Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

ERC

Fets, no paraules: resolució unitària del PSC

Que al PSC, la fracció catalana del PSOE la manifestació del 10 de juliol li anava grossa ho va demostrar del primer moment, tractant d’aigualir-la, d’eliminar el lema que li donava sentit i provant de convertir-la en una mena de celebració folklòrica regional. La urticària que els provoca només pensar que els catalans i catalanes som, de veritat, una nació i tenim dret a decidir ha quedat de nou ben palesa. A l’igual que el temor patològic que senten a que el seu pare, José Luis Rodríguez Zapatero, no ja els renyi o recrimini per no haver estat bons nens, sinó tan sols els cridi l’atenció.

Això sí, una vegada el pare es fora i es reuneixen amb els seus companys de classe, al Parlament, fent veure que decideixen quelcom —car, tinguem-ho clar: el Parlament no podrà realment decidir res fins que deixem d’ésser una colònia espanyola— fan el gallet. Alcen la veu i es mostren més catalanistes que qualsevol altre. Tot i que hi posen més pa que formatge, fan la seva representació casolana habitual, assegurant que defensaran Catalunya més que ningú.

Tot just fa quatre dies, hi tornaren. Comptant amb l’aval i la subordinació absoluta i sense condicions de la seva marca blanca, ICV, el PSC va presentar una proposta de resolució unitària sobre ”la sentèn­cia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut”. Una proposta que no comptava amb el recolzament inicial del seu altre —teòric— soci del —encara més teòric— Govern d’Entesa, ERC. Formació que, visiblement afectada per les previsions electorals que li vaticinen una davallada de vots més que considerable, ha recordat sobtadament que, tot just abans de comptar amb obedients i ben pagats Consellers i Directors Generals, el seu era un ideari independentista.

Amb tot, beneficiant-se del compromís de CiU de donar suport a la resolució que presentés el Govern —o de les dues terceres parts del mateix, ja que deplorava que no fos capaç d’obtenir ni la unitat dins del nou Tripartit (més partit que mai, podríem afegir…!)— el PSC aconseguí el seu objectiu d’arrossegar a la majoria de partits de la càmera a votar a favor d’una proposta que devaluava i traïa la voluntat i l’esperit de la multitudinària gernació que es manifestà el proppassat dia 10. Una resolució unitària, genèrica i temorega, que es limita a ratificar “solemnement” el preàmbul d’un Estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha convertit en paper mullat, ni tan sols apte per a ésser reciclat.

Tanmateix, els socialistes catalans (a casa nostra, espanyols més enllà de l’Ebre) encara van ésser capaços de reblar més el clau del descafeïnament de la manifestació del 10 de juliol… Els infantons del PSC, en trobar-se cara a cara amb els seus pares del PSOE, sentiren tremolar les cames i optaren per fer-se perdonar les seves malifetes catalanes: per més inversemblant que sigui, es negaren a incloure la resolució unitària aprovada al Parlament divendres passat a la resolució que defensava el PSOE! O el que és el mateix, en una mostra més de la seva esquizofrènia política i nacional, es van negar a votar a favor de la resolució que ells mateixos havien presentat al nostre Parlament!

Han complert, doncs, de nou amb escreix el que prometien en la seva darrera campanya electoral: «Fets, no paraules.»

dimecres, 21 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

El dia després, i ara què…?

Aquesta és la pregunta que es planteja l’endemà de la més gran manifestació mai protagonitzada per la ciutadania catalana: i ara, què? La resposta és senzilla i complicada alhora. Senzilla, perquè el que ens cal és seguir avançant. Avançant plegats i —sempre que això no comporti renunciar a cap de les nostres legítimes reivindicacions— units pels camins de llibertat del dret a decidir. Complicat perquè, de nou, els nostres representants polítics segueixen més interessats en assegurar-se la poltrona que no pas a recollir la més que evident voluntat popular.

Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Ara és l’hora de les vegueries

Com algú amb dos dits de seny pot negar que just ara és el moment de les vegueries? Segurament en molts anys no tornarem a gaudir de cap altre situació tan propícia, econòmicament, social i política. Si no aprofitem aquests anys de plenitud, afavorits pel Govern més sòlid, coherent i unit que mai hagi guiat el país, quan tornarem a disposar d’una oportunitat més favorable per a renovar i adaptar l’estructura territorial de Catalunya a les necessitats del segle XXI?

Una nova organització territorial que, segons Joan Puigcercós, constitueix un “triomf del catalanisme” ja que suposa una “arquitectura institucional pròpia”. Certament, com es pot negar el gran avanç que suposa acabar amb estructures administratives obsoletes. I més quan foren una imposició espanyola que s’ha mantingut més de 175 anys forçadament, ignorant i negligint les necessitats de la societat i la geografia catalana.

Com no hauríem d’aplaudir la conveniència d’eliminar del nostre país una estructura territorial desfasada i sense base real, que l’Estat espanyol va imposar-nos sense demanar-nos l’opinió ni consultar amb la població de les zones directament afectades? Com no hauríem de congratular-nos de suprimir una divisió provincial mancada de fonaments, que el més jacobí dels estats europeus decidí per nosaltres?

Més quan, amb el tarannà dialogant, obert, participatiu i democràtic que tant ens enorgulleix —llavor del fet diferencial que ens distingeix dels nostres estats veïns del nord i de l’est— el Govern d’Entesa ha escoltat i considerat amb atenció totes les veus i propostes dels diversos territoris abans de decidir quines han d’ésser les vegueries i com s’han d’estructurar…

Si les vegueries les hagués acordat el govern espanyol, despòtic, indocte i sense cap mena de sensibilitat territorials, ben segur que hauria instituït un nou pitafi. Allunyat de la ciutadania, no hauria estat conscient de la necessitat d’actuar amb una extremada cautela per tal d’evitar el desvetllament d’enfrontaments comarcals i municipals latents. Hauria actuat de manera precipitada i sense assolir prèviament un consens prou ampli i satisfactori de totes les parts implicades.

L’insensible govern espanyol potser hauria gosat negar la des de fa tant de temps reivindicada vegueria del Penedès, que compta amb el suport unànime dels quatre Consells Comarcals afectats (l’Alt Penedès, del Baix Penedès, de l’Anoia i del Garraf), així com de la pràctica majoria dels seus ajuntaments. O, fins i tot —ens podem ni tan sols imaginar una tal barbaritat…?— hauria comès la injustificable aberració de no concedir a la Val d’Aran, un territori amb una especificitat històrica i cultural innegable, una vegueria pròpia…!

Sortosament per als catalans i catalanes, seria del tot impensable que un govern com el nostre, defensor a ultrança de la diversitat social, cultural i lingüística, se li acudís mai de proposar un desgavell territorial com aquest… I, menys encara estant-hi implicada una conselleria dirigida per ERC, que destaca per la seva voluntat participativa i per la seva consciència nacional. Principis irrenunciables que mai no sacrificaria per a obtenir alguna mena de rèdits electorals o polítics…

divendres, 12 de febrer del mmx

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de febrer del 2o1o

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre del 2009

La Lofca: l’Estatut a la ratera

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

La feina feta d’en Montilla

Si per alguna raó destaca i ha destacat sempre José Montilla ha estat pel seu indiscutible realisme. Per aquesta tendència seva al realisme que alguns sovint han titllat de baixa volada, de mentalitat de buròcrata. El secretari general dels socialistes catalans ha estat un abanderat del possibilisme, d’anar pam a pam, d’anar fent. En aquest aspecte, com en tants d’altres, és la contrapartida de Pascual Maragall, l’home de les grans idees i els grans reptes, que sovint negligia les necessitats del dia a dia. Avançar a batzegades, a cops de geni, o seguir avançant.

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Cimera constructiva

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Pressionar el Tribunal Constitucional

Tant els polítics espanyols com les associacions de jutges s’han afanyat a criticar les declaracions de Carod Rovira on reclamava que la manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya — contra el qual, recordem-ho, tant ell com el seu partit van votar en contra— calia fer-la abans que el Tribunal Constitucional dictés la sentència sobre la llei de lleis catalana.

L’Associació de Jutges Francisco de Vitoria ha indicat que les declaracions del Vicepresident són “impresentables”, ja que “no és acceptable” cap tipus de pressió contra un òrgan de justícia. Per la seva banda, l’Associació Professional de la Magistratura ha afirmat que les intencions d’ERC són d’ una “irresponsabilitat institucional insuperable”. L’APM ha recordat que els polítics també estan sotmesos a la Constitució, de manera que “han de deixar fer al TC el seu treball amb independència i sense pressions”.

Com era d’esperar, també el PP, en declaracions d’Ana Mato, ha acusat Esquerra de “violentar” el Constitucional, en voler-lo “condicionar”. Igualment el vicepresident tercer espanyol, Manuel Chaves, ha considerat “intolerable” que “algun partit polític”, pretengui  pressionar “a un tribunal que és la cúpula del sistema constitucional”.

Tots aquells que creiem en la bondat de la democràcia, no podem més que recolzar-los de manera incondicional, reconeixent que tenen tota la raó! La clau de volta de qualsevol estructura estatal, ja no només jurídica, sinó política i social, és la independència absoluta del Poder Judicial. Tan fonamental com ho és, des de la ja llunyana època de Montesquieu, la més estricta separació dels tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial. La més mínima vulneració d’aquests principi suposa posar en perill l’estabilitat del sistema democràtic.

Resulta inqüestionable que tractar de pressionar o de condicionar l’actuació judicial és “irresponsable”, “impresentable” i “intolerable”. Amb major raó quan la pressió s’exerceix precisament sobre el tribunal que té com a funció garantir que les lleis compleixin i respectin els principis constitucionals. Qualsevol intromissió, qualsevol intent d’alterar la independència del Tribunal Constitucional no tan sols és inadmissible, sinó que suposa un símptoma de fragilitat que posa en perill l’estructura sencera del Poder Judicial.

I qui més legitimat —legalment, política i moral— que els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, per a criticar aquells que gosen pretendre alterar l’asèptica i incontaminada justícia espanyola? Qui millor que ells, que han mostrat des de la seva creació el més sagrat, quasi venerat, i indiscutible respecte pel Tribunal Constitucional! I més des del moment en que fou impugnat l’Estatut! Qui millor que ells per a donar als altres lliçons de savoir faire, d’ètica i de legalitat?

Ells mai no han tractat de condicionar ni d’adaptar el Tribunal Constitucional a les seves necessitats particulars… Mai no han “violentat” l’esperit de la llei que regula la designació dels seus membres, fent un abús fraudulent de les majories parlamentàries, per a imposar els seus candidats… Mai no s’han plantejat pactar entre ells per repartir-se a parts iguals les designacions, impedint que els partits minoritaris o perifèrics, hi poguessin dir la seva…

Si ho haguessin fet, podríem acusar-los de demagògics, d’hipòcrites o exigir la immediata dissolució de l’Alt Tribunal…

Com ho podríem reclamar en el cas, purament imaginari, que tant el PP com el PSOE haguessin “violentat” de nou la llei recusant alguns dels membres del Tribunal, amb l’única finalitat d’evitar que els magistrats que no eren afins a les seves idees poguessin participar en les deliberacions sobre l’Estatut! Possibilitat, aquesta, que hauria desvirtuat completament la resolució final. Però, és clar, com se li podria acudir, per posar un exemple a l’atzar, al PP recusar a Pérez Tremps o al PSOE a algun altre magistrat?

Què potser va plantejar-se el Partit Popular, davant d’un cas similar —com el de la Llei de l’avortament, per a posar de nou un exemple inversemblant— ésser tan “irresponsable”o “impresentable” com per a convocar una manifestació de protesta abans de la resolució del Constitucional?

Òbviament, els partits espanyols mai no ho farien… En un estat tan escrupolosament respectuós amb la independència judicial com l’espanyol, cap polític de primera magnitud gosaria provar de pressionar o condicionar una resolució del Tribunal Constitucional sense presentar immediatament la seva dimissió irrevocable!

divendres, 21 d’agost del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 24 d’agost

Salvar els fenòmens

En la filosofia antiga hi havia dues maneres d’entendre el concepte de salvar els fenòmens. La primera, l’aristotèlica, apresa d’Eudoxe, entenia que calia recórrer a les causes darreres per tal de descobrir i explicar els fenòmens. Sense recórrer als sentits, a allò que la realitat ens demostra, els fets i esdeveniments no es podien explicar. I, molt menys, donar-los per certs o versemblants. La segona, força posterior i emprada potser més sovint que no hauria convingut pels filòsofs cristians, desvirtuava l’anterior i pretenia servir-se de la raó, de l’abstracció racional, per a tractar de justificar aquelles veritats que no eren demostrables empíricament. Més que no pas de salvar els fenòmens, es tractava de saltar-los, de saltar-se aquells fenòmens que contradeien o desmentien de manera rotunda les veritats que hom havia establert amb caràcter previ.

Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!

Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de  temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!

Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les,  dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!

Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també  en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.

I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!

No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que  en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!

En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?

dijous, 23 de juliol del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol

Mesures fiscals contra la crisi

L’Estat espanyol no tan sols ha demostrat comptar, tal i com el seu president va vantar-se a Nova York el setembre de l’any passat, amb el “sistema financer més fort del món”, sinó que ha estat sens dubte el que ha sabut afrontar amb major rapidesa i eficàcia la crisi. Mentre d’altres governs de tot el món tractaven d’amagar el cap sota el terra com els estruços o de defugir la realitat, explotant fins a nivells de riscos temeraris el dèficit públic, hipotecant l’estabilitat econòmica present i futura dels seus estats, l’espanyol ha sabut enfrontar-se a la situació amb coratge.

A més, ho ha fet sense deixar-se influir per les decisions dels altres. Com sempre, ha preferit seguir el seu propi camí, en comptes de caure en imitacions. Així, no ha caigut pas en el parany de fer com altres governs, per exemple el de la Gran Bretanya, que consideraren que havia arribat el moment d’exigir més als que més podien, augmentant els impostos als contribuents amb més recursos. Com podia acudir a solucions tan pobres i poc imaginatives?

De nou calia la inimitable màgia de Rodríguez Zapatero! Un truc meravellós pel qual li calia comptar amb les dues mans. Amb la primera, la generosa – que coincidia, casualment, amb la dreta… – no només no incrementava les taxes impositives als que més tenien, sinó que els alliberava de pagar l’únic impost que comportava un cert caràcter proporcional, progressiu i d’anivellament econòmic: el del Patrimoni. Un modest impost que aportava uns 1.400 milions d’euros l’any a les arques de l’estat. Al mateix temps, amb l’altra, amb l’antipàtica – amb la mà esquerra, aquella que en fotografies antigues alçava amb el puny tancat… – va decidir augmentar alguns dels impostos directes, com els que graven els hidrocarburs i el tabac, que afecten a tots els contribuents, tinguin el nivell econòmic que tinguin…

Si no fos perquè es tractava d’un president socialista, més d’un hauria gosat assegurar que amb aquesta combinació paradoxal i sorprenent és conculcava l’article 31 de la innmaculada Constitución que estableix que “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. O que significava una clara aposta per a l’augment de les desigualtats en les càrregues tributàries.

Res més lluny de la realitat, amb aquestes iniciatives fiscals el PSOE posa de manifest, una vegada més, la seva incontrovertible ideologia progressista i d’esquerres: els que tenen menys, pagaran més; els que tenen més, menys! Amb l’avantatge afegit, per a aquests darrers, que ja no els serà imprescindible acudir a l’enginyeria financera per a poder rebaixar oficialment els seus patrimonis. Ara només falta que es compleixi la vella promesa d’eliminar també del tot l’impost de successions, per a garantir que uns quants puguin mantenir, per sempre més, a través de les successives generacions, les seves posicions de privilegi i predomini per sobre de la immensa majoria! Per sobre i mercès a ells…!

Malauradament per a Catalunya, aquest sistema tan poc proporcional i progressiu no s’aplica de la mateixa manera als territoris que a les persones! Tant de bo fos així i fossin les nacions que tenen i generen més ingressos les que haguessin de pagar menys a l’estat. I a la inversa: que els territoris que tenen menys, paguessin més. Entre d’altres raons, perquè així ens estalviaríem la cançó de l’enfadós del finançament: que si el suport de Convergència i Unió als pressupostos, que si les cada dia més flexibles línies vermelles d’Esquerra, que si les crides a la calma de Montilla…

Si s’apliqués el mateix criteri de manca de proporcionalitat impositiva que es fa servir per a les persones, ja no caldria ni tan sols que els catalans i catalanes ens plantegéssim com és possible que, quan tot just manca un mes per que faci un any que l’estat espanyol incompleixi el finançament de l’Estatut – que, recordem-ho, estableix una llei orgànica…! – encara no haguem obtingut més que promeses rere promeses…

Davant d’una situació com aquesta, i tractant de deixar de banda els constants atemptats de caire lingüístic i cultural que venim patint des de tots els àmbits des de fa temps, convindria començar a considerar si el cèlebre seny català no s’està convertint més en una rèmora, en un desavantatge evident, que no pas en una virtut o avantatge…

Potser no resulta del tot extemporani recordar el gran èxit que suposà, l’any 1951, la vaga de tramvies, amb el recolzament quasi unànime de tota la societat catalana. És cert que la força i l’empenta d’aquella societat civil de llavors s’ha anat diluint i afeblint, fins a esdevenir una cada dia més asèptica i desencantada societat del consum, reconvertida, des de no fa gaire, en societat de la informació. Una societat interessadament cloroformitzada i individualitzada, incapaç de reaccionar més que per interessos particulars…

Amb tot, tan excepcional seria que tots plegats ens plantegéssim si no és arribada l’hora d’iniciar una vaga fiscal general i permanent front a l’estat espanyol? Almenys, com a mínim, fins que es dignin a respectar les seves pròpies Lleis Orgàniques…?

dimecres, 8 de juliol del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de juliol

Features Stats Integration Plugin developed by YD