Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Dolors Camats

Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



Nou calendari escolar consensuat

El flamant i irreemplaçable Conseller d’educació ha trobat, tot d’una, la pedra filosofal que ha de convertir en or l’eterna i empantanegada discussió sobre les vacances escolars… La solució maragalliana no pot ésser més simple: es tracta d’avançar una setmana l’inici del curs escolar i compensar-ho amb una setmana de festa a meitat de febrer.

Una proposta fantàstica que, seguint la vella tàctica política del funambulista, pretén acontentar alhora les mares i pares i els mestres. Als pares, perquè atén una de les seves reivindicacions més reiterades: escurçar les més que generoses vacances escolars. Als mestres perquè, tot mantenint els 176 dies lectius, obtindrien una setmana més de vacances, ja que se seguirien incorporant a la feina a inicis de setembre i disposarien d’una setmana lliure a meitat del segon trimestre. Pel que fa als interessos dels alumnes, ja hi pensarem quan puguin votar…

Com acostuma a succeir amb les idees d’Ernest Maragall – que sembla compartir el genial do de la improvisació i de l’oportunitat que beneïa el seu germà… – ha estat acollida amb fervor i amb entusiasme tant pels propis sectors socials implicats com pel mateix Govern d’Entesa i per la resta de partits parlamentaris…

El PSC, partit que hom creia que impulsava junt amb Maragall la voluntat de modificar el calendari escolar vigent, s’ha mostrat sorprès davant les seves paraules i ha sol·licitat calma i paciència. No se sap ben bé si la demanava als altres membres del Govern, a l’oposició o bé als mateixos restants parlamentaris del PSC, que havien reaccionat amb estupefacció a les paraules del seu conseller…

El recolzament que li ha prestat ICV, el seu soci de tripartit, no ha pogut ésser més contundent i incondicional: la seva portaveu, Dolors Camats ha deixat clara la seva posició, en advertir que “no es pot decidir de forma precipitada sobre el calendari escolar sense el consens de totes les parts”. Ho reblava manifestant – fent ús d’un llenguatge poèticament reiteratiu – que “estem debatent una llei [la d’Educació] que no té el consens, precisament, i probablement no fa fàcil debatre temes i novetats com aquesta enmig del propi debat de la llei”.

Per la seva banda ERC encara ha rebut amb major alegria i satisfacció la proposta. En paraules de Josep Maria Freixanet: “el que no necessitem ara en aquests moment de tramitació de la Llei són masses (sic) elements que puguin perjudicar el bon debat, i el bon acord i el bon consens que volem tots els grups parlamentaris”. Assegurant també que “semblaria precipitat que aquesta mesura s’apliqués a partir del proper curs”…

Sabent-se reforçat i emparat per la resposta solidària dels seus companys de govern – que mostren de nou com li escau la denominació d’Entesa… – Maragall va exposar al programa Hora Q les bondats i avantatges que suposarà el canvi del calendari escolar amb el qual, segons va declarar “tots hi guanyem”.

Des del seu punt de vista, només presenta beneficis i cap perjudici per a ningú. L’únic petit detall que cal acabar de polir és acabar de determinar qui i com es farà càrrec dels alumnes, durant la setmana de festa de febrer, una vegada es dóna per descomptat que no seran pas els mestres…

Un insignificant inconvenient que el Conseller creu que té una solució ben simple: que els pares i mares, en comptes d’acumular totes les seves vacances a l’agost, demanin a les seves empreses una setmana de festa el febrer. Així podran estar amb els seus fills!

D’això se’n diu sentir-se a prop de la ciutadania, en comptes de viure aïllat a la seva torre d’ivori de la política: com pot dubtar algú de que la majoria dels empresaris catalans, ara que el vaixell de l’economia navega a tota vela i amb tant bona mar de fons, concediran als seus treballadors vacances quan ho desitgin?

Fins i tot en el quimèric cas de que hi hagi algun empresari filantròpic, que accedeixi a concedir dies de festa quan legalment no en té cap obligació, ha tingut en compte l’eminentíssim Conseller que no tothom gaudeix dels tants dies de vacances com els diputats? Té present que si en fan una setmana el febrer l’hauran de restar de les quatre de l’estiu? Què hi hauran guanyat? Vestir un sant a canvi de desvestir-ne un altre?

En el pitjor dels casos, si els malèfics empresaris desconeixen que viuen al País de Xauxa i no permeten fer vacances als pares i mares fora de temporada, Maragall encara té resposta per al problema: es recorrerà a les entitats de lleure per a que organitzin activitats per als alumes aquesta setmana en que no hi haurà activitat lectiva.

Una nova i visionària idea, sens dubte! Ara bé, ha tingut en compte que la immensa majoria de les persones que col·laboren amb entitats de lleure són joves? Joves que hi dediquen el seu temps lliure. Temps lliure del que no poden disposar en cap cas a meitat del segon trimestre perquè o bé són a la Universitat, al Institut o estan estudiant per als exàmens…

Comprovant com Educació té tan ben previstes i cobertes totes les eventuals dificultats que aquest canvi de calendari poden comportar, sembla que, per tal de solucionar els problemes de les vacances escolars al nostre país, més que demanar el parer a un Consell de Savis, caldrà seguir recorrent… als avis!

dijous, 5 de febrer del mmix

[download#226#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD