Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Conselleria d’Interior

El govern dels millors

Una de les promeses més repetides  d’Artur Mas com a candidat la presidència fou la de formar un govern amb els millors: “Si aquesta gent és de CiU, encara millor, i si en algun lloc algú de fora de CiU està més ben preparat que algú de dins, també l’anirem a buscar.” Una vegada convertit en President era l’hora de demostrar que —ell sí— creia, de veritat, que allò que importa no són les paraules sinó els fets.

La seva primera gran decisió ja assenyalava el camí: compensar el joc de forces intern amb el nomenament d’un representant d’Unió com a nombre 2 del govern. No pas, doncs, el millor en termes absoluts, sinó el millor dins del partit germà. Autodescartat Duran i Lleida, Joana Ortega esdevenia Vicepresidenta de la Generalitat.

Seguint amb aquest principi de mantenir l’equilibri dins la coalició, la conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural anà a raure a mans de Josep M Pelegrí, que compta amb una àmplia experiència al Departament de Medi Ambient, però cap en agricultura i ramaderia. És, realment, un llicenciat en Dret el millor per aquest càrrec? Si la resposta és afirmativa, és Pelegrí el millor llicenciat en Dret de Catalunya?

Com a compensació, els tres departament més importants foren encarregats a membres de Convergència: Felip Puig (Interior), Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) i Irene Rigau (Ensenyament). De nou, casualment, les tres millors persones del país per aquests càrrecs fonamentals eren dins del partit.

Com també ho era el nou Conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, un enginyer industrial disciplinat i amb àmplia experiència en el món de l’associacionisme. El millor candidat o, altra volta, tan sols el millor dins de CiU? Quan veurem una experimentada assistent social, llicenciada durant anys a la Universitat del Carrer, convertida en una eficaç Consellera de Benestar Social? No seria, potser, la millor en aquest àmbit?

Així doncs els “de fora de CiU”, s’han limitat a quatre. O, més aviat, a tres i mig, car Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economia i Coneixement, ja ho havia estat d’Universitats amb un govern Pujol. Com a independents només poden considerar-s’hi el Conseller de Salut, Boi Ruiz; el d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena; el de Cultura, Ferran Mascarell; i la de Justícia, Pilar Fernández. Aquest darrers dos han estat, sens dubte, la més gran sorpresa.

El primer, per ésser un destacat militant socialista. En un país normal —i, sobretot, madur políticament— el seu coratjós nomenament hauria suposat una gran avanç i una satisfacció per a tothom. Amb major raó encara per al partit al qual pertany, que podria presumir que el millor conseller de cultura pertanyia a les seves files. A casa nostra la reacció primària ha estat la inversa: amb la seva embriaguesa anticonvergent habitual, el PSc ho ha considerat una OPA política hostil i ha obligat a Mascarell a donar-se de baixa de la seva formació. Poc importa que pugi prestar o no un servei al país, el que importa és que —des del seu encegat punt de vista— no el presta al partit!

Pilar Fernández, per haver-se mostrat, com a advocada de l’estat, partidària del nacionalisme espanyol unificador i excloent, oposant-se a la consulta independentista d’Arenys de Munt. En el recurs del qual afirmava que era il·legal perquè requeria l’autorització del “Gobierno de la nación” —un terme tan jurídicament incorrecte com políticament clarificador— i gosava comparar la “cessió de les dependències municipals” per al referèndum amb les que s’havia fet en alguna ocasió a Euskadi “per instal·lar-hi la capella ardent” d’etarres!

Pot creure, de veritat, un partit nacionalista català que ella és la millor Consellera de Justícia possible? La que millor podrà defensar Catalunya del constant i desacomplexat fustigament espanyolista i colonitzador dels Tribunals Suprem i Constitucional?

Per tot plegat, sembla evident que la promesa de formar un Govern amb els millors ha quedat seriosament aigualida —per expressar-ho amb suavitat. Amb tot cal ésser generosos i concedir-li a Artur Mas cent dies de gràcia per veure si, ja que no he estat capaç de constituir el millor govern, almenys ha escollit un govern millor…

dimecres, 5 de gener del mmxi

© Cesc Serrahima 2o11

[download#101#image]

Comparteix



Montilla i Psc: el tret per la culata

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#212#image]

Comparteix



En defensa de Joan Saura

Des de la polèmica actuació de la Conselleria d’Interior a Barcelona en ocasió de la vaga del 29 de setembre, tant Joan Saura com Joan Boada han estat objecte d’un constant fustigament. I ho han estat tant per part de la societat civil, de l’opinió pública com de les formacions polítiques parlamentàries. Al Conseller se li ha retret, principalment, que actués amb una certa permissivitat i que desallotgés l’edifici ocupat de Banesto el mateix dia de la vaga. Al Secretari General d’Interior, que participés en una manifestació a Girona mentre es produïen uns aldarulls tan importants a la capital.

Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.

Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.

Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.

Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.

Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!

Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.

En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…

divendres, 1 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#115#image]

Comparteix

Temporal de neu: tindràs preguntes…

L’inici de  la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”.  (No pas la segona:  “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#299image]

Comparteix

Publicat al Opinió Nacional, el 26 de març del 2o1o

 



L’estratègia Montilla: Iniciativa

Després de les eleccions del 2006 José Montilla va comprovar que les possibilitats de vèncer a Convergència i Unió eren més aviat reduïdes, malgrat els reiterats esforços que s’han fet des del seu partit i mitjans afins per a aconseguir-ho. Les eleccions les havia tornat a guanyar CiU i res feia preveure un canvi en els les properes conteses catalanes. Tot i haver estat al capdavant del govern durant tres anys, no els era possible superar els convergents.

Davant d’aquesta realitat, constatada votació rere votació pels successius candidats socialistes catalans, el PSC-PSOE va veure clar que el seu propòsit d’afeblir CiU i de substituir-lo com a pal de paller de Catalunya estava condemnada al fracàs. Sense un rotund canvi de planificació mai no podrien evitar haver de repetir un govern d’aliances amb ERC i ICV. Encara que públicament defensava les bondats del pacte, es devia reunir amb els seus assessors per tal de dissenyar una estratègia que els hi permetés alliberar-se de la necessitat de pactar amb d’altres formacions polítiques per a poder governar.

Els assessors – aquesta professió invulnerable, l’única que prolifera i s’expandeix fins i tot en períodes de crisi – ho devien veure clar: ja que el sistema de tractar, per tots els mitjans possibles, d’erosionar la fidel base electoral de CiU havia donat uns resultats ben minsos, calia canviar per complet l’enfocament de la qüestió. Si desmobilitzar o atreure els votants de Convergència cap al seu partit s’havia demostrat ben poc factible, calia pensar en una altra estratègia.

Una estratègia nova d’arrel, ja no basada exclusivament en l’enderroc dels seus oponents de centre sinó en l’afebliment dels seus rivals en el camp de la – teòrica – esquerra: ERC i ICV. Sense deixar de banda el fustigament de CiU, era imprescindible centrar-se i concentrar-se en una altra alternativa: segar la gespa sota els peus dels seus socis de govern. Ja que no era possible reduir prou la força dels nacionalistes catalans, calia rebaixar la presència parlamentària d’aquells que convertien en obligatòria la repetició del govern Tripartit.

Convenia anar a poc a poc, pam a pam i començar pel factor més feble, per ICV. Tot i que el seu nivell d’exigència per a entrar al govern era tan sols testimonial, ja que se subordinava i sotmetia per complet a les necessitats del PSC-PSOE, calia ajudar-los a reduir encara més el seu minvant poder electoral…

La solució trobada no podia ésser més senzilla ni enginyosa: traspassar-los la responsabilitat de la Conselleria d’Interior. Si en Joan Saura i els seus eren tan amables de brindar-los el seu suport governamental sense exigències, per què no provar si la seva ingenuïtat política era suficientment profunda com per a picar l’ham enverinat de fer-se càrrec d’Interior?

Tal i com preveien, Iniciativa acceptà la proposta i el seu president es convertí en el primer Conseller d’Interior que es declarava antisistema i amic dels okupes… L’estratègia començava a oferir els fruits esperats: podria, sense caure en l’esquizofrènia, la coalició dels excomunistes i els verds compatibilitzar la seva definició de l’esquerra de debò i ecologista amb la direcció dels Mossos d’Esquadra? Podria sobreviure a la paradoxa d’ésser, al mateix temps, el principal impulsor de manifestacions de caire reivindicatiu i social al carrer i d’haver de sotmetre-les i de dissoldre-les quan fos necessari?

Com semblava lògic, el temps va anar posant en evidència que la direcció dels Mossos era una sentina carregada de pólvora a punt d’explotar-los a les mans en qualsevol moment… La situació anava fent-se més i més insostenible. Amb major raó comptant com comptaven els socialistes amb la connivència i l’inestimable ajut d’uns quants articulistes i comentaristes polítics, que s’encarregaven de pressionar ICV i de col·locar-la entre l’espasa i la paret, convencent a l’opinió pública que els ecosocialistes mai no serien capaços d’actuar amb la fermesa i la contundència que exigia la Conselleria de l’Interior… Podria la guineu vetllar les gallines? O potser més aviat al contrari: podria la gallina vetllar les guineus?

Davant d’aquest enverinat dilema les possibilitats d’èxit d’ICV eren més aviat escasses, per a dir-ho generosament: si eren massa tous demostrarien que no estaven preparats per a fer-se càrrec de responsabilitats de govern de primer ordre; si, per contra, es proposaven demostrar que podien ésser tan estrictes i contundents com qualsevol altre, podien posar en risc la seva insegura base electoral…

L’acompliment de la mil·limètrica estratègia dels assessors de Montilla s’assolí amb la manifestació del passat dia 18! Per poc atent que s’hagi estat als comentaris que s’han produït després de la intervenció dels Mossos en el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona, algú pot creure que ICV segueixen essent l’alternativa per l’esquerra del PSC-PSOE? Encara queda algú que pugui tan sols imaginar que cap d’aquells estudiants, els que puguin més o menys compartir les seves idees o qualsevol altre ciutadà que s’hi pugui sentir mínimament identificat podrà tornar a votar – si ho feia – una formació presidida pel Conseller d’Interior responsable d’aquella actuació?

Tal i com devien preveure els seus assessors, durant molts anys ja no caldrà que Montilla es preocupi de la possibilitat de perdre vots per la seva esquerra… Si més no, que aquests vots vagin a raure a Iniciativa. Amb major raó quan, en sentir que pretenen seguir-se definint com a Verds, més d’un pensarà més aviat ens els blaus…, en els blaus que va deixar-los la intervenció dels Mossos…!

dimarts , 31 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#99#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, l’1 d’abril

Actuació policial “no exitosa”

En la carta que el cada dia més imprescindible Joan Saura – recordem-ho, sense la seva entrevista amb De la Vega no hauríem obtingut l’acord de finançament el novembre de l’any passat… – ha enviat als Mossos d’Esquadra per tal de felicitar-los per “l’esplèndida feina diària” que porten a terme com “un cos de policia professional, democràtic i modern” esmenta que ja està avesat a que el descriguin com “la guineu que guarda el galliner o coses semblants”.

Una expressió que no pot ésser més injusta: amb la seva impecable gestió davant de la Conselleria d’Interior ha demostrat que, malgrat que abans d’entrar a formar part del Govern hagués pretès convèncer-nos del seu innegable caire progressista, de situar-se al costat dels moviments socials alternatius i de creure en un sistema democràtic més participatiu, ell és, sense cap mena de dubtes – si se’m permet la llicència de fer ús del seu llenguatge – un “gall entre gallines”. Un gall que no afluixa ni abaixa la cresta per res del món.

Un gall que considera que és preferible que les gallines es vigilin totes soles: Saura va encarregar als mateixos Mossos un informe sobre la seva intervenció durant el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona i les 48 hores següents. Ha seguit el mètode patentat per l’Assemblea de Madrid, que va crear una Comissió d’investigació sobre la suposada trama d’espionatge presidida per un membre del partit sota sospita. Comissió que, sorprenentment, va concloure amb un dictamen, només aprovat pels vots del PP, que assegurava que “el govern de la Comunitat de Madrid no ha ordenat, ni ha emparat ni ha conegut cap tipus de seguiment o espionatge a càrrecs públics o a qualsevol altra persona”.

Segons les filtracions de la premsa els resultats de la investigació interna dels Mossos – que cal suposar que no es podia sol·licitar a alguna entitat imparcial per tal de no contribuir més al desprestigi de la policia catalana… – són similars. Entre altres consideracions, conclou que les lesions patides per algunes persones en les càrregues dels antiavalots “no han estat motivades per accions dels agents actuants”, sinó com a conseqüència de la violència d’alguns manifestants i per ensopegades en el moment en què es fuig de la càrrega “mirant cap enrere o bé pels obstacles que hi ha a la via pública”.

Tot i que les imatges de vídeo no són fefaents, estableix també que en el cas del menor de 10 anys presumptament agredit per la policia “ha quedat manifest per les imatges que va ser [producte d’] una ensopegada amb un fanal”.

Pel que es refereix a les crítiques que han rebut d’alguns mitjans de comunicació pel fet que diversos periodistes que cobrien la notícia van resultar lesionats, l’anàlisi de l’informe encara és més objectiva: no és tant responsabilitat dels Mossos sinó dels mateixos periodistes. Les lesions mai no s’haurien produït si haguessin complert la seva obligació, tractant de “reduir riscos”.

Segons els Mossos, en el seu afany d’informar van negligir les normes més elementals de seguretat aconsellables per a la seva professió: dur armilla, mantenir una distància prudencial, no interposar-se entre la línia policial i la dels manifestants i, sobretot, “seguir les recomanacions del personal de l’àrea de comunicació” que estava sobre el terreny en el moment de les càrregues.

L’informe no ho diu, però aplicant la mateixa lògica, podria afegir-hi que la presència dels representants de la premsa al lloc dels fets tampoc no era del tot imprescindible, vivint com vivim en la societat de la comunicació… A banda de les seves recomanacions el personal de l’àrea de comunicació dels Mossos podria, gentilment, haver-los facilitat la notícia ja elaborada, acompanyada dels vídeos i de les imatges que creguessin més convenients. D’aquesta manera, els periodistes no haurien ofert una informació esbiaixada, haurien evitat les seves lesions i no haurien entorpit les motivades càrregues policials…

Ja que, segons estableix el seu dictamen, “en cap cas, el cos dels Mossos actua sense motivació, sense que prèviament algú hagi posat en perill manifest l’ordre públic. Tampoc en cap cas s’actua de forma indiscriminada, i la millor demostració és el temps que duren les maniobres de dispersió”.

I pensar que alguns maldients, que no saben més que criticar les seves càrregues modèliques, desconeixedors com són de la realitat, havien cregut que les “maniobres de dispersió” havien “durat” poc temps a causa de la seva desproporcionada, il·lògica, injustificada i bàrbara contundència…!

Com pot, un ciutadà que s’estimi el país i les seves intocables institucions, atrevir-se a criticar una policia tan objectiva, tan modesta, que no dubta en afirmar que “cal reconèixer, no obstant, que una actuació policial amb lesionats del col·lectiu de periodistes, o bé vianants i també de mossos, no pot qualificar-se d’exitosa”?

En la seva enumeració no inclou ni els estudiants ni els manifestants, la qual cosa ben segur que aprofitaran alguns desaprensius per a deduir, sense cap mena de base, que si només haguessin estat aquests els lesionats, l’actuació policial sí hauria pogut ésser qualificada com a “exitosa”…

dimecres , 25 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Per cert, agrairia a l’amic Saura que ens aclarís què significa que la intervenció policial del passat 18 ha estat analitzada “abastament” (sic) pels mitjans de comunicació? No hauria d’ésser “a bastament”? Aquesta incorrecció lingüística de la seva carta també es responsabilitat d’algun subordinat?


Safe Creative #0903252819713
[download#2#image]

Comparteix

Veure vídeollibres contra porres

Publicat a Opinió Nacional, el 27 de març

Features Stats Integration Plugin developed by YD