i les televisions que seguiu us les han facilitades, aquestes dades? En teníeu constància, realment, o tan sols havien tingut accés a la versió que es refereix a un equilibrat repartiment d’escons entre nacionalistes espanyols i nacionalistes bascos? Versió viciada que no té per a res en compte tots aquests vots nuls…

En cas que ni tan sols en tinguéssiu coneixement, d’aquestes escandaloses dades, no cal que us preocupeu – ni, molt menys, que us estripeu els vestits i us flagel·leu. En realitat, és d’això, que es tractava: com en totes les societats modernes, el que cal és ocultar tot allò que resulta desagradable o fa lleig! Amb més motiu si provoca incomoditat o malestar, encara que no es vulgui reconèixer: per més que hagi estat conseqüència d’una resolució del democratíssim i imparcial Tribunal Suprem, com es pot justificar que més de cent mil electors hagin decidit perdre el seu temps, en un dia festiu, votant amb una papereta que sabien que seria considerada nul·la?

Si heu llegit la premsa catalana – entenguem-nos, aquella que té la seu social al nostre país, no pas la que pugui publicar-hi una o més edicions regionals – teniu més possibilitats de conèixer aquestes dades. Ara bé, si vareu optar per la premsa espanyola, les vostres opcions d’haver-hi tingut accés es redueixen dràsticament. I, com acostuma a succeir, en això tampoc la premsa espanyola no fa pas diferències derivades de la seva – cada dia més teòrica – adscripció a una ideologia més d’esquerres o de dretes: ni en les unes ni en les altres es fa cap esment a com n’hauria estat de diferent el mapa parlamentari basc si no s’hagués il·legalitzat l’esquerra abertzale…!

És clar que, com podem pretendre que ho facin els mitjans privats espanyols si ni tan sols no es van dignar a fer-ho els mitjans propis del govern basc? Ni durant la llarga nit electoral ni posteriorment, en la presentació oficial dels resultats, van fer-hi referència… Només cal consultar la pàgina de les eleccions que va habilitar el govern basc – recordem-ho: llavors i fins el dia d’avui encara en mans d’EAJ-PNB i els seus socis nacionalistes – i comprovar-ho…

Ni en la seva pàgina inicial ni al corresponent llistat resum apareix cap indicació dels vots nuls que es van produir. Tan sols s’hi pot tenir accés si hom s’entesta en seguir cercant-ho i consultant altres llistats. Si es té aquesta paciència, llavors sí, al llistat de “Capitals i territoris”, hi consten…! Al cap i a la fi, una xifra gairebé insignificant: 100.924 vots nuls! O el que és el mateix, 44.000 menys dels que obtingué el PP…

Amb quina dignitat, i reclamant quina coherència, doncs, pot pretendre EAJ-PNB que semblin convincents les seves declaracions criticant l’exclusió de l’esquerra abertzale de les eleccions? Si considera, com ha assegurat, reiteradament durant la campanya electoral, que aquesta il·legalització només perseguia “foragitar EAJ-PNB del govern i les institucions basques”, per què contribueix a ocultar, o si més no a dificultar, l’accés a les dades dels vots nuls?

Vist el seu interès en dificultar l’accés públic a les dades de vots nuls – que ningú no dubta que caldria atribuir als partits exclosos –, no podem caure en la temptació de considerar un xic hipòcrites les seves proclames?

No serà, tot plegat, una mostra que en realitat no creien que es tractés tan sols d’un estratagema per a foragitar-los a ells, de les institucions d’Euskadi? No hauria estat preferible, més modest – i, per descomptat, molt més elegant de cara a les formacions il·legalitzades i als seus votants…! – expressar allò que de veritat pensaven: el que es pretenia, amb la il·legalització preventiva, era, ras i curt, expulsar totes les forces nacionalistes basques del govern d’Euskadi?

dimarts , 3 de març del 2009

© Cesc Serrahima 2009

[download#38#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 5 de març

A instàncies de la Fiscalia de l’Estat el sempre fidel Tribunal Suprem ha procedit a il·legalitzar – quasi en podríem dir d’ofici – les candidatures electorals que l’esquerra abertzale pretenia presentar a les properes eleccions a Euskadi. En dues resolucions perfectament ajustades a dret, raonades i raonables, la Sala 61 del Tribunal Suprem, en estricta aplicació d’aquella famosa Llei de Partits – que alguns desestabilitzadors i enemics de la pàtria van assegurar que naixia amb l’únic objectiu d’eliminar de la faç d’Euskadi l’esquerra independentista – va decidir “declarar no conformes a dret i anul·lar els actes de proclamació de les candidatures” de Demokrazia 3.000.000 i d’Askatasuna.

Amb la cura i l’escrupolositat que es requereix en tots aquells casos en que entren en joc principis fonamentals reconeguts en la Constitució i en les declaracions dels Drets Humans, com ara el del dret a la participació electoral, l’Alt Tribunal espanyol ha estimat la demanda de l’Abogacia de l’estat i ha cregut convenient i ajustada a dret la demanda que pretenia il·legalitzar ambdues formacions electorals.

Com caldria exigir-li, ha estat especialment cautelós i primmirat per tal de garantir els principis de proporcionalitat i de necessitat d’aquesta decisió. Ha estudiat detalladament la situació, per tal d’assegurar-se de que aquesta anul·lació preventiva d’un partit i una agrupació electoral era l’única alternativa de que podien recórrer la justícia espanyola i l’Estat de Dret en el seu conjunt per tal de no posar en risc els irrenunciables principis de la democràcia participativa.

Més encara tenint en consideració que la compromesa decisió suposava, de facto, denegar a més d’un 10 % de la població d’Euskadi la possibilitat de que pugui exercitar lliurement el seu dret a escollir i ésser escollit en unes eleccions…

I més quan forçosament havia de tenir present el recent informe confeccionat pel relator especial de les Nacions Unides per a la protecció dels drets humans, el finlandès Martin Schenin. Document que recomanava – entre molt altres punts dignes d’ésser tinguts en compte – la modificació d’alguns dels articles de la Llei de partits, per tal d’evitar que la seva inconcrecció i vaguetat comporti “el risc” de que les mesures previstes d’il·legalització “s’apliquin a partits polítics que, tot i que comparteixin l’orientació política d’una organització terrorista, no recolzin la utilització de mitjans violents”.

Recomanació que coincideix gairebé amb exactitud amb les que va fer Amnistia Internacional en conèixer la voluntat del govern espanyol de redactar una llei orgànica sobre partits polítics. Per la seva banda, Amnistia sol·licitava que, durant el període de tramitació parlamentària, se substituïssin tots aquelles expressions “ambigües i imprecises”que podrien comportar deixar la porta oberta a que s’emprenguessin processos d’il·legalització contra partits polítics que “propugnin el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica” la qual cosa seria contrària a la Constitució, al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966.

Consells que ben segur que va tenir presents el parlament espanyol, en el redactat final de la llei, eliminant conceptes inconcrets com els de l’article 9.3, com poden ésser “donar recolzament tàcit al terrorisme (…), exculpant i minimitzant el seu significat” o bé fomentar “una cultura de enfrontament i confrontació civil”. Només cal llegir el redactat final de la Llei de partits per adonar-se de la consideració que van tenir els parlamentaris espanyols a l’hora de corregir aquests defectes que podien posar en perill el principi bàsic de seguretat jurídica…

Cal doncs, agrair al Tribunal Suprem l’exquisit tacte amb que ha tractat la demanda de la Fiscalia de l’Estat d’anul·lar les dues candidatures abertzales. En primer lloc, perquè la seva coratjosa decisió ha eliminat de soca-rel i per sempre més la malèvola insinuació de que aquest tribunal actua al dictat del govern, influït pel discutible sistema de designació dels seus membres…

En segon, perquè, emparat en un elemental i assenyat criteri de prudència, ha preferit garantir els principis fonamentals de presumpció d’innocència, de no condemnar ningú de manera preventiva. I, sobretot, de mostrar la seva ferma voluntat de fer prevaldre aquella vella i bàsica norma heretada del Dret Romà – que tots els estudiants de Lleis coneixen perfectament des de primer curs… – que proclama com a dogma irrenunciable “in dubio pro reo”: el dubte sempre ha d’afavorir a l’imputat…!

dilluns, 16 de febrer del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#209#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat el 17 de febrer

Com pot la Fiscalia de l’Estat permetre-ho? Com s’entén? Ni que el sempre gloriós Reino de España fos una república Bananera…! Ells mai no ho farien! Ells, els del PP, aquells que van governar a Madrid durant dues inoblidables legislatures, amb tant d’encert i un tan curós respecte pel pluralisme i per la diversitat lingüística i cultural de l’estat, mai no ho farien…!

Ells, els demòcrates i constitucionalistes de tota la vida, mai no ho farien. Mai, ni en una sola ocasió, mentre van ésser responsables del govern espanyol – d’aquell govern del qual un tan entranyable record en servem la majoria dels catalans… – no se’ls hi va acudir recórrer a la Fiscalia de l’Estat per a cap altre objectiu que no fos purament i estricta judicial i imprescindible…

Com tampoc mai se’ls hi hauria acudit l’obscè pensament de recórrer a altres instàncies judicials més elevades – com podrien ésser el Tribunal Suprem o el Constitucional – per tal de judicialitzar la política i aconseguir per mitjans espuris allò que no havien estat capaços d’assolir a les urnes en una contesa electoral.

A aquest partit paradigma de la democràcia mai no se li hauria acudit sol·licitar a altes instàncies judicials la il·legalització de Tribunal Suprem pel mer fet d’haver estat incapaços d’obtenir els resultats que esperaven, elecció rere elecció, ja sigui a Euskadi o a Boadilla del Monte! Mai de la vida se’ls hi hauria passat pel cap impulsar una llei de partits pensada únicament i exclusiva per a deixar fora de l’àmbit democràtic una opció electoral que manté permanentment la fidelitat d’uns votants que representen un 15 % de l’electorat d’una Comunitat autònoma! Mai de la vida! Mai!

De la mateixa manera, algú és capaç d’imaginar al PP no essent escrupolosament respectuós amb la indispensable independència de justícia? Algú pot concebre la possibilitat de que posés en perill un dels pilars que garanteixen la imprescindible separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial? D’arriscar-se imprudentment a dinamitar un dels fonaments bàsics de l’estat de dret? Algú se l’imagina impugnant davant del Tribunal Constitucional una Llei Orgànica aprovada al Congrés del Diputats espanyols després d’haver rebut la seva perceptiva aprovació en un referèndum?

O bé provant de nomenar membres d’aquest tribunal de garanties constitucionals a juristes fidels al seu ideari, que garanteixin una resolució d’acord amb els seus interessos? O – fem encara més política ficció – d’exigir, basant-se en excuses peregrines i fets circumstancials, la recusació d’algun dels altres membres del tribunal preveient que el seu vot serà contrari a allò que ells voldrien?

És absolutament inconcebible! Ens resultaria del tot impossible, per més que cerquéssim, trobar un sol ciutadà del nostre país que cregués que el Partit Popular ha tractat, encara que sigui només una sola vegada, d’instrumentalitzar la justícia o de servir-se’n per als seus interessos personals o partidistes…! No el trobaríem ni cercant deu anys seguits…

Quanta raó assisteix a Mariano Rajoy, el sòlid i indiscutible líder del PP, en denunciar públicament que “mai fins ara no s’havia fet un ús tan partidista de la Fiscalia de l’Estat…”

dijous , 12 de febrer del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#64#image]

Comparteix

Las cenizas del hierro, Raimundo Pinilla (Tusquets Editores, 2005), acaba malbaratant un primer volum fantàstic que el segon ja havia començat a esquerdar… Si Los cuerpos desnudos podia ésser considerada encara una bona novel·la, molt em temo que aquesta no assoleix ni tan sols un nivell equiparable… Si ja en l’anterior, a partir de l’entrada en escena de la Guerra Civil, semblava que l’autor perdia el rumb – i, el que és més greu, l’aplom literari i novel·lístic… – en aquest darrer volum no tan sols no el recobra, sinó que acaba llançant per la borda una més que magnífica obra, que el podria haver situat directament al primer rang de la literatura espanyola…

Si bé es cert que en clou algun dels arguments i dels misteris més apassionants de la novel·la – entre ells, un de cabdal: l’origen d’Ella… – Pinilla dilueix el seu pols literari, abandona el terreny entre mític i real que li havia conferit una grandesa i una fermesa inusual a la novel·la. Més que dur el timó i de capitanejar la seva creació, de deixar-se aconduir per les necessitats literàries de l’obra, sembla no haver pogut resistir la temptació d’esdevenir un fidel cronista de la història dels darrers anys d’Euskadi. I, sobretot, de la seva història: de la seva manera de veure-la i viure-la.

Amb el pas de les pàgines, més o menys a partir de la meitat del segon volum, Verdes Valles, colinas rojas va perdent progressivament la seva màgia inimitable, la seva fabulosa capacitat de fabulació, de creació d’un món total, autònom i suficient per ell mateix. Aquell món complet del Getxo que tan magistralment havia bastit i fonamental al llarg del primer volum. Aquell món amb vida pròpia, tan perfectament trenat, que esdevenia més real que la realitat mateixa.

Poc a poc, les idees i conviccions de l’autor van prenent el protagonisme a les seves creacions literàries. El Pinilla persons va prenent el relleu al Pinilla autor, al Pinilla creador. les Cada vegada es va fent més i més palès el desig de l’autor de llegar al món la seva visió de la realitat d’Euskadi, de la seva història recent i de la seva realitat actual. Una visió que acaba determinant i condicionant l’obra, llastant-la. Llastant-la fins a sotmetre-la. I,en sotmetre-la, la limita, l’empobreix i l’embastardeix.

Ben segur que reïx a transmetre’ns amb vehemència i claredat la seva visió sobre el seu país, els seus conflictes i els efectes que ha provocat la posició central i hegemònica del nacionalisme basc en el seu desenvolupament històric.

El problema, el gran problema, és que l’argument i l’obra en general se’n ressenten. Més que deixar que sigui la novel·la la que el meni i vagi assenyalant-li el camí, és la ideologia de l’autor la que s’imposa i va marcant el ritme i l’esdevenir de la novel·la. I, en anar a remolc del missatge, l’obra se’n ressent, se’n ressent cada vegada més, fins a perdre quasi tot el seu vigor literari i artístic. Aquell vigor i aquella força literària que el col·locaven tan per damunt de la majoria.

Tot i que no es recomanable, en literatura, és pot considerar admissible que la ideologia de l’autor es trasllueixi rere la seva obra literària, però mai que aquesta esdevingui la justificació i el motor de la mateixa. I menys encara, quan acaba convertint-se en una mena de purga personal de l’autor, en el seu boc expiatori ideològic…

La pregunta que hom no pot evitar, en finir aquesta tercera part que clou Verdes Valles, colinas rojas, és si l’autor ha anat perdent, al llarg dels quasi vint anys de la seva laboriosa elaboració, el nord i el pols de la seva escriptura? O potser ha preferit trobar el nord de la seva ideologia i posar l’obra al seu servei…? No sé pas si el seu país li agrairà la seva contribució… El que és segur – almenys des del meu modest i honest parer… – és que la literatura, la gran literatura– hi ha sortit perdent…!

dimarts , 30 de desembre del 2oo8

PS: Sóc conscient, no cal dir-ho, d’anar contracorrent, ja que l’obra va merèixer el Premio Nacional de Narrativa 2005, però bé cal saber pensar per un mateix, no?

[download#190#image]

Comparteix