Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

campanya electoral

Mossos a la Plaça Catalunya: vots i botes

Al llarg de la campanya electoral la major part de les formacions polítiques van provar de patrimonialitzar el moviment dels indignats, assegurant que no tan sols els entenien perfectament, sinó que tenien tota la seva solidaritat perquè se sentien moralment al seu costat. Només “moralment”, no pas físicament, és clar… En primer lloc, perquè els seus luxosos cotxes oficials no caben a les acampades; i, en segon, perquè —diguessin el que diguessin— sabien que era contra ells que protestaven i tenien raons fundades per imaginar que no haurien estat pas rebuts amb aplaudiments, si gosaven acostar-s’hi.

Acostumats a petonejar criatures i a abraçar i donar la mà indiscriminadament a qualsevol que se’ls acosti, rebaixant-se una vegada cada quatre anys a mesclar-se amb els seus representats, no van dubtar en assegurar que el missatge i la veu dels indignats serien escoltats i tinguts en compte. Com és habitual, van procurar treure profit d’un moviment que els era contrari i que naixia per a plantejar una renovació total i absoluta del sistema de participació política —indirecta, diferida i sense responsabilitat— que ells representaven i perpetuaven.

Però, és clar, allò fou abans de… Allò era quan tenien al cap un únic objectiu: aconseguir al major nombre de vots possibles. Llavors, quan en depenien la cadira i el sou consistorial, tot eren bones paraules i mostres de suport. Si el missatge dels acampats era “ja en tenim prou” i “democràcia real ja!”, el dels polítics en campanya electoral —l’animal més omnívor i amb la cuirassa més dura de tots els del planeta— no era altre que “Voteu-nos i us ho arranjarem tot!”, “Feu el que feu però, sobretot, voteu-nos!”

I per assolir el seu objectiu, el millor era no alçar gaire polseguera i provar de cloroformitzar-nos. Els períodes electorals són una mena de Nadal: els candidats aturen les retallades socials, viatgen en metro o autobús, deixen les criades a casa i es passegen pels mercats, descobreixen barris nous, inauguren fins i tot les obres que no estan finalitzades, prometen pel broc gros allò que saben que no podran complir, es mostren solidaris amb tot i tothom… i, per descomptat,  no se’ls passa pel cap ni tan sols la idea de desallotjar els indignats acampats!

Durant quinze dies, esdevenen comprensius i dolços anyells que se sacrifiquen durament al servei del país i de la població… Ara bé, a les vuit del vespre de cada jornada electoral, quan ja han recobrat la seva posició de privilegi i la tenen garantida per 48 mesos més, es lleven de cop la màscara de persones normals que s’havien posat i es converteixen de nou en els llops voraços i insaciables que sempre han estat.

Una volta els hem votat, ja poden enviar-nos els seus Mossos a botar-nos —amb “be” de bota!

divendres, 27 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

PS: per cert, companys, companyes, amics i amigues d’ERC, del PSc i d’IC —sobretot vosaltres, els eco-socialistes, amos i senyors de la nostra policia fins fa quatre dies— que potser creieu que no tenim memòria? De veritat podeu creure que no recordem les càrregues  dels Mossos del Tripartit al rectorat de la Universitat de Barcelona, el març del 2009, o en desallotjar l’edifici de Banesto, el 29 de setembre passat? Qui són els indignats, em demanes?, indignats som tots!

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

El PP a Catalunya puja o baixa

Una de les conclusions que s’ha extret en general del resultat de les eleccions del passat 28 de novembre ha estat que el nacionalisme espanyol n’ha sortit reforçat, sobretot per l’augment de vots i diputats del PP. Una lectura que no és tan sols errònia numèricament —Ciu i Erc sumaven l’any 2006 69 escons; ara si hi afegim els de Solidaritat, en sumen 75— sinó també des del punt de vista ideològic: podem creure i acceptar, de veritat, que els 67.000 vots més que ha rebut el partit d’Alicia Sánchez Camacho es deuen únicament a un component d’identificació nacional?

Caure en aquesta excessiva simplificació no tan sols significa equivocar-se sinó també —i principalment— afavorir imprudentment la visió esbiaixada que els populars han pretès establir de manera intencionada. El motiu no pot ésser més elemental: un partit que, provenint d’on prové, té la presumpció de presentar-se com a paradigma de la democràcia i del constitucionalisme pot congratular-se d’haver millorat els seus resultats per la seva intransigent fermesa espanyolista, però no pas pel seu més que vergonyós discurs antiimmigració.

Un discurs de base xenòfoba i racista, dirigit més a la ràbia i a les vísceres que no pas a la reflexió o el pensament, que no tan sols és pal·lesament antidemocràtic, sinó que atempta contra els mateixos fonaments dels drets humans. O potser el PP no recordava, quan la seva candidata s’enorgullia de passejar-se pels barris més desfavorits de Badalona amb un tríptic que advertia que “No queremos rumanos”, el que estableix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides exactament fa 62 anys?

O potser aquest partit demòcrata de tota la vida considera que quan la Declaració estableix a seu article primer que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, aquest “tots” es refereix, exclusivament, a “tots” els ciutadans amb un nivell adquisitiu mitjà o alt i pertanyent a alguna de les ètnies naturalment i inqüestionable superiors? A tots aquells que per nivell cultural, econòmic, nacional i, sobretot, racial, mereixen naturalment l’aplicació d’aquests drets? En cap cas, és clar, les classes desafavorides, les nacions marginades o les races indignes.

Creiem potser, de debò de debò, que ens podem permetre el luxe de seguir acceptant i transmetent la seva visió interessada, que negligeix la misèria política, intel·lectual i moral que els populars han mostrat amb el tema de la immigració al llarg de la seva campanya electoral? Ens podem permetre, tant nosaltres com el món en general, admetre l’ús de la xenofòbia com a base d’enlairament electoral? Ens podem permetre confondre nacionalisme amb racisme?

Ens podem permetre celebrar que Plataforma per Catalunya no hagi entrat al Parlament quan el PP s’ha situat tan i tan a frec dels seus inadmissibles postulats?

dissabte, 11 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#98#image]

Som en campanya electoral?

Ara que som tan a prop de tot sants —o que abans rebia aquest nom, actualment a punt d’ésser engolida per Halloween, el voraç invasor cosí del Pare Noel— potser convindria donar un cop d’ull al calendari per assegurar-nos del dia en que ens trobem. Si ho fem comprovarem que indica que som a 30 d’octubre. Però si comprem un diari, si el consultem per Internet, mirem un informatiu o n’escoltem un de radiofònic, creurem que som ben bé a meitat de novembre…

Si més no, atenent al que estableix la llei orgànica del règim electoral vigent en el seu article 21: “La campanya electoral comença el dia trenta-vuitè posterior a la convocatòria.” La qual cosa, si no estem descomptats i tal i com certifica el mateix web de la Generalitat, significa que ja fa jornades que hem superat el 12 de novembre, primer dia en que s’havia d’iniciar la campanya electoral. O potser algú opina, a hores d’ara, que la totalitat dels polítics no fa almenys 15 dies que l’han començada? La qual cosa hauria de significar, consegüentment, que les votacions serien demà, 31 d’octubre.

El problema és greu! Qui s’erra, el calendari electoral, que assegura que les eleccions són el 28 de novembre? O bé el convencional, que afirma que encara no hem enllestit l’octubre quan ja fa més de quinze dies que s’ha iniciat la campanya electoral? Si té raó aquest darrer, com tot —menys el comportament de les formacions polítiques— sembla indicar, el primer que convindria que ens demanéssim és per què els partits no compleixin la llei electoral? I el segon, que exigíssim que el complissin. Com és possible que ens haurien de representar i, alhora, complint i fent complir les lleis, no les respectin ells mateixos?

Aquesta és la seva manera de guanyar-se —o, millor, de recuperar— la nostra confiança perduda? D’incentivar la participació electoral, que han anat laminant elecció rere elecció? Creuen que infringit la llei que ells mateixos van contribuir a redactar fa vint-i-cinc anys contribueixen a que recobrem la nostra desafecció política?

No recorden la redacció del seu article 53? “No es pot (…)realitzar-se cap acte de campanya electoral una vegada que aquesta hagi acabat legalment ni tampoc durant el període comprès entre la convocatòria de les eleccions i la iniciació legal de la campanya.

Creuen que la seva condició de parlamentaris o d’aspirant a ésser-ho els situa per sobre de la llei, per damunt del bé i el mal?

O potser, simplement, es consideren tan per sobre de tot, tan per damunt de nosaltres, pobres i modestos electors, tan avançats als temps, que viuen ja quatre setmanes per davant nostre?

dissabte, 30 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1010177596816
[download#121#image]

Comparteix
Publicat a Tribuna.cat, el 4 de novembre del 2o1o

La culpa és dels immigrants

S’ha desfermat una agra —i del tot innecessària— polèmica pel díptic que va repartir Xavier García Albiol, dirigent del PP de Badalona. En ell es relacionava, d’una manera directa, barroera i gens subtil, la immigració amb la seguretat —o el que és el mateix, amb la delinqüència. Una situació, cal recordar-ho, que no és nova, car el mateix protagonista ja havia recorregut a un controvertit vídeo —titllat de xenòfob— en l’anterior campanya electoral, on identificava immigració irregular amb criminalitat. A tot estirar, la novetat ha consistit a apuntar amb el dit, com ho evidencia ben clarament la fotografia que acompanya i il·lustra la frase “¿Tu barrio es seguro?”, la població romanesa d’ètnia gitana.

No es comprèn gaire l’exagerat aldarull mediàtic que ha provocat el seu díptic… Al cap i a la fi, no hi estem tots d’acord en que, avui i sempre, la culpa és dels immigrants i només dels immigrants? No són ells i tan sols ells els culpables de la manca de seguretat que converteix el nostre país en una mena de selva humana que fa impossible caminar tranquil pels carrers? No són ells i tan sols ells els culpables de la crisi econòmica, de l’augment descontrolat de l’atur, de l’enfonsament de la borsa? No han estat ells i tan sols ells els responsables directes i únics del desassenyat augment dels preus dels pisos i de la posterior fallida immobiliària? I del desequilibri ecològic que posa el planeta sencer en perill, qui si no els immigrants en són els responsables?

Les esquerres, és clar, sempre tan partidàries de fer volar coloms i de pintar la vida de color rosa, ben segur que argüiran tot un seguit de raons de pa sucat amb oli per a exculpar-los… No dubtaran en presentar-los com a víctimes… Asseguraran, per exemple, que els principals culpables de la desastrosa situació econòmica actual són les Grans Empreses, sobretot les immobiliàries. Aquelles grans empreses que, embriagades per la temptadora aroma del diner fàcil, es van llençar irresponsablement a la voràgine de la construcció amb els ulls tancats i les butxaques buides, es van endeutar molt per damunt de les seves possibilitats i van desestabilitzar el sistema econòmic.

Amb la seva ingenuïtat acostumada, condicionada per la seva obsessiva tendència a defensar el que és indefensable —la innocència dels immigrants, en aquest cas— segurament els socialistes i els comunistes asseguraran que caldria exigir en primer lloc responsabilitats a les entitats financeres, que concediren préstecs multimilionaris a les embogides immobiliàries que mai podrien tornar. Préstecs més que arriscats, que no comptaven amb cap garantia fiable, sense possibilitats efectives d’ésser cobrats, que han comportat la més greu crisi bancària que es recorda i que han situat a les caixes i bancs al límit de l’abisme…

En el seu afany de distreure l’atenció dels problemes “que realment afecten els ciutadans”, els progressistes assenyalaran igualment que tan responsables, o més, que les entitats financeres ho són el govern espanyol i els seus mecanismes de control. Argüiran que la crisi no s’hauria produït, o almenys hauria estat molt més lleugera, si l’executiu espanyol hagués complert amb les seves obligacions de vetllar pel bon funcionament de l’economia. I, per damunt de tot, de garantir que cap dels dos grans pilars del sistema econòmic —empresa i banca— perdin la seva estabilitat i se situïn a la vora de la seva desaparició o la fallida…

Amb tot, no ens enganyaran pas, no… No ens afegirem a la seva visió simplista i romàntica del món, no! No ens creurem que tot es pot arranjar amb bones intencions, un xic de bona fe i la voluntat de tots plegats… No, senyor, no! No ens conformarem amb una visió tan esquemàtica i primària de la realitat!

Preferim quedar-nos amb la visió il·luminada de Xavier Garcia Albiol, gens esbiaixada ni tenyida d’interessos partidista, allunyada del populisme barat i lliure de demagògia. Un punt de vista clarivident, basat en una anàlisi objectiva de la situació, profusament elaborada i assenyada, amb una base intel·lectual i acadèmica molt més sòlida i inqüestionable: si mai no haguessin vingut forasters a casa nostra la crisi no s’hauria produït! O el que és el mateix: la culpa —tota la culpa — la tenen els immigrants!

dijous, 6 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#177#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 7 de maig del 2o1o

La culpa és del PP…

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001105285131

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10



Els problemes reals dels ciutadans

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0909044367219

[download#112#image]

Comparteix

Tu decideixes quina Europa vols?

No ens resta altre remei que felicitar de nou el PSC-PSOE per la seva exquisida coherència política! Política i, sobretot, electoral. Han demostrat una vegada més, de manera inequívoca, que segueixen havent-hi diferències més que abismals entre la dreta i l’esquerra. L’esquerra no tan sols té una consciència social i ecològica molt més acusada que no pas la dreta —com han demostrat a bastament els dos Tripartits consecutius: túnel de Bracons, Quart Cinturó, MAT, aposta per l’AVE i menysteniment de Rodalies…— sinó que, per damunt de tot, és molt més seriosa, coherent i fiable…

Després d’haver protagonitzat la campanya electoral més fantàstica que es recorda en la història de la nostra democràcia, ara posen de manifest l’estricta escrupolositat amb la que l’afrontaven. Per més anys que passin, trigarem en oblidar aquella tan engrescadora i incitadora campanya ideada per les més preclares eminències dels socialistes catalans! Aquella campanya sublim en que decidiren substituir les propostes i els programes electorals per una successió d’anuncis immensos protagonitzats per George Bush, José Mª Aznar, Silvio Berlusconi! Havien vist, finalment la llum, aquests dirigents conservadors i havien decidit abandonar els seus partits de dretes i presentar-se pel PSC?

Malauradament, havia estat un miratge: no es tractava que els conservadors haguessin recobrat el seny i s’haguessin afegit a la ideologia vertadera —la de l’esquerra, com no: moralment superior, almenys, des del temps de Marx— sinó d’una estratègia electoral dels socialistes. El missatge no podia ésser més evident, més clar ni més primari. Els electors només tenien dues opcions: o bé votar la dreta, sense consciència ni principis, que havia dut el continent europeu a la crisi; o bé votar-los a ells, els socialistes, que no en tenien cap responsabilitat i que a més a més es basaven en una ideologia de progrés i d’anivellament social.

El següent anunci encara va resultar més aclaridor: hi apareixia, de cara, la candidata socialista, Maria Badia, i, d’esquena, el del PPC, Alejo Vidal Quadras. L’encapçalava la frase que dóna títol a aquest article: “Tu decideixes quina Europa vols”. Per si hi havia algun dubte l’eurodiputada  ho remarcava en un míting a Badalona, on demanà el vot per a “tenir una majoria socialista al Parlament Europeu, poder fer fora tots els Vidal Quadras, i no tenir un ensurt l’endemà de les eleccions”. Afegint que “em fa vergonya que Vidal Quadras sigui vicepresident del Parlament Europeu”. Declaracions recolzades pel Ministre de l’Interior, Celestino Corbacho, advertint que el PSC pretenia aconseguir una “Europa social, compromesa amb l’ocupació i amb el desig que acabin els paradisos fiscals”, oposant-se a les opcions del PP, que “representa tot el contrari”.

En no presentar ni propostes ni programes, el missatge dels socialistes catalans —en la línia del vídeo del PSOE on es mesclaven antiavortistes, homòfobs, fanàtics religiosos i militants d’ultradreta— no podia ésser més diàfan: si no vols que al Parlament Europeu mani la dreta, vota’ns! És per aquest motiu que cal celebrar que s’hagin mantingut coherents i fidels, fent honor als milers de votants que van confiar en la seva única promesa electoral, repetida fins a produir nàusees: que ve el llop, o nosaltres o el PP!

Congratulem-nos-en, han complert el que prometien: una altra vegada, com ja ven fer en la passada legislatura, els eurodiputats del PSOE —inclosa, per descomptat,  Maria Badia la preconitzadora de l’anti-vidalquadrisme—han votat el candidat del PPC com a Vicepresident del Parlament Europeu!

Això sí, abans, complidors dels seus compromisos electorals, van impedir que el candidat Graham Watson, proposat pel grup dels Verds-Ale, format, entre d’altres, pels eurodiputats Oriol Junqueras i  Raül Romeva —indubtables representants de la dreta que el PSC va prometre bloquejar…— obtingués els vots suficients per a esdevenir President de l’Eurocàmara! Candidat que, cal dir-ho, comptava també amb el recolzament de CIU i de Ramon Tremosa. Conseqüents fins al final, els socialistes catalans van preferir mantenir-se fidels al seu pacte de legislatura amb els populars…!

dijous, 16 de juliol del 2009

PS: Sovint es parla d’abstenció electoral i alguns polítics no dubten en acusar-ne els electors i advertint que no tindran dret a queixar-se, després… Que en pensaran, ara, els al·ludits, en comprovar que 23 dels eurodiputats no van considerar necessari fer acte de presència el dia de la sessió constitutiva del Parlament ni tan sols per a escollir el President de la cambra?

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0907164128369

[download#308#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 2 d’agost

Tots hem guanyat!

De nou ens cal congratular-nos per haver pogut tenir l’impagable privilegi de participar en unes eleccions, de viure en un país on la democràcia, aplicant un règim electoral immillorable, s’ha anat consolidant! Acostumats com hi estem, sovint no li coincidim el valor que mereixeria: som nosaltres, la ciutadania del carrer, qui podem decidir, dipositant el nostre vot en una sagrada urna, qui ens representa i quin és el programa que preferim que apliquin… Què lluny que resta, per fortuna, el temps de la dictadura, aquells temps en els quals decidien per nosaltres… Què lluny!

Felicitem-nos, també, pels polítics que tenim, que ens han aportat una visió optimista i positiva del país, del món i de la vida en general, en aquests temps difícils de crisi…! Com hi pot haver, encara, gent que dubti que tenen tota la raó, aconsellant-nos que tractem de mirar el que ens envolta amb bons ulls! És clar que sí: no són ells qui han d’esprémer-se els seus excepcionals cervells per a tractar de trobar propostes que permetin veure un xic de llum – i d’esperança – al final del túnel!

Som, com no, nosaltres qui hem de col·laborar-hi, per tal de redreçar l’economia del país. De la mateixa manera que la crisi no és pas culpa del govern –ni de la seva aposta per polítiques econòmiques de caire lliberal, ni pel precari control sobre les irresponsables inversions de les entitats bancàries i de les immobiliàries, per fomentar el totxo en comptes de la indústria productiva, o per desistir de les seves funcions de control…– tampoc no seria just demanar-los que ara s’escarrassessin per a posar-hi remei.

Som els ciutadans i ciutadanes, els que en som culpables i els qui podem posar fi a la crisi, si tenim el senderi de deixar-nos d’excuses – hem perdut la feina, la nostra capacitat adquisitiva s’ha reduït fins a límits asfixiants, les hipoteques desorbitades ens ofeguen… – i seguim comprant i fent funcionar el capitalisme de mercat. A què es deu, que, tot d’una, hàgim decidit no comprar tan alegrement com abans? A què es deu, que hàgim deixat d’adquirir compulsivament tot allò que mai no hem necessitat per a res, com fins fa quatre dies?

Agraïm, doncs, la fabulosa campanya electoral amb la qual ens han obsequiat, tan engrescadora, que ha permès obtenir un nou rècord… d’abstenció! I, sobretot, que totes les formacions polítiques – totes, totes: en això dretes i esquerres no fan distincions – mostrin tan palesament el seu penediment i el seu propòsit d’esmena per a combatre aquesta creixent xacra…, presentant-se com a guanyadors!

Els uns, perquè han guanyat a l’estat espanyol. Els altres, perquè ho han fet a Catalunya – que, com tothom sap, és una circumscripció electoral europea consolidada. Els de més enllà, perquè han perdut menys del que s’esperava. Els darrers, perquè han obtingut una victòria parcial a Viladamunt d’Avall…!

Al cap i a la fi, quina rellevància té, per a la salut democràtica del país, que entre tots hagin perdut 240.000 vots (205.000 dels quals el PSC i 70.000, ERC)? I, el que és més important, encara, què més hi podrien fer ells, els polítics professionals, per a evitar-ho, a banda de basar la seva campanya electoral en la crítica, en la desacreditació permanent i, quan cal, en la denigració de l’adversari?

dimarts, 9 de juny del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0906093805617

[download#304#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 13 de juny

Tots a votar…

Davant de cada elecció, al llarg d’aquest dia que tots plegats hem convingut en anomenar jornada de reflexió els diversos candidats ens inciten per a que anem a votar. Ja no a votar-los, com han fet durant la campanya, sinó senzillament a votar. Tots ells, malgrat haver-se estat barallant i llançant-se els plats els uns als altres, les darreres setmanes, es posen d’acord en recordar-nos que tot i que votar no és pas un deure, sinó un dret, es pot considerar que és una mena d’obligació moral que tenim.

Amb major o menor encert, amb més o menys credibilitat, insisteixen en una idea que, a força d’anar-la repetint elecció rere elecció, sembla que no pugui ésser rebatuda: si hom, amb aquell mínim de legitimitat que cap polític gosa posar en dubte, opta per no exercir el seu fantàstic dret de vot, després no podrà queixar-se. Principi, aquest, no consagrat per cal precepte legal, reglament ni normativa, per descomptat, que es dóna per indiscutible.

A banda que, com tot en la vida, podríem parlar-ne – de veritat no votar desacredita per a opinar o per a queixar-se del que no fan bé aquells que obtenen els seus sous dels nostres impostos i els administren? – potser ja seria hora que els polítics es comencin a plantejar quina part de responsabilitat tenen ells, en el més que evident progressiu augment de l’abstenció, elecció rere elecció.

Aquests candidats nostres, que s’han convertit en professionals de la política, la majoria dels quals fa anys i panys que viuen de la cosa pública i ja ni recorden el que significa treballar per a una empresa privada, no haurien d’esforçar-se, precisament, per a invertir aquesta esgarrifosa tendència? Més quan alguns d’ells – i el seu percentatge va creixent, malauradament – mai no han tingut una feina que no hagi estat pagada, d’una manera o altra, pels contribuents. No haurien d’assumir, doncs, amb major raó les seves obligacions?

Amb la campanya – per a definir-la amb un terme amb el qual ens puguem entendre, malgrat la més que evident dissociació entre significat i significant – tan lamentable que han dut a terme, on ha estat més important criticar l’adversari que no pas presentar propostes o solucions, poden de veres inculpar als teòrics electors que n’han quedat, no ja desencantats, sinó profundament decebuts? Poden exigir-los – i exigir-nos, a tots els que els mantenim – que compleixin quan ells no han estat capaços de complir, per la seva banda, les seves obligacions?

De la mateixa manera i per idèntic motiu pel qual l’independentisme creix a casa nostra no pas per les preteses maniobres de caire proselitista de la Generalitat – què més voldríem, que el Tripartit de tard en tard recordés que som una nació…! – sinó per l’intolerable ofec a que sotmet l’estat espanyol a Catalunya, l’abstenció també la sembren, període electoral rere període electoral, les infames campanyes dels partits polítics.

dissabte, 6 de juny del 2009

PS: Si hi ha algun lector o lectora que ho dubta, encara, només cal que comprovi quanta estona dedica cada formació política a plànyer-se del destacat creixement de l’abstenció i dels vots en blanc…

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#303#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD