Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

cotxe oficial

El dia després, i ara què…?

Aquesta és la pregunta que es planteja l’endemà de la més gran manifestació mai protagonitzada per la ciutadania catalana: i ara, què? La resposta és senzilla i complicada alhora. Senzilla, perquè el que ens cal és seguir avançant. Avançant plegats i —sempre que això no comporti renunciar a cap de les nostres legítimes reivindicacions— units pels camins de llibertat del dret a decidir. Complicat perquè, de nou, els nostres representants polítics segueixen més interessats en assegurar-se la poltrona que no pas a recollir la més que evident voluntat popular.

Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#94#image]

Comparteix

La culpa és dels mestres…!

Sovint s’organitzen il·lustres debats i eminentíssimes tertúlies per tractar de determinar què justifica el baix nivell artístic i cultural del nostre país. La qüestió que es planteja acostuma a ésser sempre la mateixa: per quina raó la majoria de la població catalana només supera amb sort els coneixements elementals bàsics? Per quina raó Saramago, Kandinsky o Clarà són tan desconeguts com ho poden ésser Apuleu, Bruegel el Vell o Paraxíteles?

En general, els intel·lectuals de torn —entenguem-nos, del torn governamental que correspongui: aquells que el poder polític converteix en habituals a la nostra…—, després de pregones reflexions i prolixes disquisicions solen arribar a una conclusió unànime i irrebatible: la culpa és, únicament i exclusiva, de l’ensenyament. I, més en particular, dels mestres! Dels mestres, que no compleixen prou amb a seva funció pedagògica i educativa. Dels mestres, que no fan tot el que podrien fer. I, és clar, si ells —aquells que constitueixen la clau de volta del sistema educatiu— fallen, tot s’ensorra!

Els Consells de Savis televisius no poden tenir més raó: els mestres i només ells són els responsables del pèssim i vergonyós nivell cultural, artístic i científic de la població! Exactament de la mateixa manera i pel mateix motiu que els responsables de la crisi som els ciutadans i ciutadanes que gosàrem demanar una hipoteca de 100.000 euros, responent-ne personalment, i no pas les grans immobiliàries, que les sol·licitaren de 40.000.000 i s’esvaïren deixant un buit al darrera, després d’endur-se els beneficis dels anys anteriors… Ni, menys encara, les entitats financeres que els les concediren tan alegrament i sense garantia suficient… I ca!

Així que els entesos s’espremen els seus privilegiats cervells i arriben a aquesta conclusió els nostres dilectes representants públics respiren alleujats. Si la solucionen els problemes polítics creant una Comissió d’Investigació —composada i presidida per ells mateixos, no cal dir-ho…— quan el problema és social, convoquen un Consell d’Eminències i tot arranjat. Una vegada han dictaminat que la responsabilitat és dels mestres i no pas seva, avisen al xofer, s’acomoden al cotxe oficial i se’n tornen cap a casa!

«Els mestres, si no existissin, els hauríem d’inventar! A qui li podríem carregar els neulers del més que deficient nivell cultural dels catalans i catalanes, sinó…?», pensen, mentre s’endormisquen als acollidors sofàs dels únics vehicles que no es veuen afectats per la crisi.

A quin malpensat se li podria acudir al·legar que hi pot haver altres factors que tinguin un pes específic molt més rellevant que no pas la teòrica desídia i incapacitat dels mestres… Que hi pot tenir a veure, el fet que la política educativa del Govern sigui erràtica, confusa, irracional, ineficaç i irresponsable?  Què hi té a veure que les decisions polítiques que es prenguin tinguin més en compte els interessos electorals (dels adults) que no pas els pedagògics (de l’alumnat)?

I la ínfima i infamant inversió que es destina als serveis educatius, que ens situa destacadament a la cua dels països europeus pel que a tant per cent del PIB es refereix, quina relació podria tenir amb el baix nivell d’ensenyament i cultural general? I la cada dia més decreixent implicació —o, almenys co-implicació— de les mares i pares en l’ensenyament dels seus fills i filles? I la consolidació indeturable de la filosofia del mínim esforç possible que ens ofereix, dia sí, dia també, la televisió? I…

Però no, és clar… Quines bajanades…! Com se’ns acut cercar-hi tres peus al gat…? Encara voldran que els polítics, les mares i pares, o la societat consumista on vivim siguem co-responsables de la situació…! Ni parlar-ne, home…! Ni parlar-ne…! Res de culpa o responsabilitat compartida! Els culpables són els mestres i prou…! Al cap i a la fi, són el boc expiatori perfecte: com que fan força més vacances que la majoria, a quin ingenu amb trenta dies festius a l’any se li podria acudir de defensar-los…?

dijous, 17 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#65#image]

Comparteix

Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



Cimera constructiva

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#52#image]

Comparteix

Tornen els grisos…

Si Martin Luther King Jr. va tenir un somni, un somni premonitori, ja fa una bona pila d’anys, jo he tingut un malson… Un horrible malson, del qual em volia amb urgència despertar. Ha estat tan esgarrifós, tan terrorífic, que no podia suportar-lo ni un segon més…

Al meu malson – imagineu com en són d’absurd i irreals, els somnis i malsons…! – els Mossos d’Esquadra, la nostra policia, actuava amb un descontrolat i embogit salvatgisme contra una cinquantena d’estudiants que tallaven la Gran Via per protestar contra el seu desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. Els antiavalots dels Mossos feien servir la seva força amb una contundència i una brutalitat tan absolutament exagerada que es produïa una atemorida desbandada de manifestants i vianants de tot tipus, mentre les porres esdevenien armes de destrucció massives!

Hores més tard, sense que cap responsable de la policia de Catalunya hagués reaccionat degudament en veure per televisió o internet les impactants imatges dels mossos atonyinant injustificadament i sense cap mena de contenció a tots aquells que se’ls hi posaven per davant, es repetia el mateix denigrant espectacle. Això sí, encara aplicant una major bestialitat i de manera indiscriminada: els maltractats i copejats amb rabiosa fermesa no eren ja només els estudiants (terroristes en potència) sinó qualsevol que passés per allí (sospitosos de connivència amb els terroristes), inclosos els periodistes degudament identificats (col·laboradors necessaris).

El barri antic de Barcelona esdevenia una mena de camp de batalla descomunal, un immens, descoordinat i gratuït centre de proves per a policies aspirants a rebre medalles i condecoracions per actuar “més enllà dels que era exigible”! Molt i molt més enllà! No tan sols del que era exigible, del que seria justificable, proporcionat, raonable o acceptable. Tan i tan enllà que, en comptes de vetllar per la seguretat ciutadana, com és la seva obligació, causaven terror i esberlaven la seguretat per sempre més: a partir de llavors, en veure un antiavalot dels mossos, el millor que es podria fer seria – com en el temps dels grisos (que hom creia sortosament irretornable…) – seria arrencar a córrer.

Tanmateix, el malson no acabava aquí… Era encara més tremebund – i inconcebible, a la Catalunya dels nostres dies, tan sostenible i progressista – i espantós… En aquest paorós malson el responsable dels Mossos d’Esquadra era, ni més ni menys, Joan Saura, anomenat Conseller d’Interior! Només aquest punt ja demostra la irracionalitat total dels somnis: l’amic dels okupes, el defensor de la pau, el company dels desafavorits i dels desvalguts, aquell sant baró que va criticar amb duresa la intervenció de la policia nacional en una visita de l’ínclit Aznar a la Universitat Autònoma, cap dels Mossos…!

L’absurd malson encara esdevenia més i més demencial: aquest beneit profeta de l’ecologisme, de d’igualitarisme, de l’entesa pacífica entre els pobles, aquest insubornable defensor dels drets humans i de la ciutadania – després de que un dels seus subordinats, el Director General dels Mossos, Rafael Olmos, assegurés que l’actuació dels agents havia estat “correcta i proporcionada” i que “són una policia moderna, eficaç i democràtica i d’una alt nivell de professionalitat”, – havia declarat que “els Mossos d’Esquadra van actuar correctament en molts aspectes però hi va haver errors, que han facilitat una situació final que no pot agradar a ningú”.

I, ja abocat el somni a una voràgine de follia, escoltava el president d’ICV indicant que l’últim responsable de la càrrega no era pas ell, sinó Rafael Olmos… O el que ve a ésser el mateix: la seva responsabilitat com a Conseller consisteix a embutxacar-se el seu generós sou, aprofitar les prebendes del càrrec, deixar-se dur pel seu ecològic cotxe oficial i atribuir als seus subordinats les errades que es produeixin al Departament…

Per sort, tot d’una m’he despertat del malson. He obert els ulls i he sospirat, alleujat, tot dient-me: com puc, ni somniant, imaginar que el cada dia més cohesionat Govern Tripartit pogués ni tan sols admetre una situació ni tan sols similar a la viscuda al meu insofrible i fantasiós malson?

divendres , 20 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#300#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 7 d’abril

En defensa del president del Parlament…

Amic Benach, la teva declaració d’ahir reconeixent que va ésser un error incorporar al teu vehicle oficial accessoris per valor de més de 9.000.- euros t’honora. Ensems honora la classe política a la qual pertanys. En un país com el nostre, on la paraula “dimissió” o “reconeixent d’errors” són desconegudes, el teu és un gest que cal destacar i agrair. Que cal agrair i ponderar en la mesura que es mereix.

Alguns envejosos gosaran dir que et va costar un xic, però has sabut reaccionar a temps i demostrar la teva vertadera talla com a polític. Com a polític i com a ciutadà. En un primer moment vas preferir atrinxerar-te i tractar de defensar-te, tot fent servir el teu bloc per a indicar que les teves tasques com a president del Parlament exigeixen “l’ús de determinades infraestructures, d’acord amb les normes de funcionament de la institució i que, en cap cas, poden ser considerades un caprici personal”.

La primera impressió, doncs, era que tu, independentista català d’arrel, feies teva aquella divisa dels hidalgos del Segle d’Or espanyol: sostenella y no enmendalla… Res de penediment o de propòsits d’esmena: amb una unça de mà esquerra, sempre és pot justificar tot. Arribaves fins i tot a argumentar que havia comportat un “estalvi molt important de recursos”

Semblava que se t’havia encomanat l’hàbit ibèric de cercar excuses i d’aferrar-te amb dents i ungles al càrrec. Que t’unies a la colla – cada dia més nombrosa – dels polític que dormen amb L’art de tenir sempre raó, de Schopenhauer sota el coixí – o, en el teu cas, dins de l’escriptori de la teva flamant limusina…

Sortosament, has sabut canviar d’opinió. Com en Carod, també deus comptar amb uns quants assessors (amb coordinador inclòs) per a aconsellar-te. I has rectificat. Cal que te’n felicitem i ens en felicitem…

Cal agrair que hagis estat coratjós, que hagis donat la cara i que hagis fet una declaració pública oferint la teva visió de l’afer. Saber que el culpable de tot plegat és el diari ABC conforta. Però encara més saber que et sentis solidari amb “molts ciutadans i famílies que tenen dificultats econòmiques” i que una de les teves prioritats com a President del Parlament hagi estat sempre “treballar per acostar els ciutadans a la institució” – imagino que et deus referir als nombrosíssims ciutadans de carrer que posseeixen automòbils de 86.000 euros…

Encara ens satisfà més que ens tranquil·litzis argüint que el cotxe oficial que et du és “el model adscrit a la Presidència des de l’any 2000”. Sempre resulta gratificant saber que les esquerres són més austeres que no pas les dretes…

I, sobretot, que ens expliquis que “El cotxe del president no és el cotxe de l’Ernest Benach. És el cotxe oficial del president del Parlament”. Com ens podíem confondre tant, els humils contribuents, pensant que Ernest Benach i el president del Parlament eren la mateixa persona! Ingènuament, crèiem que tu eres – com modestament vas recordar a la teva al·locució – la “segona autoritat del país”…! I resulta que no, que no ho és Ernest Benach, sinó el President del Parlament.

Després de la teva aclaridora declaració, no es pot entendre que ningú – a no ésser que sigui manifestament anticatalà… – pugui mantenir les seves crítiques ferotges. Només ho podria explicar l’enveja o la gelosia, quan ens has informat de que al vehicle només “s’hi han anat incorporant noves eines que em permeten treballar millor en els meus desplaçaments institucionals per tot el territori. No s’hi ha incorporat cap luxe innecessari, sinó instruments que faciliten la meva feina durant les moltes hores que passo al cotxe”.

Potser seria l’hora de que fossin els periodistes que han gosat criticar-te els que demanessin, al seu torn perdó. I ho fessin públicament. Que reconeguessin que el teu ha estat un acte del tot altruista, que no pretenia més que permetre’t oferir un millor i més eficient servei en l’exercici del teu càrrec.

Que tan sols et proposaves aprofitar al màxim els teus desplaçament diaris de Reus a Barcelona per a avançar les ineludibles gestions que el càrrec comporta, redactant i signant documents al teu escriptori mòbil! Enllestir aquella feina urgent que no pot esperar… mentre mires “Les Tres Bessones” a l’imprescindible pantalla de televisió de l’automòbil que et cedeix amablement el President del Parlament…!

dimarts , 28 d’octubre del 2oo8

[download#117#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD