Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Bono

PSC, PS…Què?

El PSC ha demostrat que la monopolització absoluta del catalanisme polític que, des dels inicis de la democràcia, s’atribuïa Convergència i Unió no tenia raó d’ésser. Des que els sens generosos socis d’ERC els hi van lliurar la clau del govern han pogut evidenciar, amb fets i no pas paraules, que ells són, com a mínim, tan catalanistes com els convergents.

L’actual Govern d’Entesa els ha permès fer palès dia a dia quin és l’eix del seu model polític i de país. Si en un primer moment, per tal d’acontentar part del seu electorat, van assegurar que fomentarien la seva actuació governamental en el vessant social –motiu pel que estava més que justificada la seva aliança amb les altres esquerres – poc a poc s’han anat decantant cap al component nacional.

Cada vegada que n’han tingut ocasió, han posat en evidència la falsedat d’aquella idea desvirtuada i mancada de base que els definia com un partit de caràcter sucursalista i subordinat al PSOE, sense personalitat pròpia ni capacitat de decisió. Un partit virtual, fidelment obedient a les consignes i les conveniències del seu Germà Gran de Madrid…

Amb la seva magistral obra de govern, tenyida de catalanisme desacomplexat, els socialistes catalans han aconseguit esborrar per sempre més aquesta visió injusta i irreal Tal i com va enorgullir-se en Montilla, en ocasió de l’onzè Congrés del seu partit, el PSC potser podria rebre lliçons de català, però “de catalanisme, cap ni una”!

Aquell mateix dia, tot referint-se al finançament, va advertir a Rodríguez Zapatero que el seu principal objectiu eren Catalunya i els catalans i que els interessos del Principat estaven per davant dels del PSOE. I ho va fer en una d’aqueles frases que queden per a la història: “José Luis, els socialistes t’estimen bé, però encara estimem més Catalunya i el seus ciutadans. Ja tenim la força, la força del PSC, som el PSC!”

Aquesta proclama final, que pretenia emfatitzar la independència i sobirania del seu partit i dels 25 diputats que havia obtingut al Congrés espanyol, va provocar la resposta immediata del més incombustible baró del PSOE, José Bono. Va recordar-los que els diputats del PSC es devien més “al valor polític del president Zapatero” que no pas al Montilla o als socialistes catalans. Assegurant que “ha pesat més en el vot ciutadà el lideratge de Zapatero que el de qualsevol dirigent regional del PSOE”.

Ben segur que el president del parlament espanyol se’n deu haver penedint mil i una vegades, d’aquest temerari intent seu de col·locar les coses a lloc… Des d’aquell dia, com a represàlia, el PSC ha votat automàticament en contra de totes les propostes que ha presentat el partit de Rodríguez Zapatero al parlament espanyol. Calia que n’aprenguessin: els seus 25 diputats es deuen a Montilla i prou…!

I més greu encara li deuen saber les seves agosarades paraules en assabentar-se de la voluntat del socialistes catalans de votar en contra dels pressupostos espanyols de l’any vinent, tal i com havien amenaçat de fer si abans no s’obtenia el finançament que Catalunya i els seus ciutadans necessiten… Què s’havien pensat, els del PSOE, que tot quedaria en fum de paraules?

Ara només cal que ho tinguin present i en prenguin nota. De no fer-ho, si en acabar l’any no s’ha obtingut un nou sistema de finançament que respecti totalment l’Estatut i sigui just per a Catalunya, el PSC ja ha amenaçat que “prendrà mesures, mesures excepcionals…!”

Que tremoli, doncs, el PSOE, que ja ha après els riscos que comporta no tenir en consideració les amenaces dels socialistes catalans…! Que tremolin i s’afanyin a no decebre’ls de nou, en cas contrari els seus socis catalans prendran alguna mesura irrevocable…! Potser anul·laran el grup parlamentari propi? Potser optaran per votar sempre més al costat del socialistes espanyols? O potser – com deuen patir els del PSOE, només de pensar-hi…! – eliminaran la “C” de les seves sigles…!

dimecres , 17 de desembre del 2oo8

[download#233#image]

Comparteix

El nou catalanisme polític

Sovint hem sentit, en els darrers temps, que els socialistes catalans, es definien com l’encarnació del nou catalanisme. El PSC, doncs, encarnaria un catalanisme obert, renovat, adaptat als nous temps i sense rèmores. S’entén, és clar, per oposició al de CiU: tancat, antiquat, excloent i ancorat en el passat. Un catalanisme de nova fornada, integrador i cosmopolita. Un catalanisme integrador, que té solucionat l’encaix amb l’Estat Espanyol i que es mostraria sense complexos i sense victimisme.

El PSC, doncs, havia de constituir el nou vaixell insigne del catalanisme polític. Un vaixell insigne que navegaria amb força pel Regne d’Espanya demostrant que no cal que l’Estatut reconegui Catalunya com una nació, car ho és i ho ha estat sempre. Un catalanisme nou, que es faci estimar i no provoqui animadversió. Un catalanisme que deixi enrere, en definitiva, l’arcaic concepte convergent del nacionalisme. Concepte caduc i nociu de totes totes, que cal bandejar definitivament, per a ésser substituït pel catalanisme socialista de nou encuny.

Ahir, al Congrés del Diputats, el PSC va posar la primera pedra per a decretar la defunció del nacionalisme català i la seva reencarnació en el catalanisme socialista. Ahir, només sortir del port, el nou vaixell insigne del catalanisme polític va embarrancar en els esculls del nacionalisme… espanyol!

Si el nou catalanisme polític ha de navegar de la mà del nou president del Congrés, potser que es comenci a plantejar en canviar de capità…

Dimecres, 2 d’abril del 2oo8

PS: algú recorda, quan el PSC vota en bloc al costat del PSOE, l’existència dins els socialistes catalans dels Ciutadans pel Canvi, impulsats – segons la seva pròpia definició — per a oferir <<un canvi profund en les formes de governar a Catalunya>>? Què n’han de dir, els Ciutadans pel Canvi, de la investidura de Bono?

Features Stats Integration Plugin developed by YD