Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

el poble català

Si que tenim la pell fina, a Catalunya!

Sense dubte, d’entre tots els habitants del planeta Terra, som els catalans i catalanes el que tenim la pell més fina i delicada de tots! Realment, no podem ésser més suspicaços i mal pensats!

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua?  La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#50#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 24 d’agost del 2o1o

La independència no és possible

Com el nostre país ha estat tan i tan afortunat al llarg dels darrers trenta anys —per a no estendre’ns més en els innegables beneficis que els Borbons ens han aportat des de ben aviat en farà tres-cents…— ara li correspon expiar una mica la seva sort. Ja que res ens podia haver anat millor durant quasi tres segles, és lògic que ara ens correspongui patir una mica. No podem pretendre seguir essent sempre més privilegiats!

Els beneficis d’ésser una terra escollida un jorn o altre havien de tenir fi. Més quan no ens mostrem degudament agraïts per l’atenció rebuda d’aquell país universal i cosmopolita que s’ha sacrificat amb el noble objectiu d’aigualir-nos i de domesticar-nos des de fa segles. Desagraïts de mena com som, no acabem d’esdevenir la regió autònoma perifèrica que esperen de nosaltres. Malgrat els seus ingents i incessants esforços, i de comptar amb l’ajut inestimable del primer i el segon Tripartit per a arrencar-nos la crosta nacionalista, els bàrbars del nord-est peninsular ens entestem malaltissament en no deixar-nos romanitzar — perdó, espanyolitzar— per complet.

En no disposar de cap altra poció màgica que la nostra voluntat de pervivència com a poble, cada dia ens resulta més i més difícil resistir el setge permanent a que ens sotmeten els campaments romans (Pseoibus, Pepeoibum, Copetibum i Marcialis) que ens envolten. Sempre amatents a les nostres més elementals necessitats, cuirassats, inflexibles i impertèrrits, només ens cal moure un dit i ja se’ns llencen al damunt: no fos cas que se’ns acudís la insensatesa —insolidària, ben segur—d’alçar un poc la testa i provar de respirar…!

Sabent per experiència dels segles passats que el poble català no és més que un pobre infant desvalgut, desorientat i desprotegit, del tot incapaç de regir-se per ell mateix —i menys encara de prendre les seves pròpies decisions— el nostre benefactor, pare estat espanyol, vetlla sempre per nosaltres: no fos cas que prenguessin mal sense voler! Què hauria estat de la nostra covarda, vella, tan salvatge terra sense la permanent, acollidora, desinteressada i altruista estima i protecció que ens ofereix amb tanta benvolença i generositat la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç del centre peninsular?

Com s’entén que pugui existir encara algú a Catalunya que segueixi creient que podríem treure’n quelcom de positiu, si decidíssim alliberar-nos del protectorat espanyol i convertint-nos en independents? Què faríem, pobres nadons innocents tot just acabats de sortit del bressol, sense l’imprescindible ajut dels nostres tutors espanyols? Com ens ho faríem, si —per incapacitat congènita i connatural, ben cert que sí…— no estem acostumats a valer-nos sols? Si no hem sortit mai sols al carrer, ni ens hem aventurat fora de la Casa Comuna? Com podríem, infeliços com som, deseixir-nos imprudentment de la mà experta que amb tanta eficiència i objectivitat gestiona els nostres impostos?

Si n’arriben a ésser d’irracionals, els que consideren que ens en podríem sortir tots sols! Els quatre que ho prediquen —perquè, desenganyem-nos: no són més que quatre mal comptats…!— o bé són uns betzols (no saben el que diuen) o bé uns arrauxats (no han pensat prou el que diuen). Com ens hauríem de sortir, els catalans i catalanes, tot sols? Com? Si encara tinguéssim una balança fiscal favorable… O un país industrialitzat… O les fronteres d’algun estat europeu ben a prop… Si tinguéssim accés directe a les comunicacions marítimes i aèries… O comptéssim amb un port o un aeroport de primera categoria…

Però, és clar, sense comptar amb cap d’aquestes condicions elementals, com se li pot acudir a algú el parany irresponsable de plantejar horitzons improbables i camins inviables com els de la independència de Catalunya? Amb major raó quan l’estat espanyol —amb el diligent Tribunal Constitucional al capdavant— es mostra tan extremadament respectuós i considerat amb les nostres decisions, els nostres sentiments i, sobretot, amb la nostra realitat nacional…

dimarts, 20 d’abril del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699

[download#182#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa , el 22 d’abril del 2o1o


Features Stats Integration Plugin developed by YD