Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

coherència

Montilla, el nostre referent…

Des que va començar a figurar en primera línia política, a José Montilla se li ha retret des de quasi tots els àmbits —llevat del seu periòdic amic— el seu lideratge. S’ha destacat profusament que és una persona mancada de carisma, d’empenta i de capacitat d’il·lusionar, de generar i de contagiar l’entusiasme que el qualsevol país necessita. Amb major raó quan van mal dades i el desànim general ho contamina tot i amenaça amb ensulsiar el que tants anys va costar de bastir. Fins els menys equànimes reconeixen que el seu caràcter, discret i modest, té ben poc d’engrescador.

Se li ha criticat, també, el to monòton, quasi monocord, dels seus discursos i manifestacions públiques. La sonsònia i la tediosa insipidesa dels seus parlaments és una evidència tan palmària que no la posa en dubte ningú, ni tan sols els seus més fidels i acèrrims prosèlits. Tant és així que, per minimitzar la rellevància de la seva palesa manca de facilitat de paraula, algun dels seus assessors idea aquella frase cèlebre que afirma que el PSC-PSOE no se centrarà en les “paraules” sinó en els “fets”. Convertint, complint la seva obligació com a publicistes de partit, la necessitat en virtut.

Partint d’aquests principis i d’aquest punt de vista, alguns han gosat fins i tot aventurar-se en una anàlisi més arriscada i conflictiva. Submergint-se potser en un àmbit més personal, més privat, han gosat emfatitzar la seva manca de formació acadèmica, el seu perfil professional i polític baix, més pragmàtic i utilitarista que no pas brillant. Dins d’aquest grup de detractors, n’hi ha encara alguns que recalquen que la imatge del país quedà irremissiblement maculada pel fet que ocupi el càrrec que ocupa una persona que no domina perfectament, almenys, una llengua estrangera. Singularment, l’anglès, la lingua franca del segle XXI.

En qualsevol cas, es comparteixin o no aquestes opinions discutibles, el que no li pot negar ningú a Montilla, per més que es deixi ofuscar per la tèrbola boira del seu partidisme, és estar en possessió d’una virtut que esdevé primordial per a qualsevol polític: la seva inqüestionable coherència, la fidelitat increbantable a la paraula donada! Una característica fonamental, que permet diferenciar els polítics de primera categoria dels que no ho són. Només els personatges de gran talla, d’alçària indiscutible, garanteixen una coherència sòlida, de pedra picada.

En ocasió dels incendis d’Horta de Sant Joan, quan l’oposició li reclamava que prengués mesures que facilitessin l’aclariment dels fets, declarà que mai no havia “partidari de crear una comissió d’investigació parlamentària quan hi ha en marxa un procés judicial”. Convicció que reafirmà fermament tant quan se li exigia una actuacions en el cas dels informes innecessaris i quan es donà a conèixer l’anomenat “Cas Millet”. Argüint, exactament els mateixos motius: no entorpir ni condicionar la feina de la Justícia.

Cal celebrar que s’hagi mantingut fins al final fidel a ell mateix, no deixant-se pressionar ni condicionar pels seus socis de govern. En realitat, no podia és de cap altra manera… Com s’hauria entès o justificat que José Montilla, el paradigma català de la integritat i la coherència personal i política, hagués votat a favor de la creació d’una comissió d’investigació en que no creia i que poc temps enrere assegurava que “no era necessària”?

No és cert que, en temps de crisi, més que un líder o un messies quimèric, el que el país necessita és un model de conducta? No ens cal, avui més que mai, un referent sòlid i indiscutible en que emmirallar-nos, que esdevingui el garant permanent de l’estabilitat i la confiança…?

dissabte, 5 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#211#image]

Comparteix

Vaga de cinemes

Com acostuma a succeir, la majoria de diaris espanyols —amb la col·laboració d’algun que altre d’avantguarda català…— han entès millor que no pas els de terra nostra què motiva i justifica la vaga de cinemes de demà: la voluntat del govern d’imposar tirànicament el cinema en català! Cal, de nou, que ens sotmetem a la seva imparcial, sublim i infal·lible clarividència! Amb la llei del cinema el Tripartit, sense poder deixar de banda l’arrel comunista i totalitària d’alguns dels seus dirigents, només cerca un únic objectiu: imposar despòticament el cinema doblat al català als seus desprotegits i indefensos ciutadans!

Pèrfidament, amb la seva obsessió nacionalista malaltissa (que alguna mitjans lliberals espanyols no han dubtat en definir com a feixista), el govern ha pretès tergiversar la realitat i fer-nos combregar amb rodes de molí. Així, en l’exposició de motius de l’avantprojecte de llei, aquests insaciables èmuls de Goebbels, no dubten en assegurar que el que pretenen és “una actuació especialment compromesa en el marc de les garanties de la diversitat cultural i lingüística”. Determinada pel fet que “la llengua pròpia de Catalunya (…) no té en aquests moments una presència significativa a les pantalles del país sinó tot al contrari.”

Sortosament, no tan sols els mitjans espanyols han denunciat aquesta voluntat impositiva del govern, sinó que han comptat amb la inestimable col·laboració dels partits no-nacionalistes catalans i del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. D’altra manera potser el govern més intervencionista d’Europa seria capaç d’imposar-nos el cinema en el nostre idioma! I tot amb l’excusa insostenible que tan sols el 3 % de les còpies són en català…!

Els primers, amb la seva habitual coherència en la defensa del bilingüisme — o, més aviat, d’allò que podríem anomenat bilingüisme asimètric: sempre a favor de costat més fort — s’han afanyat a denunciar la intolerable intromissió del govern… Aquests no-nacionalistes que ens recorden constantment la intolerable discriminació que suposa que els castellanoparlants no puguin exercir el seu dret a la “llibertat d’elecció lingüística” en l’ensenyament, s’oposen amb dents i ungles a l’establiment d’una llei que ens permeti, a tots aquells que emprem la llengua pròpia del país, exercir el mateix dret en el terrenys audiovisual…

Els segons, ferms partidaris del liberalisme i de les lleis naturals del mercat, pronostiquen la més catastròfica de les plagues imaginables: que les majors nord-americanes es neguin a doblar o subtitular al nostre raquític i genocida idioma les seves pel·lícules! Amb la qual cosa ens en quedaríem sense…

Certament, si deixem de banda el desastre humanitari que està patint aquests dies Haiti, els catalans i catalanes no ens podem imaginar cap tragèdia més esgarrifosa que la de quedar-nos sense les darreres mostres d’alta cultura protagonitzades per Steven Seagal, Mike Myers, Jack Black o del cada dia més sublim Eddie Murphy… !

diumenge, 31 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001315413348

[download#312#image]

Comparteix



No sé si és ètic…

L’esperada i en certa manera lògica negativa d’Iniciativa a votar conjuntament amb els seus socis de Govern la nova Llei d’Educació de Catalunya va dur al President d’Esquerra Republicana a manifestar públicament la seva indignació.

En una entrevista concedida a Els Matins, posava en dubte si aquest comportament d’un dels partits que forma part del Govern Tripartit era defensable moralment: “No sé si és ètic, però jo crec que constata un fracàs i intentaré explicar-me: quan en un Govern un dels partits no és capaç de negociar, de parlar, de que les seves propostes també quedin incloses, i queda fora, jo crec és que no has treballat prou o no ho has fet prou bé en el si del Govern.” Idea que reblava en declaracions fetes als passadissos del Parlament: “M’agradaria pensar que és l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”.

No descobrirem pas ara la sopa d’all en assegurar que resulta força complicat aplicar un concepte tan estricte com el de l’ètica al món polític, sempre tan voluble – per a dir-ho de manera elegant. Fa la impressió que, més sovint que no voldríem, les formacions polítiques s’hagin proposat convertir el terme ètica política en un oxímoron…

El component ètic o moral, que en principi hauria d’ésser – junt amb el de les polítiques socials – aquell en el qual els partits d’esquerra hi posessin un major èmfasi, permetent diferenciar-los dels conservadors, s’ha anat afeblint al llarg des anys, fins a gairebé diluir-se. I més des que són al govern aquells que, quan eren a l’oposició, es definien com a progressistes i donaven, dia si, dia també, lliçons sobre què era lícit des del punt de vista ètic…

Potser per això és preferible recórrer a un altre concepte amb menys connotacions ideològiques i menys contaminat pels partits presos: el de coherència política. O, senzillament, el de coherència… Ja que, malauradament, també aquest segon concepte, en teoria més asèptic i neutral, de coherència política ha esdevingut un oxímoron…

És des d’aquest punt de vista de la coherència, doncs, que cal celebrar les paraules de Joan Puigcercós. Al cap i a la fi, ha de tenir present que va ésser precisament l’oposició del seu antic adversari electoral dins del partit – i ara amic de tota la vida – Josep Lluís Carod Rovira a l’Estatut el que comportà que ERC fos foragitada del primer Govern Tripartit i es fes necessària la convocatòria de noves eleccions. Després de les quals, en una aplicació com a mínim sui generis del principi de coherència política, Carod permeté novament que el cap de llista del partit que l’havia expulsat de l’anterior govern pogués tornar a dirigir la Generalitat.

Cal celebrar, doncs – tot i que calgui saber llegir entre línies per a adonar-se’n – que demani al PSC que apliqui el mateix principi amb Joan Saura i la coalició que representa: desposseint-los dels seus càrrecs governamentals i enviant-los a formar part dels bancs de l’oposició, en oposar-se el seu partit a la que, sense cap mena de dubte, serà la més important llei de l’actual legislatura, la LEC!

Només un partit amb base ideològica sòlida i estable, que apliqui fins a les seves darreres conseqüències els seus principis – independentistes i d’esquerres – pot permetre’s el luxe de qüestionar l’eticitat d’una altre partit. I això és el que fa ERC: reclamar que les formacions polítiques que conformen el Govern es mantinguin unides ens les votacions dels temes cabdals per al país. I, si no és possible, que s’apliqui en mateix principi que va comportar l’expulsió d’Esquerra de l’anterior legislatura… L’ètica i la coherència per davant de tot!

Per contra, no es planteja si és o no ètic votar a favor d’una llei que no aposta de manera clara per a afavorir i donar prioritat a l’ensenyament públic, o que no nega la concertació econòmica a escoles de caràcter elitista – algunes de caire tan incontrovertiblement progressistes com les de l’Opus Dei… – que segueixen separant els seus alumnes per raó de sexe… Ni tampoc si ho és votar la llei fent costat a, CIU, no només el principal partit de l’oposició, sinó aquell que ERC va criticar tan intensament quan va decidir crear el concert escolar que permetia que les escoles privades rebessin fons públics, en detriment de les púbiques…!

divendres, 3 de juliol del 2009

PS: No sé si és ètic que, havent manifestat Puigcercós el seu desig que el de la LEC fos “l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”, ERC voti contra el PSC, un dels seus socis de govern, en la iniciativa legislativa popular sobre els transgènics…

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com



Safe Creative #0907034077834

[download#224#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 7 de juliol

Afavorim la mobilitat escolar

El nostre ajuntament ens ha ofert una nova mostra de la seva inqüestionable coherència. Tot just tres mesos després de la controvertida decisió de convertir un dels trams més transitats del Passeig del 22 de juliol – i de la ciutat – en una mena d’agònica ratera per al vehicle privat, ara ha cregut oportú obsequiar a la ciutadania amb l’establiment d’unes zones d’aparcament per a la recollida escolar.

Unes places, anomenades d’accés a les escoles, exclusives per als pares i mares que combreguen amb la idea que la qualitat és més important que la quantitat. Que entenen que no té importància procurar dedicar el major nombre d’hores possibles a l’educació dels seus plançons, sinó oferir-los la major qualitat en la seva atenció, acompanyant-los a l’escola en cotxe, després d’haver-los deixat esmorzar tots sols mirant la televisió, per a que no es malacostumin caminant cinc minutets…

Aquest modest i crèdul articulista havia cregut – i defensat, davant les airades reaccions d’algun conductor habitual – les raons que l’excel·lentíssim va adduir per a justificar l’ampliació de l’espai del carril bus a la via pública: una aposta pels principis mediambientals, destinada a “afavorir la circulació del transport públic”. Tot i pretendre començar la casa per la teulada – ja que l’ interval de pas dels autobusos és més propi del modernisme que no pas del segle XXI… – semblava avançar pel bon camí.

Ara mateix, ja no sap què pensar… Aquesta nova mesura – que coincideix, casualment, amb les eleccions europees – l’hem de considerar compatible amb la progressiva extensió dels carrils bus? Hem d’entendre que és coherent posar traves als que utilitzen el vehicle privat per anar a la feina i, al mateix temps, concedir uns espais d’aparcament privilegiats a alguns dels veïns que es desplacen innecessàriament dins de Terrassa?

Progressivament, aquestes zones d’aparcament puntual restringit s’han anat estenent a la majoria dels centres educatius públics de la ciutat. Fins i tot els privilegiats alumnes que estudien en barracons – perdó, volia dir en escoles provisionals, (que a mesura que passa el temps tenen més de provisionals i menys d’escoles…) – com els del Jaume I se’n beneficien.

Si ja era poc sostenible que els agents municipals – em comptes d’evitar que els quatre espavilats de sempre facin servir impunement els nous carril bus com si es tractés d’una mena de Via-T per al seu ús exclusiu, davant la impotència de la majoria de disciplinats conductors que fan cua pacientment – permetessin, en plena hora punta, que els carrers adjacents a les escoles esdevinguessin unes generoses i caòtiques zones de descàrregues de criatures, només faltava que ara el consistori col·labori en el foment de la tan pedagògica i prometedora teoria d’educar els fills seguint els principis del MEP: el Mínim Esforç Possible!

Amb una tan sensata i raonada decisió, que incentiva l’ús superflu del vehicle privat en distàncies curtes, ben segur que la ciutat hi sortirà guanyant: no tan sols evitarem els nefastos efectes de la reducció de CO2 a l’atmosfera, sinó que garantirem que els nous ciutadans del demà estiguin sobradament preparats per a l’imminent futur que els espera…!

dijous, 28 d’abril del 2009


PS: Cal agrair especialment que, a fi d’afavorir la contenció pressupostària, Mobilitat s’hagi estalviat una costosíssima trucada al PAME per tal d’assegurar-se que coneixien bé els horaris d’entrada i sortida de les escoles abans de retolar les plaques corresponents… És tot un detall, per exemple, que al França es permeti estacionar-hi tres minuts de 16.15 a 16.45, quan els alumnes surten… a les 17.00!

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#12#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa+, el 29 de maig

Carretero, la veu de la consciència

La memòria històrica ens mostra que gairebé no hi ha res que empipi més, en aquest món, que tenir ben a prop algú que esdevingui la veu de la nostra consciència. Algú que es mantingui coherent a la seva manera de pensar, que fins fa quatre dies també era la nostra, i ens retregui dia a dia que hem traït els nostres ideals i que no estem fent allò que havíem defensat i que havíem promès complir sempre. Precisament perquè ens posa el dit a la nafra, recordant-nos allò que sabem més que bé, tot i que fem veure que no: que amb la nostra conducta estem traint els nostres principis i la nostra manera d’ésser.

Ho saben molt bé la minoria de progenitors que s’esforcen, fora mesura, en educar els seus fills. No hi ha res que enervi més a les mares i els pares de les altres criatures – a tots aquells que practiquen la llei del mínim esforç i s’excusen amb un més que revelador “Jo ja ho intento, ja, però no vol fer-me cas…” – que comprovar com alguns dels seus amics han aconseguit alliberar-se del despotisme dels seus plançons, no han perdut l’autoritat i han establert qui mana, en darrera instància, a casa.

La història és curulla d’exemples que demostren com n’és de poc aconsellable d’entestar-se en esdevenir la veu de la consciència dels poderosos. Més encara quan és un antic company, que ha anat escalant progressivament amb ell els graons del poder, qui li recorda constantment els seus orígens. Només cal recordar la fi que hagué de patir Ciceró per haver tractat, en les seves cèlebres Filipiques, que Antoni mantingués les seves promeses de restablir la República romana. O, més recentment, l’ostracisme a que condemnà l’església catòlica Leonard Boff per predicar el retorn als orígens humils del cristianisme.

És per això que no hauria de causar sorpresa a ningú l’arrauxada i visceral reacció que van tenir els actuals dirigents d’ERC en publicar-se l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat. Només el remordiment que provoca la veu de la consciència pot explicar que el partit que s’enorgulleix de practicar una democràcia interna exemplar pugui obrir un expedient  discilpinari a un dels seus membres per expressar la seva opinió. Amb major raó quan planteja la necessitat d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Per més que al·leguessin que es feia per haver “perjudicat greument la imatge del partit” i generar “confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat” la raó de fons sembla que no pot ésser més diàfana: als dirigents d’Esquerra, una vegada han tastat la dolça ambrosia del poder, res no els desagradava més que sentir la veu d’un rival de partit plantejant la possibilitat de que el fet d’haver accedit a les Conselleries i els cotxes oficials els hagi aigualit el seus idearis.

Cada vegada que el metge de Puigcerdà manifestava la seva convicció de que calia sortir del govern, distanciant-se d’un govern de caire regionalista que està assolint a passes agegantades el seu objectiu d’eradicar la crosta – i l’ànima – nacionalista del país, a Puigcercós i a Carod els hi devia coure més i més la nafra oberta de la seva incoherència. No podria tenir raó, Carretero? No convindria més a ERC centrar-se en complir el seu programa electoral, apostar inequívocament per un projecte sobiranista,en comptes de seguir fent el joc al provincianisme del PSC?

Per tal d’acallar la gota malaia de la consciència, devien creure que la millor opció era actuar com els pares de l’antiga escola i donar un cop d’autoritat damunt la taula: “Aquí mano jo i prou. Si no t’agrada, ja saps on tens la porta…!” Havent-los deixat en evidència, el fill devia considerar que ja havia arribat el moment de volar tot sol, sense la supervisió dels seus acomodats pares…

Ara, una vegada abandonada la casa comuna, tan sols resta el dubte de saber qui sabrà treure un major partit de les seves ales noves. Amb el temps, qui acabarà vencent aquesta incerta partida d’escacs de l’esquerra independentista: l’aposta possibilista dels dirigents d’ERC o la directament sobiranista de Carretero?

En qualsevol cas, cal confiar que finalment sigui l’independentisme el que en surti beneficiat, a llarga. Ja sigui pel fet d’avalar algunes de les controvertides decisions de la direcció d’Esquerra o per permetre a aquella part dels seus antics votants que no hi estan d’acord disposar d’una alternativa que no sigui l’abstenció. Una alternativa abanderada per Reagrupament.cat, ja sigui presentant-se tot sol o en coalició amb la CUP o d’altres formacions similars…

dijous, 14 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#43#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 15 de maig

La imatge d’Esquerra Republicana

Cal felicitar, amb tot el vigor i l’encoratjament que es mereix, l’actual direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb el magnífic Joan Puigcercós al capdavant! Novament – com ja ho van fer en el darrer Congrés Nacional – han demostrat que són els més llestos i espavilats de la classe… En un tres i no-res han detectat quin era el gran problema del seu partit, allò que el llastava greument i que amenaçava d’enfonsar la – teòrica – nau insigne de l’independentisme català, rebaixant el seu sostre electoral a mínims que es consideraven ja definitivament superats.

Ben segur que algun derrotista o contrarevolucionari d’aquells que segueixen militant al partit tan sols per a desgastar-lo i deslegitimar el seu projecte sobiranista – un d’aquells quintacolumnistes dirigits per la malèvola Convergència – encara s’entestaria en forçar i viciar el diàfan i infal·lible diagnòstic efectuat per Puigcercós i Carod.

Provant de beneficiar l’enemic a les portes, l’ínclit Artur Mas, no dubtarien en afirmar que els grans problemes d’ERC no són altres que la seva voluntat de mantenir-se al poder a qualsevol preu, no trencar el pacte amb el PSC que està arrencant la crosta nacionalista del país i convertint-lo en una regió més de l’estat espanyol, la seva progressiva renúncia al projecte independentista, una excessiva submissió a la legislació espanyola (pel que a banderes i símbols estatals es refereix), l’oblit de les seves posicions d’esquerres i de progrés (Quart Cinturó, MAT…), la proliferació d’assessors i germans, el recolzament a la candidatura olímpica de Madrid, o l’acusada tendència dels seus dirigents cap al presidencialisme i el despotisme camuflat…

No cal dir que aquesta idea defensada pels boicotejadors dels republicans – entre els quals cal comptar-hi en Salvador Cardús, en Víctor Alexandre i tants d’altres que cometen el pecat de no combregar amb la línia oficial del partit – no té cap base sòlida ni justificació de cap mena: és evident que els problemes provenen – o provenien – exclusivament de la presència de Joan Carretero dins d’ERC!

Aquest sabotejador, que segons la direcció dels republicans pretén “omplir l’espai de centre dreta independentista”, hauria d’aprendre de la seva coherència! Com pot admetre un partit declarat en els seus estatuts com a sobiranista que un dels seus militants proposi la creació “d’una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”…!

Sort que l’eximi President d’Esquerra ha reaccionat amb l’eminent clarividència que el caracteritza i ha decidit obrir un expedient disciplinari i suspendre de militància el líder de Reagrupament.cat per haver publicat un article que, segons la declaració pública d’ERC, ha “perjudicat greument la imatge del partit i ha generat confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat”…

Només algun indocumentat irresponsable cometria la insensatesa de criticar la seva decisió o de dubtar que, des de la reedició del Govern Tripartit, només els actes i les declaracions de Joan Carretero – i no pas els de qualsevol altre càrrec amb cotxe oficial i equip d’assessors – ha causat perjudicis a l’irreprotxable i coherentíssima imatge del partit independentista!

dimarts, 28 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0904243128685
[download#181#image]

Comparteix

Publicat a Opnio Nacional, el 30 d’abril

Compte amb les criatures, que arriba la dreta…!

Si en algun punt hi ha un acord unànime en el paradoxalment autoanomenat Govern d’Entesa és, sens dubte, en atribuir totes les culpes a la dreta. A la dreta com a concepte genèric, indeterminat i innominat. Com si de nens petits es tractés, quan el Molt Honorable Govern Tripartit té algun problema i no sap com sortir-se’n, quan els enxampen amb les mans enganxifoses al damunt de la gerra de la melmelada – la pantalla de televisió al cotxe d’en Benach, les càrregues modèliques dels Mossos d’en Saura, l’esvoranc del Carmel, els germans d’alguns Consellers, l’apagada elèctrica de la subestació de Maragall, la miraculosa multiplicació dels assessors… – la solució és donar la culpa automàticament a la dreta

Ben segur que algun malpensat argüirà que es tracta d’una mostra d’immaduresa i d’incapacitat, pròpia de la rabieta d’una criatura aviciada i malcriada. Amb tot, cal ésser respectuós i rememorar la seva gènesi: la cèlebre campanya del PSOE del dòberman, ideada per algun publicista genial en aquella darrera i poc engrescadora contesa de l’agònic Felipe González, l’any 1996. Els hereus de Maquiavel van aprendre que, si hom ha perdut el nord i el programa, res millor que atiar la por a l’oponent i confiar en la desmemòria dels electors…

Com a bons deixebles, sembla que els socialistes catalans no tan sols han fet seva aquesta divisa – només cal acudir a les hemeroteques i consultar qualsevol declaració de l’eminent Joan Ferran per a constatar-ho – sinó que han aconseguit encomanar el virus d’atacar els altres per a defensar-se als seus cada dia més abduïts teòrics socis de govern. Aquests socis de govern, ERC i ICV, que com més temps passa més fa la impressió de tenir dret a paraula en les reunions de l’executiu però no pas de vot – i, encara menys, de veto.

Afectats pels innegables efectes de la síndrome d’Estocolm, han assimilat generosament les idees i maneres de fer del PSC, clonant les seves reaccions i els seus discursos. Cansats de que se’ls acusi, injustament, d’ésser les marques blanques del socialistes, s’han emmotllat camaleònicament a l’estil dels seus socis de govern i han acabat esdevenint més papistes que el propi papa.

Fins a tal punt que – com bé ho demostra l’espai creixent, entrevistes amanyagadores de dues pàgines incloses, que els cedeix el diari que tant de temps els havia anatemitzat – d’un temps ençà, Puigcercós, Carod i Saura s’han convertit, oficiosament, en els líders i les referències cabdals del PSC… Fidels a les consignes i interessos dels socialistes i conscients de que s’hi juguen les garrofes – i els seus cotxes i despatxos oficials – han seguit el seu exemple. Així, l’eximi i infal·lible Conseller d’Interior, en els moments en que la seva esplèndida gestió dels cossos de seguretat del país el posaven a la corda fluixa, va recórrer al comodí de donar la culpa a la dreta per tal de justificar l’incomprensible esvalot que la justa i proporcionada càrrega policial havia provocat.

No és gens d’estranyar, doncs, que quan Joan Carretero publica a l’Avui l’article Patriotisme i dignitat, en el qual defensa sense ambigüitat que el seu partit faci un tomb i aposti de manera definitiva per la independència que en teoria defensa, els dirigents d’ERC s’encomanin dels tics del seu partit amic i reaccionin amb la mateixa elegància i perspicàcia. Mancat d’altres arguments i davant la creixent puixança del líder de Reagrupament.cat, és natural que Puigcercós l’acusi sibil·linament de voler omplir “l’espai de centre dreta independentista”.

Com ho és que Josep Lluís Carod assumeixi la seva funció subordinada dins del partit i repeteixi submisament la mateixa idea, aprofitant les ara acollidores pàgines d’El Periòdico per a afirmar que li sembla “molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Assegurant també – en una declaració que sembla anar dirigida més a convèncer-se a ell mateix que no pas els seus electors… – que la marxa de Carretero no perjudicarà ERC “en res: només ens reportarà beneficis. Després de la marxa de Colom, Esquerra va obtenir els millors resultats de la seva història. Ara tornarà a passar el mateix.”

Malgrat que la característica més acusada del actuals dirigents republicans no sigui la seva coherència política i ideològica, no se’ls hi pot negar la raó: mentre Carretero era al Govern va propiciar una inequívoca política, ja no de centredreta sinó, com molt bé descriu el Vicepresident del Govern, de dretes. En canvi, dins del nou Tripartit, ERC ha imposat amb fermesa la seva cèlebre clau del govern per a decantar-lo cap a actes i decisions inqüestionablement progressistes i d’esquerra: manteniment i ampliació del concert a les escoles privades, túnel de Bracons, la MAT, el Quart Cinturó, desdoblament de l’Eix transversal…

dimecres, 22 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#57#image]

Comparteix

Participació Ciutadana

Terrassenques i terrassencs tenim l’extraordinari privilegi de que el nostre sempre excel·lentíssim Ajuntament es presenti – tant al seu web com a les seves publicacions – com un abanderat i un exemple a seguir en quant a Participació Ciutadana.

Amb la modèstia que els caracteritza, asseguren que “La participació ciutadana en els afers públics és un dret reconegut en el marc jurídic i un compromís amb la ciutadania (…). Per tant, la millora i foment de la participació ha de ser una prioritat a l’hora d’elaborar les polítiques públiques”.

Tan afortunats som que fins i tot han creat un Pla Estratègic de Participació Ciutadana amb la voluntat d’aconseguir “un Ajuntament de qualitat que busqui la implicació dels ciutadans en els afers i decisions que els afectin.” Un ambiciós i avantguardista Pla – un altre més… – que posa a l’abast de la ciutadania un innovador llistat de possibilitats de participar de manera directa i immediata en les decisions públiques: butlletes, Internet, 010, correu electrònic, blog…

Com no hem d’estar orgullosos d’un Govern municipal que ha volgut convertir la Participació Ciutadana en eix de la seva actuació, en comptes d’imitar d’altres ciutats que se’n serveixen sense escrúpols com un mitjà purament propagandístic?

Què cofois que estem, els generosos contribuents, comptant amb la garantia de que la seva coherència moral i política ens permetrà seguir tenint la darrera paraula – com l’hem tinguda fins ara, en les decisions sobre el Quart Cinturó, creixement urbanístic, Golf de Torrebonica, Zones Blaves, conversió de la Rambla, nova distribució de les Zones Escolars… –, aprovant o rebutjant de nou, en referèndums vinculants d’obligat compliment, tots aquells temes cabdals que afecten al present i, el que encara és més important, al futur de la ciutat on hem de viure…

dimecres , 28 de desembre del 2oo9

[download#238#image]

Comparteix

Publicat a l’Avui+ Terrassa,  i a ATerrassa.cat, el 9 de febrer

Contra el terrorisme

En el món actual, no són les realitats les que estableixen i defineixen els conceptes, sinó els conceptes els que acaben conformant la realitat. Ho veiem dia rere dia, quan les paraules – nacionalisme, constitucionalisme… – són usades de manera indiscriminada i sense cap tipus de pudor ni prevenció. Fins i tot algunes d’elles – nazisme, feixisme, dictadura… – s’apliquen gratuïtament, sense pensar-hi dues vegades. Quantes vegades hem llegit o sentit que es descriu com a pròpia del nazisme la Llei d’immersió lingüística? O que l’espanyol està perseguit a casa nostra com ho era el català durant el franquisme?

Emparant-se en la llibertat d’expressió, a l’estat espanyol s’ha permès dir les barbaritats més impensables i fer les comparacions més sagnants i irresponsables. Amb total impunitat. La fiscalia de l’estat, que tan es preocupa de perseguir qualsevol declaració que faci la mínima flaire d’abertzale, no s’hauria de plantejar exigir el processament de tots aquells que apliquen el concepte de nazisme tan alegrement, vanalitzant-lo? O només cal fer-ho quan s’atempti contra la sacrosanta imatge del rei o de la bandera espanyola?

Amb el terrorisme succeeix tres quartes parts del mateix: cada vegada que ETA fa un atemptat i causa una víctima mortal la condemna al terrorisme és automàtica i immediata. Amb tota la raó del món, es condemna l’atemptat, es fan declaracions unànimes contra el terrorisme i es convoquen minuts de silenci en homenatge de les malaurades víctimes.

No caldria exigir que s’esdevingués exactament el mateix quan el que provoca una matança de civils no és un grup armat definit com a terrorista sinó l’exèrcit d’algun estat? És admissible que s’eviti el terme que correspondria – terrorisme – i es recorri a subterfugis i eufemismes suavitzadors i enganyosos, com danys col·laterals, que pretenen esmorteir la realitat?

Com és possible que tots aquells que es defineixen com a no-nacionalistes, tots aquells que consideren que els drets de les persones estan per damunt dels del territoris, tan sols es manifestin i mostrin la seva repulsa quan el que ha mort en un atemptat és un ciutadà de l’estat espanyol? Per quin motiu no es convoquen cinc minuts de silenci cada vegada que es produeix un atemptat – terrorista el porti a cap qui el porti – arreu del món, sigui quina sigui la nacionalitat de les víctimes innocents?

Condemnem, amb tota la rotunditat i sense cap mena de justificacions ni pal·liatius, els atemptats d’ETA, no cal dir-ho. I exigim que renunciï a la lluita armada, que lliuri les sevs armes i es dissolgui de manera immediata. Condemnem els atemptats islamistes i de tots elss extremistes coneguts i per conèixer… Entre ells, els suïcides dels palestins, que causen víctimes entre els civils israelians. I fem-ho amb la mateixa contundència.

Ara bé, siguem seriosos i objectius, exigim coherència, i apliquem el mateix rigor i una idèntica indignació quan un grup d’skin heads assassinen algun altre jove pel sol fet de no compartir les seves idees… O quan l’exèrcit israelià bombardeja la població civil de Gaza i causa centenars de morts i un miler llarg de ferits.

Condemnem, sempre i arreu, el terrorisme, practiqui qui el practiqui i el tracti de justificar com el tracti de justificar. Mai cap idea, cap motiu – cap concepte abstracte, com el de pàtria, nació o estat – pot excusar el vessament d’una sola gota de sang…, i menys encara si és innocent!

dilluns , 29 de desembre del 2oo8

[download#63#image]

Comparteix

Finançament: Sísif o Prometeu?

Sembla que José Montilla ha entès que no pot quedar-se a la reraguarda i esperar que altres li facin la feina que li correspon. Per fi ha cregut oportú no esperar més a reconduir el tema i s’ha reunit amb el seu Germà Gran del govern espanyol per tal d’accelerar les negociacions del nou sistema de finançament.

La trobada amb Rodríguez Zapatero ha assenyalat una nova i insuperable fita en aquesta ja llarga aventura de les reunions de polítics catalans de primer rang amb els mandataris espanyols. Superant per ben poc el gran èxit que suposà la trobada de l’insigne Joan Saura amb la Vicepresidenta Primera. Una nova i insuperable fita en el noble art d’aconseguir fum de paraules…!

Fum de paraules, aroma de no-res, grans titulars buits amb que cal engalanar les portades dels diaris i obrir els noticiaris televisius: Montilla aconsegueix encarrilar el nou finançament abans de final d’any, a fi de a poder-lo incloure en els comptes de l’estat per al proper 2009.

Convé que festegem com es mereix aquesta sensacional notícia! Si cal, amb una gran festa multitudinària, celebrada al recinte del Fòrum i amarada de multiculturalitat! Llancem coets i brindem amb xampany! La història recent ens ha donat prou raons com per a confiar cegament en les promeses del president espanyol. Les seves promeses són més que promeses, són fermes realitats! Què n’hauria restat, del nostre estimat Estatut, de no mantenir el seu compromís d’aprovar-lo tal i com sorgís del Parlament?

Avalat per la innegable confiança que genera a Catalunya, en aquesta ocasió no li ha calgut ni tan sols establir un nou compromís. A ell, l’Obama de León, no li cal per a res recórrer a subterfugis tan immadurs com les promeses o les actes notarials…

Com acostuma a ésser habitual, l’executiu català ha reaccionat de manera unitària i amb una sola veu davant de les declaracions de Rodríguez Zapatero. El PSC s’ha afanyat a valorar-ho com una passa definitiva vers el finançament. ERC s’hi ha referit amb escepticisme, indicant que li recordava el conte de “les ovelles i el llop”. I, per a acabar-ho de reblar, el sempre coherent Saura, recordava al seus socis de govern que Zapatero és “un consumat especialista a no complir cap dels seus compromisos”. Una nova mostra d’entesa i d’unitat d’acció…!

En el cas del Conseller d’Interior, és encara més d’agrair que aconselli als seus socis de govern fer l’exercici de memòria … que tant li hauria convingut al país que ell hagués estat capaç de realitzar el passat el 17 d’agost, quan va pactar unilateralment amb Maria Teresa de la Vega un acord de finançament “abans de tres mesos!”.

Més que no el conte del llop i les ovelles o la cançó de l’enfadós, el finançament català ens hauria de fer pensar en el mite de Sísif, condemnat per una rabieta de Zeus a carregar eternament fins al capdamunt d’una muntanya un bloc enorme de pedra, que torna a rodar avall cada vegada que assoleix el cim…

Cal recordar, encara, que el nou model de finançament hauria d’haver estat aprovat abans del dia 9 d’agost d’enguany? Del 9 d’agost! No pas de finals de novembre, segons el generós oferiment del líder d’IC! I, menys encara, de finals d’any, com ha negociat de nou José Montilla!

I cal recordar, també, que l’Estatut – aquest Estatut desnerit, fill natural del ribot del company de grup parlamentari del PSC, Alfonso Guerra i de les renúncies interessades d’Artur Mas – és una llei de l’estat, més encara, una Llei Orgànica, d’obligat compliment en un estat formalment democràtic i de dret?

No seria, doncs, l’hora de que el poble català, encapçalat pels seus representants polítics, decidís dir “prou”? Que prengués coratge i, posats a prendre un model mític, es decantés per Prometeu i no pas per Sísif? Per què no escollir seguir l’exemple d’aquell que va gosar enfrontar-se als déus en defensa de la humanitat ultratjada?

Per quin motiu no comencem a prendre’ns-ho seriosament, aconseguim una veritable unitat de finançament, sense esquerdes ni partidismes, i reclamem amb valentia allò que hauríem de tenir i ens mereixem des de fa tants i tants anys? Davant de la seva “voluntat d’acceleració”, per que no reclamem “efectivitat d’acompliment”? Per què no establim un precedent, un punt sòlid de partença i exigim, unitàriament, al govern espanyol “fets i no pas paraules”? Podem? Can we?

dilluns , 10 de novembre del 2oo8

 

[download#127#image]

 

Features Stats Integration Plugin developed by YD