Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Cal que acatem la sentència de l’Estatut

Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.

Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.

Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.

Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.

Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?

Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt. 12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?

«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!

dijous, 27 de maig del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#37#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com