Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Cesc Serrahima

Les filles de Rodríguez Zapatero

oct 8th, 2009
by .
No comments yet

En els darrers dies —abans que uns SMS de gran nivell cultural i intel·lectual enviats per distingits membres del Parlament centressin l’opinió pública— una fotografia de les filles de José Luis Rodriguez Zapatero preses junt amb el matrimoni Obama al Metropolitan Museum de Nova York centraren el debat sobre els límits del dret a la informació. Què ha de prevaldre el dret de les menors a preservar la seva intimitat o el dels mitjans d’oferir la seva informació al públic?

Un debat, cal avançar-ho, que no pot ésser més estèril, en un estat com l’espanyol on els mitjans de comunicació, amb les omnipresents televisions privades com a capdavanteres, ja fa decennis que van decidir que no hi havia límits infranquejables… Respectar els drets a la intimitat dels menors o dels personatges públics? I ca! El que cal és preservar el dret dels accionistes a treure el màxim rendiment de la seva inversió. Tot per l’audiència! O el que és el mateix: tot per a obtenir beneficis!

En aquest cas, curiosament els diaris que van publicar la fotografia en portada no van ésser els més propers als socialistes espanyols, sinó els més distants. Aquells diaris conservadors —ja que ara ningú no accepta ésser definit com a “de dretes”…— que tanta estima tenen pel nostre país i, sobretot, per la nostra llengua. Per una vegada, van cedir-li generosament la primera plana al president espanyol i a la seva família…

S’ha criticat, amb raó, que es publiqués la imatge. Deixant de banda que la llei prohibeix de manera explícita l’aparició de menors d’edat sense el consentiment exprés dels seus pares o tutors, caldria argüir raonaments ètics. S’ha reclamat a bastament la necessitat d’una estricta aplicació dels criteris deontològics bàsics del periodisme: el drets de les menors hauria d’haver prevalgut per damunt del de la informació. Més encara quan la presència de les filles de Rodríguez Zapatero no constituïen cap notícia de primera categoria.

Sobre aquest punt no hi hauria d’haver discussió: les fotografies no haurien d’haver sortit a la llum. Però… —sempre hi ha un però— caldria que, al mateix temps, es reclamés l’aplicació del mateix codi deontològic als polítics! El matrimoni Rodríguez-Espinosa té tot el dret a ésser considerada com una família normal, no sotmesa a l’atenció de l’opinió pública. Com el té a no voler que les seves filles menors d’edat apareguin als mitjans d’informació i que no esdevinguin objecte de l’atenció pública. I cal respectar-los aquest dret. Hi té el dret. Sí, senyor, sí: hi té tot el dret…

Ara bé, caldria també que es plantegessin si han fet ells el que haurien d’haver fet… Consideren de veritat que s’han comportat com una família normal, com una família més? O potser, i només potser, s’han prevalgut d’algun petit privilegi relacionat amb el càrrec del seu pare? Si volen que siguin tractades com unes noies com qualssevol altres, per quin motiu se les van endur al seu viatge a Nova York? Com van admetre que fossin fotografiades al costat de Barack Obama i la seva dona?

Creu realment, el president del govern espanyol, que un parell de noies espanyoles qualssevol tindrien l’oportunitat de viatjar en un avió de les Forces Armades finançat pels cada dia més soferts contribuents? Que se’ls permetria situar-se al costat del president nord-americà i fer-se una fotografia? Creu, realment, que ell i la seva dona les han tractades també com a unes noies normals i corrents? I, sobretot, consideren que han protegit la intimitat de les seves filles com convenia? No caldria, potser, que haguessin estat ells els primers en ésser coherents, en aplicar-se el seu propi codi deontològic?

dijous, 8 d’octubre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 9 d’octubre del 2009

La feina feta d’en Montilla

oct 4th, 2009
by .
No comments yet

Si per alguna raó destaca i ha destacat sempre José Montilla ha estat pel seu indiscutible realisme. Per aquesta tendència seva al realisme que alguns sovint han titllat de baixa volada, de mentalitat de buròcrata. El secretari general dels socialistes catalans ha estat un abanderat del possibilisme, d’anar pam a pam, d’anar fent. En aquest aspecte, com en tants d’altres, és la contrapartida de Pascual Maragall, l’home de les grans idees i els grans reptes, que sovint negligia les necessitats del dia a dia. Avançar a batzegades, a cops de geni, o seguir avançant.

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Lliçó d’economia espanyola

set 27th, 2009
by .
No comments yet

Cal felicitar amb admiració als dos darrers governs espanyols —el del poliglota Aznar López i del del Rei de les Promeses, Rodríguez Zapatero— per haver convertit l’economia espanyola en un indiscutible referent a escala mundial. No hi ha dubte que, amb el pas dels anys, s’estudiarà a totes les universitats del món… com a exemple del que mai no s’hauria de fer! Mercès als seus esforços combinats, han creat un nou oxímoron: economia espanyola. Si és economia, no pot ésser espanyola; si és espanyola, no pot ésser economia…

El president Aznar, de tan grat record per als catalans, va aconseguir el primer miracle econòmic: basar el funcionament de l’estat en dos grans i sòlids pilars empresarials, el turisme i la construcció. Dues bases de creació de treball sòlides i indestructibles, que garantien l’estabilitat i la seguretat de la trama empresarial. Res de caure en la temptació dels errors dels grans països industrialitzats de la Unió Europea i del món, que apostaven per una economia productiva… La producció de béns, com ha demostrat la crisi, no tenia cap mena de futur, en canvi la construcció i el turisme de qualitat espanyol…!

El segon, i encara més increïble, miracle l’ha dut a terme el president socialista que du a la pràctica la política econòmica més lliberal de la història de l’Estat espanyol, l’amic de l’Estatut català. En sentir al clatell l’alè de la crisi —quan ja havia esdevingut pandèmia…— va pronunciar una conferència a Nova York assegurant que comptava amb “el sistema financer més sòlid del món”… El temps, el guardià de la veritat, li ha donat la raó: era tan sòlid que les entitats financeres, després de beneficiar-se dels diners dels contribuents, han hagut de fusionar-se, per a no desaparèixer!

En convertir-se l’estat espanyol en el líder europeu de destrucció d’ocupació —potser s’hauria d’haver pensat abans que tan sols la indústria garanteix continuïtat?— va reaccionar amb la rapidesa i eficàcia que el caracteritzen: la solució màgica per a crear ocupació era el Plan español para el estímulo de la economia y el empleo. Una nova i fantàstica idea: res d’incentivar o recolzar les empreses o la indústria productiva, que permetien als poderosos estats europeus no caure en el pou més profund de la crisi! Res d’això: de nou els diners dels contribuents servirien per a crear ocupació… en el sector immobiliari, temporal i sense futur!

Un pla genial que tan sols presentava un petit, quasi insignificant inconvenient: els nous llocs de treball no tan sols no produïen riquesa i, per tant, augmentaven els diners que arribaven a les arques de l’estat, sinó que les anaven escurant. Es donava la paradoxa que no era pas la indústria ni l’empresa qui pagava els sous dels nous treballadors sinó els mateixos treballadors, junt amb la resta de contribuents, mitjançant els seus impostos. El vell somni espanyol: tots els treballadors i treballadores convertits, directament o indirecta, en funcionaris!

En comptes d’invertir els cabals públics en la creació d’empreses, en sembrar un viver d’indústries de futur, va pretendre que fos estat es convertís, el mateix, en una gran empresa… Una gran empresa sense capital propi, que no produeix riquesa i que és, per la seva condició, essencialment deficitària. Una empresa que no duraria ni un parell de semestres, si hagués de competir al mercat privat. Una empresa, sobretot, que depèn dels diners dels altres per a subsistir. I que, al damunt, gasta molt per damunt del que té…!

El resultat, un dèficit monumental, impossible de mantenir gaire temps. La solució? Hauria pogut pensar-se, seriosament, reduir dràsticament totes les despeses de l’estat que no són imprescindibles. Entre elles, la del ministeri menys productiu (i esperem que segueix essent-ho per molts anys…) el de la Guerra —perdó, de Defensa. Però no…, la gran, definitiva solució: augmentar els impostos directes i indirectes!

Felicitats de nou! Així sí que faran prendre embranzida a la roda de l’economia: augmentant l’IVA aconseguiran un immediat descens de les vendes; com a conseqüència, es reduirà la producció i creixerà el nombre de desocupats, que requeriran ésser coberts per unes prestacions públiques que inflaran encara més el ja inassumible dèficit de l’estat…!

Tanmateix, no cal preocupar-se gens ni mica: els pressupostos del 2011 sempre poden situar l’IVA al 25 %! En cas contrari, Catalunya —com sempre— ja proveirà…!

diumenge, 27 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, l’1 d’octubre

Drets i llibertats individuals

set 10th, 2009
by .
No comments yet

D’un temps ençà, els nacionalistes i els conservadors espanyols han fet del liberalisme la seva bandera. No tan sols l’econòmic, defensat sobretot per la dreta, sinó entès en el seu sentit més ampli. Segons aquest criteri, repetit fins a l’avorriment, la llibertat individual ha de prevaldre per damunt de tot. De tot i de tots! (Excloent-ne, és clar, la llibertat de convocar referèndums sobiranistes…)

Aquells que s’anomenen a ells mateixos no-nacionalistes, ho han convertit en la seva consigna fonamental. Deixant del tot abandonada la seva teòrica ideologia (?) d’esquerra: els drets i les llibertats individuals han de prevaldre sempre i en qualsevol situació davant dels de la comunitat on viuen. Segons el seu punt de vista, no són els territoris els que tenen drets, sinó les persones individuals que els composen. Com si els territoris no fossin el resultat de la suma d’un conjunt d’individus…

Una premissa, creada ad hoc amb un únic objectiu: acabar amb la immersió lingüística en català a les escoles. En l’únic àmbit, junt amb el de l’administració pública —catalana, se sobreentén: l’espanyola no cal que respecti els drets de l’individu…—, precisament on la llengua catalana hi és predominant. Que no exclusiva, recordem-ho, per més obvi que sigui…

Paradoxalment, doncs, pretenen eliminar l’únic espai del país que permet, en escolaritzar en català la població castellanoparlant, promoure el bilingüisme que ells pretenen defensar. Sense immersió lingüística, i menys amb la segregadora doble xarxa escolar pública que preconitzen, el bilingüisme seria impossible.

En un país com el nostre, on el domini de la llengua espanyola és abassegador, quasi exclusiu en la major part dels àmbits de caire públic (televisió, ràdio, cinema, justícia, alimentació, etiquetatge, manuals i prospectes de tot tipus de productes…) un doble xarxa escolar implicaria la consagració d’una Catalunya teòricament bilingüe, però composada per individus monolingües!

Però —i heus ací el gran quid de la qüestió!— no se suposava que no eren els territoris, els que calia protegir, sinó els individus? Quin sentit tindria un país bilingüe si ens habitants que el composen fossin, eminentment, monolingües. O, a tot estirar, bilingües només funcionalment i no pas en la seva vida diària?

En el sobreentès, per descomptat, que els monolingües castellanoparlants no tindrien cap necessitat d’emprar la nostra llengua, ni d’aprendre-la (com no ho fan, cal remarcar-ho, la majoria dels immigrants) en resultar-los supèrflua, ja que disposen d’una oferta exhaustiva de productes i serveis, públics i privats, en espanyol. Per contra, per als monolingües catalanoparlants això esdevindria del tot impossible, ja que els productes i serveis privats en el seu idioma són cada dia més residuals. I, en la majoria dels casos, inexistents. Com podrien, per exemple, saber quina és la dosi que han de prendre del paracetamol si ni hi ha ni una sola medicina a Catalunya que contingui el seu prospecte —també— en català!

Els no-nacionalistes, mentre no demostrin el contrari, es limiten a reclamar per als castellanoparlants el dret a la llibertat d’elecció lingüística en l’únic espai on la tenen justificadament restringida (l’escola), sense exigir cap mena de reciprocitat per als catalanoparlants en el desenvolupament de la seva vida quotidiana.

La gran pregunta és, doncs: qui no pot viure al nostre país el seu dia a dia sense veure’s obligat a renunciar a la seva llengua materna?

Si algú té dubtes de la resposta, que faci una prova: convidant un burgalès i un rossellonenc a viure un mes a Vic i a Barcelona, respectivament. En acabat, únicament a un dels dos li haurà estat del tot impossible de viure a casa nostra coneixent tan sols el seu idioma… Cal dir quin dels dos seria, senyors declarats no-nacionalistes?

dijous, 10 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Els problemes reals dels ciutadans

set 4th, 2009
by .
No comments yet

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD