Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

cristianisme

Amor y sexualidad, Alfonso Cuatrecasas

Se’ns ha dit en tantes ocasions i des d’àmbits tan diversos que la cultura europea és filla de la judeocristiana que ens hem acabat creient que tan sols en ella hi tenim el nostre bressol. A força de repetir-nos-ho una i altra vegada, sembla que haguem oblidat que la nostra societat i la nostra cultura tenen els seus orígens i el seus fonaments darrers en la societat i cultura grecoromana. Una cultura grecoromana que, a la seva vegada, te les seves arrels en les civilitzacions minoica i micènica.

Cultures que han deixat una indubtable empremta en la nostra manera d’ésser i de comportar-nos. Cultures poderoses que la judeocristiana ha tractat d’eliminar i de substituir. O, quan no ha estat possible, de diluir, domesticar o d’adaptar a les seves necessitats de dominació i de control, de submissió. De manteniment d’una cultura basada en l’expiació d’un pecat que mai no hem comés. Una cultura del dolor i del sacrifici, que ens obliga a renunciar als plaers i als delits de la vida. En realitat, a la mateixa vida, prometent-nos una altra de millor, més enllà de la mort…

Si la idea, torturada i alienadora, del pecat ha condicionat l’existència i la societat occidental dels darrers 2.000 anys, encara ha causat uns efectes més pregons, nefastos i perjudicials en la relació que hem mantingut amb els nostres cossos i, sobretot, amb la nostra sexualitat. L’església cristiana, que hauria d’ésser la de l’amor i el perdó il·limitats, des de temps immemorials ha considerat que tan sols un dels deu manaments és del tot intolerable i imperdonable: el setè! Quant de dolor i patiments ens hauríem estalviat si l’escollit —com fóra lògic— hagués estat el sisè: “No mataràs”…

Per tractar de trencar amb aquesta visió limitadora i castradora dels instints que ens ha imposat el cristianisme, res millor que llegir Amor y sexualidad en la antigua Roma, d’Alfonso Cuatrecasas (Grupo Difusion, 2009). Aquest doctor en llengües clàssiques i excepcional traductor ens permet, mitjançant la lectura d’aquest assaig, el miracle de fruir d’un retorn edènic. Potser no pas aquell paradís iniciàtic integral on Eva i Adam gaudien del goig suprem de descobrir el món i de descobrir-se ells mateixos, però si aquell on els cossos eren purs i les relacions sexuals no eren proscrites ni comportaven cap mena d’estigma irracional ni pecaminós.

Un paradís edènic, cal remarcar-ho, del qual en restava malauradament exclosa la meitat de la població romana, ja que les esposes en casar-se deixaven d’ésser possessions del seu pare per a passar a ésser-ho… dels seus respectius marits!

Segurament, si el cristianisme no s’hagués preocupat d’ocultar el marcat component eròtic de Cerverí de Girona, del Cançoner de Sant Joan de les Abadesses o del de Ripoll, no seria necessari que ningú ens recordés que la sexualitat tan sols ha estat considerada proscrita i ominosa en un espai delimitat del planeta i durant un període històric determinat —malauradament massa llarg. En el món romà —i no diguem ja en el grec…— la malaltissa comunió entre moralitat i sexualitat encara no havia contaminat ni el plaer físic ni la satisfacció dels instints humans. La sexualitat conservava la naturalitat (o l’espontaneïtat, si preferim dir-ho així), que mai no hauria d’haver perdut.

Tal i com ens explica l’autor en la introducció, mentre en la nostra societat les necessitats sexuals se segueixen satisfent majoritàriament en el marc d’una “parella estable o en el matrimoni”, a Roma els homes disposaven d’una “llibertat quasi il·limitada en la seva forma de satisfer-se sexualment, ja fos amb una dona o amb un noi jove”. Tan sols li estaven vedades les “relacions adúlteres amb les dones romanes”. Amb aquesta excepció, podia “disposar de les concubines que desitgés (…) o mantenir les relacions que volgués amb joves i bells esclaus, atents a satisfer qualssevol desig del seu amo”.

Si hi afegim que aquest assaig ens permet gaudir d’algunes de les narracions més atractives i interessants de la literatura romana (ja que inclou dos dels contes més cèlebres d’Apuleu i un de Petroni), ben poc més li podem demanar… Més quan, ens permet conèixer la societat i la vida dels nostres avantpassats i, al mateix temps, ens convida —amb el seu tast llaminer d’algunes pàgines escollides— a descobrir les virtuts de les lletres llatines. Unes lletres dissortadament massa negligides que ben cert que poden presentar algunes llacunes o mancances, però no pas les de l’ensopiment. No cal més que endinsar-se en L’ase d’or o en El Satiricó, les dues obres principals dels autors esmentats, per adonar-se’n.

Pel que a Cuatrecasas es refereix, només ens resta confiar que no trigui gaire en oferir-nos un volum similar sobre l’altra gran desconeguda: la literatura grega. Car, sens dubte, aconsegueix  amb aquesta l’objectiu que es proposava:

«Pretendemos que sean los mismos autores latinos con sus propias palabras los que acerquen al lector a esa inclinación, a esa realidad tan vigorosa y connatural del espíritu humano y le hagan ver que los hombres y mujeres romanos, esos seres que vemos tan distantes y alejados de nosotros, experimentaban, gozaban y sufrían con las mismas pasiones con las que gozamos y sufrimos nosotros. Que este mundo romano, del que somos, queramos o no, directos descendientes, no se diferenciaba en nada del nuestro en lo que a erotismo se refiere, a no ser porque lo practicaban con mucho mayor desenfado, permisividad y desinhibición.»

 

diumenge, 4 d’abril del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com
Safe Creative #1002285651440

[download#19#image]

Comparteix

Carretero, la veu de la consciència

La memòria històrica ens mostra que gairebé no hi ha res que empipi més, en aquest món, que tenir ben a prop algú que esdevingui la veu de la nostra consciència. Algú que es mantingui coherent a la seva manera de pensar, que fins fa quatre dies també era la nostra, i ens retregui dia a dia que hem traït els nostres ideals i que no estem fent allò que havíem defensat i que havíem promès complir sempre. Precisament perquè ens posa el dit a la nafra, recordant-nos allò que sabem més que bé, tot i que fem veure que no: que amb la nostra conducta estem traint els nostres principis i la nostra manera d’ésser.

Ho saben molt bé la minoria de progenitors que s’esforcen, fora mesura, en educar els seus fills. No hi ha res que enervi més a les mares i els pares de les altres criatures – a tots aquells que practiquen la llei del mínim esforç i s’excusen amb un més que revelador “Jo ja ho intento, ja, però no vol fer-me cas…” – que comprovar com alguns dels seus amics han aconseguit alliberar-se del despotisme dels seus plançons, no han perdut l’autoritat i han establert qui mana, en darrera instància, a casa.

La història és curulla d’exemples que demostren com n’és de poc aconsellable d’entestar-se en esdevenir la veu de la consciència dels poderosos. Més encara quan és un antic company, que ha anat escalant progressivament amb ell els graons del poder, qui li recorda constantment els seus orígens. Només cal recordar la fi que hagué de patir Ciceró per haver tractat, en les seves cèlebres Filipiques, que Antoni mantingués les seves promeses de restablir la República romana. O, més recentment, l’ostracisme a que condemnà l’església catòlica Leonard Boff per predicar el retorn als orígens humils del cristianisme.

És per això que no hauria de causar sorpresa a ningú l’arrauxada i visceral reacció que van tenir els actuals dirigents d’ERC en publicar-se l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat. Només el remordiment que provoca la veu de la consciència pot explicar que el partit que s’enorgulleix de practicar una democràcia interna exemplar pugui obrir un expedient  discilpinari a un dels seus membres per expressar la seva opinió. Amb major raó quan planteja la necessitat d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Per més que al·leguessin que es feia per haver “perjudicat greument la imatge del partit” i generar “confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat” la raó de fons sembla que no pot ésser més diàfana: als dirigents d’Esquerra, una vegada han tastat la dolça ambrosia del poder, res no els desagradava més que sentir la veu d’un rival de partit plantejant la possibilitat de que el fet d’haver accedit a les Conselleries i els cotxes oficials els hagi aigualit el seus idearis.

Cada vegada que el metge de Puigcerdà manifestava la seva convicció de que calia sortir del govern, distanciant-se d’un govern de caire regionalista que està assolint a passes agegantades el seu objectiu d’eradicar la crosta – i l’ànima – nacionalista del país, a Puigcercós i a Carod els hi devia coure més i més la nafra oberta de la seva incoherència. No podria tenir raó, Carretero? No convindria més a ERC centrar-se en complir el seu programa electoral, apostar inequívocament per un projecte sobiranista,en comptes de seguir fent el joc al provincianisme del PSC?

Per tal d’acallar la gota malaia de la consciència, devien creure que la millor opció era actuar com els pares de l’antiga escola i donar un cop d’autoritat damunt la taula: “Aquí mano jo i prou. Si no t’agrada, ja saps on tens la porta…!” Havent-los deixat en evidència, el fill devia considerar que ja havia arribat el moment de volar tot sol, sense la supervisió dels seus acomodats pares…

Ara, una vegada abandonada la casa comuna, tan sols resta el dubte de saber qui sabrà treure un major partit de les seves ales noves. Amb el temps, qui acabarà vencent aquesta incerta partida d’escacs de l’esquerra independentista: l’aposta possibilista dels dirigents d’ERC o la directament sobiranista de Carretero?

En qualsevol cas, cal confiar que finalment sigui l’independentisme el que en surti beneficiat, a llarga. Ja sigui pel fet d’avalar algunes de les controvertides decisions de la direcció d’Esquerra o per permetre a aquella part dels seus antics votants que no hi estan d’acord disposar d’una alternativa que no sigui l’abstenció. Una alternativa abanderada per Reagrupament.cat, ja sigui presentant-se tot sol o en coalició amb la CUP o d’altres formacions similars…

dijous, 14 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#43#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 15 de maig

Features Stats Integration Plugin developed by YD