El més gran progrés que comportà el segle XX a la història de la humanitat no fou el de la tècnica —tot i és sens dubte importantíssim— sinó el del progressiu alliberament de la dona. Alliberament tant del jou familiar com del social. La meitat de la població, per fi ocupava el lloc i jugava el paper que li corresponia i que li havia estat negat injustament des de l’albada dels segles.
Malauradament, en ple segle XXI l’emancipació de la dona encara no és general, ni a tot el planeta ni en tots els àmbits. A casa nostra, malgrat les dificultats, a poc a poc es va fent camí vers l’equiparació absoluta. Si més no des del punt de vista legal, res no impedeix a les dones ocupar qualsevol càrrec. Amb una destacada excepció: la de les religions. En elles el paper de la dona, quan no és clarament blasmat, és almenys negligit o subordinat. I no tan sols en la musulmana…
Per aquesta raó, des de fa molts anys, una part gens menyspreable dels cristians de base s’han plantejat si no hauria arribat l’hora ja d’establir un nivell d’igualtat real entre els homes i les dones, al si de l’església catòlica. O el que és el mateix, de determinar quin és el paper de la dona en aquesta institució. Entenen que la marginació a que estan sotmeses les dones a l’església és inadmissible. Una marginació que alguns —que són acusats de manera immediata d’heretges, si són creients, o d’anticlericals, si són laics— fins i tot han gosat definir com a misogínia.
Des del seu punt de vista, no es pot permetre que un moviment confessional que té la seva arrel en una persona tan noble com fou Jesús de Natzaret no tan sols consenti sinó que fomenti la discriminació per motius sexuals. Més encara quan el credo catòlic afirma que «Tots som iguals davant déu». Si és així, per quina raó els homes compten amb uns privilegis i unes possibilitats que són negades a les dones. Com ho hem d’entendre? Què “tots” som iguals però no pas “totes”? O bé —seguint Orwell— que tots som iguals però uns ho som més que les altres?
Per la seva banda, els defensors de l’statu quo afirmen que dins l’església catòlica les dones no pateixen cap mena de discriminació. Que són, a la seva manera, protagonistes. Més encara, que duen a terme el paper que teològicament els correspon. Asseveren que les virtuts teologals de l’home i la dona són diferents i, com a conseqüència, també ho han d’ésser les seves funcions i responsabilitats. No tant per una raó de discriminació o d’inferioritat, sinó d’adequació.
Al cap i a la fi, què no és la Mare de déu un dels centres neuràlgics de la religió catòlica? Quin major privilegi, quina situació d’innegable superioritat més elevada, pot pretendre assolir una dona que el d’ésser mare? «Sense Maria —diuen— ni el cristianisme ni el catolicisme no haurien pogut existir! No fou sobre Pere, sinó més aviat sobre Maria on l’església catòlica edificà el seu reialme. En Maria i, consegüentment, en la Dona.»
Afortunadament l’església vaticana se situa molt per damunt d’aquestes intranscendents disputes. La seva missió és molt més alta: proclamar el missatge de déu, predicar l’amor, ajudar els altres i situar-se al costat dels més desfavorits. Per això, precisament, Benet XVI, a la recent consagració de la Sagrada Família, decidí acabar amb aquesta eterna i molesta controvèrsia. Amb la seva infal·libilitat acostumada, definí, urbi et orbi, quin era el paper de preeminència que les dones tenen destinat a l’església catòlica. Tant en general com en les seves celebracions litúrgiques.
Oferint-nos una diàfana i més que eloqüent resposta a la pregunta plantejada: el paper de la dona a l’església catòlica consisteix en… netejar l’altar!
dijous, 11 de novembre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#235#image]
