Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Defensora del Pueblo en funcions

Votar independència o dependència

Sovint, quan et defineixes com a partidari del dret a decidir i d’un estat propi, la majoria el primer que et demanen és per quina raó no et sents espanyol. Una pregunta que no pot ésser més sorprenent. Sobretot quan el que te la fa és també català. Es pot entendre d’un estranger, que desconegui la nostra situació real, però d’algú que viu aquí? Segurament la qüestió hauria de fer-se a la inversa: com és possible que, maltractant-nos dia a dia com ens maltracten les institucions de l’estat espanyol encara hi hagi catalans i catalanes que tenen interès en sentir-se’n, en seguir-ne formant part?

Darrerament s’ha al·legat com a motiu del desafecte —per dir-ho en paraules de José Montilla— a l’estat espanyol algunes de les declaracions fetes per alguns dels personatges més representatius de la premsa ultra-conservadora i cavernària espanyola. Que si aquest gran savi assegurà que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”, que si aquella altra eminència escriu que els catalans som “com els fills ganduls i lladres”… El llistat d’exabruptes, desqualificacions i greuges seria interminable.

Tot amb tot, malgrat la importància que manifestacions d’aquesta mena poden tenir —sobretot pel fet de palesar una visió de Catalunya estereotipada, negativa i curulla de bilis negra— no hem d’oblidar que no deixen d’ésser opinions particulars de personatges sense representativitat política. És per això que cal considerar molt més greus i preocupants les que provenen de membres de formacions polítiques o d’institucions públiques espanyoles.

Com es pot pretendre que els catalans ens sentim espanyols, per exemple, quan la institució judicial consagrada com a “intèrpret suprem de la Constitución”, el Tribunal Constitucional, estableix (tradueixo i transcric literalment) que “no es jurídicament exigible amb caràcter generalitzat, el deure de coneixement del català”.

O que la Defensora del Pueblo en funcions —tot fent mèrit per a assegurar-se el càrrec— assenyali que “allò que la Constitución dissenya en l’àmbit lingüístic és un marc de llibertat en el qual els drets són predominants i en el que el camp de les obligacions es restringeix a aquest mínim imprescindible que imposa la necessitat d’una lengua común a todos, respecte de la qual no es pot al·legar desconeixement, per fer viables les relacions dels ciutadans en un Estado plurilingüe”. (Els subratllats, per desgràcia, són més seus que no pas meus…).

Com podem ni tan sols plantejar-nos la possibilitat de formar part d’un estat que admet que les seves dues màximes institucions encarregades de la defensa de tots els ciutadans —o només de todos?— manifestin que la llengua que parlem almenys un 15 % dels seus habitants no és “jurídicament exigible”?

És cert que els catalans i catalanes tenim mil-i-una raons per no sentir-nos (o, més aviat, per a que no ens hi deixin sentir), però encara que no fos així, amb aquesta sola ja seria més que suficient! Votar dependència o independència? Ésser una colònia sotmesa o un país lliure? Ciutadans de segona o simplement ciutadans? Seguir agenollats o viure dempeus?

Creiem, de debò, que hi ha elecció? Ens hi juguem el respecte, la dignitat… i la nostra pura i simple supervivència!

dissabte, 27 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1011287952257
[download#327#image]

Comparteix

 



Si que tenim la pell fina, a Catalunya!

Sense dubte, d’entre tots els habitants del planeta Terra, som els catalans i catalanes el que tenim la pell més fina i delicada de tots! Realment, no podem ésser més suspicaços i mal pensats!

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua?  La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#50#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 24 d’agost del 2o1o

Features Stats Integration Plugin developed by YD