Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

criatures

Afavorim la mobilitat escolar

El nostre ajuntament ens ha ofert una nova mostra de la seva inqüestionable coherència. Tot just tres mesos després de la controvertida decisió de convertir un dels trams més transitats del Passeig del 22 de juliol – i de la ciutat – en una mena d’agònica ratera per al vehicle privat, ara ha cregut oportú obsequiar a la ciutadania amb l’establiment d’unes zones d’aparcament per a la recollida escolar.

Unes places, anomenades d’accés a les escoles, exclusives per als pares i mares que combreguen amb la idea que la qualitat és més important que la quantitat. Que entenen que no té importància procurar dedicar el major nombre d’hores possibles a l’educació dels seus plançons, sinó oferir-los la major qualitat en la seva atenció, acompanyant-los a l’escola en cotxe, després d’haver-los deixat esmorzar tots sols mirant la televisió, per a que no es malacostumin caminant cinc minutets…

Aquest modest i crèdul articulista havia cregut – i defensat, davant les airades reaccions d’algun conductor habitual – les raons que l’excel·lentíssim va adduir per a justificar l’ampliació de l’espai del carril bus a la via pública: una aposta pels principis mediambientals, destinada a “afavorir la circulació del transport públic”. Tot i pretendre començar la casa per la teulada – ja que l’ interval de pas dels autobusos és més propi del modernisme que no pas del segle XXI… – semblava avançar pel bon camí.

Ara mateix, ja no sap què pensar… Aquesta nova mesura – que coincideix, casualment, amb les eleccions europees – l’hem de considerar compatible amb la progressiva extensió dels carrils bus? Hem d’entendre que és coherent posar traves als que utilitzen el vehicle privat per anar a la feina i, al mateix temps, concedir uns espais d’aparcament privilegiats a alguns dels veïns que es desplacen innecessàriament dins de Terrassa?

Progressivament, aquestes zones d’aparcament puntual restringit s’han anat estenent a la majoria dels centres educatius públics de la ciutat. Fins i tot els privilegiats alumnes que estudien en barracons – perdó, volia dir en escoles provisionals, (que a mesura que passa el temps tenen més de provisionals i menys d’escoles…) – com els del Jaume I se’n beneficien.

Si ja era poc sostenible que els agents municipals – em comptes d’evitar que els quatre espavilats de sempre facin servir impunement els nous carril bus com si es tractés d’una mena de Via-T per al seu ús exclusiu, davant la impotència de la majoria de disciplinats conductors que fan cua pacientment – permetessin, en plena hora punta, que els carrers adjacents a les escoles esdevinguessin unes generoses i caòtiques zones de descàrregues de criatures, només faltava que ara el consistori col·labori en el foment de la tan pedagògica i prometedora teoria d’educar els fills seguint els principis del MEP: el Mínim Esforç Possible!

Amb una tan sensata i raonada decisió, que incentiva l’ús superflu del vehicle privat en distàncies curtes, ben segur que la ciutat hi sortirà guanyant: no tan sols evitarem els nefastos efectes de la reducció de CO2 a l’atmosfera, sinó que garantirem que els nous ciutadans del demà estiguin sobradament preparats per a l’imminent futur que els espera…!

dijous, 28 d’abril del 2009


PS: Cal agrair especialment que, a fi d’afavorir la contenció pressupostària, Mobilitat s’hagi estalviat una costosíssima trucada al PAME per tal d’assegurar-se que coneixien bé els horaris d’entrada i sortida de les escoles abans de retolar les plaques corresponents… És tot un detall, per exemple, que al França es permeti estacionar-hi tres minuts de 16.15 a 16.45, quan els alumnes surten… a les 17.00!

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#12#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa+, el 29 de maig

Carretero, la veu de la consciència

La memòria històrica ens mostra que gairebé no hi ha res que empipi més, en aquest món, que tenir ben a prop algú que esdevingui la veu de la nostra consciència. Algú que es mantingui coherent a la seva manera de pensar, que fins fa quatre dies també era la nostra, i ens retregui dia a dia que hem traït els nostres ideals i que no estem fent allò que havíem defensat i que havíem promès complir sempre. Precisament perquè ens posa el dit a la nafra, recordant-nos allò que sabem més que bé, tot i que fem veure que no: que amb la nostra conducta estem traint els nostres principis i la nostra manera d’ésser.

Ho saben molt bé la minoria de progenitors que s’esforcen, fora mesura, en educar els seus fills. No hi ha res que enervi més a les mares i els pares de les altres criatures – a tots aquells que practiquen la llei del mínim esforç i s’excusen amb un més que revelador “Jo ja ho intento, ja, però no vol fer-me cas…” – que comprovar com alguns dels seus amics han aconseguit alliberar-se del despotisme dels seus plançons, no han perdut l’autoritat i han establert qui mana, en darrera instància, a casa.

La història és curulla d’exemples que demostren com n’és de poc aconsellable d’entestar-se en esdevenir la veu de la consciència dels poderosos. Més encara quan és un antic company, que ha anat escalant progressivament amb ell els graons del poder, qui li recorda constantment els seus orígens. Només cal recordar la fi que hagué de patir Ciceró per haver tractat, en les seves cèlebres Filipiques, que Antoni mantingués les seves promeses de restablir la República romana. O, més recentment, l’ostracisme a que condemnà l’església catòlica Leonard Boff per predicar el retorn als orígens humils del cristianisme.

És per això que no hauria de causar sorpresa a ningú l’arrauxada i visceral reacció que van tenir els actuals dirigents d’ERC en publicar-se l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat. Només el remordiment que provoca la veu de la consciència pot explicar que el partit que s’enorgulleix de practicar una democràcia interna exemplar pugui obrir un expedient  discilpinari a un dels seus membres per expressar la seva opinió. Amb major raó quan planteja la necessitat d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Per més que al·leguessin que es feia per haver “perjudicat greument la imatge del partit” i generar “confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat” la raó de fons sembla que no pot ésser més diàfana: als dirigents d’Esquerra, una vegada han tastat la dolça ambrosia del poder, res no els desagradava més que sentir la veu d’un rival de partit plantejant la possibilitat de que el fet d’haver accedit a les Conselleries i els cotxes oficials els hagi aigualit el seus idearis.

Cada vegada que el metge de Puigcerdà manifestava la seva convicció de que calia sortir del govern, distanciant-se d’un govern de caire regionalista que està assolint a passes agegantades el seu objectiu d’eradicar la crosta – i l’ànima – nacionalista del país, a Puigcercós i a Carod els hi devia coure més i més la nafra oberta de la seva incoherència. No podria tenir raó, Carretero? No convindria més a ERC centrar-se en complir el seu programa electoral, apostar inequívocament per un projecte sobiranista,en comptes de seguir fent el joc al provincianisme del PSC?

Per tal d’acallar la gota malaia de la consciència, devien creure que la millor opció era actuar com els pares de l’antiga escola i donar un cop d’autoritat damunt la taula: “Aquí mano jo i prou. Si no t’agrada, ja saps on tens la porta…!” Havent-los deixat en evidència, el fill devia considerar que ja havia arribat el moment de volar tot sol, sense la supervisió dels seus acomodats pares…

Ara, una vegada abandonada la casa comuna, tan sols resta el dubte de saber qui sabrà treure un major partit de les seves ales noves. Amb el temps, qui acabarà vencent aquesta incerta partida d’escacs de l’esquerra independentista: l’aposta possibilista dels dirigents d’ERC o la directament sobiranista de Carretero?

En qualsevol cas, cal confiar que finalment sigui l’independentisme el que en surti beneficiat, a llarga. Ja sigui pel fet d’avalar algunes de les controvertides decisions de la direcció d’Esquerra o per permetre a aquella part dels seus antics votants que no hi estan d’acord disposar d’una alternativa que no sigui l’abstenció. Una alternativa abanderada per Reagrupament.cat, ja sigui presentant-se tot sol o en coalició amb la CUP o d’altres formacions similars…

dijous, 14 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#43#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 15 de maig

Reciclem el Nadal

Ja ha tornat el Nadal: congratulem-nos-en! La més tradicional i entranyable de totes les festes, amarada de llums, estels i alegria! De retrobades familiars i espirituals…

Tornem a tenir penjats de quasi tots els balcons de la ciutat els invasors Pares Noels,… De nou el televisor – el cangur preferit dels pares i mares treballadors – ha esdevingut un doll insaciable de publicitat infantil, una catequesi permanent de la nova religió del consumisme capitalista: “més tens, més vals”…

El tió – tan poc cosmopolita – de bell nou truca a la porta de casa, evitant l’esforç d’anar-lo a cercar a aquest bosc que seguim tenint tan a prop (mentre no s’enllesteixi el 4rt Cinturó)… El dia 25 convertit en Dia de Reis avançat, no fos cas que nens i nenes aprenguessin el valor pedagògic d’esperar, de no tenir-ho tot al moment: “Ho vols, ho tens!”…

Temps de felicitacions dels bancs i caixes amb qui compartim fraternalment una mateixa hipoteca… D’acollidors i gratificants dinars d’empresa, on els caps ens obsequien amb les seves mimètiques filípiques nadalenques… D’imprescindibles festius oberts als Centres Comercials, que tan ajuden a la conciliació familiar nadalenca dels seus venturosos i satisfets treballadors…

Fins i tot, aquest any, disposem d’una magnífica pàgina d’internet que permet que els Tres Reis Mags facin xantatge psicològic – en espanyol, és clar – per a que es portin bé uns dies totes aquelles adorables criatures amb pares i mares que necessiten anar a conferències per a aprendre a “dir no”, “posar límits” i educar els seus fills…

Ara que es parla tan de reciclar, per que no reciclem el Nadal? Perquè no tractem de recobrar-ne l’essència perduda? Perquè no defugim la por de semblar retrògrades, ajudem els que tenim a prop i procurem mantenir l’esperit del Nadal de veritat avui i cada dia?

dilluns , 22 de desembre del 2oo8



[download#269#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD