Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

cultura

Inversemblant versemblança

des 1st, 2011
by .
No comments yet

“La veritat és estranya; més estranya que la ficció”, escriu Lord Byron al cant 14è de Don Juan. Gairebé dos-cents anys després el primer llibre de Ferdinand von Schirach sembla venir a confirmar la seva afirmació: les onze narracions que ens ofereix, basades en alguns dels milers de casos reals que ha hagut de defensar com a advocat, se situen al caire de la versemblança —quan no la superen amb escreix.

Els seus contes, d’estil clar, net, directe, quasi asèptic, d’una sobrietat exemplar, ens submergeixen en un Berlin irrealment real, poblat per uns personatges que semblen més sorgits dels universos literaris dels Germans Grimm o de Calders que no pas de l’adotzenada vida urbana actual. Personatges pròxims, quasi familiars, descrits amb una precisa objectivitat, pròpia d’informe pericial, però paradoxalment sorprenents, impensables, amarats d’una inversemblant versemblança. En constitueix una ben escaient metàfora una frase d’En legítima defensa: «Dalger sabia que les històries més absurdes poden ser certes i les fidedignes, falses» (pàg. 114).

Amb un to impersonal, de fredor notarial —brutal i aspre, sense defugir la truculència quan convé—, inusualment alliberat de judicis morals, imparcial en teoria, però tenyit d’una insòlita calidesa i compassió envers les seves desemparades i brutals criatures, Schirach converteix el realisme màgic sud-americà en una tan crua com difícil d’assimilar crònica del somni —o, més aviat, malson— de la realitat quotidiana.

Aquesta opera prima —que obtingué un èxit tan esclatant com insospitat al seu país i assolí el Premi Kleist— beu de les més diverses fonts (faula clàssica, sornegueria decamerionana, auster minimalisme txekhovià, fatalisme kafkià, surrealisme…) per esdevenir tan inclassificable com inconfusible: hereva de tots, però filla de ningú.

Amb un metòdic esperit processal, d’arquitectura literària mil·limètrica, quasi obsessiva, l’autor basteix miniatures en prosa minucioses, delicades peces d’orfebreria d’encaix perfecte. Perfecció prussiana que, ensems amb grans encerts, comporta un perill quasi insalvable: subordinar en excés la llibertat creativa a la norma; la forma, al fons. Sovint la voluntat de perfecció anihila l’element essencial de l’art: l’esperit literari, l’ànima humana.

Això no obstant, quan reïx a superar aquest risc, diluint essència i substància, els resultats són brillants. Així, L’Espina ens transporta a un món més psíquic que no pas físic, surreal, on la normalitat és estranyesa, on només és impossible el possible; Encara rai, ens brinda una tast de meravella, que ens fa rememorar el cèlebre clau a la paret de Txèkhov —substituït per un gos enterrat— on res no és sobrer; i, per acabar, L’eriçó, talment sortit dels llavis de Scherezade, és magistral, antològic: no tan sols podria posar-se com a exemple de com s’ha d’estructurar una narració, sinó que justifica, per ell sol, la lectura del llibre.

En síntesi, Crims és una més que aconsellable obra d’un autor conscient que, per a innovar, res millor que mantenir-se fidel als clàssics.

 

Crims
Ferdinand von Schirach
Traducció: Carme Gala
Empúries i Salamandra
Barcelona, 2011
Preu: 18,00 euros
Pàgines: 180

dijous, 1 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui,  l’1 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La part que ens toca, Frederic Manning

oct 26th, 2011
by .
No comments yet

En moments com l’actual, quan la pau truca a la porta, resulta increïble que segueixin havent-hi obcecats que es neguin a reconèixer que el terrorisme no ha estat mai exclusiu dels anomenats moviments d’alliberament nacional. Malauradament, les guerres del segle actual han causat moltes més víctimes civils —innocents per definició— que no pas els infaustos atemptats terroristes que s’han anat produint. Les intervencions armades a l’Afganistan i a l’Iraq són, en aquest sentit, prou paradigmàtiques.

Probablement, una de les més efectives vacunes contra aquesta abjecta incontinència d’alguns comentaristes i representants polítics de la dreta espanyola més cavernària i casernària sigui la literatura. Si el provincianisme i la xenofòbia s’acostumen a guarir viatjant, la intransigència, l’estultícia i les fal·làcies s’esvairien llegint. Recorrent a aquelles obres que ens obren els horitzons il·limitats del pensament.

La part que ens toca, Frederic ManningDes d’aquest punt de vista, no pot ésser més escaient ni aconsellable la lectura d’una de les novetats literàries d’enguany: La part que ens toca (Her privates we), de Frederic Manning, 2011, que ens ha servit per primera vegada en el nostre idioma la coratjosa editorial Adesiara. Obra d’alt nivell artístic que retrata amb una corprenedora intensitat i realitat la insofrible vida a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial —anomenada llavors Gran Guerra—, esdevingudes un pou de depravació, de misèria humana, física però sobretot psíquica i moral.

L’escriptor australià emigrat als vint anys a Anglaterra reflecteix amb absoluta fidelitat l’esgarrifosa cruditat de la guerra, que desvetlla els instints més primaris, més directament bestials de l’ésser humà. Com bé destaca William Boyd a la introducció, un dels encerts més remarcables de la novel·la és el registre de llenguatge directe i desacompelxat que empra en la transcripció de les converses. Un llenguatge alliberat de convencions, groller i desconsiderat (p. 56, 59, 66…), del tot inusual i inesperat en aquest tipus d’obres, que li confereix una força i una vivacitat especial, un aire de realitat, una sensació de fets viscuts, una pregona versemblança.

Fins a tal extrem que ens convencem que, la guerra, si no és exactament com la descriu Manning, s’hi ha d’assemblar per força molt i molt. Submergint-nos amb ell en aquest infern, prenem consciència de com en pot arribar a ésser d’esfereïdor el fet de viure permanentment al fil de l’abisme que separa la vida i la mort, sabent que, molt sovint, allò que ens separa del no-res és tan sols un segon o un mil·límetre; que depèn d’un nimi atzar que aquella bomba que ha mort el nostre company no se’ns hagi endut també amb ell.

Brutal i sense concessions de cap mena, la novel·la ens duu a la memòria tant el salvatgisme deshumanitzat d’En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad, com la tan inoblidable com magistral adaptació fílmica que en féu l’any 1979 Francis Ford Coppola, Apocalypse Now; aquella Obra Mestra del novè art que convertí el cinema bèl·lic en el més insofrible i desassossegant dels malsons. Com elles, La part que ens toca esdevé —o hauria d’haver esdevingut— l’al·legat definitiu contra la guerra, contra totes les guerres.

Bourne —protagonista principal de la novel·la i alter ego del seu autor— i els seus malaurats companys només són capaços de mantenir una certa cordura procurant viure amb l’irracional convenciment que demà encara existirà un futur per a ells, per més a prop que tinguin la mort i per més que la seva realitat quotidiana negui aquest fet a cada instant. El que els manté dempeus i els evita caure en la follia és el més pur instint primari de supervivència. Instint que és, paradoxalment, tan egoista com generós alhora, car es basa en la protecció del grup i la camaraderia, forjant uns indissolubles lligams d’amistat.

Al contrari del que opina Boyd considerem que la força i la modernitat de la novel·la no es desprenen tant de les escenes del campament, sinó de les bèl·liques. Així, fins el capítol II la narració és esplèndida, oferint-nos una visió perfecta de la duresa i la irracionalitat dels combats; en canvi, a partir del capítol III, (p. 53), la gran obra davalla uns graus, perd embranzida, ja que, tot i mantenir el seu interès sociològic, el món de la reraguarda i la inactivitat que comporta no semblen adir-se tant amb l’escriptura de Manning.

La solapa —amb la manca de contenció i de mesura que acostuma a caracteritzar-les— assevera que La part que ens toca és “aclamada per molts com una de les millors novel·les bèl·liques que s’han escrit mai”. Compartim plenament l’afirmació pel que es refereix a les escenes estrictament bèl·liques o de combat (que resisteixen amb honor l’equiparació amb les gairebé incomparables de Vida i destí de Vassili Grossman), però no tant en aquelles en les quals l’enfrontament directe desapareix, ja que el ritme narratiu se’n ressent.

Entenem que l’obra només recobra la seva alçada i el seu vigor al capítol XII, (p. 235), quan pren protagonisme altra volta la tensió de la guerra, en preparar-se un sempre arriscat assalt a les trinxeres alemanyes, esdevinguda encara en més perillós pel fet d’anar precedit de l’ordre d’estar “terminantment prohibit aturar-se per assistir els ferits”, (p. 241). Es torna a viure, i a fer-nos compartir, la tibantor i el patiment que provoca l’implacable conflicte bèl·lic en els soldats, acorats per la por a la mort i la desraó de les consignes rebudes, convertits en prescindible carn de canó.

Precisament és en aquest capítol on es produeix un dels instants culminants de la novel·la, (p. 246-255), amb una conversa de ressonàncies diàfanament dostoievskianes entre els seus protagonistes —en Pacey, en Martlow, en Madeley— sobre qüestions de gran rellevància, relacionades amb el sentit o manca de sentit de la vida, la mort, la responsabilitat… Moment en qual fa la seva aparició un dels personatges crucials de l’obra, l’Smart el Ploraner. Junt amb Bourne i el sergent Tezer, els únics protagonistes autènticament ben perfilats i amb un rerefons més ben definit, destacat i creïble, que justifiqui la seva manera de pensar i d’actuar.

A partir d’aquest moment, i amb major raó encara del capítol XV, reneix la novel·la amb tota la seva enlluernadora grandesa i la seva vivacitat, tant en la narració del vespre anterior, dels preparatius per a sortir, (p. 337-339), com, per damunt de tot, del consegüent atac, (p. 342-343), que ens forneix unes pàgines tan memorables com inoblidables —quasi gosaríem dir-ne antològiques— en les quals la tensió narrativa es mescla inextricablement amb l’esgarrifosa i més que real descripció de la cruditat insofrible de la guerra.

Descivilitzada crueltat que tan sols és possible afrontar amb una mirada entre irònica i sorneguera, que en ocasions voreja el sarcasme —quan no el supera, (p. 280)—, única via que permet subsistir i seguir endavant. Un humor britànic, enginyós, culte i intel·ligent, on la veritat i la subtilesa es mesclen a parts iguals, el nèctar del qual Manning demostra haver sabut libar de les més exquisides collites de la literatura en llengua anglesa: Laurence Sterne, Charles Dickens, Jerome K. Jerome, Saki…

Sens dubte, l’encert, el vigor narratiu i la intensitat dels capítols finals, per ells sols, ja compensen —i ensems justifiquen— amb escreix la lectura d’una novel·la tan intensa com inesperada com és La part que ens toca.

 Per a enllestir, transcrivim —tant en català com en la seva versió original— un fragment que posa de manifest tot el terror i la insensatesa de la guerra:

«Un altre obús va passar, estrident, damunt seu i va anar a esclatar a la trinxera Dunmow amb un triomfal rugit de fúria. Els van arribar els últims efectes de l’explosió en forma de remolins de boira que creaven unes fantàstiques espirals. En Bourne va sentir que de lluny reclamaven baiards. Algun malparit se n’havia sortit, ja fos per sempre o per ara i tant. Li va venir una certa enveja; la basarda li creixia també en proporció al desig, però no es podia treure allò del cap: s’aferrava com un foll a l’única solució viable. En aquella crisis d’emocions, en que s’abastava el límit de la resistència, s’esvanien els estats d’ànim confrontats i els extrems es confonien. Resultava impossible destriar el desig de la por que el dominava; la força de la pròpia esperança maldava per posar-se al mateix nivell de la desesperació que l’oprimia; només es podia mesurar la voluntat per mitjà del terror i els entrebancs que superava. Totes les normes corrents, insignificants, de la vida quotidiana desapareixien en aquella confrontació entre sentiments contradictoris. Enmig de tot allò, una persona només podia intentar mantenir un equilibri que a cada instant canviava i anava perdent solidesa.»

La part que ens toca, Frederic Manning, traducció de Carme Gironès i Carles Urritz, pàg. 345

«Another shell hurtled shrieking over them, to explode behind Dunmow with a roar of triumphant fury. The last effects of its blast reached them, whirling the mist into eddying spirals swaying fantastically: then he heard a low cry for stretcher-bearers. Some lucky bugger was out of it, either for good and all, or for the time being. He felt a kind of envy; and dread grew in proportion to the desire, but he could not turn away his thought: it clung desperately to the only possible solution. In this emotional crisis, where the limit of endurance was reached, all the degrees which separate opposed states of feeling vanished, and their extremities were indistinguishable from each other. One could not separate the desire from the dread which restrained it; the strength of one’s hope strove to equal the despair which oppressed it; one’s determination could only be measured by the terrors and difficulties which it overcame. All the mean, piddling standards of ordinary life vanished in the collision of these warring opposites. Between them one could only attempt to maintain an equilibrium which every instant disturbed and made unstable.»

25 i 26 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Records d’un carreró sense sortida, Banana Yoshimoto

oct 9th, 2011
by .
No comments yet

Sembla obvi que el 2011 ha estat l’any del gran boom de la literatura japonesa al nostre país. La sembra pacient que ha vingut llaurant principalment l’excel·lent obra de Murakami ha comportat la progressiva publicació d’altres autors del país del sol naixent, tant dels clàssics com dels més moderns. En català la collita no ha estat tan desmesurada com en espanyol —on ha arribat a esdevenir quasi una plaga sense gaire implicació qualitativa— però sí ha augmentat de manera considerable.

Al costat dels escriptors ja coneguts, com Yukio Mishima o Kenzaburo Oé, s’han editat obres d’altres autors japonesos que fins fa tot just quatre dies eren pràcticament desconeguts, com l’immens Yasunari Kawabata o Hiromi Kawakami, que ens han permès descobrir tant les lletres com la manera de viure d’aquell llunyà país, desconegut fins que la irrupció del fenomen del manga ens acostà tant.

Una de les novetats literàries d’aquest juny ha incorporat al català la traducció d’una de les autores més llegides del Japó, Banana Yoshimoto: Records d’un carreró sense sortida (Deddoendo no omiode), Tusquests Editores, 2011. Un recull de cinc narracions de longitud desigual que ens traslladen a la societat japonesa dels nostres dies, acompanyant uns joves que cerquen, gairebé a les palpentes, el seu lloc en un món que sembla que, quan no els ignora, els negligeix.

Llegir l’obra de Yoshimoto ens fa rememorar, de manera immediata, la literatura del no-res o de la buidor d’aquells joves escriptors nord-americans que gaudiren d’un èxit tan aclaparador com fugaç a meitat dels anys 80 del segle passat, encapçalats per Bret Easton Ellis i Jay McInerney. Autors que, almenys des del nostre humil punt de vista, es podrien definir perfectament per un dels seus títols més famosos: Less than zero. El que aportaren a la història de la literatura fou exactament això: Menys que zero.

Trenta anys després fa la impressió que l’autora japonesa pretén seguir les seves passes. De la mateixa manera que els seus personatges, urbans i joves, cerquen un sentit en la vida sense reeixir a trobar-lo, ella sembla pretendre escriure narracions de gran envergadura, que deixin petja en el món de les lletres, sense assolir-ho. Quedant-se, en el millor dels casos, a mig camí. Es capbussa de cap en el no-res, hi xipolleja i, el que és més greu, n’extreu és ben poc més que no-res.

Sense haver estat capaç, doncs, de treure partit de les lliçons dels grans autors de caire existencial, com ara Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Eugène Ionesco o Samuel Beckett —per esmentar-ne tan sols alguns del segle XX— que foren capaços de submergir-se en la buidor, en el no-res, en la manca de sentit ni objectiu de l’existència i convertir-la en immarcescible matèria literària. Llegant-nos no tan sols algunes de les més inoblidables i clàssiques obres literàries del seu temps, sinó tota una nova manera d’entendre, d’interpretar i d’acceptar —si més no, d’intentar-ho— el món que els corresponia viure.

Partint d’un punt de partença força prometedor —amb evidents similituds amb la nouvelle vague— com és el de distanciar-se de la literatura heroica, apostant per personatges propers, trets de la quotidianitat, que ens podríem trobar cada dia pel carrer, l’autora japonesa perd l’oportunitat de posar de manifest la grandesa dels més petits i modestos; de demostrar que no hi ha ni hi pot haver res més gran que la grandesa humana. Que els més insospitats herois són aquells que són capaços d’afrontar la irremissible buidor de l’existència.

L’autora de Kitchen planteja històries que es relacionen amb d’altres històries —en el cas de la primera narració, una història que es desenvolupa dins d’una altra història— que reflecteixen el desencant de la vida, el no-future del moviment punk. I ho fa amb un to i un ritme pausat, calmós, pacient, que es deixa bressolar per la quotidianitat, sense que s’hi produeixi cap fet extraordinari o inesperat. Allò que explica podria formar part de la vida de quasi qualsevol, tant dels seus compatriotes com dels lectors d’altres països. La vida tal com és. Les coses vistes de Josep Pla o les pàgines viscudes d’en Folch i Torres. Una bona decisió? Dolenta? Mèrit? Demèrit? Com sempre, depèn del resultat.

La primera narració, La casa dels fantasmes, esdevé una reflexió sobre el temps i el seu balafiament, sobre el sentit darrer de l’existència en el temps… no gaire reeixida. El protagonitzen joves que anhelen crear-se la seva vida, alliberant-se del llast de les tradicions seculars i de les pressions familiars: “I llavors ja no podré escapar-me del corrent”, pàg. 14. (Un tema, cal dir-ho, tractat, creiem que amb un major encert, en una traducció catalana recent: Família, del xinès Ba Jin).

D’aquell temps que esdevé rutina —“Era com si continuessin vivint només perquè respectaven aquells costums”, pàg.24—, presó, càstig, que no avança —“Quan ets aquí estàs tan tranquil que el temps s’atura”, pàg. 19—, se’ns escola miserablement entre els dits —“Si no vigiles, el temps et passa sense que te n’adonis”, pàg. 21-22— i tan sols pot ésser acceptat si ens sotmetem a la futilitat i ens enganyem, tot convertint la necessitat en virtut: “A simple vida ha estat una vida senzilla, però en realitat formarà part d’un gran corrent que no té res a envejar una aventura pels set mars”, pàg. 56.

La segona, ¡Maare!, és —almenys segons el nostre parer— la més interessant del llibre. Sota la impressió d’una certa base autobiogràfica —“aquella escriptora tan jove, la que encara estudiava a la universitat” (pàg. 62)— és una interrogació sobre els límits de la personalitat, de la llibertat i la seguretat, sobre el risc de fer-se gran, de valer-se per un mateix. Sobre els venturosos riscs que comporta optar per la llibertat de decidir per un mateix, en comptes de deixar-se arrossegar per la seguretat dels costums o l’empara de la família, protectora, però alhora limitadora i anihiladora.

Forçada elecció entre estabilitat i llibertat que no tan sols afecta a l’àmbit familiar —“em vaig adonar que al món no hi havia ningú que no portés alguna ferida causada per la família”, pàg. 72— sinó també, i sobretot, al país sencer, on el sagrat respecte a l’honor i la tradició ha pervertit la seguretat, convertint-la en immobilitat, en involució: “Era la vida que, sense que hi hagués cap raó especial, em feia pensar que volia viure cada dia d’aquella manera, amb pau i estabilitat”, pàg. 73.

Per desgràcia la tercera, La llum que duem a dins, no tan sols no manté el nivell, ans el rebaixa, contagiant-se del pitjor de la literatura del no-res: la mescla de vanitat, buidor i excés de pretensió esdevé letal. Segurament per voler defugir la impressió general de superficialitat, converteix el conte en una injustificada i del tot supèrflua successió de frases forçadament destinades als llibres de citacions —“I llavors vaig entendre que la por que provocava un riu era la insondabilitat i la feresa del pas del temps”, pàg. 113— que ben poc tenen a veure amb el desenvolupament de l’argument.

Una voluntat d’épater, de restar, de crear gran literatura, que posa en evidència des de la ben poc modesta frase inicial de la narració: “Com que fa uns cinc anys que em guanyo la vida bàsicament escrivint novel·les, sempre intento veure les coses en profunditat, arribant fins al fons de tot”, pàg. 111. Una voluntat finalment fallida, ja que no aconseguirà més que arribar “fins al fons” de no-res.

La quarta, La felicitat de Tomochan, davalla encara més en la insubstancialitat: es llegeix tan de pressa com s’oblida.

La darrera, que dóna títol al volum —aquella que, segons seva autora, “és la que m’agrada més de totes les que he escrit fins ara”, pàg. 194— constitueix una nova interrogació sobre el temps i la vida, sobre l’atzar imprevisible de l’existència, sobre aquells instants màgics de petita felicitat que la sort ens ofereix com a present de tard en tard. Aquests petits grans moments de felicitat que és l’única felicitat que podem tenir al nostre abast, que cal que aprenguem a assaborir i desar com el més bell tresor: “podria ficar aquells dies en una capseta i guardar-los com si fossin l’objecte més preciós de la meva vida”, pàg. 148-149.

En acabar de llegir aquestes cinc narracions, no podem alliberar-nos d’una certa sensació de decepció, d’haver obtingut menys del semblava que se’ns podia oferir i se’ns prometia. Al contrari que d’altres grans autors —ens ve a la memòria, per exemple, en el recull de John Steinbeck que llegírem no fa pas gaire— que acostumen a fer la impressió de dar-nos molt més que no sembla en primera instància, convertint no se sap ben bé com el particular en universal, Banana Yoshimoto pareix oferir-nos menys del que l’autora es proposava i prometia.

En síntesi, creiem que, tot i alguns encerts puntuals, cal llegir Records d’un carreró sense sortida més com una promesa per a l’avenir, com el projecte d’allò que hauria pogut ésser i no ha arribat a ésser, com un brillant recull en potència, que no pas com una fila literària realitzada. Tot confiant que, en d’altres obres, Yoshimoto sàpiga extreure molt més del no-res que ens envolta contínuament.

Únicament ens resta destacar la —al nostre parer— esplèndida traducció d’Albert Nolla, que assoleix el gran repte de fer-nos creure que algunes obres de la literatura japonesa han estat escrites en la nostra llengua.

Per acabar, transcriurem una mostra de ¡Maare!:

«Aquells dies, aquell somni, van deixar al descobert aquella cosa que duia a dins i la van canviar.
Com a conseqüència d’aquell incident em vaig trobar de sobte fora del món que coneixia, talment com un ocell que s’escapa de la gàbia.
A fora era tot fosc, el vent bufava amb força i els estels brillaven intensament.
A vegades encara em pregunto si a mi, que era un ocell destinat a tornar a la gàbia de la vida, em va anar bé sortir allà a fora, només que fos un instant.»

Records d’un carreró sense sortida, Banana Yoshimoto, traducció d’Albert Nolla, pàg. 108

dissabte 8 i diumenge 9 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La promesa, de Friederich Durrenmatt

oct 5th, 2011
by .
No comments yet

En general existeix un cert prejudici sobre les obres fetes per encàrrec que tendeix a menysvalorar-les. Un prejudici que si bé pot tenir una certa raó circumstancial —tot i que discutible— en literatura, no el té en absolut en d’altres camps artístics: una gran part de les més cèlebres pintures, escultures, peces musicals i obres arquitectòniques tan sols foren possibles mercès als encàrrecs dels mecenes de torn, que permeteren als artistes del seu temps oferir el millor d’ells mateixos.

Encàrrecs que han estat mes brillants quant menys intromissions han hagut de patir els seus artistes en la creació de la seva obra. L’exemple més palès seria el dels frescos de la capella sixtina, on Michelangelo Buonarroti assolí una de les seves fites més reeixides, convertint la figura humana en una força escultòrica inoïda, fins que el Concili de Trento cregué necessari cobrir la nuesa dels personatges, encarregant a Daniele de Volterra, un dels deixebles del genial pintor, que hi afegís una púdica i inadmissible tela que ocultés les parts prohibides.

Pel que a la literatura es refereix, històricament les obres per encàrrec han estat menys usuals, però no pas inexistents. Més encara quan es tracta de llibres fets no tant per simple encàrrec, sinó per necessitat. Un dels casos més famosos fou El jugador, de Fiodor Dostoievski, una genial novel·la curta de quaranta mil paraules que l’autor rus escrigué —o, més aviat, dictà a la seva secretària— en vint-i-sis dies l’any 1866. Ara bé, si deixem de banda la majoria dels grans premis literaris actuals, cal reconèixer que l’encàrrec literari no és tan habitual. I que com a resultat en sorgeixi una gran obra, encara ho és menys.

Per fortuna, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla tot trencant-la. Ho posa de nou de manifest la recuperació de La promesa (Das Vesprechen), de Friedrich Dürrenmatt, Viena Edicions, 2011. Una excel·lent novel·la fruit d’un encàrrec que oferiren a l’escriptor suïs en una època en la qual el seu teòricament idíl·lic país havia sofert una plaga d’inexplicables i brutals agressions sexuals a jovenetes. El dramaturg, en comptes de limitar-se a complir l’encàrrec, aprofità el convit per redactar una obra que deixa un record indeleble en la memòria del lector.

Sota l’aparença d’una falsa novel·la policíaca —anunciada en el seu moment com una mena de rèquiem d’aquesta mena de gènere— Dürrenmatt ens ofereix una crua i aspra reflexió sobre la societat occidental, sobre la decadència moral i la irresponsabilitat a la qual pot abocar la fi de les certeses i les creences ancestrals. En sintonia, doncs, amb l’existencialisme sartrià i heideggerià, i amb amplis ressons del pensament de l’esmentat Dostoievski, que es plantejava els perills que podia comportar la llibertat absoluta que aparellava la mort de déu que havia pronosticat Nietzsche.

La salvatge agressió sexual i posterior assassinat d’una noieta implicarà fins a tal punt al comissari encarregat de la seva investigació que farà la promesa (pàg. 32) a la mare de la víctima que en descobrirà l’assassí. Promesa solemne que esdevindrà —a banda del títol— l’eix central i l’incentivador de la novel·la, convertint l’agent de policia en una víctima més de l’agressió; en una víctima obsessiva que no sortirà indemne del descens als inferns que suposarà la perquisició policial.

Un enfollidor descens als inferns que ens permetrà descobrir la perillosa fragilitat sobre la qual se sosté la pacífica i neutral suïssa, sempre tan presumptament equilibrada, ordenada i serena. Un ordre tan excessivament meticulós i mil·limetrat que acaba esdevenint asfixiant: “(…) la gent espera que almenys la policia sabrà posar ordre en aquest món, encara que jo no em puc imaginar una esperança més miserable”, pàg. 14.

Tan asfixiant que fa perillar la salut mental d’aquells que no són capaços d’alliberar-se’n, per més que sigui de manera puntual: “No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això ho feia per una qüestió de principis. Perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat, encara que només sigui en secret.”, pàg. 48.

En realitat, com ja apuntàvem, més que no pas a una novel·la policíaca, ens trobem davant d’una de caire humanístic o existencial, en la qual l’anàlisi policial no és més que una excusa perfecta per a diagnosticar la greu malaltia que pateix el cos sencer de la societat suïssa —i l’occidental per extensió— que ha submergit l’home en la multitud i l’ha allunyat de la seva individualitat essencial, de la seva condició primigènia, del seu tarannà propi. Podríem afirmar que mitjançant el contracte social de Jean-Jacques Rousseau la persona ha renunciat a la seva fonamentalitat essencial; a aquella essència última o definitiva seva.

Entenem que precisament un dels grans mèrits de La promesa és que, al mateix temps que al lent procés de descobriment de l’assassí, assistim al redescobriment de l’home, d’aquell home que —el més segur, sense ni ésser-ne conscient— s’havia mort a ell mateix. A aquell home que —amb obvies i evidents concomitàncies amb l’escarabat de Kafka— s’havia transformat en una mena de monstre. Monstre no tant per la seva desagradable aparença física, sinó per haver perdut aquells elements bàsics que el definien com a home —com a persona.

En la seva tenaç recerca de l’assassí, cerca també allò que va assassinar ensems la seva humanitat. En certa manera, en aquesta recerca —en aquest etern quest del Grial— tracta de redimir-se, de reconciliar-se amb ell mateix. Amb aquell “ell mateix” que ja fa tant de temps que es va esvair.

És un camí de redescoberta, de retrobament. I és en aquest sentit que el capítol 22 esdevé central, no tan sols en el total de pàgines del volum, sinó també metafòricament. La seva visita al psiquiatre és paradigmàtica. Conversant amb ell,  amb aquest membre del sacerdoci laic que ja fa temps substituí el religiós, es confessa i descobreix, o potser redescobreix, els seus sentiments i el seu sentit perdut. Aquell sentit que l’individu perd en contacte amb les gernacions.

La promesa feta a la mare de la nena assassinada es convertirà en la via per redimir-se, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb la humanitat sencera.

Més que no pas la recerca d’un culpable en singular, l’obra de Dürrenmatt s’immergeix —i, el que és més important, ens immergeix— en la recerca de la veritat. De la veritat (o les veritats, car difícilment n’hi ha una sola)  que la justícia no acostuma a trobar. Ni a trobar ni a voler trobar. La veritat que s’amaga —“Amb lògica només es pot copsar la veritat en part”— i defuig les investigacions policials.

Una recerca de la veritat, de la raó indubtable, que paradoxalment l’abocarà als braços de la follia. Potser perquè “el somni de la raó engendra monstres”? En qualsevol cas, perseguint l’infern de l’assassí, es deixa seduir per ell, i esdevé quasi tan brutal i amoral com ell, admetent fins els mitjans més abjectes (pàg. 145, final, i 146) per a obtenir la finalitat desitjada. Esdevenint ell mateix l’infern dels altres, un monstre sense principis, i deixant pel camí la resta de sentiments que el caractaritzaven com a persona de bell inici: “La seva intel·ligència era excel·lent; però, per culpa de les estructures massa ordenades de la nostra terra, no tenia sentiments.”, pàg. 17.

Aquesta interrogació oberta sobre l’existència, l’autor suïs ens la presenta mitjançant capítols en general breus, ràpids i intensos; telegràfics en ocasions. Amb una descripció, sovint de caràcter poètic, que acompanya i caracteritza, fins i tot preconfigura, els personatges i el seu respectiu tarannà (pàg. 93). Quan els capítols són excepcionalment llargs, l’abundant presència del diàleg —que denoten l’ascendència teatral de Dürrenmatt— els atorga una velocitat que en compensa l’extensió.

En definitiva, La promesa és una obra altament recomanable per totes aquelles persones que, apassionades o no en la novel·la negra, s’interessin per la literatura que s’interroga sobre l’home, sobre la insostenible fugacitat atzarosa de l’existència.

Transcrivim, com a colofó, un fragment prou representatiu:

«Som homes i ho hem de tenir en compte, ens hi hem de saber enfrontar i, sobretot, hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i perillós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals. El nostre enteniment amb prou feines il·lumina l’univers. Totes les paradoxes van a raure a la penombra dels seus límits.»

La promesa, Friederich Dürrenmatt, traducció d’Armand Quintana, pàg. 157

dimecres, 5 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Quan cau la nit, Michael Cunningham

set 25th, 2011
by .
No comments yet

Haver assolit un gran èxit amb una obra literària no sempre comporta una benedicció, en ocasions esdevé una càrrega. Una feixuga càrrega que no tots els autors estan en disposició de dur a les seves espatlles. Per a alguns, un èxit suposa un impuls cap amunt, una oportunitat per a enlairar-se; per a d’altres, un llast insalvable, que ni tan sols els permet tornar a alçar el vol. S’exigeixen tant que la responsabilitat els pot, i no se’n surten.

Sembla que aquest sigui l’exemple de Michael Cunningham: amb el seu cèlebre Les hores es convertí, de la nit al dia, en un autor conegut i reconegut a tot el món, consagrat amb l’obtenció dels prestigiosos premis Pulitzer i Pen/Faulkner de l’any 1999 i alçat a l’altar de les estrelles mercès a una més que aconseguida adaptació cinematogràfica. Quasi sense temps ni per a pair-ho, es trobà instal·lat a l’Olimp de les lletres. Tant, tant i tant amunt que començà a sentir vertigen. El desequilibrant vertigen del que sap que s’espera molt de les seves futures obres.

El seu primer intent —Dies memorables (2005)— no fou prou reeixit, l’ambició i el resultat final no encaixaven. Potser per això decidí alliberar-se de les referències literàries i emprendre una via nova. El resultat és Quan cau la nit (By nigthfall), Michael Cunningham, Edicions 62, 2011. Una obra menys coral que les anteriors, més minimalista, centrada en quatre personatges d’una mateixa família —l’home, la dona, la filla i el germà de la dona— i les complicades i esberladisses relacions que s’estableixen entre ells.

El primer tast és ben prometedor, permetent-nos endinsar-nos al bell mig de la xarxa sempre imbricada, densa i intricada dels lligams matrimonials i familiars. D’aquells lligams que el sediment del temps va establint inapercebudament entre els membres de la parella, que en un principi uneixen i, de manera progressiva, es converteixen en obligacions no desitjades, en fàctiques clàusules del contracte matrimonial que ningú no ha escrit.

A través de l’anatomia de la quotidianitat d’una parella —que veurà trasbalsada la seva aparent placidesa per l’arribada de Mizzy, el germà de la muller, que desvetllarà les emocions ocultes, les passions adormides— assistim a una anàlisi de la rutina i del conformisme, de l’anar vivint, que és no tan sols un reflex de les servituds que creen les relacions familiars, sinó també —i és aquest l’extrem que li confereix grandesa— de la mateixa existència.

Reflexió sobre la realitat, sobre la capacitat que tenim d’enganyar-nos, o d’autoenganyar-nos, de mentir i mentir-nos a nosaltres mateixos, per por del canvi, dels perills del que és nou, del desconegut, de tot allò que ens allunyi de la seguretat —sempre aparent— del que ja tenim, del que és, enfront del que podria ésser; més encara, del que, segurament, voldríem que fos. Del que seria si goséssim atrevir-nos.

Anàlisi d’obvis ressons sartrians, que ens recorda que tan sols nosaltres som (o hauríem d’ésser) els responsables dels nostres actes. Tant dels que duem a terme com, i encara amb major raó, dels que deixem de dura a termini per por. En alguns casos, per por del que diran o pensaran de nosaltres. En d’altres, pel temor al que és nou, al que ens espera al defora, una vegada haguem deixat el port rutinari de la nostra vida; aquell port d’aigües calmes que, a voltes, acaben podrint-se.

Certament, estem condemnats a ésser lliures? Som realment conscients que som els amos del nostre destí, que tot depèn únicament i exclusiva de nosaltres? Que tenim, cada matí de la nostra vida, no tan sols el dret, sinó l’obligació de volar amb les ales ben esteses? De recomençar sempre?

La llàstima és que aquest inici tan esplèndid i atractiu es vegi balafiat, almenys en part, per la voluntat de Cunningham d’escriure una obra major, de deixar petja, de quedar. Una voluntat que no tan sols es fa evident en la seva manera d’escriure, més discursiva que no convindria, sinó en la profusió de frases o dites definitives que va llaurant a mesura que avancen els capítols. Oblidant que l’objectiu de la literatura no és —o no hauria d’ésser, segons el nostre parer— l’acumulació de citacions, sinó la creació d’un univers propi, autònom i autosuficient.

Llegint Quan cau la nit no podem alliberar-nos de la sensació que l’autor de Cincinnati no tan sols pretén ésser —o semblar (la qual cosa és molt pitjor)— gran, sinó que no té espera. En comptes d’avançar passa a passa, trobant el seu estil pel camí, prefereix escollir la via senzilla: la de la imitació, la de navegar per les aigües d’altres que, amb paciència i dedicació, han trobat el seu lloc a l’oceà immens i irrepetible de la literatura.

Fa —si més no, ens fa— la impressió que Cunningham prefereix seguir els camins fressats. Més exactament, tracta d’ésser Paul Auster, aquell Paul Auster màgic que transforma la realitat, la quotidianitat en una mena d’essència o model de la vida, de l’existència; en aquell Auster que ens transporta un xic més enllà, que ens situa per damunt de.

Però, és clar, l’autor de Les hores no és Auster, per més que s’ho proposi; no ho és perquè no ho pot ésser, però, sobretot perquè —ni ell ni ningú— no ho ha d’ésser. Precisament perquè —i ací rau l’error fonamental de Cunningham — la força i la vàlua d’Auster consisteix en el fet d’ésser Paul Auster: d’ésser ell mateix. D’escriure com escriu Paul Auster; com només pot —i ha— d’escriure Paul Auster.

Com la majoria dels autors de referència, Auster és gran precisament perquè és Paul Auster. És el mateix que succeeix —per posar un exemple que se situa a l’altra banda de l’univers literari on té la pretensió d’ocupar un lloc Cunningham— amb Georges Simenon: si el creador del commissaire Maigret aconseguí un lloc a la història de la literatura fou justament perquè, en la seva vida, però sobretot en la seva escriptura, en la seva obra, es mantingué fidel al seu tarannà, a la seva manera d’ésser. Escrivia com havia d’escriure; per dir-ho més clar: com ell, i només ell, podia i havia d’escriure!

Li suposà grans esforços, ésser un incomprès i generalment menystingut per la major part dels seus contemporanis, que no li perdonaven la seva facilitat d’escriure, la seva indeturable grafomania, però finalment ho aconseguí. (En la literatura francesa la consagració literària no ofereix dubtes: la determina la inclusió d’un o altre autor en la prestigiosa col·lecció de La Bibliothèque de la Pléiade!). I ho assolí, per damunt de tot, perquè no tractà d’ésser —ni de semblar— un altre; perquè trobà el seu lloc a la història de la literatura. Aquell lloc precís i insubstituïble que tan sols ell podia ocupar; el lloc que a ell, i només a ell, li corresponia.

Per contra, l’autor de Quan cau la nit sembla seguir l’exemple d’aquella pel·lícula anomenada Com ésser John Malkovich, endinsant-se en el cervell d’un altre i partint de la seva visió i de la seva manera. Si —com bé demostren Dostoievski, Kafka i tants d’altres, convertint la seva magistral obra literària en una purga de la seva personalitat, en un alliberament gairebé terapèutic, catàrtic— la literatura acostuma a suposar un reconeixement o retrobament de tu mateix (“Madame Bovary c’est moi”) el camí de Cunningham sembla ésser un altre: tractar de trobar la seva personalitat en els altres, en un exercici de camaleonisme no tan sols arriscat, sinó perillós.

Perquè, com succeeix en poesia, en la gran poesia, és possible trobar els altres, l’essència dels altres en tu mateix —i potser sigui aquest un dels grans valors de la poesia: submergir-te en tu per trobar els altres— l’acció inversa resulta, si no impossible, ben poc probable: no pots trobar-te a tu mateix en els altres. I, menys encara, en un altre. Amb major raó quan confonem la recerca dels altres amb la seva imitació, amb la submissió a la seva personalitat.

És per això que, sens dubte, el millor Cunningham és el Cunningham de veritat, aquell que se separa dels seus models i parla per ell mateix. Aquell Cunningham que és, i només pot ésser, Cunningham! Aquell Cunningham que introdueix el dubte en la narració —em sembla, em va semblar, vaig creure— i que converteix la vida quotidiana en anàlisi, en interrogació essencial, en adelerada perquisició existencial (o existencialista). I que ho fa sense proposar-ho…

Aquest Cunningham que no és —i el que és més important, no pretén ésser— ni Paul Auster, ni Marcel Proust, ni Virginia Woolf, ni Walt Whitman, sinó simplement i afortunada, Michael Cunningham! La qual cosa no és tant com ésser algun dels seus mestres o models però és —o pot ésser, si aconsegueix alliberar-se del llast de la servil imitació dels seus referents, que poden aportar però no configurar, que poden acompanyar però no determinar— prou, que és molt!

Això no significa que Quan cau la nit no sigui recomanable, sinó que, segons el nostre humil parer, ho hauria pogut ésser molt més si el seu autor s’hagués deixat dur de manera exclusiva per la seva inspiració i el seu esperit, per la seva manera.

Acabem amb una transcripció que es refereix precisament a la literatura:

«Potser al capdavall no són tant les virtuts dels altres les que ens encongeixen el cor com la sensació d’un reconeixement insuportablement lacerant quan les veiem en el seu comportament més vil, en la pena, en la fartaneria i en l’eixelebrament. Les virtuts també són necessàries —algunes virtuts— però Emma Bovary, Anna Karènina o Raskólnikov no ens interessen per la seva bondat. Ens interessen perquè no són admirables, perquè són nosaltres. I perquè els grans escriptors els han perdonat per això.»

Quan cau la nit, Michael Cunningham, traducció de Marta Pera, pàg. 133

dissabte, 24 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer

set 17th, 2011
by .
No comments yet

Sens dubte, ultra la crisi econòmica, un dels principals motius que han donat naixença al moviment dels indignats ha estat la llunyania de la classe política i la manca quasi absoluta de confiança que han anat llaurant al llarg de tants  anys. L’allunyament es manifesta palesament, per exemple, quan els mateixos que decideixen quin ha d’ésser el sou mínim interprofessional són incapaços de saber quant costa un cafè. La desconfiança, amb el constant degoteig d’imputacions judicials de corrupció contra tota mena de càrrecs polítics de l’arc parlamentari. La realitat demostrà que al teòric oasi català no tan sols no hi havia aigua, sinó que els que s’hi ajeien brindaven amb Dom Pérgingon.

És per aquesta raó que, en principi, resulta una magnífica notícia que apareguin llibres que pretenguin acostar-nos els nostres representants polítics. Diem— i remarquem— “en principi” perquè, massa sovint, fan acte de presència tan sols en campanya electoral, són poc exigents i, el que és més greu, constitueixen mers panegírics destinats a glorificar —quan no santificar— el candidat de torn. La (presumpta) biografia esdevé hagiografia.

El primer avantatge, doncs, de Converses amb Oriol Junqueras, de Bernat Ferrer, Viena Edicions, 2011, és que desembarca a les platges de les llibreries sense estar immers al bell mig de cap tempestuosa contesa electoral. Una agraïda característica que, a banda d’individualitzar-lo —en plena campanya, tractar de pair conjuntament els discursos, les consignes electorals i les entusiàstiques biografies dels candidats provoca més d’una greu indigestió—, el converteix en un llibre oportú, però gens oportunista. Una diferència cabdal, que en duplica, almenys, l’atractiu.

Les pausades converses entre el futur secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i el periodista Bernat Ferrer, sostingudes des del desembre de l’any passat i el març d’enguany, ens permeten conèixer de primera mà el pensament polític de Junqueras. Tot i que en alguna ocasió haguera estat aconsellable que Ferrer s’hagués mostrat més incisiu, burxant més quan convenia, encara que fos a risc d’incomodar el batlle de Sant Vicenç dels Horts, la imatge ideològica de Junqueras acaba essent prou fidel.

Tant és així que, en certa manera, podríem considerar que aquestes Converses no són tan sols una interessant carta de presentació de l’eurodiputat català, sinó que, pel seu caràcter d’immersió exhaustiva i pregona en el pensament de Junqueras, constitueixen una mena de contracte marc entre ell i el lector — entre ell i el possible elector.

Més que no pas conversar amb el periodista, el polític s’adreça al lector, es presenta, hi conversa, exposa els eixos de la seva filosofia política i hi estableix un pacte: «Jo sóc aquest i aquí tens les meves propostes, si les acceptes i em fas confiança, em comprometo a esforçar-me per dur-les a terme i no decebre’t. No sóc un polític més!»

En aquest sentit, el llibre es podria haver titulat, perfectament, El meu compromís amb Catalunya. Per fortuna, s’ha escollir un títol més modest, menys ambiciós, més d’acord amb la imatge del personatge, poc amic de l’enlluernament, que prefereix les distàncies curtes, el tracte de tu a tu. Un personatge que reivindica, per damunt de tot, l’honestedat —no per casualitat, el terme més repetit al llarg de tota l’obra— i la coherència, política, però, sobretot, personal.

Honestedat i coherència que considera que cal que siguin del tot compatibles amb una visió flexible de la realitat política, amb l’adaptació a les necessitats del país, a fi d’assolir la fita que es pretén, sense dogmatismes irreflexius i inamovibles, sense fanatismes integristes que aboquin al desastre, que ens distanciïn de la voluntat de viure “per salvar-vos els mots, /per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí /d’accés al ple domini de la terra”.

El polític heterodox que és Junqueras, segurament mercès a provenir del sector privat, de l’extramón polític, es converteix en el gran antidogmàtic, en aquell que té clar que l’assoliment del seu objectiu únicament serà possible si som capaços de partir d’uns principis mínims insubornables i irrenunciables —“la llibertat personal, la llibertat nacional, la justícia social…”, (pàg. 99)— i de mostrar-nos generosament flexibles en tota la resta, allargant la mà a tots aquells que, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin, es proposin una idèntica finalitat.

L’experiència unitària frustrada que li correspongué viure a la FNEC li serveix de constant record de la insalvable rèmora que comporten els personalismes, el fet de situar els interessos de partit per davant dels del país, el jo — en alguns casos, el Jo— per damunt del nosaltres: “Va representar el millor i el pitjor de l’independentisme català. Fou una experiència interessant com a laboratori (…) per saber que li passa a l’independentisme quan tots estan a mata-degolla entre ells”, (pàg. 26).

Unitat que en certa manera, ha tractat de recuperar amb dos dels seus companys eurodiputats, Ramon Tremosa, de CiU, i Raül Romeva, d’IC, amb els quals manté una permanent relació, tan empàtica i cordial que no han dubtat en escriure, cadascun d’ells un pròleg per a aquesta obra. Ambdós, amb els matisos que corresponen, coincideixen a destacar l’honradesa i l’honestedat de Jonqueras i el seu antidogmatisme.

Antidogmatisme del qual, paradoxalment, cap de tots dos no aconsegueix alliberar-se per complet, atès que Tremosa afirma que “Catalunya necessita una esquerra catalana no dogmàtica ni sectària” —sense incloure ni el centre ni la dreta en aquesta necessitat—, mentre que Romeva aprofita el seu escrit per a fer proselitisme euro comunista.

Deixant això de banda creiem que, al costat dels seus evidents encerts, Converses amb Oriol Junqueras presenta una mancança destacada: haver desaprofitat les trobades i la proximitat amb l’eurodiputat per donar-nos a conèixer no tan sols el Junqueras polític —punt en el qual ha reeixit satisfactòriament— sinó també l’Oriol persona.

En acabar la lectura del llibre, no podem evitar una certa sensació de decepció, per no haver pogut descobrir un xic més la persona —el ciutadà— que hi ha darrera del personatge públic, per conèixer l’home que s’oculta darrera del polític Oriol Junqueras. Parafrasejant el títol de Pilar Rahola, per no haver pogut anar més enllà de la màscara pública del pretendent al tron republicà. Sobrepassant, com ho feia La màscara del Rei Artur, la imatge pública; per deixar enrere la substància i endinsar-nos en l’essència del personatge.

No ens referim, per descomptat, a la via privada —que no interessa ni ha d’interessar a ningú més que a ell i als seus— sinó a l’Oriol home. A descobrir el seu tarannà personal, aquells gustos, aficions i preferències, que ens haurien permès sentir-lo més pròxim, menys personatge públic i més persona. Saber que, més enllà de la seva ideologia i els seus pensaments, diàfanament reflectits en aquesta obra, hi ha una persona que viu i respira, que pateix però també gaudeix, com tots els altres.

Mancança puntual que en cap cas no lleva el mèrit global de Converses amb Oriol Junqueras, un llibre recomanable per a totes aquelles persones que creguin que Catalunya és molt més que no pas la simple suma de quatre províncies espanyoles agrupades al “Nordeste peninsular”. Aconsellable per a seduir tant els sobiranistes convencionals, que ho són per creença i sentiment de pertinença, com aquells nous independentistes, no identitaris, de caire pragmàtic —el nombre dels quals creix dia a dia— que, fins i tot sentint-se espanyols, decideixin optar per una Catalunya independent com a garantia d’un futur millor per a ells i els seus fills.

Una opció en la qual, reflexiona Junqueras, la credibilitat esdevindrà fonamental:

«(…) La nostra llibertat dependrà en bona mesura de la credibilitat d’aquells que prenen la iniciativa. Perquè que l’objectiu val la pena, ja som molts els que ho tenim clar. Per tant, la clau serà la credibilitat que et donaran les persones que encapçalaran el projecte, perquè si tenen credibilitat moral, intel·lectual, política, social…, alguns que encara dubten s’afegiran a la causa a ulls clucs. De la mateixa manera, si els que encapçalen el projecte tenen una escassa credibilitat, pot ser que molts dubitatius optin pel “No”. No és només qüestió d’una “bonança” de l’objectiu, sinó de capacitat i credibilitat dels líders.»

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer, pàg. 199 i 200

dissabte, 17 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La idea de l’emigrant, Enric Valor

ago 22nd, 2011
by .
1 comment

El millor homenatge que es pot retre a qualsevol autor és, sens dubte, llegir la seva obra. Si, damunt, es tracta d’un escriptor com Enric Valor, tan fonamental per a les lletres del País Valencia com negligit pels que d’una manera tan barroera duen el timó de les seves institucions, reivindicar la seva lectura no tan sols esdevé un goig i un honor, sinó també una obligació.

En països que tenen governs seriosos, amb consciència clara d’ells mateixos, i sense vergonya de la seva pròpia personalitat, que no miren de diluir-se en el magma uniarista central, les celebracions dels grans autors de la seva terra esdevenen colossals esdeveniments amb una forta projecció exterior. Només cal pensar en els casos dels germans Grimm o en el de Hans Christian Andersen.

Al País Valencià, per desgràcia la seva hispanocèntrica Generalitat té altres prioritats, com la d’organitzar l’igualment lloable celebració del centenari de Miguel Hernández, i oblida fer copartícip d’un homenatge d’aquesta mena a un dels seus més insignes autors. Motiu pel qual quan es tracta de la cultura en llengua pròpia és la societat civil la que ha d’ocupar el lloc que li correspondria a la seva màxima institució pública. Per a celebrar el centenari del naixement d’Enric Valor, que es compleix avui, 22 d’agost, han estat els companys d’Un entre tants els que han tingut la prodigiosa idea de preparar un homenatge blocaire al tan insigne autor, premi de les Lletres Valencianes l’any 1985, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987.

Tanmateix, a banda d’aquest reconeixement institucional, el més important és el valor de l’obra que ens deixà. En realitat, n’hi hauria ben bé prou amb les seves Rondalles Valencianes per a ocupar un espai preeminent no tan sols en la nostra llengua i cultura, sinó també en el més pregon dels nostres cors. Llegir-les —bé en la seva versió integral, d’Edicions del Bullent, bé en la resumida, duta a terme per Rosa Serrano, de Tandem Edicions— ens premia amb un doble plaer: l’estrictament lector i el de la descoberta d’una déu riquíssima i apassionant de vocabulari català, engalanat amb la força de la llengua viva de les expressions i dites populars.

