Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

democràcia

Mossos a la Plaça Catalunya: vots i botes

Al llarg de la campanya electoral la major part de les formacions polítiques van provar de patrimonialitzar el moviment dels indignats, assegurant que no tan sols els entenien perfectament, sinó que tenien tota la seva solidaritat perquè se sentien moralment al seu costat. Només “moralment”, no pas físicament, és clar… En primer lloc, perquè els seus luxosos cotxes oficials no caben a les acampades; i, en segon, perquè —diguessin el que diguessin— sabien que era contra ells que protestaven i tenien raons fundades per imaginar que no haurien estat pas rebuts amb aplaudiments, si gosaven acostar-s’hi.

Acostumats a petonejar criatures i a abraçar i donar la mà indiscriminadament a qualsevol que se’ls acosti, rebaixant-se una vegada cada quatre anys a mesclar-se amb els seus representats, no van dubtar en assegurar que el missatge i la veu dels indignats serien escoltats i tinguts en compte. Com és habitual, van procurar treure profit d’un moviment que els era contrari i que naixia per a plantejar una renovació total i absoluta del sistema de participació política —indirecta, diferida i sense responsabilitat— que ells representaven i perpetuaven.

Però, és clar, allò fou abans de… Allò era quan tenien al cap un únic objectiu: aconseguir al major nombre de vots possibles. Llavors, quan en depenien la cadira i el sou consistorial, tot eren bones paraules i mostres de suport. Si el missatge dels acampats era “ja en tenim prou” i “democràcia real ja!”, el dels polítics en campanya electoral —l’animal més omnívor i amb la cuirassa més dura de tots els del planeta— no era altre que “Voteu-nos i us ho arranjarem tot!”, “Feu el que feu però, sobretot, voteu-nos!”

I per assolir el seu objectiu, el millor era no alçar gaire polseguera i provar de cloroformitzar-nos. Els períodes electorals són una mena de Nadal: els candidats aturen les retallades socials, viatgen en metro o autobús, deixen les criades a casa i es passegen pels mercats, descobreixen barris nous, inauguren fins i tot les obres que no estan finalitzades, prometen pel broc gros allò que saben que no podran complir, es mostren solidaris amb tot i tothom… i, per descomptat,  no se’ls passa pel cap ni tan sols la idea de desallotjar els indignats acampats!

Durant quinze dies, esdevenen comprensius i dolços anyells que se sacrifiquen durament al servei del país i de la població… Ara bé, a les vuit del vespre de cada jornada electoral, quan ja han recobrat la seva posició de privilegi i la tenen garantida per 48 mesos més, es lleven de cop la màscara de persones normals que s’havien posat i es converteixen de nou en els llops voraços i insaciables que sempre han estat.

Una volta els hem votat, ja poden enviar-nos els seus Mossos a botar-nos —amb “be” de bota!

divendres, 27 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

PS: per cert, companys, companyes, amics i amigues d’ERC, del PSc i d’IC —sobretot vosaltres, els eco-socialistes, amos i senyors de la nostra policia fins fa quatre dies— que potser creieu que no tenim memòria? De veritat podeu creure que no recordem les càrregues  dels Mossos del Tripartit al rectorat de la Universitat de Barcelona, el març del 2009, o en desallotjar l’edifici de Banesto, el 29 de setembre passat? Qui són els indignats, em demanes?, indignats som tots!

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Indignats

Els partits polítics convencionals potser farien bé de psicoanalitzar-se, abans de tractar de convèncer-nos que ells també se senten representats per les acampades de protesta que s’han produït —i reproduït— els darrers dies a diverses ciutats de Catalunya. Amb major raó, encara, quan són les formacions que es defineixen com a progressistes les que intenten treure’n un rèdit electoral en assegurar que tan sols votant-los a ells les seves reivindicacions de “democràcia real ja” seran escoltades i tingudes en compte.

Si deixem de banda el fet que resulta increïble que algú encara pugui considerar que el PSOE (o la seva secció local, el PSc) faci política d’esquerres —a no ésser que creguem que concedir ajudes milionàries a les entitats bancàries, rebaixar el sou als funcionaris, congelar les pensions, anul·lar l’impost sobre el patrimoni, rebaixar les quotes més altes de l’IRPF o augmentar l’IVA són mostres de decisions econòmiques progressistes…— el primer que caldria fer és analitzar quines han estat, els darrers temps, les seves propostes per aprofundir en la participació democràtica…

Ens referim, per descomptat, a la participació democràtica real —sinònima de directa— que reclamen els indignats. Des d’aquest punt de vista, la qüestió no ofereix cap gènere de dubtes: cap de les formacions polítiques oficials del nostre país que argüeixen el seu teòric esquerranisme com a bandera electoral —l’esmentat PSc, ERC, IC— no han presentat al Parlament ni una sola iniciativa destinada a assolir una democràcia participativa de veritat!

I no pas perquè no sàpiguen en què haurien de consistir, no! Precisament per tot el contrari: perquè ho saben prou bé i no els interessa gens! Per si han oblidat que esquerra és progrés els recordarem quines són les modificacions imprescindibles que caldria introduir per a aconseguir una participació democràtica més participativa en el procés electoral…

En primer lloc, eliminar d’arrel les quotes de pantalla obligatòries que les ràdios i televisions públiques han de destinar als seus informatius als partits que ja tenen representació electoral. Com s’ha de produir la renovació política si el que és nou no existeix, a nivell informatiu?

En segon, reduir tant com sigui possible el tant per cent de vots necessaris per a entrar en el repartiment d’escons o regidors. A les eleccions municipals aquest mínim és especialment restrictiu, ja que arriba al 5 %, la qual cosa suposa establir un mur de blindatge quasi infranquejable per a la les formacions petites, que prou pena hauran tingut per fer-se sentir, donada la restricció anterior.

En tercer, canviar el mètode d’Hondt per algun altre de més justament proporcional, a l’hora de distribuir els escons, ja que va escollir la legislació electoral espanyola tendeix a afavorir els partits més votats i a perjudicar —de nou— als que ho són menys.

En quart, substituir l’hermètic i gens transparent sistema de llistes tancades pel d’obertes, de manera que sigui la població la que decideixi, amb el seu vot, quin és el seu ordre de preferència en les llistes electorals. Només d’aquesta manera l’elector podria tenir un control més o menys directe sobre aquell que ha votat: si creu que no ho ha fet bé, el relegarà a les darreres posicions; i a la inversa. Sistema que, al mateix temps, evitaria o almenys dificultaria la tan poc democràtica obediència de vot.

El dia que algun partit d’esquerres presenti una iniciativa legal per introduir aquestes modificacions potser els indignats podran començar a creure que les seves reivindicacions són escoltades… Mentre això no es produeixi, res més lògic que els autoanomenats progressistes declarin que els entenen, però que no s’atreveixin a demostrar-ho anant-los a visitar… per temor que els acampats els rebin amb uns més que explícits xiulets.

divendres, 20 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

 

Democràcia real ja

Junt amb la gran manifestació del 10 de juliol de l’any passat (per protesta per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que acabava de desvirtuar l’Estatut) i les recents consultes sobiranistes, sens dubte l’acampada de “Democràcia real ja” és el més gran esdeveniment que s’ha produït al nostre país en molt de temps. En aquest cas, compartit amb l’estat espanyol, d’on sorgí la idea (la qual cosa ha motivat que a nivell internacional se la conegui com a spanish revolution).

S’ha comparat aquest moviment amb les revoltes socials dels països àrabs i amb el maig francès del 68. Amb tot, entenem que no són gaire equiparables. En el primer cas, per més que l’inefable Felipe González ho pregoni, perquè els alçaments populars als països àrabs s’oposen a règims dictatorials, en els quals la democràcia no és que s’hagi desvirtuat i pervertit, senzillament no existeix. En el segon, perquè tingué un molt més gran abast. Abast que, a hores d’ara, no s’ha produït a casa nostra, car la major part de la societat civil segueix a l’expectativa.

Tanmateix, el que malauradament no ha trigat a produir-se, com acostuma a succeir, és la temptativa duta a termes pels partits polítics convencionals d’assimilar i fagocitar el moviment. Un fet que per si sol ja és prou trist i lamentable, car ha estat la seva incapacitat, la seva negligència, el seu aïllament i l’oblit permanent de la seva condició de representants de la població, afegida a la seva intolerable i inadmissible connivència amb els poders fàctics.

Però que encara ho és més si tenim en compte que —de ben segur preveient-ne la possibilitat— els impulsors d’aquesta magnífica i esperançadora iniciativa es prengueren la molèstia de redactar un més que diàfan manifest que posava l’èmfasi no únicament en el seu caràcter independent i no partidista —“Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.”— sinó que es preocupava també, d’assenyalar amb el dit als responsables directes de la situació: “Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció [no] hauria de ser (…) la de enriquir-se i medrar (sic) amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE.

En aquest sentit, els desesperats, oportunistes, hipòcrites i (confiem que) inútils intents d’acostar-se i apropiar-se d’aquesta coratjosa idea no poden ésser més criticables. Una crítica que es converteix immediatament en indignació quan hi intervenen il·lustres i excel·lentíssims polítics del PSOE o del PP.

Que l’ínclit Jordi Hereu tingui la poca vergonya de declarar que és “normal i positiu” que els “concentrats” —no pas “acampats”, car sinó la seva obligació seria expulsar-los…— exigeixin una “millor política democràtica” no podria ésser més irritant. Sobretot tenint en compte que la seva única aposta per la participació democràtica fou la narcisista, del tot infructuosa, innecessària i tendenciosa consulta de la Diagonal, que suposà un cost de 3,17 milions d’euros per als barcelonins i barcelonines!

Com a mínim tan irritant com el fet que el batlle de Madrid —i futura ex-esperança blanca del PP—, Ruiz Gallardón, pretengui aprofitar al favor del seu partit una situació de crisi de la qual és corresponsable: “no ha fracassat el sistema, sinó que ha fracassat el govern espanyol, que no pot estendre aquest fracàs a les institucions. (…) Quan s’és democràtic i es constata incapacitat de resoldre problemes, la Constitución preveu les eleccions generals anticipades”.

Amb tot, aquest tipus de declaracions també tenen un efecte positiu: posar encara més en evidència que el moviment de “Democràcia real ja” no tan sols és necessari i oportú, sinó del absolutament imprescindible. Fins a tal punt que, adaptant Georges Clémenceau, bé podríem dir que “la política és un assumpte massa seriós com per a confiar-la als polítics”!

dijous, 19 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

 

Obama, el gran seductor

Malgrat alguns no fossin capaços d’entendre-ho ni de valorar-ho en el seu moment, allò que convertí, el 20 de gener del 2009, la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units en un esdeveniment històric irrepetible no fou el color de la seva pell, tot i la destacadíssima simbologia que aquest fet comportava, sinó el missatge de canvi —“Yes, we can”— i d’esperança —“I hope”— que implicava. Tant els seus magnífics missatges com la seva manera de comportar-se el presentaven com a paradigma del canvi —del canvi necessari. Més concretament, de la renovació. De deixar enrere per sempre més tot el que George Bush i el seu govern havien representat.

El jove i carismàtic Obama oferia, davant de la intransigència, l’unilateralisme i l’integrisme del seu predecessor, la promesa d’un nou començament. I ho feia amb promeses engrescadores, imaginatives i innovadores que no tan sols s’adreçaven als seus compatriotes, sinó als habitants de tot el planeta. Seguint un model de conducta que l’aparellava amb John Fitzgerald Kennedy i el seu cèlebre “Ich bin ein Berliner!” (“Jo sóc berlinés!”), però, sobretot, amb Martin Luther King Jr i el seu encara més cèlebre “I’ve been to the mountaintop” (“He arribat al cim de la muntanya”).

Les atractives i captivadores promeses del senador d’Illinois foren recollides àvidament, com llavor beneïda després de tanta sequera, per l’assedegada població de mig mon, car convertien la imatge d’un imperi —econòmic, però sobretot militar— prepotent, intransigent i egoista, únicament guiat i preocupat pels seus propis interessos, en una mena de Germà Gran que estenia les seves mans generosament esbatanades a tots aquells que les volguessin acollir. Oferint-les fins i tot —segons el seu missatge d’investidura— als seus enemics, sempre i quan estiguessin “disposats a descloure el puny”.

En aquest sentit, el discurs que pronuncià a Iowa, quan encara era precandidat, no podia ésser més emblemàtic i atraient: “En comptes de la por, escollim l’esperança. La unitat, en comptes de la divisió, i també escollim enviar un poderós missatge: el canvi està arribant als Estats Units. (…) L’esperança és (…) la creença que el nostre destí (…) serà escrit (…) per tots els homes i dones que no es conformen amb el món tal com és, sinó que tenen el valor de refer-lo tal com hauria d’ésser.

Sens dubte, el que seduí una gran part de la població mundial i féu renéixer la seva tan maltractada esperança, a banda de les seves grans promeses (abandonament de la guerra a l’Irak, tancament del centre de seguretat —per definir-lo d’alguna manera…— de Guantánamo, reforma sanitària, reducció de la despesa armamentística…), fou principalment la seva voluntat de liderar un nou model de fer política, a nivell global, basat en el respecte de la democràcia i els drets humans.

Després de gairebé dos anys i mig de la seva presidència, d’haver estat testimonis de tantes promeses incomplertes, i d’haver sabut en quines desafortunades —per expressar-ho amb suavitat— circumstàncies es  produí la maniobra militar que acabà amb la vida del bàrbar Ossama Bin Laden, potser seria arribada l’hora de demanar-nos si Barack Obama, més que no pas seduir-nos, el que va fer fou enlluernar-nos?

dijous, 5 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Així, sí!

Així, sí! Així sí! Així sí és com es guanyen espais de llibertat! Així sí que podem conèixer, de manera directa i sense intermediaris, quina és la opinió de la població catalana. Així sí que podem expressar-nos sense que d’altres parlin en el nostre nom! Així sí podem creure que la nostra veu es escoltada! Així sí! Així, sí! Sí!

La d’ahir serà recordada, sens cap mena de dubte, com una de les dates claus de la consolidació de la democràcia al nostre país. Malgrat no comptar amb cap mena de suport institucional, d’haver-se de sufragar amb aportacions individuals, d’haver rebut des de fa mesos l’envestida ferotge dels mitjans més retrògrades i involucionistes —alguns d’ells, per desgràcia, a casa nostra— la consulta ciutadana Barcelona Decideix va assolir una participació de 257.645 votants. Un 21,37 % dels convocats —un 18,14 % sobre el padró.

Per més que algun diari decidís divendres seguir el tan criticable exemple dels seus més lamentables homònims espanyols, confonent informació amb opinió, i —el que encara és més greu— opinió amb tergiversació (per no dir manipulació), els ciutadans de Barcelona i d’altres municipis de Catalunya han demostrat que volen fer sentir la seva veu. (En aquest sentit, l’editorial d’aquest periódico no podia ésser més encertat: “Així, no!” Així no s’hauria de practicar mai el periodisme!)

Seguint amb la seva habitual i impecable objectivitat i subjectivitat —una imparcialitat incontrovertible, de pedra picada, que converteix en inexplicable que algun malpensat asseguri que és el Butlletí Oficial del PSOE— avui el diari remarca en portada que només “1 de cada 5 Barcelonins (…) van votar en la consulta (…) per la independència de Catalunya”, posant un èmfasi especial en el fet que es tractava d’una consulta “no oficial” on hi participaven els “majors de 16 anys”.

Curiosament —imaginem que es deu tractar d’un descuit del tot involuntari— la portada no fa cap referència al tant per cent de participació obtingut. Un fet més sorprenent encara si tenim en compte que al seu editorial de divendres destacava que “les successives consultes sobiranistes” havien sofert “una tendència a la baixa” en la seva participació.

En un article complementari fins i tot asseguraven que “les cinc onades de consultes celebrades des de finals del 2009 dibuixen una corba que es precipita de manera imparable: 27,6%, 21%, 17,4%, 14%, 6,5%. La radiografia sociològica catalana s’imposa sense pal·liatius. Més mobilització a la Catalunya interior i a les poblacions mitjanes i petites, i resultats molt més discrets als grans nuclis de l’àrea metropolitana”.

Si era així —aixi, sí!— no haguera estat més lògic dedicar la portada a l’inesperat canvi de “tendència” que es produí? No hauria estat més raonable, més ajustat, informar que “al nucli” més gran “de l’àrea metropolitana” (i de Catalunya, afegiríem nosaltres) la “radiografia sociològica” que es va “imposa(r) sense pal·liatius” fou exactament la contrària a la que ells vaticinaven amb un convenciment tan extrem i inflexible que ratllava la infal·libilitat?

En qualsevol cas, si consideren que el que calia remarcar era que només havia votat “1 de cada 5 Barcelonins”, per quin motiu no van ésser coherents i van seguir el mateix criteri a les eleccions municipals del 2007, destacant en portada que només “1 de cada 7 barcelonins” havia votat al PSC de Jordi Hereu?

dilluns, 11 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, l’11 d’abril del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Sortu: Minority Report 2011

The Minority Report és un relat curt de ciència-ficció publicat el 1956 per Philip K. Dick  —i convertit en pel·lícula l’any 2002 per Steven Spielberg— on es presenta una futura policia, anomenada PreCrim, que deté i empresona als sospitosos de manera preventiva abans que puguin tenir ocasió de cometre cap fet delictiu. I ho fan sense disposar de cap mena de prova, basant-se únicament en les facultats precognitives de tres mutants, que són capaços de preveure els crims abans que no es produeixin.

A banda d’ésser una narració d’una gran força i més que entretinguda —característica que, malgrat alguns canvis introduïts, manté el film— el més gran encert de The Minority Report és el de plantejar un debat d’arrel filosòfica sobre els difusos límits de la llibertat i la seguretat. Cal sotmetre la llibertat a la seguretat? Fins a quin punt és lícit, moralment parlant, detenir i encarcerar persones que no han comès cap delicte —o que, en el millor dels casos, encara no l’han comès. Que encara no ha comès i que, per tant, podria no cometre! El dilema és evident: és pot castigar algú per allò que no ha fet? Es pot imposar una condemna penal preventivament?

El quid de la qüestió el situa amb escaiença Witwe, un dels personatges de l’obra. Es pregunta si aquest sistema de PreCrim no presenta alguns “desavantatges legals” insuperables: ja que s’arresta “persones que no han violat cap llei”. A la qual cosa Jad, un dels seus companys, respon: “Però ho faran!”.

Mentre l’un planteja un dubte existencial, convertint el dubte i la interrogació constant en la base del coneixement i de l’existència humana, l’altre prefereix resoldre el problema ignorant-lo. Pel fet que s’hagi previst un crim, aquest s’ha produir necessàriament? Els fets i les situacions estan predeterminats o bé podem intervenir per canviar-los? El que és el mateix: determinisme o llibertat? Som esclaus o artífexs del nostre destí? Existeix el lliure albir?

En aquest debat, l’opinió de Jean-Paul Sartre no podia ésser més diàfana: «[…] il n’y a pas de déterminisme, l’homme est libre, l’homme est liberté. Si, d’autre part, Dieu n’existe pas, nous ne trouvons pas en face de nous des valeurs ou des ordres qui légitimeront notre conduite. Ainsi, nous n’avons ni derrière nous, ni devant nous, dans le domaine lumineux des valeurs, des justifications ou des excuses. Nous sommes seuls, sans excuses. C’est ce que j’exprimerai en disant que l’homme est condamné à être libre.» * (L’Existentialisme est un Humanisme)

Malauradament, sembla que l’alta justícia (colonial) de l’estat espanyol encara creu en el determinisme: tot i que l’article 3.B dels seus estatuts indicava expressament que la seva formació política “durà a terme la seva activitat des del rebuig de la violència com a instrument d’acció política o mètode per a l’obtenció d’objectius, qualsevol que sigui la seva naturalesa; rebuig que, obertament i sense embuts, inclou a la organització ETA”, la sala 61 del Tribunal Suprem va prohibir ahir la inscripció de SORTU al registre de partits polítics.

El PreCrim i la justícia preventiva, doncs, convertits en mètode de conducta! Quina millor manera de confirmar i validar el que estableix l’article 1.1 de la Constitución: «España es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valores superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.»

dijous, 24 de març del mmxi

 

* Traducció: «[…] no hi ha determinisme, l’home és lliure, l’home és llibertat. Si, per altra part, Déu no existeix, no ens trobem pas al nostre davant valors o  ordres que legitimaran la nostra conducta. Així, no tenim ni darrera nostre, ni davant nostre, en el domini lluminós dels valors, justificacions o excuses. Ens trobem sols, sense excuses. El que jo expressaria dient que l’home està condemnat a ésser lliure.»

Publicat a Tribuna.cat, el 24 de març  del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Solidaritat amb el Tibet

El 10 de març del 1959, en saber que el regim Xinès pretenia obligar al Dalai Lama a traslladar-se a Beijing, i tement el perills que aquest viatge forçat podia suposar per a la seva salut, uns 30.000 tibetans decidiren envoltar, com una marea humana, el Palau Norbulinka per evitar que el seu líder espiritual fos segrestat. Al mateix temps, milers de dones tibetanes marxaren pels carrers de Lhasa exhibint pancartes on es reclamava la llibertat del seu país: “El Tibet, pels Tibetans”.

La reacció de l’exèrcit roig no es féu esperar, el 15 de març les seves tropes posaren setge a la capital. Malgrat la més que evident desproporció entre atacants i defensors, el 19 començà un bombardeig sobre la població que s’allargà fins el 21 i que causà una bàrbara matança, estimada en desenes de milers de víctimes. Des de llavors, el Dalai Lama viu exiliat i el Tibet sofreix una asfixiant colonització per part del seu poderós veí xinés. Una brutal colonització que té com a objectiu l’annexió definitiva de la nació i el territori tibetà.

El sistema usat pel govern xinès per aconseguir el control de la població el coneixem, per desgràcia, més bé que bé els catalans i catalanes, ja que ben aviat farà tres-cents anys que el patim: l’assimilació i la dissolució de les característiques pròpies del país ocupat. Verbigràcia l’aplicació implacable d’un permanent genocidi cultural. Sabent perfectament que el que confereix raó, sentit, coherència i unitat a una nació són els seus trets identitaris —llengua i tradicions, sobretot— el que cal és anar-los arraconant progressivament, substituint-los pels que són propis de l’estat colonitzador.

La fita perseguida és anihilar-los o, si no és possible —si els desagraïts colonitzats es resisteixen— convèncer als naturals del país ocupat que la llengua i les tradicions de l’estat colonitzador són tan pròpies del seu territori com les que històricament l’han caracteritzat. Després de colonitzar-los físicament, cal dur a la pràctica una colonització psicològica, cerebral: convertir-los en uns esclaus agraïts.

Per aconseguir aquesta fita, en primer lloc compten amb la raó de la força. Amb la força que el vencedor pot imposar al vençut. O, per dir-ho en les tan escaients paraules de Torrente Ballester, per  “derecho de conquista”. En segon, amb la força de la justícia colonial, que no tan sols dicta les lleis, sinó que les interpreta i, sobretot, les aplica, d’acord amb els interessos de l’ocupant. Una situació, no cal dir-ho, que en el cas català no s’ha produït mai, ja que, com bé va recordar el príncepe franquista, “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”

Tanmateix, els xinesos —com els nostres tan plurals i generosos colonitzadors espanyols— aviat van entendre que si volien acabar amb la resistència de la població tibetana, que, provinciana com era, es negava obstinadament a sotmetre’s als innegables i fantàstics avantatges de la lengua común i universal xinesa, no els restava altre remei que recórrer al pla B. A aquell pla infal·lible que han aplicat des dels inicis de la història els grans imperis: repoblar el país envaït amb els seus nacionals, substituint els desafectos originaris per afectos colonitzadors.

Afectos que, conscienciats de la seva indiscutible superioritat cultural i intel·lectual, és negaran a aprendre la llengua de la nació ocupada. Més encara, l’aniran bandejant i asfixiant, situant-la al límit de la desaparició. I, amb el temps, convertiran la —teòrica—defensa de la seva llengua en atac i acusaran als colonitzats d’imposar-los amb mètodes feixistes la llengua pròpia —i minoritzada!— del país que els ha acollits…

Afirmant, sense vergonya, que cap infant no pot és privat d’expressar-se o d’ésser educat en la seva llengua materna. Sempre i quan, és clar, la llengua materna sigui la xinesa —o l’espanyola— i no pas l’àrab, el berber, el romanès, l’urdú, el tagal o, no caldria sinó, el quítxua o l’aimara!

divendres, 11 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Diari de Terrassa, el 15 de març del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

El dret a no decidir

El concepte coherència política s’ha guanyat amb escreix el dret d’aparèixer en qualsevol diccionari com a exemple del terme oxímoron! Fins a un extrem tal que bé podríem assegurar que els partits polítics únicament es mostren coherents en la seva permanent incoherència. O bé s’és coherent o bé s’és una formació política. Cal escollir. I, és clar, com que la coherència no dóna per menjar i en canvi els partits fins i tot permeten alimentar —generosament— als familiars que no se’n saben sortir solets…

La preposició de llei de declaració d’independència de Catalunya ha evidenciat de nou que els nostres representants opten per deixar la coherència a casa, junt amb els principis i el paquet de tabac, quan es dirigeixen al Parlament. Començant per CiU, que, convertint en patent de cors aquella seva pràctica consuetudinària que tan escaientment els defineix —la de l’eterna (i la tan ben calculada) indefinició— ha fet honor a les seves arrels cristianes, imitant altra volta Ponç Pilat i rentant-se’n les mans: tot i que una part significativa dels seus diputats —entre ell Felip Puig, flamant nou Conseller d’Interior— són favorables a la independència, tots hi votaran a favor. Pel mateix preu, coherència i democràcia.

Per sort per ells, hi ha qui els supera, i amb escreix. Aquells que —contra tota lògica— s’obstinen en continuar definint-se com a no-nacionalistes no han deixar passar l’oportunitat per donar lliçons de coherència a Convergència i Unió; per demostrar que, per més impossible que semblés d’entrada, que encara es pot ésser molt més coherents i demòcrates —però molt, molt i molt més— que no pas els diputats d’Artur Mas.

Coherents perquè ells, que han convertit la defensa dels drets individuals i de les llibertats en la seva bandera —sobretot quan el que es pretén imposar és l’abassegadora i genocida llengua catalana, per descomptat (o privar als afortunats braus del privilegi fantàstic d’ésser torturats al bell mig d’una plaça pública mentre espectadors àvids de sang els aplaudeixen)— ara s’han proposat impedir no tan sols que tinguem el dret a decidir, sinó fins i tot que disposem de la llibertat de debatre al Parlament sobre la independència!

Demòcrates, perquè aquests no-nacionalistes catalans / si-nacionalistes espanyols han palesat una vegada més quin és el seu concepte de la democràcia: el de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol a fi que prohibeixi que aquesta preposició de llei il·legal, i el corresponent debat, es pugui dur a terme.  Certament, no es pot demanar major coherència a una formació política que la de defensar els drets individuals i les llibertats amb prohibicions. El maig del 1968, als murs ells segurament hi haurien escrit “Prohibit no prohibir”.

I pensar que, encara avui, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del desorientat Joan Coromines —tan provincià i estret de mires com som tots els catalans i catalanes no mentalment colonitzats— defineix democràcia com “pres del llatí tardà, democratia, i aquest del grec, ??????????, govern popular”…! Sort en tenim, de comptar amb uns nacionalistes espanyols —congènitament universalistes i cosmopolites— que ens il·lustren, dia sí, dia també, amb la seva tan enlluernadora i perspicaç intel·ligència!

dimecres, 2 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de març del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix


Quan convé reclamem cadenes

Res més confortador que comprovar com el Parlament defensa la dignitat —tan sovint ultratjada— del nostre país. Quin goig i, sobretot, quina gran tranquil·litat, suposa tenir l’absoluta garantia que els nostres representants polítics són plenament conscients de la seva responsabilitat institucional, que saben mantenir enlairada la flama immarcescible del nostre honor, d’allò que som i volem ésser!

Com ja van demostrar a bastament amb l’elaboració del nou Estatut, tan ambiciós i valent, quan convé saben ésser exigents i contundents alhora. Els nostres excel·lentíssims parlamentaris no es deixen blegar per res ni per ningú: es mantenen dempeus, amb el cap ben alt, fins al final. Els catalans, que segles enrere érem coneguts per la nostra proverbial gasiveria —tan sols car recordar Dante: “l’avara povertà di Catalogna”—, d’un temps ençà som universalment reconeguts i, el que és més important, respectats pel nostre indomable i irrenunciable coratge.

Precisament ha estat el recent exemple de l’Estatut el que ha palesat de manera més diàfana que la nostra fermesa i la nostra valentia causen una autèntica paor arreu: ni a les Cort espanyoles ni al Tribunal Constitucional se’ls va passar pel cap canviar una sola coma del nostre text fonamental. I, menys encara, dels elements bàsics: nació, llengua, règim econòmic… Eren plenament conscients que, d’haver-ho gosat fer, la nostra reacció immediata i irrevocable hauria estat taxativa: «Si amb vosaltres no podem ésser com volem, adéu Espanya!»

No ha de sorprendre a ningú, doncs, la tan terminant i taxativa declaració que han signat els nostres digníssims representants polítics sobre la bàrbara clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià: «El Parlament de Catalunya expressa el seu suport a un acord entre els governs de la Generalitat valenciana i de la Generalitat catalana perquè tots els respectius canals de ràdio i televisió arribin als dos territoris amb normalitat.»

Una declaració —no pas una moció o una resolució: no siguem desmesurats!—que no podria ésser més explícita, més valenta ni més compromesa: cap esment a la llengua, ni als lligams històrics ni al conflictiu terme “País Valencià”! No fos cas que el govern de la comunitat veïna, sempre tan amistós amb el català, es pogués sentir ferit… Abans de res, respecte per les decisions sobiranes —per poc democràtiques que siguin— del territori valencià!

La unanimitat de tots els grups parlamentaris bé s’ho val… Al cap i a la fi, com podrien acceptar els nacionalistes espanyols (disfressats de no-nacionalistes catalans) que es fes referència a la llengua? Si encara es tractés de la lengua común, de la seva… Però és clar, tractant-se de la catalana i la valenciana, que no tenen cap mena de punt de comunió ni de lligam…

Què pot ésser més lògic que els mateixos que argüeixen obsessivament la defensa de la llibertat individual, dels drets de les persones per davant dels dels territoris, quan els feixistes catalans imposem la nostra llengua imperialista a les escoles, a la retolació, a les etiquetes o als cinemes —i fins i tot neguem als braus la seva afortunada llibertat de morir torturats en una plaça pública!—es neguin a signar cap declaració que es refereix a la llibertat lingüística?

Tot amb tot, si la qüestió de l’idioma no tenia cap rellevància, en aquest assumpte, si en tenia tan poca com per a que no calgui fer-hi esment, (si no es tracta d’un tema cultural, sinó estrictament televisiu) per quina raó per quina raó la declaració es limita a donar el “seu suport” a un acord de reciprocitat televisiva entre els territoris català i valencià, en comptes e fer-la extensiva a tots els territoris de totes les comunitats autonòmiques?

divendres, 25 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 25 de febrer  del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix


Presumpció d’innocència

El principi fonamental de la justícia de qualsevol sistema que pretengui definir-se com a democràtic —i més encara quan vol aixoplugar-se sota l’etiqueta de “social i de dret”— és el de la presumpció d’innocència. Aquella vella idea, de caràcter universal i sense excepcions (erga omnes), que garanteix que qualsevol persona és innocent fins que un procediment judicial demostri la seva culpabilitat. Una culpabilitat que, per major seguretat, haurà de quedar demostrada “sense cap ombra de dubte”.

Principi que ja l’antic dret romà va establir d’una manera incontestable: “in dubio, pro reo”. En cas de dubte, aquest sempre haurà d’afavorir l’inculpat. Tan sols la certesa —tan absoluta com ho permetin les proves existents— permetrà condemnar-lo. En cas contrari, el processat haurà d’ésser exculpat.

Des de fa un temps, hem vist com una part de la premsa, sobretot televisiva —i no tan sols la sensacionalista, per desgràcia— ha prescindit impunement d’aquest principi. Ens és fàcil de recordar casos on el detingut per la policia és considerat de manera automàtica com a culpable del fet delictiu que, teòricament, se li imputa. I ho és d’entrada i sense que encara no s’hagi presentat cap mena de prova inculpatòria contra ell.

Se li fa un judici públic paral·lel, previ a l’oficial i sense cap mena de garantia processal, i es decideix que és evidentment culpable. Llavors, si la sentència judicial no es correspon amb el dictamen social, amb la pantomima televisiva, s’alça el crit al cel i s’assegura que el jutge no ha tingut en compte el clamor públic que hi havia contra ell.

Una realitat lamentable —i altament perillosa— que, malauradament, no és en absolut exclusiva de la premsa rosa o groga. No fa pas gaire —el 29 de setembre passat, dia de la vaga general—, el llavors infal·lible Conseller d’Interior, Joan Saura, afirmava, sense cap mena de prevenció ni vergonya, que l’antiga seu del Banesto a plaça Catalunya havia estat desallotjada perquè “aquest edifici es converteix en el refugi de persones que entren i surten però que estan fent il·lícits penals.” Sense que cregués oportú, ni aportar cap tipus de proves ni —avantatges de l’ecosocialisme progressista— haver de referir-se a presumptes o teòrics “il·lícits penals”.

Un costum, pel que sembla, consubstancial als càrrecs de màxim responsable de les forces policials de l’estat espanyol. Com bé ho va demostrar dies enrere el Ministro del Interior, en analitzar la presentació del nou partit abertzale Sortu. Una formació política que s’oferia a seguir el camí de la pau, i que insistia en rebutjar qualsevol tipus de violència, incloent-hi específicament la d’Eta, com tantes vegades se li havia exigit a l’esquerra basca.

Malgrat això, Alfredo Pérez Rubalcaba —segurament en possessió de la Veritat Revelada— no es podia mostrar més taxatiu: “És evident que es tracta de la il·legalitzada Batasuna. I per tant hi ha el que s’anomena continuïtat: és un partit il·legal que ve al registre de partits polítics per a voler ser legal a través d’unes noves sigles i d’uns nous estatuts.”

Certament, no hi pot haver res més tranquil·litzador que saber que el màxim responsable de la seguretat de l’estat té un concepte tan diàfan i precís de la presumpció d’innocència!

dijous, 17 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1102068433871

Comparteix


Features Stats Integration Plugin developed by YD