Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

educació

Apologia de l’escola concertada

No s’entén gaire que des d’alguns sectors es gosi criticar l’escola concertada, quan la seva discriminació i la seva situació d’absoluta inferioritat davant de la pública resulta més evident any rere any…! Convé, doncs, malgrat que no sigui gaire popular ni políticament correcte – i, encara menys, progressista… – fer-ne pública apologia: sense ella l’educació, al nostre país, seria impossible.

Els representants de l’escola concertada no fan més que tractar de defensar un dels seus pilars bàsics i elementals: el dret inalienable dels pares i mares a escollir lliurement l’escola on volen que estudiïn els seus fill, sense ingerències de cap mena de l’administració.

Malauradament, el Departament d’Educació tendeix, cada vegada més, a posar traves a aquesta liberalització. A l’inrevés, en instaurar la zonificació el que fa es sovietitzar el dret a l’educació: fent prevaldre les necessitats del país per damunt dels drets dels pares… En limitar les seves opcions dins del marc d’una zona, ofeguen la pluralitat escolar, impulsen el uniformisme i neguen el dret fonamental d’escollir lliurement.

Com es pot entendre – i acceptar! – aquesta situació, en un món que tendeix cada vegada més al liberalisme econòmic i social? Què pretén, aquest govern d’esquerres desorientat? Imposar un model educatiu bast en un ideari totalitari soviètic? Anul·lar el règim de llibertats democràtiques del món capitalista? Garantir un únic sistema educatiu? Adoctrinar l’alumnat ideològicament?

Què no paguen impostos, també, les mares i pares de l’escola concertada? Segurament, més i tot que no pas els de la pública… Només han de servir per a l’escola pública…? Per quin motiu, doncs, es discrimina constantment l’escola concertada? Què no compleix, també, un servei públic…!

Tanmateix, el més greu no és pas la seva discriminació econòmica, ho és molt més la seva discriminació social…

Com és possible que l’administració, amb el seu afany dirigista, permeti que els pares dels alumnes immigrants amb menors recursos econòmics discriminin la concertada i optin, de manera majoritària, per la pública? Com és possible que la discriminin tan evidentment, concentrant-se quasi exclusivament en escoles públiques, com més marginals millor? Com és possible que, segon les estadístiques del curs 2006-2007 (les darreres disponibles), les concertades, que escolaritzen el 39,46 % dels alumnes d’infantil i primària, no es beneficiïn més que d’un 13,27 % dels immigrants i d’un 14,52 % dels que tenen “necessitats educatives especials”, respectivament?

Com l’administració, tan propensa al multiculturalisme, permet, aquesta discriminació tan sagnant en benefici de les públiques, que, tot i escolaritzant el 60,54 % de la població escolar, són premiats amb un 86,73 % dels alumnes immigrants i amb un 85,48 % dels que tenen “necessitats específiques”?

Com permet la Generalitat que es perpetuï aquesta intolerable discriminació de l’escola concertada? Com si no haguessin de patir prou la guetització d’estar situades als barris més exclusius, de comptar amb les millors instal·lacions i d’haver d’escolaritzar els alumnes de les classes més benestants…!

dimarts, 9 de setembre del 2008

 

[download#21#image]

Els problemes reals dels ciutadans

Es trist, molt trist, comprovar la mediocritat dels partits polítics catalans… Molt trist! I encara ho és més prendre consciència de com segueixen entestats en preocupar-se d’assumptes del tot irrellevants, fútils i sense cap mena d’interès ni de relació amb els interessos reals de la ciutadania…

En els darrers temps ho hem pogut constatar més que mai, encara. En comptes de preocupar-se d’assumptes verament importants, insisteixen en tractar d’aconseguir que el govern espanyol i el seu president, el Senyor de les Promeses, compleixi amb el finançament que estableix el nou estatut.

Al cap i a la fi, un tema menor, quasi insignificant, del qual només en depenen alguns dels serveis més prescindibles: educació, sanitat, obres públiques, justícia…! Al cap i a la fi, quina rellevància pot tenir, per a la majoria dels ciutadans, que el finançament sigui just i suficient? A qui li afecta, si la Generalitat té o no prou diners per a cobrir les seves despeses corrents?

Què és el pitjor que podria succeir? Que les escoles hagin de tancar? Que els hospitals i els centres sanitaris públics no puguin atendre els malalts? Que les infraestructures bàsiques per al funcionament del país quedin ajornades sine die i l’economia productiva s’ensorri? Que el sistema judicial quedi encallat per sempre més?

És per això que resulta gratificant que hi hagi un partit que conservi els seus principis, compleixi el seu programa electoral i es preocupi, de veritat, pels “problemes reals de les persones”, per allò que realment els preocupa i afecta. Que deixi enrere les trivialitats i les foteses i es centri en tot allò que repercuteix, de manera directa, en el interès, el benestar i en les necessitats més bàsiques, elementals i immediates dels ciutadans…!

Quina fortuna tenim, de que el Parlament compti amb un partit no-nacionalista que es preocupi per un assumpte tan absolutament prioritari i fonamental com el de si en alguns ajuntaments catalans onejarà, per un dia, la bandera estelada…! Quina sort, què es dediqui a denunciar-ho…! Quina sort!

Endavant, nois! Endavant! Segur que tots aquells que, per manca de finançament suficient, no poden matricular els seus fills a l’escola que volen, que han de patir les llistes d’espera als hospitals, que es queden col·lapsats cada dia a les carreteres o sofreixen el caos de rodalies, o que fa una pila d’anys que esperen la resolució d’un judici… us agrairan que us preocupeu d’allò que realment els afecta…!

Això sí que és preocupar-se dels problemes reals de la ciutadania!

diumenge, 7 de setembre del 2008

Mares, pares i pedagogia escolar

Les mares i els pares d’infants escolaritzats no tenim sindicats que es proposin la defensa dels nostres interessos. Aquells que ho creiem necessari, ens afiliem a alguna de les federacions de pares i mares d’alumnes – Fapac, Fapaes… — i prou. Amb tot, potser convindria que en tinguéssim algun. Entre d’altres raons, perquè les administracions públiques es posen a tremolar quan senten la paraula sindicat. En canvi, quan senten federació de mares i pares es posen a… riure!

Tanmateix, em temo que tampoc no hi sortiríem guanyant gaire… Haig de reconèixer que el corporativisme del sindicat de pares i mares segurament seria encara més acusat que no el del de mestres…

Com s’esdevé amb els docents, és evident que hi ha una part de mares i pares que són actius, que es preocupen per l’educació dels seus fills i filles, que s’impliquen a les ampes de les escoles, que són membres del Consell Escolar i participen tant com poden en les activitats escolars.

Ara bé, faltaríem a la veritat si diguéssim que són – som? — la majoria. Si tinguéssim un sindicat que ens representés, no dubtaria un instant en proposar exactament el contrari que l’USTEC — Començar les classes el dilluns dia 1 de setembre; que no es pugui autoritzar ni un sol dia l’entrada diferenciada de l’alumnat que inicia el parvulari; ampliació de la sisena hora; que l’aprovació de l’horari escolar per part del consell escolar compti amb el vot favorable de 9/10 dels membres del consell escolar… – i amb unes motivacions pedagògiques i tècniques tan objectives, almenys, com la del sindicat de mestres….

En cap cas pensarien en el seu propi interès! Les seves propostes pretendrien únicament obtenir el millor per a l’alumnat i per a l’educació en general, amb independència total de la seva convinença com a pares treballadors… Sempre posant en primer lloc el més pur interès educatiu…

En què els hauria d’afavorir, als pares i mares, tenir més dies i més hores les seves criatures a l’escola? Ni que creguessin que l’escola és un pàrking per a criatures…!

Succeiria el que ja ocorre amb les activitats extraescolars al llarg del curs: la immensa majoria de pares i mares apunten els seus fills a les activitats que coincideixen, casualment, amb els dies i hores que ells tenen ocupats. Què hi ha de fer, si coincideixen exactament amb les activitats que creuen preferibles per als seus fills? No els en privaran pas només per això, oi? No fos cas que es quedessin, pobrets, sense activitats tan interessants, animades o engrescadores o culturalment estimulants com ara el Hip-Hoo o… columbofília i numismàtica…!

Si, al damunt, es dóna la beneïda casualitat de que aquestes fantàstiques activitats fan que tots els germans coincideixin i només els hagin de recollir a les 5 un parell de dies a la setmana, quina culpa en tenen, els responsabilíssims pares…?

Més no se’n poden preocupar i ocupar, els esforçats pares i mares…! Què més voldrien, ells, que poder tenir-los tot el dia al seu costat a casa… embadocats davant del rei televisor! O engabiats en Happy Parks, mentre ells prenen una copa i xerren amb els altres atrafegats mares i pares…!

dijous, 19 de juny del 2008

L'Ustec i la defensa de l'escola pública

Tots aquells que som fermament partidaris de l’escola pública, tots aquells que creiem que l’escola concertada no és sinó un pas més cap a la privatització escolar, hem d’estar eternament agraïts als sindicats de mestres que la defensen. I, entre els sindicats que defensen l’escola pública, l’USTEC s’ha guanyat, per mèrits propis , figurar com a capdavanter.

No cal dir, doncs, que quan l’USTEC celebra quelcom, quan obre el titular d’una de les pàgines del seu web indicant “HO HEM ACONSEGUIT”, ens n’hem de congratular, les mares i pares que duem, encara, les nostres criatures a l’escola pública!

Àvid de notícies positives sobre l’ensenyament públic, m’he apressat a llegir-la. D’entrada, m’ha sobtat un xic que allò que celebraven amb tant d’entusiasme fos que << el Departament ha acceptat que la jornada intensiva d’aquest mes de juny i del proper curs sigui de 4 hores>>! Que això << és una correcció a l’error que va cometre el Departament al publicar la intensiva de 5 hores, menystenint les consideracions sindicals i les opinions de les escoles.>> I que la reconsideració << és fruit de la unió sindical i una apropació (sic) a la realitat de les escoles>>.

M’he quedat bocabadat! Són les escoles, les que havien demanat la jornada intensiva de quatre hores? Les escoles? O més aviat alguns mestres? I, quina és la realitat de les escoles? (I evito, per prudència, fer referència a l’ús del terme “apropació”: pretén significar “acostament o, més aviat, “apropiació”…).

Aviat, però, m’he refet de la sorpresa inicial: com puc ésser malpensat? Com puc arribar a creure que l’USTEC, el sindicat de sindicats de mestres, pot tenir en consideració i preocupar-se abans del seu benestar que no pas del de l’alumnat, del de l’escola o de les necessitats educatives…! On aniríem a parar…!

Si defensen una reducció de jornada encara major és, indubtablement, aplicant criteris estrictament pedagògics, educatius i d’interès social. Al cap i a la fi, poques feines tenen una base tan vocacional i esdevenen tan cabdals per a la societat. En cap cas es deu a la defensa dels seus interessos corporatius…

He llegit, doncs, la resta de la pàgina amb una acurada atenció. I, com no podia ésser d‘altra manera, hi he trobat tot un seguit de raonaments i propostes de caire pedagògic: Començar les classes el dilluns dia 17 de setembre; que es puguin autoritzar fins a 5 dies, per a fer l’entrada diferenciada de l’alumnat que inicia el parvulari; Paralització de la sisena hora; que l’aprovació de l’horari escolar per part del consell escolar compti amb el vot favorable de 2/3 dels assistents al consell escolar…

En cap cas han pensat en la defensa dels seus interessos! Ni se’ls hi ha acudit! Les seves propostes es basen, totes elles, en estrictes criteris pedagògics i pretenen, únicament i exclusivament, la millor satisfacció del interès de l’alumnat i de l’escola pública en general…

Cap de les propostes tenen la voluntat d’afavorir els mestres. Cap ni una…! En què els hauria d’afavorir, començar uns dies més tard i treballar uns dies menys? I que els alumnes de P3 facin només una hora, els cinc primers dies? Com els pot afavorir treballar cinc hores al dia en comptes de sis? En què els afavoreix, reduir el quòrum per a l’aprovació de l’horari escolar, a banda de garantir-los la perpetuïtat de la jornada intensiva…?

Resulta evident que som els pares i mares els mirem tan sols pels nostres interessos, convertint l’escola és una mena de pàrking de criatures. Per contra, l’USTEC aplica uns criteris objectius i imparcials impecables, com a professionals que són. Com qualsevol professional… no vocacional!

dimecres, 18 de juny del 2008

 

 

[download#108#image]

Algú creu en l'escola pública?

Sovint – segurament més que no pas convindria – les diverses administracions públiques amb que el cel ha beneït el nostre país pretenen convèncer-nos de les bondats de l’escola pública.

Ho fan amb la fe falsa dels conversos, dels que han estat partidaris de l’escola pública fins que… el sou que obtenen dels contribuents els han permès accedir a una de privada. De privada o d’aquesta privada camuflada i finançada amb fons públics que coneixem amb el subterfugi de concertada

Només cal recordar les paraules de l’amic Montilla, al programa <<Tinc una pregunta per a vostè >>, tractant d’argumentar la raó per la qual du els els seus trigèmins a l’escola privada, en comptes de la pública… Es deu: <<a una opció personal, que (sic) pot tenir-la qualsevol >>.

Té raó, el bon home: escollir una o altra escola és una opció <<personal>>, del tot personal. Tan personal com pot ésser l’elecció del nom dels fills, d’un vestit, del lloc on hom viu, del color de la corbata o el partit polític on hom considera que té més possibilitats de grimpar fins més amunt…

Li hem de donar la raó, a l’amic Montilla: com a persona té tot el dret d’escollir el que vulgui. Ara bé, no cal recórrer a la dialèctica socràtica per fer aflorar l’evidència palmària que, en escollir entre diverses opcions, el que fem és decantar-nos per aquella que, entre totes, ens sembla la millor…!

Això, és clar, a no ésser que siguem uns pusil·lànimes, uns enzes o uns masoquistes… I ben segur que a cap persona mínimament enraonada se li acudiria relacionar al secretari general del Psc amb aquest termes…

No cal, doncs, ésser una llumenera per a deduir el motiu que l’ha dut a optar per l’escola privada a l’hora de dur-hi els seus fills: perquè la prefereix i la considera millor que no pas la pública… No tenim res a dir-hi: personalment, té tot el dret a escollir allò que li sembli millor… Tot i que pugui resultar oposada a la seva opció política.

Fins i tot en el cas de que es pugui permetre pagar unes quotes mensuals fora de l’abast de la majoria dels ciutadans. Més encara, fins i tot si sabent que s’ho ha pogut permetre únicament mercès als generosos sous que ha rebut d’aquesta majoria silenciosa de contribuents que no s’ho poden permetre..

Ara bé, des del punt de vista pedagògic i social, suposa un cop quasi definitiu per a la depauperada escola pública del nostre país… Que el màxim dirigent d’una formació política que es presenta com d’esquerres i socialista opti, tan aviat com s’ho pot permetre, per una escola privada, i prefereixi defugir les públiques, envia un missatge unívoc i inequívoc a la població: si teniu possibilitats d’evitar l’escola pública, no en dubteu!

No sigueu egoistes i deixeu que els altres practiquin la integració, la multiculturalitat, la solidaritat i la fraternitat…

Algú se’n recorda dels fariseus i de la frase que tan bé els definia?: << Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan…>>. La diferència entre el que diuen i el que practiquen és tan abismal que esdevenen simple caricatura…!

Molt em temo, doncs, que malgrat les bones paraules, els discursos buits i les promeses electorals, ben poc canviarà, l’educació al nostre país! Mentre es mantingui l’estigma que tan bé representa l’amic Montilla, mentre se segueixi considerant que hi ha una escola per a aquells que se la poden permetre i una altra per als que no poden escollir, l’escola pública seguirà essent un trist calaix de sastre – calaix desastre?

dimarts, 17 de juny del 2008

[download#17#image]

Jornada intensiva escolar

Haig de confessar que començo a estar ben tip del mal ús intencionat que es fa de les paraules i de les connotacions que poden tenir. I més encara quan és l’administració qui ho fa per a tractar de donar-nos gat per llebre. Al doble llenguatge acabarà esdevenint inintel·ligible.

En aquest cas és el Departament d’Educació, fent ús de termes políticament correctes , el que pretén disfressar la realitat. L’Ordre EDU/228/2008, de 14 de maig, per la qual s’estableix el calendari escolar del curs 2008-2009 per als centres educatius no universitaris, indica, al seu article 4.6:

<<Els serveis territorials poden autoritzar la realització de jornada intensiva de quatre hores de classe en horari matinal el dia 19 de desembre de 2008 i els dies que els centres sol·licitin, a partir del 8 de juny de 2009… >>

En referir-se a jornada intensiva falseja la realitat. No es tracta pas de fet les mateixes hores lectives intensivament, totes seguides, sinó de fer-ne quatre en comptes de sis. Caldria, doncs, dir-ho pel seu nom: reducció de jornada…

Per si no n’hi hagués prou, segueixen volent donar-nos garsa per perdiu en escollir l’expressió “podran autoritzar…”, com si es tractés d’una excepció. Quan, mercès a aquest article quasi la totalitat de les escoles públiques (però no, curiosament, les concertades…) es decanten per la reducció de jornada…

Amb tot, això no és pas el més greu. Encara ho és més que aquesta mal anomenada jornada intensiva cal que sigui aprovada pel Consell Escolar de cada centre (art. 4.4). Educació, incapaç de resistir la pressió dels sindicats de mestres (i prevalent-se de que no existeixin els sindicats de mares pares…), llença la pedra i amaga la mà, defuig la seva responsabilitat i la traspassa al Consells Escolars…

Davant d’aquesta situació s’obren, en general, dos escenaris possibles. Tots dos extraordinàriament positius des del punt de vista pedagògic:

Primer. A la major part dels Consells Escolars els representants de les mares i pares, per tal d’evitar – com és lògic – enfrontaments amb els mestres dels seus fills, claudiquen i permeten que imposin el seu criteri.

Segon. S’enfronten i barallen amb els mestres per tractar de defensar allò que creuen que és preferible. Però, és clar, potser no resulta gaire educatiu, tot plegat…

Si, al damunt, tenim en compte que són els mestres que han d’avaluar els fills i filles dels membres del Consell Escolar, no cal dir que el més senzill és transigir i deixar fer…

En qualsevol cas la situació no pot ésser més desagradable i incòmoda per a tots.

No deixa d’ésser paradoxal que una administració pública tan intervencionista com la del nostre país, que reglamenta fins com han d’ésser les llibretes de l’alumnat, es vulgui rentar les mans en un tema tan sensible!

Si, obeint a criteris pedagògics – i fent oïdes sordes a les pressions interessades de mestres i mares/pares – considera que és preferible que el juny es redueixi la jornada, que tingui coratge, l’anomeni pel seu nom i l’imposi per llei. I prou de monsergues.

Que exerceixin l’autoritat que ostenten o que pleguin, si no en són capaços! Però que no traspassin la responsabilitat de la seva decisió – i els enfrontaments que comporta– als mestres i pares/mares..!

dimarts, 27 de maig del 2008

PS: algú es qüestiona, encara, per quin motiu l’amic Montilla prefereix no dur els seus fills a l’escola pública?


Safe Creative #0805190673221

Motius de la segregació escolar

Sovint – més que no ens convindria – els catalans tenim tendència a caure en el victimisme. En deixem dur pel nostre tarannà queixós i ens dediquem a plànyer-nos, en comptes de procurar solucionar els nostres problemes. Si, al damunt, podem donar-ne la culpa a algú altre, millor que millor! El govern de Madrid sempre en té la culpa….

Serà per això que no ens decidim – malgrat el permanent estat d’espoliació i d’humiliació a que ens sotmet l’estat espanyol – a declarar-nos independents? A qui donaríem la culpa, llavors…?

Tanmateix, a en comptades ocasions demostrem el nostre teòric seny i fem un esforç titànic per a valorar allò que tenim de millor. I deixem clar que, quan ens hi posem, ningú no ho fem pas per poc…

Avui n’hem tingut un exemple en el Síndic de Greuges. Fins ara sempre havia pensat –i en alguna ocasió, escrit – que la seva era una presencia testimonial, una mena de cementiri d’elefants polítics, d’aquells que tant agraden al Govern: amb un pressupost i una denominació de primera categoria i unes funcions… de tercera regional Un organisme de paper de fumar més d’aquest govern de la Senyoreta Pepis que és el de la Generalitat…!

M’equivocava… I cal que en faci pública penitència. Amb el seu informe La segregació escolar a Catalunya, ha fet una feina més que excel·lent. Un informe impecable i absolutament imprescindible. Que conté unes anàlisis minucioses i unes conclusions encertadíssimes.

Vegem-ne algunes per tal de comprovar-ho:

>>Com més equitativa sigui la situació dels diferents centres escolars i la distribució dels grups socials, com més homogeneïtat hi hagi entre escoles en la composició social, menys segregació hi haurà.

(…) els centres de titularitat privada han experimentat un impacte més baix de la guetització escolar i una variació més baixa del nombre d’alumnat estranger en els darrers anys (2001-2006).

(…)[Es] constata l’elevada segregació escolar existent a la major part dels municipis de les comarques del Barcelonès i del Baix Llobregat i als principals municipis del camp de Tarragona i de l’àrea del Vallès Occidental i Oriental (…).

(…)Un dels factors que expliquen la localització de la segregació escolar en determinats territoris té a veure amb les polítiques educatives dutes a terme per a la distribució de l’alumnat estranger. (…)[Segregació que] té a veure amb la segregació residencial que pateixen els municipis.

(…)[Les] taules poden de manifest la important diferència existent entre sectors de titularitat pel que fa a l’escolarització de l’alumnat estranger. La majoria d’escoles amb una presència més important de població estrangera són de titularitat pública, mentre que les que en tenen menys són majoritàriament de titularitat privada.>>

Podríem seguir, però creiem que seria tan imprescindible com el mateix informe… El que ho, pot llegir-lo sencer al web d’aquest ombudsman de Liliput.

No sé pas quant ha costat, aquest gloriós informe…, entre d’altres motius perquè se n’ha fet matèria reservada. Però estic segur de que si el Síndic hagués convidat, per exemple, a esmorzar uns quantes mares i pares dels que duem les nostres criatures a qualsevol escola pública de Terrassa, els contribuents catalans ens hauríem estalviat una bona pila de diners…!

Algú pot creure que calgui que un organisme públic es gasti, encara que sigui un cèntim, per a arribar a aquestes conclusions tan elementals? Tan de pati de col·legi? Aviat el Govern crearà un Equip de Savis per a ensenyar-nos com hem de cordar-nos les sabates…!

dimecres, 21 de maig del 2008

PS: Algú em podria explicar a què es deu l’afegit “a Catalunya ”? O hem d’entendre que els nostres diners també podrien haver servit per a estudiar, per posar un exemple qualsevol, la segregació escolar… a Micronèsia?


Safe Creative #0805190673832

Tres tasses de te

En aquest temps on el sol esment a la paraula terrorisme sembla justificar-ho tot –des de la creació i manteniment de l’abominable camp de concentració de Guantanamo fins a l’arbitrarietat de l’Audiencia Nacional – potser convindria convertir Tres tasses de te en un dels llibres de capçalera de les democràcies i, sobretot, de la judicatura. Si més no, del tot recomanable per a que els magistrats de totes les causes penals de caràcter excepcional, tan nacionals com internacionals, la conservin al costat de les seves tauletes de nit.

Tres tasses de teTres tasses de te, de Greg Mortenson i David Oliver Relin (Ara Llibres, 2008), ens explica la meravellosa història de Greg Mortenson, un escalador dels Estat Units que, després d’estar a punt de no sobreviure al seu intent d’assolir el cim del K2 i d’ésser salvat pels habitants d’una petita i desconeguda vila pakistanesa, decideix dedicar la seva vida al foment de l’educació infantil i a la construcció d’escoles, on hi puguin accedir especialment les noies, en una de les zones més aïllades i oblidades del món. En una zona empobrida i deixada de la mà dels déus que, per manca d’atenció i d’educació, ha esdevingut camp adobat de cultiu per al foment de l’intergisme islàmic més radical.

Una història real, emocionant, viva i de plena actualitat, que el periodista David Oliver Relin ha compartit i relatat de primera mà, acompanyant Mortenson en la seva increïble croada humanitària per alguns dels països més abandonats i devastats del món: el Pakistan, l’Afganistan i les seves zones limítrofes. Zones inestables i depauperades, en constant conflicte, sotmeses a la voluntat salvatge, atzarosa i sempre canviant dels interessos polítics, geo-polítics i econòmics de les grans potències mundials.

Països i zones del tot desconegudes per la immensa majoria de la població del planeta fins tot just fa quatre dies, quan el bestial atemptat contra les Torres Bessones i la igualment bestial resposta – o més aviat venjança – de l’exèrcit dels Estats Units van convertir-les en el centre del món…, durant uns quants dies.

Perquè, com amb molt d’encert i cruesa relata el llibre, en els del tot imprescindibles capítols finals, van tornar a l’anonimat i a l’oblit una vegada els interessos del gegant americà havien assolit els seus objectius. Interessos disfressats d’humanitaris, però que el temps ha posat de manifest que eren principalment – si no única — militars estratègics i econòmics.

Una vegada complerts, i havent suposat l’assassinat d’inquantificables – i volgudament inquantificades… – vides humanes i d’haver arrasat quasi la totalitat de l’Afganistan, les ajudes humanitàries, socials i mèdiques, no han arribat ni tan sols a un terç de les promeses abans del inici dels atacs.

Tanmateix, a banda de permetre tot aquest tipus de consideracions i anàlisis polítiques, el llibre és, per damunt de tot, la constatació de que els miracles són possibles. I ho són, fins i tot, quan provenen d’una sola persona, sense cap mena de recursos ni ajudes extraordinaris que no siguin altres que la seva consciència i la seva invencible i insubornable força de voluntat.

Llegiu-la i podreu comprovar que al món – com al nostre país – tot està per fer i tot és possible…!

divendres, 2 de maig del 2008

Features Stats Integration Plugin developed by YD