Estatut

Defensarem l’Estatut!

by .

Segurament, si tractéssim d’establir quin és el tret específic que diferencia un líder polític d’un que no ho és pas, el que separa de veritat les persones inqüestionablement excepcionals de la resta, la majoria ho tindríem clar: el coratge i la decisió que mostra en els moments fonamentals. Aquell coratge que li permet destacar-se per damunt de tots els altres, que el converteix, sense necessitat de proposar-s’ho, quasi en un escollit. En un far resplendent enmig dels més foscos tràngols. Aquell que guia la nau quan la tempesta amenaça de fer-la naufragar i tots al seu voltant dubten i s’esmunyen a la sentina. Un líder és aquella persona que és seguit perquè sap el què ha de fer i, sobretot, com ho ha de fer.

És, per damunt de tot, aquell que és sempre al lloc on ha d’ésser. Aquell que es manté serè i avança, encara amb major vigor, quan tots els altres tremolen s’aturen i se submergeixen en una mar de confusions i indecisions que els bloqueja i els paralitza. Aquell que es mostra segur quan els altres vacil·len. Aquell que es manté dempeus quan tots els altres s’agenollen, cauen o s’ensorren. En síntesi, és justament aquella persona que no falla mai quan no pot fallar.

No cal dir que és justament el que el nostre país li cal, quan tot sembla trontollar. Quan un grapat de magistrats nomenats a dit, desacreditats, il·legítims, caducats i ben poc comprensius han decidit esborrar d’un cop de ploma els desitjos i esperances d’una nació sencera. D’una nació que aquests ínclits i infal·libles guardians de l’ordre, la unitat — de la patria in saecula saeculorum “indissoluble”— i la llengua universal comuna ni tan sols tenen la mínima delicadesa d’admetre que sigui definida com a tal en la reserva asèptica del preàmbul…

En un instant com el que estem vivint —en l’instant nefast que ens toca malviure— on quants que habiten ben lluny imposen el seu criteri arcaic, desfasat, immobilista, restrictiu i gasiu a la majoria dels que vivim a casa nostra, negant-se en banda a acceptar-nos com som i com volem ésser, l’empenta i el guiatge d’un líder és més necessari que mai. Un líder que sàpiga dir i fer allò que la majoria de la societat —que és la que de debò importa— vol que digui i que faci. Un líder sòlid, sense nuances de cap mena, que encarni i defensi l’evident voluntat de la ciutadania.

Per aquest motiu, no podem sentir-nos més satisfets i orgullosos quan el carismàtic, vigorós i sempre decidit José Montilla, amb la seva embranzida messiànica habitual, assegura que “El PSC defensarà l’Estatut aquí i a tot arreu on estem representats i tenim responsabilitats. Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut i res més que l’Estatut!”.

A banda de demanar-nos a quin Estatut es refereix —a l’aprovat pel 90 % dels representants del Parlament?, al que patí el “ribot harmonitzador” del camarada Alfonso Guerra?, al que han li·liputitzat els excelsos i generosos membres del Tribunal Constitucional?— ja podem sospirar, alleujats. L’experiència recent ha evidenciat que ho podem deixar en les seves mans: si ho els socialistes catalans ho segueixen fent com fins ara, d’ací a quatre dies ja no caldrà que ens en preocupem més…

És clar que, si li cal ajuda, potser podria demanar-li un cop de mà al seu cap major, Rodríguez Zapatero, aquell fidel complidor que garantí que “aprovaria l’Estatut que sorgís del Parlament…! Si l’amic dels catalans, aquell que prometia que si guanya el PSC, guanya Catalunya”, no se n’acaba de sortir, sempre pot demanar ajuda a Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo que compartí amb el PP la satisfacció i el privilegi de presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut!

divendres, 9 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#75#image]

Comparteix

Som una nació. Nosaltres decidim

jul 7th, 2010

by .

No comments yet

És prou sabut que aquest és el lema que va escollir Òmnium Cultural per encapçalar la manifestació del proper dissabte en repulsa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Un lema just i precís, sense connotacions partidistes de cap mena, que té el gran avantatge d’expressar amb exactitud la sensació de desprotecció i impotència que ha deixat en els ànims de la immensa majoria dels catalans i catalanes la restrictiva, unificadora i asfixiant sentència de l’Alt Tribunal espanyol. (Tribunal, cal dir-ho entre parèntesi, que fa la impressió que ha actuat més com a espanyol que no pas com a tribunal…).

Tanmateix, sembla que als mateixos socialistes catalans que el primer dia declararen que se sumaven amb entusiasme a la manifestació en defensa del text estatutari que havia estat recolzat per la població catalana el lema els ha provocat una sobtada, incomprensible i injustificada al·lèrgia. Una al·lèrgia provocada no pas pel pol·len, per la pols o d’altres elements primaverals o post-primaverals, no… Una al·lèrgia provocada per un element molt més poderós, altament inestable i amb una potencialitat destructiva perillosíssima: la paraula “decidim”! Una paraula germana, per no dir bessona, d’una altra d’igualment perillosa i desestabilitzadora: “llibertat”!

Sobretot, és clar, si cometem la gosadia d’aparellar-la amb un pronom —nosaltres— que té la voluntat de representar-nos a tots els catalans i catalanes! «Nosaltres decidim? Nosaltres decidim… Nosaltres decidim…! On anirem a parar, amb aquesta crida a la insubordinació i a la desobediència? Què potser ens hem begut l’enteniment? Què nosaltres¸els socialistes, som catalanistes però no nacionalistes», devien alçar la veu els grans capitans del carrer Nicaràgua, amb la seva lògica il·lògica habitual.

«Situar-me darrera d’una pancarta que diu “Som una nació. Tenim el dret a decidir” i encapçalar així una manifestació –devia pensar José Montilla, incapaç de resistir la coïssor que li causava la sobrevinguda al·lèrgia- és poc menys que mostrar-me partidari de les “dreceres incertes”, de “camins nous per explorar” i de les “aventures que no se sap on i com acaben” que tantes vegades he criticat…! M’estaré convertint, sense adonar-me’n, en un arrauxat i imprudent independentista? Quant trigaran en sortir-me la cua i les banyes i fer olor de sofre? I, el que és més important, què em dirà el meu pare, José Luis, quan provi de tornar a casa…?».

Després de trucar amb urgència al papa Rodríguez Zapatero per garantir-li la seva lleialtat incondicional i aconseguir la seva absolució pels pecats de pensament que havia comés, va convocar els seus infal·libles i sempre amatents assessors. En un tres i no res ja li havien enllestit un pulcre i elegant comunicat de premsa, ben aclaridor i balsàmic, publicat al web del PSC:

“José Montilla, ha volgut deixar clar avui que “vull que les institucions encapçalin aquesta resposta amb la societat civil amb la senyera al capdavant” i ha afegit que “no m’imagino cap pancarta que pugui acollir més sentiments d’unitat i de manera més transversal que la bandera del nostre país”, en referència a la manifestació convocada pel proper 10 de juliol amb motiu de la sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional. D’aquest manera, Montilla ha expressat que el seu desig que “en aquesta manifestació ningú quedi exclós des dels que no van votar l’Estatut, però que defensen l’autogovern; passant pels que el van votar negativament, però que han estat compromesos amb el seu desenvolupament, fins i tot evidentment, aquells i aquelles –majoria- que el varen votar afirmativament”, ha afirmat.”

Tot i que la seva redacció peca d’ésser un xic desordenada, sobretot en la segona exposició, que esdevé almenys parcialment inintel·ligible —i deixant de banda l’incorrecte accent d’exclòs—, aquesta declaració del primer secretari del PSC defineix, molt millor que cap dels llibres hagiogràfics que darrerament se li han dedicat, el seu pensament i el concepte que té de Catalunya: Ni som una nació, ni tenim dret a decidir; és més, la nostra senyera no és més que una pancarta!

dimecres, 7 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#289#image]

Comparteix

Cal que acatem la sentència de l’Estatut

mai 27th, 2010

by .

1 comment

Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.

Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.

Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.

Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.

Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?

Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt. 12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?

«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!

dijous, 27 de maig del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#37#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o

Alicia Sánchez Camacho i la coherència del PP

mai 7th, 2010

by .

No comments yet

El Partido Popular ha tingut des de fa una bona pila d’anys una mala fama immerescuda al nostre país. Una mala fama a la qual ha contribuït d’una manera decisiva la premsa catalana, que ha estat molt més exigent i crítica amb aquesta formació nacionalista espanyola que no pas amb la seva cosina germana liberal, el PSOE. Mentre a la primera no se li perdona ni la més mínima relliscada, a la segona se l’acostuma a tractar amb molta més condescendència i comprensió. Ho demostrà a bastament la desastrosa gestió de l’arribada de l’Ave a Barcelona: els incomptables nyaps del PP eren rebuts amb cassolades; els continuats del PSOE, amb una insospitada i incomprensible indulgència.

Aquesta desigualtat de tracte i de reacció no deixa d’ésser sorprenent. Més quan al PP ningú no li pot negar la seva coherència: és un partit espanyol, unitarista i unificador i no se n’amaga. Només cal recordar els viatges de Manuel Fraga —junt amb Samaranch, un dels més preclars paradigmes dels “demòcrates de tota la vida”— a Euskadi aixoplugat gallardament sota un paraigua amb la bandera espanyola. Acompanyat, tot cal dir-ho, d’un bon grapat de cepats guardaespatlles…

Una coherència política que ha palesat de nou amb l’Estatut. Mentre el PSOE se situava de nou en la indefinició més absoluta i ens oferia de bell nou la representació de la coneguda obra “Ni si, ni no, sinó tot el contrari” —em disfresso de PSC i aprovo l’estatut; hi envio el podador oficial, Alfonso Guerra, per a aigualir-lo; li dono el cop definitiu mitjançant el Defensor del Pueblo—, el Partido Popular va declarar-s’hi en contra des del primer dia. I, consegüentment, presentà un recurs d’inconstitucionalitat per acabar d’esquarterar-lo. Com el PSOE, doncs, però a cara descoberta.

La mateixa coherència que cal destacar en l’encara coent cas del díptic contrari a la immigració de Xavier Garcia Albiol. Ho va deixar ben clar la sotssecretària d’organització del PP, Ana Mato, en afirmar que el seu partit “no té res a veure” amb els fullets que repartia el seu dirigent de Badalona. Un aclariment del tot innecessari, per altra banda: què podia fer pensar que hi estigués relacionat? Potser que el repartia Garcia Albiol? Que la fotografia que s’hi presentava era del seu regidor? Què duia les sigles del PP?

Com que no hi tenen “res a veure” Maria Dolores del Cospedal, la secretària general de la formació, tampoc no va creure imprescindible aclarir quines eren les “mesures internes” que tenien previst prendre per l’actuació del seu representant polític a l’ajuntament. Segurament aplicaran l’infal·lible sistema que acostumen a dur a terme els partits intel·ligents: obrir un expedient informatiu… i esperar a que no se’n recordi ningú per a cloure’l discretament!

Això sí, es va afanyar a aclarir que la intenció del president del PP a Badalona en repartir el pamflet “no era tenir un comportament xenòfob”! És clar que no, qui s’ho podria pensar, això? Només cal veure’l per adonar-se que era un document conciliador, integrador, partidari de la multiculturalitat, que predicava les virtuts del mestissatge.

Com tampoc no tenien cap tint ni voluntat racista ni discriminatòria les seves declaracions posteriors a Catalunya ràdio: “Els individus romanesos gitanos que estan instal·lats a la meva ciutat, en la immensa majoria, han vingut a delinquir”… No pot ésser més evident que Xavier Garcia Albiol no és gens xenòfob ni té cap especial animadversió —per dir-ho elegantment— contra els estrangers, ni menys encara contra la població romanesa! Quina culpa en té, el pobre, si resideix en una població condemnada a conviure amb una ètnia que en comptes de dur els seus nens “al col·legi els fan anar als caixers a robar a les senyores”…

Si Esteban Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, va creure necessari demanar disculpes per les “extremadament desafortunades” declaracions que havia fet el seu regidor de Badalona, què en pensarà, d’aquestes darreres, tan aclaridores de la seva manera de pensar i de l’estima i la consideració que li mereix la població romanesa?

El més sensat i coherent, en un partit tan com honest i seriós com el Popular, seria que algun dels seus dirigents exigís a la presidenta del partit a Catalunya que obrís un expedient disciplinari a Garcia Albiol… Tanmateix, em temo que ningú no gosarà pas fer-ho, ja que —en estricte compliment de la coherència que caracteritza al seu partit —primer caldria que se l’obrís a ella mateixa… per haver-lo acompanyat en la seva passejada per Badalona, tot ajudant-lo a repartir els famosos díptics de la discòrdia!

Sentir declaracions García Albiol

divendres, 7 de maig del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#174#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 8 de maig del 2o1o

Tribunal Constitucional: tot esperant Godot

abr 29th, 2010

by .

No comments yet

Si obrim una enciclopèdia qualsevol i cerquem l’entrada “teatre de l’absurd” podem estar segurs que hi trobarem una referència a Tot esperant Godot, l’obra més representativa i cèlebre de Samuel Beckett. Una peça teatral filla d’aquella sensació d’irrealitat i de manca de sentit que tenyia i definia els anys que van succeir a la segona guerra mundial. Hereva directa de l’existencialisme de Sartre i de Camús, exposava amb tota la seva cruesa la irracionalitat d’uns temps conflictius que semblaven abocats al no res. Uns temps sadollats d’incertesa i, sobretot, de desesperança.

La seva estrena al Théâtre de Babylone l’any 1935 suposà un dels majors escàndols de l’època. La ruptura total de les convencions teatrals vigents comportà que més de la meitat dels assistents abandonessin la sala abans que acabés el primer acte. Entre els que es quedaren, uns quants no feien més que xisclar i burlar-se’n, amb la intenció d’impedir que l’obra es pogués representar. Avesats a la dramatúrgia clàssica, aquella peça innovadora, que no respectava cap convenció teatral, els resultava intolerable. Què hi feien, aquells dos rodamóns, situats no se sabia ben bé on i encara menys per quin motiu, esperant l’arribada d’un home enigmàtic i desconegut anomenat Godot? Quina funció complien els llargs, incomprensibles i inintel·ligibles monòlegs, sense il·lació ni justificació, que s’entrecreuaven?

Com acostuma a succeir, el solatge dels anys ha anat col·locant-ho tot al seu lloc. El teatre de l’absurd, que patí una reacció tan adversa, sorgí precisament quan havia de sorgir: com una necessitat imperiosa d’uns temps nous que posaven en qüestió els principis universalment acceptats fins llavors. La manca de sentit de la vida només podia reflectir-se fidelment amb obres caòtiques, multiformes, proteiques i inaprehensibles. El mirall de Shakespeare havia de reflectir indefectiblement el no res, la descomposició i la manca de sentit de la realitat quotidiana.

Cada vegada que llegeixo una notícia relacionada amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut —plantejada com a imminent cada dos per tres però sempre eternament aplaçada—, no puc evitar pensar en l’obra de Beckett… Per més que alguns juristes—entre ells, un reconegut catedràtic català i nacionalista espanyol que es preval del títol per provar de disfressar la seva opinió subjectiva i interessada sota fonaments jurídics pretesament objectius— ens asseguren que la situació és d’absoluta normalitat i que els principis de legalitat i legitimitat no poden ésser posats en dubte, no puc deixar d’associar cada nova escena d’aquest interminable culebrot político-judicial amb les vicissituds de Vladimir i d’Estragon…

Segurament em deu trair el meu tarannà pessimista i atrabiliari, però em costa déu i ajut trobar-hi algun element de racionalitat, en tot aquest interminable procés d’impugnació de l’Estatut. Per començar, en tenir present que l’article 159 de la immaculada Constitución assenyala que el Tribunal Constitucional es compon de “dotze membres”. Dotze, no pas deu. Una realitat reafirmada per l’article 5è de la Llei Orgànica de l’Alt Tribunal.

Per descomptat, és possible al·legar que l’article 17 de la mateixa llei estableix que “Els Magistrats del Tribunal Constitucional continuaran en l’exercici de les seves funciones fins que hagin pres possessió aquells que haguessin de succeir-los”. Ben cert que sí… Sempre i quan no es tingui inconvenient en ocultar que la voluntat del legislador era la d’evitar que el Tribunal no quedés paralitzat durant el temps indispensable en que es procedeix a la seva renovació. No pas la de mantenir en funcions magistrats que tenen el seu mandat caducat des de fa vint-i-set mesos…!

Això, és clar, sense tenir en compte que abans de res hauria calgut un estudi previ que determinés si el Tribunal tenia competències per a alterar el redactat d’un estatut d’autonomia. Sobretot quan l’article 152.2 de la Constitución estableix que “Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents.”

Amb tot, cal reconèixer que potser sóc un xic agosarat en relacionar l’ajornament sine die de la sentència de l’Estatut amb Tot esperant Godot, que s’ha convertit en el paradigma indiscutible de la irracionalitat i l’absurd… Malauradament, tot sembla assenyalar que la sentència final no ens farà pensar tant en un text redactat per Samuel Beckett…, sinó més aviat en un que hagi merescut una acurada atenció per part d’un dels deixebles del ribot unificador d’Alfonso Guerra: l’Eduard Manstisores de Tim Barton!

dijous, 29 d’abril del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#305#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o1o

Separatistes o separadors?

mar 11th, 2010

by .

No comments yet

La consulta sobre la independència del passat 28 de febrer demostra l’existència d’un moviment sobiranista emergent. Malgrat les divergències en els resultats finals, sobretot en el que es refereix a participació (amb una mitja del 22,5 %, amb un màxim del 71,64 % a Rupit i Pruit, i un mínim del 4’6 % a la Vall d’en Bas) és evident que el desig d’autodeterminació —quan no d’independentisme— està prenent una volada mai vista al nostre país. S’ha fet, sens dubte, la primera passa i la més important: la de conscienciar-nos que, per més bastons a les rodes que pretenguin posar-nos, ningú pot negar-nos el dret a decidir.

Un dret a decidir que, per la malaptesa, la insensibilitat, la manca de flexibilitat i la incapacitat d’acceptar i comprendre la pluralitat d’una gran part de les forces polítiques espanyoles, ara per ara és defineix més pel que no volem ésser (una autonomia/regió de segona dins d’un estat espanyol unificador i unitarista), que no pas el què volem ésser (un estat independent europeu?, una nació dins una cada dia més utòpica federació ibèrica?, una autonomia de primera categoria amb especificitats històriques i culturals oficialment reconegudes i protegides?…).

Tot i que alguns tinguem clar des de fa un munt d’anys —de fet, des del bressol, quan ens obligaven a dur un nom espanyolitzat que no era el nostre— que l’única solució possible per al nostre país és la constitució d’un estat propi, no ens ha de saber greu reconèixer que hauria estat molt i molt complicat que la majoria de la població catalana vingués a trobar-nos si no haguéssim comptat amb la inestimable i permanent col·laboració de l’estat espanyol al llarg de les darreres dècades.

No ens ha de doldre afirmar que hi ha una part important de ciutadans i ciutadanes que mai s’havien interessat fins ara en el sobiranisme —alguns fins i tot hi mostraven hostilitat— que s’hi han acostat i hi flirtegen descaradament no tant per la bona feina feta per les forces independentistes sinó pel mal tracte i marginació constant que pateixen per part del que consideraven el seu estat. Un mal tracte i incomprensió que s’ha accentuat en els darrers temps (Estatut, Tribunal Constitucional, desnivellament en les inversions públiques…) però que té unes arrels històriques malauradament profundes. Només cal consultar les hemeroteques per a comprovar-ho. Sempre han estat més els separadors que no pas els separatistes…

Això no obstant, sigui el nou sobiranisme més o menys identitari, més o menys pragmàtic, cal acollir-lo amb els braços oberts. I, sobretot, trencar amb aquell tòpic sense fonaments que assegura que els descendents d’immigrants de terres espanyoles mai no se sentiran únicament catalans. Un tòpic tan absurd com aquell, sortosament superat ja fa temps per la realitat, que assegurava que el nacionalisme català era patrimoni de la dreta i les classes benestants…

Arribats on som, el més important és que tinguem clar que, entre tots plegats, hem obert un nou camí d’esperança que no té tornada. Un camí que ha de permetre al nostre país fer un salt qualitatiu endavant com mai havia fet abans. Un salt endavant indeturable, que pot dur-nos, en la hipòtesi menys favorable, a aconseguir un millor i més acollidor encaix en l’estat espanyol (en el quimèric cas que fos capaç d’ésser respectuós amb la nostra identitat i d’evidenciar una obertura de mires i una generositat nacional impensable a dia d’avui) o bé, en la més favorable, a obtenir una sobirania plena.

En qualsevol cas, hi ha una realitat inqüestionable: després de tant de temps de renunciar i de recular ens ha arribat, per fi, el moment de decidir i, sobretot, d’avançar!

dijous, 11 de març del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#285#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de març del 2o1o

La culpa és del PP…

gen 10th, 2010

by .

No comments yet

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Ja la tenim aquí, la RENFE!

gen 3rd, 2010

by .

No comments yet

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

www.racodelaparaula.com

[download#150#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener

Govern d’entesa, govern d’Unitat

nov 13th, 2009

by .

No comments yet

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

La Lofca: l’Estatut a la ratera

nov 8th, 2009

by .

No comments yet

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com