Quan això ha succeït i Amaiur —malgrat la temptativa d’il·legalitzar-los preventivament, que acordà el Tribunal Supremo però anul·là el Constitucional— ha aconseguit representació parlamentària, la mesa del congrés s’ha valgut d’una més que capciosa estratègia legal per a privar-los del grup propi que els corresponia.

Sens dubte, aquest model seu de donar-los la benvinguda no pot ésser més assenyat ni més productiu: ara que la solució del conflicte basc és més a prop que mai, ara que, per fi, la pau sembla albirar-se més enllà de l’horitzó, els nacionalistes espanyols han alçat de nou la veu —sortosament, tan sols la veu…— per dir: “Així, tampoc!”.

Que Amaiur pogués o no tenir grup parlamentari propi depenia únicament i exclusiva de la interpretació que es fes —o, més aviat, que es volgués fer— de l’article 23 del reglament del congrés, que estableix que: “Els Diputats, en número no inferior a quinze, podran constituir-se en Grup Parlamentari. Podran també [fer-ho] els Diputats d’una o diverses formacions polítiques que, tot i no reunir l’esmentat nombre mínim, haguessin obtingut un número d’escons no inferior a cinc i, almenys, el 15 per 100 dels vots corresponents a les circumscripcions on hi haguessin presentat candidatura (…)”.

Atès que l’article no estableix, com bé ho hauria fet si ho hagués cregut oportú, que el 15 % calgui obtenir-lo a totes les circumscripcions, la lògica jurídica elemental obliga a interpretar-lo en el seu sentit més ampli possible. Les regles tradicionals que provenen del Dret Romà, del Digest, així ho estableixen: “ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus” (“allí on la llei no distingeix, no hem de distingir”), “ubi lex voluit, dixit; ubi nolui, tacuit” (“quan la llei ho vol, ho diu; quan no, calla”).

Amb major raó quan en ocasions anteriors —amb el PNB l’any 1986 i amb ERC el 2004— el 15 % es computà de manera global i no s’exigí pas que s’hagués obtingut a totes i cadascuna de les províncies. En aquest sentit, de nou el Dret Roma és prou concloent: “minima sunt mutanda quæ interpretationem certa semper habuerunt” (“”cal canviar el mínim possible allò que sempre ha tingut una interpretació certa”).

Sobretot si tenim en compte que l’article 23.2 de la Constitució estableix que “[Els ciutadans] tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics”, la qual cosa comportà que el Tribunal Constitucional, quan el PP recorregué la concessió de grup propi a ERC l’any 1986, dictaminés —establint, no cal dir-ho jurisprudència— que “es possible invocar l’art. 23.2 CE front actuacions de las Càmeres que impedeixin o obstaculitzin artificialment l’exercici del nucli de la funció representativa, que contradiguin la naturalesa de la representació o la igualtat entre els representants” (FJ 2, Auto 262/2007).

La qual cosa converteix encara en més indignant el fet que el PP —amb la “col·laboració necessària” del PSOE i de CiU, que s’abstingueren en la votació— es prevalgui il·lícitament d’una interpretació estrafeta d’un teòric informe jurídic (gens concloent, sense data, signatura de lletrat o capçalera) per a negar-li el grup propi a Amaiur. Amb l’agreujant final d’haver convertit allò que el text considerava una possibilitat (“pot entendre’s” [que sigui necessari haver obtingut un 15 % dels vots en totes i cadascuna de les circumscripcions electorals]), en una obligació: “cal entendre[-ho]”.

En ocasions com aquesta, com pot estranyar que hi hagi gent amb un mínim sentit comú que es demani si, en ple segle XXI, és admissible que una gran part del nacionalisme espanyol segueixi preferint, encara, —com Calvo Sotelo el 1936—, “una España roja antes que rota”.

divendres, 23 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de desembre del 2011

Es pot considerar veritablement democràtic un país en el qual un terç de la població no va a votar? Atès que la resposta no pot ésser més evident, res millor que no parlar-ne, mirar cap a una altra banda i fer veure que tot funciona com cal. No fos cas que calgués replantejar-se, de debò de debò, la legitimitat d’un sistema electoral que presenta llacunes democràtiques tan greus —començant per les llistes tancades, seguint per la necessitat de superar un 3 % dels vots per a assolir representació parlamentària, i acabant de rematar-ho amb l’aplicació del mètode d’Hondt— com l’espanyol, que no tan sols permet, sinó que incentiva la perpetuació de les mitjanies i de la ineficiència.

Preocupant abstenció que va lligada a una altra xifra oculta que augmenta encara amb major proporció, sense que ningú en faci referència ni, encara menys, n’analitzi els motius ni les conseqüències: la dels vots en blanc. Vots que no poden ésser més significatius i acusadors, car no admeten les capcioses i interessades interpretacions que s’acostumen a aplicar als vots nuls o a l’abstenció: desinterès dels electors, mandra, fins i tot irresponsabilitat.

No, els vots en blanc no permeten espolsar-se les puces del damunt: apunten, de manera tan directa com diàfana, contra un sistema electoral tan tendenciós com poc proporcional. I, sobretot, contra la vergonyosa utilització que en fan els partits polítics convencionals. El vot en blanc no es pot associar a la indiferència o a l’abúlia, sinó tan sols al rebuig, a la decepció i la crítica d’un mètode electoral que transforma la teòrica representació en una mena de carta blanca i converteix els diputats i diputades en uns dèspotes absoluts durant quatre anys, sense responsabilitats posteriors.

Raó per la qual hi ha un acord tàcit entre els partits i la major part dels mitjans de comunicació afins en no parlar-ne. Al cap i a la fi, per quina raó s’haurien de llançar pedres contra el seu propi teulat, destacant que, a Catalunya, s’ha passat d’un 0,19 % dels vots en blanc (5.693) de la primera votació democràtica, l’any 1977, a un 1,8 % (63.828), enguany? Sobretot tenint en compte que la mitja normal dels anys 1986, 1989 i 1993 no havia mai excedit el 0,66 %.

Proporcions que, en el cas del Senat, són encara més acusades: el 1977 tan sols votaren en blanc 2.303 electors (un 0,3 %), mentre que aquest diumenge optaren per aquesta opció 253.983 votants (un del tot inadmissible 7,41 %). Proporció que ha sofert un augment astronòmic en comparació amb les dades de tres anys enrere, quan el tant per cent era només d’un ja inquietant 2,80 %.

Sempre és preferible negligir o ocultar aquestes escandaloses xifres que no pas reconèixer que hi ha quelcom que no funciona gens bé —que alguna cosa fa olor a podrit, per dir-ho en termes hamletians— a les eleccions espanyoles. I que, per tant, el moviment dels indignats no és pas ni tan minoritari ni tan conjuntural com ens volen fer creure, oi?

dimarts, 22 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

PS: La realitat dels vots en blanc al Congrés esdevindria no ja preocupant, sinó més que alarmant si afegíssim a aquests —com seria natural fer-ho, car aquesta és la seva única raó d’ésser— els que obtingué a la demarcació de Barcelona Escons en Blanc: 40.029 vots (un suport de l’1,53 % dels electors). Si ho féssim —legítimament— així, el total seria de 86.719 vots, que correspondria al 3,32 % de sufragis, la qual cosa els hauria adjudicat de manera automàtica un diputat! Tot i així, seguim pensant que és millor no parlar-ne?

Publicat al Diari de Terrassa, el 25 de novembre del 2011

La primera xifra o idea oculta, o si més no disfressada, és la de l’augment aclaparador dels vots que ha rebut el PP, que li han permès obtenir una majoria absoluta històrica. Certament les dades del Partit Popular han estat espectaculars, obtenint 10.830.693 vots, però no ho són tant si aconseguim abstreure’ns de l’enlluernament i tenim la paciència de comparar-les amb les d’eleccions anteriors.

En primer lloc, perquè, tot i que l’augment és considerable, ha estat únicament de 553.000 vots en relació amb les eleccions del 2008. En segon, perquè la proporció de vots sobre el total, per més que força superior en nombre, tot just supera per un minso 0,10 % (44,62 envers el 44,52) la que assolí José Maria Aznar l’any 2000.

El sostre electoral del PP ha millorat, però no tant com ens volen fer creure. Poden sentir-se satisfets dels seus resultats, però no pas mostrar la desmesurada eufòria que palesen els seus rubicunds rostres. (Eufòria incontinguda que, cal dir-ho, deu ésser especialment feridora pels cinc milions de ciutadans espanyols que pateixen la xacra de l’atur.)

Amb  major raó si tenim en compte que el seu major èxit electoral ha quedat 460.000 vots per enrere del resultat del PSOE del 2008, i els ha situat lluny —en percentatge de vots (44,62 envers el 48,11) però, sobretot, en quantitat d’escons (189 per 202)— de les xifres que obtingueren els socialistes espanyols el 1982.

Com es pot entendre, doncs, que la victòria del PP sembli —i es presenti com a tal, pràcticament arreu—molt més aclaparadora del que ha estat realment? Molt senzill: perquè s’ha basat, principalment, en la més severa hecatombe electoral del PSOE en la història recent de la democràcia. La victòria del Partit Popular no ha estat més que l’efecte del fracàs dels socialistes, que han perdut la barbaritat de 4.316.000 vots (més d’un 38 % dels que obtingueren tres anys enrere), passant del 43,87 % dels vots a un 28’7 %.

Les matemàtiques posen en evidència que el Partido Popular deu tant el seu abassegador triomf com la seva majoria absoluta a l’ensulsiada fulminant del PSOE: si aquests darrers no haguessin renunciat per complet a dur a terme la seva teòrica política d’esquerres —si més no, de centreesquerra— en comptes d’aplicar-ne una de neoliberal i antisocial, si no haguessin sacrificat els seus suposats principis, si s’haguessin limitat a perdre els 710.000 vots que han cedit a Izquierda Unida-Los Verdes, la majoria absoluta del PP hauria estat del tot impossible.

dilluns, 21 de novembre del mmxi

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Talment com si els dos grans partits espanyols creguessin inevitable recobrar el tornisme electoral del segle XIX entre les dretes i les (presumptes) esquerres, i s’haguessin dit: “Si no resta altre remei, farem veure que duem a terme la campanya!”. Sense esforçar-s’hi gens ni comprometre’s gaire, car a ambdós ja els ha anat bé el canvi.

Al PP perquè s’ha passat els darrers set anys evidenciant unes ànsies il·limitades de recobrar el poder a qualsevol preu, encara que això suposés convertir Catalunya —per enèsima vegada!— en el boc expiatori del nacionalisme espanyol, o crispar la més que fràgil situació fins a límits insostenibles, negant fins el pa i l’aigua al seus rivals, sense dubtar en enfonsar aquesta Espanya que asseguren estimar tant en la misèria més absoluta a fi que “cautivo y desarmado el Ejército Rojo” assolissin “las tropas nacionales sus últimos objetivos”.

Al PSOE, perquè ja estava més fart que fart de posar de manifest la seva destructiva negligència un dia sí i l’altre també, incapaç de reaccionar ni, encara menys, d’evitar la imminent col·lisió de l’ingovernable Titànic de nous rics en que la seva pèssima gestió ha convertit l’economia espanyola, i estan encantats de cedir-ne el timó i permetre que siguin els altres els que s’estampin de nassos contra l’iceberg implacable cap on mena l’economia mundial la tirania dels mercats internacionals.

A banda de poder descansar i prendre aire, traspassaran al PP la responsabilitat de dur a terme les brutals retallades de tota mena que seran imprescindibles si l’Estat espanyol no es vol quedar fora de la Unió Europea, retrocedint seixanta anys envers l’asfixiant autarquisme franquista.

La qual cosa, alhora, els permetrà la satisfacció egoista de poder-los pagar amb la mateixa moneda, negant-los la seva col·laboració i criticant-los amb la mateixa suïcida manca de compassió, de consciència i de responsabilitat nacional —sentit de país, en diríem els catalans— que els seus oponents populars.

Recobrant forces per a intentar la reconquesta d’ací a quatre anys, durant els quals el PP haurà patit el desgast inevitable de la llarga i severíssima travessia del desert que els espera. De nou, doncs, el PSOE podrà parlar d’una “dolça derrota”, i el Partit Popular d’una “amarga victòria”.

I els catalans i catalanes, com sempre, seguirem complint disciplinadament amb el nostre paper d’ase dels cops, culpant els espanyols d’allò que tan sols és responsabilitat nostra: de no dir, definitivament i contundent,  «Adèu, Espanya!»

divendres, 18 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Tot d’una, constatant que aquesta descafeïnada argumentació no havia produït els resultats desitjats, i que s’estaven acostant més que perillosament a l’abisme de la pèrdua absoluta de poder, a algun dels assessors del desmemoriat Alfredo Pérez Rubalcaba se li va acudir canviar l’estratègia, acusant els seus rivals de tenir “un programa ocult”. Un programa ocult similar al de la dreta catalana, que no té altre objectiu que desmantellar d’estat del benestar.

La futura exministra de defensa —aquesta excelsa Carme Chacón que no tan sols no sap quant val un cafè, sinó ni tan sols quin és el seu prou generós sou— s’ha afanyat a mostrar-se de nou obedient i ha fet seu l’eslògan, assegurant que el programa ocult del PP se centrarà en aprofundir les retallades socials. Començant, no cal dir-ho, per les pensions i les prestacions d’atur, pilars bàsics del sistema laboral espanyol.

Davant d’aquestes declaracions dels autoanomenats socialistes, hom no sap si ha de prevaldre la perplexitat o la indignació. O, més aviat, una irada combinació d’ambdues… Tot i tenir consciència que la coherència política és un bé cada vegada més i més escàs —fins el punt que ha esdevingut un oxímoron inqüestionable—, com és possible que es pugui acusar, de manera consecutiva, a un mateix partit de “no tenir programa” i de “tenir un programa ocult”?

Amiga Chacón, abans de marxar de nou cap a Espanya i oblidar-te de nosaltres durant quatre anys més, respon-me, si no és demanar-te massa, una sola pregunta: “Com ha de tenir-lo ocult, si havíem quedat que el PP no en tenia, de programa?”

dijous, 17 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

A aquells que criticàvem la (mal anomenada) Llei de Partits Polítics per antidemocràtica, sempre se’ns havia replicat que —segons la seva exposició de motius— el seu objectiu no era pas la il·legalització de l’independentisme abertzale, sinó “garantir el funcionament del sistema democràtic i les llibertats essencials dels ciutadans impedint que un partit polític pugui atemptar, de manera reiterada i greu, contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i les activitats de bandes terroristes”.

Raó per la qual el seu article 9.2. afirmava textualment que: “Un partit polític ha de ser declarat il·legal quan (…) la seva activitat vulneri (…) sistemàticament les llibertats i els drets fonamentals promovent, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones, o l’exclusió o persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual”.

Si de veritat és així, per quina raó no s’ha il·legalitzat Plataforma per Catalunya, partit la declaració programàtica del qual assevera, al punt 5.1, que “Les onades massives d’immigració il·legal augmenten la delinqüència, l’atur i la despesa social, plantegen conflictes lingüístics, religiosos i culturals, així com bosses de pobresa i marginació, constituint una seriosa amenaça per a la identitat i la cohesió social de Catalunya”?

Amb major raó, quan proposa, al punt 5.14 com a “mesures concretes per fer front a la immigració massiva i irregular”, entre moltes d’altres igualment perilloses i discriminatòries, les següents: “Les penes de presó s’incrementaran un 30% més per als immigrants il·legals.”, “Aplicació de taxes municipals especials als comerços estrangers.”, “Ajudes a les iniciatives econòmiques de caràcter privat o corporatiu que estableixin la preferència dels nacionals en l’accés a l’ocupació; els catalans primer”…

Quina altra barbaritat caldria afegir a aquesta abjecta i exhaustiva llista de propostes populistes i demagògiques —que exculpa injustificadament els que provocaren la crisi i converteix irresponsablement i dolosa en bocs expiatoris els que la pateixen més— per a que es consideri que constitueix una apologia de la xenofòbia? HI ha algun dubte que convida a la “persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça”?

Davant de tanta aberració i indignitat, a tots aquells que volem seguir creient en la democràcia no ens resta altre remei que anar plegats i dir-los, amb veu tan alta com clara: La solució a la crisi no passa per dir “Els catalans (o els de casa) primer”, sinó “Els de casa primer… de tot som persones!” Com —i amb— els immigrants!

dimecres, 16 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Amb aquest incontrovertible bagatge empresarial ningú no pot negar-li el dret a demanar-se si “a sobre hem de callar” i criticar amb extrema severitat les injustes i intolerables retallades que està duent a terme arbitràriament el govern de dretes de CiU, que no té altra obsessió malaltissa que la de desmantellar l’estat del benestar que ells defensen a ultrança. I menys si tenim en compte que Iniciativa fins no fa encara un any formava part del govern Tripartit que gestionà amb una tan infal·lible eficàcia l’economia i les finances públiques de la Generalitat.

Excels govern anterior d’esquerres que no cometé l’abjecció de retallar les despeses de sanitat, ni les d’educació —ni les de presidència, ni les de governació, ni les d’interior, ni les de territori i sostenibilitat, ni les de justícia, ni les…— sinó que les augmentà fins a límits insostenibles, llançant alegrement i despreocupada per la finestra els impostos de tots els catalans i catalanes, i llegant-nos un dèficit asfixiant (8.350 milions d’euros) i un deute tan aberrant com inassumible (uns 40.000 milions d’euros, que comporten haver de pagar 4 milions diaris d’interessos!).

Davant d’aquesta realitat incontrovertible —que ni tan sols la desmemòria induïda de la vergonyosa (pseudo)propaganda electoral pot ocultar—, la resposta a la pregunta “…i a sobre hem de callar?”, només pot ésser una: amics d’Iniciativa, com a ciutadans, com a electors, no només no heu de callar, ans heu de parlar tant com sigui possible; ara bé, com a hereus del Tripartit, com a representants d’ICV, com a elegibles, millor que tingueu present allò que heu deixat al darrera vostre, abans de dir segons què…

A no ésser, és clar, que preferiu brandar un altre eslògan electoral —que podríeu compartir perfectament amb qualsevol dels vostres rivals electorals— més explícit, sincer i aclaridor: “…i a sobre hem de ser coherents?”

dimarts, 15 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 15 de novembre del 2011

Malauradament, aquesta ignominiosa i repulsiva progressiva gooebelització de la publicitat política fa la impressió que, en comptes de generar ois, crea prosèlits entre els partits polítics convencionals. En les eleccions del 2006 CiU no dubtà en baixar fins les clavegueres, renunciant a qualsevol principi d’ètica i embrutant-se fins ell coll amb el famós DVD de David Madí, Confidencial.Cat. Un execrable muntatge que féu pensar a un munt de gent si el partit nacionalista no tan sols havia perdut els papers, sinó també la consciència i la decència.

Malgrat que el resultat d’aquella repugnant i inadmissible iniciativa —criticada amb raó per la resta de formacions polítiques com pel Col·legi de Periodistes— fou palesament desastrós, acabant amb les limitades opcions que Convergència tenia de recobrar el Govern, ara pareix que el PSC vol prendre-li el relleu en la degradació propagandística electoral. José Zaragoza, aquest insensible i desnortat epígon socialista de Madí, s’ha proposat demostrar que, per més que semblés impossible, encara es podia caure més baix i sobrepassar tots els límits morals i deontològics imaginables.

Veient el segon vídeo de la campanya —que juga imprudentment amb la por dels catalans i catalanes, causant una alarma social falsa com tan perillosa i intolerable— qualsevol persona que tingui dos dits de front (inclosos la immensa majoria dels votants socialistes, que han de sentir-se per força decebuts i desconcertats), a banda de mostrar-hi un rebuig frontal, no li resta altre remei que introduir un petit retoc a una frase famosa d’Unamuno: superant totes les línies vermelles “Ni vencereu ni convencereu!”

dijous, 10 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

PS: Tot i que —encara roman alguna engruna de seny en la mentalitat teleològica dels propagandistes polítics: congratulem-nos-en!— el PSC ha decidit retirar el vídeo (en una nota, cal dir-ho, que dissortadament ni demana perdó ni reconeix errors), la reflexió segueix essent igualment vàlida: fins quant seguiran els partits entestant-se en llaurar desafecció electoral?

Si la comparteixen, el primer que haurien de fer és demanar la modificació del fa ben poc reformat article 66 de la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG), que —en un oxímoron jurídic que caldria emmarcar— estableix que han de ser garantits “el respecte al pluralisme polític i social, així com a la igualtat, proporcionalitat i la neutralitat informativa en la programació dels mitjans de comunicació”. El gran dubte filosòfic és: com es pot garantir la igualtat i la proporcionalitat al mateix temps si són incompatibles?

Aquesta coartadora, limitadora i antidemocràtica situació de “proporcionalitat” en la informació electoral, que no té parangó en cap país mínimament civilitzat, ha produït uns efectes encara més catastròfics en els debats electorals, que han de repartir el seu temps d’acord amb la seva respectiva representació parlamentària. Transformant, de facto, la pretesa proporcionalitat en una mena de maledicció bíblica —“Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran allò que li queda” (Mt 25. 14-30)—, afavorint la immobilitat de l’etern l’statuts quo imperant, i convertint la participació igualitària en una quimera inassolible: traiem-li la fona a David, no fos cas que importunés Goliat.

Aquesta vergonyosa insensatesa ha arribat enguany al límit de l’absurd al País Valencià, quan la Junta Electoral —a instàncies del PSPV— acordà repartir proporcionalment el temps d’intervenció de cada formació als debats de Canal 9! Atorgant al PP 8 minuts per bloc; al PSPV, 7; i a Esquerra Unida i a Compromís… 27 i 11 segons! Sí, sí ho heu llegit bé: 27 i 11 segons, respectivament! Visca la democràcia i la igualtat d’oportunitats!

Davant d’aquesta esperpèntica imposició, Compromís ha creat una enginyosa pàgina per a que els seus partidaris els facin saber “Què li diries al PP i PSOE… en 11 segons?” S’accepten propostes. Jo els n’ofereixo dues: o be 11 segons de mutisme absolut, o bé una repetir cada vegada una mateixa frase: “I d’això en dieu democràcia?”

dimecres, 9 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Diari Maresme, el 9 de novembre del 2011