Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Ciu

La síndrome d’Estocolm de CiU

Com és prou sabut, la síndrome d’Estocolm és un estat de pertorbació mental que pateix la víctima d’un segrest mitjançant el qual desenvolupa una relació de comprensió i fins i tot d’estimació envers el seu segrestador. En alguns casos, com els de violència de sexe o domèstica, el lligam emocional creat comporta un lligam patològic que impedeix separar-se d’aquell que et maltracta.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Comparteix

El Congrés dóna la benvinguda a Amaiur

Els dos grans partits (mal) anomenats constitucionalistes espanyols porten anys reiterant de manera obsessiva que a Euskadi no hi podria haver mai democràcia fins que Eta no es dissolgués i l’esquerra abertzale s’adaptés a la Llei de partits polítics que crearen ad hoc.

Quan això ha succeït i Amaiur —malgrat la temptativa d’il·legalitzar-los preventivament, que acordà el Tribunal Supremo però anul·là el Constitucional— ha aconseguit representació parlamentària, la mesa del congrés s’ha valgut d’una més que capciosa estratègia legal per a privar-los del grup propi que els corresponia.

Sens dubte, aquest model seu de donar-los la benvinguda no pot ésser més assenyat ni més productiu: ara que la solució del conflicte basc és més a prop que mai, ara que, per fi, la pau sembla albirar-se més enllà de l’horitzó, els nacionalistes espanyols han alçat de nou la veu —sortosament, tan sols la veu…— per dir: “Així, tampoc!”.

Que Amaiur pogués o no tenir grup parlamentari propi depenia únicament i exclusiva de la interpretació que es fes —o, més aviat, que es volgués fer— de l’article 23 del reglament del congrés, que estableix que: “Els Diputats, en número no inferior a quinze, podran constituir-se en Grup Parlamentari. Podran també [fer-ho] els Diputats d’una o diverses formacions polítiques que, tot i no reunir l’esmentat nombre mínim, haguessin obtingut un número d’escons no inferior a cinc i, almenys, el 15 per 100 dels vots corresponents a les circumscripcions on hi haguessin presentat candidatura (…)”.

Atès que l’article no estableix, com bé ho hauria fet si ho hagués cregut oportú, que el 15 % calgui obtenir-lo a totes les circumscripcions, la lògica jurídica elemental obliga a interpretar-lo en el seu sentit més ampli possible. Les regles tradicionals que provenen del Dret Romà, del Digest, així ho estableixen: “ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus” (“allí on la llei no distingeix, no hem de distingir”), “ubi lex voluit, dixit; ubi nolui, tacuit” (“quan la llei ho vol, ho diu; quan no, calla”).

Amb major raó quan en ocasions anteriors —amb el PNB l’any 1986 i amb ERC el 2004— el 15 % es computà de manera global i no s’exigí pas que s’hagués obtingut a totes i cadascuna de les províncies. En aquest sentit, de nou el Dret Roma és prou concloent: “minima sunt mutanda quæ interpretationem certa semper habuerunt” (“”cal canviar el mínim possible allò que sempre ha tingut una interpretació certa”).

Sobretot si tenim en compte que l’article 23.2 de la Constitució estableix que “[Els ciutadans] tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics”, la qual cosa comportà que el Tribunal Constitucional, quan el PP recorregué la concessió de grup propi a ERC l’any 1986, dictaminés —establint, no cal dir-ho jurisprudència— que “es possible invocar l’art. 23.2 CE front actuacions de las Càmeres que impedeixin o obstaculitzin artificialment l’exercici del nucli de la funció representativa, que contradiguin la naturalesa de la representació o la igualtat entre els representants” (FJ 2, Auto 262/2007).

La qual cosa converteix encara en més indignant el fet que el PP —amb la “col·laboració necessària” del PSOE i de CiU, que s’abstingueren en la votació— es prevalgui il·lícitament d’una interpretació estrafeta d’un teòric informe jurídic (gens concloent, sense data, signatura de lletrat o capçalera) per a negar-li el grup propi a Amaiur. Amb l’agreujant final d’haver convertit allò que el text considerava una possibilitat (“pot entendre’s[que sigui necessari haver obtingut un 15 % dels vots en totes i cadascuna de les circumscripcions electorals]), en una obligació: “cal entendre[-ho]”.

En ocasions com aquesta, com pot estranyar que hi hagi gent amb un mínim sentit comú que es demani si, en ple segle XXI, és admissible que una gran part del nacionalisme espanyol segueixi preferint, encara, —com Calvo Sotelo el 1936—, “una España roja antes que rota”.

divendres, 23 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Apologia de l’abstenció

La del 2011 ha estat una campanya diferent no tan sols per donar la impressió que per a les diverses formacions polítiques es tractava de complir un simple tràmit, com ja comentàrem, sinó, sobretot, per haver-la convertit en la més diàfana i eficaç apologia de l’abstenció.

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

El vídeo del PSC i la (poca)vergonya

Des de fa un temps, sembla que algunes formacions polítiques han convertit les campanyes electorals en una mena de «tot s’hi val». En un principi, aquest abjecte i injustificable costum era patrimoni dels partits extremistes, com la xenòfoba Plataforma per Catalunya —que preconitzava un tan enigmàtic com preocupant “primer els de casa”— o la ultranacionalista espanyola UPyD —que té la tan noble i democràtica pretensió d’abolir les Comunitats Autònomes i convertir únicament en oficial la lengua común espanyola, retornant l’Estat espanyol a l’esgarrifosa “Una, Grande y Libre”.

Malauradament, aquesta ignominiosa i repulsiva progressiva gooebelització de la publicitat política fa la impressió que, en comptes de generar ois, crea prosèlits entre els partits polítics convencionals. En les eleccions del 2006 CiU no dubtà en baixar fins les clavegueres, renunciant a qualsevol principi d’ètica i embrutant-se fins ell coll amb el famós DVD de David Madí, Confidencial.Cat. Un execrable muntatge que féu pensar a un munt de gent si el partit nacionalista no tan sols havia perdut els papers, sinó també la consciència i la decència.

Malgrat que el resultat d’aquella repugnant i inadmissible iniciativa —criticada amb raó per la resta de formacions polítiques com pel Col·legi de Periodistes— fou palesament desastrós, acabant amb les limitades opcions que Convergència tenia de recobrar el Govern, ara pareix que el PSC vol prendre-li el relleu en la degradació propagandística electoral. José Zaragoza, aquest insensible i desnortat epígon socialista de Madí, s’ha proposat demostrar que, per més que semblés impossible, encara es podia caure més baix i sobrepassar tots els límits morals i deontològics imaginables.

Veient el segon vídeo de la campanya —que juga imprudentment amb la por dels catalans i catalanes, causant una alarma social falsa com tan perillosa i intolerable— qualsevol persona que tingui dos dits de front (inclosos la immensa majoria dels votants socialistes, que han de sentir-se per força decebuts i desconcertats), a banda de mostrar-hi un rebuig frontal, no li resta altre remei que introduir un petit retoc a una frase famosa d’Unamuno: superant totes les línies vermelles “Ni vencereu ni convencereu!”

dijous, 10 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

PS: Tot i que —encara roman alguna engruna de seny en la mentalitat teleològica dels propagandistes polítics: congratulem-nos-en!— el PSC ha decidit retirar el vídeo (en una nota, cal dir-ho, que dissortadament ni demana perdó ni reconeix errors), la reflexió segueix essent igualment vàlida: fins quant seguiran els partits entestant-se en llaurar desafecció electoral?

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Campanya electoral 2011 (I)

Altra volta ha començat una nova campanya electoral. En principi, la més prescindible i innecessària dels darrers temps: el Partido Popular ho té tot a favor per a assolir una majoria absoluta més que folgada a les corts espanyoles. La gavina imperial de la dreta centralista podrà tornar a sobrevolar lliurement i impune el firmament de la península. Incloent-hi les poc agraïdes i insolidàries possessions colonials catalanes, on a Alicia Croft Sánchez Camacho se li obrirà de nou la veda per a practicar el seu tan pedagògic joc de bombardejar immigrants il·legals i símbols independentistes.

Això, és clar, si la dictadura de les enquestes electorals no falla. D’aquestes fabuloses i imparcials enquestes d’intenció de vot que se’ns presenten com si fossin un fruit estrictament estadístic i objectiu, quan tots sabem que no reflecteixen allò que han opinat els entrevistats, sinó que — paradoxalment— no són fetes públiques fins que no han passat un filtre corrector, que les adapti al pronòstic, a la conveniència i l’interès dels que les han encarregades.

Tot amb tot, l’anunciada majoria absoluta del PP l’obtindria no tant —o no gens— per mèrits propis (Mariano Rajoy, “el señor de los hilillos” sembla haver après de la catàstrofe del Prestige i encara enraona menys que no sembla raonar), sinó per demèrits del PSOE.

D’aquest PSOE fagocitador “dels 25 del PSC” —convertits en hieràtiques i submises figures del Museu de Cera Socialista espanyol tan aviat com creuen el llindar del Congrés dels Diputats—, que no tan sols ha llençat per la finestra el seu (teòric) socialisme —tot cedint la sobirania espanyola al neoliberalisme europeu—, sinó que ha deixat, per als annals de la història, una obra que d’ara endavant s’estudiarà ineludiblement a totes les Universitas: el Manual Definitiu de com no s’ha d’afrontar una crisi econòmica.

Per la seva banda, CiU ha decidit aprofitar la oportunitat per a eliminar l’ínclit Duran i Lleida del debat successori de la seva formació, enviant-lo de cap de llista a Madrid, a veure si descobreix el seu El Dorado particular a les espanyes, es conforma amb un ministeri i deixa de fer la guitza als seus germans grans de Convergència Democràtica de Catalunya. Al cap i a la fi, si no fos pel component nacional, el democristià s’hi sentiria com a casa, cómodament arraulit a la falda del PP.

Pel camí, el líder unionista ha anat llaurant llavors d’amistat entre els pagesos andalusos i estremenys —els quals “reben un PER per a passar un matí o tota la jornada al bar del poble”—, els homosexuals —“Si algú vol anar al psicòleg per a canviar la seva sexualitat, hi té tot el dret”— i els immigrants —“la immigració és un problema”, entre d’altres motius perquè “els nouvinguts endarrereixen el nivell de l’escola pública”.

Liberals, demòcrates, integradors i sempre tan comprensius senyors del Partido Popular, si decideixen regalar-li algun ministeri al seu tan addicte i fidel company Duran i Lleida, si us plau, que no sigui el de Defensa —i, menys encara, el d’Immigració!

dissabte, 5 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Diari de Terrassa, el 8 de novembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer

Sens dubte, ultra la crisi econòmica, un dels principals motius que han donat naixença al moviment dels indignats ha estat la llunyania de la classe política i la manca quasi absoluta de confiança que han anat llaurant al llarg de tants  anys. L’allunyament es manifesta palesament, per exemple, quan els mateixos que decideixen quin ha d’ésser el sou mínim interprofessional són incapaços de saber quant costa un cafè. La desconfiança, amb el constant degoteig d’imputacions judicials de corrupció contra tota mena de càrrecs polítics de l’arc parlamentari. La realitat demostrà que al teòric oasi català no tan sols no hi havia aigua, sinó que els que s’hi ajeien brindaven amb Dom Pérgingon.

És per aquesta raó que, en principi, resulta una magnífica notícia que apareguin llibres que pretenguin acostar-nos els nostres representants polítics. Diem— i remarquem— “en principi” perquè, massa sovint, fan acte de presència tan sols en campanya electoral, són poc exigents i, el que és més greu, constitueixen mers panegírics destinats a glorificar —quan no santificar— el candidat de torn. La (presumpta) biografia esdevé hagiografia.

El primer avantatge, doncs, de Converses amb Oriol Junqueras, de Bernat Ferrer, Viena Edicions, 2011, és que desembarca a les platges de les llibreries sense estar immers al bell mig de cap tempestuosa contesa electoral. Una agraïda característica que, a banda d’individualitzar-lo —en plena campanya, tractar de pair conjuntament els discursos, les consignes electorals i les entusiàstiques biografies dels candidats provoca més d’una greu indigestió—, el converteix en un llibre oportú, però gens oportunista. Una diferència cabdal, que en duplica, almenys, l’atractiu.

Les pausades converses entre el futur secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i el periodista Bernat Ferrer, sostingudes des del desembre de l’any passat i el març d’enguany, ens permeten conèixer de primera mà el pensament polític de Junqueras. Tot i que en alguna ocasió haguera estat aconsellable que Ferrer s’hagués mostrat més incisiu, burxant més quan convenia, encara que fos a risc d’incomodar el batlle de Sant Vicenç dels Horts, la imatge ideològica de Junqueras acaba essent prou fidel.

Tant és així que, en certa manera, podríem considerar que aquestes Converses no són tan sols una interessant carta de presentació de l’eurodiputat català, sinó que, pel seu caràcter d’immersió exhaustiva i pregona en el pensament de Junqueras, constitueixen una mena de contracte marc entre ell i el lector — entre ell i el possible elector.

Més que no pas conversar amb el periodista, el polític s’adreça al lector, es presenta, hi conversa, exposa els eixos de la seva filosofia política i hi estableix un pacte: «Jo sóc aquest i aquí tens les meves propostes, si les acceptes i em fas confiança, em comprometo a esforçar-me per dur-les a terme i no decebre’t. No sóc un polític més!»

En aquest sentit, el llibre es podria haver titulat, perfectament, El meu compromís amb Catalunya. Per fortuna, s’ha escollir un títol més modest, menys ambiciós, més d’acord amb la imatge del personatge, poc amic de l’enlluernament, que prefereix les distàncies curtes, el tracte de tu a tu. Un personatge que reivindica, per damunt de tot, l’honestedat —no per casualitat, el terme més repetit al llarg de tota l’obra— i la coherència, política, però, sobretot, personal.

Honestedat i coherència que considera que cal que siguin del tot compatibles amb una visió flexible de la realitat política, amb l’adaptació a les necessitats del país, a fi d’assolir la fita que es pretén, sense dogmatismes irreflexius i inamovibles, sense fanatismes integristes que aboquin al desastre, que ens distanciïn de la voluntat de viure “per salvar-vos els mots, /per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí /d’accés al ple domini de la terra”.

El polític heterodox que és Junqueras, segurament mercès a provenir del sector privat, de l’extramón polític, es converteix en el gran antidogmàtic, en aquell que té clar que l’assoliment del seu objectiu únicament serà possible si som capaços de partir d’uns principis mínims insubornables i irrenunciables —“la llibertat personal, la llibertat nacional, la justícia social…”, (pàg. 99)— i de mostrar-nos generosament flexibles en tota la resta, allargant la mà a tots aquells que, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin, es proposin una idèntica finalitat.

L’experiència unitària frustrada que li correspongué viure a la FNEC li serveix de constant record de la insalvable rèmora que comporten els personalismes, el fet de situar els interessos de partit per davant dels del país, el jo — en alguns casos, el Jo— per damunt del nosaltres: “Va representar el millor i el pitjor de l’independentisme català. Fou una experiència interessant com a laboratori (…) per saber que li passa a l’independentisme quan tots estan a mata-degolla entre ells”, (pàg. 26).

Unitat que en certa manera, ha tractat de recuperar amb dos dels seus companys eurodiputats, Ramon Tremosa, de CiU, i Raül Romeva, d’IC, amb els quals manté una permanent relació, tan empàtica i cordial que no han dubtat en escriure, cadascun d’ells un pròleg per a aquesta obra. Ambdós, amb els matisos que corresponen, coincideixen a destacar l’honradesa i l’honestedat de Jonqueras i el seu antidogmatisme.

Antidogmatisme del qual, paradoxalment, cap de tots dos no aconsegueix alliberar-se per complet, atès que Tremosa afirma que “Catalunya necessita una esquerra catalana no dogmàtica ni sectària” —sense incloure ni el centre ni la dreta en aquesta necessitat—, mentre que Romeva aprofita el seu escrit per a fer proselitisme euro comunista.

Deixant això de banda creiem que, al costat dels seus evidents encerts, Converses amb Oriol Junqueras presenta una mancança destacada: haver desaprofitat les trobades i la proximitat amb l’eurodiputat per donar-nos a conèixer no tan sols el Junqueras polític —punt en el qual ha reeixit satisfactòriament— sinó també l’Oriol persona.

En acabar la lectura del llibre, no podem evitar una certa sensació de decepció, per no haver pogut descobrir un xic més la persona —el ciutadà— que hi ha darrera del personatge públic, per conèixer l’home que s’oculta darrera del polític Oriol Junqueras. Parafrasejant el títol de Pilar Rahola, per no haver pogut anar més enllà de la màscara pública del pretendent al tron republicà. Sobrepassant, com ho feia La màscara del Rei Artur, la imatge pública; per deixar enrere la substància i endinsar-nos en l’essència del personatge.

No ens referim, per descomptat, a la via privada —que no interessa ni ha d’interessar a ningú més que a ell i als seus— sinó a l’Oriol home. A descobrir el seu tarannà personal, aquells gustos, aficions i preferències, que ens haurien permès sentir-lo més pròxim, menys personatge públic i més persona. Saber que, més enllà de la seva ideologia i els seus pensaments, diàfanament reflectits en aquesta obra, hi ha una persona que viu i respira, que pateix però també gaudeix, com tots els altres.

Mancança puntual que en cap cas no lleva el mèrit global de Converses amb Oriol Junqueras, un llibre recomanable per a totes aquelles persones que creguin que Catalunya és molt més que no pas la simple suma de quatre províncies espanyoles agrupades al “Nordeste peninsular”. Aconsellable per a seduir tant els sobiranistes convencionals, que ho són per creença i sentiment de pertinença, com aquells nous independentistes, no identitaris, de caire pragmàtic —el nombre dels quals creix dia a dia— que, fins i tot sentint-se espanyols, decideixin optar per una Catalunya independent com a garantia d’un futur millor per a ells i els seus fills.

Una opció en la qual, reflexiona Junqueras, la credibilitat esdevindrà fonamental:

«(…) La nostra llibertat dependrà en bona mesura de la credibilitat d’aquells que prenen la iniciativa. Perquè que l’objectiu val la pena, ja som molts els que ho tenim clar. Per tant, la clau serà la credibilitat que et donaran les persones que encapçalaran el projecte, perquè si tenen credibilitat moral, intel·lectual, política, social…, alguns que encara dubten s’afegiran a la causa a ulls clucs. De la mateixa manera, si els que encapçalen el projecte tenen una escassa credibilitat, pot ser que molts dubitatius optin pel “No”. No és només qüestió d’una “bonança” de l’objectiu, sinó de capacitat i credibilitat dels líders.»

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer, pàg. 199 i 200

dissabte, 17 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

ERC, l’etern joc de les cadires

Sovint fa la impressió que Esquerra no sigui capaç d’aprendre la lliçó de les successives i cada vegada més devastadores clatellades electorals —degudes principalment a la reedició d’un Tripartit que els havia fet fora del Govern i amb un caire palesament regionalista). Fins i tot ara, quan sembla que ha trobat un camí per evitar la davallada definitiva, segueix entestada en seguir practicant el seu permanent joc de les cadires: no tan sols es van barallar per a decidir qui seuria al tron de la direcció, sinó també per adjudicar el primer setial de Madrid.

Si el que pretenen és apostar amb fermesa per la renovació, per passar pàgina —per aquell aire nou que en el seu dia preconitzaven en un eslògan electoral—, tant el sentit comú com les més elemental lògica política fan creure que convindria que fos la futura direcció, encapçalada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, qui escollís el cap de llista de les eleccions espanyoles. Així com que la persona designada fos un exponent d’aquest canvi, uns mostra explícita de la voluntat regeneradora.

Una idea que no comparteix Joan Ridao, el qual, havent-se retirat, de grat o (més aviat) per força, de la cursa successòria, potser com a compensació —car no voldríem pensar en una rebequeria— insisteix en mantenir-se com a candidat a cap de cartell a Madrid, en comptes de deixar lloc a Alfred Bosch. Tan convençut està d’ell mateix, que ni tan sols accepta anar com a nombre dos i, sense pensar prou en el dany que això podria fer a la seva formació política, té la intenció de forçar unes primàries per a que els militants d’Esquerra escullin qui ha d’ocupar aquest lloc.

En la seva defensa, l’actual secretari general del partit argüeix que és convenient que el que vagi al capdavant de llista compti amb experiència al Congrés espanyol. Considera que únicament ell pot oferir un ample i dilatat full de serveis que el situa com la persona més capacitada per a optar per al lloc privilegiat al qual aspira. Atribuint-se els mèrits de la tasca feta, però oblidant que al mateix temps és, també, el responsable —o, si més no, coresponsable— d’haver perdut, l’any 2008, 5 dels 8 diputats que la formació independentista havia obtingut en les eleccions anteriors…

És, doncs, almenys raonable deduir que els signants del recent manifest “Tornem a ERC” es refereixin, de manera més o menys velada a Ridao, en reclamar, al seu punt 7 que «Cal obrir-se al talent de la societat, als bons professionals i aplicar el concepte de meritocràcia social, mai entès com “serveis al partit”»?

Potser faria bé de reflexionar-hi…, amb major raó tenint en compte que, en aquesta ocasió, l’insensat i caïnita joc etern de cadires d’ERC podria esdevenir la gota que fes sobreeixir la —ja tan soferta— paciència dels seus militants, i acabar comportant que les tan anhelades i disputades butaques del congrés espanyol se’ls esvaïssin de davall dels seus nobles i obcecats  glutis… per anar a raure als tan àvids i agraïts de Convergència (i Unió)!

dijous, 11 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 18 d’agost del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La màscara del rei Artur, Pilar Rahola

Cada vegada que es publica un llibre sobre algun polític, tant el sentit comú com l’experiència ens aconsellen que ens el prenguem amb extrema cautela. Amb major raó, encara, quan es tracta d’un personatge en actiu i el llibre —casualitat de casualitats— s’edita quan són pròximes unes eleccions. Una realitat que s’està convertint en habitual en els darrers temps, que no pot ésser més lògica, i oportuna, des del punt de vista dels interessos de l’editorial, però que posa greument en perill els principis d’objectivitat que haurien de regir aquesta mena d’obres.

Uns principis teòrics que, per desgràcia, han estat negligits —quan no eliminats o directament torpedinats— en ocasió de les darreres conteses electorals: es publicaren llavors algunes presumptes biografies dels líders de les formacions polítiques, creades ad hoc i d’una manera ràpida i superficial, que esdevingueren no ja unes entusiàstiques apologies laudatòries dels biografiats sinó unes ditiràmbiques hagiografies dels polítics de torn. Unes hagiografies que convertien la seva lectura en ofensiva, en indignant, i els seus autors en uns tristos i oprobiosos instruments propagandístics.

Considerem que és del tot innecessari esmentar ací alguns dels títols de les obres o els noms i cognoms dels personatges que foren mereixedors d’alguna de les biografies instantànies d’aquest tipus. Aquells i aquelles que hi estiguin interessats, només han d’acudir al catàleg d’alguna biblioteca i cercar-hi llibres pretesament biogràfics sobre els caps de llista que s’han presentat pels partits convencionals al llarg dels últims anys. Tindran l’honor i el goig de comprovar com la política catalana del darrer decenni, més que no pas un oasi, ha estat un gran cementiri d’elefants. A Catalunya, gairebé totes les Vides paral·leles de Plutarc haurien desembocat en la mar… del no-res, en la riba de l’oblit i la desmemòria.

La màscara d'Artur, de Pilar raholaPrecisament per aquesta raó ens havíem mostrat remisos a endinsar-nos a La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, Edicions la Magrana, 2010, i vam preferir deixar-lo reposar a la lleixa de la llibreria fins que les tumultuoses aigües de les eleccions s’haguessin calmat un xic. Tot i que, en aquest cas —cal que ho confessem de bell antuvi, col·locant com sempre les cartes ben esteses damunt de la taula— el que ens temíem no era tant l’hagiografia sinó justament la situació contrària.

Pilar Rahola, la menjaconvergents fent un llibre sobre Artur Mas, l’home prefebricat? Amb els comptes pendents que sembla tenir sempre amb CiU i amb Jordi Pujol? Aquella Pilar hiperbòlica i sovint massa descontrolada, que ha importat a Els Matins les seves desaforades, cridaneres, mal educades, impertinents, intolerants i intolerables intervencions com a tertuliana a Tele 5 —la cadena signant del Manifiesto por la lengua común? La que s’ha acabat convertint en una implacable i inadmissible anatematitzadora dels que no pensen com ella, en Martell dels (seus) heretges?  Aquesta Pilar Rahola, aquesta dona que ha convertit el xiscle i la interrupció en la seva arma de combat preferida, havia de presentar-nos Artur Mas? «Pobre desgraciat…!», pensàvem.

Per fortuna, ens afanyem a remarcar-ho —noblesse oblige— hem de reconèixer que ens erràvem de ple a ple, la imparcialitat i els prejudicis que amb tan febles fonaments li recriminàvem ens havien afectat més a nosaltres que no pas a ella. Amb aquest retrat del President quan era candidat, Pilar Rahola ha recobrat aquelles magnífiques dots de periodista que demostrà en les seves ja llunyanes col·laboracions a l’Avui.

I ho ha fet no tan sols d’una manera brillant —l’estructura narrativa del llibre assoleix, sens dubte, una destacable qualitat literària— sinó, sobretot, sincera i objectiva. Complint amb escreix les exigències que caldria exigir-li a qualsevol escriptor o periodista: escriure exactament allò que veu i que creu, i no pas allò que vol veure, vol creure —o encara pitjor, que vol fer creure— el mitjà que li paga. I ho ha fet fins a tal punt, ha humanitzat tant Artur Mas, que, com a conseqüència directa, no fóra d’estranyar que hagués perdut algun company de lluita pel camí…

Confiem que, com a torna, la seva sinceritat i coratge li hagin valgut la consideració i el reconeixement d’aquells que —com els modestos redactors d’aquestes línies— pensen que la honestedat no és tan sols un valor a protegir, sinó un dels més importants i clarificadors símbols de les qualitats humanes, d’allò que ens determina i defineix com a persones.

Els que segurament no l’hi ho hauran perdonat, i dubtem que mai puguin arribar a fer-ho, seran els socialistes catalans. Perquè, com hem ja esmentat, el resultat final del llibre de Rahola suposa justament la consagració d’una imatge d’Artur Mas profundament perjudicial per als membres del PSC. Confirmant el lúcid diagnòstic que li féu a la pròpia Pilar una “abrandada socialista”: «Diguis el que diguis, en anirà fatal que facis aquest llibre. Perquè s’humanitzarà. I el que necessitem és el madelman, el robot titella, i no un tio que sigui humà. En Mas no és càlid i si ho és, no ens podem permetre que ho sigui.» (pàg. 43)

Una declaració, d’un inusual “cinisme sincer i desacomplexat” —per fer servir les pròpies paraules de la periodista—, que podria servir com la més escaient i perfecta metàfora d’allò en que s’ha acabat convertint la política dels nostres dies, en tots els àmbits, tant de dreta com d’esquerra, nacionals catalans o nacionals espanyols: una lluita sense quarter pel poder, on no hi ha oponents, sinó enemics; una batalla sense compassió, on, com en totes les guerres, la primera víctima és la veritat; on tot els mitjans, fins i tot els més abjectes, no tan sols són admissibles, sinó desitjables…

Creiem que si Rahola ha aconseguit una obra biogràfica de vàlua ha estat per dues raons principals: la primera, perquè ambdues bandes foren capaces d’establir de bon inici (pàg. 14) unes diàfanes regles del joc que possibilitessin un coneixement real i directe del personatge; i en segon, i més important, perquè la biògrafa reeixí a alliberar-se gairebé per complet dels seus prejudicis i i es proposà fermament treure l’aigua clara sobre els “topics, els llocs comuns, les maldats, les llegendes que acompanyen [Artur Mas]”, (pàg. 15).

Partint d’aquesta base sòlida, obté el que es proposava: veure més enllà, o per damunt de la màscara del llavors candidat a la Presidència de la Generalitat. Veure l’home que s’amaga, o més aviat es protegeix, sota aquesta màscara que no se sap ben bé si se l’ha creada ell per necessitat o li crearen els altres per a atacar-lo. La màscara d’aquesta persona que mai no es despentina. O, com anirem descobrint a mesura que llegim, que sembla que mai no es despentini…

A banda de constatar l’habilitat narrativa de Pilar Rahola, llegir el llibre ens permet constatar —si més no, aquesta és la nostra opinió— que allò que hauria pogut constituir el gran risc o demèrit de l’antic Conseller en Cap, al final ha esdevingut el seu més gran avantatge: el major mèrit d’Artur Mas és que no és Jordi Pujol. Més encara, no ha volgut ésser Jordi Pujol ni ocupar el seu lloc. Un error en el qual queien reiteradament tots aquells que, abans d’ell, havien aspirat a succeir-lo, a retirar-lo del seu tron.

Artur Mas ha sabut ésser fidel a ell mateix, o el que és igual, no ha estat disposat a tot per a reemplaçar el factòtum de Convergència, no ha sabut fer de polític, ni ha actuat com s’esperava d’ell. S’ha arriscat a perdre i, potser precisament per això, ha guanyat. No ha volgut fer la gara-gara a Jordi Pujol, ni adaptar-s’hi, ni, molt menys, sotmetre-s’hi. Els altres creien que ho havien de fer, que el Gran Líder ho exigia, que els calia forçosament passar per l’adreçador del President, si volien ocupar el seu lloc.

Artur Mas no hi estava disposat, si més no, només fins a cert punt, i ha potser ha estat per això que l’Insubstituïble li ha deixat lloc: per respecte i admiració del seu caràcter, de la seva sòlida convicció, tan sòlida com irrenunciable; perquè és diferent d’ell, perquè no fa el que ell faria, perquè segueix un camí és el seu i no pas el d’ell, i, sobretot, perquè defensa les seves idees i conviccions amb fermesa i fins el final. Paradoxalment, doncs, ha estat la seva justa però no desmesurada ambició —o, per dir-ho amb més precisió, la seva ambició mesuradament limitada—, el fet de no acceptar vinclar-se per arribar al capdamunt, el que l’ha impulsat cap amunt.

Fet i fet, la mateixa raó i convenciment que li han permès prendre força de les dues consecutives derrotes electorals —o victòries sense premi final, que és, si fa no fa, igual. D’aquelles dues eleccions guanyades i perdudes alhora… Allí on la majoria —i, sobretot, els altres que l’havien precedit— s’haurien enfonsat, ell fou capaç d’extreure’n no tan sols experiència sinó, també i per damunt de tot, vigor i braó; caràcter; i, fins i tot, embranzida.

Sens dubte La màscara del rei Artur ens acosta i alhora ens humanitza el que fou el candidat a la presidència per part de Convergència —amb el que això suposa de grandeses, però també de misèries; de llums i d’ombres; de claror i foscor. Pilar Rahola ha aconseguit travessar la seva màscara, mostrant-nos la persona que s’hi refugiava al darrera. El que potser haurien de demanar-li, ara, és que ens oferís la radiografia íntima de l’actual President, entre d’altre raons, per una de primordial: per saber si segueix essent la mateixa persona o bé, com en ocasions sembla, la màscara de Primera Autoritat de Catalunya l’ha canviat.

(Dit això, tan sols podem afegir-hi, i entre parèntesi, com si ho féssim en veu baixa, que, per poc que hom s’hi fixi —i com bé palesa la portada—, el llibre no tan sols ens descobreix l’Artur Mas real, sinó que, al mateix temps, i en segon terme, ens brinda una imatge prou fidedigna de Pilar Rahola. De tant com s’hi ha implicat, la radiografista ha acabat radiografiada en la seva pròpia obra. Segurament sense proposar-s’ho ni ésser-ne conscient, tot descobrint-nos Artur Mas s’ha —o se’ns ha— descobert ella mateixa…)

Enllesteixo transcrivint un comentari ben propi de l’autora, que posa el dit a la nafra en els incomptables avantatges que forneix el sistema de llistes obertes:

«Certament, al Parlament de Catalunya no passaria el que passa al Parlament britànic, que, tal i com explicava un articulista del Times, poses boca avall els diputats i et cauen a dotzenes els carnets d’exalumne d’Eton. Però a la Gran Bretanya és difícil concebre un dirigent polític que no presenti el millor currículum acadèmic. A casa nostra, en canvi, s’exhibeix com a mèrit que el propi president no hagi acabat una carrera, que no parli cap idioma —i amb prou feina, el del país—, i que el nombre de diputats que l’imiten sigui molt considerable. (…) Tanmateix, el Parlament és això, un centre ocupacional, o és el lloc on han d’anar els més preparats per dirigir la societat?

Estrany país aquest, on, per dirigir-lo, és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe.»

La màscara del rei Artur, Pilar Rahola, pàg. 155

dimecres, 3 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Mapa de votacions conjuntes PSC/PSOE i PP

En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad hoc alternativa quan la que hi ha no ens interessa o no els afavoreix. Una malaurada praxi que té una llarga història al darrera —només cal recordar el nefast exemple de Joseph Goebbels (al qual se li atribueix aquella famosa frase sobre el poder de la propaganda: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”— i que no ha fet més que acréixer-se arriscadament els darrers temps.

Així, els socialistes catalans, després de negar el pa i l’aigua als seus oponents convergents, de tenir més en compte els seus interessos particulars que no pas els generals, i llançar-los als braços anhelants del PP, repeteixen amb obstinació que l’abstenció del partit de Mariano Rajoy en la votació dels pressupostos del 2011 suposa un nou “Pacte del Majéstic” entre populars i convergents. A la qual cosa, no cal dir-ho, hi oposa CiU la seva pròpia visió, assegurant que ha estat el PSc el que els ha obligat a entendre’s amb els populars en aquest afer en concret, sense que això impliqui cap mena de pacte extensible a d’altres àmbits.

No cal dir que el que ha sortit més afavorit d’aquesta baralla infantil (o més aviat, de pati de col·legi) entre PSc i CiU —que altra volta han palesat no trobar-se a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivim, ni d’ésser capaços d’escoltar el clam multitudinari de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, que reclamava unitat per a la defensa de la dignitat de Catalunya— ha estat el partit d’Alícia Sánchez Camacho, que ha aconseguit, sense cap mena d’esforç ni de mèrit, situar-se en la centralitat d’un mapa polític català on sempre havien ostentat, merescudament, un paper del tot residual.

Si a això hi afegim que els antics socis del tripartit —socialistes, ICV com ERC— segueixen enrocats en la pueril, irreal i ben poc eficaç estratègia de distingir entre la dreta i l’esquerra, quan el seu pas pels dos darrers Governs progressistes consecutius no sembla pas que els legitimi gaire per a fer-ho, ni per a presumir de cap mena d’orientació social (i no diguem nacional!), potser és arribada l’hora de posar, blanc sobre negre, bit sobre bit, el colossal abisme que, en el terreny polític, hi acostuma a haver entre els fets i les paraules.

Seguint el model —tot i que per força més modestament— d’un ben conegut company de l’oceà d’Internet, encetem un mapa de votacions conjuntes del PSc/PSOE i PP, que no té altra pretensió que posar de manifest que la realitat no és com volen fer-nos veure (i creure) que és. Que la realitat dels fets és tossuda i aclaridora. Que, com bé diagnosticava en Josep Pla, la dreta i l’esquerra espanyola, i les seves respectives delegacions, el PSc inclòs, de tan similars com són, arriben a ésser indistingibles.

Transcrivim, doncs, una llista de les votacions conjuntes del PSc-PSOE i el PP al llarg dels darrers anys. Una llista que —per raons laborals evidents— és d’entrada ben modesta (i tanmateix, prou significativa), però que confiem en poder anar ampliant progressivament a mesura que el migrat temps de lleure del qual disposem ens ho permeti. Afegint-hi, també, no tan sols les votacions parlamentàries conjuntes, espanyoles i catalanes, sinó també els pactes que populars i socialistes han anat establint, sense cap mena de complex, els darrers temps. El primer dels quals, no cal dir-ho, el que els permeté —Ley de Partidos mediante— apartar el PNB del govern d’Esukadi.

Si us hi voleu afegir, convertint aquesta mapa o llista en tan exhaustiu i fidel —i constatable—com sigui possible, ho podeu fer a través del mur del meu compte de Facebook, de la meva pàgina, del meu compte de Twitter (@xavierserrahima), de l’etiqueta #pactesPSOEPP, dels comentaris en aquesta entrada del bloc o de l’adreça pscpsoepp@gmail.com. A veure si fem pinya i aconseguim destriar les paraules dels fets… Mercès d’avançada per la vostra tan benvinguda col·laboració!

divendres, 15 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.cat

 Votacions conjuntes PSC/PSOE-PP

2011

8 de juliol, PSC, PP i CiU voten en contra de la moció de SI que demana la reducció d’un 20 % dels càrrecs públics.
30 de juny, contra la proposició de llei de CiU que sol·licitava al govern espanyol que aprofités l’entrada de Croàcia per a impulsar un canvi en el reglament de règim lingüístic de la Unió Europea per a reclamar la oficialitat del català.
14 de juny, PP i PSOE voten en contra la proposició de llei del BNG sobre la dació en pagament.
10 de maig del 2011, contra la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del fons de competitivitat. (Paradoxalment, dies abans hi havia votat a favor al Senat espanyol).
7 d’abril, contra la proposta d’Esquerra Unida i Els Verds que els eurodiputats volin en classe turística.
10 de març, PSC i PP voten en contra de la moció sobre la consulta independentista de Barcelona i el dret irrenunciable a l’autodeterminació.
15 de febrer, aprovació de la Disposició addicional de la Llei d’Economia Sostenible (anomenada “Llei Sinde”)

2010

26 d’octubre, el PSOE i el PP voten contra la iniciativa del PNB que reclamava la possibilitat que les seleccions no espanyoles poguessin participar en competicions internacionals.
8 de juliol, a favor del Decret Llei que regula la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FORB).
3 de maig, PSC-PSOE i PP voten en contra l’ample europeu en el corredor mediterani.
16 de febrer del 2010, contra la preposició de llei de CiU que instava a la transferència de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat.

2009

18 de març, contra la moció d’ERC que permetés l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
2 de juliol, PSC, PP i CiU voten contra la proposició de llei per a la prohibició dels transgènics.
22 de juliol, PSOE i PP rebutgen signar la carta que reclama a José Bono que permeti l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
11 d’octubre del 2009, llei de representativitat de les organitzacions agràries.

2007

18 de setembre, contra la proposta de ERC i CiU sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes.17 d’octubre, contra la proposta de retorn dels (mal anomenats) “Papers de Salamanca”.

2002

27 de juny, aprovació de la Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits Polítics.

 

Comparteix



Els pactes del Majéstic

La realitat rebutja la tirania del temps i no acostuma a entendre de calendaris, però sovint la casualitat provoca unes coincidències ben desafortunades. Comentava Antoni Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya Republicana (pàg. 116-118) la infinita tristesa —combinada amb una sensació de ràbia— que li produïa el fet que el revoltat exèrcit franquista entrés a la capital de Catalunya precisament el 26 de gener del 1939, quan es complien gairebé tres-cents anys de victòria a Montjuïc de les tropes catalanes i franceses contra les de Felip V.

No és òbviament equiparable, però també resulta descoratjadora la pràctica coincidència del primer aniversari de la manifestació del 10 de juliol amb el pacte que ha arribat CiU amb el PP per a poder aprovar els pressupostos d’enguany. Amb un any de diferència, s’han produït una de les més grans i indiscutibles demostracions de la defensa de la irrenunciable dignitat del nostre poble i una de les mostres més flagrants de submissió i renúncia del nostre Govern.

Ja advertírem —o més aviat denunciàrem, en la modesta mesura de les nostres possibilitats— els riscos i perills que comportaria per a la mateixa Convergència (i el que és mil vegades més important, per al país) el seu acord amb els màxims representants a casa nostra de l’anticatalanisme i del monolític i totalitari integrisme unitarista espanyol. Si l’arriscada aposta d’ERC i d’IC pel Tripartit —sobretot pel segon— suposà un sever reforçament de la mentalitat regionalista de Catalunya, l’entesa amb el PP implicà el darrer cop de falç… contra la dignitat i la realitat nacional del nostre país.

En aquest sentit, tot i el seu biaix interessat i partidista no poden ésser més escaients les declaracions d’Uriel Bertran, acusant CiU de convertir aquests acords en el “cavall de Troia” que permeti al PP conquerir i controlar la política catalana. Referir-se a “conquerir i controlar” és certament hiperbòlic, però si sembla evident que el pacte li permetrà al PP ocupar un espai i obtenir un protagonisme que fins ara mai no havia obtingut, la qual cosa li permetrà seguir llaurant amb major intensitat el seu rònec i perillós espanyolisme anticatalà.

Per contra, per més que s’hi escarrassin repetint-ho fins a la sacietat, no tenen cap raó ni sentit les crítiques al pacte que reitera, dia sí, dia també, el PSc. Una cosa és que hagi produït els efectes que esperaven la seva estratègia de llançar a Convergència en braços del PP —de condemnar-la a pactar, per dir-ho en termes sartians—, usant com a excusa l’ampliació d’una supressió de l’Impost sobre Successions i donacions que ells encetaren, i una altra ben distinta, incoherent i pregonament devastadora per al país, és que no tan sols no assumeixin la seva part de responsabilitat, sinó que tinguin la poca vergonya d’emprar com a arma contra els seus oponents el mateix pacte que ells han provocat…

Amb major raó si tenim en compte que el partit que més sovint i de manera continuada ha pactat amb el PP no ha estat CiU sinó el PSC-PSOE. Una realitat tan indiscutible que no cal recórrer a les hemeroteques per a constatar-la. N’hi ha prou amb un xic de memòria (tan sols l’acord amb el PP li permet al PSE-PSOE seguir governant Euskadi) i amb els fets de la darrera setmana (primer rebutjar la incorporació del català com a llengua d’us a la Unió Europea, i, tot seguit i en conseqüència, admetre que l’etiquetatge es faci almenys en una de les llengües oficials de la mateixa).

Si convenim en definir com un greu, gravíssim error de Convergència l’acord —confiem que puntual— dels pressupostos, quin qualificatiu ens hauria de merèixer el Pacte del Majéstic permanent i sense contraprestacions que manté el PSc-PSOE amb el PP des de fa tants anys?

dimarts, 12 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de juliol del 2011

Comparteix



Features Stats Integration Plugin developed by YD