Si la creació literària pot ésser producte de l’atzar, no ho és menys la lectura: quan hi té a veure la casualitat amb el fet que llegim un llibre en un instant determinat i no pas en un altre?, en una època de la nostra vida i no pas en una altra? Més encara, que la llegim justament en l’instant exacte en el qual més ens ha de captivar o meravellar? Quan no ens podem alliberar de la impressió que aquella obra ha estat escrita per a nosaltres i per aquell moment precís, únic i irrepetible, de la nostra existència.

Els Quatre quartets (Four Quartets) de T.S. Eliot, Edicions Viena, 2010 són, sens cap gènere de dubte, una de les creacions poètiques més altes del segle XX. En la seva nota Àlex Susanna, el seu excel·lent traductor els compara, molt escaientment, amb “fer un vuit mil. Una obra trasbalsadora, que deixa petja tant en l’ànim com en la sensibilitat lírica i artística del lector. Una poemari d’imponent alçada que palesà de nou que la poesia, la poesia entesa de veritat, com una pregona interpretació del jo que ens franquegi l’entrada al món i al nosaltres, és molt més que poesia. Molt més que la poesia pura —endogàmica— que no cerca més que emmirallar-se en ella mateixa.

Per més paradoxal que resulti, potser la seva exquisidesa sigui el seu més temible enemic. Amb major raó en aquest segle XXI nostre, on la mediocritat no tan sols el més preuat dels valors, sinó fins i tot la garantia de l’acceptació i de l’èxit. En aquest sentit, l’obra d’Eliot se situa al costat de la de Marcel Proust, Joyce, Céline, Musil, Faulkner i d’altres grans escriptors del XX: tan amunt que provoquen vertigen als que estan avesats a l’adotzenament de la immensitat d’autors que tan sols saben reptar arran de terra.

Un vertigen que, cada vegada més, allunya la majoria dels lectors de la gran literatura —en realitat, si som seriosos, de la literatura. Aquella majoria que, tan sols sentir el títol d’alguna d’aquestes obres majors clàssiques se senten intimidats per elles —quan no estamordits. Pe aquells que, de manera conscient o inconscient, es diuen: «Per quina raó hauria d’afrontar-me amb l’obra d’Eliot — o qualsevol dels considerats grans— si puc fer-ho amb la d’en Tal Altre, que és molt més accessible? Per què escarrassar-me sense necessitat?»

Un raonament que no és tan perillós en tant a prejudici, que ho és i molt, sinó, sobretot, en quant a fal·laç: ni totes les obres grans es caracteritzen per la seva dificultat — Charles Dickens seria, en aquest sentit, un exemple immillorable— ni totes les de nivell modest, per la seva facilitat —la nòmina d’autors contemporanis que confonen pregonesa amb abstrusitat és tan àmplia que fóra injust destacar-ne un de sol.

És precisament contra aquesta falsa idea, contra aquest funest prejudici, que cal que lluitin els Quatre Quartets —i tantes altres obres de mèrit (començant pel primer volum de À la recherche du temps perdú, publicat en dos volums per la mateixa editorial). Un poemari que no és, almenys d’entrada, difícil ni complicat de llegir —tot i que, segurament, no es pugui dir el mateix d’entendre’l, de copsar, d’aprehendre, en la seva complexa i completa totalitat.

Ho remarca de manera molt diàfana Jaime Gil de Biedma al seu pròleg. Així, ens fa saber que “De lo que no cabe duda es que Four Quartets responde a una concepción formal de una simplicidad, de una flexibilidad, de una unidad de efecto admirables.”, per matisar, un xic després: “nada hay ocioso, nada hay caprichoso, hasta la más humilde y más apercibida preposición está allí trabajando.”

Una idea, aquesta d’accessibilitat gens renyida amb enriquiment i pregonesa, que Àlex Susanna, comparteix plenament amb el seu amic, com ho demostra en el darrer paràgraf de la seva Nota del traductor: “Al lector interessat a aprofundir en aquesta catedral de la poesia del segle passat li recomano (…), sobretot, que s’impregni del text i deixi que ressoni dins seu: no crec que hi hagi cap manera més eficaç de fer-lo nostre i gaudir-lo més i més a mesura que l’escoltem, un cop i un altre, i creix la nostra admiració per ell.”

Una recomanació que no tan sols subscric al cent per cent, sinó que em fa la impressió que me l’hagi furtada, submergint-se furtivament i premonitòria a l’oceà subjugat del meu pensament mentre llegia els immortals, però sobretot captivadors, versos de T.S. Eliot: la irresistible força dels versos del Quatre Quartets consisteix, per damunt de tot, en la seva capacitat d’atracció, de seducció immediata i definitiva.

Més que no pas llegir-ne el pròleg —i, encara menys, aquest insignificant apunt de lectura— els poderosos i indelebles versos d’Eliot conviden a ésser llegits, a capbussar-s’hi de ple, sense inhibicions, prejudicis ni partits presos, a deixar-se bressar pel seu excels onatge. La resta, si ha de venir, ja vindrà tota sola…

Per d’aconseguir-ho, a fi de poder-nos embriagar ben embriagats amb la seva eufòria poètica, potser seria aconsellable immergir-se directament en els versos, prescindint, de moment, tant de l’esplèndid pròleg de Gil de Biedma com de les paraules finals del traductor. I, si es vol que la sensació de descoberta incondicionada sigui encara més immediata, començant per la versió original, benauradament oferta a les pàgines parelles del llibre. I fer-ho encara que els nostre coneixement de la llengua anglesa sigui discret.

Fins i tot en aquest cas —mercès a la seva accessibilitat: “Time present and time past / Are both perhaps present in time future, / And time future contained in time past.”— ben segur que hi sortirem guanyant, encara que tan sols sigui per a impregnar-nos de la seva musicalitat, del seu ritme intern, de la seva pulsió lírica, particular i intransferible.

En acabat, i només en acabat, podrem, en primer lloc, deixar-nos seduir també per l’esplèndida versió d’Àlex Susanna, que flueix pràcticament amb la mateixa delicadesa que la paraula d’Eliot. I, en segon, una vegada enllestida la doble lectura —anglesa i catalana— ens endinsarem en el pròleg i en la Nota del traductor, estant ja en condicions d’acarar-nos-hi sense que la nostra lectura se senti condicionada —o, almenys, tan condicionada. I, tot seguit, rellegir de nou, íntegrament, els Quatre Quartets, per gaudir-los i redescobrir-los.

Amb el benentès, és clar, que la lectura inicial ens hagi commogut i captivat, car —diguem-ho alt i clar— per més exquisida que sigui, no existeix ni pot existir una poesia universalment subjugadora, que trasbalsi i emocioni a tothom per igual. Cada lector o lectora té el dret —més encara, l’obligació— de cercar aquella que l’encisi més profundament, que li arribi més endins. Aquella, en definitiva, que li faci la sensació que hagi estat escrita tan sols per a ell.

En el cas concret dels Quatre quartets, la força del seu embruix és no tan sols immediata sinó constant. La seva poesia és una explosió d’individualitat —una serena explosió si se’m permet el (tan sols teòric) oxímoron. D’aquesta individualitat vertadera que, paradoxalment, ens universalitza. Palesant, una volta més, que, en realitat, només existeix una única possibilitat d’universalització: partir del que és particular. Submergir-se en el jo com a via per trobar —o, potser?, retrobar— el nosaltres.

Una poesia, i un pensament, o més aviat una poesia que transcriu uns pensaments, de clara ascendència heideggeriana, on es planteja l’eterna interrogació —contradicció, en ocasions— entre ésser i temps. O, més exactament, d’ésser en el temps. D’aquest temps que és el teatre —i també la necessària invenció— de l’existència. D’un temps on història, experiència i memòria es mesclen, ajuden i complementen. Que té la seva arrel darrera a la infància, que és el temps sense temps.

Acabarem aquesta ja massa prolix apunt de lectura comentant les, al nostre parer, evidents millores que ha suposat aquesta nova traducció. Nova perquè, per la seva amplitud, no seria precís parlar de revisió, només, i en tot cas, de re-visió. Amb la major modèstia possible —analitzar amb ànim correctiu la poesia d’Àlex Susanna és una temeritat que mai no gosaríem escometre — ens limitarem a assenyalar un parell d’encerts evidents.

En primer lloc, la ferma voluntat (esmentada per ell mateix a la seva nota) d’eliminar els preciosismes innecessaris de la seva traducció anterior: Quatre quartets, Editorial Laertes, 1984. Una lirificació o poetització excessiva d’alguns mots d’Eliot que no es corresponien del tot amb la versió original. Per exemple, a la primera part de l’East Coker (a la pàgina 23 de l’edició de Laetres; a la 63 de Viena), allí on hi escrivia “començ” (per “beginning”) ara hi ha deixa “començament”; on “viarany” (“lane”), “camí”; on “xardor” (“heat”), “calor”; on “rocam burell” (“grey stone”), “pedra grisa”; on “silenci balmat” (“empty silence”), “silenci buit”…

En segon, la decisió de mantenir les majúscules inicials de cada vers —presents a l’original d’Eliot— únicament quan s’escauen ortogràficament. A banda del pur avantatge estètic, el guany que s’obté en accessibilitat a la lectura és incomparable.

Pel que a l’edició de Viena es refereix, no podem deixar de remarcar una petita mancança, o potser badada: no aclarir que el pròleg és el de l’edició del 1984. Tot i ésser prou sabut que Gil de Biedma morí ja fa vint anys, no hauria estat malament indicar-ho. Així com fer esment que s’ha procedit a l’eliminació d’una part considerable del darrer paràgraf, referida al que es coneix com a Brunetto latini . Precisament allí on lloava la decisió del traductor de mantenir “la alternancia de terminaciones llanas y terminaciones agudas”. Terminacions que, segons ens explica Susanna, en aquesta nova versió ha optat per no “reproduir “per tal de no forçar la sintaxi, el ritme, i encara menys el sentit”.

En qualsevol cas, cal agrair que Viena hagi decidit —pels motius que sigui— publicar els Four Quartets a El Cercle de Viena, reservat en principi a la narrativa. Tant de bo d’altres seguissin el seu exemple, acostumant-se a editar poesia en col·leccions de caire general, contribuint així a fer-la davallar d’aquella mena d’olimp literari, elitista i minoritari on, malauradament, sembla condemnada a viure. Ben segur que el benefici seria recíproc, si la poesia s’habitués a vagarejar més sovint entre els simples mortals, sembrant camí envers la immensa minoria de Blas de Otero.

Ens resta, només, transcriure una breu mostra de l’art de T.S. Eliot, que bé podrien servir com a definició general de la poesia:

Espai

«So here I am, in the middle way, having had twenty years—

Twenty years largely wasted, the years of l’entre deux guerres

Trying to use words, and every attempt

Is a wholly new start, and a different kind of failure

Because one has only learnt to get the better of words

For the thing one no longer has to say, or the way in which

One is no longer disposed to say it. And so each venture

Is a new beginning (…)»

Four Quartets, East Coker, V

Espai

«Així doncs aquí em teniu, a mig camí, havent passat vint anys

—vint anys en gran part perduts, els anys d’entreguerres—

intentant aprendre a usar els mots, i cada provatura

és un començament del tot nou, i un tipus diferent de fracàs

perquè només has aprés a vèncer els mots

respecte d’allò que no has de dir més, o de la manera

en que ja no estàs disposat a dir-ho. Així cada aventura

és un nou començament (…)»

Quatre Quartets, East Coker, V, traducció Àlex Susanna

22 i 23 de gener del mmxi

© Cesc Serrahima 2o11

La joventut estava disposada a agafar, d’una vegada per totes, el timó de la seva vida i d’avançar amb les ales esbatanades per l’oceà de la llibertat de l’existència. Malauradament, n’hi hagué molts que, més que navegar, naufragaren en aquesta mar immensa de la llibertat: foren engolit per un tifó furiós de sexe, drogues i rock and roll. Sobretot de les drogues, que prengué el governall de les seves naus desorientades.

Tal i com ja havia demostrat feia segles Ícar, desafiar els consells dels pares no sempre resulta beneficiós. Per volar, cal que algú t’ensenyi a fer servir les ales. Potser fou aquell imprudent i arrauxat jove grec el primer que constatà que la immensitat de la llibertat absoluta pot provocar vertigen. La joventut dels seixanta també hagueren d’aprendre que ningú no neix ensenyat. I que l’aprenentatge no acostuma a resultar fàcil: els que no en foren capaços potser no s’ enfonsaren a l’Egeu, com el fill de Dèdal, però si que es quedaren pel camí.

Un camí que precisament havia donat lloc uns anys abans a una de les obres més valorades —des del meu modest punt de vista, injustament— de l’anomenada Beat Generation: On the road (A la carretera), de Jack Kerouac. Una novel·la que reflectia, amb un estil directe i espontani —que amb el temps l’ha perjudicat més que beneficiat— aquells temps de nomadisme i de voluntat de canvi, d’enfrontament i ruptura amb el món rutinari que els havien legat els seus pares. Un llibre d’excessos que pretén descriure una època caracteritzada pels excessos.

Just a l’altra banda se situa Sylvia, de Leonard Michaels, un autor quasi desconegut al nostre país que Viena Edicions ha tingut l’encert d’incorporar al seu catàleg. La novel·la se submergeix exactament en el mateix moment històric arrauxat i incontenible dels autors de la beat generation però des d’un angle i emprant un estil literari del tot oposat. Tot i que el seu ritme segueix essent ràpid, allunyat de la morositat proustiana, per exemple, la sotmet a les conveniències de la seva narració. La fugacitat i l’espontaneïtat —que massa sovint deriva en precipitació— de Kerouac es substituïda per una velocitat pausada, si se’m permet la gosadia de l’oxímoron.

El seu és un ritme veloç amarat de calma, d’una serenor quasi melancòlica. D’una introspecció, lúcida, més anímica o espiritual que no pas analítica. La imponent maregassa de sexe, drogues i destrucció        que compartí l’autor amb la Sylvia que dóna títol a l’obra en seu intent de capbussar-se en l’oceà convuls d’experimentació, de coneixement i de reconeixement dels anys seixanta Michaels ens els descriu amb un pols ferm i segur, contingut.

Segurament hi ha ajudat força que no redactà l’obra quan es produïren els esdeveniments, sinó al cap de molts anys, quan el pas del temps havia anat esmussant les arestes dels seus records i de la seva aflicció. En certa manera, la memòria ha permès transformar en lírics, gairebé en poètics, aquells anys que Kerouac, Burroughs i Ginsberg convertiren en una exaltació, en una enfollida devoció. Ha convertit l’aspror i l’agror d’uns temps difícils en material literàriament sensible.

Parafrasejant i modificant un xic el sentit de l’inici de l’Anna Karenina del genial Tolstoi, podríem dir que Sylvia evidencia que “Tots els matrimonis infeliços s’assemblen; però cadascun d’ells és infeliç a la seva manera”. Un infortuni que la vellutada prosa de Michaels aconsegueix el miracle de convertir no tan sols en acceptable sinó fins i tot en agradosa. Una prosa senzilla, gens afectada, que flueix suaument i ens permet viure una estada a l’infern des de dins sense sortir-ne gens escaldats. Més encara, fent que arribem a sentir-ne fins i tot una certa enyorança.

I el que és més important, ens referma en una idea que hauria de constituir la nostra brúixola com a lectors i guiar-nos sempre: un escriptor, per damunt de tot, el que ha de saber és escriure! Un principi que hauria d’ésser evident, però que sembla que alguns autors obliden amb massa facilitat. Per més que l’argument hi compta, i força, la literatura hauria d’ésser sempre més forma que no pas fons. Més com que no pas què. En el cas de Sylvia, la seva prosa no només ens captiva, sinó que esdevé addictiva: ens convida no tan sols a llegir-la sense pauses, sinó també a rellegir-la. A llegir-la amb un llapis a la mà i a assaborir-la en noves lectures.

Això sí, només apta —i recomanable— per aquells que no creguin que una història d’amor ha d’acabar, forçosament, com una pel·lícula de Hollywod. Per aquells que l’amor —i el desamor— és un pedaç més de la vida. Un pedaç o, a voltes, un estrip.

Transcric tot seguit una mostra innegable del caràcter addictiu de la seva sàvia i precisa manera de narrar. Un extret breu que, segons el meu parer, podria constituir perfectament una narració curta autònoma de gran exquisidesa:

«L’habitació era en una casa plena de coses feixugues i impassibles cobertes amb llençols blancs. Les persianes estaven abaixades; les portes, tancades, tot defensant-se de la llum i de l’aire fresc. Hi vivia un home d’uns seixanta anys que lliscava entre embalums i ombres. No feia servir pràcticament res, pel que es veia, i ho mantenia tot inalterat, amagat, com si esperés la tornada del veritable hoste de la casa per treure els llençols, utilitzar els mobles, viure-hi. Se’m va acudir que algú que li era proper havia mort i que la vida de l’home també s’havia aturat, o que temia terriblement la mort i per això s’havia sotmès a aquesta condició fantasmagòricament reduïda, utilitzava cada cop menys coses, no canviava res, es movia només entre les ombres. No era culpable d’estar en aquesta món. Com que no existia, no moriria mai.»

dijous, 9 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#291#image]

Comparteix

És el que m’ha succeït amb La casa de les belles adormides, (Nemureru bijo), de Yasunari Kawabata, publicat per Viena Edicions l’any 2007 en la seva col·lecció “El Cercle de Viena”. Una obra d’un premi Nobel que desconeixia i que vaig trobar per casualitat vagarejant per la Biblioteca. El primer que em va atreure, cal que ho confessi d’entrada, fou la seva portada, un detall d’Amants a l’habitació de dalt, de l’excepcional gravador japonès Kitagawa Utamaro

En fullejar-la i llegir, a l’atzar, algun dels seus paràgrafs em va captivar a l’instant. Un cop llegida, no m’atreveixo a considerar-la una obra mestra. Però si, sens dubte, una obra més que interessant. Una obra, per damunt de tot, especial i diferent: única. Una novel·la que no ens en recorda cap altra. I que, alhora, resultarà molt difícil d’oblidar, un cop enllestida. La seva història i algunes de les seves pàgines restaran llarg temps gravats en la nostra memòria.

Com que, segons el meu costum, no tinc intenció de revelar-ne l’argument, esmentaré tan sols que exposa i descriu les relacions entre la vellesa i la sexualitat; entre la mort i la vida. Una vellesa, decrèpita i crepuscular, que anhela la proximitat de la joventut per a tractar de revitalitzar-se i de cercar un referent que atorgui un cert sentit a les romanalles agòniques de la vida. Una senectut decadent i desesperançada que sembla voler apurar fins el darrer glop el tast del calze de l’existència— d’una existència en evident regressió. Una senilitat —per a usar el mai tan escaient títol d’Italo Svevo— més degradant que no pas degradada.

La lectura de l’obra, escrita amb una prosa ràpida i precisa alhora, ens deixa un sabor agredolç. Un sabor on es mescla, a parts iguals, la sordidesa, la voluptat i la voluntat de pervivència. Aquell sabor inclassificable i indefinible de la decadència. De la inevitable decadència final, definitiva, que es debat entre el que és, el que ha estat i el que voldria ésser.

D’aquella decadència que la majoria dels éssers humans ens neguem a assumir quan ens arriba. Una decrepitud que —com en el cas d’Eguchi, el protagonista de l’obra— només som capaços d’acceptar i veure reflectida en els altre i mai en nosaltres. Una decadència, cal remarcar-ho, no tan física o corporal com de caire moral o espiritual…

En essència, un llibre especial i diferent, la lectura del qual ens desvetllarà les emocions i els sentiments. Una obra crua i dura, més adreçada als instints i als sentits que no pas al seny o la raó. Que assoleix amb escreix amb l’objectiu que la literatura —i l’art en general— hauria de perseguir: provocar-nos una reacció, alegrar-nos, entristir-nos o sacsejar-nos, però mai deixar-nos indiferents. O el que és el mateix: commoure’ns i deixar-nos petja. Convertir-nos, poc o molt, en un xic diferents del que érem abans de submergir-nos en la seva lectura…

La casa de les belles adormides ho aconsegueix sobradament: ens pot enamorar o esgarrifar, fins i tot provocar-nos una certa repulsió, en funció de la nostra sensibilitat o el nostre tarannà, però no passarà desapercebuda. Ens afectarà pregonament, potser, perquè té la força i la capacitat inusual de fer aflorar el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos. De recordar-nos que en la literatura —com en la vida…— no existeix ni pot existir el bé sense el mal, ni a la inversa.

Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf que considero que sintetitza l’abast i el contingut de l’obra:

<<En aquesta casa venien ancians incapaços de tractar les dones com a dones, però dormir tranquil·lament al costat d’una noia com aquesta els era encara, sens dubte, un dels consols il·lusoris a la percaça de les joies d’una vida perdu­da: vet aquí el que Eguchi va entendre en la tercera visita a aquesta casa.>>

divendres, 5 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

[download#173#image]

Comparteix