Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

ERC

Indignats

Els partits polítics convencionals potser farien bé de psicoanalitzar-se, abans de tractar de convèncer-nos que ells també se senten representats per les acampades de protesta que s’han produït —i reproduït— els darrers dies a diverses ciutats de Catalunya. Amb major raó, encara, quan són les formacions que es defineixen com a progressistes les que intenten treure’n un rèdit electoral en assegurar que tan sols votant-los a ells les seves reivindicacions de “democràcia real ja” seran escoltades i tingudes en compte.

Si deixem de banda el fet que resulta increïble que algú encara pugui considerar que el PSOE (o la seva secció local, el PSc) faci política d’esquerres —a no ésser que creguem que concedir ajudes milionàries a les entitats bancàries, rebaixar el sou als funcionaris, congelar les pensions, anul·lar l’impost sobre el patrimoni, rebaixar les quotes més altes de l’IRPF o augmentar l’IVA són mostres de decisions econòmiques progressistes…— el primer que caldria fer és analitzar quines han estat, els darrers temps, les seves propostes per aprofundir en la participació democràtica…

Ens referim, per descomptat, a la participació democràtica real —sinònima de directa— que reclamen els indignats. Des d’aquest punt de vista, la qüestió no ofereix cap gènere de dubtes: cap de les formacions polítiques oficials del nostre país que argüeixen el seu teòric esquerranisme com a bandera electoral —l’esmentat PSc, ERC, IC— no han presentat al Parlament ni una sola iniciativa destinada a assolir una democràcia participativa de veritat!

I no pas perquè no sàpiguen en què haurien de consistir, no! Precisament per tot el contrari: perquè ho saben prou bé i no els interessa gens! Per si han oblidat que esquerra és progrés els recordarem quines són les modificacions imprescindibles que caldria introduir per a aconseguir una participació democràtica més participativa en el procés electoral…

En primer lloc, eliminar d’arrel les quotes de pantalla obligatòries que les ràdios i televisions públiques han de destinar als seus informatius als partits que ja tenen representació electoral. Com s’ha de produir la renovació política si el que és nou no existeix, a nivell informatiu?

En segon, reduir tant com sigui possible el tant per cent de vots necessaris per a entrar en el repartiment d’escons o regidors. A les eleccions municipals aquest mínim és especialment restrictiu, ja que arriba al 5 %, la qual cosa suposa establir un mur de blindatge quasi infranquejable per a la les formacions petites, que prou pena hauran tingut per fer-se sentir, donada la restricció anterior.

En tercer, canviar el mètode d’Hondt per algun altre de més justament proporcional, a l’hora de distribuir els escons, ja que va escollir la legislació electoral espanyola tendeix a afavorir els partits més votats i a perjudicar —de nou— als que ho són menys.

En quart, substituir l’hermètic i gens transparent sistema de llistes tancades pel d’obertes, de manera que sigui la població la que decideixi, amb el seu vot, quin és el seu ordre de preferència en les llistes electorals. Només d’aquesta manera l’elector podria tenir un control més o menys directe sobre aquell que ha votat: si creu que no ho ha fet bé, el relegarà a les darreres posicions; i a la inversa. Sistema que, al mateix temps, evitaria o almenys dificultaria la tan poc democràtica obediència de vot.

El dia que algun partit d’esquerres presenti una iniciativa legal per introduir aquestes modificacions potser els indignats podran començar a creure que les seves reivindicacions són escoltades… Mentre això no es produeixi, res més lògic que els autoanomenats progressistes declarin que els entenen, però que no s’atreveixin a demostrar-ho anant-los a visitar… per temor que els acampats els rebin amb uns més que explícits xiulets.

divendres, 20 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

 

La dignitat a la butxaca

El nostre és, sens dubte, un país estrany, ben estrany. I no tan sols pel fet, ja prou paradoxal, que siguem un país que ni país no som… Ho és, sobretot, pel fet d’haver perdut aquell element essencial que caracteritza —o hauria de caracteritzar— els països: la nostra dignitat. Una dignitat que hauria de dur-nos a revoltar —amb la raó de la paraula i la força dels vots, per descomptat— cada dos per tres contra aquest estat espanyol que ens sotmet, ens mana i explota com si fóssim la seva darrera colònia.

Contra aquest estat espanyol integrista i integrador que no només ens nega el dret a decidir, el dret a exercitar la nostra irrenunciable sobirania, sinó que es mostra tan despòtic i ignorant com per a imposar-nos els seus criteris colonialistes. Que en la seva prepotència imperialista fins i tot ens impedeix decidir per nosaltres mateixos com hem de regir-nos en els nostres afers essencials del dia a dia.

En aquest sentit, les dues consecutives —i tan ben conjuminades (en termes de justícia colonial la causalitat no existeix: forma part d’una estratègia mil·limètricament calculada…)— sentències del Tribunal Constitucional espanyol i del Tribunal Suprem, sobre l’Estatut i la Immersió lingüística, respectivament, han posat les cartes damunt la taula.

Com ho ha fet, igualment, la humiliant visita del nostre President al seu homòleg espanyol, Rodríguez Zapatero. De la mateixa manera que la gran errada d’ERC, al llarg de la seva desorientada i caòtica participació al Govern, consistí en perdre (o, més aviat, en regalar-la generosament al Psc) la seva famosa clau de la governabilitat, la de Catalunya ha estat la de perdre —o potser renunciar-hi?— una altra clau encara més important: la clau de la caixa. La clau de la caixa on van a raure els diners que provenen dels nostres impostos.

És més que possible que l’arrel del problema provingui d’haver apostat d’entrada per un nou Estatut tan poc ambiciós. Per un Estatut temorec i acomplexat, propi d’un país d’anyells, que no exigia allò que una nació amb consciència d’ella mateixa mai no hauria d’haver cedit: el control dels seus impostos, i, consegüentment, de la seva economia. Verbigràcia, el concert econòmic. En renunciar-hi, no tan sols la clau, sinó també la pròpia caixa restava en mans del govern espanyol. I així Catalunya acceptava seguir essent reconeguda com un territori menor d’edat sotmès —també a nivell econòmic— a la despòtica i autista tutoria del pare espanyol.

Cal reconèixer, doncs, que la vergonyosa visita que va haver de fer Artur Mas a Madrid, demanant —o més aviat, implorant— permís per ampliar la capacitat per endeutar-se no és pas responsabilitat exclusiva seva. La comparteixen tots aquells que des del principi acceptaren un Estatut gallinaci, incapaç d’alçar el vol per ell mateix… Això no obstant, la imatge de la màxima autoritat del nostre país forçat a  rebaixar-se de nou  per demanar allò que és —o hauria d’ésser— nostre, no pot ésser més ultratjant ni feridora.

Més ultratjant però, ensems —siguem coratjosos almenys reconeixent la nostra proverbial covardia—, més representativa del que som. Del que som, del que ens deixen ésser i, sobretot, del que volem ésser! Perquè, per més que sovint ens agradi fer veure que ens ho creiem, els culpables d’aquesta situació no són pas els governs espanyols de torn (que no fan més que limitar-se a complir la seva obligació: mantenir-nos collats i colonitzats) sinó nosaltres, que ho acceptem resignadament. Fins i tot amb agraïment… Som nosaltres, que no sabem segar cadenes.

Quantes vegades més haurem de mostrar-nos postrats als seus peus? Fins quan haurem de viure de genolls, renunciant a la nostra dignitat? Quan ens creurem, de veritat, que només nosaltres tenim el dret a decidir? Quan decidirem què volem ésser, quan siguem grans? De fet –simplement– que volem ésser, quan siguem grans!

I pensar que encara hi ha gent que es pregunta per què alguns catalans i catalanes duem, com a distintiu, un ase enganxat als nostres cotxes…

dijous, 10 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1102068433871

Publicat al Diari de Terrassa, el 16 de febrer del 2o11

Comparteix


Jordi Pujol i la independència

Un dels majors retrets que s’acostumava a fer a l’ex-president Pujol des del sobiranisme és el de la seva —suposada— tebiesa nacional. Sobretot, no cal dir-ho, per part d’ERC, que durant molt de temps ha pretès ésser l’única formació política amb patent de cors independentista. Un hàbit que els republicans abandonaren després de la seva tan poc profitosa participació en els dos successius governs tripartits: és més possible que sigui criticable que un partit definit com a nacionalista no faci política nacional, però que no la faci un que es denomina independentista…

Paradoxalment, ara han estat molts els que s’han sorprès quan Pujol, que va ésser —recordem-ho— español del año ha publicat un editorial (Del Tribunal Constitucional a la independència Passant pel Québec) al seu bloc on expressa que “l’alternativa a això [al model homogeneïtzador espanyol] ara ja només podria ser la independència”.

Un editorial del fundador de Convergència, molt raonable i ben fonamentat, on la majoria —prescindint o extrapolant la literalitat de les seves paraules— hi ha volgut veure una mena de proclama independentista. Abans de fer judicis precipitats, segurament tant els que hi estan a favor com els que hi estan en contra farien bé de llegir-lo amb atenció. Si en escriptura —i en la vida en general, de fet— els matisos són importants, ho són encara més en una persona consuetudinàriament moderada i serena com és Pujol.

Si ha fan, comprovaran que si bé és cert que fa una passa més endavant en el seu pensament nacional, una que el situa ben bé a frec dels postulats independentistes, no es decideix, pels motius que sigui, a creuar el Rubicó, a fer —o potser seria més exacte dir a fer encara— la passa definitiva vers el sobiranisme. Així, no afirma que l’alternativa és, sinó que “podria ser la independència”. Un matís petit, però fonamental. De la mateixa manera, remarca: “Arribat el cas, gent que mai no hauria somniat de fer-ho, votaria independència”.

Més que no pas fer una aposta independentista —“com a única via possible perquè el país no desaparegui”, segons l’expressió que algú ha gosat afegir a la Wikipèdia— la seva declaració és més aviat un advertiment. Un advertiment que, no ho negarem pas, es pot convertir fàcilment en premonició o en una profecia, si l’estat espanyol no posa fre al seu actual procés involutiu autonòmic.

Jordi Pujol adverteix que si el govern i les institucions espanyoles no canvien la seva incontestable voluntat “[d’]uniformització lingüística i cultural de signe castellà” es produirà “l’ofec de Catalunya” i, per tant “el nostre final col·lectiu”. I entén que, en aquestes condicions, l’única sortida que ens restaria, si ens neguéssim a acceptar la nostra desaparició, fóra la de decantar-nos per la independència.

Malgrat aquesta constatació —no aposta per l’independentisme, ans adverteix que si res no canvia es veurà forçat a combregar-hi— ens faci reconèixer que el seu no és un salt definitiu, és molt important el fet que gairebé ho sigui. Potser no és un salt qualitatiu, però n’és un de quantitatiu tan desmesurat, tan gegantesc, que pràcticament ho és.

Es tracta d’una nova mostra —i no pas d’una més, sinó d’una protagonitzada per polític d’una vàlua incontestable— de la realitat on ens han abocat l’integrisme i el despotisme espanyol: a convertir el dret a decidir, potser no pas avui, però amb tota probabilitat demà, en la nostra única possibilitat de supervivència!

Com podríem, encara, seguir creient en quimeres, quan l’estat espanyol —aquesta Espanya autista que ja es proposava desvetllar Joan Maragall fa més de cent anys— no té cap interès en escoltar “la veu d’un fill” que li parla “en llengua no castellana”?

dijous, 27 de gener del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 29 de gener del 2o11

Safe Creative #1101278353214

Comparteix


El PP a Catalunya puja o baixa

Una de les conclusions que s’ha extret en general del resultat de les eleccions del passat 28 de novembre ha estat que el nacionalisme espanyol n’ha sortit reforçat, sobretot per l’augment de vots i diputats del PP. Una lectura que no és tan sols errònia numèricament —Ciu i Erc sumaven l’any 2006 69 escons; ara si hi afegim els de Solidaritat, en sumen 75— sinó també des del punt de vista ideològic: podem creure i acceptar, de veritat, que els 67.000 vots més que ha rebut el partit d’Alicia Sánchez Camacho es deuen únicament a un component d’identificació nacional?

Caure en aquesta excessiva simplificació no tan sols significa equivocar-se sinó també —i principalment— afavorir imprudentment la visió esbiaixada que els populars han pretès establir de manera intencionada. El motiu no pot ésser més elemental: un partit que, provenint d’on prové, té la presumpció de presentar-se com a paradigma de la democràcia i del constitucionalisme pot congratular-se d’haver millorat els seus resultats per la seva intransigent fermesa espanyolista, però no pas pel seu més que vergonyós discurs antiimmigració.

Un discurs de base xenòfoba i racista, dirigit més a la ràbia i a les vísceres que no pas a la reflexió o el pensament, que no tan sols és pal·lesament antidemocràtic, sinó que atempta contra els mateixos fonaments dels drets humans. O potser el PP no recordava, quan la seva candidata s’enorgullia de passejar-se pels barris més desfavorits de Badalona amb un tríptic que advertia que “No queremos rumanos”, el que estableix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides exactament fa 62 anys?

O potser aquest partit demòcrata de tota la vida considera que quan la Declaració estableix a seu article primer que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, aquest “tots” es refereix, exclusivament, a “tots” els ciutadans amb un nivell adquisitiu mitjà o alt i pertanyent a alguna de les ètnies naturalment i inqüestionable superiors? A tots aquells que per nivell cultural, econòmic, nacional i, sobretot, racial, mereixen naturalment l’aplicació d’aquests drets? En cap cas, és clar, les classes desafavorides, les nacions marginades o les races indignes.

Creiem potser, de debò de debò, que ens podem permetre el luxe de seguir acceptant i transmetent la seva visió interessada, que negligeix la misèria política, intel·lectual i moral que els populars han mostrat amb el tema de la immigració al llarg de la seva campanya electoral? Ens podem permetre, tant nosaltres com el món en general, admetre l’ús de la xenofòbia com a base d’enlairament electoral? Ens podem permetre confondre nacionalisme amb racisme?

Ens podem permetre celebrar que Plataforma per Catalunya no hagi entrat al Parlament quan el PP s’ha situat tan i tan a frec dels seus inadmissibles postulats?

dissabte, 11 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#98#image]

Segueix així, Esquerra, segueix així…

En tots els àmbits de la vida, el primer —i ineludible—requisit per millorar és reconèixer els errors, tractar de superar-los i aprendre i treure profit de les lliçons que ens ofereixen. Sense reconeixement dels errors propis les possibilitat de redreçament són mínimes —per no dir nul·les. Amb major raó quan hom es nega a acceptar la seva responsabilitat i es dedica a repartir les culpes entre els altres, sempre els altres, sense assumir les pròpies.

És en aquest sentit que resulta evident que ERC no va ésser capaç de fer una lectura beneficiosa de la clara advertència de les eleccions del 2006, en les quals perderen més de 125.000 votants. La seva incapacitat de prendre’n nota i d’actuar en conseqüència ha propiciat una veritable i estrepitosa davallada del 28 de novembre.

Tot i que la realitat no ha pogut ésser més indiscutible, no sembla que n’hagin aprés tampoc aquesta vegada. Sentint els discursos d’alguns dels seus dirigents, la impressió no pot ésser més preclara: ni van ésser capaços de treure’n conclusions llavors ni, malauradament, ara. Potser els caldrà esperar a quedar-se amb tres o quatre diputats, com a darrera força parlamentària per a reaccionar? No n’han tingut prou passant d’ésser la tercera a la cinquena?

Segons escriu al seu bloc l’infal·lible Joan Ridao —que ja palesà diàfanament la seva incapacitat d’adaptar als fets el seu inamovible discurs al llarg de la nit electoral de TV3 — les raons per les quals han perdut pràcticament 200.000 electors (325.000 si ho comparem amb el 2003) no poden ésser més evidents i es basen en tres punts: en “La crisi econòmica [que] ha permès a tota Europa la irrupció d’un populisme de dretes”, en “la reedició d’un Govern catalanista i d’esquerres, presidit per José Montilla, que no ha estat entès per bona part de l’electorat”, i en “la diversificació de l’oferta independentista”.

O el que és el mateix, ni un sol dels motius que al·ludeix no són imputables ni a la mateixa ERC ni, encara menys, a cap dels seus dirigents. L’autocrítica o l’assumpció de responsabilitats elevades a la mínima potència: la culpa és de la crisi, de no haver estat capaços d’explicar l’encert de la reedició del Tripartit, i de la irrupció d’altres forces sobiranistes. Els altres, sempre els altres

Per la seva banda, ells, els d’Esquerra, no s’han equivocat en res ni, per consegüent, no tenen cap responsabilitat en la imponent davallada —que no fracàs, per descomptat— electoral. És per això que el mateix Ridao ofereix les claus que han de permetre recobrar la seva força parlamentària: “Davant tot això, Esquerra ha de començar a sumar i continuar en la mateixa línia política però modificant alguns elements”.

En síntesi, que segons el Secretari General d’Esquerra, tot ha anat tan i tan bé, s’ha actuat amb tant d’encert i precisió, que res millor que seguir “la mateixa línia política”, que ha produït uns resultats tan extraordinaris. Afegint-hi algun petit retoc…, si s’escau, és clar. I sense que afecti, sota cap concepte, a l’eminent, immillorable, irreemplaçable i sempre clarivident actual direcció!

diumenge, 5 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#282#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 7 de desembre del 2010

Montilla i Psc: el tret per la culata

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#212#image]

Comparteix



Pluralitat política

Un dels grans trets característics que diferencia el nostre país del del costat en els processos electorals és la possibilitat real d’escollir entre diverses opcions polítiques. Mentre a Espanya el bipartidisme casa vegada és més acusat, amb una presència purament testimonial d’IU (més com a símbol històric que no pas una altra cosa), a Catalunya el Parlament és més representatiu de les divergències que, afortunadament, coexisteixen a la nostra societat. Principalment perquè, a la tradicional (i cada dia més teòrica) distinció dels partits en l’eix dreta-esquerra, cal afegir-hi la de l’eix nacional.

Qualsevol manual elemental de democràcia considerarà imprescindible garantit i protegir la pluralitat política i la igualtat d’oportunitats, com a bens escassos que són. (Si el manual és espanyol, generalment només acceptarà una excepció, en la ineludible necessitat de protecció de la biodiversitat, de les espècies en perill d’extinció: la de la llengua catalana. En aquest cas, s’ha de permetre que la natura faci el seu curs, no foc cas que la pobra i desvalguda llengua vernacla nostra comporti l’extinció de la poderosíssima lengua común…).

És per això que la Ley orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General estableix, al punt III del seu preàmbul, amb una modèstia exemplar, que (tradueixo, és clar): “La Constitució espanyola s’inscriu, de forma inequívoca, entre las constitucions democràtiques més avançades del món occidental, i per això estableix las bases d’un mecanisme que fa possible, dins de la plena garantia de la resta de les llibertats polítiques, l’alternança al poder de las diverses opcions derivades del pluralisme polític de la nostra societat”. Afegint, al seu article 8, que “L’Administració electoral té per finalitat garantir (…) la transparència i objectivitat del procés electoral i del principi d’igualtat”.

Tenint present aquest principi d’igualtat, cal felicitar amb fervor els tres partits que es van oposar a la celebració del debat a dos entre Mas i Montilla. En primer lloc a les dues cada dia més similars i indistingibles formacions espanyolistes parlamentàries (la que assegura que és de centre i actua com si la dreta li quedés curta; i la que es defineix com a no-nacionalista i s’embolica amb la rojigualda sempre que pot). Així com a ERC, aquesta colla de valents que no han gosat alçar ni una sola vegada la seva veu mentre els seus socis del Psc arrencaven la crosta nacionalista de Catalunya fins a deixar-la en pell viva.

I, sobretot, a l’amic Ernest Benach, que palesà la seva clarivident manera d’entendre la democràcia en manifestar que el debat cara a cara entre Mas i Montilla “desvirtua un dels principals valors de la política catalana, que és la diversitat i aquesta pluralitat política que sempre hem tingut”. Un valor, el de la pluralitat política, que tant ell com el seu partit no defensen pas ara, per motius oportunistes, sinó per una pregona i arrelada convicció. Com ho han demostrat des al llarg de la campanya electoral.

Una altra cosa hauria estat, per descomptat, que ara diguessin blanc allí on havien dit negre… Per exemple, no havent-se oposant-se a la ignomínia dels mal anomenats blocs electorals, o havent acceptat amb anterioritat, un debat a sis a TV3 on no hi fossin presents totes les forces democràtiques significatives (començant per Reagrupament i Solidaritat) que donen cos i sentit a la pluralitat política! Però, és clar, com ho sap tothom —i es profecia— només la dreta és capaç d’ésser tan desacomplexadament incoherent…

divendres, 26 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1010177596816

[download#245#image]

Comparteix

 



Apostem per la democràcia participativa

S’ha repetit fins a l’extenuació que cada poble té els polítics que es mereix. Amb la irrupció i l’extensió de la consciència sobiranista que ha tingut lloc els darrers anys s’havia creat l’esperança —i la il·lusió— que aquesta realitat podria canviar. Les CUP dugueren a la pràctica un sistema de funcionament de base assembleària que permetia recobrar el significat de la democràcia i de la representació política. Un aprofundiment del sistema electoral que feia factible que l’expressió democràcia participativa deixés d’ésser un oxímoron.

Uns principis fonamentals que, afortunadament, eren recollits i reforçats per l’adveniment de les dues noves formacions polítiques independentistes sorgides durant l’actual legislatura. No pot ésser més satisfactori i esperançador que totes dues estableixin els seus documents constitutius la seva voluntat de basar-se en un model diàfanament democràtic. Models que confereixin a l’elector alguna funció més que la de limitar-se votar els seus representants cada quatre anys, per esdevenir la resta del temps una mena de convidats de pedra.

Així, Solidaritat Catalana per la Independència estableix al seu decàleg que són “un moviment ciutadà de base democràtica, on tots els adherits poden votar i ser votats com a candidats i que pren col·lectivament les decisions transcendents. Aquest model d’organització és l’únic que afavoreix la cultura de l’esforç, del treball, i l’elecció dels millors, els elegits democràticament pels adherits”.

Per la seva banda, Reagrupament Independentista, en el seu full de ruta, titulat Organitzant el nostre futur lliure és mostra encara més ambiciós i participatiu, apostant directament per un sistema de llistes obertes (en realitat, l’únic que podríem definir com a democràtic i verament representatiu): “En les eleccions al Parlament de Catalunya, els electors podran triar entre tots els candidats que es presentin sense restriccions pel fet que pertanyin a llistes de partits diferents.”.

Ambdues formacions, doncs, es proposen demostrar que elles si són l’alternativa, que si representen, de debò, aquell aire nou que prometia ERC ja fa uns anys, com a garantia  de renovació de la terbolesa política regnant. Una renovació tan efectiva que ha comportat l’empantanegament definitiu del presumpte oasi català.

Afortunadament, Reagrupament i Solidaritat ens ofereixen la possibilitat de recobrar una confiança que crèiem perduda… I bé que ens ho vam demostrar l’Onze de Setembre, sumant-se a les altres forces polítiques en les ofrenes florals a Rafael Casanova, mentre s’impedia el pas a la resta de la ciutadania, a aquells que asseguren representar… És clar: una cosa és que creguin en la democràcia participativa i una altra ben diferent és que la practiquin… o que es mesclin amb depèn de qui!

diumenge, 10 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#22#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, l’11 d’octubre del 2o1o

Si no ens hi volen, ens n’haurem d’anar!

Des que el tan legítim i legitimat Tribunal Constitucional espanyol va decidir, sense cap mena de pressió ni de submissió dels seus digníssims Magistrats als partits que els havien designat, tallar d’arrel les ales de les aspiracions de la ciutadania catalana, convertint el ja abreujat Estatut en una mena de còpia devaluada dels textos del Reader’s Digest s’ha parlat més que mai d’independència.

No tant per voluntat pròpia sinó induïda: tot d’una, en una mostra de baixesa de mires, d’inoportunitat i de ceguesa històrica inoïda, l’Alt Tribunal posava entre l’espasa i la paret a tots aquells que, fins llavors, creien que la seva catalanitat no era incompatible amb el seu sentiment de pertinença a la globalitat espanyola. El text de la sentència no podia ésser ni més taxatiu ni més diàfan pel que fa a la relectura de la Constitución, consagrant Una sola Nació i Una sola Llengua (común, universal e indivisible), jurídicament obligatòries ambdues.

Com a conseqüència directa, a partir d’ara, per sentir-se espanyol cal combregar amb aquesta idea d’Única Nació i d’aquesta Llengua Única. Segons la jurisprudència del TC, pots sentir-te espanyol i regionalment o autonòmicament català, però no pas nacionalment, car tan sols existeix una Única nació, l’espanyola!

Una Nació —assimilada, no cal dir-ho a la totalitat del territori espanyol (“patria común e indivisisble” no ho oblidem…— monolítica, autoritària i immutable, sense desviacions ni fissures plurinacionals o plurilingüístiques. Un concepte de nació retrògrada i impositiva que sembla definir-se, també, per ésser Una (“una sola nació”), Grande (“Que s’estén íntegrament al llarg de les eternes fronteres de l’Estat) i Libre (“La —Immaculada— Constitución fou acceptada i aprovada lliurement per tots els espanyols, sense coaccions ni amenaces tàcites del gloriós i imperial règim polític anterior”).

L’Estat Espanyol —i en això, per més dolorós que els pugui resultar sentir-ho, s’assembla a ERC— ha jugat des que s’encetà la transició amb l’ambivalència i amb l’equidistància, donant-nos tan aviat una de freda com una de calenta. O potser seria més ajustat afirmar “una” de calenta per “un bon grapat” de fredes? És cert que la Constitución s’anava harmonitzant, uniformitzant, unificat i centralitzant—o el que és el mateix: castellanitzant— però de tard en tard ens tenien un gest de deferència, ens daven un xic de peixet i feien veure que tenien en compte les nostres peculiaritats regionals.

En general, cal dir-ho tot!, aquestes escadusseres i modestes mostres de consideració i de respecte pel nostre fet diferencial —habitualment definit per ells com a “el problema catalán”— coincidien bé amb períodes electorals o amb instants en que al nacionalisme espanyol li resultava imprescindible el nacionalisme català per a formar govern. Només cal recordar aquells temps memorables en que l’amic Aznar parlava la nostra llengua “en la intimidad” i recitava Mossèn Verdaguer…!

Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha decidit que aquest joc s’ha acabat: no som una nació, la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible” ni a casa nostra, i ens hem d’integrar al projecte comú espanyol com uns més entre tants. Això sí, per integrar-nos-hi, ens obliguen a abaixar el cap i sotmetre’ns a les seves exigències. La primera d’elles, la més innegociable de totes, és que, de la mateixa manera que en alguns centres religiosos ens obliguen a descalçar-nos per entrar-hi, pe entrar a l’Estat espanyol cal que ens despullem per complet de tot allò que ens representa com a catalans: llengua, costums, història, tarannà i, sobretot, dels nostres sentiments i creences més arrelades.

Un cop despullats del que ens defineix com el que som, ells, amb la generosa universalitat que els caracteritza, tindran la caritat i la benvolença d’acceptar-nos com a espanyols! De segona —de tercera o de quarta…— però com a espanyols…! En aquestes condicions, com es pot entendre que augmenti el sentiment independentista a casa nostra? Els espanyols només ens demanen que sacrifiquem la nostra ànima, i els catalans i catalanes, garrepes (“l’avara poverta dei catalani” )i insolidaris com som, fins i tot això els hi neguem…!

Al cap i a la fi, no ens demanen més que allò que Dante esculpia a la porta de l’Infern a la Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate!” (“Deixeu totes les esperances, aquells que hi entreu!”).

divendres, 23 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#223#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD