eleccions municipals

CiU i PP: les amistats perilloses

by .

Una de les crítiques més comunes que es fan a la classe política és la seva tendència a viure cada dia més allunyada de la gent del carrer i dels seus problemes, de cloure’s a les seves torres d’ivori i oblidar-se d’aquells que els van votar. Aquest és, sens dubte, un dels efectes més directes de l’anquilosat, endogàmic i pervers sistema electoral que els indignats es proposen canviar: la combinació de les llistes tancades i el mètode d’Hondt converteixen els nostres (teòrics) representants en una casta intocable, situada més enllà del bé i de mal. Una casta que tan sols entra en contacte amb la població una volta cada quatre anys.

A casa nostra la situació és encara més greu, car als problemes socials s’hi afegeixen els de caire nacional: els de l’impossible encaix amb l’estat espanyol. Un component distintiu —compartit principalment amb Euskadi— que acostuma a decantar la balança electoral. Amb major raó quan la nostra voluntat, la nostra dignitat i els nostres drets com a poble són constantment ultratjats —ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.

Sembla, però, que aquells mateixos que vist acrescut el seu suport electoral per la seva adscripció nacional se n’obliden tan aviat com senten a prop el poder, amb el descrèdit, indignació i desànim general que això comporta. Tanmateix, el més greu és que no n’aprenen. Després que CiU cometés el gran error de pactar amb el PP, l’any 2003 ERC aconseguí situar-se com la tercera força política, amb 545.000 vots. Optà per crear el primer Tripartit, recolzant el PSc de Pascual Maragall, del qual fou posteriorment expulsada a causa de la seva oposició al referèndum de l’Estatut.

La seva tebiesa nacional i el temor que participés en un nou Tripartit li valgueren una explícita advertència: a les eleccions del 2006 perdé 130.000 votants. No sabé —o no volgué— entendre el missatge i donà el seu suport al govern regionalista de José Montilla, sacrificant-hi del tot el seus ideals nacionals. A les eleccions espanyoles del 2008 l’avís es convertí en càstig: deixà en el camí més del 50 % dels vots (355.000). Ni així cregué necessari trencar amb el Tripartit. Com a conseqüència, el 2010 perdé més vots que mai (200.000) i quedà reduïda a la cinquena força política del país.

Una bona part del seu suport electoral el recollí Convergència, que sabé posar èmfasi en el factor nacional: obtingué 267.000 vots suplementaris. Una posició que no tan sols ha consolidat a les municipals d’enguany, sinó que ha augmentat. Entre d’altres raons, per haver flirtejat amb el sobiranisme (simbolitzat pel vot favorable d’Artur Mas a la consulta de Barcelona Decideix).

El més lògic seria que hagués après de l’amarga experiència que li suposaren a Esquerra els seus arriscats pactes electorals, que hagués deixat de banda l’avidesa pel poder immediat i provés de pensar a llarg termini, tenint tothora present el seu greu error del passat —que acabà de dilapidar les escasses opcions que tenien de seguir mantenint el govern l’any 2006— aquell malforjat Pacte del Majestic amb el PP.

Malauradament, fa la impressió que tenen de nou la desassenyada intenció de repetir-lo. Un pacte que si ja era perillós, injustificat i poc recomanable —tant per al país com per a la pròpia Convergència— llavors, ho és mil vegades més avui en dia, després que Catalunya hagi patit severament el mefistofèlic huracà anticatalà del PP, que convertí l’Estatut en paper mullat i la imprescindible normalització de la llengua catalana en l’objecte de les ires del nacionalisme espanyol més obscur i retrògrad.

Davant d’aquest insensat propòsit de col·laboració amb el PP, la gran pregunta és: quins interessos defensa CiU? Tan sols els seus més immediats? Què no existeix el futur, per a Convergència? I el que és mil vegades més greu i imperdonable, i en els de Catalunya, que són els primers —quan no els únics— que hauria de tenir en compte, quan hi pensarà i els defensarà?

Orfeu desorientat, no giris la vista enrere, car perdràs Eurídice —i et perdràs ensems a tu mateix— en el teu camí indeturable de davallada als Inferns!

divendres, 3 de juny del mmxi

Comparteix

Cap on van els partits polítics?

jun 2nd, 2011

by .

No comments yet

Des de fa pràcticament 125 anys, no hi ha cap imatge que pugui simbolitzar d’una manera més diàfana el comportament de les formacions polítiques catalanes que el mite de Sísif: com si alguna mena de déu omnipotent els haguera condemnats per un pecat que desconeixem, en comptes de mirar d’avançar, mirant cel enllà per damunt de l’horitzó, els nostres partits polítics s’han entossudit en seguir empenyent fins al capdamunt d’una muntanya inaccessible una feixuga roca, que rodola immediatament cap avall cada vegada i obligant-los a un etern i infructífer recomençar.

Per més anys que passin i per més fracassos que se succeeixin, els polítics catalans continuen incomprensiblement capficats de manera permanent en un nou, enèsim i inútil intent d’aconseguir fer-nos entendre, acceptar i respectar; d’assolir un cada dia més quimèric encaix amb un estat espanyol unitari, unitarista i integrista, que es manté, almenys des de la ja llunyana i funesta època dels Decrets de Nova Planta impassible en el ademán.

Tanmateix, i per més inversemblant que sigui, tot i que la davallada de la pesada roca ens esclafi ignominiosament a tots els catalans i catalanes al seu dessota en cada novella ocasió sembla que els nostres representants polítics no sàpiguen capaços de donar-se per vençuts,!

Tampoc d’extreure lliçons de la nostra història, ni de l’antiga ni de la més recent. Al llarg del primer terç del segle XX, tant la Lliga com ERC pagaren prou cara la seva voluntat d’entendre’s i de col·laborar amb els governs espanyols de torn, monàrquic i republicà respectivament. En el primer cas, el premi que obtingué Cambó fou el règim totalitari i genocida franquista. En el segon, els solidaris sacrificis nacionals de l’Esquerra de Macià i Companys no obtingueren altra recompensa que el constant menysteniment i la pràctica eliminació del govern republicà català.

En un inexplicable exercici de desmemòria històrica, des de la instauració de la democràcia, Convergència i, sobretot, el PSc s’han obsessionat en convèncer-nos, en debades, que l’estat espanyol és més una oportunitat que no pas un obstacle per als interessos de Catalunya. Tant el Pacte del Majestic, que conclogué CiU amb el PP, com la gestió de l’Estatut, que tan trapasserament dugueren a terme els convergents en connivència amb els socialistes catalans, evidenciaren que l’Espanya closa i intransigent que ja blasmava Rovira i Virgili fa cent anys ni ha canviat ni té cap intenció de fer-ho: la nación espanyola, avui com llavors, es nega a acceptar l’existència d’altres pobles o nacions dins les seves fronteres —i molt més a concedir-los drets o reconeixements essencials.

Els dos grans partits espanyols, el PP —d’una manera més directa i desacomplexada— i el PSOE —ocultant sota la seva màscara comprensiva i dialogant el seu tarannà (o talante) unitari jacobí— es neguen a acceptar cap sistema de divisió territorial que sigui conseqüent amb la realitat plurinacional i plurilingüe de l’estat. A tot estirar, quan s’hi veuen forçats, accepten a contracor una descentralització testimonial o virtual, de caire regional i folklòrica.

Tot i així, malgrat saber perfectament que els governs espanyols de torn ni mostren ni han mostrat mai cap sensibilitat ni voluntat —ans al contrari— per respectar la voluntat, els interessos, la dignitat o les aspiracions de Catalunya, els nostres partits polítics s’entesten, una vegada rere l’altra, en persistir en el seu inexplicable i utòpic intent de trobar, d’una vegada per totes, l’encaix de la nostra terra a l’estat espanyol. En un estat espanyol que tan sols ens admet com a submisos súbdits —quan no com a esclaus— i com a generosos i gens compensats contribuents, però que es nega obstinadament i inflexible a acceptar-nos com som i com volem ésser.

Donades aquestes circumstàncies, segurament el millor que podrien fer els nostres partits polítics, més que pas presentar-se a unes eleccions, fóra… demanar hora al psiquiatre! (I nosaltres, que ens obcequem elecció rere elecció en seguir atorgant-los la nostra confiança, possiblement també!).

dijous, 2 de juny del mmxi

Comparteix

Indignats

mai 20th, 2011

by .

4 comments

Els partits polítics convencionals potser farien bé de psicoanalitzar-se, abans de tractar de convèncer-nos que ells també se senten representats per les acampades de protesta que s’han produït —i reproduït— els darrers dies a diverses ciutats de Catalunya. Amb major raó, encara, quan són les formacions que es defineixen com a progressistes les que intenten treure’n un rèdit electoral en assegurar que tan sols votant-los a ells les seves reivindicacions de “democràcia real ja” seran escoltades i tingudes en compte.

Si deixem de banda el fet que resulta increïble que algú encara pugui considerar que el PSOE (o la seva secció local, el PSc) faci política d’esquerres —a no ésser que creguem que concedir ajudes milionàries a les entitats bancàries, rebaixar el sou als funcionaris, congelar les pensions, anul·lar l’impost sobre el patrimoni, rebaixar les quotes més altes de l’IRPF o augmentar l’IVA són mostres de decisions econòmiques progressistes…— el primer que caldria fer és analitzar quines han estat, els darrers temps, les seves propostes per aprofundir en la participació democràtica…

Ens referim, per descomptat, a la participació democràtica real —sinònima de directa— que reclamen els indignats. Des d’aquest punt de vista, la qüestió no ofereix cap gènere de dubtes: cap de les formacions polítiques oficials del nostre país que argüeixen el seu teòric esquerranisme com a bandera electoral —l’esmentat PSc, ERC, IC— no han presentat al Parlament ni una sola iniciativa destinada a assolir una democràcia participativa de veritat!

I no pas perquè no sàpiguen en què haurien de consistir, no! Precisament per tot el contrari: perquè ho saben prou bé i no els interessa gens! Per si han oblidat que esquerra és progrés els recordarem quines són les modificacions imprescindibles que caldria introduir per a aconseguir una participació democràtica més participativa en el procés electoral…

En primer lloc, eliminar d’arrel les quotes de pantalla obligatòries que les ràdios i televisions públiques han de destinar als seus informatius als partits que ja tenen representació electoral. Com s’ha de produir la renovació política si el que és nou no existeix, a nivell informatiu?

En segon, reduir tant com sigui possible el tant per cent de vots necessaris per a entrar en el repartiment d’escons o regidors. A les eleccions municipals aquest mínim és especialment restrictiu, ja que arriba al 5 %, la qual cosa suposa establir un mur de blindatge quasi infranquejable per a la les formacions petites, que prou pena hauran tingut per fer-se sentir, donada la restricció anterior.

En tercer, canviar el mètode d’Hondt per algun altre de més justament proporcional, a l’hora de distribuir els escons, ja que va escollir la legislació electoral espanyola tendeix a afavorir els partits més votats i a perjudicar —de nou— als que ho són menys.

En quart, substituir l’hermètic i gens transparent sistema de llistes tancades pel d’obertes, de manera que sigui la població la que decideixi, amb el seu vot, quin és el seu ordre de preferència en les llistes electorals. Només d’aquesta manera l’elector podria tenir un control més o menys directe sobre aquell que ha votat: si creu que no ho ha fet bé, el relegarà a les darreres posicions; i a la inversa. Sistema que, al mateix temps, evitaria o almenys dificultaria la tan poc democràtica obediència de vot.

El dia que algun partit d’esquerres presenti una iniciativa legal per introduir aquestes modificacions potser els indignats podran començar a creure que les seves reivindicacions són escoltades… Mentre això no es produeixi, res més lògic que els autoanomenats progressistes declarin que els entenen, però que no s’atreveixin a demostrar-ho anant-los a visitar… per temor que els acampats els rebin amb uns més que explícits xiulets.

divendres, 20 d’abril del mmxi

Comparteix

Protegim els fills dels polítics

oct 16th, 2009

by .

No comments yet

S’ha parlat força —segurament més que no convenia— sobre la fotografia que es van fer Rodríguez Zapatero, la seva dona i les seves dues filles, menors d’edat, al Metropolitan Museum Nova York, al costat del matrimoni Obama. Una fotografia que alguns mitjans de comunicació van fer públic sense respectar ni tenir en consideració les lleis de protecció dels menors.

Imatge que, òbviament, mai no hauria d’haver-se publicat. Tot i que, de fet, no hauria vist la llum si no s’hagués produït la confluència de dues responsabilitats: la de la premsa i de les pares. En darrera instància, només hauria calgut prendre unes precaucions tan simples com no haver-se endut les filles de viatge amb ells —i menys encara en un avió de les Fuerzas Armadas espanyoles que, malauradament, sufraga l’erari públic…— o no haver permès que posessin. Segurament fotografiar les filles d’algú al costat de la persona més coneguda del planeta no sigui el millor sistema d’evitar que unes menors siguin objecte d’atenció pública…

A Terrassa, per descomptat, no hi tenim les filles del president del govern espanyol —entre d’altres raons, perquè tots els partits saben que escollir un català (amb cua de dimoni o sense) per a tal candidatura comportaria renunciar d’entrada a la victòria i arriscar-se a rebre un sever correctiu electoral…— però si un eminentíssims representants polítics amb descendents menors d’edat.

Fills i filles de membres del nostre consistori municipal als quals se’ls ha de garantir i preservar el dret a la intimitat i a la imatge privada, sense que sigui admissible cap excepció, excusa o justificació. Al cap i a la fi, no són ells sinó els seus pares i mares els que s’han presentat i han estat escollits en unes eleccions municipals.

I també són ells els que han estat conscients i han admès, en el moment de presentar-se, que hi haurà una part de la seva vida que esdevindrà pública i objecte de l’atenció continuada dels mitjans de comunicació. Sense que aquest sacrifici voluntari de la seva privacitat es pugui ampliar als seus familiars, siguin o no menors.

Les seves famílies, que no s’han presentat ni han estat escollides per a cap càrrec públic, n’han de quedar del tot al marge… És precisament per aquest motiu que no s’entén que, massa sovint, en ocasió de les diverses celebracions de la ciutat (Festa Major, Fira Modernista, Mostra de la diversitat cultural…) alguns dels nostres representants públics ocupin el balcó de l’ajuntament en companyia dels seus familiars, inclosos els seus fills i filles…!

Si ja és prou lamentable que, ni per un sol dia, els nostres polítics no siguin capaços de deixar la balconada, de situar-se a peu de carrer i mesclar-se amb la resta d’egarencs, condemnats a mirar-se’ls sempre des de baix, més ho és encara que considerin que també alguns dels seus fills han de prevaler-se de la seva privilegiada situació.

La pregunta en aquest cas no és tant si és lícit que els mitjans publiquin les fotografies dels nostres càrrecs públics al balco de l’ajuntament acompanyats dels seus fills, sinó una altra: quina disposició legal faculta a alguns càrrecs electes de la nostra corporació municipal a permetre que els seus familiars, siguin o no menors d’edat, puguin treure profit d’una posició de prevalença excepcional que resta vedada a la resta dels contribuents?

divendres, 16 d’octubre del 2009

www.racodelaparaula.com