Pel que a la religió es refereix, la situació és exactament la mateixa. Per més que la Constitución declari l’estat com laic i reconegui la pluralitat de creences, tan sols una religió —la catòlica, apostòlica i romana— és objecte de reconeixement, protecció i finançament. Les altres, com en el cas de les llengües i les nacionalitats, són acceptades. O, per dir-ho més exactament, tolerades. Si més no, teòricament.

La majoria de les forces progressistes (llastades encara pel seu anticlericalisme històric) critiquen per injusta aquesta realitat. Afirmen que és contrària al principi d’igualtat jurídica. Llancen el crit al cel i es demanen per quina raó situacions que no poden ésser més similars són tractades de manera diferent. «Per quin inconfessable motiu —clamen— les altres religions majoritàries no reben el mateix suport que la catòlica, si els drets humans i els tractats internacionals que els regulen obliguen a tractar idènticament les situacions semblants?»

Una justa reclamació que tots hauríem de fer nostra sense vacil·lar…, si no fos per una raó bàsica i fonamental: només es pot exigir l’estricte compliment del principi d’igualtat quan es respecten precisament els drets humans. Entre ells, el de la igualtat. El de la igualtat efectiva i sense excepcions. Com es pot reclamar l’aplicació del principi d’igualtat sense respectar-lo, fomentar-lo i dur-lo a la pràctica? Més encara, quan el teu credo estableix un dels seus pilars sobre la desigualtat, ja sigui per raó de raça, de creences o de sexe.

Com podria, un estat que es defineix com a “social i democràtic de dret”, prestar recolzament a una religió si aquesta converteix la marginació de la dona en una de les bases fonamentals del seu pensament i funcionament? Com es podria consentir que li conferís algun tipus d’ajuda o consideració si els seus postulats mantinguessin la dona en una situació permanent de subordinació, humiliant i vergonyosa?

Com pretenen les grans religions monoteistes sobrevingudes que l’estat espanyol les reconegui i les iguali amb la catòlica si persisteixen a fer patent, un dia rere l’altre, que el sexe femení és inferior al masculí? Més encara, que ha d’estar al seu servei?

Si es volen equiparar amb la religió tradicional a casa nostra per què no comencen per imitar-la en aquest punt? Per què no fan com l’església catòlica, que mai no ha establert distincions en funció del sexe ni ha discriminat ni considerat inferiors les dones pel sol fet d’ésser-ho…, ordenant i consagrant indistintament tant sacerdots com sacerdotesses?

dissabte, 6 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#222#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de novembre del 2o1o

Deixant aquesta consideració ètica de banda, no costa gens imaginar-se com hauran arribat a patir, aquestes pobres trenta-tres persones tancades durant seixanta-nou dies gairebé a set-cents metres sota terra, en un espai de poc més de 50 metres! En una situació així, aïllats de tot i de tothom, només es deu mantenir una esperança: la de poder-ne sortir. La de poder-ne sortir com més aviat millor. Viure empresonat entre quatre parets, asfixiant-te, sense veure claror per enlloc, no pot ésser més angoixós i enervant. Dins d’un túnel, només es pot esperar poder tornar a veure la llum, un dia o altre.

Els catalans i catalanes sempre hem sentit una especial estimació pel poble xilè. Una empatia provocava en part pel fet que una mateixa data —la de l’onze de setembre— ens agermana: si ells patiren el cop d’estat que acabà amb la vida de Salvador Allende i amb el seu incipient règim democràtic, a nosaltres ens foren escapçats els nostres drets i llibertats nacionals seculars.

Precisament per aquesta raó, potser en podríem prendre exemple, d’aquesta experiència xilena… Com no ens hauríem d’identificar, amb els 33 miners sepultats a la mina? Com ells, els catalans i catalanes, tot just sobrevivim closos en una mina fosca que ens impedeix respirar i veure la llum. Una mina soterrada sota la superfície d’un estat, l’espanyol, que ho sepulta tot sota la seva ombra unitària. Privant-nos de l’exercici d’una de les funcions humanes més elementals, la de la llibertat.

Això sí, amb dues grans diferències. En primer lloc, que no duem 69 dies empresonats sinó que ben aviat complirem tres-cents anys d’enclaustrament. En segon, que el govern espanyol no tan sols no està disposat a destinar diners al nostre rescat, sinó que els inverteix en sufragar institucions —el Tribunal Constitucional i el seu company de fatigues el Defensor del Pueblo (per no esmentar el seu gloriós ejército)— que tenen la missió sagrada de mantenir-nos amb les ales tallades i ben engrillonats.

No seria, doncs, el moment d’imitar els nostres germans xilens? No ha arribat ja l’hora d’actuar amb coratge i d’apostar per la única opció que ens garanteix abandonat la mina que ens asfixia i poder veure un xic de llum al final del túnel? Fins quan ens resignarem a viure en la foscor —en l’oblit i la marginació— en comptes d’atansar-nos a la llum clara de la independència?

divendres, 15 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#292#image]

Comparteix

És, per damunt de tot, aquell que és sempre al lloc on ha d’ésser. Aquell que es manté serè i avança, encara amb major vigor, quan tots els altres tremolen s’aturen i se submergeixen en una mar de confusions i indecisions que els bloqueja i els paralitza. Aquell que es mostra segur quan els altres vacil·len. Aquell que es manté dempeus quan tots els altres s’agenollen, cauen o s’ensorren. En síntesi, és justament aquella persona que no falla mai quan no pot fallar.

No cal dir que és justament el que el nostre país li cal, quan tot sembla trontollar. Quan un grapat de magistrats nomenats a dit, desacreditats, il·legítims, caducats i ben poc comprensius han decidit esborrar d’un cop de ploma els desitjos i esperances d’una nació sencera. D’una nació que aquests ínclits i infal·libles guardians de l’ordre, la unitat — de la patria in saecula saeculorum “indissoluble”— i la llengua universal comuna ni tan sols tenen la mínima delicadesa d’admetre que sigui definida com a tal en la reserva asèptica del preàmbul…

En un instant com el que estem vivint —en l’instant nefast que ens toca malviure— on quants que habiten ben lluny imposen el seu criteri arcaic, desfasat, immobilista, restrictiu i gasiu a la majoria dels que vivim a casa nostra, negant-se en banda a acceptar-nos com som i com volem ésser, l’empenta i el guiatge d’un líder és més necessari que mai. Un líder que sàpiga dir i fer allò que la majoria de la societat —que és la que de debò importa— vol que digui i que faci. Un líder sòlid, sense nuances de cap mena, que encarni i defensi l’evident voluntat de la ciutadania.

Per aquest motiu, no podem sentir-nos més satisfets i orgullosos quan el carismàtic, vigorós i sempre decidit José Montilla, amb la seva embranzida messiànica habitual, assegura que “El PSC defensarà l’Estatut aquí i a tot arreu on estem representats i tenim responsabilitats. Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut i res més que l’Estatut!”.

A banda de demanar-nos a quin Estatut es refereix —a l’aprovat pel 90 % dels representants del Parlament?, al que patí el “ribot harmonitzador” del camarada Alfonso Guerra?, al que han li·liputitzat els excelsos i generosos membres del Tribunal Constitucional?— ja podem sospirar, alleujats. L’experiència recent ha evidenciat que ho podem deixar en les seves mans: si ho els socialistes catalans ho segueixen fent com fins ara, d’ací a quatre dies ja no caldrà que ens en preocupem més…

És clar que, si li cal ajuda, potser podria demanar-li un cop de mà al seu cap major, Rodríguez Zapatero, aquell fidel complidor que garantí que “aprovaria l’Estatut que sorgís del Parlament…! Si l’amic dels catalans, aquell que prometia que si guanya el PSC, guanya Catalunya”, no se n’acaba de sortir, sempre pot demanar ajuda a Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo que compartí amb el PP la satisfacció i el privilegi de presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut!

divendres, 9 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#75#image]

Comparteix

Cal, per consegüent, que ens llevem la son de les orelles i ens afanyem a signar un manifest a favor del jutge més emblemàtic i característic de la cada dia més imprescindible, objectiva, despolititzada i infal·lible Audiencia Nacional… Abans de res, doncs, felicitar a tots aquells que s’han afegit a la campanya a favor del magistrat més respectuós amb els drets humans que la història mai hagi conegut! Felicitats, doncs, entre d’altres, a Rosa Regàs, Pilar Rahola, Mercedes Milá, Juan Marsé, Isabel Coixet, Carlos Jiménez Villarejo, Joan Manuel Serrat.

Davant de l’hostil i imperdonable fustigament que està patint el pobre Garzón per part de la dreta més cavernària —sovint més propera a la casernària que no convindria— potser recobrar la sapientíssima proposta d’uns anys enrere que pretenia presentar la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau 2002. L’infatigable lluita a favor dels drets humans que ha dut a terme al llarg dels darrers decennis el més modest i discret jutge de l’Audiencia Nacional ho mereixeria a bastament…

De fet, segurament ni caldria presentar-ne la candidatura, el selecte jurat suec li concediria directament el Nobel sense necessitat de deliberacions tan aviat com els fos lliurat un breu resum del seu inimitable i immaculat currículum judicial! Ben cert que sí! Només caldria començar adjuntant còpia de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, que estimava, en el seu punt 160, que les autoritats judicials de l’estat espanyol, en ocasió de la detenció de 17 independentistes l’any dels Jocs Olímpics, havien violat “l’article 3 de la Convenció per a la salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats fonamentals”!

Article que, sota el títol ben explícit de “Prohibició de la tortura”, estableix que “Ningú no pot ésser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants”… Com podem negar els més alts honors, tan judicials com morals, a l’instructor que ordenà unes detencions que no respectaren aquest principi? Més quan al procés se l’anomenà “operación Garzón”… Que fou, en conseqüència, el responsable d’un processament que, segons el Tribunal, “rebutjà les demandes relacionades amb la incorporació al dossier de les proves aportades al procediment (…) privant-se així de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants] ”.

Si calguessin —tot i que el més provable és que fossin del tot innecessaris— més arguments al seu favor per que els acadèmics d’Estocolm nomenessin, per aclamació, Baltasar Garzón Premi Nobel de la Pau, es podrien presentar addicionalment altres dades que demostren la seva humanitària tendència a equiparar nacionalisme (no espanyol, per descomptat) amb terrorisme: empresonament d’Arnaldo Otegi, de Rafa Díez, exsecretari general de LAB, clausura d’EGIN i EGIN Irratia, tancament de la revista Ardi Beltza, de Gestorak (Proamnistia), il·legalització de Batasuna, de Segi, d’Askatasuna…

Com podem els demòcrates, en aquestes circumstàncies, no afegir-nos a un manifest que tenia el propòsit d’investigar els crims de la dictadura franquista? Com no podem recolzar a un escrit «En suport de Baltasar Garzón», el més coherent i sensible dels jutges, que acusava a Franco i altres membres del seu govern de “detenció il·legal forçada de persones en un marc de crims contra la humanitat”? Què hi pot haver de més horrible, oi senyor magistrat, que la “detenció il·legal” de persones?

Més que no pas el Nobel de la Pau, com no se li ha acudit a ningú proposar-lo com a Comandant Vitalici de les Forces Armades espanyoles, per la seva incessant, innegable i impagable contribució a la defensa de la “integritat territorial” de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible” que en principi la Constitució tan sols encomanava a l’exèrcit?

Un alt honor d’estat que mereix —almenys tant com l’actual Defensor del Pueblo— sobradament aquest inqüestionable paladí dels Drets Humans, aquest martell d’heretges i de trenca-pàtries per la seva irrenunciable defensa dels drets fonamentals: això sí, no pas dels Drets Humans Universals, sinó dels Drets Humans… espanyols!

dijous, 20 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#129#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de maig del 2o1o

Aquesta desigualtat de tracte i de reacció no deixa d’ésser sorprenent. Més quan al PP ningú no li pot negar la seva coherència: és un partit espanyol, unitarista i unificador i no se n’amaga. Només cal recordar els viatges de Manuel Fraga —junt amb Samaranch, un dels més preclars paradigmes dels “demòcrates de tota la vida”— a Euskadi aixoplugat gallardament sota un paraigua amb la bandera espanyola. Acompanyat, tot cal dir-ho, d’un bon grapat de cepats guardaespatlles…

Una coherència política que ha palesat de nou amb l’Estatut. Mentre el PSOE se situava de nou en la indefinició més absoluta i ens oferia de bell nou la representació de la coneguda obra “Ni si, ni no, sinó tot el contrari” —em disfresso de PSC i aprovo l’estatut; hi envio el podador oficial, Alfonso Guerra, per a aigualir-lo; li dono el cop definitiu mitjançant el Defensor del Pueblo—, el Partido Popular va declarar-s’hi en contra des del primer dia. I, consegüentment, presentà un recurs d’inconstitucionalitat per acabar d’esquarterar-lo. Com el PSOE, doncs, però a cara descoberta.

La mateixa coherència que cal destacar en l’encara coent cas del díptic contrari a la immigració de Xavier Garcia Albiol. Ho va deixar ben clar la sotssecretària d’organització del PP, Ana Mato, en afirmar que el seu partit “no té res a veure” amb els fullets que repartia el seu dirigent de Badalona. Un aclariment del tot innecessari, per altra banda: què podia fer pensar que hi estigués relacionat? Potser que el repartia Garcia Albiol? Que la fotografia que s’hi presentava era del seu regidor? Què duia les sigles del PP?

Com que no hi tenen “res a veure” Maria Dolores del Cospedal, la secretària general de la formació, tampoc no va creure imprescindible aclarir quines eren les “mesures internes” que tenien previst prendre per l’actuació del seu representant polític a l’ajuntament. Segurament aplicaran l’infal·lible sistema que acostumen a dur a terme els partits intel·ligents: obrir un expedient informatiu… i esperar a que no se’n recordi ningú per a cloure’l discretament!

Això sí, es va afanyar a aclarir que la intenció del president del PP a Badalona en repartir el pamflet “no era tenir un comportament xenòfob”! És clar que no, qui s’ho podria pensar, això? Només cal veure’l per adonar-se que era un document conciliador, integrador, partidari de la multiculturalitat, que predicava les virtuts del mestissatge.

Com tampoc no tenien cap tint ni voluntat racista ni discriminatòria les seves declaracions posteriors a Catalunya ràdio: “Els individus romanesos gitanos que estan instal·lats a la meva ciutat, en la immensa majoria, han vingut a delinquir”… No pot ésser més evident que Xavier Garcia Albiol no és gens xenòfob ni té cap especial animadversió —per dir-ho elegantment— contra els estrangers, ni menys encara contra la població romanesa! Quina culpa en té, el pobre, si resideix en una població condemnada a conviure amb una ètnia que en comptes de dur els seus nens “al col·legi els fan anar als caixers a robar a les senyores”…

Si Esteban Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, va creure necessari demanar disculpes per les “extremadament desafortunades” declaracions que havia fet el seu regidor de Badalona, què en pensarà, d’aquestes darreres, tan aclaridores de la seva manera de pensar i de l’estima i la consideració que li mereix la població romanesa?

El més sensat i coherent, en un partit tan com honest i seriós com el Popular, seria que algun dels seus dirigents exigís a la presidenta del partit a Catalunya que obrís un expedient disciplinari a Garcia Albiol… Tanmateix, em temo que ningú no gosarà pas fer-ho, ja que —en estricte compliment de la coherència que caracteritza al seu partit —primer caldria que se l’obrís a ella mateixa… per haver-lo acompanyat en la seva passejada per Badalona, tot ajudant-lo a repartir els famosos díptics de la discòrdia!

Sentir declaracions García Albiol

divendres, 7 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#174#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 8 de maig del 2o1o

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#179#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#52#image]

Comparteix