Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Carod-Rovira

El Barça, més que un club?

Una de les raons per les quals els catalans i catalanes podem sentir-nos més o menys orgullosos que un club de futbol, el Barça, hagi esdevingut —forçosament i mancats d’estat com estem— en l’ambaixador oficiós del nostre país a l’estranger és el fet de poder-lo considerar més que un club. Si Catalunya és coneguda fora de les nostres fronteres no és pas mercès a l’exquisida feina feta pel germà llest de Carod Rovira, sinó per l’exemple que projecta el FC Barcelona. Amb major raó des que la junta de Joan Laporta decidí que l’equip de futbol es convertiria també en ambaixador d’UNICEF.

A banda de motius identitaris obvis —mentre ens entestem en seguir dins d’estat espanyol la nostra representativitat internacional serà nul·la— el Barça era més que un club pel fet de provar de separar-se de la vulgarització de l’esport, de la voluntat hipnotitzadora i cloroformitzadora que pretén convertir el futbol en el nou panem et circenses modern. Per aquest component ètic, moral i pedagògic que transmetia per la seva manera d’entendre el joc del futbol com un espai de convivència i d’aprenentatge, enlloc d’un camp de batalla on l’únic que compta és la victòria, on l’oponent no és ja el rival, sinó l’enemic.

El logotip d’UNICEF exemplificava com cap altre aquests valors de solidaritat, d’entesa i de respecte dels quals el Barça se n’havia convertit en portaestendard: difícilment es podria pensar en recolzar —i més econòmicament: recordem que el Barcelona pagava per dur el seu emblema— una entitat més adient. Una entitat que es defineix com: “la força motriu que ajuda a construir un món on els drets de tots els nens es facin realitat”. Que creu que “la criança i cura dels nens són les pedres angulars del progrés humà. UNICEF fou creada amb el propòsit de treballar amb altres per superar els obstacles que la pobresa, la violència, la malaltia i la discriminació situen en el camí d’un nen. Creiem que podem, junts, avançar en la causa de la humanitat”.

La nova directiva del Barça ha considerat —sense necessitat de plantejar-ho específicament en assemblea— que el foment de les idees i principis d’UNICEF es poden substituir sense problemes pels de la Qatar Foundation que es proposa “donar suport als centres d’excel·lència que desenvolupen habilitats de les persones a través d’inversions en capital humà, innovació tecnològica, en associació amb organitzacions d’elit.” Amb la missió de “fer de Qatar un líder en la innovació docent i de recerca”, convertint la Ciutat de l’Educació, el seu projecte insígnia, en “un centre d’excel·lència en educació i investigació”.

La suposada i forçada equiparació encara ho és més si prenem en consideració el fet que una de les bases d’UNICEF és promoure “l’educació de les nenes perquè beneficia a totes les criatures, tant als nens com a les nenes. Les nenes que s’eduquen creixen per esdevenir millors pensadores, millors ciutadanes, i millors mares per als seus fills”, mentre a Qatar la situació de la dona si no és de submissió, almenys és de clara discriminació, de dependència dels seus pares i marits. Això, és clar, sense entrar en el seu més que discutible reconeixement dels drets humans, democràtics i laborals dels seus ciutadans…

El problema no és tant si, com afirma amb raó la directiva de Sandro Rossell, la Qatar Foundation és una associació “sense ànim de lucre” —disposada a destinar, això sí, una ajuda benèfica de 30 milions d’euros anuals a un club de futbol…—, sinó si el FC Barcelona es pot permetre imitar Faust i vendre la seva ànima al major (que no millor) postor!

Quin serà, d’ara en endavant, el crit de celebració de les victòries: “Visca el Barça i visca Qatar”? O, potser, “Visca el barça i visca… la pela”?

diumenge, 19 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#97#image]

Pressionar el Tribunal Constitucional

Tant els polítics espanyols com les associacions de jutges s’han afanyat a criticar les declaracions de Carod Rovira on reclamava que la manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya — contra el qual, recordem-ho, tant ell com el seu partit van votar en contra— calia fer-la abans que el Tribunal Constitucional dictés la sentència sobre la llei de lleis catalana.

L’Associació de Jutges Francisco de Vitoria ha indicat que les declaracions del Vicepresident són “impresentables”, ja que “no és acceptable” cap tipus de pressió contra un òrgan de justícia. Per la seva banda, l’Associació Professional de la Magistratura ha afirmat que les intencions d’ERC són d’ una “irresponsabilitat institucional insuperable”. L’APM ha recordat que els polítics també estan sotmesos a la Constitució, de manera que “han de deixar fer al TC el seu treball amb independència i sense pressions”.

Com era d’esperar, també el PP, en declaracions d’Ana Mato, ha acusat Esquerra de “violentar” el Constitucional, en voler-lo “condicionar”. Igualment el vicepresident tercer espanyol, Manuel Chaves, ha considerat “intolerable” que “algun partit polític”, pretengui  pressionar “a un tribunal que és la cúpula del sistema constitucional”.

Tots aquells que creiem en la bondat de la democràcia, no podem més que recolzar-los de manera incondicional, reconeixent que tenen tota la raó! La clau de volta de qualsevol estructura estatal, ja no només jurídica, sinó política i social, és la independència absoluta del Poder Judicial. Tan fonamental com ho és, des de la ja llunyana època de Montesquieu, la més estricta separació dels tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial. La més mínima vulneració d’aquests principi suposa posar en perill l’estabilitat del sistema democràtic.

Resulta inqüestionable que tractar de pressionar o de condicionar l’actuació judicial és “irresponsable”, “impresentable” i “intolerable”. Amb major raó quan la pressió s’exerceix precisament sobre el tribunal que té com a funció garantir que les lleis compleixin i respectin els principis constitucionals. Qualsevol intromissió, qualsevol intent d’alterar la independència del Tribunal Constitucional no tan sols és inadmissible, sinó que suposa un símptoma de fragilitat que posa en perill l’estructura sencera del Poder Judicial.

I qui més legitimat —legalment, política i moral— que els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, per a criticar aquells que gosen pretendre alterar l’asèptica i incontaminada justícia espanyola? Qui millor que ells, que han mostrat des de la seva creació el més sagrat, quasi venerat, i indiscutible respecte pel Tribunal Constitucional! I més des del moment en que fou impugnat l’Estatut! Qui millor que ells per a donar als altres lliçons de savoir faire, d’ètica i de legalitat?

Ells mai no han tractat de condicionar ni d’adaptar el Tribunal Constitucional a les seves necessitats particulars… Mai no han “violentat” l’esperit de la llei que regula la designació dels seus membres, fent un abús fraudulent de les majories parlamentàries, per a imposar els seus candidats… Mai no s’han plantejat pactar entre ells per repartir-se a parts iguals les designacions, impedint que els partits minoritaris o perifèrics, hi poguessin dir la seva…

Si ho haguessin fet, podríem acusar-los de demagògics, d’hipòcrites o exigir la immediata dissolució de l’Alt Tribunal…

Com ho podríem reclamar en el cas, purament imaginari, que tant el PP com el PSOE haguessin “violentat” de nou la llei recusant alguns dels membres del Tribunal, amb l’única finalitat d’evitar que els magistrats que no eren afins a les seves idees poguessin participar en les deliberacions sobre l’Estatut! Possibilitat, aquesta, que hauria desvirtuat completament la resolució final. Però, és clar, com se li podria acudir, per posar un exemple a l’atzar, al PP recusar a Pérez Tremps o al PSOE a algun altre magistrat?

Què potser va plantejar-se el Partit Popular, davant d’un cas similar —com el de la Llei de l’avortament, per a posar de nou un exemple inversemblant— ésser tan “irresponsable”o “impresentable” com per a convocar una manifestació de protesta abans de la resolució del Constitucional?

Òbviament, els partits espanyols mai no ho farien… En un estat tan escrupolosament respectuós amb la independència judicial com l’espanyol, cap polític de primera magnitud gosaria provar de pressionar o condicionar una resolució del Tribunal Constitucional sense presentar immediatament la seva dimissió irrevocable!

divendres, 21 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#249#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 24 d’agost

Nivell d’exigència

Hem d’agrair a l’arribada del nou any que, per fi, l’autoanomenat Govern d’Entesa s’hagi posat d’acord, encara que sigui amb matisos importants, en algun punt: el model de finançament presentat per Pedro Solbes és insuficient! Bé, en això i en un altre extrem més: en defensar la idea de que, malgrat tot, malgrat el darrer i flagrant incompliment del PSOE, la feina que ha fet l’executiu català és excel·lent – més que excel·lent, exemplar! – i cal que continuï endavant pel bé del país.

En això el nou any no ha comportat pas cap novetat, s’ha reproduït el mateix guió de cada ocasió en que alguns sectors de l’opinió pública, algunes veus dins del mateix partit i una part creixent del seu electoral han plantejat la conveniència de que ERC abandoni el nou govern tripartit, per tal de no ésser engolits per la inoperància i el servilisme del PSC: els seus dirigents han repetit, per enèsima vegada, que no només no serviria per a res, sinó que fóra del tot contraproduent…

Amb aquella voluntat de servir al bé comú que sempre ha caracteritzat els actuals líders d’Esquerra, han optat per mantenir-se al govern, malgrat la seva deriva cada dia més regionalista. Posant els interessos del país per davant dels personals i dels del seu partit, han decidit seguir-se sacrificant, viatjant en les seves humils i discretes limusines oficials, patint les responsabilitats ingrates – i mal retribuïdes – dels seus càrrecs, suportant els seus il·limitats assessors i nomenant a desgrat a parents seus per a càrrecs de confiança… Pel bé general, se seguiran sotmetent a tot tipus de privacions: tot sigui per tal d’avançar cap a la independència…

Sense cap necessitat d’excusar-se o justificar-se, doncs –ja que ningú no dubta ni un instant que deixarien d’immediat els seus càrrecs si el servei al país no els exigís el sacrifici de mantenir-los… – els seus responsables han repetit fins l’extenuació els darrers dies que Esquerra és l’única garantia d’obtenir un finançament com cal. Segons Puigcercós: “ERC serà qui garantirà que el govern de la Generalitat (sic) només accepti un acord amb el govern espanyol si es respecta l’Estatut català.”

Ho ha manifestat en resposta a la crida que havia fet CIU – que no té altre objectiu que posar bastons a les rodes al Govern, sense ésser capaç d’emular la grandesa espiritual i el caràcter sofert d’ERC, que mai posa per davant els seus interessos de partit als de Catalunya… – de que rebutgessin la darrera proposta del govern espanyol. El president d’Esquerra ho ha remarcat encara amb major rotunditat: “”Li demanem a CiU prudència i que estigui tranquil·la, perquè per part d’ERC el nivell d’exigència serà total, com ha estat fins ara”.

Res més tranquil·litzador, per al conjunt dels catalans i catalanes, que saber que el seu nivell d’exigència serà el mateix que han tingut “fins ara…!” Tot Catalunya ja pot respirar alleujada, si mantenen el seu nivell d’exigència de la mateixa manera que han fet servir la clau de la governabilitat – aquella famosa clau de que tant es vantava en Carod Rovira – per a aplicar la seva política i el seu programa, o amb la mateixa contundència amb que han forçat al seus socis del PSC a sotmetre’s a les estrictes línies vermelles intraspassables que condicionaven el seu pacte d’entesa…

Com deuen tremolar, en Montilla i en Rodríguez Zapatero, només de pensar que seguiran essent tant exigents com “fins ara”…!

dilluns , 5 de gener del 2oo9

[download#218#image]

Comparteix

Per la plena ocupació, Som-hi… Sony!

En aquest món de clarobscurs de la política, on malauradament les mitges paraules i les mitges veritats acostumen a esdevenir protagonistes, cal agrair i lloar com es mereixen els comptats responsables polítics que no temen dir les coses pel seu nom. Tant de bo d’altres en prenguin exemple i arribi, per fi, un corrent d’aire nou que esventi la terbolesa de la democràcia… Tant de bo!

Cal, doncs, emfatitzar les declaracions del conseller d’Innovació, Universitat i Empresa, Josep Huguet, tot reconeixent que “no se sent enganyat” després de que la multinacional nipona Sony anunciés que té previst acomiadar 275 treballadors de la seva planta de Viladecavalls. Tant ell com el Govern, ni se’n senten ni se’n poden sentir, d’enganyats, ja que en el viatge que van fer Montilla, Carod i el mateix Huguet al Japó, en la seva reunió a la seu central de la companyia, “no es va parlar de cap qüestió laboral”.

Un extrem que va acabar de confirmar la consellera de Treball, Mar Saura, aclarint que “Sony ja fa mesos que negocia amb els treballadors mesures per millorar la competitivitat de la planta de Viladecavalls, i d’això n’està completament desvinculat de la visita del president i del conseller Huguet al Japó”.

En tot aquest assumpte, el que sembla més desinformat aquell que ho hauria d’estar més, en José Montilla, que confia – com ho fa amb Rodríguez Zapatero amb el finançament… – que els resultats del viatge al Japó s’obtindran “a mig termini”. Com és habitual en ell, la seva llegendària modèstia l’ha traït… Res de mig termini: la seva inigualable perícia i eficàcia ha produït efectes immediats: una nova ERO a la planta de Viladecavalls que durà una pila de treballadors a l’atur!

Els partits de l’oposició, en comptes de situar-se a l’alçada de les circumstàncies i de recolzar de manera incondicional el govern, com haurien de fer en èpoques de crisi, s’han afanyat a criticar el viatge al Japó de la delegació catalana. Alguns fins i tot s’han atrevit a posar en dubte si els resultats obtinguts justificaven les despeses del viatge…! Quanta ingratitud! Quant de corporativisme partidista!

Amb la seva mala fe (ressentiment) característica, el Convergència i Unió ha retret al Govern que “cada vegada que se’n van de viatge tornen amb un ERO sota el braç: s’ha constatat el fracàs del viatge del President Montilla a París, amb l’anunci d’acomiadaments de Nissan, i el fracàs del viatge al Japó, amb l’ERO de Sony”. Un exercici més de la seva acostumada demagògia… Què no entenen que a París tampoc no hi anaven a parlar de cap qüestió laboral…?

A la capital francesa hi van anar a demostrar el seu poliglotisme i a visitar el germà del Vicepresident. Al Japó, a veure el Fuji de prop i a compartir una estona del rodatge de la nova pel·lícula d’Isabel Coixet. Què més se li pot demanar, a un govern responsable? Tant criticar, tant criticar i al final acabarem exigint que un govern d’esquerres es preocupi de “qüestions laborals”…!

divendres , 19 de desembre del 2oo8

[download#242#image]

Comparteix

Carta oberta a Carod Rovira

Sembla que aquest estiu els mitjans de comunicació catalans hagin decidit afegir-se a l’esport cinegètic nacional espanyol, la caça i captura del més perillós i nociu animal de la fauna ibèrica: l’ínclit Josep Lluís Carod Rovira. Seguint aquella divisa d’abast universal que assegura que “de l’arbre caigut tothom en fa estelles” al nostre país s’ha obert la veda per a criticar-lo. I per a fer-ho sense mesura ni pietat.

Des del meu humil punt de vista, no ho entenc gaire. Com és possible menystenir, així com així, una figura tan cabdal per a la nostra història com la de l’amic Carod Rovira? Per sort, el temps acabarà fent justícia i col·locant cadascú al lloc que es mereix.

En primer lloc, se li critica acerbament haver escollit el seu germà com a director de l’Oficina de la Generalitat a París. Confesso la meva perplexitat! Com se’l pot blasmar per haver actuat amb tanta objectivitat? Quina culpa en té, si ha resultat, després d’una llarga i exhaustiva anàlisi de candidats, que cap dels set milions de catalans i catalanes no reunien unes credencials i una formació acadèmica i professional millors que la del seu germà! Què se suposa què havia de fer? Sacrificar la indubtable excel·lència d’Apel·les tan sols per aquest detallet insignificant?

En segon lloc, es posa en judici la necessitat de que nomenés un coordinador d’assessors de vicepresidència. Encara ho entenc menys… Com pot gosar, ningú que hagi viscut al nostre país els darrers anys, pensar que no era del tot imprescindible! De fet, no se m’acut cap necessitat més urgent que aquesta!

Si fins ara el vicepresident havia tingut sis assessors, potser ja era hora de que es decidís a ascendir-ne un per a posar ordre entre ells! Com pot algú, en plena possessió de les seves facultats mentals, dubtar de que calia que algú coordinés aquestes eminències que l’han vingut assessorant en les seves gestes? Gestes que l’han dut a convertir-se en el més cèlebre dels membres del govern…

Cal esperar, només, que l’escollit – que cobrarà un més que modest estipendi de 64.000.- euros – hagi estat el que el va assessorar en els seus moment de glòria més inoblidables: la visita llampec a Perpinyà per a convertir els llops en anyells (quan era President en funcions, no ho oblidem…!); a Israel amb la corona d’espines; en les seves declaracions sobre la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics (que tant i tant van afavorir als balanços de les empreses catalanes…) i en la resta de fites excelses assolides en tan poc temps!

Si fou en Marc Marsal qui el va assessorar en aquests assumptes, es mereix mil vegades el seu sou! Se’l mereix tot i que, sense el nou finançament, el govern no pugui dur a terme algun altre servei essencial. Només cal consultar les hemeroteques i comprovar el que cobrava l’inimitable Groucho Marx per cadascun dels seus guions radiofònics…! Al costat dels assessors de Carod, no era més que un xitxarel·lo, un pobre aprenent sense enginy ni imaginació…

Així, doncs, amic Carod, no et deixis blegar per tots aquests que et volen mal. Aquests envejosos caragirats que parlen de nepotisme o de malversació de cabals públics…! Què saben, ells, si no disposen ni d’un simple assessor!

Comptes amb el meu suport incondicional! Això sí, quan et faci falta nomenar el supervisor del coordinador d’assessors de vicepresidència, pensa en mi… Malgrat que el sou sigui justet, sempre estic disposat a sacrificar-me pel bé del meu país!

dimarts, 12 d’agost del 2008

[download#45#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD