Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Convidant, a més a més, a les altres forces independentistes a afegir-se al seu projecte. Crida que desoí Solidaritat Catalana, però que acollí amb els braços esbatanats Reagrupament, aquella fracassada formació política on s’havien reunit les seves ovelles negres esgarriades. Talment com si, després de la seva espectacular esfondrada electoral, Joan Carretero i els seus n’haguessin tingut prou amb un estentori i temptador xiulet del seu vell pastor per a retornar, amb la cua entre cames, a la cleda que fins fa tot just quatre dies tant els engavanyava.

Fa la impressió que per a dedicar-se a la política sigui necessari comptar amb un cert component de desmemòria adaptativa, que permeti patir sobtats atacs d’amnèsia quan més convé. Ataca d’amnèsia que, si és possible, s’haurien d’encomanar als electors…

Hem de recórrer a les hemeroteques a fi de recordar que, encara no fa un any i mig, el llavors Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, definia al líder de Reagrupament com un independentista “de dreta” —“digues-li dreta, digues-li populista”? O que l’incombustible Puigcercós, que segueix aferrat contumaçment a l’executiva nacional d’ERC, el convidava a abandonar Esquerra per a “omplir l’espai de centredreta independentista”.

Davant d’aquesta realitat, i tenint present la vergonyant genuflexió que es veié forçat a dur a terme Junqueras en la designació del cap de llista de Girona —sacrificant una figura tan contrastada i engrescadora com era la de Quim Torra—, la gran pregunta que roman a l’aire no pot ésser altra que la següent: és Reagrupament qui ha deixat de representar “l’espai de centredreta independentista” o ha estat Esquerra qui ha decidit abraçar aquesta ideologia?

O el que ve a ésser el mateix: de veritat creuen ERC i Reagrupament què tot s’hi val, en política? Són —i, sobretot, es poden permetre ésser-ho— els republicans partidaris del Príncep… de Maquiavel?

dilluns, 7 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 8 de novembre del 2011

La proposta d’aire nou, de renovació —que ja havia patit un sotrac prou evident en no gosar fer una executiva nacional sense llast del passat— quedava pràcticament en no-res: en comptes d’una opció de consens i engrescadora, com era la de Quim Torra, el president d’Esquerra ha hagut de sotmetre’s i acceptar una de les dones fortes de l’incombustible Joan Puigcercós, el major èxit de la qual fou el de perdre la batllia de Ripoll en les darreres eleccions.

Amb la qual cosa no tan sols ha mostrat una feblesa i una manca d’autoritat més que preocupant, oferint la imatge convencional del teòric canvi polític —canviem per a que res no canviï—, sinó que ha refredat d’arrel la voluntat unitària que es proposava. Reagrupament, tot i que no s’ha desvinculat de l’acord de presentació conjunta amb ERC, com han informat sense massa fonaments alguns mitjans, ha lamentat que algú aprofiti la seva bona predisposició per a imposar “uns noms sense que abans hagin estat consensuats, uns noms que tampoc responen a la línia de renovació i de col·laboració amb altres organitzacions que vol impulsar Oriol Junqueras”.

Davant d’aquesta situació més que preocupant, només resta una pregunta: la nova direcció republicana es creu, de veritat, les seves recents proclames, que afirmaven que “ara més que mai, ens cal i cal al país una ERC forta, decidida i capaç d’assumir el seu paper, la seva responsabilitat i el lideratge que li correspongui en aquest procés [envers una Catalunya lliure]”? O potser no pretenia més que ocupar les poltrones que ocupaven els altres?

És conscient Oriol Junqueras que de la resposta a aquesta pregunta en depèn, en gran mesura, el futur del país?

divendres, 14 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.cat, el 14 d’octubre del 2011

És per aquesta raó que, en principi, resulta una magnífica notícia que apareguin llibres que pretenguin acostar-nos els nostres representants polítics. Diem— i remarquem— “en principi” perquè, massa sovint, fan acte de presència tan sols en campanya electoral, són poc exigents i, el que és més greu, constitueixen mers panegírics destinats a glorificar —quan no santificar— el candidat de torn. La (presumpta) biografia esdevé hagiografia.

El primer avantatge, doncs, de Converses amb Oriol Junqueras, de Bernat Ferrer, Viena Edicions, 2011, és que desembarca a les platges de les llibreries sense estar immers al bell mig de cap tempestuosa contesa electoral. Una agraïda característica que, a banda d’individualitzar-lo —en plena campanya, tractar de pair conjuntament els discursos, les consignes electorals i les entusiàstiques biografies dels candidats provoca més d’una greu indigestió—, el converteix en un llibre oportú, però gens oportunista. Una diferència cabdal, que en duplica, almenys, l’atractiu.

Les pausades converses entre el futur secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i el periodista Bernat Ferrer, sostingudes des del desembre de l’any passat i el març d’enguany, ens permeten conèixer de primera mà el pensament polític de Junqueras. Tot i que en alguna ocasió haguera estat aconsellable que Ferrer s’hagués mostrat més incisiu, burxant més quan convenia, encara que fos a risc d’incomodar el batlle de Sant Vicenç dels Horts, la imatge ideològica de Junqueras acaba essent prou fidel.

Tant és així que, en certa manera, podríem considerar que aquestes Converses no són tan sols una interessant carta de presentació de l’eurodiputat català, sinó que, pel seu caràcter d’immersió exhaustiva i pregona en el pensament de Junqueras, constitueixen una mena de contracte marc entre ell i el lector — entre ell i el possible elector.

Més que no pas conversar amb el periodista, el polític s’adreça al lector, es presenta, hi conversa, exposa els eixos de la seva filosofia política i hi estableix un pacte: «Jo sóc aquest i aquí tens les meves propostes, si les acceptes i em fas confiança, em comprometo a esforçar-me per dur-les a terme i no decebre’t. No sóc un polític més!»

En aquest sentit, el llibre es podria haver titulat, perfectament, El meu compromís amb Catalunya. Per fortuna, s’ha escollir un títol més modest, menys ambiciós, més d’acord amb la imatge del personatge, poc amic de l’enlluernament, que prefereix les distàncies curtes, el tracte de tu a tu. Un personatge que reivindica, per damunt de tot, l’honestedat —no per casualitat, el terme més repetit al llarg de tota l’obra— i la coherència, política, però, sobretot, personal.

Honestedat i coherència que considera que cal que siguin del tot compatibles amb una visió flexible de la realitat política, amb l’adaptació a les necessitats del país, a fi d’assolir la fita que es pretén, sense dogmatismes irreflexius i inamovibles, sense fanatismes integristes que aboquin al desastre, que ens distanciïn de la voluntat de viure “per salvar-vos els mots, /per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí /d’accés al ple domini de la terra”.

El polític heterodox que és Junqueras, segurament mercès a provenir del sector privat, de l’extramón polític, es converteix en el gran antidogmàtic, en aquell que té clar que l’assoliment del seu objectiu únicament serà possible si som capaços de partir d’uns principis mínims insubornables i irrenunciables —“la llibertat personal, la llibertat nacional, la justícia social…”, (pàg. 99)— i de mostrar-nos generosament flexibles en tota la resta, allargant la mà a tots aquells que, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin, es proposin una idèntica finalitat.

L’experiència unitària frustrada que li correspongué viure a la FNEC li serveix de constant record de la insalvable rèmora que comporten els personalismes, el fet de situar els interessos de partit per davant dels del país, el jo — en alguns casos, el Jo— per damunt del nosaltres: “Va representar el millor i el pitjor de l’independentisme català. Fou una experiència interessant com a laboratori (…) per saber que li passa a l’independentisme quan tots estan a mata-degolla entre ells”, (pàg. 26).

Unitat que en certa manera, ha tractat de recuperar amb dos dels seus companys eurodiputats, Ramon Tremosa, de CiU, i Raül Romeva, d’IC, amb els quals manté una permanent relació, tan empàtica i cordial que no han dubtat en escriure, cadascun d’ells un pròleg per a aquesta obra. Ambdós, amb els matisos que corresponen, coincideixen a destacar l’honradesa i l’honestedat de Jonqueras i el seu antidogmatisme.

Antidogmatisme del qual, paradoxalment, cap de tots dos no aconsegueix alliberar-se per complet, atès que Tremosa afirma que “Catalunya necessita una esquerra catalana no dogmàtica ni sectària” —sense incloure ni el centre ni la dreta en aquesta necessitat—, mentre que Romeva aprofita el seu escrit per a fer proselitisme euro comunista.

Deixant això de banda creiem que, al costat dels seus evidents encerts, Converses amb Oriol Junqueras presenta una mancança destacada: haver desaprofitat les trobades i la proximitat amb l’eurodiputat per donar-nos a conèixer no tan sols el Junqueras polític —punt en el qual ha reeixit satisfactòriament— sinó també l’Oriol persona.

En acabar la lectura del llibre, no podem evitar una certa sensació de decepció, per no haver pogut descobrir un xic més la persona —el ciutadà— que hi ha darrera del personatge públic, per conèixer l’home que s’oculta darrera del polític Oriol Junqueras. Parafrasejant el títol de Pilar Rahola, per no haver pogut anar més enllà de la màscara pública del pretendent al tron republicà. Sobrepassant, com ho feia La màscara del Rei Artur, la imatge pública; per deixar enrere la substància i endinsar-nos en l’essència del personatge.

No ens referim, per descomptat, a la via privada —que no interessa ni ha d’interessar a ningú més que a ell i als seus— sinó a l’Oriol home. A descobrir el seu tarannà personal, aquells gustos, aficions i preferències, que ens haurien permès sentir-lo més pròxim, menys personatge públic i més persona. Saber que, més enllà de la seva ideologia i els seus pensaments, diàfanament reflectits en aquesta obra, hi ha una persona que viu i respira, que pateix però també gaudeix, com tots els altres.

Mancança puntual que en cap cas no lleva el mèrit global de Converses amb Oriol Junqueras, un llibre recomanable per a totes aquelles persones que creguin que Catalunya és molt més que no pas la simple suma de quatre províncies espanyoles agrupades al “Nordeste peninsular”. Aconsellable per a seduir tant els sobiranistes convencionals, que ho són per creença i sentiment de pertinença, com aquells nous independentistes, no identitaris, de caire pragmàtic —el nombre dels quals creix dia a dia— que, fins i tot sentint-se espanyols, decideixin optar per una Catalunya independent com a garantia d’un futur millor per a ells i els seus fills.

Una opció en la qual, reflexiona Junqueras, la credibilitat esdevindrà fonamental:

«(…) La nostra llibertat dependrà en bona mesura de la credibilitat d’aquells que prenen la iniciativa. Perquè que l’objectiu val la pena, ja som molts els que ho tenim clar. Per tant, la clau serà la credibilitat que et donaran les persones que encapçalaran el projecte, perquè si tenen credibilitat moral, intel·lectual, política, social…, alguns que encara dubten s’afegiran a la causa a ulls clucs. De la mateixa manera, si els que encapçalen el projecte tenen una escassa credibilitat, pot ser que molts dubitatius optin pel “No”. No és només qüestió d’una “bonança” de l’objectiu, sinó de capacitat i credibilitat dels líders.»

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer, pàg. 199 i 200

dissabte, 17 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Si el que pretenen és apostar amb fermesa per la renovació, per passar pàgina —per aquell aire nou que en el seu dia preconitzaven en un eslògan electoral—, tant el sentit comú com les més elemental lògica política fan creure que convindria que fos la futura direcció, encapçalada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, qui escollís el cap de llista de les eleccions espanyoles. Així com que la persona designada fos un exponent d’aquest canvi, uns mostra explícita de la voluntat regeneradora.

Una idea que no comparteix Joan Ridao, el qual, havent-se retirat, de grat o (més aviat) per força, de la cursa successòria, potser com a compensació —car no voldríem pensar en una rebequeria— insisteix en mantenir-se com a candidat a cap de cartell a Madrid, en comptes de deixar lloc a Alfred Bosch. Tan convençut està d’ell mateix, que ni tan sols accepta anar com a nombre dos i, sense pensar prou en el dany que això podria fer a la seva formació política, té la intenció de forçar unes primàries per a que els militants d’Esquerra escullin qui ha d’ocupar aquest lloc.

En la seva defensa, l’actual secretari general del partit argüeix que és convenient que el que vagi al capdavant de llista compti amb experiència al Congrés espanyol. Considera que únicament ell pot oferir un ample i dilatat full de serveis que el situa com la persona més capacitada per a optar per al lloc privilegiat al qual aspira. Atribuint-se els mèrits de la tasca feta, però oblidant que al mateix temps és, també, el responsable —o, si més no, coresponsable— d’haver perdut, l’any 2008, 5 dels 8 diputats que la formació independentista havia obtingut en les eleccions anteriors…

És, doncs, almenys raonable deduir que els signants del recent manifest “Tornem a ERC” es refereixin, de manera més o menys velada a Ridao, en reclamar, al seu punt 7 que «Cal obrir-se al talent de la societat, als bons professionals i aplicar el concepte de meritocràcia social, mai entès com “serveis al partit”»?

Potser faria bé de reflexionar-hi…, amb major raó tenint en compte que, en aquesta ocasió, l’insensat i caïnita joc etern de cadires d’ERC podria esdevenir la gota que fes sobreeixir la —ja tan soferta— paciència dels seus militants, i acabar comportant que les tan anhelades i disputades butaques del congrés espanyol se’ls esvaïssin de davall dels seus nobles i obcecats  glutis… per anar a raure als tan àvids i agraïts de Convergència (i Unió)!

dijous, 11 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 18 d’agost del 2011

Així, els socialistes catalans, després de negar el pa i l’aigua als seus oponents convergents, de tenir més en compte els seus interessos particulars que no pas els generals, i llançar-los als braços anhelants del PP, repeteixen amb obstinació que l’abstenció del partit de Mariano Rajoy en la votació dels pressupostos del 2011 suposa un nou “Pacte del Majéstic” entre populars i convergents. A la qual cosa, no cal dir-ho, hi oposa CiU la seva pròpia visió, assegurant que ha estat el PSc el que els ha obligat a entendre’s amb els populars en aquest afer en concret, sense que això impliqui cap mena de pacte extensible a d’altres àmbits.

No cal dir que el que ha sortit més afavorit d’aquesta baralla infantil (o més aviat, de pati de col·legi) entre PSc i CiU —que altra volta han palesat no trobar-se a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivim, ni d’ésser capaços d’escoltar el clam multitudinari de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, que reclamava unitat per a la defensa de la dignitat de Catalunya— ha estat el partit d’Alícia Sánchez Camacho, que ha aconseguit, sense cap mena d’esforç ni de mèrit, situar-se en la centralitat d’un mapa polític català on sempre havien ostentat, merescudament, un paper del tot residual.

Si a això hi afegim que els antics socis del tripartit —socialistes, ICV com ERC— segueixen enrocats en la pueril, irreal i ben poc eficaç estratègia de distingir entre la dreta i l’esquerra, quan el seu pas pels dos darrers Governs progressistes consecutius no sembla pas que els legitimi gaire per a fer-ho, ni per a presumir de cap mena d’orientació social (i no diguem nacional!), potser és arribada l’hora de posar, blanc sobre negre, bit sobre bit, el colossal abisme que, en el terreny polític, hi acostuma a haver entre els fets i les paraules.

Seguint el model —tot i que per força més modestament— d’un ben conegut company de l’oceà d’Internet, encetem un mapa de votacions conjuntes del PSc/PSOE i PP, que no té altra pretensió que posar de manifest que la realitat no és com volen fer-nos veure (i creure) que és. Que la realitat dels fets és tossuda i aclaridora. Que, com bé diagnosticava en Josep Pla, la dreta i l’esquerra espanyola, i les seves respectives delegacions, el PSc inclòs, de tan similars com són, arriben a ésser indistingibles.

Transcrivim, doncs, una llista de les votacions conjuntes del PSc-PSOE i el PP al llarg dels darrers anys. Una llista que —per raons laborals evidents— és d’entrada ben modesta (i tanmateix, prou significativa), però que confiem en poder anar ampliant progressivament a mesura que el migrat temps de lleure del qual disposem ens ho permeti. Afegint-hi, també, no tan sols les votacions parlamentàries conjuntes, espanyoles i catalanes, sinó també els pactes que populars i socialistes han anat establint, sense cap mena de complex, els darrers temps. El primer dels quals, no cal dir-ho, el que els permeté —Ley de Partidos mediante— apartar el PNB del govern d’Esukadi.

Si us hi voleu afegir, convertint aquesta mapa o llista en tan exhaustiu i fidel —i constatable—com sigui possible, ho podeu fer a través del mur del meu compte de Facebook, de la meva pàgina, del meu compte de Twitter (@xavierserrahima), de l’etiqueta #pactesPSOEPP, dels comentaris en aquesta entrada del bloc o de l’adreça pscpsoepp@gmail.com. A veure si fem pinya i aconseguim destriar les paraules dels fets… Mercès d’avançada per la vostra tan benvinguda col·laboració!

divendres, 15 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.cat

 Votacions conjuntes PSC/PSOE-PP

2011

8 de juliol, PSC, PP i CiU voten en contra de la moció de SI que demana la reducció d’un 20 % dels càrrecs públics.
30 de juny, contra la proposició de llei de CiU que sol·licitava al govern espanyol que aprofités l’entrada de Croàcia per a impulsar un canvi en el reglament de règim lingüístic de la Unió Europea per a reclamar la oficialitat del català.
14 de juny, PP i PSOE voten en contra la proposició de llei del BNG sobre la dació en pagament.
10 de maig del 2011, contra la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del fons de competitivitat. (Paradoxalment, dies abans hi havia votat a favor al Senat espanyol).
7 d’abril, contra la proposta d’Esquerra Unida i Els Verds que els eurodiputats volin en classe turística.
10 de març, PSC i PP voten en contra de la moció sobre la consulta independentista de Barcelona i el dret irrenunciable a l’autodeterminació.
15 de febrer, aprovació de la Disposició addicional de la Llei d’Economia Sostenible (anomenada “Llei Sinde”)

2010

26 d’octubre, el PSOE i el PP voten contra la iniciativa del PNB que reclamava la possibilitat que les seleccions no espanyoles poguessin participar en competicions internacionals.
8 de juliol, a favor del Decret Llei que regula la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FORB).
3 de maig, PSC-PSOE i PP voten en contra l’ample europeu en el corredor mediterani.
16 de febrer del 2010, contra la preposició de llei de CiU que instava a la transferència de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat.

2009

18 de març, contra la moció d’ERC que permetés l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
2 de juliol, PSC, PP i CiU voten contra la proposició de llei per a la prohibició dels transgènics.
22 de juliol, PSOE i PP rebutgen signar la carta que reclama a José Bono que permeti l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
11 d’octubre del 2009, llei de representativitat de les organitzacions agràries.

2007

18 de setembre, contra la proposta de ERC i CiU sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes.17 d’octubre, contra la proposta de retorn dels (mal anomenats) “Papers de Salamanca”.

2002

27 de juny, aprovació de la Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits Polítics.

No és òbviament equiparable, però també resulta descoratjadora la pràctica coincidència del primer aniversari de la manifestació del 10 de juliol amb el pacte que ha arribat CiU amb el PP per a poder aprovar els pressupostos d’enguany. Amb un any de diferència, s’han produït una de les més grans i indiscutibles demostracions de la defensa de la irrenunciable dignitat del nostre poble i una de les mostres més flagrants de submissió i renúncia del nostre Govern.

Ja advertírem —o més aviat denunciàrem, en la modesta mesura de les nostres possibilitats— els riscos i perills que comportaria per a la mateixa Convergència (i el que és mil vegades més important, per al país) el seu acord amb els màxims representants a casa nostra de l’anticatalanisme i del monolític i totalitari integrisme unitarista espanyol. Si l’arriscada aposta d’ERC i d’IC pel Tripartit —sobretot pel segon— suposà un sever reforçament de la mentalitat regionalista de Catalunya, l’entesa amb el PP implicà el darrer cop de falç… contra la dignitat i la realitat nacional del nostre país.

En aquest sentit, tot i el seu biaix interessat i partidista no poden ésser més escaients les declaracions d’Uriel Bertran, acusant CiU de convertir aquests acords en el “cavall de Troia” que permeti al PP conquerir i controlar la política catalana. Referir-se a “conquerir i controlar” és certament hiperbòlic, però si sembla evident que el pacte li permetrà al PP ocupar un espai i obtenir un protagonisme que fins ara mai no havia obtingut, la qual cosa li permetrà seguir llaurant amb major intensitat el seu rònec i perillós espanyolisme anticatalà.

Per contra, per més que s’hi escarrassin repetint-ho fins a la sacietat, no tenen cap raó ni sentit les crítiques al pacte que reitera, dia sí, dia també, el PSc. Una cosa és que hagi produït els efectes que esperaven la seva estratègia de llançar a Convergència en braços del PP —de condemnar-la a pactar, per dir-ho en termes sartians—, usant com a excusa l’ampliació d’una supressió de l’Impost sobre Successions i donacions que ells encetaren, i una altra ben distinta, incoherent i pregonament devastadora per al país, és que no tan sols no assumeixin la seva part de responsabilitat, sinó que tinguin la poca vergonya d’emprar com a arma contra els seus oponents el mateix pacte que ells han provocat…

Amb major raó si tenim en compte que el partit que més sovint i de manera continuada ha pactat amb el PP no ha estat CiU sinó el PSC-PSOE. Una realitat tan indiscutible que no cal recórrer a les hemeroteques per a constatar-la. N’hi ha prou amb un xic de memòria (tan sols l’acord amb el PP li permet al PSE-PSOE seguir governant Euskadi) i amb els fets de la darrera setmana (primer rebutjar la incorporació del català com a llengua d’us a la Unió Europea, i, tot seguit i en conseqüència, admetre que l’etiquetatge es faci almenys en una de les llengües oficials de la mateixa).

Si convenim en definir com un greu, gravíssim error de Convergència l’acord —confiem que puntual— dels pressupostos, quin qualificatiu ens hauria de merèixer el Pacte del Majéstic permanent i sense contraprestacions que manté el PSc-PSOE amb el PP des de fa tants anys?

dimarts, 12 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de juliol del 2011

A casa nostra la situació és encara més greu, car als problemes socials s’hi afegeixen els de caire nacional: els de l’impossible encaix amb l’estat espanyol. Un component distintiu —compartit principalment amb Euskadi— que acostuma a decantar la balança electoral. Amb major raó quan la nostra voluntat, la nostra dignitat i els nostres drets com a poble són constantment ultratjats —ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.

Sembla, però, que aquells mateixos que vist acrescut el seu suport electoral per la seva adscripció nacional se n’obliden tan aviat com senten a prop el poder, amb el descrèdit, indignació i desànim general que això comporta. Tanmateix, el més greu és que no n’aprenen. Després que CiU cometés el gran error de pactar amb el PP, l’any 2003 ERC aconseguí situar-se com la tercera força política, amb 545.000 vots. Optà per crear el primer Tripartit, recolzant el PSc de Pascual Maragall, del qual fou posteriorment expulsada a causa de la seva oposició al referèndum de l’Estatut.

La seva tebiesa nacional i el temor que participés en un nou Tripartit li valgueren una explícita advertència: a les eleccions del 2006 perdé 130.000 votants. No sabé —o no volgué— entendre el missatge i donà el seu suport al govern regionalista de José Montilla, sacrificant-hi del tot el seus ideals nacionals. A les eleccions espanyoles del 2008 l’avís es convertí en càstig: deixà en el camí més del 50 % dels vots (355.000). Ni així cregué necessari trencar amb el Tripartit. Com a conseqüència, el 2010 perdé més vots que mai (200.000) i quedà reduïda a la cinquena força política del país.

Una bona part del seu suport electoral el recollí Convergència, que sabé posar èmfasi en el factor nacional: obtingué 267.000 vots suplementaris. Una posició que no tan sols ha consolidat a les municipals d’enguany, sinó que ha augmentat. Entre d’altres raons, per haver flirtejat amb el sobiranisme (simbolitzat pel vot favorable d’Artur Mas a la consulta de Barcelona Decideix).

El més lògic seria que hagués après de l’amarga experiència que li suposaren a Esquerra els seus arriscats pactes electorals, que hagués deixat de banda l’avidesa pel poder immediat i provés de pensar a llarg termini, tenint tothora present el seu greu error del passat —que acabà de dilapidar les escasses opcions que tenien de seguir mantenint el govern l’any 2006— aquell malforjat Pacte del Majestic amb el PP.

Malauradament, fa la impressió que tenen de nou la desassenyada intenció de repetir-lo. Un pacte que si ja era perillós, injustificat i poc recomanable —tant per al país com per a la pròpia Convergència— llavors, ho és mil vegades més avui en dia, després que Catalunya hagi patit severament el mefistofèlic huracà anticatalà del PP, que convertí l’Estatut en paper mullat i la imprescindible normalització de la llengua catalana en l’objecte de les ires del nacionalisme espanyol més obscur i retrògrad.

Davant d’aquest insensat propòsit de col·laboració amb el PP, la gran pregunta és: quins interessos defensa CiU? Tan sols els seus més immediats? Què no existeix el futur, per a Convergència? I el que és mil vegades més greu i imperdonable, i en els de Catalunya, que són els primers —quan no els únics— que hauria de tenir en compte, quan hi pensarà i els defensarà?

Orfeu desorientat, no giris la vista enrere, car perdràs Eurídice —i et perdràs ensems  a tu mateix— en el teu camí indeturable de davallada als Inferns!

divendres, 3 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Per més anys que passin i per més fracassos que se succeeixin, els polítics catalans continuen incomprensiblement capficats de manera permanent en un nou, enèsim i inútil intent d’aconseguir fer-nos entendre, acceptar i respectar; d’assolir un cada dia més quimèric encaix amb un estat espanyol unitari, unitarista i integrista, que es manté, almenys des de la ja llunyana i funesta època dels Decrets de Nova Planta impassible en el ademán.

Tanmateix, i per més inversemblant que sigui, tot i que la davallada de la pesada roca ens esclafi ignominiosament a tots els catalans i catalanes al seu dessota en cada novella ocasió sembla que els nostres representants polítics no sàpiguen capaços de donar-se per vençuts,!

Tampoc d’extreure lliçons de la nostra història, ni de l’antiga ni de la més recent. Al llarg del primer terç del segle XX, tant la Lliga com ERC pagaren prou cara la seva voluntat d’entendre’s i de col·laborar amb els governs espanyols de torn, monàrquic i republicà respectivament. En el primer cas, el premi que obtingué Cambó fou el règim totalitari i genocida franquista. En el segon, els solidaris sacrificis nacionals de l’Esquerra de Macià i Companys no obtingueren altra recompensa que el constant menysteniment i la pràctica eliminació del govern republicà català.

En un inexplicable exercici de desmemòria històrica, des de la instauració de la democràcia, Convergència i, sobretot, el PSc s’han obsessionat en convèncer-nos, en debades, que l’estat espanyol és més una oportunitat que no pas un obstacle per als interessos de Catalunya. Tant el Pacte del Majestic, que conclogué CiU amb el PP, com la gestió de l’Estatut, que tan trapasserament dugueren a terme els convergents en connivència amb els socialistes catalans, evidenciaren que l’Espanya closa i intransigent que ja blasmava Rovira i Virgili fa cent anys ni ha canviat ni té cap intenció de fer-ho: la nación espanyola, avui com llavors, es nega a acceptar l’existència d’altres pobles o nacions dins les seves fronteres —i molt més a concedir-los drets o reconeixements essencials.

Els dos grans partits espanyols, el PP —d’una manera més directa i desacomplexada— i el PSOE —ocultant sota la seva màscara comprensiva i dialogant el seu tarannà (o talante) unitari jacobí— es neguen a acceptar cap sistema de divisió territorial que sigui conseqüent amb la realitat plurinacional i plurilingüe de l’estat. A tot estirar, quan s’hi veuen forçats, accepten a contracor una descentralització testimonial o virtual, de caire regional i folklòrica.

Tot i així, malgrat saber perfectament que els governs espanyols de torn ni mostren ni han mostrat mai cap sensibilitat ni voluntat —ans al contrari— per respectar la voluntat, els interessos, la dignitat o les aspiracions de Catalunya, els nostres partits polítics s’entesten, una vegada rere l’altra, en persistir en el seu inexplicable i utòpic intent de trobar, d’una vegada per totes, l’encaix de la nostra terra a l’estat espanyol. En un estat espanyol que tan sols ens admet com a submisos súbdits —quan no com a esclaus— i com a generosos i gens compensats contribuents, però que es nega obstinadament i inflexible a acceptar-nos com som i com volem ésser.

Donades aquestes circumstàncies, segurament el millor que podrien fer els nostres partits polítics, més que pas presentar-se a unes eleccions, fóra… demanar hora al psiquiatre! (I nosaltres, que ens obcequem elecció rere elecció en seguir atorgant-los la nostra confiança, possiblement també!).

dijous, 2 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Acostumats a petonejar criatures i a abraçar i donar la mà indiscriminadament a qualsevol que se’ls acosti, rebaixant-se una vegada cada quatre anys a mesclar-se amb els seus representats, no van dubtar en assegurar que el missatge i la veu dels indignats serien escoltats i tinguts en compte. Com és habitual, van procurar treure profit d’un moviment que els era contrari i que naixia per a plantejar una renovació total i absoluta del sistema de participació política —indirecta, diferida i sense responsabilitat— que ells representaven i perpetuaven.

Però, és clar, allò fou abans de… Allò era quan tenien al cap un únic objectiu: aconseguir al major nombre de vots possibles. Llavors, quan en depenien la cadira i el sou consistorial, tot eren bones paraules i mostres de suport. Si el missatge dels acampats era “ja en tenim prou” i “democràcia real ja!”, el dels polítics en campanya electoral —l’animal més omnívor i amb la cuirassa més dura de tots els del planeta— no era altre que “Voteu-nos i us ho arranjarem tot!”, “Feu el que feu però, sobretot, voteu-nos!”

I per assolir el seu objectiu, el millor era no alçar gaire polseguera i provar de cloroformitzar-nos. Els períodes electorals són una mena de Nadal: els candidats aturen les retallades socials, viatgen en metro o autobús, deixen les criades a casa i es passegen pels mercats, descobreixen barris nous, inauguren fins i tot les obres que no estan finalitzades, prometen pel broc gros allò que saben que no podran complir, es mostren solidaris amb tot i tothom… i, per descomptat,  no se’ls passa pel cap ni tan sols la idea de desallotjar els indignats acampats!

Durant quinze dies, esdevenen comprensius i dolços anyells que se sacrifiquen durament al servei del país i de la població… Ara bé, a les vuit del vespre de cada jornada electoral, quan ja han recobrat la seva posició de privilegi i la tenen garantida per 48 mesos més, es lleven de cop la màscara de persones normals que s’havien posat i es converteixen de nou en els llops voraços i insaciables que sempre han estat.

Una volta els hem votat, ja poden enviar-nos els seus Mossos a botar-nos —amb “be” de bota!

divendres, 27 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

PS: per cert, companys, companyes, amics i amigues d’ERC, del PSc i d’IC —sobretot vosaltres, els eco-socialistes, amos i senyors de la nostra policia fins fa quatre dies— que potser creieu que no tenim memòria? De veritat podeu creure que no recordem les càrregues  dels Mossos del Tripartit al rectorat de la Universitat de Barcelona, el març del 2009, o en desallotjar l’edifici de Banesto, el 29 de setembre passat? Qui són els indignats, em demanes?, indignats som tots!