Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Convergència

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre del 2009

El 3 per cent

En el seu moment —qui ho recorda, ara…?— l’acusació de Pascual Maragall que Convergència tenia un problema “amb el 3 %” van causar un gran enrenou. Basant-se en una informació del diari de capçalera del PSC, tot i que no ho feia directament, donava a entreveure que havia estat pràctica habitual en els successius govern de Pujol cobrar un 3 % de comissió per les obres que s’havien anat fent. Si més no, per a algunes d’elles.

Després de la commoció que causaren les seves paraules, que fins i tot van estar a punt d’encallar i fer perillar l’aprovació de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està recuinant a foc lent des de fa més de tres anys, la situació es calmà. Entre d’altres raons, perquè es posà en marxa la poderosa i infal·lible maquinària que tenen els organismes públics per a arribar al fons d’aquests casos greus: la comissió d’investigació. Es creà, s’endegà, i complí a la perfecció amb la seva funció principal: mai més no se’n va saber res, d’aquella més que seriosa acusació de corrupció.

En aquells temps es van deixar sentir un munt de veus crítiques, tan dins del Parlament com fora, que reclamaven amb insistència i fermesa que Maragall expliqués el que sabia i que oferís proves palpables que demostressin els fonaments de les seves gravíssimes paraules. Si gosava, en seu parlamentària, acusar amb tanta severitat els governs de Convergència i Unió, li reclamaven que compartís amb tothom els seus coneixements.

Tanmateix, malgrat la seva insistència, afavorida per una campanya mediàtica fortíssima als mitjans de comunicació espanyols, mai més no va oferir cap mena d’explicació sobre l’assumpte. Mai no va aclarir que en sabia o en deixava de pensar. Fins i tot alguns van creure que, en veritat, ell no en sabia res, ni en tenia cap prova. Que tot just, en un moment d’ofuscació —ben similar a una de les seves cèlebres maragallades (heretades pel seu germà, per cert…)— va fiar-se de la premsa.

Tal i com han anat alguns afers públics en els darrers temps, posant de manifest que la corrupció i la voluntat d’enriquir-se de manera il·lícita prevalent-se dels diners públics —o sigui, de tots nosaltres, els contribuents— no és exclusiva de cap partit ni de classe, les paraules de l’anterior president ofereixen una lectura del tot diferent. Caldria començar a plantejar-se si no sabia més que no va voler confessar. Molt més… No tant de les suposades maniobres fosques de CiU, sinó del seu propi partit…

Tan forassenyat ens semblaria, ara, que algú deduís que les seves paraules van ésser mal interpretades per tothom?  Tan inversemblant és que algú pugui pensar que en comptes d’acusar l’anterior govern, per la malversació de fons públics,  el que pretenia fer era fer-ne befa, recriminant-los que només s’haguessin quedat amb un 3 % de comissió?

divendres, 30 d’octubre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

 

La imatge d’Esquerra Republicana

Cal felicitar, amb tot el vigor i l’encoratjament que es mereix, l’actual direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb el magnífic Joan Puigcercós al capdavant! Novament – com ja ho van fer en el darrer Congrés Nacional – han demostrat que són els més llestos i espavilats de la classe… En un tres i no-res han detectat quin era el gran problema del seu partit, allò que el llastava greument i que amenaçava d’enfonsar la – teòrica – nau insigne de l’independentisme català, rebaixant el seu sostre electoral a mínims que es consideraven ja definitivament superats.

Ben segur que algun derrotista o contrarevolucionari d’aquells que segueixen militant al partit tan sols per a desgastar-lo i deslegitimar el seu projecte sobiranista – un d’aquells quintacolumnistes dirigits per la malèvola Convergència – encara s’entestaria en forçar i viciar el diàfan i infal·lible diagnòstic efectuat per Puigcercós i Carod.

Provant de beneficiar l’enemic a les portes, l’ínclit Artur Mas, no dubtarien en afirmar que els grans problemes d’ERC no són altres que la seva voluntat de mantenir-se al poder a qualsevol preu, no trencar el pacte amb el PSC que està arrencant la crosta nacionalista del país i convertint-lo en una regió més de l’estat espanyol, la seva progressiva renúncia al projecte independentista, una excessiva submissió a la legislació espanyola (pel que a banderes i símbols estatals es refereix), l’oblit de les seves posicions d’esquerres i de progrés (Quart Cinturó, MAT…), la proliferació d’assessors i germans, el recolzament a la candidatura olímpica de Madrid, o l’acusada tendència dels seus dirigents cap al presidencialisme i el despotisme camuflat…

No cal dir que aquesta idea defensada pels boicotejadors dels republicans – entre els quals cal comptar-hi en Salvador Cardús, en Víctor Alexandre i tants d’altres que cometen el pecat de no combregar amb la línia oficial del partit – no té cap base sòlida ni justificació de cap mena: és evident que els problemes provenen – o provenien – exclusivament de la presència de Joan Carretero dins d’ERC!

Aquest sabotejador, que segons la direcció dels republicans pretén “omplir l’espai de centre dreta independentista”, hauria d’aprendre de la seva coherència! Com pot admetre un partit declarat en els seus estatuts com a sobiranista que un dels seus militants proposi la creació “d’una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”…!

Sort que l’eximi President d’Esquerra ha reaccionat amb l’eminent clarividència que el caracteritza i ha decidit obrir un expedient disciplinari i suspendre de militància el líder de Reagrupament.cat per haver publicat un article que, segons la declaració pública d’ERC, ha “perjudicat greument la imatge del partit i ha generat confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat”…

Només algun indocumentat irresponsable cometria la insensatesa de criticar la seva decisió o de dubtar que, des de la reedició del Govern Tripartit, només els actes i les declaracions de Joan Carretero – i no pas els de qualsevol altre càrrec amb cotxe oficial i equip d’assessors – ha causat perjudicis a l’irreprotxable i coherentíssima imatge del partit independentista!

dimarts, 28 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0904243128685
[download#181#image]

Comparteix

Publicat a Opnio Nacional, el 30 d’abril

Sentit de país

El passat dilluns José Montilla va oferir una conferència al saló rosa del Palau anomenada Enfortir Catalunya per a celebrar els dos any del Govern. Un acte de caire institucional que comptava amb presència, entre l’audiència , dels dos caps de fila dels seus socis d’executiu: Josep-Lluís Carod Rovira i Joan Saura.

Si més no, això semblava d’entrada, ja que després de sentir algunes de les seves paraules, resulta com a mínim discutible el caràcter institucional de l’exposició pública… Més que de Govern, fet en nom i representació del Tripartit, va esdevenir un acte de partit, del secretari general del PSC.

Per més que el Govern d’Entesa ens hagi avesat a esperar sempre el més inversemblant, resulta quasi impossible arribar a creure que ICV o ERC poden compartir algunes de les idees expressades teòricament en nom de l’executiu català… Hem d’entendre que ERC comparteix la seva voluntat de limitar-se a respondre amb “fermesa institucional i realisme polític” una més que possible nova retallada de l’Estatut?

Després de tants anys d’atribuir a Jordi Pujol una malaltissa tendència a confondre partit i govern, segurament hauria estat molt més escaient fer la conferència a la seu del PSC o bé deixar-la en mans del seu portantveu parlamentari, si es preferia fer a Palau…

En un to marcadament messiànic i presidencialista, Montilla va assegurar que mai no “s’havia governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests darrers anys”. Un sentit de país posat de manifest, des del seu punt de vista, per “l’ampli consens parlamentari obtingut en la majoria de lleis aprovades” i per “l’important acord polític” en els pactes nacionals.

Se li ha de reconèixer que té la raó, tota la raó i res més que la raó: Convergència i Unió, durant els llargs vint-i-tres anys en que havia governat, mai no ho havia fet amb tant de “sentit de país”…, si entenem aquesta noció alla maniera del PSC! Mai no s’havia basat primordialment en una voluntat d’obtenir consensos parlamentaris i acord polítics. Mai no s’havia limitat a defensar allò que podríem definir millor com a “sentit de govern” o “sentit d’entesa”, certament…

Els successius governs de Jordi Pujol, en aquella seva obsessió nacionalista que sempre li ha retret el PSC, entenia que “sentit de país” significava, irremissiblement, posar per davant de tot la consciència d’identitat nacional i el desig d’assolir el màxim nivell d’autogovern possible. De defensar, per damunt de tot, el país, la nació catalana i els seus trets diferencials. D’oposar-se a la secular voluntat homogeneïtzadora de l’Estat espanyol, que pretén reduir Catalunya a una pura especificitat provinciana i folklòrica.

Tan avesats estem a la perversió terminològica que acceptem sense protestar que “sentit de país” admeti una lectura tan pràctica i conjuntural?

Suposa tenir “sentit de país” diluir els 25 diputats del PSC dins del brou del PSOE en totes i cadascuna de les votacions de les Corts espanyoles? Ho suposa renunciar a la possibilitat de crear un grup o portantveu propi? I votar en contra de la traspassar a la Generalitat la gestió dels ports i aeroports catalans? I del reconeixement internacional de els seleccions catalanes? O, més recentment, a favor de l’obligació de traduir a l’espanyol els certificats judicials europeus escrits en català que s’adrecin a jutjats catalans?

A quin “sentit de país” ens referim, quan el Sr. Montilla decideix assistir a l’homenatge a les Forces Armades el dia de la Hispanidad? O quan progressivament, sin que se note el cuidado, es va arrencant la “crosta nacionalista” de TV3 i de les emissores de la Generalitat? O quan es perd el referent nacional a les ràdios i televisions públiques per a acceptar una visió regional i etnocèntrica espanyola? O quan no s’usa la força política davant del Germà Gran de Madrid per a evitar la promulgació del Decret que imposa la tercera hora de castellà a les escoles ni tampoc s’usa la majoria parlamentària per a impedir-ne la seva aplicació a casa nostra?

Potser, més que de sentit de país, el PSC – amb en Montilla al capdavant – hauria de referir-se a “sentit d’estat…, d’Estat espanyol, per descomptat!

dimecres , 26 de novembre del 2oo8

[download#284#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD