ciutadania

Apostem per la democràcia participativa

by .

S’ha repetit fins a l’extenuació que cada poble té els polítics que es mereix. Amb la irrupció i l’extensió de la consciència sobiranista que ha tingut lloc els darrers anys s’havia creat l’esperança —i la il·lusió— que aquesta realitat podria canviar. Les CUP dugueren a la pràctica un sistema de funcionament de base assembleària que permetia recobrar el significat de la democràcia i de la representació política. Un aprofundiment del sistema electoral que feia factible que l’expressió democràcia participativa deixés d’ésser un oxímoron.

Uns principis fonamentals que, afortunadament, eren recollits i reforçats per l’adveniment de les dues noves formacions polítiques independentistes sorgides durant l’actual legislatura. No pot ésser més satisfactori i esperançador que totes dues estableixin els seus documents constitutius la seva voluntat de basar-se en un model diàfanament democràtic. Models que confereixin a l’elector alguna funció més que la de limitar-se votar els seus representants cada quatre anys, per esdevenir la resta del temps una mena de convidats de pedra.

Així, Solidaritat Catalana per la Independència estableix al seu decàleg que són “un moviment ciutadà de base democràtica, on tots els adherits poden votar i ser votats com a candidats i que pren col·lectivament les decisions transcendents. Aquest model d’organització és l’únic que afavoreix la cultura de l’esforç, del treball, i l’elecció dels millors, els elegits democràticament pels adherits”.

Per la seva banda, Reagrupament Independentista, en el seu full de ruta, titulat Organitzant el nostre futur lliure és mostra encara més ambiciós i participatiu, apostant directament per un sistema de llistes obertes (en realitat, l’únic que podríem definir com a democràtic i verament representatiu): “En les eleccions al Parlament de Catalunya, els electors podran triar entre tots els candidats que es presentin sense restriccions pel fet que pertanyin a llistes de partits diferents.”.

Ambdues formacions, doncs, es proposen demostrar que elles si són l’alternativa, que si representen, de debò, aquell aire nou que prometia ERC ja fa uns anys, com a garantia de renovació de la terbolesa política regnant. Una renovació tan efectiva que ha comportat l’empantanegament definitiu del presumpte oasi català.

Afortunadament, Reagrupament i Solidaritat ens ofereixen la possibilitat de recobrar una confiança que crèiem perduda… I bé que ens ho vam demostrar l’Onze de Setembre, sumant-se a les altres forces polítiques en les ofrenes florals a Rafael Casanova, mentre s’impedia el pas a la resta de la ciutadania, a aquells que asseguren representar… És clar: una cosa és que creguin en la democràcia participativa i una altra ben diferent és que la practiquin… o que es mesclin amb depèn de qui!

diumenge, 10 d’octubre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#22#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, l’11 d’octubre del 2o1o

Ara, tu decideixes

mar 22nd, 2010

by .

No comments yet

Una de les millors idees que ha tingut el nostre excel·lentíssim Tripartit casolà ha estat fomentar la participació ciutadana. Tan convençuts n’estan que fins i tot n’han creat una regidoria. Això sí, com que els socialistes no acostumen a confondre llibertat amb llibertinatge —menys en el cas de les curses de braus— no han comès la imprudència de dur-la a la pràctica en alguns dels assumptes fonamentals que s’han decidit a Terrassa en els darrers anys…

No fos cas que la ciutadania, sempre tan propensa a creure en el vell axioma ornamental de la sobirania popular, hagués pensat que podia decidir de veritat sobre com o què havia d’ésser la Rambla, si el Quart Cinturó era o no una prioritat absoluta o si el nou mapa de Zones Escolars serviran realment per a homogeneïtzar l’alumnat o bé per a fer encara més extremada la separació entre centres públics i centres concertats… Per posar, no cal dir-ho, tres exemples purament a l’atzar.

L’argument no pot ésser més incontrovertible: de la mateixa manera que José Montilla considera que les llistes obertes són perilloses perquè els electors podrien votar personatges mediocres només per ser mediàtics (oblidant que caldria que algun partit els hagués inclòs a les seves llistes), els nostres representants polítics deuen considerar perillós que els terrassencs i terrassenques puguem tenir la darrera paraula sobre temes cabdals per al present i per al futur de la ciutat…

I si, mancats de la seva eminència i de la seva visió messiànica privilegiada, ens equivoquem? I si decidim malament i provoquem —incultes i illetrats com som— una catàstrofe viària, escolar o de qualsevol tipus que converteix la ciutat capital en un cafarnaüm? Com podria la nau de Terrassa navegar segura per la mar del segle XXI sense disposar de tan grans capitans? Què faríem, sense la llum infal·lible del seu far de saviesa…?

Al cap i a la fi, es prou sabut que els ciutadans i ciutadanes, siguem d’Ègara o de qualsevol altre racó del món, tan sols l’encertem plenament un dia cada quatre anys… quan votem els nostres representants polítics! Quin sentit tindria, doncs, que se’ns permetés dir la nostra lliurement i se’ns concedís la capacitat decisòria final algun dels 1.460 dies restants?

Si volem evitar la barbàrie i la involució, és preferible que ens permetin decidir tan sols en casos molt concrets i sense gran transcendència… Els assumptes importants, deixem-los per aquells que n’entenen… Més encara, fins i tot quan no existeixi el risc que puguem espatllar res —com en les 16 propostes entre les que ens permeten escollir enguany— resulta tranquil·litzador saber que, d’acord amb la base 20 del Procés de participació, les propostes resultants “s’elevaran al Ple municipal per sotmetre-les a la seva aprovació i incorporació, si escau, en el pressupost vigent en aquella data.” Si “s’escau”, és clar… Cal confiar que no sigui tan sols un formulisme, sinó un sistema últim d’emergència que ens protegeixi de la nostra mateixa irresponsabilitat…

dilluns, 22 de març del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#29#image]

Comparteix

Publicat al ATerrassa.cat, el 22 de març del 2o1o

Temporal de neu: tindràs preguntes…

mar 17th, 2010

by .

No comments yet

L’inici de la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”. (No pas la segona: “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#299image]

Comparteix

Publicat al Opinió Nacional, el 26 de març del 2o1o

Tots hem guanyat!

jun 9th, 2009

by .

No comments yet

De nou ens cal congratular-nos per haver pogut tenir l’impagable privilegi de participar en unes eleccions, de viure en un país on la democràcia, aplicant un règim electoral immillorable, s’ha anat consolidant! Acostumats com hi estem, sovint no li coincidim el valor que mereixeria: som nosaltres, la ciutadania del carrer, qui podem decidir, dipositant el nostre vot en una sagrada urna, qui ens representa i quin és el programa que preferim que apliquin… Què lluny que resta, per fortuna, el temps de la dictadura, aquells temps en els quals decidien per nosaltres… Què lluny!

Felicitem-nos, també, pels polítics que tenim, que ens han aportat una visió optimista i positiva del país, del món i de la vida en general, en aquests temps difícils de crisi…! Com hi pot haver, encara, gent que dubti que tenen tota la raó, aconsellant-nos que tractem de mirar el que ens envolta amb bons ulls! És clar que sí: no són ells qui han d’esprémer-se els seus excepcionals cervells per a tractar de trobar propostes que permetin veure un xic de llum – i d’esperança – al final del túnel!

Som, com no, nosaltres qui hem de col·laborar-hi, per tal de redreçar l’economia del país. De la mateixa manera que la crisi no és pas culpa del govern –ni de la seva aposta per polítiques econòmiques de caire lliberal, ni pel precari control sobre les irresponsables inversions de les entitats bancàries i de les immobiliàries, per fomentar el totxo en comptes de la indústria productiva, o per desistir de les seves funcions de control…– tampoc no seria just demanar-los que ara s’escarrassessin per a posar-hi remei.

Som els ciutadans i ciutadanes, els que en som culpables i els qui podem posar fi a la crisi, si tenim el senderi de deixar-nos d’excuses – hem perdut la feina, la nostra capacitat adquisitiva s’ha reduït fins a límits asfixiants, les hipoteques desorbitades ens ofeguen… – i seguim comprant i fent funcionar el capitalisme de mercat. A què es deu, que, tot d’una, hàgim decidit no comprar tan alegrement com abans? A què es deu, que hàgim deixat d’adquirir compulsivament tot allò que mai no hem necessitat per a res, com fins fa quatre dies?

Agraïm, doncs, la fabulosa campanya electoral amb la qual ens han obsequiat, tan engrescadora, que ha permès obtenir un nou rècord… d’abstenció! I, sobretot, que totes les formacions polítiques – totes, totes: en això dretes i esquerres no fan distincions – mostrin tan palesament el seu penediment i el seu propòsit d’esmena per a combatre aquesta creixent xacra…, presentant-se com a guanyadors!

Els uns, perquè han guanyat a l’estat espanyol. Els altres, perquè ho han fet a Catalunya – que, com tothom sap, és una circumscripció electoral europea consolidada. Els de més enllà, perquè han perdut menys del que s’esperava. Els darrers, perquè han obtingut una victòria parcial a Viladamunt d’Avall…!

Al cap i a la fi, quina rellevància té, per a la salut democràtica del país, que entre tots hagin perdut 240.000 vots (205.000 dels quals el PSC i 70.000, ERC)? I, el que és més important, encara, què més hi podrien fer ells, els polítics professionals, per a evitar-ho, a banda de basar la seva campanya electoral en la crítica, en la desacreditació permanent i, quan cal, en la denigració de l’adversari?

dimarts, 9 de juny del 2009

www.racodelaparaula.com