Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Barack Obama

Quan Obama trobà Ossama: Yes, we can!

mai 6th, 2011
by .
No comments yet

Quan se li concedí a Obama el Premi Nobel de la Pau l’any 2009, el comitè que l’acordà destacà que el llavors nou president dels Estats Units havia creat “un clima nou per a la política internacional. Gràcies als seus esforços, la diplomàcia multilateral ha recuperat la seva posició central i ha retornat a les Nacions Unides i a d’altres institucions internacionals el seu paper protagonista”.

Tot i que la notícia va ésser rebuda en general favorablement, no mancaren veus dissidents. Veus que la reberen, almenys, amb un cert escepticisme. Mesurat, quan es considerava que la decisió havia estat “precipitada”; elevat, quan s’entenia que, en el millor dels casos, no en podia ésser mereixedor… encara. Tanmateix, la majoria dels que en dubtàvem preferírem creure que la fundació del Nobel més que no pas premiar una conducta, el que pretenia era incentivar-la, fent una clara aposta per l’esperança d’un món millor que Obama havia promès no tan sols representar sinó també liderar.

Malauradament, el seu discurs d’acceptació del guardó no contribuí gaire a seguir creient que la aquella arriscada aposta pogués resultar finalment reeixida. L’esperança decaigué tan bon punt el nou Nobel no dubtà en afirmar que “la guerra a vegades és necessària” i “justa”, quan es declara per a evitar morts de civils “en la mesura del possible” i es respecten les normes. “Això ens diferencia d’aquells contra els quals combatem. Per això vaig prohibir la tortura, per això he ordenat tancar Guantánamo i he refermat el compromís dels Estats Units amb el conveni de Ginebra.”, remarcà.

La recent acció militar —si és que podem anomenar-la així…— que acabà amb la vida del criminal Ossama Bin Laden ha posat palesament de manifest l‘exquisida cura amb la qual el Comandant en Cap dels Exèrcits dels Estats Units ha decidit “respectar” les més bàsiques i fonamentals normes de dret internacional…

Les actuacions que, fins el dia d’avui, el govern del Nobel de la Pau ha reconegut no podrien ésser més ajustades a dret: les seves forces armades han actuat en un territori estranger sense haver rebut l’autorització corresponent; els seus serveis d’espionatge havien obtingut la localització de Bin Laden mitjançant tortures infringides a Guantánmo; el grup d’elit encarregat de la captura optà per disparar a matar contra el cap d’Al-Qaeda malgrat que anava desarmat; per accedir fins a el va causar un nombre (encara?) indeterminat de víctimes suplementàries…

Sens dubte, una magistral contribució a la seva voluntat de fer recobrar el seu protagonisme a les institucions internacional! En primer lloc, respectant d’una manera que no podia ésser més escrupolosa la Carta de les Nacions Unides (art. 2.4): “Els Membres de l’Organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat (…)”.

En segon, i amb major motiu, el Conveni de Ginebra que el seu Comandant en Cap es comprometé a complir en rebre el guardó (art. 3): “Queden prohibides, en qualsevol temps i lloc, respecto a les persones [que no participin directament en les hostilitats, fins i tot els membres de les forces armades que hagin deposat les armes]: a) Els atemptats a la vida i a la integritat corporal, especialment l’homicidi en totes les seves formes, les mutilacions, els tractes cruels, tortures i suplicis (…)”, art. 3.

Tenint tot això present, cal felicitar-los per haver escollit un nom en clau tan adient i esclaridor per definir l’operació com és el de Gerónimo, el del darrer cap indi capturat pel seu exèrcit: ben segur que tant la majoria dels protagonistes de les pel·lícules de John Wayne, els membres del Club del Rifle, com els partidaris de mantenir l’aplicació de la llei del Talió, no haurien pogut sentir-se més orgullosos de la seva patriòtica actuació!

En qualsevol cas, el que sembla evident és per quina raó Barack Obama escollí com a lema principal de campanya electoral el seu famós “Yes, we can!”: Sí, nosaltres, els Estats Units d’Amèrica, podem! Quan ho creguem convenient, podem infringir impunement les més elementals normes i principis del dret internacional i convertir els drets humans en paper mullat! Yes, we can!

divendres, 6 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 26 d’abril del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Les filles de Rodríguez Zapatero

oct 8th, 2009
by .
No comments yet

En els darrers dies —abans que uns SMS de gran nivell cultural i intel·lectual enviats per distingits membres del Parlament centressin l’opinió pública— una fotografia de les filles de José Luis Rodriguez Zapatero preses junt amb el matrimoni Obama al Metropolitan Museum de Nova York centraren el debat sobre els límits del dret a la informació. Què ha de prevaldre el dret de les menors a preservar la seva intimitat o el dels mitjans d’oferir la seva informació al públic?

Un debat, cal avançar-ho, que no pot ésser més estèril, en un estat com l’espanyol on els mitjans de comunicació, amb les omnipresents televisions privades com a capdavanteres, ja fa decennis que van decidir que no hi havia límits infranquejables… Respectar els drets a la intimitat dels menors o dels personatges públics? I ca! El que cal és preservar el dret dels accionistes a treure el màxim rendiment de la seva inversió. Tot per l’audiència! O el que és el mateix: tot per a obtenir beneficis!

En aquest cas, curiosament els diaris que van publicar la fotografia en portada no van ésser els més propers als socialistes espanyols, sinó els més distants. Aquells diaris conservadors —ja que ara ningú no accepta ésser definit com a “de dretes”…— que tanta estima tenen pel nostre país i, sobretot, per la nostra llengua. Per una vegada, van cedir-li generosament la primera plana al president espanyol i a la seva família…

S’ha criticat, amb raó, que es publiqués la imatge. Deixant de banda que la llei prohibeix de manera explícita l’aparició de menors d’edat sense el consentiment exprés dels seus pares o tutors, caldria argüir raonaments ètics. S’ha reclamat a bastament la necessitat d’una estricta aplicació dels criteris deontològics bàsics del periodisme: el drets de les menors hauria d’haver prevalgut per damunt del de la informació. Més encara quan la presència de les filles de Rodríguez Zapatero no constituïen cap notícia de primera categoria.

Sobre aquest punt no hi hauria d’haver discussió: les fotografies no haurien d’haver sortit a la llum. Però… —sempre hi ha un però— caldria que, al mateix temps, es reclamés l’aplicació del mateix codi deontològic als polítics! El matrimoni Rodríguez-Espinosa té tot el dret a ésser considerada com una família normal, no sotmesa a l’atenció de l’opinió pública. Com el té a no voler que les seves filles menors d’edat apareguin als mitjans d’informació i que no esdevinguin objecte de l’atenció pública. I cal respectar-los aquest dret. Hi té el dret. Sí, senyor, sí: hi té tot el dret…

Ara bé, caldria també que es plantegessin si han fet ells el que haurien d’haver fet… Consideren de veritat que s’han comportat com una família normal, com una família més? O potser, i només potser, s’han prevalgut d’algun petit privilegi relacionat amb el càrrec del seu pare? Si volen que siguin tractades com unes noies com qualssevol altres, per quin motiu se les van endur al seu viatge a Nova York? Com van admetre que fossin fotografiades al costat de Barack Obama i la seva dona?

Creu realment, el president del govern espanyol, que un parell de noies espanyoles qualssevol tindrien l’oportunitat de viatjar en un avió de les Forces Armades finançat pels cada dia més soferts contribuents? Que se’ls permetria situar-se al costat del president nord-americà i fer-se una fotografia? Creu, realment, que ell i la seva dona les han tractades també com a unes noies normals i corrents? I, sobretot, consideren que han protegit la intimitat de les seves filles com convenia? No caldria, potser, que haguessin estat ells els primers en ésser coherents, en aplicar-se el seu propi codi deontològic?

dijous, 8 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910084658724

[download#192#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 9 d’octubre

Obama i les eleccions de l’Iran

jun 17th, 2009
by .
No comments yet

Tots aquells que creiem en la democràcia hem rebut amb un indissimulat entusiasme les paraules de Barack Obama sobre els fets que s’han produït els darrers dies a l’Iran, després de les dubtoses eleccions de divendres passat. No podem més que felicitar-nos pel fet que el president de l’estat més poderós de la terra es pronunciï tan diàfanament a favor de la preservació dels sistemes democràtics. I més quan es mostra partidari d’eliminar els dubtes raonables que hi pugui haver pel que respecta al resultat d’unes eleccions.

Amb una cautela desacostumada en els que abans d’ell havien ocupat el càrrec, Obama va aprofitar la reunió amb un altre demòcrata de pedra picada, com és el primer ministre italià, l’inefable Silvio Berlusconi, per a donar a conèixer la seva opinió sobre el que s’està esdevenint en aquell país de l’Orient Mitjà. En la seva declaració l’excandidat republicà va manifestar-se favorable al manteniment del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals”.

Va comentar que havia vist imatges per televisió que demostraven que en aquell país hi havia, abans de les eleccions, moltes “persones esperançades i compromeses amb la democràcia” persones que ara, una vegada conegudes les dades oficials de la contesa electoral, se sentien “traïdes”. Motiu pel qual creia convenient que es dugués a terme una investigació seriosa i objectiva, que permetés confirmar el resultats. Una investigació que, segons el mandatari de la Casa Blanca, no acabés desembocant en “un bany de sang”.

Una possibilitat en que no confiava gaire, ja que com que el règim iranià no va permetre la presència d’observadors internacionals el dia de les eleccions, no hi havia manera de saber del cert si els resultats es podien considerar vàlids. Uns resultats, recordem-ho, que atribuïen una clara victòria a l’actual president i líder conservador, Mahmud Ahmadinejad, amb el 62,6% dels vots. Ben lluny del que esperava el seu opositor i candidat moderat – si més no, per oposició a l’ultraconservadorisme islàmic del seu adversari – Mirhussein Mussavi.

Opositor que, convençut d’haver estat objecte d’un frau evident, ha incitat els seus partidaris a fer patent la seva indignació al carrer. Seguint les seves consignes, es van produir tot un seguit de manifestacions massives tant a Teheran, la capital, com en d’altres ciutats. Revoltes que el govern iranià ha reprimit sense gaires contemplacions. Pretenent, alhora, ocultar tant les mateixes marxes en protesta de la teòrica manipulació electoral com els resultat que van comportar, entre els quals destaca la irremissible pèrdua de set vides humanes.

Malgrat el ferm propòsit que es va fer Ahmadinejad d’impedir que les queixes i les mobilitzacions dels decebuts electors arribessin a l’opinió pública internacional, prohibint fins i tot que els periodistes estrangers prenguessin cap tipus d’imatges de les seves concentracions i protestes, impedint l’accés a internet i establint una censura total, no ho va poder evitar. Aviat van transcendir més enllà de les fronteres del seu país. Els vídeos de les manifestacions dels opositors, filmats d’amagat, amb mòbils i altres aparells similars, han estat notícia de portada en totes les televisions del món.

Raó que havia dut a Obama a assegurar que no li havia quedat altre remei que expressar la seva opinió, ja que “seria un error per la meva part callar amb el que estem veient a la televisió els últims dies”…

Basant-nos en aquesta premissa seva i apel·lant a la dignitat i la coherència ideològica que cal requerir a tots els polítics i caps d’estat de primera categoria, i amb major motiu al que representa la primera potència mundial, ara només cal esperar les seves properes declaracions sobre les imatges que s’han vist – i sobretot les que no s’han vist ni pogut veure…! – per televisió en ocasió de la celebració dels deu anys de la repressió sagnant de la revolta estudiantil de la plaça de Tiananmen…!

Ningú dubta que el president americà no trigarà igualment en advocar, prescindint dels interessos econòmics que el seu país pugui tenir amb l’estat més poblat i amb major creixement del planeta, a favor del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals” dels xinesos. És clar que, havent gaudit de la fortuna d’organitzar uns Jocs Olímpics, els ciutadans del gegant asiàtic tampoc no poden exigir ara nimietats com un règim democràtic i respectuós amb els drets humans…

dimecres, 17 de juny del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0906174033687

[download#231#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 18 de juny

Oblidem Guantànamo, President?

abr 20th, 2009
by .
No comments yet

La dreta – aquesta dreta malèvola i sense escrúpols que segons l’amic Joan Saura és la responsable de tots els mals, passats, presents i futurs, del món – ha estat esperant amb el ganivet entre les dents la més petita relliscada de Barack Obama per a carregar contra ell i la seva administració sense contemplacions. Amb una impaciència ben poc dissimulada, han fiscalitzat tots i cadascun dels seus actes i decisions per a rescabalar-se del fet que el seu candidat, el republicà, perdés les eleccions. Convençuts que només ells garanteixen els valors fonamentals de la civilització occidental, han cercat amb afany el seu taló d’Aquil·les.

Avalats pels resultats tan positius del capitalisme i el liberalisme, que han permès esquivar una més que probable crisi econòmica devastadora, s’han negat a creure que el nou president nord-americà podia comportar el gran canvi que prometia. De fet, més que no pas creure-s’ho, sembla que la premsa i els articulistes més conservadors voldrien convertir els seus desitjos en realitat i convèncer al públic que el candidat demòcrata no suposava més que una nova enredada. Que, un cop instal·lat a la Cambra Oval, una vegada tastada l’addicció al poder oblidaria les seves promeses de progrés social i democràtic.

Tot i tenir les dents ben esmolades, en comprovar que concedia una pròrroga de fins un any per a la seva desaparició definitiva, van haver de contenir la ràbia quan Obama va anunciar que compliria la seva gran promesa electoral: tancar la base de Guantànamo. Devien pensar: què més poden desitjar, aquella colla d’indesitjables terroristes – que, recordem-ho, ni mereixen el benefici de la presumpció d’innocència – que seguir gaudint gratuïtament un any més del confort acollidor d’aquell centre d’internament i de la delicada atenció dels agents secrets dels Estats Units?

Això sí, no han desaprofitat l’oportunitat de criticar-lo acerbament en saber que el seu govern va cometre la insensatesa d’aixecar el secret d’alguns dels informes de Jay Bybee i Steven Bradbury, que treballaven com a advocats per a l’executiu de Bush. Quatre informes, presentats al tribunal corresponent amb algunes seccions degudament esborrades, que pretenien oferir raons jurídiques que legalitzessin la pràctica de les anomenades tàctiques d’interrogatori. Tàctiques que, de no haver estat emprades per l’estat paradigma de la democràcia, haurien estat considerades com a tortures…

Per tal d’evitar confusions, Obama es va preocupar d’assenyalar que en el cas de Guantànamo el que cal és mirar “cap endavant i no pas cap enrere” ja que no s’ha d’oblidar que segueixen havent-hi “amenaces serioses, allí fora…”. Tot i advertint, a través del seu fiscal general, Eric Holder, que “seria injust enjudiciar a homes i dones de gran dedicació que treballen per a protegir els a Estats Units per una conducta que fou referendada amb antelació pel Departament de Justícia”.

Davant d’aquestes aclaridores paraules, ben segur que no restarà ningú al món – a banda dels quatre desinformats procomunistes antisistema de sempre – que dubti que l’audàcia de l’esperança que Barack Obama prometia durant la seva campanya electoral no era un pur eslògan sinó una realitat irrefutable! Cap altre President hauria gosat oposar-se als poders fàctics de la seva administració i dur a judici, fins les seves darreres conseqüències, totes aquelles persones que foren responsables d’unes tàctiques d’interrogatori tan execrables…

Mentre d’altres pretenen amagar el cap sota l’ala, passar pàgina i enterrar el passat, sense dubtar en recórrer a tota mena de subterfugis per tal d’evitar que siguin condemnats aquells que vulneraren els drets humans, l’habeas corpus i la legalitat internacional, Obama complirà els seus compromisos i arribarà fins al final…!

Tan fàcil com li hauria estat – salvades les distàncies, per descomptat – seguir l’inadmissible exemple dels responsables nazis jutjats a Nuremberg, que van tenir el desvergonyiment d’al·legar que no se’ls podia condemnar per les seves atrocitats, emparant-se en el principi d’”obediència deguda” als seus superiors.

dilluns, 20 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

PS: Afortunadament, avui en dia aquesta perversa al·legació seria impossible mercès a l’Estatut de Roma, en vigor dels de l’1 de juliol del 2002, ja que la prohibeix explícitament al seu article 33 per a tots els països civilitzats – amb l’excepció dels EE.UU, la Xina i Israel – que l’han ratificat…


[download#232#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 22 d’abril

Obama: l’acompliment del somni americà

nov 4th, 2008
by .
1 comment

Si el món no dóna un bon daltabaix – la qual cosa tampoc no es pot descartar del tot, en aquest any 2008 tan convuls i imprevisible – avui es complirà el gran somni americà: un home jove, negre, sorgit aparentment del no-res, que s’ha format a ell mateix, sense comptar amb el recolzament de cap fortuna familiar, assolirà la presidència el país més poderós de la terra.

En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a criticar i posar en dubte qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.

S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat la riota constant dels intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la major part dels polítics i directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis…

Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només qui era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era altre somni que semblava encara més quimèric: el de la igualtat racial que havia predicat, quasi quaranta anys enrere el malaguanyat Martin Luther King. Que també era possible l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no fos valorat pel color de la seva pell.

L’empenta, la joventut, la força i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “I hope”. Ha reeixit a convertir en partidaris seus la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.

Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.

Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat…

Fins a tal punt enlluerna que ningú ha gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Israel i Palestina, despesa armamentística… – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança…

Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home… miratge?

dimarts, 4 de novembre del 2008

(si vols una versió per imprimir, fes “clicK” damunt la imatge)

Features Stats Integration Plugin developed by YD