En aquest àmbit, l’esforç combinat d’Enric Valor, de Mossèn Alcover i de Joan Amades ha permès la conservació d’un patrimoni cultural i lingüístic valuosíssim i insubstituïble. Patrimoni que, sense la seva insubornable, generosa, altruista i del tot individual voluntat de salvar-nos els mots, d’amor a la llengua, al territori i “d’enlairar la pàtria”, com dia el mateix Enric Valor, hauria ja fa temps passat riu avall.

La idea de l’emigrant, Enric ValorSi hom prefereix una obra valoriana més convencional, pot acostar-se a qualsevol de les tres obres que conformen el Cicle de Cassana ( Sense la terra promesa , Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) o bé a La idea de l’emigrant, Enric Valor, Tandem Edicions, 1998, una novel·la breu arrelada i ambientada en aquest món aïllat de muntanya, mític i real ensems, viu i anquilosat alhora, endarrerit però profund, lliure però fortament canonitzat, que tan bé coneixia i caracteritzava —i, en certa manera, al mateix temps idealitzava— aquest tan destacat com injustament poc conegut autor valencià.

Submergir-se en aquesta novel·la comporta, d’entrada, el recobrament d’un ambient, d’una flaire —aquella vella,coneguda olor, per dir-ho en termes de Benet i Jornet—, d’una manera de fer i de narrar que ens retrotrau de manera immediata al costumisme de cent anys enrere, tant català com espanyol. L’ombra de Caterina Albert —quin dia ens decidirem a bandejar, d’una vegada per totes el seu pseudònim masculí, Víctor Català?— i la seva Solitud, és certament allargada; com ho és la de Peñas arriba, del santanderí José Maria de Pedera.

Però encara ho és més la de l’ègloga virgiliana, que no tan sols hi projecta la seva ombra, sinó que hi deixà una més que diàfana empremta. Tot i que, és clar, passada pel sedàs del tarannà inqüestionablement llatí i del talent narratiu de Valor: com succeeix amb Solitud, les Bucòliques virgilianes, passades pel tamís dels anys i de l’embranzida indeturable de la història,  esdevenen un rude, agrest i desesperançat Costumisme, més proper a Schopenhauer que no pas a Plató o a Rousseau. L’Arcàdia passada per un bany de versemblança i humanitat que la converteix en Realitat Quotidiana.

D’aquest aire d’ègloga, empeltat de rondalla, de faula o de conte a la vora del foc, Valor no se n’amaga, ans al contrari, el reconeix i el reivindica com un llegat i un model ineludible, que forma i conforma el teixit argumental —però també moral— de la novel·la: “Feien un  matrimoni molt encertat. Bernat, per a ella, que no havia sentit anomenar Anderson, ni els germans Grimm ni Perrault, però que si havia sentit —i moltes vegades!— contar rondalles, era el príncep de la faula que l’havia redimida d’una vida sense suc ni bruc. (…) Quant al mas de la Til·lera, que li semblà instal·lat en un desert, amb aquelles planes desventades de guaretons, i els seus voltants, compostos de serres impressionants i un dèdal de barrancs i crestalleres, li causà una certa temor. Poc a poc (…) anava descobrint la callada bellesa de les silencioses altituds. I el poblet, amb la seva placeta desigual, la vella torre i el palau decrèpit d’aristocràcia rural i subalterna, el llavador petit d’aigües sempre fredes, els carrerets humils —molts penjats en el coster—, li semblà un misteriós vilatge de conte i no li hauria estranyat de veure-hi aparèixer un estol de gnoms i alguna fada!”, (pàg. 45).

En aquest somer paràgraf hi tenim, no tan sols el fonament i l’essència de la novel·la, sinó també i alhora, tant la premonició d’allò que li reserva l’esdevenidor als seus protagonistes com l’enumeració dels detalls distintius elementals que converteixen l’ègloga en costumisme, el somni idíl·lic grec en consuetudinària i terrenal realitat mediterrània. Els termes emprats no podrien ésser més escaients, reveladors ni definitoris: “desert”, “planes desventades”, “placeta desigual”, “palau decrèpit d’aristocràcia rural i subalterna”…

Fins i tot la referència culta —el dèdal— no es podria aplicar a una connotació més nua, primigènia i arran de terra: “dèdal de barrancs i crestalleres”. Per no parlar, és clar, del mateix nom del mas — la Til·lera—, que no tan sols defuig, sinó que s’oposa frontalment a les denominacions grandiloqüents, paradisíaques i divinals de la novel·la pastoril clàssica i convencional.

Enric Valor decideix, doncs, pràcticament de bell inici, esbatanar ben esbatanades damunt la taula les cartes que té la intenció de jugar en la seva trama narrativa: les d’un costumisme realista, arrelat a la terra i al territori, identificat i fàcilment identificable pels seus lectors, reconegut i recognoscible, proper i quasi viscut. En definitiva, d’un temps, d’un país i un paisatge que són els seus —i que, en endinsar-nos-hi, també són els nostres.

Amb una base, una estructura i plantejament que no podria ésser més elemental, quasi esquemàtic, paradigma de la rondalla universal —dos germans orfes i pobres que reben una herència, una dona envejosa i gelosa, un marit ingenu i bonhomiós, un jove tímid i innocent, una espiritista o fetillera, la natura convertida en Deus ex machina de la desesperació, el viatge salvador a països llunyans, la descoberta d’un mateix, el retorn…— l’escriptor ens ofereix una (falsa) ègloga, que retrata amb simplicitat i certesa el món tan dur, exigent, cruel i sovint insofrible, de la vida aïllada a muntanya.

D’aquest món que fa, però al ensems també desfà, els homes. D’aquest món de pastors esbarriats i solitaris on, només molt de tant en tant, es pot rebre la visita de princeses vingudes d’enllà (pàg. 93). O més aviat, com en succeeix amb Solitud i a Terra Baixa, d’aquestes terres d’avall —o avall ras i curt, en contraposició amb l’amunt—on la vida és, o almenys sembla, molt més benigna i beneficiosa. En aquest avall mític de Salvador Espriu, on “la gent és neta i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!”

Tot i que serà precisament —i paradoxalment— en aquest amunt conflictiu i sever, en “aquella beneïda terra” nimbada amb “la puresa dels cels aitànics”, on Isabel, la princesa del conte, hi descobrirà un “amor romàntic, angelical”, en ocasió de la seva “bucòlica visita a un pastor d’ègloga, viu, ingenu i afectuós” (pàg, 135).

Un pastoret que, poc temps després —en una nova constatació de la voluntat valoriana de mostrar diàfanament les seves cartes— “ja coneixia Virgili” i que li creia descobrir, en tornar de l’avall enlluernador, la puresa —“Ègloga, pura ègloga!”— de la vida a la muntanya. Això sí, una vida “primigènia” però també, i sobretot, “rude”, (pàg. 138). Una ègloga que ben aviat esdevindrà de nou “la vida falsament idíl·lica del mas”, (pag. 142).

Donada la importància d’aquesta paràgraf, que per fortuna no desvetlla el desenllaç de la novel·la, el transcrivim:

«Ègloga, pura ègloga! ¡Allà hi havia la veritat rude i primigènia de la vida de la humanitat: la veritat del camp, de l’antiquíssima agricultura, mare nostra!Ell ho veia així amb una emoció profunda. Llamps de record l’il·luminaven malenconiosament. Es veia petit i patidor. Mirà la til·lera, la capella de l’aljub, la llavadora de fusta. Cada estiu ho veia. Ara, ja batxiller, ho mirava amb uns altres ulls. (…) Tot allò era passat per sempre. “Ara sóc un xicot que té el batxiller, no un ignorant dins la tenebra”. (…) S’havia desconnectat de la fonda poesia de la muntanya com un element més i havia passat a ser-ne interessat espectador. O no del tot encara. La muntanya havia penetrat tan pregonament en la seva ànima d’infant, que ell encara li pertanyia, potser més que no s’imaginava.»

La idea de l’emigrant, Enric Valor, pàg, 138 i 139

dilluns, 22 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

L’acabadora, Michela Murgia

ago 13th, 2011
by .
1 comment

Sembla inqüestionable que hi ha llibres d’estiu i llibres per a l’estiu. Dues categories que, com les cançons per escoltar a l’estiu i la cançó de l’estiu, ni es poden comparar ni tenen res a veure. Generalment, els primers tendeixen a la facilitat, a la llegibilitat, a la lleugeresa; els segons, a la concentració, a l’atenció, a la pregonesa.

Els uns són una mostra més de la cultura fast food —o fast read— d’importació nord-americana que es van imposant. Són productes literaris basats en receptes ràpides, elementals i infal·libles, despersonalitzades, de deglució fugaç i digestió efímera. Els altres, plats d’haute cuisine, elaborats, innovadors, objecte d’un procés creatiu, de cuina d’autor; s’assaboreixen amb calma i delectació i deixen un record difícilment oblidable.

(Amb les excepcions que corresponguin, per descomptat, car tant en literatura com en cuina també hi ha entremaliats i espavilats que viuen precisament d’aprofitar-se de la necessitat i voluntat de presumpció, de l’elitisme acultural, que són incapaços de diferenciar un text de Proust d’un de Colette —o una simfonia de Mahler d’un concert de Mozart, tot i comptar amb una llotja vitalícia al Liceu— però que adornen les seves biblioteques amb els obres imprescindibles dels Premis Nobel de cada any. Alguns dels quals —no ens podem estar de dir-ho— no ofereixen més que diàfans exemples de la insostenible feixuguesa de la fatuïtat.)

Considerem llibres per a l’estiu —o, expressar-ho amb major precisió, llibres per a llegir a l’estiu— aquells que requereixen, per a ésser degustats plenament, per a extreure’n tot el fruit i el goig que ens reserven, unes condicions de calma i una disponibilitat horària que ens nega la vida laboral quotidiana. Per dir-ho ras i clar: que exigeixen o agraeixen disposar de tranquil·litat i força temps lliure per endavant, que estiguem per ells i que res no distregui la nostra atenció. Situació que la immensa majoria de mortals  tan sols podem assolir durant les vacances estivals —si no tenim fills en edat de creixença i un mínim de responsabilitat pedagògica.

Una d’aquestes obres que havíem reservat per a aquesta època  —usualment càlida, tot i que enguany l’anticicló de les Açores se’ns ha girat d’esquena i ens ha obsequiat amb alguns dies de tardor avant l’heure— és L’acabadora, (Accabadora) de Michela Murgia , Raval Edicions-Proa, 2011. Una inesperada i més que agradable sorpresa, escrita per una jove autora gairebé desconeguda al nostre país, que corre un risc cert de passar desapercebuda, immergida de l’oceà cabalós i inabastable de les novetats literàries que sadollen mes rere mes les llibreries, però que llueix com una petita joia, al bell mig de la majoria d’elles.

Amb un domini i, sobretot, una força narrativa del tot impròpies de la seva edat, l’escriptora sarda ens ofereix, en la seva primera aventura novel·lística, una mostra magnífica de la grandesa, la vastitud i la complexitat que ens pot oferir el bo i millor d’aquest gènere literari. I ho aconsegueix fent gala d’una simplicitat i d’una naturalitat extraordinària, palesant un ben escaient coneixement de quines són les seves virtuts però, també, quins són els seus límits. Servint-nos ni més ni menys que exactament allò que ella pot abastar —la qual cosa, en el seu cas, és dir molt.

Un detall que no tan sols és d’agrair, sinó gratament destacable, en un món com el literari, curull de patums i patumetes, de genis —sovint geniüts— situats au dessous de la mèle, que en manta ocasions confonen prolixitat amb qualitat, feixuguesa amb profunditat; en un món de boira i fum, on —com bé vam comprovar en el cas de Vaclav i Lena— quasi sembla obligatori que els que comencen hagin d’enlluernar-nos d’entrada amb la buida supèrbia de la seva vanitat. Murgia escriu del que coneix i sap, i ho fan com en sap, afavorint així tant la literatura com els lectors.

Amb un estil senzill, accessible, amanit amb uns diàlegs col·loquials, amb aire de veritat, de realitat viscuda, com converses caçades al vol, amb un llenguatge amarat de gust, musicalitat i flaire d’aquesta illa de terra endins —que se’ns permeti l’oxímoron, però el considerem ineludible— que configura, determina el paisatge, el tarannà i l’existència dels que hi viuen, i quasi en predetermina el destí, l’autora ens submergeix en la més universal de les particularitats: la del localisme.

Com el algunes de les grans novel·les de tots els temps —i pensem, tot i salvant les naturals distàncies (i sense pretendre equiparar-les), en el Macondo de García Márquez, el Yoknapatawpha de Faulkner, la Región de Benet, l’Estepa de Txèkhov o l’Empordanet de Pla— tant l’illa de Sardenya en general com, en particular, el Soreni L’acabadora no esdevenen tan sols l’escenari i l’ambient de l’obra, el paisatge, pròpiament dit, sinó un dels seus personatges principals. Tant és així que resulta impossible imaginar-se l’argument traslladat a qualsevol altre lloc.

 Sardenya, aquesta illa amb tant de caràcter i personalitat, posseïdora d’una riquíssima i captivadora cultura ancestral, mig oblidada, negligida, negada, ofegada pèrfidament i obsessiva en l’imperialisme de la Gran Itàlia, unitària i unitarista, que com un implacable Saturn modern es proposa devorar els seus teòrics fills (o més aviat fillastres) —i en aquest punt l’emmirallament amb Catalunya resulta ineludible— esdevé el principi, l’eix i la raó de la novel·la.

Una illa que, en realitat, és molt més mental —fins i tot potser metafòrica— que no pas geogràfica. Una illa que, com amb gran encert dictamina l’imprescindible epíleg de Stefano Puddu, “(…) certament et marca. Encara que te’n vagis”, te l’endus amb tu, gravada “a l’ànima com tatuatges”, (pàg. 213). Motiu pel qual en deixar-la, la distància esdevé més anímica, espiritual, que no pas física. En certa manera, com si mai no n’haguessis marxat, com si mai no la poguessis deixar del tot.

Tal i com descobrirà Maria en anar-se’n a Gènova, amb al pretensió de fer-se una vida nova, per descobrir que si bé lluny de l’illa la vida segueix, no podrà alliberar-se de la seva condició d’estranya, de desplaçada, d’exiliada permanent. Perquè ella, ho vulgui o no, no només és de Soreni, sinó que hi pertany.

El llibre recobra i posa l’èmfasi en la importància dels detalls, de les coses petites, dels fets aparentment intranscendents, d’aquells nimis records mig esborrats, en principi insignificants, senzills però fonamentals, que defineixen i atorguen sentit a l’existència, que converteixen la vida en quelcom més —o molt més— que un mer transcurs de les hores i els dies. /

D’ací, segurament, en prové la rellevància del joc de diàlegs i silencis. Si els diàlegs i les converses són importants —en algun cas, fins i tot antològiques, esdevingudes adagis: «O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor…» / «No, Maria, el dol no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per a tapar-lo, no per fer-lo veure». (pàg. 125)— encara ho són més, i amb molt major caràcter definitori, els silencis. Els silencis i els esguards, els intercanvis de mirades (pag. 145, 192 i 200). Aquests silencis que parlen i expliquen més que els llargs discursos o dissertacions, ja que no cal parlar del que ja se sap.

Tot i que —segurament per la mateixa raó i per més que resulti paradoxal (en un d’aquests jocs de miralls encarats, de simetries asimètriques que tan bé defineixen l’existència— en certs moments i davant de determinades circumstàncies: «Bonaria Urrai sentia que hi havia coses entre elles que hauria calgut dir, però que amb tota probabilitat no es podrien pronunciar mai més». (pàg. 193).

El llibre ens brinda una apassionant reflexió sobre el veritable significat de la família, o més aviat, de la maternitat. D’aquesta maternitat que tant pot ésser biològica com d’adopció, que en el fons, no depèn tant de la sang sinó del cor, no tant de l’obligació —i, per extensió, del destí, de la providència— sinó de l’elecció (pàg. 31, 32 i 35) D’aquest costum sard dels fillus de anima que permet escollir, i per tant renéixer en— una nova família.

També sobre la veritat i la mentida, sobre les partides preses i els prejudicis, sobre la relativitat i la fragilitat de tot allò que creiem, que sabem o creiem creure.

És més que possible que tot això aflori a L’acabadora precisament perquè la seva autora no ha tingut cap voluntat d’incloure-les; tan sols perquè no s’ha forçat ni pretès afegir-les, perquè ha estat els ritmes i necessitats inherents a la gènesi de l’obra les que les han creades; només i únicament perquè havien de sorgir, perquè el propi desenvolupament del llibre ho exigeixi.

Per tot plegat és una novel·la més que aconsellable per a abordar i assaborir amb tranquil·litat i parsimònia els càlids i llangorosos dies de l’estiu, justament perquè el seu també és un ritme morós, pausat. No enlluerna ni enamora de cop, ans al contrari: si entra a poc a poc, quasi sense prendre’n consciència, com si no llegíssim res de l’altre món, fins que, tot d’una, s’ha ensenyorit de tu, t’ha seduït, quasi hipnotitzat. T’ha fet seva i ja no et deixarà.

I ho ha aconseguit, com diem, amb una absoluta espontaneïtat, amb normalitat, sense cap forçament ni afectació. Se’t va posant a dins —ben endins— d’una manera paulatina, gairebé imperceptible, com una melodia irresistible, com un ritornello indeturable que no cessa ni t’abandona, que a l’inici et semblava que no senties, però que anava amarant-te l’ànima i els sentits. Que no tan sols t’acompanya, sinó que et farà costat llarg temps. En síntesi, una obra tan fàcil de llegir com difícil d’oblidar, d’aquelles que et deixen una petja indeleble.

Un resultat que és mèrit, sens dubte, a l’innegable talent narratiu de Michela Murgia, d’una simplicitat esborronadora, plena de força i habilitat, però —en la versió que comentem— també, i és de justícia fer-ne esment, a la seva traductora al català, Mercè Ubach, que, sense ànims de lluïment, ha sabut, posar-se exactament al lloc que li corresponia: al servei de la seva autora, de la novel·la i dels seus lectors. Això sí, agrairíem força que ens expliqués per quina raó, enmig d’un llenguatge tan planer i adient, va decidir fer ús d’un patent i del tot innecessari mot manllevat de l’espanyol com és “botella”, (pàg. 156)? Què potser no poden ésser verdes, les ampolles?

A fi de no donar la impressió —totalment fal·laç, per altra banda— que aquesta “nota de lectura” nostra d’avui és més una hagiografia que no pas una anàlisi literària, anotarem, encara que només sigui a títol d’inventari, la raó que, segons el nostre modest parer, impedeix que L’acabadora sigui una obra del tot rodona: el seu massa previsible final. Un final que fa la impressió que ha anat llaurant un xic massa explícitament —i, en aquest cas, de manera un xic forçada— al llarg de la novel·la.

El segon punt negatiu del llibre no és imputable a l’autora, sinó a l’editorial, a la qual ens adrecem públicament per si ens pot aclarir la raó del seu comportament: què pot justificar el seu entestament —fet palès no únicament a la contraportada, sinó a la frase que presideix la portada— en explicar d’entrada el poc explícit significat del títol, quan l’autora decidí que ni la protagonista ni els lectors no el descobrissin del tot fins a la pàgina 147, gairebé superats el tercer quart de l’obra? Quin sentit pot tenir acabar no tan sols amb el secret, sinó amb un dels encisos de la novel·la?

Una pregunta que també podríem adreçar a Giulio Einaudi Editore, la propietària original dels drets, que és almenys tan diàfana com la catalana a la seva pàgina web…

Transcrivim una mostra de la prosa —senzilla i fantàstica alhora— de Michela Murgia. A fi de poder-ne constatar la fidelitat oferim, a continuació de la traducció de Mercè Ubach, l’original italià:

«No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.

La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts.»

L’acabadora, Michela Murgia, pàg. 9 i 10

«Quanti anni avesse Tzia Bonaria allora non era facile da capire, ma erano anni fermi da anni, come fosse invecchiata d’un balzo per sua decisione e ora aspettasse paziente di esser raggiunta dal tempo in ritardo. Maria invece era arrivata troppo tardi anche al ventre di sua madre, e sin da subito aveva fatto l’abitudine a essere l’ultimo pensiero di una famiglia che ne aveva già troppi. Invece in casa di quella donna sperimentava l’insolita sensazione di essere diventata importante. Quando la mattina si lasciava alle spalle la porta e stringeva il sussidiario verso la scuola, aveva la certezza che se si fosse voltata l’avrebbe trovata lì a guardarla, appoggiata allo stipite come a reggerne i cardini.

Maria non lo sapeva, ma era soprattutto di notte che la vecchia c’era, in quelle notti comuni senza nessun peccatoa cui dare la colpa di essere svegli.»

Accabadora, Michela Murgia, pàg. 4 i 5

divendres 12 i dissabte 13 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

El diable al cos, Raymond Radiguet

mar 12th, 2010
by .
1 comment

Si tinguéssim la fortuna de viure en un país normal segurament també ens podríem beneficiar de posseir una cultura normalitzada. Una cultura sense cap mena de complexos, que ni es mirés el melic ni mostrés llacunes imperdonables. Fruiríem d’una cultura on seria impensable —com ho és en qualsevol país del món que tingui la pretensió de definir-se com a instruït— que la nostra llengua no comptés amb traduccions acurades d’algunes de les obres que han deixat petja en la història de la literatura. Una petja en alguns casos fonamental, indeleble, i en d’altres de transició o d’obertura d’un nou camí, però imprescindible en qualsevol cas.

 

El diable al cos, Raymond Radiguet

El diable al cos, Raymond Radiguet

Gaudiríem d’una cultura adulta amb la qual, per exemple, no caldria esperar un miracle per disposar d’una versió actualitzada d’El diable al cos (Le diable au corps), Raymond Radiguet. Una obra que, si molt no m’erro, tan sols havia publicat Editorial la Magrana en la seva col·lecció juvenil L’esparver. En una edició esgotada i que ni tan sols apareix al seu web. Sortosament, s’ha produït el miracle: Viena Edicions, una editorial petita que ha fet la feina que les grans no han volgut o no han sabut fer, ens l’ofereix com una de les seves darreres novetats d’enguany.

Es tracta d’una novel·la curta sorprenent i corprenedora. I més encara si tenim en compte que  partia d’una experiència autobiogràfica, que l’havia escrita un jove de només 17 anys i que fou publicada l’any 1923, quan els temes que es consideraven pecaminosos eren tabú o s’enfocaven d’una manera indirecta i carregada d’eufemismes. Resulta fàcil imaginar l’escàndol que devia provocar, en una societat tan puritana com aquella, un llibre tan directe i clar com el de Radiguet, que gosava narrar obertament les relacions entre una dona casada i un noiet més jove que no pas ella.

Podria haver estat una operació publicitària més, sense cap valor literari ni repercussió posterior. En aquest cas, l’insubornable vent de la història s’haguera encarregat d’arraconar-lo i fer-lo oblidar. Per sort, era una obra amb un pes literari inqüestionable, que amb el temps s’ha convertit en un clàssic modern. No tant per la base argumental mateixa sinó per la força humana i reflexiva de la narració, que parteix de l’individual per acostar-se al general. O, si es prefereix, a l’universal.

Com succeeix en la majoria de les grans obres literàries, darrera la figura del personatge principal, de l’adolescent enamorat, s’hi veu una persona. Una persona de veritat, de carn i ossos, amb la grandesa però també amb la misèria que això comporta. A mesura que avança el llibre, assistim a la seva progressiva evolució, des del jove inconscient a l’adult que aprèn que no pot defugir les seves responsabilitats.

Una novel·la, doncs, d’aprenentatge, un Bildungsroman. Un tipus de novel·la que només adquireix el seu valor complet quan reïx a fer-nos compartir les seves experiències i els seus coneixements. En el present cas, un creixement o transformació fortament condicionada pel fet que el pas de l’adolescent a l’home coincideixi precisament amb una situació tan excepcional i trasbalsadora com la de I Guerra Mundial. Una guerra que, tal i com ens adverteix, ja d’entrada el protagonista, condicionarà decisivament tots els esdeveniments ulteriors: «Com que no hi ha res prou fort per envellir-nos malgrat les aparences, m’havia de captenir com un nen en una aventura en què fins i tot  un home s’hauria sentit desconcertat».

Una obra que demostra, com ja havia fet amb anterioritat Rimbaud, que l’experiència no és sempre ni necessàriament una qüestió d’anys.

Serà el conflicte bèl·lic, que tant canvia els comportaments i els pensaments de les persones, el que l’empenyerà a endinsar-se abans d’hora en el camí sense tornada de l’adult que es veu forçat a ésser. Li caldrà aprendre i adaptar-se de pressa a un món, l’adult —incomprensible i contradictori, on res és el que sembla— si vol sortir-se’n. A força de sotragades, anirà prenent consciència que el paradís pot acabar convertint-se en un infern. O, millor dit, que el seu paradís pot esdevenir l’infern per a un altre.

Sobretot quan l’amor, que hauria d’ésser el més noble i elevat dels sentiments humans, entra en contacte amb la gelosia i l’egoisme i es corromp i desvirtua per complet. Quan l’amor esdevé despotisme i imposició. Quan l’amor, per essència angèlic, es converteix en diabòlic. En aquest diable que té al cos i que no és capaç d’eliminar ni de controlar.

Un diable que, malgrat el que es pugui  sobreentendre, no té tant a veure amb el pecat catòlic per excel·lència —el de la pulsió sexual— sinó amb un altra passió molt més destructiva i malvada per se: la de l’egoisme. Un punt de vista ben poc habitual, i menys en aquells temps, que té la virtut de situar (en realitat de re-situar) la idea del pecat o del mal justament en aquell àmbit d’on mai no n’hauria d’haver sortit: el de la moral. És la ment la que peca, causant dolor o mal a algú, mai el cos.

En resum, una novel·la que no es pot deixar un cop encetada, que et captiva i et fa acompanyar-la fins la darrera pàgina. Que es convenient llegir —i rellegir, si s’escau— amb un llapis a la mà, per tal de poder subratllar o anotar tot allò que creguem convenient.

Transcric, per a acabar, un paràgraf que podria servir per a sintetitzar l’obra:

«I em preguntava, i em continuo preguntant, si l’amor dóna el dret d’arrencar una dona a un destí, potser mediocre, però ple de calma. (…) Sens dubte, la Marthe, pel fet d’estimar-me, va viure amb mi alguns moments que amb en Jacques no hauria pogut imaginar, però aquests moments feliços em donaven dret a ser cruel?»

divendres, 12 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440

[download#100#image]

Comparteix


La casa de les belles adormides, Kawabata

feb 5th, 2010
by .
No comments yet

Quan el plaer de la lectura i la descoberta ens du a tastar obres i autors nous en qualsevol racó a voltes ens pot esperar  una sorpresa. En ocasions, la sorpresa és de caire negatiu i és preferible no fer-ne cap esment. En d’altres, menys habituals, no pot ésser més agradable i beneficiosa. Sobretot quan, pel motiu que sigui, coincidim amb un llibre especial, que et transmet unes sensacions diferents, inconegudes.

És el que m’ha succeït amb La casa de les belles adormides, (Nemureru bijo), de Yasunari Kawabata, publicat per Viena Edicions l’any 2007 en la seva col·lecció “El Cercle de Viena”. Una obra d’un premi Nobel que desconeixia i que vaig trobar per casualitat vagarejant per la Biblioteca. El primer que em va atreure, cal que ho confessi d’entrada, fou la seva portada, un detall d’Amants a l’habitació de dalt, de l’excepcional gravador japonès Kitagawa Utamaro

En fullejar-la i llegir, a l’atzar, algun dels seus paràgrafs em va captivar a l’instant. Un cop llegida, no m’atreveixo a considerar-la una obra mestra. Però si, sens dubte, una obra més que interessant. Una obra, per damunt de tot, especial i diferent: única. Una novel·la que no ens en recorda cap altra. I que, alhora, resultarà molt difícil d’oblidar, un cop enllestida. La seva història i algunes de les seves pàgines restaran llarg temps gravats en la nostra memòria.

Com que, segons el meu costum, no tinc intenció de revelar-ne l’argument, esmentaré tan sols que exposa i descriu les relacions entre la vellesa i la sexualitat; entre la mort i la vida. Una vellesa, decrèpita i crepuscular, que anhela la proximitat de la joventut per a tractar de revitalitzar-se i de cercar un referent que atorgui un cert sentit a les romanalles agòniques de la vida. Una senectut decadent i desesperançada que sembla voler apurar fins el darrer glop el tast del calze de l’existència— d’una existència en evident regressió. Una senilitat —per a usar el mai tan escaient títol d’Italo Svevo— més degradant que no pas degradada.

La lectura de l’obra, escrita amb una prosa ràpida i precisa alhora, ens deixa un sabor agredolç. Un sabor on es mescla, a parts iguals, la sordidesa, la voluptat i la voluntat de pervivència. Aquell sabor inclassificable i indefinible de la decadència. De la inevitable decadència final, definitiva, que es debat entre el que és, el que ha estat i el que voldria ésser.

D’aquella decadència que la majoria dels éssers humans ens neguem a assumir quan ens arriba. Una decrepitud que —com en el cas d’Eguchi, el protagonista de l’obra— només som capaços d’acceptar i veure reflectida en els altre i mai en nosaltres. Una decadència, cal remarcar-ho, no tan física o corporal com de caire moral o espiritual…

En essència, un llibre especial i diferent, la lectura del qual ens desvetllarà les emocions i els sentiments. Una obra crua i dura, més adreçada als instints i als sentits que no pas al seny o la raó. Que assoleix amb escreix amb l’objectiu que la literatura —i l’art en general— hauria de perseguir: provocar-nos una reacció, alegrar-nos, entristir-nos o sacsejar-nos, però mai deixar-nos indiferents. O el que és el mateix: commoure’ns i deixar-nos petja. Convertir-nos, poc o molt, en un xic diferents del que érem abans de submergir-nos en la seva lectura…

La casa de les belles adormides ho aconsegueix sobradament: ens pot enamorar o esgarrifar, fins i tot provocar-nos una certa repulsió, en funció de la nostra sensibilitat o el nostre tarannà, però no passarà desapercebuda. Ens afectarà pregonament, potser, perquè té la força i la capacitat inusual de fer aflorar el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos. De recordar-nos que en la literatura —com en la vida…— no existeix ni pot existir el bé sense el mal, ni a la inversa.

Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf que considero que sintetitza l’abast i el contingut de l’obra:

<<En aquesta casa venien ancians incapaços de tractar les dones com a dones, però dormir tranquil·lament al costat d’una noia com aquesta els era encara, sens dubte, un dels consols il·lusoris a la percaça de les joies d’una vida perdu­da: vet aquí el que Eguchi va entendre en la tercera visita a aquesta casa.>>

divendres, 5 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002055461583

[download#173#image]

Comparteix


← Entrades anteriors

Features Stats Integration Plugin developed by YD