Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

compromís

11 segons per Compromís

Certament és molt més senzill parlar de la democràcia que no pas practicar-la —i, menys encara, en arribar les campanyes electorals. Convindria que la majoria dels polítics de la nostra terra aclarissin si comparteixen la definició que fa el DIEC sobre la democràcia: “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

Si la comparteixen, el primer que haurien de fer és demanar la modificació del fa ben poc reformat article 66 de la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG), que —en un oxímoron jurídic que caldria emmarcar— estableix que han de ser garantits “el respecte al pluralisme polític i social, així com a la igualtat, proporcionalitat i la neutralitat informativa en la programació dels mitjans de comunicació”. El gran dubte filosòfic és: com es pot garantir la igualtat i la proporcionalitat al mateix temps si són incompatibles?

Aquesta coartadora, limitadora i antidemocràtica situació de “proporcionalitat” en la informació electoral, que no té parangó en cap país mínimament civilitzat, ha produït uns efectes encara més catastròfics en els debats electorals, que han de repartir el seu temps d’acord amb la seva respectiva representació parlamentària. Transformant, de facto, la pretesa proporcionalitat en una mena de maledicció bíblica —“Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran allò que li queda” (Mt 25. 14-30)—, afavorint la immobilitat de l’etern l’statuts quo imperant, i convertint la participació igualitària en una quimera inassolible: traiem-li la fona a David, no fos cas que importunés Goliat.

Aquesta vergonyosa insensatesa ha arribat enguany al límit de l’absurd al País Valencià, quan la Junta Electoral —a instàncies del PSPV— acordà repartir proporcionalment el temps d’intervenció de cada formació als debats de Canal 9! Atorgant al PP 8 minuts per bloc; al PSPV, 7; i a Esquerra Unida i a Compromís… 27 i 11 segons! Sí, sí ho heu llegit bé: 27 i 11 segons, respectivament! Visca la democràcia i la igualtat d’oportunitats!

Davant d’aquesta esperpèntica imposició, Compromís ha creat una enginyosa pàgina per a que els seus partidaris els facin saber “Què li diries al PP i PSOE… en 11 segons?” S’accepten propostes. Jo els n’ofereixo dues: o be 11 segons de mutisme absolut, o bé una repetir cada vegada una mateixa frase: “I d’això en dieu democràcia?”

dimecres, 9 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Diari Maresme, el 9 de novembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La culpa és del PP…

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001105285131

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10



El valor de la paraula donada

Des dels inicis de la humanitat s’ha considerat que un dels trets que serveixen per a definir una persona com cal, per a distingir una persona de fiar d’una que no ho és tant – per a dir-ho de manera suau… – és la seva fidelitat a la paraula donada. Molt abans que el Dret Romà inventés la figura del contracte, del pacte escrit i referendat per la signatura de dues o més persones, el compliment dels compromisos verbals era fonamental per al correcte funcionament de las societat.

Al llarg dels segles, ha estat cabdal la satisfacció de la paraula donada i el seu compliment ha servit per a destacar algunes de les grans figures de la història i per a desacreditar-ne d’altres: només cal recordar la història de Viriat i la famosa frase “Roma no paga traïdors” de Servili Escipió. En realitat, fins no fa pas gaires anys, en l’època dels nostres avis, sense anar més lluny, era impensable no respectar un pacte verbal.

En aquells temps tan propers no es creia imprescindible convertir-lo en paper per a considerar clos un contracte, era suficient una simple encaixada de mans. L’encaixada o el simple acord verbal esdevenia irrevocable, definitiu i posava en joc la credibilitat, l’honorabilitat i la consideració social i humana dels que comprometien la seva paraula. En feien una qüestió d’honor.

Malauradament, l’empenta dels nous temps han acabat convertint aquest inveterat costum en una relíquia pròpia de l’antigor, que caldria reservar per als llibres d’història i conservar als museus. O, a tot estirar, convertir-lo en un lema o en un blasó – més ornamental que no pas efectiu – que confereixi una patina aristocràtica a alguna institució moderna o modernitzada, com el que lluu des de fa anys la Borsa de Londres: “My word is my bond”.

Si actualment ja fa, massa sovint, la impressió que els acords, els contractes i fins i tot les lleis orgàniques acaben essent paper mullat – d’això els catalans en tenim una experiència de primera ma, mercès al ribot dels “amics” i als recursos dels “no tan amics”… – imaginem en quin nivell de credibilitat podem situar la mera paraula, l’acord verbal!

Afortunadament, de la mateixa manera que encara hi ha persones excepcionalment complidores i coherents, també hi ha partits que atorguen el valor que mereix a la paraula donada. Mentre d’altres estan convençuts que democràcia significa que sempre manin els seus, excloent els que no pensen com ells, encara que sigui recorrent a la justícia, ells segueixen creient que hi ha principis irrenunciables, que no tot s’hi val, per a assolir o mantenir el poder.

Tot i que alguns pessimistes s’entestin en donar la raó a l’autor més citat de les lletres catalanes – que assegurava que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres – el PSOE s’ha encarregat de demostrar, amb “fets i no pas paraules”, que encara hi ha diferències, grans diferències, entre partits.

La malèvola dreta, ja se sap, mai no dubtaria en incomplir impunement les seves promeses electorals. Per contra, l’esquerra no deixa mai de palesar la seva superioritat moral. Ho han demostrat els socialistes espanyols: les seves promeses, en campanya electoral o en exercici del govern, són llei!

Així al nou secretari general del PSE, Patxi López – seguint el preclar exemple del seu cap de files, Rodríguez Zapatero, que va mostrar-li el camí amb l’estatut – no ha dubtat un segon en renunciar a la possibilitat d’ésser el primer lehendakari nacionalista espanyol (definit sovint com a no nacionalista) per tal de no veure’s forçat a incomplir la paraula donada a Basauri, en plena campanya: “He dit una i mil vegades que no cercarem acords amb un partit popular que només sap fer antinacionalisme i antisocialisme…”

divendres, 8 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#105#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 13 de maig

Qui ha de pagar la crisi?

Al representants del govern espanyol la crisi els va agafar del tot desprevinguts. Fins a tal extrem que ni tan sols s’atrevien a anomenar-la. Com si es tractés d’un joc de nens petits – en una mala imitació dels companys de Harry Potter, que temen de dir el nom del Senyor del Mal – van anar cercant subterfugis i més subterfugis (desacceleració, aturada del creixement econòmic…) per tal d’evitar pronunciar la paraula. Amb la privilegiada visió de futur que tenen, devien creure que n’hi hauria prou de negar la realitat per a que desaparegués…

Des de bon inici, van quedar descol·locats i qualsevol moviment de l’economia mundial els agafa al contrapeu. Cada vegada que decideixen aplicar alguna mesura concreta per tal d’evitar els efectes de la crisi es veuen superats pels esdeveniments. Segueixen anant una passa, com a mínim, enrere de la crisi. Les seves polítiques per a combatre-la no es podien haver demostrat menys efectives.

La seva primera i brillant solució –més pròpia, tot cal dir-ho, d’un govern liberal que no pas d’un de socialista… – fou ajudar les entitats bancàries. Considerant que gran part del problema es devia al bloqueig del préstec interbancari, van decidir que calia concedir-los finançament. Solució que, vista en perspectiva, ben poc ha resolt: la crisi segueix prenent empenta i no sembla voler aturar-se ni admetre medicines caducades ni pedaços. Les seves sapientíssimes propostes no han pogut evitar la sagnia constant d’aturats i d’empreses en fallida.

Després de convocar algun nou Comitè de Savis, fa quatre dies anunciaven una nova fornada de mesures pensades per a combatre la crisi galopant que patim. Per fi es deixava de banda els grans bancs i es pensava en els ciutadans de carrer: preveient ajuts per a les famílies i per als aturats que han de fer front al pagament de les seves hipoteques. Algú, dins del PSOE, havia recordat que a les seves sigles hi constava l’essa de socialistes…

Tanmateix, potser ha arribat el moment de que recuperin la lletra “o”, que hauria de significar “obrero”, no? Potser seria l’hora de que Pedro Solbes mirés en xic més enllà de la meseta i exportés alguna mesura que posi de manifest les teòriques diferències entre el PP i el seu partit – si més no, a nivell econòmic, ja que pel que fa a qüestió nacional són com cosins germans…

No li caldria sortir d’Europa, per a trobar-hi un bon exemple. En concret, hauria de mirar cap al Regne Unit, on el ministre d’economia va aprovar la setmana passada un paquet de mesures excepcionals destinades a estimular l’economia. Alguna d’elles, pensades per a reactivar directament el consum, com la reducció del Vat o Iva del 17’5 % al 15 %, que permet que el preu final dels productes sigui més baix.

Ben cert que aquesta rebaixa no la pot aplicar el govern espanyol per ell sol, ja que depèn de la Unió Europea, però bé podria imitar la segona gran idea d’Alistair Darling: augmentar del 40 % a 45 % el tipus màxim del impost sobre la renda dels contribuents que tinguin guanys per sobre de les 150.000.- lliures (176.400 euros). A banda de dur a la pràctica una política més d’acord amb els – teòrics – principis del seu partit, el govern Rodríguez Zapatero s’asseguraria de que no fossin només els que disposen de menys recursos els que acabin patint els efectes de la crisi…

Cert és que el president espanyol va prometre, en campanya electoral, no augmentar la pressió fiscal… Ben cert…, però bé caldrà que s’hi esforci una mica, si no vol deixar una promesa per incomplir!

dimarts , 2 de desembre del 2oo8

[download#262#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD