Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

desmemòria

Apologia de l’abstenció

La del 2011 ha estat una campanya diferent no tan sols per donar la impressió que per a les diverses formacions polítiques es tractava de complir un simple tràmit, com ja comentàrem, sinó, sobretot, per haver-la convertit en la més diàfana i eficaç apologia de l’abstenció.

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La màscara del rei Artur, Pilar Rahola

Cada vegada que es publica un llibre sobre algun polític, tant el sentit comú com l’experiència ens aconsellen que ens el prenguem amb extrema cautela. Amb major raó, encara, quan es tracta d’un personatge en actiu i el llibre —casualitat de casualitats— s’edita quan són pròximes unes eleccions. Una realitat que s’està convertint en habitual en els darrers temps, que no pot ésser més lògica, i oportuna, des del punt de vista dels interessos de l’editorial, però que posa greument en perill els principis d’objectivitat que haurien de regir aquesta mena d’obres.

Uns principis teòrics que, per desgràcia, han estat negligits —quan no eliminats o directament torpedinats— en ocasió de les darreres conteses electorals: es publicaren llavors algunes presumptes biografies dels líders de les formacions polítiques, creades ad hoc i d’una manera ràpida i superficial, que esdevingueren no ja unes entusiàstiques apologies laudatòries dels biografiats sinó unes ditiràmbiques hagiografies dels polítics de torn. Unes hagiografies que convertien la seva lectura en ofensiva, en indignant, i els seus autors en uns tristos i oprobiosos instruments propagandístics.

Considerem que és del tot innecessari esmentar ací alguns dels títols de les obres o els noms i cognoms dels personatges que foren mereixedors d’alguna de les biografies instantànies d’aquest tipus. Aquells i aquelles que hi estiguin interessats, només han d’acudir al catàleg d’alguna biblioteca i cercar-hi llibres pretesament biogràfics sobre els caps de llista que s’han presentat pels partits convencionals al llarg dels últims anys. Tindran l’honor i el goig de comprovar com la política catalana del darrer decenni, més que no pas un oasi, ha estat un gran cementiri d’elefants. A Catalunya, gairebé totes les Vides paral·leles de Plutarc haurien desembocat en la mar… del no-res, en la riba de l’oblit i la desmemòria.

La màscara d'Artur, de Pilar raholaPrecisament per aquesta raó ens havíem mostrat remisos a endinsar-nos a La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, Edicions la Magrana, 2010, i vam preferir deixar-lo reposar a la lleixa de la llibreria fins que les tumultuoses aigües de les eleccions s’haguessin calmat un xic. Tot i que, en aquest cas —cal que ho confessem de bell antuvi, col·locant com sempre les cartes ben esteses damunt de la taula— el que ens temíem no era tant l’hagiografia sinó justament la situació contrària.

Pilar Rahola, la menjaconvergents fent un llibre sobre Artur Mas, l’home prefebricat? Amb els comptes pendents que sembla tenir sempre amb CiU i amb Jordi Pujol? Aquella Pilar hiperbòlica i sovint massa descontrolada, que ha importat a Els Matins les seves desaforades, cridaneres, mal educades, impertinents, intolerants i intolerables intervencions com a tertuliana a Tele 5 —la cadena signant del Manifiesto por la lengua común? La que s’ha acabat convertint en una implacable i inadmissible anatematitzadora dels que no pensen com ella, en Martell dels (seus) heretges?  Aquesta Pilar Rahola, aquesta dona que ha convertit el xiscle i la interrupció en la seva arma de combat preferida, havia de presentar-nos Artur Mas? «Pobre desgraciat…!», pensàvem.

Per fortuna, ens afanyem a remarcar-ho —noblesse oblige— hem de reconèixer que ens erràvem de ple a ple, la imparcialitat i els prejudicis que amb tan febles fonaments li recriminàvem ens havien afectat més a nosaltres que no pas a ella. Amb aquest retrat del President quan era candidat, Pilar Rahola ha recobrat aquelles magnífiques dots de periodista que demostrà en les seves ja llunyanes col·laboracions a l’Avui.

I ho ha fet no tan sols d’una manera brillant —l’estructura narrativa del llibre assoleix, sens dubte, una destacable qualitat literària— sinó, sobretot, sincera i objectiva. Complint amb escreix les exigències que caldria exigir-li a qualsevol escriptor o periodista: escriure exactament allò que veu i que creu, i no pas allò que vol veure, vol creure —o encara pitjor, que vol fer creure— el mitjà que li paga. I ho ha fet fins a tal punt, ha humanitzat tant Artur Mas, que, com a conseqüència directa, no fóra d’estranyar que hagués perdut algun company de lluita pel camí…

Confiem que, com a torna, la seva sinceritat i coratge li hagin valgut la consideració i el reconeixement d’aquells que —com els modestos redactors d’aquestes línies— pensen que la honestedat no és tan sols un valor a protegir, sinó un dels més importants i clarificadors símbols de les qualitats humanes, d’allò que ens determina i defineix com a persones.

Els que segurament no l’hi ho hauran perdonat, i dubtem que mai puguin arribar a fer-ho, seran els socialistes catalans. Perquè, com hem ja esmentat, el resultat final del llibre de Rahola suposa justament la consagració d’una imatge d’Artur Mas profundament perjudicial per als membres del PSC. Confirmant el lúcid diagnòstic que li féu a la pròpia Pilar una “abrandada socialista”: «Diguis el que diguis, en anirà fatal que facis aquest llibre. Perquè s’humanitzarà. I el que necessitem és el madelman, el robot titella, i no un tio que sigui humà. En Mas no és càlid i si ho és, no ens podem permetre que ho sigui.» (pàg. 43)

Una declaració, d’un inusual “cinisme sincer i desacomplexat” —per fer servir les pròpies paraules de la periodista—, que podria servir com la més escaient i perfecta metàfora d’allò en que s’ha acabat convertint la política dels nostres dies, en tots els àmbits, tant de dreta com d’esquerra, nacionals catalans o nacionals espanyols: una lluita sense quarter pel poder, on no hi ha oponents, sinó enemics; una batalla sense compassió, on, com en totes les guerres, la primera víctima és la veritat; on tot els mitjans, fins i tot els més abjectes, no tan sols són admissibles, sinó desitjables…

Creiem que si Rahola ha aconseguit una obra biogràfica de vàlua ha estat per dues raons principals: la primera, perquè ambdues bandes foren capaces d’establir de bon inici (pàg. 14) unes diàfanes regles del joc que possibilitessin un coneixement real i directe del personatge; i en segon, i més important, perquè la biògrafa reeixí a alliberar-se gairebé per complet dels seus prejudicis i i es proposà fermament treure l’aigua clara sobre els “topics, els llocs comuns, les maldats, les llegendes que acompanyen [Artur Mas]”, (pàg. 15).

Partint d’aquesta base sòlida, obté el que es proposava: veure més enllà, o per damunt de la màscara del llavors candidat a la Presidència de la Generalitat. Veure l’home que s’amaga, o més aviat es protegeix, sota aquesta màscara que no se sap ben bé si se l’ha creada ell per necessitat o li crearen els altres per a atacar-lo. La màscara d’aquesta persona que mai no es despentina. O, com anirem descobrint a mesura que llegim, que sembla que mai no es despentini…

A banda de constatar l’habilitat narrativa de Pilar Rahola, llegir el llibre ens permet constatar —si més no, aquesta és la nostra opinió— que allò que hauria pogut constituir el gran risc o demèrit de l’antic Conseller en Cap, al final ha esdevingut el seu més gran avantatge: el major mèrit d’Artur Mas és que no és Jordi Pujol. Més encara, no ha volgut ésser Jordi Pujol ni ocupar el seu lloc. Un error en el qual queien reiteradament tots aquells que, abans d’ell, havien aspirat a succeir-lo, a retirar-lo del seu tron.

Artur Mas ha sabut ésser fidel a ell mateix, o el que és igual, no ha estat disposat a tot per a reemplaçar el factòtum de Convergència, no ha sabut fer de polític, ni ha actuat com s’esperava d’ell. S’ha arriscat a perdre i, potser precisament per això, ha guanyat. No ha volgut fer la gara-gara a Jordi Pujol, ni adaptar-s’hi, ni, molt menys, sotmetre-s’hi. Els altres creien que ho havien de fer, que el Gran Líder ho exigia, que els calia forçosament passar per l’adreçador del President, si volien ocupar el seu lloc.

Artur Mas no hi estava disposat, si més no, només fins a cert punt, i ha potser ha estat per això que l’Insubstituïble li ha deixat lloc: per respecte i admiració del seu caràcter, de la seva sòlida convicció, tan sòlida com irrenunciable; perquè és diferent d’ell, perquè no fa el que ell faria, perquè segueix un camí és el seu i no pas el d’ell, i, sobretot, perquè defensa les seves idees i conviccions amb fermesa i fins el final. Paradoxalment, doncs, ha estat la seva justa però no desmesurada ambició —o, per dir-ho amb més precisió, la seva ambició mesuradament limitada—, el fet de no acceptar vinclar-se per arribar al capdamunt, el que l’ha impulsat cap amunt.

Fet i fet, la mateixa raó i convenciment que li han permès prendre força de les dues consecutives derrotes electorals —o victòries sense premi final, que és, si fa no fa, igual. D’aquelles dues eleccions guanyades i perdudes alhora… Allí on la majoria —i, sobretot, els altres que l’havien precedit— s’haurien enfonsat, ell fou capaç d’extreure’n no tan sols experiència sinó, també i per damunt de tot, vigor i braó; caràcter; i, fins i tot, embranzida.

Sens dubte La màscara del rei Artur ens acosta i alhora ens humanitza el que fou el candidat a la presidència per part de Convergència —amb el que això suposa de grandeses, però també de misèries; de llums i d’ombres; de claror i foscor. Pilar Rahola ha aconseguit travessar la seva màscara, mostrant-nos la persona que s’hi refugiava al darrera. El que potser haurien de demanar-li, ara, és que ens oferís la radiografia íntima de l’actual President, entre d’altre raons, per una de primordial: per saber si segueix essent la mateixa persona o bé, com en ocasions sembla, la màscara de Primera Autoritat de Catalunya l’ha canviat.

(Dit això, tan sols podem afegir-hi, i entre parèntesi, com si ho féssim en veu baixa, que, per poc que hom s’hi fixi —i com bé palesa la portada—, el llibre no tan sols ens descobreix l’Artur Mas real, sinó que, al mateix temps, i en segon terme, ens brinda una imatge prou fidedigna de Pilar Rahola. De tant com s’hi ha implicat, la radiografista ha acabat radiografiada en la seva pròpia obra. Segurament sense proposar-s’ho ni ésser-ne conscient, tot descobrint-nos Artur Mas s’ha —o se’ns ha— descobert ella mateixa…)

Enllesteixo transcrivint un comentari ben propi de l’autora, que posa el dit a la nafra en els incomptables avantatges que forneix el sistema de llistes obertes:

«Certament, al Parlament de Catalunya no passaria el que passa al Parlament britànic, que, tal i com explicava un articulista del Times, poses boca avall els diputats i et cauen a dotzenes els carnets d’exalumne d’Eton. Però a la Gran Bretanya és difícil concebre un dirigent polític que no presenti el millor currículum acadèmic. A casa nostra, en canvi, s’exhibeix com a mèrit que el propi president no hagi acabat una carrera, que no parli cap idioma —i amb prou feina, el del país—, i que el nombre de diputats que l’imiten sigui molt considerable. (…) Tanmateix, el Parlament és això, un centre ocupacional, o és el lloc on han d’anar els més preparats per dirigir la societat?

Estrany país aquest, on, per dirigir-lo, és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe.»

La màscara del rei Artur, Pilar Rahola, pàg. 155

dimecres, 3 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Carles Sentís o la desmemòria induïda

Dimarts va morir, als 99 anys, el periodista i polític Carles Sentís. La major part de la premsa ha preferit no fer cap referència al seu passat franquista o passar-hi de puntetes, donant a aquesta circumstància un to quasi anecdòtic. En el millor dels casos, s’ha esbandit el tema esmentant que era un personatge “conflictiu” o “controvertit”, uns termes asèptics dignes del treball de laboratori.

Certament, com en el cas de Josep Pla —un altre personatge l’actuació del qual fou força “controvertida” durant la guerra civil espanyola—, en un periodista o escriptor el que cal valorar per damunt de tot no és pas la seva ideologia, sinó la seva obra. Si no fos així, ens resultaria impossible llegir, entre d’altres, les magnífiques creacions literàries de Louis-Ferdinand Céline, autor d’uns pamflets xenòfobs que fan esfereir, que ens indignen fins a l’arrel més pregona del nostre ésser. Amb la qual cosa ens perdríem dues de les mostres més destacades de la novel·la francesa del segle passat: Voyage au bout de la nuit i Mort à crédit.

És, en aquest sentit, més que encertada la citació —extreta de la presentació que fa Joan Casas de la traducció catalana de la darrera novel·la esmentada— d’un adagi de Joan Fuster: «Mesura cada home per la seva acció més indigna, però tracta’l amb els miraments deguts al seu fet més noble. I que consti: això no és duplicitat, sinó realisme i sentit de l’humor.»

Seguint el seu consell, doncs, cal que procurem deixar de banda les ideologies i provar de valorar, amb “realisme i sentit de l’humor” la figura i l’obra de Carles Sentís. Des d’aquesta perspectiva, fóra del tot absurd negar que fon un bon periodista, potser, fins i tot, un gran periodista. Un d’aquells l’obra del qual seguirà estudiant-se a les corresponents facultats i, un dia o altre, algun dels seus articles es convertirà —suprema mostra d’èxit i de pervivència— en objecte d’un examen de selectivitat…

Essent així, el que convindria és analitzar els seus articles i escrits, i no pas la seva persona o les seves actuacions. Com bé indicava Quim Torra, en la nostra condició de demòcrates també podríem reclamar-li que demanés perdó per la seva col·laboració amb la sagnant i implacable dictadura franquista, que convertí el camp llaurat i florit de la República catalana, per primera vegada en molts segles curull de promeses i d’esperances, en un ermot incult, clapat dels clots deixats pels represaliats, curull de vídues i d’orfes… Però, és clar, si al llarg de més de setanta anys no va creure necessari fer-ho, difícilment li ho podríem pretendre ara…

El que sí podem fer, talment si fóssim uns candidats a estudiants universitaris, és provar d’analitzar algun dels seus articles més famosos. Per exemple, un de publicat el 17 de febrer del 1939, que el mateix Sentís defensava, a les seves Memòries d’un espectador (La Campana, 2006, pàg. 186), com a alliberat de qualsevol màcula d’aquell anticatalanisme del qual de l’havia sovint —i tan injustament, segons ell— acusat:

¿«FINÍS CATALONIAE»?

El «fin» de una película de «gangsters», simplemente.

Entre la neblina que el sol de este domingo de febrero deshilvana, se ha abierto el eco del último cañonazo sobre la tierra catalana.

Ante la serenidad inmutable de un Canigó enteramente blanco y un Cabo de Creus extendido perezosamente sobre un mar espumoso, han cesado las últimas escenas guerreras que ha presenciado este Pirineo tan conocedor de Ejércitos y de batallas.

Esta vez el Pirineo se ha limitado a funciones de Portero Mayor. Quizá el pobre viejo está ya tan cansado de presenciar luchas, que ha preferido contemplar un mero desfile. Una sencilla distracción o pasatiempo para el que ha visto pasar todo el Ejército de Aníbal.

Sí; porque por los mismos sitios y pisando las mismas piedras ha pasado el ejército rojo con sus grandes camiones e incluso con sus tanques, que son la modalidad moderna de los elefantes que componían las fuerzas de asalto de los cartagineses.

Pero, que el lector me perdone, aquí acabo con las comparaciones. No queda ya otra. El paso de los dos Ejércitos es, de tan distinto, opuesto. Unos iban, los otros corrían. Los primeros atacaban, los segundos escapaban.

El paso del ejército rojo se puede explicar o comentar de muchas maneras. De todas, menos en forma de cantar de gesta. Verdaguer no podía jamás prever que un día tendría lugar ésta parodia del «Paso de los Pirineos» que él cantó. ¿Recordáis los versos de epopeya?

I avall, onades d’homes a onades succeeixen,
Ones de ferro a onades d’acer sense parar,
Com mai encara en surten al cim, i ja cobreixen
El pla, les del Massana seguint cap a la mar,
Mostrant al sol s’escata d’argent que lluenteja,
Apar serpent enorme que corre i anguileja
Des de Banyuls a Salces, de Salces fins Osseja,
Podent dues vegades el Rosselló faixar.

(…) Yo no sé si Aníbal por aquellos caminos, que hoy cubre el asfalto do la carretera, dejaba muchos huesos de elefantes. Ignoro qué dejaba en pos de sí el coloso de las anchas espaldas. Pero en cambio he visto lo que ha dejado tras su huella este otro «coloso» de Negrín. Sencillamente ha dejado la mayor cantidad de restos de automóvil que se puede ver hoy en Europa —los cementerios de Automóviles de Detroit ya sabemos que son insuperables.

¡Cómo se ha parecido esta Revolución (en Cataluña) a una inmensa película de «gangsters»! ¡Qué copia tan siniestra de esta producción «standard», con la cual la judía Hollywood invade el mundo!… Todos recordamos que las primeras manifestaciones de la revolución en Barcelona fueron los grandes coches aristados de «Parabellums» y «Hammerless» derrapando por el asfalto de la calle Balmes con los neumáticos chirriantes y enloquecidos.

Y, ahora, las últimas manifestaciones: coches quemados, como cerillas, en el Fluviá; coches aplastados en Figueras y coches despeñados por la carretera de Port de la Selva, como el final espectacular de una película de George Raft. (…) Les faltaba este detalle americano para completar dos años de esta vida de película de «gangsters»; grandes trajes, pistolas en el bolsillo interior de la americana, negocios de exportación y chantaje, borracheras colectivas y desorden integral.

(…) El propio periodista francés me da el último ejemplar del «Candide», semanario amigo de la España Nacional. En su primera página se lee: «LOS ÚLTIMOS DÍAS DE CATALUÑA.» «Finis Cataloniae».

Pero, ¡por Dios!… Estos periodistas franceses no curarán nunca. Tras lo pintoresco, tras el afán de dramatizarlo todo, caen en el folletín más falso. Señores, un poco de reflexión: Bueno, sí: «Los últimos días de Cataluña»… la de Durruti… «Las últimas horas de Cataluña»… la de Companys… la de Negrín… ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso.

Eso no ha sido más que «The End», el cartelito de «Fin» de esta gigantesca ampliación de «Scarface» o de «El Imperio del Crimen».

Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría, vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer.»

Demanem disculpes per l’excessiva llargària de la transcripció, però entenem que ens cal ésser molt curosos en l’extracte, evitant qualsevol supressió rellevant del contingut de l’article, si volem evitar el risc d’ésser acusats de manipuladors. El text sencer es pot llegir a l’obra esmentada, pàg. 186 i ss.

Teníem la intenció de fer nosaltres mateixos el corresponent “comentari de text”, però, donada la seva excessiva extensió, preferim que sigueu vosaltres, les lectores i els lectors, els que dugueu a terme aquesta pràctica. Us oferim, doncs, l’oportunitat que valoreu si Carles Sentís fou o no un personatge “conflictiu” i “controvertit”, si fou un feixista, un col·laboracionista, o bé si tenia raó en argüir, (pàg. 194 de les memòries indicades) que: «Jo vaig fer la guerra al bàndol de Franco, però no vaig fer carrera política amb ell. Als que m’acusen de col·laboració amb el règim, diré que vaig tenir-hi la necessària —sense trair mai cap principi— per poder desenvolupar les meves tasques professionals.»

Una volta hagueu fet l’anàlisi literària corresponent, potser estareu —i estarem tots plegats— en unes condicions millors, i sobretot més objectives, per a decidir si considerar adient (justificada i sostenible) la declaració institucional que féu Núria de Gispert, destacant del difunt periodista “el seu compromís amb el país, tant des de la vessant periodística com de la política”.

Per la nostra banda, nosaltres tan sols indicarem —sense cap voluntat de controvèrsia ni animus manipulandi— que no tenim massa clar a quin “país” es refereix la Presidenta del Parlament, i segona autoritat de Catalunya. I, en segon lloc, que la referència final de l’article de Sentís —“la Cataluña real (…) empieza a amanecer” — ens recorda més a aquell Cara al Sol omnipresent de temps (venturosament) pretèrits que no pas als Segadors!

Tot sigui dit, és clar, amb el respecte, el “realisme i sentit de l’humor” que aconsellava l’inoblidable i sempre lúcid Joan Fuster…

dijous, 21 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.cat

Publicat a Tribuna.cat, el 22 de juliol del 2011

Comparteix



Els darrers dies de la Catalunya Republicana, A. Rovira i Virgili

En aquest temps de canvis, quan sembla que la nostra terra, per fi, comença a albirar un horitzó que li permeti respirar, viure com més li plagui i desenvolupar-se sense límits, alliberada del llast d’aquells que des de fa segles han pretès assimilar-la i dissoldre-la en el magma unificador i anorreador d’un estat espanyol incapaç d’entendre la diferència, convé recordar com es produïren els darrers dies de la Catalunya republicana.

Sobretot, perquè el pou pregon de la desmemòria ha engolit la realitat i l’ha convertit en un mite sense consistència: massa sovint es presenta la segona República Espanyola com la gran oportunitat perduda per a Catalunya, com aquell temps en el qual ens trobàrem més a prop del que voldríem ésser, d’aquella Espanya generosa i comprensiva que ens admetria tal i com som, d’aquella quimèrica Espanya federalitzant que alguns s’entesten irracionalment en seguin propugnant.

Certament el regim republicà espanyol es proposava la modernització d’un estat anquilosat i decadent, però en l’àmbit nacional la diferència entre els republicans i els autoanomenats nacionals eren, a tot estirar, de matís. Només cal llegir algunes de les anotacions que Manuel Azaña escriví al seu diari l’any 1937 o les referències que fa a la qüestió a La velada de Benicarló per adonar-se’n. Així com algunes de les reveladores declaracions del seu successor, Juan Negrín, que recull Pelai Pagès a Cataluña en guerra y en revolución:

No estic fent la guerra contra Franco perquè ens rebroti a Barcelona un separatisme estúpid i pobletà. De cap manera. Estic fent la guerra per España i per a España! Per la seva grandesa i per a la seva grandesa! S’equivoquen els que suposin una altra cosa. No hi ha més que una nació: España! (…) Abans de consentir campanyes nacionalistes que ens duguin a desmembraments, que de cap manera admeto, cediria el pas a Franco sense altra condició que la que es desprengués d’alemanys i italians. En punt a la integritat d’España sóc irreductible i la defensaré dels de fora i dels de dins. La meva posició és absoluta i no consent reduccions.

És en aquest sentit, clarificador i desmitificador alhora, que resulta convenient la lectura d’Els darrers dies de la Catalunya Republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, Curial Edicions Catalanes, 1976. Una obra —publicada per primera vegada l’any 1940 a Buenos Aires, per l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana, d’Edicions de la Revista de Catalunya, i reeditada recentment, l’any 1999, per Edicions Proa— on el vice-president primer del Parlament republicà recull les amargues vivències que li correspongué d’experimentar al llarg dels darrers deu dies que visqué reculant envers la frontera francesa per evitar la barbàrie repressiva del franquisme.

Unes experiències que ens serveix no pas com a diari, sinó com a memòries. Des de la primera línia Rovira i Virgili ja ens presenta la situació sota un prisma que no pot ésser més diàfan: la sensació que tot allò —tot que s’havia somniat tant, tots aquells principis i ideals pels quals s’havia lluitat tant, tot aquell món renascut que llauraven cada matí amb la rosada nova de l’esperança— s’estava acabant irremissiblement. «Tinc la visió claríssima del gran perill imminent: la setmana entrant, l’exèrcit franquista serà a Barcelona.» La gran i paorosa foscor que ho havia d’engolir tot s’acostava cada vegada més.

Curiosament, en la seva condició d’historiador el que més tem és que les tropes feixistes puguin fer la seva entrada a la capital del Principat el 26 de gener, just quan es complien 298 anys de la darrera gran victòria dels catalans davant de l’exèrcit espanyol, comandat pel Marqués de Los Vélez. Malauradament, el transcurs de les jornades acabarien confirmant la seva premonició: Barcelona fou conquerida pels invasors feixistes el 26 de gener. Casualitat o voluntat d’escarnir? Les hipòtesis són obertes, però l’odi dels franquistes permet afirmar que no deixaven res a l’atzar. Com van demostrar a bastament, no es tractava tan sols d’envair la nostra terra, sinó de causar el major dolor possible, tant físic com moral,.

Basant-se en l’estructura d’un dietari —tot i que, com ja ha advertit d’entrada (i veurem més endavant), profusament ampliat i reelaborat poques setmanes després, ja a l’exili— l’escriptor ens descriu, jornada a jornada, i passa a passa, el viacrucis interminable que el dugueren tant a ell com a la seva família del paradís anhelat i a mig construir que era la Catalunya republicana a l’infern de l’exili. O potser, cal remarcar-ho de bell antuvi, al purgatori, ja que l’infern de veritat no el visqueren tant els polítics i intel·lectuals destacats d’aquells dies negres sinó, sobretot, la resta de defensors de la democràcia que deixaren la salut o la vida damunt l’amarga i glacial sorra dels camps de refugiats francesos.

Mentre llegim el llibre i assistim de primera mà a les severes penalitats que patiren tant ell com d’altres polítics i personalitats culturals, no podem deixar de pensar que la tragèdia de veritat —el descens a l’infern de Dante— la sofriren la immensa majoria dels fidels a la República que hagueren de servir-se únicament dels seus migrats o inexistents mitjans per a desplaçar-se, quasi tot ells a peu, fins aquella frontera que creien salvadora. Vers aquella frontera inabastable que els havia d’oferir protecció i consol i que els rebé amb les armes a les mans i els condemnà a provar de viure —a sobreviure o malviure, de fet— damunt la sorra de les platges, amuntegats com bèsties i envoltats de reixes d’acerades punxes.

Una experiència incomportablement inhumana que, entre d’altres, exposà Francesc Vilanova a Exiliats, proscrits, deportats. El primer exili dels republicans espanyols: dels camps francesos al llindar de la desesperació. Una de les obres que posà de nou en evidència allò que tan bé sabem: que desafortunadament, no foren —ni són (l’exemple de Guantanamo segurament ha mort per sempre més aquell infant mig adormit que seguia jugant en alguna remot racó del nostre interior…)— únicament els règims feixistes o totalitaris el que convertiren els Camps de Concentració en una de les més poderoses eines d’extermini mai conegudes!

Tenint això en compte, i deixant de banda les disquisicions de tipus ètico-moral que aquestes consideracions comportarien —la Generalitat havia de prioritzar el salvament, en condicions privilegiades, dels polítics i intel·lectuals mentre la resta dels seus compatriotes s’arrossegaven peniblement vers la frontera?; l’etern dilema: que hauria de prevaldre, la preservació d’una obra d’art insubstituïble o la vida d’un ciutadà qualsevol?— no podem deixar d’estremir-nos en assistir a l’interminable i esfereïdora odissea de tots aquells prohoms als quals la seva fidelitat a unes idees i a la legalitat democràticament estatuïda els condemnà a encaminar-se cap un sempre indesitjat i imprevisible exili.

Una odissea que fou encara més complicada i més dura a causa de la incúria i el menyspreu que l’estat espanyol ha mostrat des de fa segles per Catalunya i els seus habitants. Els capitostos de la república espanyola van procurar garantir tant com van poder i saber —o sia, ben poc— la sortida dels seus parlamentaris i intel·lectuals. En canvi, es desentengueren per complet dels que tan nom i renom havien donat a la nostra terra i la nostra cultura. Tal i com és habitual, els devien considerar de segona categoria, de caràcter purament provincial, folklòric o ornamental, sense cap mena d’importància ni significat universal.

Una vegada més, doncs, els cabals públics —pagats per tots, i per tant en principi destinats també a tots— es destinaren a salvar la vida de les autoritats polítiques espanyoles i no pas la dels catalans o la dels bascs. Unes autoritats que, llavors com ara, no sentien ni la riquesa pluricultural i plurilingüística de la península com a res seu, sinó més aviat com a estranya, quan no com a sobrera, i els seus integrants com a estrangers i no representants de la seva patria integrista i excloent.

Com advertíem a l’inici, en aquest extrem l’estat espanyol de fa setanta-cinc anys i el d’avui són tan idèntics com dues gotes d’aigua, de la mateixa manera que ho són els ciutadans progressistes o conservadors del Reino de España —segons aquell conegut axioma (“Res no s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”) que tan aviat s’atribueix a Josep Pla com a Joan Fuster.

A banda del més que evident interès històric d’Els darrers dies de la Catalunya Republicana —les 35 darreres pàgines del qual ja tenen l’exili com a escenari—, aquest llibre ens permet constatar les evidents capacitats literàries d’Antoni Rovira i Virgili, que no tan sols ens ofereix un relat molt ben estructurat, cru i nu, que defuig tant l’efectisme com el victimisme, la dramatització com el misticisme (“Els catalans han de tenir el coratge moral de renunciar als mites”, pàg. 7) sinó que, al mateix temps, ens ofereix algunes mostres d’una bellíssima i més que agraïda prosa.

Donat que és una obra que recomanem sense cap tipus de temor ni prevenció, resulta ben difícil d’escollir un sol fragment per transcriure’l. Amb tot, ens decidim per un que, tot i haver-lo escrit per al seu recull d’Escrits polítics, cregué convenient incloure de nou a les Paraules preliminars d’aquest. Es tracta d’una sagaç i escaient reflexió sobre els diaris o dietaris privats. Reflexió que, si se’ns permet la immodèstia d’indicar-ho, compartim en la seva integritat:

«Una proximitat excessiva perjudica la claredat i l’exactitud de les imatges… No crec que el millor mètode per a recollir aquestes visions de vida i d’història sigui el dels dietaris íntims portats puntualment… Les anotacions quotidianes cauen sovint en una minuciositat inútil, perquè les impressions i les visions del dia són massa fortes en l’esperit i es fa difícil de situar-les en una determinada perspectiva que les destriï i les valori… La màxima garantia de precisió i d’exactitud la trobo en l’exposició comentada dels propis records i de les pròpies observacions dins d’un temps separat, però no massa separat dels esdeveniments. Aleshores els records i les observacions ja s’han clarificat en el repòs anímic, per haver-se reduït a solatge els elements subjectius —passions, interessos, reaccions psíquiques, influències de l’ambient i de l’hora— que immediatament després de la percepció enterbolien més o menys el nostre judici.»

Els darrers dies de la Catalunya Republicana, pàg. 5 i 6

dissabte 30 d’abril i diumenge 1 de maig del mmxi

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Trois contes, Gustave Flaubert

Sovint he repetit que no sóc gens amic ni partidari dels cànons literaris ni de res que s’hi assembli. Més aviat al contrari, entenc —i defenso— que el que ens ha de guiar a l’hora d’escollir una lectura és principalment el nostre gust personal. Segons el meu parer, les obres literàries —com totes les artístiques— no són ni poden ésser millors, sublims o imprescindibles amb caràcter universal o general.

Per més que una novel·la, un drama, un recull poètic o una narració pugui ésser considerada una obra mestra pels sectors acadèmics més irrefutables, no per això ho ha d’ésser per tothom i en tot moment. La història de la literatura demostra que també els clàssics poden ésser —i ho són, permanentment— objecte de revisió i de reclassificació. Criteri, no cal dir-ho, que una gran part de la doctrina filològica ortodoxa i la crítica més convencional considera una pura i simple heretgia. Quan no una mostra inexcusable d’incultura, de desconeixement.

Per contra, no tan sols crec que qualsevol obra mestra de la literatura és opinable i objecte de discussió, sinó que també ho són els autors. No només no hi ha obres indiscutibles, per damunt del bé i del mal, sinó que tampoc autors. Més encara, fins i tot quan es tracta d’autors de primera categoria, sovint només una sola obra els ha permès d’assolir assolir el seu lloc a les enciclopèdies literàries. El paradigma d’aquesta realitat és, sens dubte, Miguel de Cervantes. El Quijote és una novel·la excelsa, digna de lloances i del tot recomanable, però la resta  de la seva obra és —per dir-ho amb suavitat—com a mínim prescindible.

Trois contes, Gustave FlaubertHe pogut confirmar-ho de nou: animat per la recent lectura de la captivadora Madame Bobary, de Gustave Flaubert, vaig encarregar algunes obres més d’aquest autor francès. Malauradament, la immersió en la primera d’elles, Trois contes (Livres de Poche, 1972) m’ha sorprès de manera desagradable, oferint-me molt menys que no m’esperava. En realitat, decebent-me força. I encara més, en comparació amb la immortal història d’Emma.

Dels tres contes que componen el volum tan sols el segon d’ells, Un coeur simple, té elements de la petja i la força literària Flaubert. La vida de Félicité —un nom amb innegables connotacions bovarianes— recobra l’interès i l’estima de l’autor per les persones senzilles o simples, aquelles que no acostumen a tenir reservat cap racó a la història. Amb la història dels que no tenen història, la infrahistòria negligida —tan acostada a la intrahistòria d’Unamuno—que pretén recobrar i sostreure de les tenebres de l’oblit, de la desmemòria.

Personatges modestos i discrets emparentats amb aquelles pobres gents de Dostoievski, amb els orfes i dissortats infants de Dickens, o —tot i que amb un estil, un enfocament i un objectiu diametralment diferent— amb les inoblidables figures de Tom Sawyer o d’Huckelberry Finn. Una narració que esbossa, tot just amb quatre pinzellades amarades d’una gran força poètica, la vida d’una noia de cor simple, perduda en un món que desconeix, que no comprèn i que l’ignora. Una d’aquelles desafortunades persones que, més que viure, es limiten a permetre que el transcurs de la vida els traspassi o flueixi a través d’elles. Com una papallona que tan sols deixa un xic de pols de les seves ales als dits del temps. Una pols que la més lleu brisa esbarria.

Pel que fa a les altres dues narracions —La Légende de Saint Julien l’Hospitalier i Hérodias— tan sols esmentar que reiteren dues de les idees cabdals de l’autor: la religió i les relacions de l’home amb déu, en el primer cas; l’atracció pels misteris i la màgia del desconegut que representa l’orient, en el segon. Un parell de contes que entenc que poden resultat més interessants per als estudiosos de l’obra de Flaubert que no pas per al públic en general.

Transcric un bell paràgraf d’Un coeur simple:

«Ses robes étaient en ligne sous une planche où il y avait trois poupées, des cerceaux, un ménage, la cuvette qui lui servait. Elles retirèrent également les jupons, les bas, les mouchoirs, et les étendirent sur les deux couches, avant de les replier. Le soleil éclairait ces pauvres objets, en faisait voir les taches, et des plis formés par les mouvements du corps. L’air était chaud et bleu. Un merle gazouillait, tout semblait vivre dans une douceur profonde. Elles retrouvèrent un petit chapeau de peluche, à longs poils, couleur marron. Mais il était tout mangé de vermine. Félicité le réclama pour elle-même. Leurs yeux se fixèrent l’une sur l’autre, s’emplirent de larmes; enfin la maîtresse ouvrit ses bras, la servante s’y jeta, et elles s’étreignirent, satisfaisant leur douleur dans un baiser qui les égalisait.»

diumenge, 24 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com


Comparteix

En defensa de Joan Saura

Des de la polèmica actuació de la Conselleria d’Interior a Barcelona en ocasió de la vaga del 29 de setembre, tant Joan Saura com Joan Boada han estat objecte d’un constant fustigament. I ho han estat tant per part de la societat civil, de l’opinió pública com de les formacions polítiques parlamentàries. Al Conseller se li ha retret, principalment, que actués amb una certa permissivitat i que desallotgés l’edifici ocupat de Banesto el mateix dia de la vaga. Al Secretari General d’Interior, que participés en una manifestació a Girona mentre es produïen uns aldarulls tan importants a la capital.

Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.

Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.

Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.

Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.

Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!

Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.

En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…

divendres, 1 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#115#image]

Comparteix

Temporal de neu: tindràs preguntes…

L’inici de  la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”.  (No pas la segona:  “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#299image]

Comparteix

Publicat al Opinió Nacional, el 26 de març del 2o1o

 



Conte de Nadal

Ara que som en època de felicitacions, bons auguris i presagis, imaginem que una vegada, fa molt i molt de temps, quan els prínceps eren granotes i les princeses no treballaven a la caixa, hi havia un país petit, la història del qual es perdia en la desmemòria dels segles. Imaginem, també, que un dels habitants d’una de les seves viles —que, si molt us plau, podríem anomenar Terrassa…— volia aprofitar el primer dia en que els seus fills tenien vacances escolars per tal de dur-los al cinema…

Seguim imaginant que la seva ingènua intenció era veure una pel·lícula infantil titulada, per a posar-hi algun nom, Planet 51. El bon home, innocent com era, pretenia escollir una sala de projecció situada a la seva pròpia vila o, a tot estirar, si això no era possible, a la seva comarca. Il·lús i somniador com era, creia que seria bo que els seus fills la poguessin escoltar en la llengua que els havien ensenyat a casa la seva mare i el seu pare…

Trucà el bonhomiós senyor a les dues sales de cinema de la seva ciutat. A la primera l’informaren, amablement, que ells només la projectaven, des del primer dia, en la lengua del imperio. Que en idioma vernacle només n’oferien una sola —amb el títol de Pluja de mandonguilles, posats a inventar—, a la sala més petita que tenien i en una única sessió de primera hora de la tarda. A partir de la segona, la còpia la passaven en l’idioma acostumat, no fos cas que a algú se li acudís la insensatesa de voler-hi anar…

<<Cap problema – pensà el beneït home, amarat d’un optimisme indesmaiable – segur que el projecten en la nostra llengua a l’altra sala de cinema de la vila…!>>. Trucà de nou i li comunicaren que sí, que allí si l’oferien… fins el dia anterior, quan les criatures eren a escola!. A partir del primer dia de vacances infantils, millor decantar-se per la versió universal…! No fos cas que la volguessin veure molts i calgués després traduir totes les pel·lícules a la llengua regional i provinciana

<<Caldrà – es digué a ell mateix aquell que creia que vivia en un país com tots els altres – que anem a veure-la a la vila del costat…>>. Una nova trucada a la sala de cinema del poble veí —podríem dir-ne Sabadell, si us sembla…— i una nova sorpresa: allí també havien cregut oportú retirar la versió en la llengua pròpia del país coincidint, casualment, amb el primer dia de les vacances nadalenques. La pel·lícula seguia oferint-se, però en versió doblada a l’idioma comú, cosmopolita i que tothom entén

El bon home recorda un vell adagi dels temps màgics del passat (“Disposar de cinema en el teu idioma depèn de tu…!”), s’assegura de tenir a punt el dvd de Les Tres Bessones i surt a comprar crispetes per a l’endemà… <<Si en vam ésser, d’afortunats – reflexiona -, els de la nostra noble, rica i bella terra, quan a algun geni se li acudí inventar el Home cinema…!>>

diumenge, 27 de desembre del 2009

PS: D’aquesta llegendària rondalla n’existeix la corresponent versió per a adults —molt més crua i sense censurar— en la qual l’imprudent vilatà pretenia la quimera utòpica de veure la cinta Avatar, que tan sols s’oferia a tot el reialme en la llengua que, segons el seu infal·lible monarca, “nunca fue de imposición”…!

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238[download#62#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 28 de desembre del 2oo9

 

Features Stats Integration Plugin developed by YD