Sovint, quan et defineixes com a partidari del dret a decidir i d’un estat propi, la majoria el primer que et demanen és per quina raó no et sents espanyol. Una pregunta que no pot ésser més sorprenent. Sobretot quan el que te la fa és també català. Es pot entendre d’un estranger, que desconegui la nostra situació real, però d’algú que viu aquí? Segurament la qüestió hauria de fer-se a la inversa: com és possible que, maltractant-nos dia a dia com ens maltracten les institucions de l’estat espanyol encara hi hagi catalans i catalanes que tenen interès en sentir-se’n, en seguir-ne formant part?
Darrerament s’ha al·legat com a motiu del desafecte —per dir-ho en paraules de José Montilla— a l’estat espanyol algunes de les declaracions fetes per alguns dels personatges més representatius de la premsa ultra-conservadora i cavernària espanyola. Que si aquest gran savi assegurà que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”, que si aquella altra eminència escriu que els catalans som “com els fills ganduls i lladres”… El llistat d’exabruptes, desqualificacions i greuges seria interminable.
Tot amb tot, malgrat la importància que manifestacions d’aquesta mena poden tenir —sobretot pel fet de palesar una visió de Catalunya estereotipada, negativa i curulla de bilis negra— no hem d’oblidar que no deixen d’ésser opinions particulars de personatges sense representativitat política. És per això que cal considerar molt més greus i preocupants les que provenen de membres de formacions polítiques o d’institucions públiques espanyoles.
Com es pot pretendre que els catalans ens sentim espanyols, per exemple, quan la institució judicial consagrada com a “intèrpret suprem de la Constitución”, el Tribunal Constitucional, estableix (tradueixo i transcric literalment) que “no es jurídicament exigible amb caràcter generalitzat, el deure de coneixement del català”.
O que la Defensora del Pueblo en funcions —tot fent mèrit per a assegurar-se el càrrec— assenyali que “allò que la Constitución dissenya en l’àmbit lingüístic és un marc de llibertat en el qual els drets són predominants i en el que el camp de les obligacions es restringeix a aquest mínim imprescindible que imposa la necessitat d’una lengua común a todos, respecte de la qual no es pot al·legar desconeixement, per fer viables les relacions dels ciutadans en un Estado plurilingüe”. (Els subratllats, per desgràcia, són més seus que no pas meus…).
Com podem ni tan sols plantejar-nos la possibilitat de formar part d’un estat que admet que les seves dues màximes institucions encarregades de la defensa de tots els ciutadans —o només de todos?— manifestin que la llengua que parlem almenys un 15 % dels seus habitants no és “jurídicament exigible”?
És cert que els catalans i catalanes tenim mil-i-una raons per no sentir-nos (o, més aviat, per a que no ens hi deixin sentir), però encara que no fos així, amb aquesta sola ja seria més que suficient! Votar dependència o independència? Ésser una colònia sotmesa o un país lliure? Ciutadans de segona o simplement ciutadans? Seguir agenollats o viure dempeus?
Creiem, de debò, que hi ha elecció? Ens hi juguem el respecte, la dignitat… i la nostra pura i simple supervivència!
dissabte, 27 de novembre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#327#image]
|
|
