Tractar d’aconseguir que la ciutadania recobri la seva confiança en la honorabilitat i netedat dels seus representants polítics hauria d’ésser, sense cap mena de dubte, un dels objectius principals dels partits. Cal, abans de res, una regeneració moral. Ho remarcà admirablement bé Montilla: “no convé que quedi un espècie de sospita generalitzada, convé aclarir les coses”, sense “treure draps bruts” ja que això no faria més que “erosionar la confiança de tots plegats”.

Com es podria pensar en una millor manera d’aclarir les coses i d’ajudar en recobrar la confiança que creant una comissió d’investigació sobre un assumpte sotmès a procediment judicial? Amb major raó quan es crea només per un dels casos, excloent-ne d’altres… Ben segur que això afavorirà alhora tant el prestigi de la classe política com el de la judicial: alguns polítics no han actuat bé; els tribunals tampoc no seran capaços de jutjar-los com caldria…

El PSC-PSOE ha aplicat de nou el seu inqüestionable principi de responsabilitat: per aclarir les coses i evitar una sospita generalitzada sobre la corrupció política res més escaient que crear una sola comissió sobre un sol assumpte…! Quin sentit tindria, estendre-la a altres casos similars? El “i tu més” no s’hi val! No pot ésser més cert: no cal empastifar-ho tot… N’hi ha ben bé prou amb empastifar els altres…! Millor encara si és el teu principal rival polític, aquell que té més opcions de substituir-te al front del govern….

Com es podria fomentar millor la confiança ciutadana en la classe política, tan maltractada darrerament, que investigant només una part de tot el que s’hauria d’investigar?

divendres, 11 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#220#image]

Comparteix

Per tal de posar-hi remei, s’han plantejat amb timidesa algunes propostes de canvi que permetin una major implicació de la població en el sistema electoral. Entre elles, en veu baixa, quasi a cau d’orella, la implantació de les llistes obertes. Proposta, aquesta, que compta amb l’oposició visceral dels aparells dels partits, que senten perillar la seva preeminència, la seva raó d’ésser i el seu status quo.

Malauradament, els fets demostren que la voluntat d’avançar en l’aprofundiment de la democràcia i en una major participació ciutadana és més teòrica i ornamental que no pas real. L’exemple més clar l’hem tingut els darrers dies a Ascó. L’ajuntament d’aquest municipi de Ribera d’Ebre havia de decidir un tema d’una importància fonamental per al seu poble. Deixant de banda el fons de l’assumpte —no ha complert la població amb escreix el seu percentatge de solidaritat energètica i de seguretat?— el que ha estat més rellevant és el sistema de decisió: ha votat exclusivament el ple de l’ajuntament.

I ací, precisament, rau el problema: tractant-se com es tractava d’una qüestió bàsica, que no tan sols afecta al present sinó sobretot al futur del municipi, per quin motiu s’ha cregut que no era necessari plantejar un referèndum que permetés conèixer amb certesa quina és l’opinió de tots els implicats? Realment els nou regidors consideren que tenien dret a prendre, unilateralment i sense consultar ningú, la decisió final sobre un assumpte tan crític com aquest? Potser haver estat escollit per a representar els seus veïns els converteix en experts sobre la matèria? Passen, per aquest sol fet, a esdevenir primus inter pares front als seus conciutadans?

Fins quan alguns polítics narcisistes seguiran creient que el fet d’ésser escollits cada quatre anys els converteix en uns éssers superiors i infal·libles, que tenen dret a decidir sense necessitat de consultar amb els seus representats? Quin nivell de desafecció electoral s’ha d’assolir per a que els polítics abandonin els seus setials i es tornin a situar a ras de terra, anivellats amb la resta de la població? Com es pretén recobrar la confiança i el crèdit en el nostre sistema polític i en la classe política si no són capaços de recórrer, quan la circumstància ho requereix, al més directe, simple i elemental exercici de la democràcia, el referèndum? Fins quan es mantindrà aquesta mena de despotisme democràtic?

Alguns es demanen com és possible que l’abstenció vagi augmentant període electoral darrera període electoral… Tanmateix, potser la pregunta hauria d’ésser a la inversa: com és possible que no assoleixi un nivell creixi encara més vergonyós?

dijous, 5 de febrer del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010
www.racodelaparaula.com

[download#30#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de febrer del 2o10

És per això que cal destacar els casos excepcionals en que algun representant de les elits culturals, acadèmiques i intel·lectuals catalanes es dignen a complir el seu —teòric?— paper de supervisió i orientació social. Amb major raó, encara, quan formen part de l’eminentíssima classe política que tenim el privilegi i l’orgull de mantenir amb els nostres impostos.

Un exemple paradigmàtic el tinguérem la setmana passada amb l’entrevista que José Montilla va concedir al programa “Els matins”, de TV3. Aquella beneïda televisió que els socialistes catalans defineixen —sense cap tipus de complex i cada vegada amb major motiu— com la nostra…

Les seves declaracions, que transcric literalment, demostren a bastament que, fins i tot en temps de crisi, encara hi ha fars que il·luminen la foscor i assenyalen el camí. Les seves assenyades i evangelitzadores paraules ens mostren quin és full de ruta o la carta de navegació que ens cal seguir, si pretenem assolir la regeneració democràtica i social del país.

<<Jo no sóc partidari de llistes obertes… Entre altres coses, mmm…, miri, perquè segurament això no necessàriament seleccionaria les persones, eeeh, més capaços, eeeh, sinó segurament, eeeh… —hi ha referències també a Europa, d’això també hem d’aprendre d’Europa…—  sinó de determinades persones, eeeh…, que a vegades és per altres mèrits, diguem més de lobby, més de caràcter mediàtic, que arriben, eeeh,  a tenir un escó que no… per altres raons… No hem de… El nostre sistema de partits polítics no és tan fort com per a que l’afeblim. Un sistema democràtic, amb uns partits febles, eeeh…,  acaba sent una democràcia feble.>>, pontificà el secretari general del PSC des del púlpit catòdic que tan afablement l’acull quan ho considera necessari.

Novament hem de fer palesa la nostra satisfacció i el nostre més humil agraïment per la fortuna de poder comptar amb uns dirigents polítics, parlamentaris i governamentals d’una tan alta i indiscutible qualitat. Sense ells, ben segur que Catalunya aniria a la deriva, naufragaria miserablement al bell mig de la tempestuosa sensació de desprestigi que es va estenent damunt la política —i, sobretot, de la classe política actual— des de fa temps. I, el que encara fóra més greu, s’hauria enverinat i pol·luït l’immaculat, immutable i sempre envejat oasi català…!

Certament, el sistema de llistes obertes seria perillós. No, perillós no: perillosíssim! Si se’m permet fer política ficció, aquest model temerari —que deixaria en les nostres mans d’electors analfabets l’elecció final dels candidats— podria comportar alguna catàstrofe inimaginable. Per exemple, imitar el període més obscur de la història recent de l’estat espanyol: el govern de José María Aznar. L’únic govern d’un estat civilitzat que comptava —quina barbaritat…!— amb un president que ni entenia ni sabia parlar anglès…!

Sortosament, el sistema de llistes tancades que preconitza Montilla seguirà protegint-nos de nosaltres mateixos i impedint que una tan vergonyosa situació pugui mai produir-se a Catalunya…!

dimarts, 17 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#92#image]

Comparteix