Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

català

La culpa és del PP…

gen 10th, 2010
by .
No comments yet

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Ja la tenim aquí, la RENFE!

gen 3rd, 2010
by .
No comments yet

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener del 2010

Conte de Nadal

des 27th, 2009
by .
No comments yet

Ara que som en època de felicitacions, bons auguris i presagis, imaginem que una vegada, fa molt i molt de temps, quan els prínceps eren granotes i les princeses no treballaven a la caixa, hi havia un país petit, la història del qual es perdia en la desmemòria dels segles. Imaginem, també, que un dels habitants d’una de les seves viles —que, si molt us plau, podríem anomenar Terrassa…— volia aprofitar el primer dia en que els seus fills tenien vacances escolars per tal de dur-los al cinema…

Seguim imaginant que la seva ingènua intenció era veure una pel·lícula infantil titulada, per a posar-hi algun nom, Planet 51. El bon home, innocent com era, pretenia escollir una sala de projecció situada a la seva pròpia vila o, a tot estirar, si això no era possible, a la seva comarca. Il·lús i somniador com era, creia que seria bo que els seus fills la poguessin escoltar en la llengua que els havien ensenyat a casa la seva mare i el seu pare…

Trucà el bonhomiós senyor a les dues sales de cinema de la seva ciutat. A la primera l’informaren, amablement, que ells només la projectaven, des del primer dia, en la lengua del imperio. Que en idioma vernacle només n’oferien una sola —amb el títol de Pluja de mandonguilles, posats a inventar—, a la sala més petita que tenien i en una única sessió de primera hora de la tarda. A partir de la segona, la còpia la passaven en l’idioma acostumat, no fos cas que a algú se li acudís la insensatesa de voler-hi anar…

<<Cap problema – pensà el beneït home, amarat d’un optimisme indesmaiable – segur que el projecten en la nostra llengua a l’altra sala de cinema de la vila…!>>. Trucà de nou i li comunicaren que sí, que allí si l’oferien… fins el dia anterior, quan les criatures eren a escola!. A partir del primer dia de vacances infantils, millor decantar-se per la versió universal…! No fos cas que la volguessin veure molts i calgués després traduir totes les pel·lícules a la llengua regional i provinciana…

<<Caldrà – es digué a ell mateix aquell que creia que vivia en un país com tots els altres – que anem a veure-la a la vila del costat…>>. Una nova trucada a la sala de cinema del poble veí —podríem dir-ne Sabadell, si us sembla…— i una nova sorpresa: allí també havien cregut oportú retirar la versió en la llengua pròpia del país coincidint, casualment, amb el primer dia de les vacances nadalenques. La pel·lícula seguia oferint-se, però en versió doblada a l’idioma comú, cosmopolita i que tothom entén…

El bon home recorda un vell adagi dels temps màgics del passat (“Disposar de cinema en el teu idioma depèn de tu…!”), s’assegura de tenir a punt el dvd de Les Tres Bessones i surt a comprar crispetes per a l’endemà… <<Si en vam ésser, d’afortunats – reflexiona -, els de la nostra noble, rica i bella terra, quan a algun geni se li acudí inventar el Home cinema…!>>

diumenge, 27 de desembre del 2009

PS: D’aquesta llegendària rondalla n’existeix la corresponent versió per a adults —molt més crua i sense censurar— en la qual l’imprudent vilatà pretenia la quimera utòpica de veure la cinta Avatar, que tan sols s’oferia a tot el reialme en la llengua que, segons el seu infal·lible monarca, “nunca fue de imposición”…!

Xavier Serrahima 20o9

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 28 de desembre del 2oo9

Curses de braus i llibertat

des 20th, 2009
by .
1 comment

És realment meravellós comprovar com el nostre país —malgrat comptar amb el nombre que li correspon de presumptes delinqüents i aprofitats— segueix essent un oasi de raonament, de pensament i d’anàlisi. Ho hem pogut comprovar a bastament amb les reaccions que ha provocat la Iniciativa Legislativa Popular que es presentà al Parlament amb la intenció de prohibir les curses de braus al nostre territori.

Davant d’aquest intolerable, intolerant, despòtic i antidemocràtic intent d’acabar amb un espectacle tan civilitzat, humà, pacífic, integrador i, sobretot, pedagògic com el de les curses de braus —que no s’entén com la UNESCO encara no l’hagi declarat Patrimoni de la Humanitat…!— 283 ciutadans han signat un manifest, titulat enigmàticament “Manifest de la Mercè per la llibertat”, oposant-se a la iniciativa que compta amb el recolzament de 180.000 persones. Persones, no cal dir-ho, desorientades, desinformades, potser fins i tot manipulades, que no sabien el que es feien quan li donaven el seu recolzament…

Sort que (part de) la intel·lectualitat catalana ha complert la seva funció d’il·lustrar, il·luminar i encaminar la ingènua i semi-analfabeta ciutadania…! Cal celebrar com es mereix que almenys un sector de l’elit cultural del país accepti, encara que tan sols sigui per aquesta crucial i imprescindible ocasió, abandonar la seva inaccessible torre d’ivori i es rebaixi a comunicar-se amb el poble ras per tal de mostrar-nos la llum vertadera, per tal d’esdevenir el far que ens guiï vers el recte camí de la perfecció i la sublimitat!

Als catalans i catalanes mai com ara —quan la foscor i la involució sembla voler engolir-nos…!— no ens havia calgut el seu excels i infal·lible guiatge, la visió aclaridora i purificadora del seu missatge messiànic i glorificador: Catalunya serà lliure (d’intolerants fonamentalistes antitaurins) o no serà!

Com pot o podria haver-hi algú, no tan sols al nostre país, sinó al planeta sencer, que no comparteixi el seu al·legat —fred, objectiu i alliberat de qualsevol voluntat partidista o manipuladora— a favor de la llibertat? Congratulem-nos amb la seva eufòrica i abrandada apologia de la llibertat il·limitada! Caldria esculpir en or les seves entenimentades paraules i gravar-les amb lletres gegants als pòrtics de totes les escoles, instituts, universitats, acadèmies, biblioteques, places de braus i altres temples de cultura de la nostra rica, bella, noble i sobirana pàtria!

Recordem-les: <<Amb la prohibició de la Festa dels toros (i de qualsevol altre esdeveniment o activitat, cal sobreentendre) és una part de llibertat allò que fóra prohibit, és un tros de llibertat el que tots perdríem. Cada cop que la llibertat d’algú es veu negada o limitada, la llibertat de tothom perd pes, es debilita, s’empetiteix.>>

Convé, sens dubte, que lloem i agraïm als déus, al cel, als astres i a la Fortuna que hagin beneït la nostra terra amb aquestes irrebatibles eminències, que fan de la defensa de la llibertat el seu objectiu primer, fonamental i prioritari! Aquests acèrrims defensors de la llibertat, que la converteixen en la seva veu i la seva proclama!

Ben aviat necessitarem de bell nou el seu guiatge, quan alguns, amb absurds subterfugis, falses excuses i raonaments demagògics i sense base empírica, pretenguin negar-nos —barroerament i sense importar-los vulnerar la consciència, l’ètica i la moralitat més elementals— el dret inalienable a l’exercici més pur i directe de la nostra llibertat: el de decidir, en referèndum vinculant, qui som, què som, com i amb qui volem o no viure!

Xavier Serrahima 20o9

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de desembre del 2oo9

Taxis roses

des 11th, 2009
by .
No comments yet

Fantàstica, immillorable, idea la de Begoña Torres de crear, a Barcelona, un servei de taxis —anomenats roses— conduits per dones i exclusius només per a dones! Imagino que tant la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, com Jordi Hereu ja li han fet arribar les seves més expressives felicitacions! I, per què no?, li han atorgat ipso facto la medalla de la ciutat i alguna condecoració de primer categoria…

En el cas de la primera, per haver aconseguit, amb la seva brillant iniciativa, el que el seu ministeri fa tant de temps que s’esforça per assolir: l’absoluta i permanent igualtat entre els dos sexes. Els taxistes de la capital del principat no tan sols han reeixit a equiparar-se als seus companys masculins, sinó que els han superat diàfanament: ja disposen d’un servei que està vedat a portadors del gen XY!

Pel que fa al batlle, quin major suport podria desitjar per a la seva innovadora campanya “Visc a Barcelona!” que la creació d’un servei de taxis segregats per a dones? Certament, els barcelonins podran sentir-se orgullosos de viure en una ciutat tan problemàtica i perillosa com la de Nova York o Londres, on la inseguretat féu necessària la creació de taxis roses…! Quin goig, poder llançar una nova versió de la famosa frase publicitària: “Visc a Barcelona, la ciutat sense llei on les dones no podem anar segures en taxis conduït per homes!”.

Ara només ens cal ésser prou coratjosos, prendre el testimoni de la senyora Torres i estendre’l, no tan sols a totes i cadascuna de les ciutats del país, sinó en tots els àmbits possibles… Cal que mostrem al món com en som, d’avantguardistes i d’avançats, els catalans i catalanes! No siguem tímids i alliberem-nos de la vergonya: per quina absurda raó hauríem de limitar els serveis exclusius per a dones als taxis, i només als taxis, de la ciutat comtal?

Arrisquem-nos i demostrem que conceptes innovadors com coeducació i igualtat han quallat en la nostra ànima! Deixem-nos de falsos progressismes i d’esquerranismes de fireta, caducats i desfasats, arraconats i esborrats per l’empenta indeturable de la història! No ens quedem a mig camí!

Per començar, fem el pas endavant imprescindible: creem escoles —o reformem-les si és necessari— per separar els nens de les nenes! No fos cas que les més joves, pobres i innocents fèmines s’habituïn a relacionar-se amb els cadells assedegats de la perillosíssima bèstia masculina! Aquest animal salvatge i malvat que no pensa més que en intimidar les fràgils i vulnerables dones…

Però tampoc no ens aturem aquí, no! Ampliem aquest tan assenyat criteri a tots els àmbits: autobusos, ferrocarrils, avions, vaixells i qualsevol altre mitjà de transport segregats; cinemes, teatres, auditoris, parcs de lleure i comerços regentats només per dones i d’ús exclusiu per a les representants del que durant molt temps —sortosament superats!— s’havia considerat el sexe feble…

Potser, fins i tot, podria plantejar-se una iniciativa legislativa que prohibís que homes i dones, noies i nois, nens i nenes poguessin viure en una mateixa casa… O seria més segur separar-nos per edificis? Per barris? Per districtes? Per països? És clar que, a fi de reduir al mínim els riscos, potser el més convenient seria que els homes cerquéssim directament un planeta diferent, tan allunyat com sigui possible de la Terra, per tal d’assegurar-nos de lliurar a les dones del nostres primaris, viscerals incontrolables instints violents…

En qualsevol cas, demano humilment perdó per si alguna representant del noble sexe femení ha llegit aquest article… Li ben asseguro que l’adreçava tan sols als membres de la meva lamentable espècie, sense que fos la meva intenció transgredir el mur de prevenció que cal alçar entre elles i nosaltres, per a protegir-les de la indomable barbàrie masculina…!

divendres, 11 de desembre del mmix

Xavier Serrahima 20o9

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 12 de desembre del 2oo9

Democràcia a l’espanyola…

des 6th, 2009
by .
No comments yet

El govern espanyol no podia haver tingut una pensada millor per a celebrar l’aniversari de la seva Constitución que convidar al Congreso 300 alumnes d’instituts per a que participessin, junt amb un grup de gent famosa, en la lectura dels articles de la Carta Magna. Els joves representen el futur i és bo que vagin familiaritzant-se amb les entranyes de la democràcia i de les exquisides institucions que la representen. Potser fins i tot algun d’ells arribi, un dia o altre, a asseure’s en un d’aquells escons…

Res convé més que habituar-los, tan aviat com sigui possible, a les excel·lències del sistema parlamentari espanyol. I, sobretot, que aprenguin d’entrada el que s’espera d’ells, una vegada gaudeixin del privilegi de participar de forma activa en el sistema electoral: votant o presentant-se en la llista — tancada, por supuesto…!— d’algun partit polític.

En aquesta ocasió, l’encarregada d’engrescar-los a participar en la vida política ha estat la Vicepresidenta primera de la càmera, Teresa Cunillera. Sens dubte, ha complert escrupolosament el que se li exigia: ensenyar al jovent —que tan sovint tendeix a desentendre’s de la política— el funcionament i l’abast de la democràcia espanyola. No hi ha dubte que cal acollir amb una eixordadora aclamació qualsevol acció que fomenti la seva implicació i participació en el procés electoral!

La diputada del PSC-PSOE va mostrar diàfanament què és el que s’espera de les generacions futures. En un acte d’ensinistrament pavlovià digne de lloança, fent ús d’unes arts declamatòries que ja hauria volgut per a ell Ciceró, els explicità quin és la posició exacta que els polítics desitgen que continuï ocupant el poble —el teòric dipositari de la sobirania— quan aquests joves siguin adults: el de votar, una vegada cada quatre anys, obeir, ésser submisos, i sobretot… callar!

Quina imatge més aclaridora i pedagògica, la de Teresa Cunillera en interrompre i retirar la paraula a Javier Borderías, quan en acabat de llegir l’article 28 s’ha cregut amb dret —oh, gosadia de gosadia dels súbdits que no saben ni volen comportar-se com a tals…!— a… expressar la seva opinió sobre el mateix! Òbviament, l’amatent i democràtica vicepresidenta s’ha vist obligada a censurar de nou un altre estudiant, Sergio García, quan ha comés l’aberrant heretgia d’aprofitar la seva intervenció per a recordar “A tots aquells espanyols que, com el meu avi, hagueren d’abandonar en algun moment de la seva vida, per circumstancies polítiques i econòmiques España”.

Quina lliçó més absolutament fantàstica de democràcia, de llibertat i de foment de la participació, la que ens oferí el Congrés espanyol! Quina manera més preclara, exacta i adient de celebrar l’aniversari de la Constitución!

Alguns confonen massa sovint llibertat amb llibertinatge! On anirem a parar…! Només hauria faltat, enmig d’aquest intent de kale borroka parlamentària, que algun dels estudiants hagués tingut la intolerable pretensió d’expressar-se en la seva llengua materna gallega, basca o catalana…! És clar que, en aquest cas, sempre s’hauria pogut recórrer a Baltasar Garzón, inefable i infatigable defensor de les essències pàtries espanyoles…

diumenge, 6 de desembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de desembre del 2oo9

Una gran ciutat…!

des 2nd, 2009
by .
No comments yet

Cada vegada que no em queda altre remei —degut a l’insalvable handicap que suposa que la xarxa de trens del nostre país sigui barcelonocèntrica…— que prendre el cotxe per motius professionals, no puc deixar de recordar l’orgull que manifestava Pere Navarro, el nostre eminentíssim batlle, pel fet que la ciutat hagués assolit els dos-cents mil habitants…!

Com bé manifestà al Visquem Terrassa —aquest mitjà d’autopromoció socialista gratuït… que paguem tots els contribuents! — d’abril del 2005, ens havíem de sentir “molt orgullosos de la ciutat” perquè “això significa que tenim una de les millors ciutats per (a) viure-hi”. Per tot plegat, convidava “tothom a celebrar que ja som 200.000 persones” i que “la ciutat està preparada per (a) continuar aquest important desenvolupament de manera planificada, ordenada i sostinguda, tenint en compte totes les necessitats”.

Ben cert, recordo les seves modestes paraules en totes cada vegada que em cal recórrer al cotxe per a anar a treballar…! Quan, ni tan sols a les vuit del matí, no em resulta possible sortir del la nostra urbs en menys de vint minuts. Fins i tot si provo de fer cas als seus entenimentats consells (“Per (a) circular millor, utilitza les rondes”), no aconsegueixo “guanyar temps”. Més aviat a la inversa: el perdo miserablement. A no ésser, per descomptat, que el nostre consistori tripartit entengui que mantenir-nos closos llargues estones immobilitzats dins del cotxe ens permeti “guanyar temps” per a la introspecció, per a seguir la filosofia socràtica, que remarcava la importància de conèixer-nos millor interiorment.

Si el que pretenia era fomentar la reflexió, el pensament i l’auto coneixement, amb la seva excel·lent planificació viària, cal que ens en congratulem… Un auto coneixement que, com es pot comprovar, dia sí, dia també, per poc atent que es sigui, no està renyit en cap cas amb la sociabilitat. Amb la possibilitat d’establir relacions amb d’altres egarencs que assaboreixen com nosaltres la plàcida sensació de “guanyar temps” dins dels seus vehicles… Relacions interpersonals, això sí, que acostumen a acabar —i sovint a començar, també…— a crits i enviant records per a les mares de l’automobilista amb el qual hem tingut la fortuna de fer la coneixença de bon matí!

Ara bé, si el que es pretenia era aconseguir una certa fluïdesa viària, una circulació harmònica i civilitzada, no em pot saber més greu constatar que algú no va preveure —en la seva impecable, disciplinada, ordenada i sostenible planificació— que, a banda de celebrar amb entusiasme haver assolit i superat els 200.000 habitants, potser caldria haver creat les infraestructures imprescindibles per a garantir la mobilitat dels que ja hi érem i dels que han anat arribant…!

dimecres, 2 de desembre del mmix

PS: Per cert, podria algú aclarir-me en quina teoria acadèmica —la de Fabra, la de Coromines, la de Solà, la de Tantmefà?— es basen els assessors lingüístics de l’ajuntament per a determinar quan correspon eliminar la lletra a de la preposició per a?

© Xavier Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa.cat, el 4 de desembre del 2oo9 

Dignitat catalana

nov 28th, 2009
by .
No comments yet

L’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que van publicar dijous 12 diaris catalans no pot ésser més encertat. Demostra que, quan convé, sabem anar tots —o quasi tots…— plegats per a aconseguir allò que creiem que és imprescindible. Demostra que és possible somiar en aquella unitat que des de fa tant de temps i des de diversos sectors socials s’havia reclamat. Que s’havia reclamat insistentment per tal de poder fer un front comú català per a la defensa dels interessos catalans i, per consegüent, del text estatuari. Però, per damunt de tot, demostra que la més que probable nova retallada de l’Estatut és un problema important, que no tan sols preocupa —com de manera interessada han pretès fer creure els mitjans espanyols— a una minoria, sinó a la major part de la població catalana —d’allò que temps enrere s’anomenava societat civil.

Amb tot, si l’objectiu era oferir una imatge d’unitat, els diaris convencionals haurien fet bé d’obrir els ulls i d’ésser més generosos, oferint als cada dia més llegits periòdics digitals la possibilitat d’afegir-s’hi. De la mateixa manera, si pretenien que l’editorial conjunt fos representatiu de tot el país, l’haurien d’haver ofert a la premsa comarcal. Premsa que, com amb molt d’encert ha recordat l’ACPC (Associació Catalana de la Premsa Comarcal), lidera l’audiència en 38 de les 41 comarques. D’aquesta manera s’hauria aconseguit remarcar encara més la voluntat d’unitat que l’editorial pretenia emfatitzar. La idea que era tot el país qui s’hi trobava darrera.

L’editorial cal celebrar-lo, sobretot, com una demostració d’allò que els catalans i catalanes podríem ésser i obtenir, si ens ho proposéssim de veritat. Si tinguéssim clar on volem anar i fins on podem arribar, si avancem plegats. Si fóssim capaços d’aprendre les lliçons de la nostra història i ens decidíssim a anar tots al mateix pas i cap al mateix lloc. Tenint present, d’una vegada per totes, que fa una bona pila d’anys que som majors d’edat i que ja no ens cal la tutela de l’estat espanyol —i menys encara d’un exèrcit que té la missió de “defensar la integritat territorial”— per a escollir allò que més ens convingui.

Tot i que alguns hauríem preferit que aquesta defensa conjunta s’hagués produït molt de temps enrere (quan l’Estatut de veritat, l’aprovat pel Parlament, visitava les terres espanyoles, que l’esperaven amb les tenalles de poder a la mà), no podem més que congratular-nos que hagi tingut lloc finalment. Entre d’altres motius, perquè cal ésser conscients que alguns dels diaris que s’han adherit a aquest editorial difícilment l’haurien si l’objectiu fos defensar un Estatut molt més ambiciós i exigent.

Tant de bo, doncs, aquesta insòlita iniciativa conjunta signifiqui un punt d’inflexió definitiu per a la política i, el que és més important, per a la societat catalana. Un punt d’inflexió que superi d’una vegada per totes el malaurat costum que tenim de separar-nos per capelletes i llençar-nos els plats pel cap entre nosaltres, en comptes d’agafar-nos de les mans i reclamar plegats amb fermesa allò que creiem imprescindible.

Tant de bo haguem aprés, per fi, després de tants i tants anys de traves, , de menyspreu i ignorància, de topar-nos constantment contra la muralla d’incomprensió espanyola, que la decisió és —i sempre ha estat, per més que ens hagi costat de creure… — nostra! Que serem allò que vulguem ésser!

dissabte, 28 de novembre del mmix

© Xavier Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 29 de novembre del 2oo9

Visca Zapaterolàndia

nov 25th, 2009
by .
No comments yet

Quan la majoria de la població jove de la ciutat havia d’abandonar-la, incapaç d’assumir els costos inabastables dels seus habitatges, el govern municipal socialista va inventar una de les seves frases genials “Visc a Barcelona!”. Un nou intent —pagat, per descomptat, per tots els contribuents— de convertir la ficció en realitat. Si en comptes de fer volar coloms i de llançar-se flors a ells mateixos haguessin tingut la voluntat d’ésser un xic versemblants —i comptant amb les dades de la piràmide de població dels darrers anys— haurien pogut escollir un altre eslògan publicitari més exacte: “Visc a (més de trenta quilòmetres de) Barcelona!”.

Diumenge l’eximi Rodríguez Zapatero, el gran amic de Catalunya, va plagiar la idea de la seva delegació catalana en fer la presentació de la Llei d’economia sostenible. Amb la modèstia que el caracteritza, i fent un exercici de contenció pressupostària que l’honora, la convertí en un faraònic espectacle a l’americana, amb pantalles gegants, aclamació dels fans i catifa vermella… Com si es tractés de la gala dels Oscars o dels Grammy, a mesura que s’anunciaven els flamants ministres del govern espanyol i els presidents autonòmics socialistes, eren rebuts amb víctors i enfervoritzades aclamacions.

Acompanyats per la banda musical Wall Big Band, amb una ambientació i una escenografia fastuosa —incontrovertiblement sostenible des del punt de vista ecològic i econòmic…—  es reuniren l’actual direcció del PSOE  i alguns dels més destacats representants de l’anterior govern socialista. Entre ells, l’incombustible Felipe González i l’expeditiu exministre de l’interior José Barrionuevo. Una mostra evident que Rodríguez Zapatero manté el seu invariable nivell de credibilitat, quan manifestà que la seva proposta significa “una nova etapa per a l’economia espanyola”… Tan nova que li cal l’aval de la vella guàrdia de sempre…

Per més derrotista que algun opositor pretengui ésser, no podrà deixar de reconèixer que el president espanyol va encertar just el moment, el lloc i el to que corresponia: quan, en tota la seva història recent, havia tingut l’estat espanyol més motius per a celebrar la seva privilegiada situació econòmica i  la seva evident preeminència, a nivell europeu i mundial? Com no ha de celebrar els grans triomfs que el govern del PSOE ha assolit al llarg de la seva fantàstica darrera legislatura?

Altres estats, castigats durament per la crisi, enfonsats en un pou cada dia més fons, no s’ho podrien pas permetre, però l’espanyol…, com no ha de treure pit i fer el fatxenda? El visionari lideratge de Rodríguez Zapatero, l’ha convertit en un gran líder…!

La seva posició capdavantera dins la Unió Europea és indiscutible en diverses àrees. Si ens centrem en l’àmbit laboral, lidera, junt amb Letònia, el nivell d’atur, amb un avantatge més que destacat: ha assolit un 19,3 % d’aturats, quan la mitjana a la eurozona és del 9,6 %. Una eurozona, no ho oblidem, que integra algunes de les grans potències econòmiques mundials (Romania, Polònia, Hongria, Bulgària…),  incorporades no fa pas gaire. Tot i la competència l’estat espanyol lidera clarament el rànquing… I el seguirà liderant, ja que segons l’agència de qualificació Standard & Poors, el 2010 l’atur arribarà a afectar al 21 % de la població, mentre que a Alemanya i a França tan sols el patiran el 10 % i 10,1 % dels seus ciutadans, respectivament.

Tampoc té rival pel que a l’atur juvenil es refereix, on es manté al capdamunt de tot, amb una genial i incontestable mitja del 41,7 %, seguida solidària però llunyanament per Letònia, amb el 33,6 %. Per si això sol no fos prou motiu de satisfacció, el govern espanyol ha aconseguit una fita programàtica difícilment superable, combatre la desigualtat de entre gèneres: han equiparat, a l’alça per descomptat, els índexs d’aturats masculins (19,2 %) i femenins (19,3 %). Amb un lleuger avantatge per a les dones, felicitats, PSOE: objectiu assolit!

I això no és tot, segons l’informe sobre el mercat laboral que va presentar abans d’ahir Vladimír Špidla, Comissari europeu d’Ocupació, Afers Socials i Igualtat d’Oportunitats, l’aportació espanyola a la Unió Europea no pot ésser més fonamental: gairebé un terç (el 32 %) dels llocs de treball destruïts a la UE en el període agost del 2008 a agost del 2009 corresponen a l’estat espanyol! Una fabulosa aportació, no hi ha dubte! I més si tenim en compte que la població espanyola no suposa ni el 9,5 % de la de la Unió…

Pel que a l’economia es refereix, els resultats són encara més brillants i, sobretot, esperançadors. Segons les previsions de la Comissió Europea, l’economia europea creixerà un 0,7 % l’any 2010 i un 1,6 % el 2011. Però l’estat espanyol serà també el vencedor, en aquesta àrea: el seu PIB seguirà decreixent un 0,8 % l’any 2010 i no es recuperarà fins el 2011. Com podia, doncs, el govern espanyol desaprofitar aquestes magnífiques dades macroeconòmiques i no celebrar-ho entusiàsticament?

Des que va presentar la seva Llei d’economia sostenible, al sempre complidor president espanyol li han caigut crítiques de totes bandes. Inexplicables critiques que qüestionen, sobretot, que l’economia pugui recobrar-se i tornar a créixer, en un futur més o menys proper… I menys encara si és “sostenible”…

Tanmateix, convindria que no fossin tan tendenciosos i subjectius… En el cas espanyol, la problemàtica no prové del dubte de si l’economia es recuperarà més aviat o més tard, de si és o no “sostenible”… Com demostren bé les estadístiques, aquest no és el problema. El problema és saber si algun dia l’economia espanyola… deixarà d’ésser un oxímoron!

dimecres, 25 de novembre del mmix

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 26 de novembre del 2oo9

El perill de les llistes obertes

nov 17th, 2009
by .
No comments yet

Vivim en un món més que curiós, insospitat i paradoxal. Un món on tothom es creu amb dret a opinar de tot, sigui expert en el que sigui. Ho veiem i sentim cada dia a les tertúlies televisives i radiofòniques —del país i de l’estranger més proper— i gairebé ens estem acostumant a considerar-ho normal: per a donar el teu parer sobre un tema determinat no cal tenir cap coneixement especial ni haver realitzat cap estudi sobre el particular. N’hi ha prou amb saber dir, més bé o més malament, dues o tres frases seguides mínimament intel·ligibles…

És per això que cal destacar els casos excepcionals en que algun representant de les elits culturals, acadèmiques i intel·lectuals catalanes es dignen a complir el seu —teòric?— paper de supervisió i orientació social. Amb major raó, encara, quan formen part de l’eminentíssima classe política que tenim el privilegi i l’orgull de mantenir amb els nostres impostos.

Un exemple paradigmàtic el tinguérem la setmana passada amb l’entrevista que José Montilla va concedir al programa “Els matins”, de TV3. Aquella beneïda televisió que els socialistes catalans defineixen —sense cap tipus de complex i cada vegada amb major motiu— com la nostra…

Les seves declaracions, que transcric literalment, demostren a bastament que, fins i tot en temps de crisi, encara hi ha fars que il·luminen la foscor i assenyalen el camí. Les seves assenyades i evangelitzadores paraules ens mostren quin és full de ruta o la carta de navegació que ens cal seguir, si pretenem assolir la regeneració democràtica i social del país.

<<Jo no sóc partidari de llistes obertes… Entre altres coses, mmm…, miri, perquè segurament això no necessàriament seleccionaria les persones, eeeh, més capaços, eeeh, sinó segurament, eeeh… —hi ha referències també a Europa, d’això també hem d’aprendre d’Europa…—  sinó de determinades persones, eeeh…, que a vegades és per altres mèrits, diguem més de lobby, més de caràcter mediàtic, que arriben, eeeh,  a tenir un escó que no… per altres raons… No hem de… El nostre sistema de partits polítics no és tan fort com per a que l’afeblim. Un sistema democràtic, amb uns partits febles, eeeh…,  acaba sent una democràcia feble.>>, pontificà el secretari general del PSC des del púlpit catòdic que tan afablement l’acull quan ho considera necessari.

Novament hem de fer palesa la nostra satisfacció i el nostre més humil agraïment per la fortuna de poder comptar amb uns dirigents polítics, parlamentaris i governamentals d’una tan alta i indiscutible qualitat. Sense ells, ben segur que Catalunya aniria a la deriva, naufragaria miserablement al bell mig de la tempestuosa sensació de desprestigi que es va estenent damunt la política —i, sobretot, de la classe política actual— des de fa temps. I, el que encara fóra més greu, s’hauria enverinat i pol·luït l’immaculat, immutable i sempre envejat oasi català…!

Certament, el sistema de llistes obertes seria perillós. No, perillós no: perillosíssim! Si se’m permet fer política ficció, aquest model temerari —que deixaria en les nostres mans d’electors analfabets l’elecció final dels candidats— podria comportar alguna catàstrofe inimaginable. Per exemple, imitar el període més obscur de la història recent de l’estat espanyol: el govern de José María Aznar. L’únic govern d’un estat civilitzat que comptava —quina barbaritat…!— amb un president que ni entenia ni sabia parlar anglès…!

Sortosament, el sistema de llistes tancades que preconitza Montilla seguirà protegint-nos de nosaltres mateixos i impedint que una tan vergonyosa situació pugui mai produir-se a Catalunya…!

dimarts, 17 de novembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

← Entrades anteriors
Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD