Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Ciu

Els pactes del Majéstic

jul 12th, 2011
by .
1 comment

La realitat rebutja la tirania del temps i no acostuma a entendre de calendaris, però sovint la casualitat provoca unes coincidències ben desafortunades. Comentava Antoni Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya Republicana (pàg. 116-118) la infinita tristesa —combinada amb una sensació de ràbia— que li produïa el fet que el revoltat exèrcit franquista entrés a la capital de Catalunya precisament el 26 de gener del 1939, quan es complien gairebé tres-cents anys de victòria a Montjuïc de les tropes catalanes i franceses contra les de Felip V.

No és òbviament equiparable, però també resulta descoratjadora la pràctica coincidència del primer aniversari de la manifestació del 10 de juliol amb el pacte que ha arribat CiU amb el PP per a poder aprovar els pressupostos d’enguany. Amb un any de diferència, s’han produït una de les més grans i indiscutibles demostracions de la defensa de la irrenunciable dignitat del nostre poble i una de les mostres més flagrants de submissió i renúncia del nostre Govern.

Ja advertírem —o més aviat denunciàrem, en la modesta mesura de les nostres possibilitats— els riscos i perills que comportaria per a la mateixa Convergència (i el que és mil vegades més important, per al país) el seu acord amb els màxims representants a casa nostra de l’anticatalanisme i del monolític i totalitari integrisme unitarista espanyol. Si l’arriscada aposta d’ERC i d’IC pel Tripartit —sobretot pel segon— suposà un sever reforçament de la mentalitat regionalista de Catalunya, l’entesa amb el PP implicà el darrer cop de falç… contra la dignitat i la realitat nacional del nostre país.

En aquest sentit, tot i el seu biaix interessat i partidista no poden ésser més escaients les declaracions d’Uriel Bertran, acusant CiU de convertir aquests acords en el “cavall de Troia” que permeti al PP conquerir i controlar la política catalana. Referir-se a “conquerir i controlar” és certament hiperbòlic, però si sembla evident que el pacte li permetrà al PP ocupar un espai i obtenir un protagonisme que fins ara mai no havia obtingut, la qual cosa li permetrà seguir llaurant amb major intensitat el seu rònec i perillós espanyolisme anticatalà.

Per contra, per més que s’hi escarrassin repetint-ho fins a la sacietat, no tenen cap raó ni sentit les crítiques al pacte que reitera, dia sí, dia també, el PSc. Una cosa és que hagi produït els efectes que esperaven la seva estratègia de llançar a Convergència en braços del PP —de condemnar-la a pactar, per dir-ho en termes sartians—, usant com a excusa l’ampliació d’una supressió de l’Impost sobre Successions i donacions que ells encetaren, i una altra ben distinta, incoherent i pregonament devastadora per al país, és que no tan sols no assumeixin la seva part de responsabilitat, sinó que tinguin la poca vergonya d’emprar com a arma contra els seus oponents el mateix pacte que ells han provocat…

Amb major raó si tenim en compte que el partit que més sovint i de manera continuada ha pactat amb el PP no ha estat CiU sinó el PSC-PSOE. Una realitat tan indiscutible que no cal recórrer a les hemeroteques per a constatar-la. N’hi ha prou amb un xic de memòria (tan sols l’acord amb el PP li permet al PSE-PSOE seguir governant Euskadi) i amb els fets de la darrera setmana (primer rebutjar la incorporació del català com a llengua d’us a la Unió Europea, i, tot seguit i en conseqüència, admetre que l’etiquetatge es faci almenys en una de les llengües oficials de la mateixa).

Si convenim en definir com un greu, gravíssim error de Convergència l’acord —confiem que puntual— dels pressupostos, quin qualificatiu ens hauria de merèixer el Pacte del Majéstic permanent i sense contraprestacions que manté el PSc-PSOE amb el PP des de fa tants anys?

dimarts, 12 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de juliol del 2011

Comparteix



El PSC defensa el català… en la intimitat!

jul 7th, 2011
by .
No comments yet

Una de les acusacions permanents que ha fet el PSc a Convergència ha estat la d’apropiar-se indegudament del concepte del catalanisme. Històricament, l’encarregat de retreure a CiU, un dia sí, l’altre també, aquest presumpte greuge havia estat el gran Raimon Obiols. Malgrat els seus paupèrrims resultats, el més fidel dels seus èmuls, l’encara més gran Miquel Iceta, ha pres el seu relleu: “no sembla demanar gaire que CiU s’abstingui de donar lliçons de catalanisme i de defensa de l’autogovern als demés [sic]”.

El futur primer secretari dels socialistes catalans té tota la raó: les “lliçons de catalanisme”, ells ni les han demanades, ni les volen ni —encara menys— les necessiten per a res! Per a què els calen, si segueixen amb la seva estratègia de fer de PSOE a l’estat espanyol i de (teòric) PSc a Catalunya? I, sobretot, amb el seu hàbit endèmic de dir una cosa avui al nostre país i fer exactament la contrària l’endemà al parlament de Madrid. Essent fidels al seus eslògans electorals: fets (“votarem sempre amb el PSOE”) i no pas paraules (“defensarem Catalunya”).

Ho demostraren de nou la setmana passada els ja cèlebres 25 del PSc al Congrés, fent costat al PP i votant en contra de la proposició de CiU que demanava al govern espanyol que aprofités el canvi de règim lingüístic que comporta la propera incorporació de Croàcia a la Unió Europea per reclamar l’oficialitat del català a les institucions europees.

Paradoxalment, oposant-se a una més que raonable iniciativa basada en la declaració “És l’hora de l’oficialitat del català a la UE”, promoguda i signada per la seva eurodiputada Maria Badia, conjuntament amb Raül Romeva, Ramon Tremosa i Oriol Junqueras. Document on es destacava que: “Fa anys que la societat civil catalana (…) ha posat en relleu, d’una forma persistent i rigorosa, el dèficit democràtic que suposa la manca de reconeixement de la llengua catalana. Cal, doncs, redreçar la situació per tal de garantir la igualtat de drets dels ciutadans de la Unió.”

Altra volta els fets, que són tossuts, s’imposen a les paraules i, tal i com van denunciar els altres tres eurodiputats signats de la declaració, no pot ésser més lamentable que “els grans partits de l’Estat espanyol” —on s’hi inclou un PSc més PSOE que mai— “hagin renunciat a aquesta oportunitat de demostrar la plurinacionalitat de l’Estat i que, per tant, han demostrat no creure en un Estat plurilingüe”.

Potser no els calen “lliçons de catalanisme”, però potser sí de catalanitat, ja que, com aquell altre, el PSC també defensa (i parla) català només… en la intimitat!

dijous, 7 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.cat

Publicat a Opinió Nacional, el 8 de juliol del 2011

Comparteix



No volem retallades!

jun 11th, 2011
by .
No comments yet

Des de fa un temps als crits d’alerta dels indignats —que reclamen una democràcia real, allunyada del sistema electoral pervertit i endogàmic que preconitzen els partits polítics convencionals— conviuen al carrer amb els de tots aquells i aquelles que alcen la seva veu contra les restriccions pressupostàries. “No desmantelleu l’Estat del Benestar”, “Pel manteniment dels serveis públics” i “No volem retallades!” són les consignes més repetides.

Com acostuma a succeir, tant el PSc com IC han tractat de capitalitzar i monopolitzar aquest moviment, acusant la dreta —i sobretot CiU— d’ésser la responsable directa de les retallades. Així José Montilla enviava una carta a la seva militància on advertia que “L’ofensiva neoliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat”, impulsant “les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar.” Per la seva banda Pere Navarro, un dels teòrics candidats a substituir-lo en la secretaria general, assegurava que “Per als socialistes els serveis públics bàsics són el primer, mentre que la dreta ja ha començat a retallar-los.”

Per a qualsevol persona que visqui a Catalunya i tingui dos dits de front —i un xic de memòria— un missatges tan simplista i infonamentat com el seu hauria de produir quasi la mateixa indignació que les mateixes retallades. Malauradament —potser a causa de l’excés de futbol a la televisió— sembla que són molts els que no tan sols se’ls creuen, sinó que es deixen arrossegar per la seva inversemblant ficcionalització de la realitat…

Quan aprendre’m, tots plegats, a alliberar-nos dels apriorismes, dels partits presos i de les fórmules desfasades? L’obsessió per l’AVE, les ajudes bancàries milionàries o la recent reforma laboral del PSOE —i, per tant, del PSc— són d’esquerres? La creació, tants anys enrere, de la Conselleria de Benestar Social pel govern de Convergència era de dretes?

No hi ha cap dubte que tenim tot el dret del món a queixar-nos per les intolerables retallades dels serveis públics que està duent a terme la Generalitat, confirmades en els pressupostos del 2011. No podem sota cap concepte admetre que els serveis públics paguin una crisi que no han provocat. Cal que exigim que siguin els responsables els que n’assumeixen les conseqüències… Ara bé, i heus ací el quid de la qüestió: és verament la Generalitat —i, més en concret el Govern actual— el responsable de la situació? Encara diríem més: ha estat la Generalitat qui ha decidit dut a terme les retallades?

Mirat des d’aquest prisma, la resposta només pot ésser una: no! No és la Generalitat qui ho ha decidit: el que ha pres la decisió —pràcticament forçat per una Unió Europea gens preocupada per la qüestió social— ha estat el govern espanyol, presidit per el progressista Rodríguez Zapatero. Ha estat el govern socialista espanyol qui ha exigit a la Generalitat la reducció del seu dèficit públic. Un govern del qual en forma part, no ho oblidem, el PSc, que té a les seves mans un ministeri tan important com el de la Guerra —perdó, de Defensa.

Essent així, res més lògic que els socialistes catalans responsabilitzin en exclusiva al Govern actual de la Generalitat —a la malèfica i inclement dreta— d’unes retallades que els han imposat els mateixos! Amb major raó quan foren ells, fins fa tot just quatre dies, els que capitanejaven, amb tan poca destresa, les finances públiques del nostre país…! Deixant, segons els seus propis documents, un dèficit de 7.552 milions d’euros, quan el de 2003 —darrer Govern de Convergència— era de 1.177.

És clar que sí! A partir d’ara, quan un una plataforma petrolera de la BP provoqui una marea negra a la Mediterrània, anirem a manifestar-nos davant la seu central… de Repsol o de Campsa! Al cap i a la fi, hauran estat ells els que ens hauran pujat el preu de la benzina, no?

dissabte, 11 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

CiU i PP: les amistats perilloses

jun 3rd, 2011
by .
No comments yet

Una de les crítiques més comunes que es fan a la classe política és la seva tendència a viure cada dia més allunyada de la gent del carrer i dels seus problemes, de cloure’s a les seves torres d’ivori i oblidar-se d’aquells que els van votar. Aquest és, sens dubte, un dels efectes més directes de l’anquilosat, endogàmic i pervers sistema electoral que els indignats es proposen canviar: la combinació de les llistes tancades i el mètode d’Hondt converteixen els nostres (teòrics) representants en una casta intocable, situada més enllà del bé i de mal. Una casta que tan sols entra en contacte amb la població una volta cada quatre anys.

A casa nostra la situació és encara més greu, car als problemes socials s’hi afegeixen els de caire nacional: els de l’impossible encaix amb l’estat espanyol. Un component distintiu —compartit principalment amb Euskadi— que acostuma a decantar la balança electoral. Amb major raó quan la nostra voluntat, la nostra dignitat i els nostres drets com a poble són constantment ultratjats —ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.

Sembla, però, que aquells mateixos que vist acrescut el seu suport electoral per la seva adscripció nacional se n’obliden tan aviat com senten a prop el poder, amb el descrèdit, indignació i desànim general que això comporta. Tanmateix, el més greu és que no n’aprenen. Després que CiU cometés el gran error de pactar amb el PP, l’any 2003 ERC aconseguí situar-se com la tercera força política, amb 545.000 vots. Optà per crear el primer Tripartit, recolzant el PSc de Pascual Maragall, del qual fou posteriorment expulsada a causa de la seva oposició al referèndum de l’Estatut.

La seva tebiesa nacional i el temor que participés en un nou Tripartit li valgueren una explícita advertència: a les eleccions del 2006 perdé 130.000 votants. No sabé —o no volgué— entendre el missatge i donà el seu suport al govern regionalista de José Montilla, sacrificant-hi del tot el seus ideals nacionals. A les eleccions espanyoles del 2008 l’avís es convertí en càstig: deixà en el camí més del 50 % dels vots (355.000). Ni així cregué necessari trencar amb el Tripartit. Com a conseqüència, el 2010 perdé més vots que mai (200.000) i quedà reduïda a la cinquena força política del país.

Una bona part del seu suport electoral el recollí Convergència, que sabé posar èmfasi en el factor nacional: obtingué 267.000 vots suplementaris. Una posició que no tan sols ha consolidat a les municipals d’enguany, sinó que ha augmentat. Entre d’altres raons, per haver flirtejat amb el sobiranisme (simbolitzat pel vot favorable d’Artur Mas a la consulta de Barcelona Decideix).

El més lògic seria que hagués après de l’amarga experiència que li suposaren a Esquerra els seus arriscats pactes electorals, que hagués deixat de banda l’avidesa pel poder immediat i provés de pensar a llarg termini, tenint tothora present el seu greu error del passat —que acabà de dilapidar les escasses opcions que tenien de seguir mantenint el govern l’any 2006— aquell malforjat Pacte del Majestic amb el PP.

Malauradament, fa la impressió que tenen de nou la desassenyada intenció de repetir-lo. Un pacte que si ja era perillós, injustificat i poc recomanable —tant per al país com per a la pròpia Convergència— llavors, ho és mil vegades més avui en dia, després que Catalunya hagi patit severament el mefistofèlic huracà anticatalà del PP, que convertí l’Estatut en paper mullat i la imprescindible normalització de la llengua catalana en l’objecte de les ires del nacionalisme espanyol més obscur i retrògrad.

Davant d’aquest insensat propòsit de col·laboració amb el PP, la gran pregunta és: quins interessos defensa CiU? Tan sols els seus més immediats? Què no existeix el futur, per a Convergència? I el que és mil vegades més greu i imperdonable, i en els de Catalunya, que són els primers —quan no els únics— que hauria de tenir en compte, quan hi pensarà i els defensarà?

Orfeu desorientat, no giris la vista enrere, car perdràs Eurídice —i et perdràs ensems  a tu mateix— en el teu camí indeturable de davallada als Inferns!

divendres, 3 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

 

Llei de Partits o llei de l’embut?

mar 25th, 2011
by .
No comments yet

Per poc que hom s’ho miri amb objectivitat, i tractant de no fer consideracions interessades, cal reconèixer que resulta quasi impossible entendre quin ha estat el motiu que ha dut al Tribunal Suprem espanyol a prohibir la inscripció de la formació abertzale SORTU al registre de partits polítics. Amb major raó, encara, si tenim en compte que partits de clara filiació feixista, racista i violents han tingut —i segueixen tenint-hi— la porta oberta.

Com hem de comprendre que la Fiscalia del Estado, sempre tan amatent a situar la lupa al damunt de qualsevol moviment que pugui dur a terme l’esquerra independentista basca, no s’hagi, almenys, plantejat la possibilitat de demanar al Tribunal Suprem que dictamini sobre la legalitat de tota la colla de formacions hereves de la Falange i dels pitjors i més foscos temps de la dictadura franquista, així com d’altres que fomenten explícitament la xenofòbia i l’odi racial?

Quan es va votar la molt més que discutible Ley de Partidos Políticos —que, com bé ha recordat l’infal·lible Josep Antoni Duran i Lleida, va comptar amb l’aval de Convergència i Unió (a més a més de la dels diputats del PSOE escollits en la circumscripció electoral del PSC)— des d’Euskadi i des d’algun sectors de casa nostra s’acusà als seus promotors de fer una llei ad hoc per asfixiar l’esquerra sobiranista basca.

Alguns fins i tot asseveraren que l’objectiu del populars i dels socialistes espanyols anava encara més lluny, assolir, a través d’un canvi legislatiu més que controvertit, allò que mai no havien aconseguit abans: governar al País Basc. Per desgràcia, el temps sembla haver-los donat la raó: Patxi López no hauria tingut cap possibilitat d’esdevenir lehendakari si els més de cent mil vots de l’esquerra abertzale haguessin obtingut la representació que proporcionalment els corresponia.

Òbviament, no és aquesta la lectura que es fa des del nacionalisme espanyol —mal disfressat de constitucionalisme— sinó que aquest, sense cap mena de vergonya, assegura que privar més de cent mil electors del seu vot va suposar el major èxit de la llibertat a Euskadi des de la fi del franquisme. Algun il·luminat fins i tot va gosar afirmar que era la primera vegada que s’havia pogut “votar lliurement” al País Basc!

Cal agrair al sempre tan independent i objectiu Tribunal Suprem que hagi contribuït d’una manera tan diàfana i generosa a aclarir la qüestió. A qui se li podria acudir, ara per ara, que negar a SORTU el dret a inscriure’s al registre de partits espanyols no suposa pas un estratagema per a emmordassar l’esquerra basca —i el nacionalisme basc en el seu conjunt— sinó la més decidida aposta per garantir la “plena llibertat democràtica” a Euskadi?

Quin millor sistema podria existir per fonamentar la democràcia que il·legalitzar i impedir que pugui concórrer a les eleccions una formació política nova que ni vulnerava “sistemàticament les llibertats i drets fonamentals, promovent, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones“ (tal i com requeria l’article 9.2.a de la Ley), ni incloïa “regularment als seus òrgans directius o a les seves llistes electorals persones condemnades per delictes de terrorisme que no hagin rebutjat públicament les finalitats i els mitjans terroristes” (com exigia l’article 9.3.c)?

I pensar que alguns desinformats van gosar afirmar, en el moment de la seva creació, que l’objectiu prioritari de la Ley de Partidos Políticos de 27 de juny del 2002 no era el de garantir la eradicació del terrorisme sinó l’espanyolització d’Euskadi!

divendres, 25 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 14 d’abril del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

El dret a no decidir

mar 2nd, 2011
by .
No comments yet

El concepte coherència política s’ha guanyat amb escreix el dret d’aparèixer en qualsevol diccionari com a exemple del terme oxímoron! Fins a un extrem tal que bé podríem assegurar que els partits polítics únicament es mostren coherents en la seva permanent incoherència. O bé s’és coherent o bé s’és una formació política. Cal escollir. I, és clar, com que la coherència no dóna per menjar i en canvi els partits fins i tot permeten alimentar —generosament— als familiars que no se’n saben sortir solets…

La preposició de llei de declaració d’independència de Catalunya ha evidenciat de nou que els nostres representants opten per deixar la coherència a casa, junt amb els principis i el paquet de tabac, quan es dirigeixen al Parlament. Començant per CiU, que, convertint en patent de cors aquella seva pràctica consuetudinària que tan escaientment els defineix —la de l’eterna (i la tan ben calculada) indefinició— ha fet honor a les seves arrels cristianes, imitant altra volta Ponç Pilat i rentant-se’n les mans: tot i que una part significativa dels seus diputats —entre ell Felip Puig, flamant nou Conseller d’Interior— són favorables a la independència, tots hi votaran a favor. Pel mateix preu, coherència i democràcia.

Per sort per ells, hi ha qui els supera, i amb escreix. Aquells que —contra tota lògica— s’obstinen en continuar definint-se com a no-nacionalistes no han deixar passar l’oportunitat per donar lliçons de coherència a Convergència i Unió; per demostrar que, per més impossible que semblés d’entrada, que encara es pot ésser molt més coherents i demòcrates —però molt, molt i molt més— que no pas els diputats d’Artur Mas.

Coherents perquè ells, que han convertit la defensa dels drets individuals i de les llibertats en la seva bandera —sobretot quan el que es pretén imposar és l’abassegadora i genocida llengua catalana, per descomptat (o privar als afortunats braus del privilegi fantàstic d’ésser torturats al bell mig d’una plaça pública mentre espectadors àvids de sang els aplaudeixen)— ara s’han proposat impedir no tan sols que tinguem el dret a decidir, sinó fins i tot que disposem de la llibertat de debatre al Parlament sobre la independència!

Demòcrates, perquè aquests no-nacionalistes catalans / si-nacionalistes espanyols han palesat una vegada més quin és el seu concepte de la democràcia: el de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol a fi que prohibeixi que aquesta preposició de llei il·legal, i el corresponent debat, es pugui dur a terme.  Certament, no es pot demanar major coherència a una formació política que la de defensar els drets individuals i les llibertats amb prohibicions. El maig del 1968, als murs ells segurament hi haurien escrit “Prohibit no prohibir”.

I pensar que, encara avui, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del desorientat Joan Coromines —tan provincià i estret de mires com som tots els catalans i catalanes no mentalment colonitzats— defineix democràcia com “pres del llatí tardà, democratia, i aquest del grec, ??????????, govern popular”…! Sort en tenim, de comptar amb uns nacionalistes espanyols —congènitament universalistes i cosmopolites— que ens il·lustren, dia sí, dia també, amb la seva tan enlluernadora i perspicaç intel·ligència!

dimecres, 2 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de març del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix


El govern dels millors

gen 5th, 2011
by .
No comments yet

Una de les promeses més repetides  d’Artur Mas com a candidat la presidència fou la de formar un govern amb els millors: “Si aquesta gent és de CiU, encara millor, i si en algun lloc algú de fora de CiU està més ben preparat que algú de dins, també l’anirem a buscar.” Una vegada convertit en President era l’hora de demostrar que —ell sí— creia, de veritat, que allò que importa no són les paraules sinó els fets.

La seva primera gran decisió ja assenyalava el camí: compensar el joc de forces intern amb el nomenament d’un representant d’Unió com a nombre 2 del govern. No pas, doncs, el millor en termes absoluts, sinó el millor dins del partit germà. Autodescartat Duran i Lleida, Joana Ortega esdevenia Vicepresidenta de la Generalitat.

Seguint amb aquest principi de mantenir l’equilibri dins la coalició, la conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural anà a raure a mans de Josep M Pelegrí, que compta amb una àmplia experiència al Departament de Medi Ambient, però cap en agricultura i ramaderia. És, realment, un llicenciat en Dret el millor per aquest càrrec? Si la resposta és afirmativa, és Pelegrí el millor llicenciat en Dret de Catalunya?

Com a compensació, els tres departament més importants foren encarregats a membres de Convergència: Felip Puig (Interior), Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) i Irene Rigau (Ensenyament). De nou, casualment, les tres millors persones del país per aquests càrrecs fonamentals eren dins del partit.

Com també ho era el nou Conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, un enginyer industrial disciplinat i amb àmplia experiència en el món de l’associacionisme. El millor candidat o, altra volta, tan sols el millor dins de CiU? Quan veurem una experimentada assistent social, llicenciada durant anys a la Universitat del Carrer, convertida en una eficaç Consellera de Benestar Social? No seria, potser, la millor en aquest àmbit?

Així doncs els “de fora de CiU”, s’han limitat a quatre. O, més aviat, a tres i mig, car Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economia i Coneixement, ja ho havia estat d’Universitats amb un govern Pujol. Com a independents només poden considerar-s’hi el Conseller de Salut, Boi Ruiz; el d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena; el de Cultura, Ferran Mascarell; i la de Justícia, Pilar Fernández. Aquest darrers dos han estat, sens dubte, la més gran sorpresa.

El primer, per ésser un destacat militant socialista. En un país normal —i, sobretot, madur políticament— el seu coratjós nomenament hauria suposat una gran avanç i una satisfacció per a tothom. Amb major raó encara per al partit al qual pertany, que podria presumir que el millor conseller de cultura pertanyia a les seves files. A casa nostra la reacció primària ha estat la inversa: amb la seva embriaguesa anticonvergent habitual, el PSc ho ha considerat una OPA política hostil i ha obligat a Mascarell a donar-se de baixa de la seva formació. Poc importa que pugi prestar o no un servei al país, el que importa és que —des del seu encegat punt de vista— no el presta al partit!

Pilar Fernández, per haver-se mostrat, com a advocada de l’estat, partidària del nacionalisme espanyol unificador i excloent, oposant-se a la consulta independentista d’Arenys de Munt. En el recurs del qual afirmava que era il·legal perquè requeria l’autorització del “Gobierno de la nación” —un terme tan jurídicament incorrecte com políticament clarificador— i gosava comparar la “cessió de les dependències municipals” per al referèndum amb les que s’havia fet en alguna ocasió a Euskadi “per instal·lar-hi la capella ardent” d’etarres!

Pot creure, de veritat, un partit nacionalista català que ella és la millor Consellera de Justícia possible? La que millor podrà defensar Catalunya del constant i desacomplexat fustigament espanyolista i colonitzador dels Tribunals Suprem i Constitucional?

Per tot plegat, sembla evident que la promesa de formar un Govern amb els millors ha quedat seriosament aigualida —per expressar-ho amb suavitat. Amb tot cal ésser generosos i concedir-li a Artur Mas cent dies de gràcia per veure si, ja que no he estat capaç de constituir el millor govern, almenys ha escollit un govern millor…

dimecres, 5 de gener del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Comparteix


El PP a Catalunya puja o baixa

des 11th, 2010
by .
No comments yet

Una de les conclusions que s’ha extret en general del resultat de les eleccions del passat 28 de novembre ha estat que el nacionalisme espanyol n’ha sortit reforçat, sobretot per l’augment de vots i diputats del PP. Una lectura que no és tan sols errònia numèricament —Ciu i Erc sumaven l’any 2006 69 escons; ara si hi afegim els de Solidaritat, en sumen 75— sinó també des del punt de vista ideològic: podem creure i acceptar, de veritat, que els 67.000 vots més que ha rebut el partit d’Alicia Sánchez Camacho es deuen únicament a un component d’identificació nacional?

Caure en aquesta excessiva simplificació no tan sols significa equivocar-se sinó també —i principalment— afavorir imprudentment la visió esbiaixada que els populars han pretès establir de manera intencionada. El motiu no pot ésser més elemental: un partit que, provenint d’on prové, té la presumpció de presentar-se com a paradigma de la democràcia i del constitucionalisme pot congratular-se d’haver millorat els seus resultats per la seva intransigent fermesa espanyolista, però no pas pel seu més que vergonyós discurs antiimmigració.

Un discurs de base xenòfoba i racista, dirigit més a la ràbia i a les vísceres que no pas a la reflexió o el pensament, que no tan sols és pal·lesament antidemocràtic, sinó que atempta contra els mateixos fonaments dels drets humans. O potser el PP no recordava, quan la seva candidata s’enorgullia de passejar-se pels barris més desfavorits de Badalona amb un tríptic que advertia que “No queremos rumanos”, el que estableix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides exactament fa 62 anys?

O potser aquest partit demòcrata de tota la vida considera que quan la Declaració estableix a seu article primer que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, aquest “tots” es refereix, exclusivament, a “tots” els ciutadans amb un nivell adquisitiu mitjà o alt i pertanyent a alguna de les ètnies naturalment i inqüestionable superiors? A tots aquells que per nivell cultural, econòmic, nacional i, sobretot, racial, mereixen naturalment l’aplicació d’aquests drets? En cap cas, és clar, les classes desafavorides, les nacions marginades o les races indignes.

Creiem potser, de debò de debò, que ens podem permetre el luxe de seguir acceptant i transmetent la seva visió interessada, que negligeix la misèria política, intel·lectual i moral que els populars han mostrat amb el tema de la immigració al llarg de la seva campanya electoral? Ens podem permetre, tant nosaltres com el món en general, admetre l’ús de la xenofòbia com a base d’enlairament electoral? Ens podem permetre confondre nacionalisme amb racisme?

Ens podem permetre celebrar que Plataforma per Catalunya no hagi entrat al Parlament quan el PP s’ha situat tan i tan a frec dels seus inadmissibles postulats?

dissabte, 11 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257

Fets, no paraules: resolució unitària del PSC

jul 21st, 2010
by .
No comments yet

Que al PSC, la fracció catalana del PSOE la manifestació del 10 de juliol li anava grossa ho va demostrar del primer moment, tractant d’aigualir-la, d’eliminar el lema que li donava sentit i provant de convertir-la en una mena de celebració folklòrica regional. La urticària que els provoca només pensar que els catalans i catalanes som, de veritat, una nació i tenim dret a decidir ha quedat de nou ben palesa. A l’igual que el temor patològic que senten a que el seu pare, José Luis Rodríguez Zapatero, no ja els renyi o recrimini per no haver estat bons nens, sinó tan sols els cridi l’atenció.

Això sí, una vegada el pare es fora i es reuneixen amb els seus companys de classe, al Parlament, fent veure que decideixen quelcom —car, tinguem-ho clar: el Parlament no podrà realment decidir res fins que deixem d’ésser una colònia espanyola— fan el gallet. Alcen la veu i es mostren més catalanistes que qualsevol altre. Tot i que hi posen més pa que formatge, fan la seva representació casolana habitual, assegurant que defensaran Catalunya més que ningú.

Tot just fa quatre dies, hi tornaren. Comptant amb l’aval i la subordinació absoluta i sense condicions de la seva marca blanca, ICV, el PSC va presentar una proposta de resolució unitària sobre ”la sentèn­cia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut”. Una proposta que no comptava amb el recolzament inicial del seu altre —teòric— soci del —encara més teòric— Govern d’Entesa, ERC. Formació que, visiblement afectada per les previsions electorals que li vaticinen una davallada de vots més que considerable, ha recordat sobtadament que, tot just abans de comptar amb obedients i ben pagats Consellers i Directors Generals, el seu era un ideari independentista.

Amb tot, beneficiant-se del compromís de CiU de donar suport a la resolució que presentés el Govern —o de les dues terceres parts del mateix, ja que deplorava que no fos capaç d’obtenir ni la unitat dins del nou Tripartit (més partit que mai, podríem afegir…!)— el PSC aconseguí el seu objectiu d’arrossegar a la majoria de partits de la càmera a votar a favor d’una proposta que devaluava i traïa la voluntat i l’esperit de la multitudinària gernació que es manifestà el proppassat dia 10. Una resolució unitària, genèrica i temorega, que es limita a ratificar “solemnement” el preàmbul d’un Estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha convertit en paper mullat, ni tan sols apte per a ésser reciclat.

Tanmateix, els socialistes catalans (a casa nostra, espanyols més enllà de l’Ebre) encara van ésser capaços de reblar més el clau del descafeïnament de la manifestació del 10 de juliol… Els infantons del PSC, en trobar-se cara a cara amb els seus pares del PSOE, sentiren tremolar les cames i optaren per fer-se perdonar les seves malifetes catalanes: per més inversemblant que sigui, es negaren a incloure la resolució unitària aprovada al Parlament divendres passat a la resolució que defensava el PSOE! O el que és el mateix, en una mostra més de la seva esquizofrènia política i nacional, es van negar a votar a favor de la resolució que ells mateixos havien presentat al nostre Parlament!

Han complert, doncs, de nou amb escreix el que prometien en la seva darrera campanya electoral: «Fets, no paraules.»

dimecres, 21 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

El dia després, i ara què…?

jul 14th, 2010
by .
No comments yet

Aquesta és la pregunta que es planteja l’endemà de la més gran manifestació mai protagonitzada per la ciutadania catalana: i ara, què? La resposta és senzilla i complicada alhora. Senzilla, perquè el que ens cal és seguir avançant. Avançant plegats i —sempre que això no comporti renunciar a cap de les nostres legítimes reivindicacions— units pels camins de llibertat del dret a decidir. Complicat perquè, de nou, els nostres representants polítics segueixen més interessats en assegurar-se la poltrona que no pas a recollir la més que evident voluntat popular.

Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

← Entrades anteriors
Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD