Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Estatut

El 3 per cent

oct 30th, 2009
by .
No comments yet

En el seu moment —qui ho recorda, ara…?— l’acusació de Pascual Maragall que Convergència tenia un problema “amb el 3 %” van causar un gran enrenou. Basant-se en una informació del diari de capçalera del PSC, tot i que no ho feia directament, donava a entreveure que havia estat pràctica habitual en els successius govern de Pujol cobrar un 3 % de comissió per les obres que s’havien anat fent. Si més no, per a algunes d’elles.

Després de la commoció que causaren les seves paraules, que fins i tot van estar a punt d’encallar i fer perillar l’aprovació de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està recuinant a foc lent des de fa més de tres anys, la situació es calmà. Entre d’altres raons, perquè es posà en marxa la poderosa i infal·lible maquinària que tenen els organismes públics per a arribar al fons d’aquests casos greus: la comissió d’investigació. Es creà, s’endegà, i complí a la perfecció amb la seva funció principal: mai més no se’n va saber res, d’aquella més que seriosa acusació de corrupció.

En aquells temps es van deixar sentir un munt de veus crítiques, tan dins del Parlament com fora, que reclamaven amb insistència i fermesa que Maragall expliqués el que sabia i que oferís proves palpables que demostressin els fonaments de les seves gravíssimes paraules. Si gosava, en seu parlamentària, acusar amb tanta severitat els governs de Convergència i Unió, li reclamaven que compartís amb tothom els seus coneixements.

Tanmateix, malgrat la seva insistència, afavorida per una campanya mediàtica fortíssima als mitjans de comunicació espanyols, mai més no va oferir cap mena d’explicació sobre l’assumpte. Mai no va aclarir que en sabia o en deixava de pensar. Fins i tot alguns van creure que, en veritat, ell no en sabia res, ni en tenia cap prova. Que tot just, en un moment d’ofuscació —ben similar a una de les seves cèlebres maragallades (heretades pel seu germà, per cert…)— va fiar-se de la premsa.

Tal i com han anat alguns afers públics en els darrers temps, posant de manifest que la corrupció i la voluntat d’enriquir-se de manera il·lícita prevalent-se dels diners públics —o sigui, de tots nosaltres, els contribuents— no és exclusiva de cap partit ni de classe, les paraules de l’anterior president ofereixen una lectura del tot diferent. Caldria començar a plantejar-se si no sabia més que no va voler confessar. Molt més… No tant de les suposades maniobres fosques de CiU, sinó del seu propi partit…

Tan forassenyat ens semblaria, ara, que algú deduís que les seves paraules van ésser mal interpretades per tothom?  Tan inversemblant és que algú pugui pensar que en comptes d’acusar l’anterior govern, per la malversació de fons públics,  el que pretenia fer era fer-ne befa, recriminant-los que només s’haguessin quedat amb un 3 % de comissió?

divendres, 30 d’octubre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

 

La feina feta d’en Montilla

oct 4th, 2009
by .
No comments yet

Si per alguna raó destaca i ha destacat sempre José Montilla ha estat pel seu indiscutible realisme. Per aquesta tendència seva al realisme que alguns sovint han titllat de baixa volada, de mentalitat de buròcrata. El secretari general dels socialistes catalans ha estat un abanderat del possibilisme, d’anar pam a pam, d’anar fent. En aquest aspecte, com en tants d’altres, és la contrapartida de Pascual Maragall, l’home de les grans idees i els grans reptes, que sovint negligia les necessitats del dia a dia. Avançar a batzegades, a cops de geni, o seguir avançant.

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Els problemes reals dels ciutadans

set 4th, 2009
by .
No comments yet

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Cimera constructiva

ago 28th, 2009
by .
No comments yet

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Salvar els fenòmens

jul 23rd, 2009
by .
No comments yet

En la filosofia antiga hi havia dues maneres d’entendre el concepte de salvar els fenòmens. La primera, l’aristotèlica, apresa d’Eudoxe, entenia que calia recórrer a les causes darreres per tal de descobrir i explicar els fenòmens. Sense recórrer als sentits, a allò que la realitat ens demostra, els fets i esdeveniments no es podien explicar. I, molt menys, donar-los per certs o versemblants. La segona, força posterior i emprada potser més sovint que no hauria convingut pels filòsofs cristians, desvirtuava l’anterior i pretenia servir-se de la raó, de l’abstracció racional, per a tractar de justificar aquelles veritats que no eren demostrables empíricament. Més que no pas de salvar els fenòmens, es tractava de saltar-los, de saltar-se aquells fenòmens que contradeien o desmentien de manera rotunda les veritats que hom havia establert amb caràcter previ.

Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!

Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de  temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!

Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les,  dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!

Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també  en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.

I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!

No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que  en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!

En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?

dijous, 23 de juliol del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol

Mesures fiscals contra la crisi

jul 8th, 2009
by .
No comments yet

L’Estat espanyol no tan sols ha demostrat comptar, tal i com el seu president va vantar-se a Nova York el setembre de l’any passat, amb el “sistema financer més fort del món”, sinó que ha estat sens dubte el que ha sabut afrontar amb major rapidesa i eficàcia la crisi. Mentre d’altres governs de tot el món tractaven d’amagar el cap sota el terra com els estruços o de defugir la realitat, explotant fins a nivells de riscos temeraris el dèficit públic, hipotecant l’estabilitat econòmica present i futura dels seus estats, l’espanyol ha sabut enfrontar-se a la situació amb coratge.

A més, ho ha fet sense deixar-se influir per les decisions dels altres. Com sempre, ha preferit seguir el seu propi camí, en comptes de caure en imitacions. Així, no ha caigut pas en el parany de fer com altres governs, per exemple el de la Gran Bretanya, que consideraren que havia arribat el moment d’exigir més als que més podien, augmentant els impostos als contribuents amb més recursos. Com podia acudir a solucions tan pobres i poc imaginatives?

De nou calia la inimitable màgia de Rodríguez Zapatero! Un truc meravellós pel qual li calia comptar amb les dues mans. Amb la primera, la generosa – que coincidia, casualment, amb la dreta… – no només no incrementava les taxes impositives als que més tenien, sinó que els alliberava de pagar l’únic impost que comportava un cert caràcter proporcional, progressiu i d’anivellament econòmic: el del Patrimoni. Un modest impost que aportava uns 1.400 milions d’euros l’any a les arques de l’estat. Al mateix temps, amb l’altra, amb l’antipàtica – amb la mà esquerra, aquella que en fotografies antigues alçava amb el puny tancat… – va decidir augmentar alguns dels impostos directes, com els que graven els hidrocarburs i el tabac, que afecten a tots els contribuents, tinguin el nivell econòmic que tinguin…

Si no fos perquè es tractava d’un president socialista, més d’un hauria gosat assegurar que amb aquesta combinació paradoxal i sorprenent és conculcava l’article 31 de la innmaculada Constitución que estableix que “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. O que significava una clara aposta per a l’augment de les desigualtats en les càrregues tributàries.

Res més lluny de la realitat, amb aquestes iniciatives fiscals el PSOE posa de manifest, una vegada més, la seva incontrovertible ideologia progressista i d’esquerres: els que tenen menys, pagaran més; els que tenen més, menys! Amb l’avantatge afegit, per a aquests darrers, que ja no els serà imprescindible acudir a l’enginyeria financera per a poder rebaixar oficialment els seus patrimonis. Ara només falta que es compleixi la vella promesa d’eliminar també del tot l’impost de successions, per a garantir que uns quants puguin mantenir, per sempre més, a través de les successives generacions, les seves posicions de privilegi i predomini per sobre de la immensa majoria! Per sobre i mercès a ells…!

Malauradament per a Catalunya, aquest sistema tan poc proporcional i progressiu no s’aplica de la mateixa manera als territoris que a les persones! Tant de bo fos així i fossin les nacions que tenen i generen més ingressos les que haguessin de pagar menys a l’estat. I a la inversa: que els territoris que tenen menys, paguessin més. Entre d’altres raons, perquè així ens estalviaríem la cançó de l’enfadós del finançament: que si el suport de Convergència i Unió als pressupostos, que si les cada dia més flexibles línies vermelles d’Esquerra, que si les crides a la calma de Montilla…

Si s’apliqués el mateix criteri de manca de proporcionalitat impositiva que es fa servir per a les persones, ja no caldria ni tan sols que els catalans i catalanes ens plantegéssim com és possible que, quan tot just manca un mes per que faci un any que l’estat espanyol incompleixi el finançament de l’Estatut – que, recordem-ho, estableix una llei orgànica…! – encara no haguem obtingut més que promeses rere promeses…

Davant d’una situació com aquesta, i tractant de deixar de banda els constants atemptats de caire lingüístic i cultural que venim patint des de tots els àmbits des de fa temps, convindria començar a considerar si el cèlebre seny català no s’està convertint més en una rèmora, en un desavantatge evident, que no pas en una virtut o avantatge…

Potser no resulta del tot extemporani recordar el gran èxit que suposà, l’any 1951, la vaga de tramvies, amb el recolzament quasi unànime de tota la societat catalana. És cert que la força i l’empenta d’aquella societat civil de llavors s’ha anat diluint i afeblint, fins a esdevenir una cada dia més asèptica i desencantada societat del consum, reconvertida, des de no fa gaire, en societat de la informació. Una societat interessadament cloroformitzada i individualitzada, incapaç de reaccionar més que per interessos particulars…

Amb tot, tan excepcional seria que tots plegats ens plantegéssim si no és arribada l’hora d’iniciar una vaga fiscal general i permanent front a l’estat espanyol? Almenys, com a mínim, fins que es dignin a respectar les seves pròpies Lleis Orgàniques…?

dimecres, 8 de juliol del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de juliol

No sé si és ètic…

jul 3rd, 2009
by .
No comments yet

L’esperada i en certa manera lògica negativa d’Iniciativa a votar conjuntament amb els seus socis de Govern la nova Llei d’Educació de Catalunya va dur al President d’Esquerra Republicana a manifestar públicament la seva indignació.

En una entrevista concedida a Els Matins, posava en dubte si aquest comportament d’un dels partits que forma part del Govern Tripartit era defensable moralment: “No sé si és ètic, però jo crec que constata un fracàs i intentaré explicar-me: quan en un Govern un dels partits no és capaç de negociar, de parlar, de que les seves propostes també quedin incloses, i queda fora, jo crec és que no has treballat prou o no ho has fet prou bé en el si del Govern.” Idea que reblava en declaracions fetes als passadissos del Parlament: “M’agradaria pensar que és l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”.

No descobrirem pas ara la sopa d’all en assegurar que resulta força complicat aplicar un concepte tan estricte com el de l’ètica al món polític, sempre tan voluble – per a dir-ho de manera elegant. Fa la impressió que, més sovint que no voldríem, les formacions polítiques s’hagin proposat convertir el terme ètica política en un oxímoron…

El component ètic o moral, que en principi hauria d’ésser – junt amb el de les polítiques socials – aquell en el qual els partits d’esquerra hi posessin un major èmfasi, permetent diferenciar-los dels conservadors, s’ha anat afeblint al llarg des anys, fins a gairebé diluir-se. I més des que són al govern aquells que, quan eren a l’oposició, es definien com a progressistes i donaven, dia si, dia també, lliçons sobre què era lícit des del punt de vista ètic…

Potser per això és preferible recórrer a un altre concepte amb menys connotacions ideològiques i menys contaminat pels partits presos: el de coherència política. O, senzillament, el de coherència… Ja que, malauradament, també aquest segon concepte, en teoria més asèptic i neutral, de coherència política ha esdevingut un oxímoron…

És des d’aquest punt de vista de la coherència, doncs, que cal celebrar les paraules de Joan Puigcercós. Al cap i a la fi, ha de tenir present que va ésser precisament l’oposició del seu antic adversari electoral dins del partit – i ara amic de tota la vida – Josep Lluís Carod Rovira a l’Estatut el que comportà que ERC fos foragitada del primer Govern Tripartit i es fes necessària la convocatòria de noves eleccions. Després de les quals, en una aplicació com a mínim sui generis del principi de coherència política, Carod permeté novament que el cap de llista del partit que l’havia expulsat de l’anterior govern pogués tornar a dirigir la Generalitat.

Cal celebrar, doncs – tot i que calgui saber llegir entre línies per a adonar-se’n – que demani al PSC que apliqui el mateix principi amb Joan Saura i la coalició que representa: desposseint-los dels seus càrrecs governamentals i enviant-los a formar part dels bancs de l’oposició, en oposar-se el seu partit a la que, sense cap mena de dubte, serà la més important llei de l’actual legislatura, la LEC!

Només un partit amb base ideològica sòlida i estable, que apliqui fins a les seves darreres conseqüències els seus principis – independentistes i d’esquerres – pot permetre’s el luxe de qüestionar l’eticitat d’una altre partit. I això és el que fa ERC: reclamar que les formacions polítiques que conformen el Govern es mantinguin unides ens les votacions dels temes cabdals per al país. I, si no és possible, que s’apliqui en mateix principi que va comportar l’expulsió d’Esquerra de l’anterior legislatura… L’ètica i la coherència per davant de tot!

Per contra, no es planteja si és o no ètic votar a favor d’una llei que no aposta de manera clara per a afavorir i donar prioritat a l’ensenyament públic, o que no nega la concertació econòmica a escoles de caràcter elitista – algunes de caire tan incontrovertiblement progressistes com les de l’Opus Dei… – que segueixen separant els seus alumnes per raó de sexe… Ni tampoc si ho és votar la llei fent costat a, CIU, no només el principal partit de l’oposició, sinó aquell que ERC va criticar tan intensament quan va decidir crear el concert escolar que permetia que les escoles privades rebessin fons públics, en detriment de les púbiques…!

divendres, 3 de juliol del 2009

PS: No sé si és ètic que, havent manifestat Puigcercós el seu desig que el de la LEC fos “l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”, ERC voti contra el PSC, un dels seus socis de govern, en la iniciativa legislativa popular sobre els transgènics…

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 7 de juliol

Ja la tenim aquí…!

mai 18th, 2009
by .
No comments yet

Després d’anys i anys de reclamacions – i d’alguna rogativa a Montserrat – finalment s’ha aconseguit allò que sempre havia semblat impossible: el traspàs a la Generalitat de la Renfe! Cal celebrar-ho i agrair amb l’entusiasme i la veneració que mereix la tasca del Govern Tripartit, que ha pressionat, amb la fermesa acostumada, al Govern amic del PSOE per a que compleixi el que estableix l’Estatut… pel que a transports es refereix.

Complint allò que estableix l’article 169 – en la versió esporgada que va deixar l’amic Alfonso Guerra després de passar-hi el seu ribot harmonitzador, és clar – des de l’1 de gener del proper any la Generalitat passarà a ésser la responsable de “la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les activitats” de Rodalies. Ho van anunciar José Montilla i el ministre de Fomento, José Blanco, en acabar una breu reunió a Barcelona.

Segons la nota de premsa corresponent, Montilla s’ha felicitat (sic) per “l’extraordinària importància” de l’acord assolit sobre el traspàs de competències del servei ferroviari. De nou demostra la seva llegendària modèstia: en comptes de felicitar la totalitat dels catalans i catalanes que es beneficiaran d’aquest traspàs, es felicita ell mateix per la feina feta. És clar que sí, ben fet! No va prometre “Fets i no pas paraules”? A més a més, si ha d’esperar que l’oposició o, el que encara és més impensable, els seus socis de govern li facin arribar les seves congratulacions…

La declaració institucional adverteix que per a acabar de definir i concretar els aspectes específics i tècnics del procés caldrà crear una comissió mixta entre el Ministeri, Renfe i la Generalitat, degut a que es tracta d’un “tema molt complex (…) ja que estem parlant de garantir la prestació d’un servei que és imprescindible per a més de 115 milions de viatgers l’any”.

Cal agrair sincerament que, després de sis anys al capdavant del govern, els càrrecs del PSC hagin estat capaços de mirar un xic més enllà dels seus despatxos… Imaginem que després de crear una comissió de savis, generosament retribuïda, han acabat descobrint allò que ja sabia tothom: per a la majoria de la població, per al teixit empresarial del país i per a la societat catalana en general, la millora del servei de Rodalies suposava una prioritat molt més peremptòria que no pas l’AVE.

Tot i que al llarg dels darrers anys la direcció de la Renfe – amb la inestimable col·laboració de l’eminent Magdalena Álvarez – hagi volgut beneficiar la ciutadania catalana amb una mena de mescla entre l’esport de risc i el parc temàtic de l’avaria, segurament els desagraïts viatgers haurien preferit no ésser tan privilegiats. En tindrien prou amb que, senzillament, funcionessin de tard en tard les línies de rodalies… I, si no fos massa demanar, amb que les famoses catenàries no esdevinguessin diàriament una delegació de Juegos y apuestas del estado!

Una vegada assolit aquest incontestable èxit, només cal que el Govern acabi de polir i negociar un detall insignificant de no res: l’acord suplementari que estableixi els recursos econòmics que el sempre generós estat espanyol destinarà a fer possible que la Generalitat es faci càrrec d’aquest traspàs… Acord que José Blanco ha promès definir en “uns sis mesos…”. Tant si aquest mig any es computa segons els elàstics terminis del rigorosíssim i complidor Ministerio de Fomento, com basant-se en la paraula de l’executiu de Rodríguez Zapatero, no podem més que compartir la modesta auto-felicitació que s’ha atorgat a ell mateix José Montilla…!

A inicis del proper any, junt amb un finançament puntual, just i suficient per a les seves necessitats quotidianes, Catalunya haurà d’assumir el cost íntegre d’un immillorable servei de Rodalies sense rebre cap mena de contraprestació econòmica… Com n’ha estat, de generós i comprensiu, el govern amic dels socialistes espanyols, en sacrificar-se traspassant a la Generalitat la gestió – i, sobretot, les asfixiants despeses – d’un servei endarrerit, deficitari, insuficient i ineficaç!

Per a acabar-ho de reblar, no podria el PSC aprofitar la benvolença del PSOE i demanar el traspàs de la Família Real? Suposaria un immens honor per al nostre país assumir la totalitat de les despeses de la família del successor de l’inoblidable Felip V, d’aquell ex príncep que, havent rebut l’aval i l’apadrinament de Franco, alguns desconsiderats i desagraïts bascos i catalans s’entossudeixen incomprensiblement en xiular…

dilluns, 18 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#149#image]

Comparteix

Fets, no paraules

mai 13th, 2009
by .
1 comment

Des de fa alguns dies han anat proliferant per tot el país uns immensos anuncis – que coincideixen per pura casualitat amb l’imminent inici de la campanya electoral per les europees – del PSC anunciant els grans èxits del seu govern. Uns anuncis que, imaginem per un imperdonable descuit, els atribueixen de manera exclusiva al seu partit i no pas al treball conjunt dels tres socis del Govern. Recobrant l’eslògan electoral, la campanya pretén fer patents els resultats obtinguts mitjançant els fets i no pas paraules.

Com que sota cap concepte voldríem posar en entredit la incontrovertible realitat optimista del país que defensa José Montilla, no farem el més mínim esment a la flagrant contradicció d’endegar una campanya publicitària amb el lema “Fets, no paraules”… No suposa un oxímoron més que palès, aquesta campanya? No és una campanya impossible, si es vol ésser coherent? No havien de parlar els fets i no pas les paraules? O potser és que els fets no són suficients, no parlen per ells sols i no resta més remei que recórrer a les paraules per a recordar-los?

Potser només en podrem treure l’entrellat si entrem en el fons de la qüestió. No es tracta tant de si el missatge és contradictori, sinó de si la campanya era o no imprescindible. Des d’aquest punt de vista, l’anàlisi no presenta cap mena de dubte: només són criticables i moralment inadmissibles les campanyes que no són d’estricta necessitat. Com ho eren les de la formació política que governava anteriorment el país, de caire diàfanament partidista i sense que mai acreditessin complir un criteri d’objectiva necessitat. Motiu pel qual eren blasmades sense compassió i acusades d’oportunistes per les formacions polítiques que ara governen i llavors eren a l’oposició.

Les campanyes del PSC – i les del Govern Tripartit en general – són ben diferents. En primer lloc, perquè les du a terme un partit i un executiu d’esquerres i no pas de dretes, per la qual cosa no defensen un interès particular o conjuntural sinó un de general i atemporal. En segon lloc, perquè els anuncis dels socialistes són absolutament imprescindibles: en temps de crisi no hi ha ni hi pot haver res que necessiti més la població catalana que li recordin els èxits del seu govern. No fos cas que, despistada i desagraïda com és, hagi oblidat les grans gestes del nou Tripartit…

Al cap i a la fi, només a una formació conservadora i entestada en construir una pàtria inexistent se li podria acudir la indelicadesa de malbaratar els diners – ja siguin dels afiliats com del comú – en una campanya sense altre justificació que la propagandística. Amb major raó encara quan es limita a enorgullir-se vanitosament d’haver complert amb la seva obligació: tractar de gestionar, amb la major solvència i eficàcia possible, els diners que els contribuents posen a la seva disposició…

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la infinita modèstia que demostren els socialistes catalans. Com s’entén, sinó, que en el llistat exhaustiu de tots aquests fets i consecucions, la paternitat de les quals s’atribueixen unilateralment i de manera exclusiva, no hagin volgut incloure-hi el més sublim dels seus èxits? Com s’entén que no hagin aprofitat l’avinentesa per a vanagloriar-se, en rètols de dimensions encara més imposants, d’haver aconseguit, mercès a la força dels seus 25 diputats a Madrid, que el govern amic del PSOE aprovés, abans del termini legal que l’Estatut imposava, el nou model de finançament?

dimecres, 13 de maig del 2oo9

PS: Quina alegria suposa que, per fi, un partit hagi estat capaç de dur a la pràctica allò que prometia: fets i no pas paraules! La seva coherència política permetrà que silenciem, per sempre més, la veu de tots aquells antisistema desinformats que asseguren, sense cap base ni justificació, que la gairebé tots els polítics són iguals: no pretenen servir a la ciutadania, sinó tan sols accedir al poder per a poder fer ells exactament allò que tant critiquen als que actualment l’ostenten!


© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Ara sí toca: les matrícules

mai 11th, 2009
by .
No comments yet

Curiosament, sense que ningú s’ho esperés, i avançant-se a les pretensions dels seus benvolguts socis de govern d’ERC, ICV ha cregut oportú treure ara del calaix la vella idea d’incloure el distintiu autonòmic a les matrícules. Aquestes matrícules que l’insigne José Maria Aznar, sense ni tan sols encomanar-se a la gràcia de déu, va decidir convertir en grandes i libres…, en lliures de qualsevol sospita de representar aquella teòrica pluralitat d’un estat espanyol en que ni la mateixa constitució creu.

Els ex comunistes han cregut que ara era el moment de parlar-ne, que ara “sí toca” reconsiderar els models de matrícula que el PP va implantar no fa tant de temps. Ara sí, després de sis anys de Govern Tripartit i de gaudir del suport i la confiança d’un Govern amic a Madrid – que tan bé compren Catalunya i les seves necessitats – ha arribat el moment de plantejar la conveniència d’afegir una nova placa a les matrícules dels automòbils – a les “xapes”, que en deia l’enyorat president conservador – que identifiqui les comunitats autònomes d’on provenen.

Precisament ara, quan la calma és total i no es veu en l’horitzó cap altre assumpte prioritari que pugui preocupar, convé tornar-hi. Com que l’amic i sempre complidor Rodríguez Zapatero ja ha satisfet àmpliament els seus generosos compromisos electorals amb el nostre país – Estatut, finançament, reconeixement lingüístic i cultural, gestió de les grans infraestructures catalanes… – pot dedicar-se a altres temes menors.

Al cap i a la fi, arreu és sabut que no hi ha al món cap altre govern que hagi encarat amb major contundència, fermesa i eficàcia el redreçament de la seva economia en plena crisi: com acostuma a succeir l’estat espanyol s’ha situat de nou al capdavant dels països industrialitzats…, pel que fa a nivells d’atur, de desequilibri social, d’impagaments o de tancaments d’empreses…

Per a fer conèixer la seva proposta, els ecosocialistes han decidit recórrer als mateixos mitjans que, segons les seves pròpies declaracions, “fan el joc a la dreta” i aprofiten qualsevol ocasió per a “intentar deslegitimar el Govern”. Ho han fet a través de les declaracions del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya. La proposta no es planteja, per descomptat, suprimir la “E” de l’estat espanyol – només faltaria caure en les temptacions sobiranistes, en l’absurditat delirant de la crosta nacionalista que tan llasta el país, en la barbàrie provinciana…! – sinó afegir una franja blava suplementària a la dreta, amb el distintiu de la Comunitat Autònoma i la bandera corresponent.

No podem més que congratular-nos que la formació política que amb major eficàcia i responsabilitat ha gestionat les seves conselleries – situant el cos dels Mosso d’Esquadra a les primeres pàgines de tots els diaris, apostant perquè els pins i altres arbres caiguts pel temporal de vent del gener es converteixin en adob natural… per al foc i altres mostres de la seva indiscutible preparació per a governar… – hagi sorgit de la seva amnèsia, hagi recobrat alguna de les arrels que caracteritzaven inicialment a la seva formació i recordi que provenen de Nacionalistes d’Esquerra. Una realitat que, des de fa temps, semblava que havien oblidat del tot, en la seva contumaç i indesmaiable lluita contra la perversa dreta!

No és gens difícil pronosticar que alguns asseguraran que no és més que una cortina de fum, destinada a ocultar algun dels escassos moments en que la seva exquisida gestió governamental – tan radicalment d’esquerres i tan poc submisa a les exigències i necessitats del PSC – no ha assolit el nivell de sublimitat acostumada. O bé que resulta massa casual que facin pública aquesta proposta coincidint amb la imminent inici d’unes eleccions europees en que el seu seguidisme socialista podria passar-los factura…

Més encara quan s’ha sabut que l’amic Saura no havia plantejat aquesta qüestió als seus socis de govern d’Entesa ni en cap de les reunions de l’Executiu… O que el Ministerio del Interior s’ha afanyat a aclarir que aquesta proposta només tirarà endavant si no hi ha “consens entre tots els partits i el sector de l’automòbil”. Una manera ben elegant i intel·ligent de no dir allò que no es vol dir però que tothom ho entengui: nosaltres hi estem del tot disposats, però què hi podem fer, si el PP i els representants del sector de l’automòbil, tan castigat per la crisi, no es mostren disposats a acceptar-ho?

O potser Iniciativa té alguna carta amagada a la màniga, que desconeixem, que permetrà desencallar aquest conflicte de les matrícules amb la mateix diligència, modèstia i eficàcia amb que es va solucionar el finançament de l’estatut després de la reunió de Saura amb la vicepresidenta de la Vega?

dilluns, 11 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Comparteix
[download#27#image]

← Entrades anteriors
Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD