Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

esquerra

Esquerra i el país se la juguen a Girona

oct 14th, 2011
by .
No comments yet

Algun dia convindria que l’independentisme català exigís als Monty Python els royalties que els deuen per la seva aparició a La vida de Brian, disfressats de sobiranistes palestins! Quan semblava que la nau d’Esquerra començava a redreçar el seu rumb, capitanejada per Oriol Junqueras, la federació gironina se li ha amotinat, atrinxerant-se a la sentina tripartita, i ha imposat com a candidata Teresa Jordà, una de les dones que acostà ERC als esculls de la desaparició.

La proposta d’aire nou, de renovació —que ja havia patit un sotrac prou evident en no gosar fer una executiva nacional sense llast del passat— quedava pràcticament en no-res: en comptes d’una opció de consens i engrescadora, com era la de Quim Torra, el president d’Esquerra ha hagut de sotmetre’s i acceptar una de les dones fortes de l’incombustible Joan Puigcercós, el major èxit de la qual fou el de perdre la batllia de Ripoll en les darreres eleccions.

Amb la qual cosa no tan sols ha mostrat una feblesa i una manca d’autoritat més que preocupant, oferint la imatge convencional del teòric canvi polític —canviem per a que res no canviï—, sinó que ha refredat d’arrel la voluntat unitària que es proposava. Reagrupament, tot i que no s’ha desvinculat de l’acord de presentació conjunta amb ERC, com han informat sense massa fonaments alguns mitjans, ha lamentat que algú aprofiti la seva bona predisposició per a imposar “uns noms sense que abans hagin estat consensuats, uns noms que tampoc responen a la línia de renovació i de col·laboració amb altres organitzacions que vol impulsar Oriol Junqueras”.

Davant d’aquesta situació més que preocupant, només resta una pregunta: la nova direcció republicana es creu, de veritat, les seves recents proclames, que afirmaven que “ara més que mai, ens cal i cal al país una ERC forta, decidida i capaç d’assumir el seu paper, la seva responsabilitat i el lideratge que li correspongui en aquest procés [envers una Catalunya lliure]”? O potser no pretenia més que ocupar les poltrones que ocupaven els altres?

És conscient Oriol Junqueras que de la resposta a aquesta pregunta en depèn, en gran mesura, el futur del país?

divendres, 14 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.cat, el 14 d’octubre del 2011

Safe Creative #1103068643444

 

Comparteix

ERC, l’etern joc de les cadires

ago 11th, 2011
by .
No comments yet

Sovint fa la impressió que Esquerra no sigui capaç d’aprendre la lliçó de les successives i cada vegada més devastadores clatellades electorals —degudes principalment a la reedició d’un Tripartit que els havia fet fora del Govern i amb un caire palesament regionalista). Fins i tot ara, quan sembla que ha trobat un camí per evitar la davallada definitiva, segueix entestada en seguir practicant el seu permanent joc de les cadires: no tan sols es van barallar per a decidir qui seuria al tron de la direcció, sinó també per adjudicar el primer setial de Madrid.

Si el que pretenen és apostar amb fermesa per la renovació, per passar pàgina —per aquell aire nou que en el seu dia preconitzaven en un eslògan electoral—, tant el sentit comú com les més elemental lògica política fan creure que convindria que fos la futura direcció, encapçalada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, qui escollís el cap de llista de les eleccions espanyoles. Així com que la persona designada fos un exponent d’aquest canvi, uns mostra explícita de la voluntat regeneradora.

Una idea que no comparteix Joan Ridao, el qual, havent-se retirat, de grat o (més aviat) per força, de la cursa successòria, potser com a compensació —car no voldríem pensar en una rebequeria— insisteix en mantenir-se com a candidat a cap de cartell a Madrid, en comptes de deixar lloc a Alfred Bosch. Tan convençut està d’ell mateix, que ni tan sols accepta anar com a nombre dos i, sense pensar prou en el dany que això podria fer a la seva formació política, té la intenció de forçar unes primàries per a que els militants d’Esquerra escullin qui ha d’ocupar aquest lloc.

En la seva defensa, l’actual secretari general del partit argüeix que és convenient que el que vagi al capdavant de llista compti amb experiència al Congrés espanyol. Considera que únicament ell pot oferir un ample i dilatat full de serveis que el situa com la persona més capacitada per a optar per al lloc privilegiat al qual aspira. Atribuint-se els mèrits de la tasca feta, però oblidant que al mateix temps és, també, el responsable —o, si més no, coresponsable— d’haver perdut, l’any 2008, 5 dels 8 diputats que la formació independentista havia obtingut en les eleccions anteriors…

És, doncs, almenys raonable deduir que els signants del recent manifest “Tornem a ERC” es refereixin, de manera més o menys velada a Ridao, en reclamar, al seu punt 7 que «Cal obrir-se al talent de la societat, als bons professionals i aplicar el concepte de meritocràcia social, mai entès com “serveis al partit”»?

Potser faria bé de reflexionar-hi…, amb major raó tenint en compte que, en aquesta ocasió, l’insensat i caïnita joc etern de cadires d’ERC podria esdevenir la gota que fes sobreeixir la —ja tan soferta— paciència dels seus militants, i acabar comportant que les tan anhelades i disputades butaques del congrés espanyol se’ls esvaïssin de davall dels seus nobles i obcecats  glutis… per anar a raure als tan àvids i agraïts de Convergència (i Unió)!

dijous, 11 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 18 d’agost del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Cimera constructiva

ago 28th, 2009
by .
No comments yet

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#52#image]

Comparteix

Pressionar el Tribunal Constitucional

ago 21st, 2009
by .
No comments yet

Tant els polítics espanyols com les associacions de jutges s’han afanyat a criticar les declaracions de Carod Rovira on reclamava que la manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya — contra el qual, recordem-ho, tant ell com el seu partit van votar en contra— calia fer-la abans que el Tribunal Constitucional dictés la sentència sobre la llei de lleis catalana.

L’Associació de Jutges Francisco de Vitoria ha indicat que les declaracions del Vicepresident són “impresentables”, ja que “no és acceptable” cap tipus de pressió contra un òrgan de justícia. Per la seva banda, l’Associació Professional de la Magistratura ha afirmat que les intencions d’ERC són d’ una “irresponsabilitat institucional insuperable”. L’APM ha recordat que els polítics també estan sotmesos a la Constitució, de manera que “han de deixar fer al TC el seu treball amb independència i sense pressions”.

Com era d’esperar, també el PP, en declaracions d’Ana Mato, ha acusat Esquerra de “violentar” el Constitucional, en voler-lo “condicionar”. Igualment el vicepresident tercer espanyol, Manuel Chaves, ha considerat “intolerable” que “algun partit polític”, pretengui  pressionar “a un tribunal que és la cúpula del sistema constitucional”.

Tots aquells que creiem en la bondat de la democràcia, no podem més que recolzar-los de manera incondicional, reconeixent que tenen tota la raó! La clau de volta de qualsevol estructura estatal, ja no només jurídica, sinó política i social, és la independència absoluta del Poder Judicial. Tan fonamental com ho és, des de la ja llunyana època de Montesquieu, la més estricta separació dels tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial. La més mínima vulneració d’aquests principi suposa posar en perill l’estabilitat del sistema democràtic.

Resulta inqüestionable que tractar de pressionar o de condicionar l’actuació judicial és “irresponsable”, “impresentable” i “intolerable”. Amb major raó quan la pressió s’exerceix precisament sobre el tribunal que té com a funció garantir que les lleis compleixin i respectin els principis constitucionals. Qualsevol intromissió, qualsevol intent d’alterar la independència del Tribunal Constitucional no tan sols és inadmissible, sinó que suposa un símptoma de fragilitat que posa en perill l’estructura sencera del Poder Judicial.

I qui més legitimat —legalment, política i moral— que els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, per a criticar aquells que gosen pretendre alterar l’asèptica i incontaminada justícia espanyola? Qui millor que ells, que han mostrat des de la seva creació el més sagrat, quasi venerat, i indiscutible respecte pel Tribunal Constitucional! I més des del moment en que fou impugnat l’Estatut! Qui millor que ells per a donar als altres lliçons de savoir faire, d’ètica i de legalitat?

Ells mai no han tractat de condicionar ni d’adaptar el Tribunal Constitucional a les seves necessitats particulars… Mai no han “violentat” l’esperit de la llei que regula la designació dels seus membres, fent un abús fraudulent de les majories parlamentàries, per a imposar els seus candidats… Mai no s’han plantejat pactar entre ells per repartir-se a parts iguals les designacions, impedint que els partits minoritaris o perifèrics, hi poguessin dir la seva…

Si ho haguessin fet, podríem acusar-los de demagògics, d’hipòcrites o exigir la immediata dissolució de l’Alt Tribunal…

Com ho podríem reclamar en el cas, purament imaginari, que tant el PP com el PSOE haguessin “violentat” de nou la llei recusant alguns dels membres del Tribunal, amb l’única finalitat d’evitar que els magistrats que no eren afins a les seves idees poguessin participar en les deliberacions sobre l’Estatut! Possibilitat, aquesta, que hauria desvirtuat completament la resolució final. Però, és clar, com se li podria acudir, per posar un exemple a l’atzar, al PP recusar a Pérez Tremps o al PSOE a algun altre magistrat?

Què potser va plantejar-se el Partit Popular, davant d’un cas similar —com el de la Llei de l’avortament, per a posar de nou un exemple inversemblant— ésser tan “irresponsable”o “impresentable” com per a convocar una manifestació de protesta abans de la resolució del Constitucional?

Òbviament, els partits espanyols mai no ho farien… En un estat tan escrupolosament respectuós amb la independència judicial com l’espanyol, cap polític de primera magnitud gosaria provar de pressionar o condicionar una resolució del Tribunal Constitucional sense presentar immediatament la seva dimissió irrevocable!

divendres, 21 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#249#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 24 d’agost

Salvar els fenòmens

jul 23rd, 2009
by .
No comments yet

En la filosofia antiga hi havia dues maneres d’entendre el concepte de salvar els fenòmens. La primera, l’aristotèlica, apresa d’Eudoxe, entenia que calia recórrer a les causes darreres per tal de descobrir i explicar els fenòmens. Sense recórrer als sentits, a allò que la realitat ens demostra, els fets i esdeveniments no es podien explicar. I, molt menys, donar-los per certs o versemblants. La segona, força posterior i emprada potser més sovint que no hauria convingut pels filòsofs cristians, desvirtuava l’anterior i pretenia servir-se de la raó, de l’abstracció racional, per a tractar de justificar aquelles veritats que no eren demostrables empíricament. Més que no pas de salvar els fenòmens, es tractava de saltar-los, de saltar-se aquells fenòmens que contradeien o desmentien de manera rotunda les veritats que hom havia establert amb caràcter previ.

Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!

Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de  temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!

Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les,  dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!

Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també  en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.

I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!

No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que  en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!

En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?

dijous, 23 de juliol del 2009

© Cesc Serrahima 2009
www.racodelaparaula.com

 

Safe Creative #0907244156886

[download#275#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol

Carretero, la veu de la consciència

mai 14th, 2009
by .
1 comment

La memòria històrica ens mostra que gairebé no hi ha res que empipi més, en aquest món, que tenir ben a prop algú que esdevingui la veu de la nostra consciència. Algú que es mantingui coherent a la seva manera de pensar, que fins fa quatre dies també era la nostra, i ens retregui dia a dia que hem traït els nostres ideals i que no estem fent allò que havíem defensat i que havíem promès complir sempre. Precisament perquè ens posa el dit a la nafra, recordant-nos allò que sabem més que bé, tot i que fem veure que no: que amb la nostra conducta estem traint els nostres principis i la nostra manera d’ésser.

Ho saben molt bé la minoria de progenitors que s’esforcen, fora mesura, en educar els seus fills. No hi ha res que enervi més a les mares i els pares de les altres criatures – a tots aquells que practiquen la llei del mínim esforç i s’excusen amb un més que revelador “Jo ja ho intento, ja, però no vol fer-me cas…” – que comprovar com alguns dels seus amics han aconseguit alliberar-se del despotisme dels seus plançons, no han perdut l’autoritat i han establert qui mana, en darrera instància, a casa.

La història és curulla d’exemples que demostren com n’és de poc aconsellable d’entestar-se en esdevenir la veu de la consciència dels poderosos. Més encara quan és un antic company, que ha anat escalant progressivament amb ell els graons del poder, qui li recorda constantment els seus orígens. Només cal recordar la fi que hagué de patir Ciceró per haver tractat, en les seves cèlebres Filipiques, que Antoni mantingués les seves promeses de restablir la República romana. O, més recentment, l’ostracisme a que condemnà l’església catòlica Leonard Boff per predicar el retorn als orígens humils del cristianisme.

És per això que no hauria de causar sorpresa a ningú l’arrauxada i visceral reacció que van tenir els actuals dirigents d’ERC en publicar-se l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat. Només el remordiment que provoca la veu de la consciència pot explicar que el partit que s’enorgulleix de practicar una democràcia interna exemplar pugui obrir un expedient  discilpinari a un dels seus membres per expressar la seva opinió. Amb major raó quan planteja la necessitat d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Per més que al·leguessin que es feia per haver “perjudicat greument la imatge del partit” i generar “confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat” la raó de fons sembla que no pot ésser més diàfana: als dirigents d’Esquerra, una vegada han tastat la dolça ambrosia del poder, res no els desagradava més que sentir la veu d’un rival de partit plantejant la possibilitat de que el fet d’haver accedit a les Conselleries i els cotxes oficials els hagi aigualit el seus idearis.

Cada vegada que el metge de Puigcerdà manifestava la seva convicció de que calia sortir del govern, distanciant-se d’un govern de caire regionalista que està assolint a passes agegantades el seu objectiu d’eradicar la crosta – i l’ànima – nacionalista del país, a Puigcercós i a Carod els hi devia coure més i més la nafra oberta de la seva incoherència. No podria tenir raó, Carretero? No convindria més a ERC centrar-se en complir el seu programa electoral, apostar inequívocament per un projecte sobiranista,en comptes de seguir fent el joc al provincianisme del PSC?

Per tal d’acallar la gota malaia de la consciència, devien creure que la millor opció era actuar com els pares de l’antiga escola i donar un cop d’autoritat damunt la taula: “Aquí mano jo i prou. Si no t’agrada, ja saps on tens la porta…!” Havent-los deixat en evidència, el fill devia considerar que ja havia arribat el moment de volar tot sol, sense la supervisió dels seus acomodats pares…

Ara, una vegada abandonada la casa comuna, tan sols resta el dubte de saber qui sabrà treure un major partit de les seves ales noves. Amb el temps, qui acabarà vencent aquesta incerta partida d’escacs de l’esquerra independentista: l’aposta possibilista dels dirigents d’ERC o la directament sobiranista de Carretero?

En qualsevol cas, cal confiar que finalment sigui l’independentisme el que en surti beneficiat, a llarga. Ja sigui pel fet d’avalar algunes de les controvertides decisions de la direcció d’Esquerra o per permetre a aquella part dels seus antics votants que no hi estan d’acord disposar d’una alternativa que no sigui l’abstenció. Una alternativa abanderada per Reagrupament.cat, ja sigui presentant-se tot sol o en coalició amb la CUP o d’altres formacions similars…

dijous, 14 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#43#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 15 de maig

Ara sí toca: les matrícules

mai 11th, 2009
by .
No comments yet

Curiosament, sense que ningú s’ho esperés, i avançant-se a les pretensions dels seus benvolguts socis de govern d’ERC, ICV ha cregut oportú treure ara del calaix la vella idea d’incloure el distintiu autonòmic a les matrícules. Aquestes matrícules que l’insigne José Maria Aznar, sense ni tan sols encomanar-se a la gràcia de déu, va decidir convertir en grandes i libres…, en lliures de qualsevol sospita de representar aquella teòrica pluralitat d’un estat espanyol en que ni la mateixa constitució creu.

Els ex comunistes han cregut que ara era el moment de parlar-ne, que ara “sí toca” reconsiderar els models de matrícula que el PP va implantar no fa tant de temps. Ara sí, després de sis anys de Govern Tripartit i de gaudir del suport i la confiança d’un Govern amic a Madrid – que tan bé compren Catalunya i les seves necessitats – ha arribat el moment de plantejar la conveniència d’afegir una nova placa a les matrícules dels automòbils – a les “xapes”, que en deia l’enyorat president conservador – que identifiqui les comunitats autònomes d’on provenen.

Precisament ara, quan la calma és total i no es veu en l’horitzó cap altre assumpte prioritari que pugui preocupar, convé tornar-hi. Com que l’amic i sempre complidor Rodríguez Zapatero ja ha satisfet àmpliament els seus generosos compromisos electorals amb el nostre país – Estatut, finançament, reconeixement lingüístic i cultural, gestió de les grans infraestructures catalanes… – pot dedicar-se a altres temes menors.

Al cap i a la fi, arreu és sabut que no hi ha al món cap altre govern que hagi encarat amb major contundència, fermesa i eficàcia el redreçament de la seva economia en plena crisi: com acostuma a succeir l’estat espanyol s’ha situat de nou al capdavant dels països industrialitzats…, pel que fa a nivells d’atur, de desequilibri social, d’impagaments o de tancaments d’empreses…

Per a fer conèixer la seva proposta, els ecosocialistes han decidit recórrer als mateixos mitjans que, segons les seves pròpies declaracions, “fan el joc a la dreta” i aprofiten qualsevol ocasió per a “intentar deslegitimar el Govern”. Ho han fet a través de les declaracions del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya. La proposta no es planteja, per descomptat, suprimir la “E” de l’estat espanyol – només faltaria caure en les temptacions sobiranistes, en l’absurditat delirant de la crosta nacionalista que tan llasta el país, en la barbàrie provinciana…! – sinó afegir una franja blava suplementària a la dreta, amb el distintiu de la Comunitat Autònoma i la bandera corresponent.

No podem més que congratular-nos que la formació política que amb major eficàcia i responsabilitat ha gestionat les seves conselleries – situant el cos dels Mosso d’Esquadra a les primeres pàgines de tots els diaris, apostant perquè els pins i altres arbres caiguts pel temporal de vent del gener es converteixin en adob natural… per al foc i altres mostres de la seva indiscutible preparació per a governar… – hagi sorgit de la seva amnèsia, hagi recobrat alguna de les arrels que caracteritzaven inicialment a la seva formació i recordi que provenen de Nacionalistes d’Esquerra. Una realitat que, des de fa temps, semblava que havien oblidat del tot, en la seva contumaç i indesmaiable lluita contra la perversa dreta!

No és gens difícil pronosticar que alguns asseguraran que no és més que una cortina de fum, destinada a ocultar algun dels escassos moments en que la seva exquisida gestió governamental – tan radicalment d’esquerres i tan poc submisa a les exigències i necessitats del PSC – no ha assolit el nivell de sublimitat acostumada. O bé que resulta massa casual que facin pública aquesta proposta coincidint amb la imminent inici d’unes eleccions europees en que el seu seguidisme socialista podria passar-los factura…

Més encara quan s’ha sabut que l’amic Saura no havia plantejat aquesta qüestió als seus socis de govern d’Entesa ni en cap de les reunions de l’Executiu… O que el Ministerio del Interior s’ha afanyat a aclarir que aquesta proposta només tirarà endavant si no hi ha “consens entre tots els partits i el sector de l’automòbil”. Una manera ben elegant i intel·ligent de no dir allò que no es vol dir però que tothom ho entengui: nosaltres hi estem del tot disposats, però què hi podem fer, si el PP i els representants del sector de l’automòbil, tan castigat per la crisi, no es mostren disposats a acceptar-ho?

O potser Iniciativa té alguna carta amagada a la màniga, que desconeixem, que permetrà desencallar aquest conflicte de les matrícules amb la mateix diligència, modèstia i eficàcia amb que es va solucionar el finançament de l’estatut després de la reunió de Saura amb la vicepresidenta de la Vega?

dilluns, 11 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Comparteix
[download#27#image]

El valor de la paraula donada

mai 8th, 2009
by .
No comments yet

Des dels inicis de la humanitat s’ha considerat que un dels trets que serveixen per a definir una persona com cal, per a distingir una persona de fiar d’una que no ho és tant – per a dir-ho de manera suau… – és la seva fidelitat a la paraula donada. Molt abans que el Dret Romà inventés la figura del contracte, del pacte escrit i referendat per la signatura de dues o més persones, el compliment dels compromisos verbals era fonamental per al correcte funcionament de las societat.

Al llarg dels segles, ha estat cabdal la satisfacció de la paraula donada i el seu compliment ha servit per a destacar algunes de les grans figures de la història i per a desacreditar-ne d’altres: només cal recordar la història de Viriat i la famosa frase “Roma no paga traïdors” de Servili Escipió. En realitat, fins no fa pas gaires anys, en l’època dels nostres avis, sense anar més lluny, era impensable no respectar un pacte verbal.

En aquells temps tan propers no es creia imprescindible convertir-lo en paper per a considerar clos un contracte, era suficient una simple encaixada de mans. L’encaixada o el simple acord verbal esdevenia irrevocable, definitiu i posava en joc la credibilitat, l’honorabilitat i la consideració social i humana dels que comprometien la seva paraula. En feien una qüestió d’honor.

Malauradament, l’empenta dels nous temps han acabat convertint aquest inveterat costum en una relíquia pròpia de l’antigor, que caldria reservar per als llibres d’història i conservar als museus. O, a tot estirar, convertir-lo en un lema o en un blasó – més ornamental que no pas efectiu – que confereixi una patina aristocràtica a alguna institució moderna o modernitzada, com el que lluu des de fa anys la Borsa de Londres: “My word is my bond”.

Si actualment ja fa, massa sovint, la impressió que els acords, els contractes i fins i tot les lleis orgàniques acaben essent paper mullat – d’això els catalans en tenim una experiència de primera ma, mercès al ribot dels “amics” i als recursos dels “no tan amics”… – imaginem en quin nivell de credibilitat podem situar la mera paraula, l’acord verbal!

Afortunadament, de la mateixa manera que encara hi ha persones excepcionalment complidores i coherents, també hi ha partits que atorguen el valor que mereix a la paraula donada. Mentre d’altres estan convençuts que democràcia significa que sempre manin els seus, excloent els que no pensen com ells, encara que sigui recorrent a la justícia, ells segueixen creient que hi ha principis irrenunciables, que no tot s’hi val, per a assolir o mantenir el poder.

Tot i que alguns pessimistes s’entestin en donar la raó a l’autor més citat de les lletres catalanes – que assegurava que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres – el PSOE s’ha encarregat de demostrar, amb “fets i no pas paraules”, que encara hi ha diferències, grans diferències, entre partits.

La malèvola dreta, ja se sap, mai no dubtaria en incomplir impunement les seves promeses electorals. Per contra, l’esquerra no deixa mai de palesar la seva superioritat moral. Ho han demostrat els socialistes espanyols: les seves promeses, en campanya electoral o en exercici del govern, són llei!

Així al nou secretari general del PSE, Patxi López – seguint el preclar exemple del seu cap de files, Rodríguez Zapatero, que va mostrar-li el camí amb l’estatut – no ha dubtat un segon en renunciar a la possibilitat d’ésser el primer lehendakari nacionalista espanyol (definit sovint com a no nacionalista) per tal de no veure’s forçat a incomplir la paraula donada a Basauri, en plena campanya: “He dit una i mil vegades que no cercarem acords amb un partit popular que només sap fer antinacionalisme i antisocialisme…”

divendres, 8 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#105#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 13 de maig

Compte amb les criatures, que arriba la dreta…!

abr 22nd, 2009
by .
No comments yet

Si en algun punt hi ha un acord unànime en el paradoxalment autoanomenat Govern d’Entesa és, sens dubte, en atribuir totes les culpes a la dreta. A la dreta com a concepte genèric, indeterminat i innominat. Com si de nens petits es tractés, quan el Molt Honorable Govern Tripartit té algun problema i no sap com sortir-se’n, quan els enxampen amb les mans enganxifoses al damunt de la gerra de la melmelada – la pantalla de televisió al cotxe d’en Benach, les càrregues modèliques dels Mossos d’en Saura, l’esvoranc del Carmel, els germans d’alguns Consellers, l’apagada elèctrica de la subestació de Maragall, la miraculosa multiplicació dels assessors… – la solució és donar la culpa automàticament a la dreta…

Ben segur que algun malpensat argüirà que es tracta d’una mostra d’immaduresa i d’incapacitat, pròpia de la rabieta d’una criatura aviciada i malcriada. Amb tot, cal ésser respectuós i rememorar la seva gènesi: la cèlebre campanya del PSOE del dòberman, ideada per algun publicista genial en aquella darrera i poc engrescadora contesa de l’agònic Felipe González, l’any 1996. Els hereus de Maquiavel van aprendre que, si hom ha perdut el nord i el programa, res millor que atiar la por a l’oponent i confiar en la desmemòria dels electors…

Com a bons deixebles, sembla que els socialistes catalans no tan sols han fet seva aquesta divisa – només cal acudir a les hemeroteques i consultar qualsevol declaració de l’eminent Joan Ferran per a constatar-ho – sinó que han aconseguit encomanar el virus d’atacar els altres per a defensar-se als seus cada dia més abduïts teòrics socis de govern. Aquests socis de govern, ERC i ICV, que com més temps passa més fa la impressió de tenir dret a paraula en les reunions de l’executiu però no pas de vot – i, encara menys, de veto.

Afectats pels innegables efectes de la síndrome d’Estocolm, han assimilat generosament les idees i maneres de fer del PSC, clonant les seves reaccions i els seus discursos. Cansats de que se’ls acusi, injustament, d’ésser les marques blanques del socialistes, s’han emmotllat camaleònicament a l’estil dels seus socis de govern i han acabat esdevenint més papistes que el propi papa.

Fins a tal punt que – com bé ho demostra l’espai creixent, entrevistes amanyagadores de dues pàgines incloses, que els cedeix el diari que tant de temps els havia anatemitzat – d’un temps ençà, Puigcercós, Carod i Saura s’han convertit, oficiosament, en els líders i les referències cabdals del PSC… Fidels a les consignes i interessos dels socialistes i conscients de que s’hi juguen les garrofes – i els seus cotxes i despatxos oficials – han seguit el seu exemple. Així, l’eximi i infal·lible Conseller d’Interior, en els moments en que la seva esplèndida gestió dels cossos de seguretat del país el posaven a la corda fluixa, va recórrer al comodí de donar la culpa a la dreta per tal de justificar l’incomprensible esvalot que la justa i proporcionada càrrega policial havia provocat.

No és gens d’estranyar, doncs, que quan Joan Carretero publica a l’Avui l’article Patriotisme i dignitat, en el qual defensa sense ambigüitat que el seu partit faci un tomb i aposti de manera definitiva per la independència que en teoria defensa, els dirigents d’ERC s’encomanin dels tics del seu partit amic i reaccionin amb la mateixa elegància i perspicàcia. Mancat d’altres arguments i davant la creixent puixança del líder de Reagrupament.cat, és natural que Puigcercós l’acusi sibil·linament de voler omplir “l’espai de centre dreta independentista”.

Com ho és que Josep Lluís Carod assumeixi la seva funció subordinada dins del partit i repeteixi submisament la mateixa idea, aprofitant les ara acollidores pàgines d’El Periòdico per a afirmar que li sembla “molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Assegurant també – en una declaració que sembla anar dirigida més a convèncer-se a ell mateix que no pas els seus electors… – que la marxa de Carretero no perjudicarà ERC “en res: només ens reportarà beneficis. Després de la marxa de Colom, Esquerra va obtenir els millors resultats de la seva història. Ara tornarà a passar el mateix.”

Malgrat que la característica més acusada del actuals dirigents republicans no sigui la seva coherència política i ideològica, no se’ls hi pot negar la raó: mentre Carretero era al Govern va propiciar una inequívoca política, ja no de centredreta sinó, com molt bé descriu el Vicepresident del Govern, de dretes. En canvi, dins del nou Tripartit, ERC ha imposat amb fermesa la seva cèlebre clau del govern per a decantar-lo cap a actes i decisions inqüestionablement progressistes i d’esquerra: manteniment i ampliació del concert a les escoles privades, túnel de Bracons, la MAT, el Quart Cinturó, desdoblament de l’Eix transversal…

dimecres, 22 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#57#image]

Comparteix

La torna del finançament

gen 12th, 2009
by .
No comments yet

Avancem amb força i determinació vers un acord de finançament absolutament fantàstic. La resolució d’aquest assumpte que semblava que havia de quedar pendent per sempre, no podria anar més bé. Finalment, després d’haver patit uns insignificants ajornaments, Catalunya obtindrà el millor dels finançaments possibles. No tan sols es complirà, amb escreix, la lletra i l’esperit del que establia l’Estatut sinó que les xifres assolides faran empal·lidir de vergonya tant aquells que gosaven criticar aquest nou sistema com els que dubtaven de l’eficàcia del govern per a dur-lo a bon port.

No cal dubtar-ne ni un sol instant: com ha demostrat al llarg dels darrers anys, les promeses de Rodríguez Zapatero, l’amic dels catalans, són llei. Mentre la majoria de polítics fan servir les promeses sense miraments, i més en campanya electoral, sense concedir valor a la paraula donada, per a incomplir-les impunement després, el president espanyol és la integritat personificada: els seus compromisos són or. Ho va demostrar a bastament, en aprovar l’Estatut que havia “sortit del parlament català”, sense retocar ni una sola coma. En el cas del finançament, les seves paraules són un xec en blanc…

La seva voluntat i el seu tarannà íntegre l’obliguen a complir amb exactitud i puntualitat tots i cadascun dels pactes que ha anat contraient tant en període electoral com amb les diverses forces polítiques, com molt bé poden testimoniar Artur Mas, Joan Saura i el mateix José Montilla…

En qualsevol cas, fins i tot en la més que improbable possibilitat de que no complís amb l’estricta lleialtat que el caracteritza el text de l’Estatut pel que fa al finançament, sempre tenim el PSC amatent a exigir allò que faci falta. Sempre a punt per a recordar-li, com en el cas dels pressupostos d’aquest any, a qui es deuen els seus 25 diputats al congrés espanyol!

Montilla, Castells i la resta dels membres del partit defensaran, amb la coherència i contundència que els caracteritza, fins l’extenuació la satisfacció de les necessitats econòmiques del país. Faran de nou palès que s’estimen Rodríguez Zapatero, però que encara més s’estimen Catalunya i la seva gent. Com ho han fet fins ara, sense sotmetre’s en cap cas a les ordres o directius del govern amic de Madrid… Amb l’inflexible Iceta al capdavant, sempre disposat a retreure els incompliments de qualsevol… que formi part de CiU!

I per si no n’hi hagués prou, sempre podrem confiar en la fermesa i l’exigència dels seus socis de govern d’ICV, que amb tanta força han condicionat l’actuació dels socialistes catalans tant a casa nostra com a Madrid. Què hauria estat del país, sense la seva política inequívocament progressista i de caire ecològic? Sense la reunió de Joan Saura amb la vicepresidenta de la Vega, com s’hauria obtingut el finançament en la data prevista…!

Fins i tot en el pitjor dels casos, en la més impensable de les situacions, en el cas de que el PSC es mostrés, per primera vegada, submís als dictats del PSOE i que els ecosocialistes deixessin de banda la seva força per a pressionar-los, sempre podrem confiar en ERC. No es deixaran convèncer ni blegar per ningú, si no s’assoleix el finançament que cal. Posaran, una vegada més, els interessos del país per davant dels seus propis, condicionant el manteniment del Govern a l’obtenció del finançament que contempla l’Estatut, tant pel que fa a nivell competencial com a la xifra mínima acceptable… El primer és el primer!

Els catalans i catalanes podem respirar alleujats, podem seguir confiant en la ferma exigència del Govern d’Estesa per a l’obtenció del finançament que ens cal! En cap cas renunciaran a allò que el país necessita per tal de no perjudicar el PSOE… En cap cas, com asseguren alguns pessimistes, les xifres que presentarà el seu soci Pedro Sobles seran insuficients. Seran tan generoses com sempre!

Només algú amb molta mala fe pot pronosticar que amb el finançament acabarà succeint com amb el pa: quan en demanes un de quart, si hi ha sort, te’n donen un que pesa cent vuitanta grams! De cap manera, els socialistes espanyols faran com els forns d’abans: ens donaran la torna… i es quedaran el pa!

dilluns , 12 de gener del 2008

[download#187#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de gener

← Entrades anteriors

Features Stats Integration Plugin developed by YD