Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

debat

Per a Catalunya és el mateix Rubalcaba que Chacón

Avui se celebra el 38è Congrés del PSOE, on s’escollirà qui ha d’ésser el nou líder del (teòric) socialisme espanyol. Des d’un punt de vista nacional, les diferències entre els dos opositors, si hi són, són imperceptibles: Rubalcaba és un espanyolista de pedra picada, hereu d’Azaña i de Negrín, amb una visió centralista i unificadora; Chacón, una (ex)catalana regenerada per a la causa común per un lífting —gairebé una lobotomia— espanyolitzador que li ha netejat la pell, i l’ànima, de la impuresa ignominiosa d’haver nascut a Catalunya.

A fi d’alliberar-se de la intolerable tara que comporta aquest pecat original, i capital, no tan sols va recórrer a les arrels familiars per fer la presentació de la seva candidatura a Almeria, lluny del territori desafecte, sinó que, com a bona conversa, ha invertit la major part de la campanya en fer profusió de la seva nova fe espanyola. Culminada amb la seva afirmació contundent que “tot el PSC està en contra del Pacte Fiscal” per creure que és “profundament insolidari”.

Declaració que ben segur haurà acollit amb fervor Pere Navarro —el partidari del “catalanisme social centrat en els catalans i en les catalanes, en tots i totes, no només en uns quants”— però que contribueix a allunyar encara més el PSC del llegat de Josep Pallach, aquest pioner socialista, al record del qual asseguren mantenir fidelitat… cada vegada que el traeixen.

Per desgràcia, molt ens temem que el fundador de Reagrupament Socialista, transformat posteriorment en PSC-Reagrupament, hauria estat incapaç d’entendre, i no diguem ja d’acceptar, conceptes tan funambòlics com el del “catalanisme no nacionalista” propugnat des de fa tants anys pels socialistes catalans. Tant el líder del PSC com la (més que probable) futura líder del seu Germà Gran, el PSOE, farien bé recobrar i llegir El nostre combat, una de les obres cabdals de Pallach.

Un llibre ben interessant, reeditat precisament l’any 2005 per la Fundació Campalans, definida a ella mateixa com el “laboratori d’idees del PSC”. Amb major raó si tenim en compte que Carme Chacón és membre del seu Patronat.

Si ho fessin, potser s’adonarien de la importància que hauria de tenir tant la C de les seves sigles —una C que, des que l’estudi Claret Serrahima la destacà al seu nou logotip, cada dia s’aigualeix més i més— com el concepte de Nació: “Per a nosaltres, socialistes catalans, l’existència de la nació catalana és una realitat d’ordre sociològic i històric que s’expressa en la llengua, en els costums, en el dret i, sobretot, que dóna origen a un fet de voluntat col·lectiva”.

Tanmateix, si no són gaire amants de la lectura, o consideren que no és necessari retrocedir tan enrere per tal de recobrar les arrels i esdevenir un partit socialista eminentment i primordial català, potser n’hi hauria prou amb escoltar l’opinió d’un dels representants del sector catalanista del PSC —que ambdós, tot segant-los l’herba sota els peus, neguen que existeixi—, Ernest Maragall.

L’antic Conseller d’Educació ho podria cridar —o escriure al seu bloc— més fort, però no pas més clar: “No serà a Sevilla, ni aquest cap de setmana, que el socialisme català pot trobar la [sic] orientació perduda. Haurem de seguir buscant entre nosaltres mateixos, junt a tots els progressistes de Catalunya, per formular el projecte que necessitem i donar-li la concreció de proposta i lideratge que la societat catalana espera i exigeix.

 dissabte, 4 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Millors col·legis de Catalunya

Amb aquest tan categòric títol —en espanyol, por supuestoLa Vanguardia publicava, encartat dins del seu diari, aquest dilluns un espectacular monogràfic especial dedicats a les escoles del país. Una més que lloable iniciativa, si tenim en compte que abans d’un mes es duran a terme les inscripcions escolars per al curs 2012-2013 i, per tant, res no pot ésser més adient que oferir informació als pares i mares per a que puguin escollir entre la “cada vegada més nombrosa i variada [oferta d’estudis]” (p. 4).

Cal agrair doncs al centenari diari l’inestimable servei que suposa haver posat a l’abast del públic una “informació completa, clara i actualitzada sobre l’oferta d’estudis”, que el mateix monogràfic considera “imprescindible per a poder escollir bé” (p. 4). Per a la qual cosa, estableix tot un seguit de criteris encaminats a assolir una “bona elecció”. Criteris que, segons remarquen a peu de pàgina i en negreta, es basen en una innominada i genèrica “informació facilitada por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya”.

Amb aquestes afirmacions, no costa gens imaginar-se l’afany i l’interès amb el qual moltes famílies es disposaren a treure partit de la informació que oferia un monogràfic avalat pel prestigi i la fiabilitat de La Vanguardia. Diari que ha repetit fins a l’extenuació que la confiança i el respecte dels seus subscriptors i lectors constitueix un dels seus pilars bàsics irrenunciables.

Però encara costa menys imaginar la seva decepció —quan no indignació— immediata i consternada: el monogràfic no tan sols no brinda una “informació completa”, “imprescindible per a poder escollir bé” —car únicament hi apareixen un nombre proporcionalment reduït d’escoles, cap d’elles públiques— sinó que es tracta, purament i simple, d’un publireportatge.

I, el que és més greu: d’un publireportatge camuflat —per no dir encobert. No hi ha, en ni una sola de les 24 pàgines, cap indicació que aclareixi que es tracta de publicitat. Ans al contrari, l’aspecte general —presentació general, tipus de lletra, distribució…— són idèntiques al diari, i totes i cadascuna de les pàgines duen, a l’encapçalament, la marca habitual, i inconfusible, de “La Vanguardia”…

Davant d’aquest fet, el primer que hem de demanar-nos és si el codi deontològic del diari no preveu la necessitat —aquesta sí, del tot imprescindible— de diferenciar, amb una claredat meridiana, informació de publicitat?

En segon lloc, compta el monogràfic, realment, amb el suport —o almenys amb l’aquiescència— del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya? Si la resposta és positiva, per quina raó es posiciona tan palesament a favor de l’escolarització concertada i privada? Si és negativa, per quina raó no s’ha afanyat a desmarcar-se’n? O han preferit, també, retallar el sentit comú?

Per últim, però no per això menys rellevant, quins han estat els indicadors o barems fefaents que ha seguit La Vanguardia —o la seva entitat col·laboradora, Estudios de Prensa Industrial, S.L— per determinar, i afirmar de manera tan taxativa, quines eren les millors escoles de Catalunya?

Ha tingut accés a un dels més ben guardats secrets del nostre país: als rànquings de resultats de selectivitat de totes les escoles? O bé als de l’informe PISA? O, senzillament, i sense cap mena d’escrúpol de consciència, el rànquing de qualitat que ha seguit ha estat, únicament i exclusiva, econòmic?

Segons el seu infal·lible criteri, són els “millors col·legis de Catalunya” —recordem de nou el tan modest i objectiu títol del monogràfic— aquells que es poden permetre el luxe de pagar les gens econòmiques tarifes publicitàries dels autors (pràcticament invisibles) d’aquest pretesament o ambigua monogràfic informatiu de La Vanguardia?

La qual cosa, emfatitzem-ho, comporta l’efecte pervers —ens esforcem a creure que no intencionat— d’eliminar d’entrada i d’arrel totes les escoles públiques. Realment no n’hi ha cap, ni una de sola!, que es pugui comptar entre les millors?

Creuen de veritat que el nivell qualitatiu de les escoles depèn en exclusiva del seu factor econòmic? Del fet que puguin pagar els més de 15.000 euros que costa una pàgina sencera de publireportatge o els més de 10.000 de mitja pàgins? Pagant sant Pere Canta (i les escoles esdevenen, automàticament, millors)?

No és aquest intent de camuflar un reportatge publicitari, pagat íntegrament pels seus anunciants, com a informatiu —aprofitant-se de la innegable pàtina de prestigi i d’autoritat d’un mitjà tan important com La Vanguardia—, en el millor dels casos, una manera ben poc elegant d’actuar? Una mostra d’immoralitat difícilment defensable?

Si la prevaricació suposa dictar, sabent-ho “una sentència o resolució injusta”, com hauríem de definir una actuació periodística que, sabent-ho, indueix —en la més benèvola de les interpretacions— a la confusió, presentant un reportatge publicitari com a informació (i més encara en una matèria tan sensible com és l’educació)?

dijous, 26 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Conspiració feixista contra Baltasar Garzón

Els extrems acostumen a fregar-se. En una mostra de sostenibilitat que els honora, alguns representants de l’esquerra han decidit reciclar aquella cèlebre frase del recentment desaparegut Manel Fraga (La calle es mía) i s’han llençat al carrer a defensar el tan imparcial, infal·lible i intocable Baltasar Garzón, paradigma emblemàtic de la Justícia Universal en majúscules.

Uns dos-cents acèrrims simpatitzants del quasi diví magistrat de la tan democràtica Audiència Nacional es concentraren a les portes del Tribunal Suprem, protestant aïradament contra la indigna i injustificada incriminació d’aquest màrtir legal que va gosar iniciar un procediment legal contra el franquisme. “Feixistes i corruptes jutjant un jutge; això és el món al revés!”, “Fora feixistes del Suprem”, s’esgargamellaven.

Gaspar Llamazares —sempre disposat a donar un cop de mà a tot el que faci flaire de PSOE— assegurava que allò no era més que una confabulació judicial per acabar, al preu que fos, amb l’insigne magistrat. Per la seva banda, l’ex-catalana Carme Chacón, en una mostra excelsa de coneixements jurídics, argüia que “alguna cosa falla quan es jutja un magistrat per perseguir un cas de corrupció”.

Tant les dues eximies personalitats com els seus nombrosíssims acompanyants tenen tota la raó: només una “confabulació” dels hereus judicials del franquisme o un error colossal pot explicar que es processi Baltasar Garzón! No es tracta de justícia, sinó de revenja! Això li passa per haver-se atrevit a jugar amb foc. Per analogia amb l’església catòlica, podríem dir: amb el franquisme hem topat. El seu processament tan sols es pot deure a una venjança: “Ho sap tothom, i es profecia”.

Sempre és bo que dirigents polítics facin pedagogia i posin les coses al seu lloc, en comptes d’encendre —innecessàriament i injustificada— els ànims, crispar l’ambient i causar alarma social, com han fet tan sovint els del PP. En alguna cosa s’ha de notar la diferència abismal, sobretot de caràcter ètic, que separa la dreta de l’esquerra! La raó de la força, de la força de la raó!

Què hi té a veure que el candidat a Nobel de la Pau hagi pogut incórrer, presumptament, en dos delictes que no tan sols són els més greus i intolerables que pot cometre un jutge, sinó que soscaven —quan no anihilen— els drets dels acusats a una protecció judicial real i efectiva?

Què hi fa que hagi pogut cometre un delicte de prevaricació —que, segons l’article 446 del codi penal espanyol, es produeix quan “El jutge o magistrat, sabent-ho, dicta [una] sentència o resolució injusta”— o que hagi pogut intervenir, il·legalment, les inviolables comunicacions entre un acusat i el seu advocat defensor, enderrocant el pilar bàsic de qualsevol defensa jurídica que pretengui merèixer-ne el nom?

Ben segur —oi amics Llamazares i Chacón— que tot això formava part de la confabulació i la conspiració feixista: no fou l’infatigable defensor dels drets humans qui, presumptament, ordenà les escoltes il·legals en l’anomenat “cas Gurtel”, ni qui va obrir una investigació penal per jutjar uns delictes sobre els quals era conscient que no tenia competència legal…! No fou ell, no!

El més provable és que fos algun conspirador feixista infiltrat a l’Audiència disfressat com ell. O, per què no?, algun dels 17 independentistes detinguts l’any dels jocs olímpics en la coneguda “operación Garzón” —instruïda per ell com a president del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional—, que, segons el punt 159 de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, foren privats “de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants]”.

 divendres, 20 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 23 de gener del 2012

Comparteix

La síndrome d’Estocolm de CiU

Com és prou sabut, la síndrome d’Estocolm és un estat de pertorbació mental que pateix la víctima d’un segrest mitjançant el qual desenvolupa una relació de comprensió i fins i tot d’estimació envers el seu segrestador. En alguns casos, com els de violència de sexe o domèstica, el lligam emocional creat comporta un lligam patològic que impedeix separar-se d’aquell que et maltracta.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Comparteix

Luis de Guindos, la millor elecció

Davant la satisfacció de les autoritats europees, el govern espanyol ha canviat el president que parlava —i, sobretot, prometia— més del compte pel que mai no diu res ni es compromet a res. Mariano Rajoy ha convertit el silenci, la indecisió i, fins i tot, la inacció en la seva patent de cors. La seva impertorbable passivitat ha pres model del vell adagi que estableix: “Qui res no fa, no s’equivoca”. Això sí, sense ésser capaç de copsar el seu rerefons irònic.

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Comparteix

El Congrés dóna la benvinguda a Amaiur

Els dos grans partits (mal) anomenats constitucionalistes espanyols porten anys reiterant de manera obsessiva que a Euskadi no hi podria haver mai democràcia fins que Eta no es dissolgués i l’esquerra abertzale s’adaptés a la Llei de partits polítics que crearen ad hoc.

Quan això ha succeït i Amaiur —malgrat la temptativa d’il·legalitzar-los preventivament, que acordà el Tribunal Supremo però anul·là el Constitucional— ha aconseguit representació parlamentària, la mesa del congrés s’ha valgut d’una més que capciosa estratègia legal per a privar-los del grup propi que els corresponia.

Sens dubte, aquest model seu de donar-los la benvinguda no pot ésser més assenyat ni més productiu: ara que la solució del conflicte basc és més a prop que mai, ara que, per fi, la pau sembla albirar-se més enllà de l’horitzó, els nacionalistes espanyols han alçat de nou la veu —sortosament, tan sols la veu…— per dir: “Així, tampoc!”.

Que Amaiur pogués o no tenir grup parlamentari propi depenia únicament i exclusiva de la interpretació que es fes —o, més aviat, que es volgués fer— de l’article 23 del reglament del congrés, que estableix que: “Els Diputats, en número no inferior a quinze, podran constituir-se en Grup Parlamentari. Podran també [fer-ho] els Diputats d’una o diverses formacions polítiques que, tot i no reunir l’esmentat nombre mínim, haguessin obtingut un número d’escons no inferior a cinc i, almenys, el 15 per 100 dels vots corresponents a les circumscripcions on hi haguessin presentat candidatura (…)”.

Atès que l’article no estableix, com bé ho hauria fet si ho hagués cregut oportú, que el 15 % calgui obtenir-lo a totes les circumscripcions, la lògica jurídica elemental obliga a interpretar-lo en el seu sentit més ampli possible. Les regles tradicionals que provenen del Dret Romà, del Digest, així ho estableixen: “ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus” (“allí on la llei no distingeix, no hem de distingir”), “ubi lex voluit, dixit; ubi nolui, tacuit” (“quan la llei ho vol, ho diu; quan no, calla”).

Amb major raó quan en ocasions anteriors —amb el PNB l’any 1986 i amb ERC el 2004— el 15 % es computà de manera global i no s’exigí pas que s’hagués obtingut a totes i cadascuna de les províncies. En aquest sentit, de nou el Dret Roma és prou concloent: “minima sunt mutanda quæ interpretationem certa semper habuerunt” (“”cal canviar el mínim possible allò que sempre ha tingut una interpretació certa”).

Sobretot si tenim en compte que l’article 23.2 de la Constitució estableix que “[Els ciutadans] tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics”, la qual cosa comportà que el Tribunal Constitucional, quan el PP recorregué la concessió de grup propi a ERC l’any 1986, dictaminés —establint, no cal dir-ho jurisprudència— que “es possible invocar l’art. 23.2 CE front actuacions de las Càmeres que impedeixin o obstaculitzin artificialment l’exercici del nucli de la funció representativa, que contradiguin la naturalesa de la representació o la igualtat entre els representants” (FJ 2, Auto 262/2007).

La qual cosa converteix encara en més indignant el fet que el PP —amb la “col·laboració necessària” del PSOE i de CiU, que s’abstingueren en la votació— es prevalgui il·lícitament d’una interpretació estrafeta d’un teòric informe jurídic (gens concloent, sense data, signatura de lletrat o capçalera) per a negar-li el grup propi a Amaiur. Amb l’agreujant final d’haver convertit allò que el text considerava una possibilitat (“pot entendre’s[que sigui necessari haver obtingut un 15 % dels vots en totes i cadascuna de les circumscripcions electorals]), en una obligació: “cal entendre[-ho]”.

En ocasions com aquesta, com pot estranyar que hi hagi gent amb un mínim sentit comú que es demani si, en ple segle XXI, és admissible que una gran part del nacionalisme espanyol segueixi preferint, encara, —com Calvo Sotelo el 1936—, “una España roja antes que rota”.

divendres, 23 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Carta oberta a Pere Navarro

Benvolgut batlle i bon amic, abans de res, em cal felicitar-te per haver assolit, amb la teva discreció habitual, el nou objectiu que t’havies proposat: convertir-te en primer secretari del teu partit. La qual cosa significa que —si, com Saturns moderns, no t’acaben devorant aquests mateixos insaciables i injubilables barons socialistes que avui et donen copets a l’espatlla i et fan la gara-gara (tot aprofitant l’interludi per a esmolar-se les dents)—, més aviat o més tard, esdevindràs el primer president de la Generalitat terrassenc.

Sens dubte, una notícia immillorable per a aquesta teva ciutat de les persones (en la qual les persones cada dia hi comptem menys) on tothom suma (augments i més augments d’impostos).

Quan siguis la primera autoritat de Catalunya podràs fer braços i mànigues per tal de veure complert el teu somni que Terrassa passi a ésser la segona ciutat del país, amb els innegables avantatges que això comporta: atomització i anonimització de la ciutadania, progressiva dissolució de la societat civil, augment del trànsit, increment de la pol·lució, allargament de les llistes d’espera, impossibilitat d’assimilar i d’integrar correctament la nova immigració, proliferació de barracons escolars…

Mentre no arriba la resplendor enlluernadora d’aquesta hora gloriosa, podràs ampliar els teus ja il·limitats horitzons i llaurar per tot el territori aquest catalanisme socialista de soca-rel que tan bé abanderes. Aquest paradoxal catalanisme “no nacionalista” socialista caracteritzat, com vas declarar a TV3, “per la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Com ho han fet els darrers anys els teus companys, votant sempre amb el PSOE —i molt sovint al costat del PP— a favor dels interessos de la nación española i no pas de la catalana: en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, del pagament del fons de competitivitat, del dret a l’autodeterminació, de les seleccions catalanes, de l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los diputados

És bo saber que el teu propòsit d’esmena inclou el compromís d’acabar amb el “problema de credibilitat” i amb “la incoherència” que comporta el costum inveterat que teniu els socialistes catalans de “dir i fer una cosa en un lloc i dir i fer una altra cosa en un altre lloc”.

Sense que això suposi, és clar —“Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi confessats!”—, la creació d’un grup propi del PSC al congrés. No fos cas que els pares de la criatura s’enutgessin i us veiéssiu privats del paraigua protector del socialisme espanyol. Com a batlle de Terrassa, saps prou bé que sense comptar amb els votants del PSOE les vostres possibilitats de governar esdevindrien pràcticament nul·les.

El més engrescador del teu nomenament ha estat, no cal dir-ho, la tan transgressora renovació que has introduït al PSC: no tan sols has donat la primera oportunitat al joveníssim i desconegut Joaquim Nadal, sinó que has mantingut a la Comissió Executiva una persona tan poc relacionada amb l’anterior com Daniel Fernández i, sobretot, una de tan nova, esperançadora i amb un historial tan impecable com Josep M. Sala.

dimecres, 21 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Espanya no ens paga

El títol primitiu d’aquest escrit era “Espanya ens roba!”, però ens hem afanyat a seguir les tan sensates i lliberals recomanacions de la Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, que tanta estima democristiana ha demostrat per la llibertat d’expressió i per l’ús del llenguatge políticament correcte. Té tota la raó, Espanya no ens roba pas: senzillament, no ens torna el que és nostre. Com podríem parlar de robatori?

També tenia raó Carme Chacón, la frustrada candidata del socialisme espanyol: per a Catalunya no és el mateix el PSOE que el PP. El Partit Popular representa la dreta casernària i espanyolista, enemiga de la nostra terra i de tot el que hi té a veure. En canvi, el Partit Socialista representa l’esquerra progressista i plural, plenament respectuosa i amiga de Catalunya i dels catalans i catalanes.

Si n’arribava a estar, d’enganyat, en Josep Pla, en afirmar —al seu Nocturn de Primavera— que “el que s’assembla més als espanyols d’esquerra són els espanyols de dreta”! Mentre els de dreta són sempre enemics declarats de Catalunya, els d’esquerra no ho són gens ni mica… en època electoral, quan han de visitar les seves colònies per a recaptar vots. En acabat, cap diferència!

Ni l’Espanya de dreta ens pagarà, ni la (cada vegada més teòrica) d’esquerres tampoc no ho va fer ni ho farà. El mes de maig tant el govern del PSOE com els seus diputats —entre ells, els llavors cèlebres 25 del PSC— s’oposaren a tornar enguany a Catalunya els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ara, tot i estar en funcions, i malgrat haver-s’hi compromès per escrit el mes de juliol, es nega a abonar els 759 que corresponen a la disposició addicional tercera de l’esquifit Estatut que amb tanta graciosa liberalitat ens concediren.

El més paradoxal —si és que aquest terme té aplicació en el món polític d’avui en dia…— és que encara no hem sentit llançar el crit al cel davant d’aquest intolerable boicot dels seus dirigents a cap d’aquells tan coherents socialistes catalans que criticaven i critiquen amb una tal desmesurada acritud les retallades que es veu obligat a dur a terme el Govern.

Què hi tenen a dir en Pere Navarro o l’Àngel Ros? Gosaran seguir acusant el Govern actual d’ésser l’únic responsable de les retallades, quan aquesta enèsima negativa del seu partit asfixiï del tot les ja prou depauperades arques de la Generalitat i li impedeixi fer-se càrrec de les seves despeses bàsiques més imprescindibles? Com ho explicaran als mestres, als metges… i als aturats?

dimarts, 13 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Un espanyol sense complexos

Una vegada confirmada l’hecatombe política de Rodríguez Zapatero la vella guàrdia del PSOE ha cregut oportú fer evident la seva elegància natural i la seva elevadíssima categoria moral fent llenya de l’arbre caigut, carregant sense compassió contra aquell que cometé la imperdonable gosadia d’oposar-se a l’ortodòxia inerrable dels barons socialistes i allunyar-los del poder.

Per si això no fos prou, han optat també per treure’s la careta de tolerància i pluralisme que els havia obligat a dissimular durant tant de temps, permetent que aflori aquell espanyol unitari i unitarista que han dut sempre a dins. Han dit, en veu alta i clara, allò que els indígenes colonitzats del nordeste peninsular sabem des de fa tant de temps, allò que el no suficientment castellanitzat José Borrell visqué en pròpia carn: els catalans i catalanes som ciutadans de tercera que no podrem mai optar a dirigir l’estat espanyol.

L’incombustible i incorregible Alfonso Guerra ha posat de manifest el seu progressisme en afirmar que “sempre hi ha d’haver un canvi de generacions” però “que hi hagi canvi no vol dir que se li doni un plus al canvi per al canvi; és a dir que això de jovenets al poder i les dones primer no és una bona tècnica”. Per a afegir, tot seguit que Carme Chacón “és una persona competent (…) que té un element complicat; que en els últims anys el PSC s’ha cansat de repetir —tot i que a ella no li ho sentit mai— que són un altre partit. Si són un altre partit, realment, tenen complicat a dirigir un altre partit.

Per la seva banda, José Bono, després de recolzar el seu company andalús en aquest darrer punt, ha estat encara més explícit, en establir que és imprescindible que la persona que vulgui liderar el PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, capaç de cridar “Viva España” sense vergonya.

En condicions normals, podríem demanar-nos si és possible que existeixi algun espanyol “sense complexos” de cap mena —ja siguin d’Èdip, d’Electra o, sobretot, de superioritat—, però coneixent els caràcters ultranacionals d’ambdós personatges, el millor que podrien fer és proposar com a futur secretari general dels socialistes espanyols una persona del tot alliberada dels grans pecats capitals. Una persona que no sigui ni jove, ni dona ni —que el gran Karl Marx ens en guard!— catalana!

El candidat perfecte? Gregorio Peces-Barba, un espanyol “sense complexos” a l’hora de recordar amb ardiment, dia sí, dia també, els enyorats bombardeigs de Barcelona!

dimecres, 30 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, l’1 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Resultats eleccions generals 2011: vots en blanc

Una altra xifra oculta, ignorada o directament menystinguda pels partits convencionals el dia després de les eleccions és la de l’abstenció. Una abstenció absolutament inadmissible que no han fet més que fomentar de manera irresponsable al llarg d’una campanya electoral on es barrejava arterosament la més insípida asèpsia amb la més indignant denigració de l’adversari.

Es pot considerar veritablement democràtic un país en el qual un terç de la població no va a votar? Atès que la resposta no pot ésser més evident, res millor que no parlar-ne, mirar cap a una altra banda i fer veure que tot funciona com cal. No fos cas que calgués replantejar-se, de debò de debò, la legitimitat d’un sistema electoral que presenta llacunes democràtiques tan greus —començant per les llistes tancades, seguint per la necessitat de superar un 3 % dels vots per a assolir representació parlamentària, i acabant de rematar-ho amb l’aplicació del mètode d’Hondt— com l’espanyol, que no tan sols permet, sinó que incentiva la perpetuació de les mitjanies i de la ineficiència.

Preocupant abstenció que va lligada a una altra xifra oculta que augmenta encara amb major proporció, sense que ningú en faci referència ni, encara menys, n’analitzi els motius ni les conseqüències: la dels vots en blanc. Vots que no poden ésser més significatius i acusadors, car no admeten les capcioses i interessades interpretacions que s’acostumen a aplicar als vots nuls o a l’abstenció: desinterès dels electors, mandra, fins i tot irresponsabilitat.

No, els vots en blanc no permeten espolsar-se les puces del damunt: apunten, de manera tan directa com diàfana, contra un sistema electoral tan tendenciós com poc proporcional. I, sobretot, contra la vergonyosa utilització que en fan els partits polítics convencionals. El vot en blanc no es pot associar a la indiferència o a l’abúlia, sinó tan sols al rebuig, a la decepció i la crítica d’un mètode electoral que transforma la teòrica representació en una mena de carta blanca i converteix els diputats i diputades en uns dèspotes absoluts durant quatre anys, sense responsabilitats posteriors.

Raó per la qual hi ha un acord tàcit entre els partits i la major part dels mitjans de comunicació afins en no parlar-ne. Al cap i a la fi, per quina raó s’haurien de llançar pedres contra el seu propi teulat, destacant que, a Catalunya, s’ha passat d’un 0,19 % dels vots en blanc (5.693) de la primera votació democràtica, l’any 1977, a un 1,8 % (63.828), enguany? Sobretot tenint en compte que la mitja normal dels anys 1986, 1989 i 1993 no havia mai excedit el 0,66 %.

Proporcions que, en el cas del Senat, són encara més acusades: el 1977 tan sols votaren en blanc 2.303 electors (un 0,3 %), mentre que aquest diumenge optaren per aquesta opció 253.983 votants (un del tot inadmissible 7,41 %). Proporció que ha sofert un augment astronòmic en comparació amb les dades de tres anys enrere, quan el tant per cent era només d’un ja inquietant 2,80 %.

Sempre és preferible negligir o ocultar aquestes escandaloses xifres que no pas reconèixer que hi ha quelcom que no funciona gens bé —que alguna cosa fa olor a podrit, per dir-ho en termes hamletians— a les eleccions espanyoles. I que, per tant, el moviment dels indignats no és pas ni tan minoritari ni tan conjuntural com ens volen fer creure, oi?

dimarts, 22 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

PS: La realitat dels vots en blanc al Congrés esdevindria no ja preocupant, sinó més que alarmant si afegíssim a aquests —com seria natural fer-ho, car aquesta és la seva única raó d’ésser— els que obtingué a la demarcació de Barcelona Escons en Blanc: 40.029 vots (un suport de l’1,53 % dels electors). Si ho féssim —legítimament— així, el total seria de 86.719 vots, que correspondria al 3,32 % de sufragis, la qual cosa els hauria adjudicat de manera automàtica un diputat! Tot i així, seguim pensant que és millor no parlar-ne?

Publicat al Diari de Terrassa, el 25 de novembre del 2011Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD