Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

eleccions al Parlament

La CORI i els frikis de la política

Des que la CORI va insinuar que es presentaria a les eleccions al parlament s’ha volgut destacar el seu evident caràcter friki —o kitsch, com segurament seria preferible descriure’l— i se l’ha acusada de desprestigiar la política del país. De sembrar la confusió i pretendre fonamentar una imatge ridícula i vergonyosa de la classe política que ens ha de representar. D’aquesta classe que ha de regir amb mà ferma la nau gloriosa de la nostra soferta terra.

Certament, prou malmès ha quedat el difunt oasi català com per patir les escomeses d’una formació que té com a cap de cartell Ariel Santamaria, una persona que es caracteritza per vestir-se habitualment d’Elvis Presley amb barretina, que compta amb la més que discutible Carmen de Mairena com a nombre 2 de la seva llista per Barcelona, i amb Pirata el del Gorro com a 3.

Amb major raó quan al seu programa electoral presenten propostes tan quimèriques, absurdes i irracionals com la creació de la figura de Robocop de Barri, repartir nines inflables amb la forma de Carmen de Mairena per fomentar les polítiques d’igualtat, el repartiment gratuït de sang per als vampirs, o la creació d’una Conselleria de Bars i Tavernes.

La veritat és que no s’entén com pot haver sorgit una iniciativa tan arrauxada en un ambient tan assenyat, discret i raonable com el de la política catalana. On s’és vist que el cap de llista d’un partit català es disfressi per fer campanya? Ens podem imaginar, per exemple, José Montilla —com si es tractés de l’inefable Ruiz Mateos—vestit de superheroi i presentat per les joventuts del PSc com a Supermontilla? O un vídeo dels socialistes on una jove sent un orgasme per votar el seu candidat?

Per la seva banda, podria un partit tan seriós, equilibrat i d’odre com el PP presentar la seva flamant candidata, Alicia Sánchez Camacho, convertida en una heroïna aventurera anomenada Alicia Croft, sobrevolant les ciutats a lloms d’una gavina i disparant bombes o bombetes contra els símbols independentistes i els immigrants il·legals amb la finalitat de “solucionar els problemes de Catalunya”?

Se li podria acudir mai a una de les seves antigues afiliades, com la sempre ambiciosa Montserrat Nebreda, tractar de cridar l’atenció pública com ho fa la CORI, presentant la seva nova formació política, per exemple, amb un vídeo autoanomenat porno, on apareix la candidata vestida només amb una tovallola?

Seria capaç el partit que es defineix com a no-nacionalista català —i que exerceix tothora com a (ultra) nacionalista espanyol, defensen el bilingüisme en espanyol i no saben redactar en català ni el seu fulletó electoral— seguir fent servir com a reclam electoral un cartell amb tot de gent despullada? (En aquest cas només s’entendria si haguessin posat a rentar la gens nacionalista samarreta de la selección nacional espanyola —que és, pel que sembla el seu uniforme reglamentari fora de la feina.)

Verament, és ben trist que una formació com la CORI gosi desprestigiar la tan seriosa, exquisida i noble campanya electoral amb la qual ens estan obsequiant tan excelsament els partits amb representació parlamentària…! La política és assumpte massa important i fonamental, per deixar-la en mans de depèn de qui!

diumenge, 21 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1010177596816

[download#254#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 22 de novembre del 2o1o

Comparteix

Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



Features Stats Integration Plugin developed by YD