És en aquest sentit que resulta evident que ERC no va ésser capaç de fer una lectura beneficiosa de la clara advertència de les eleccions del 2006, en les quals perderen més de 125.000 votants. La seva incapacitat de prendre’n nota i d’actuar en conseqüència ha propiciat una veritable i estrepitosa davallada del 28 de novembre.

Tot i que la realitat no ha pogut ésser més indiscutible, no sembla que n’hagin aprés tampoc aquesta vegada. Sentint els discursos d’alguns dels seus dirigents, la impressió no pot ésser més preclara: ni van ésser capaços de treure’n conclusions llavors ni, malauradament, ara. Potser els caldrà esperar a quedar-se amb tres o quatre diputats, com a darrera força parlamentària per a reaccionar? No n’han tingut prou passant d’ésser la tercera a la cinquena?

Segons escriu al seu bloc l’infal·lible Joan Ridao —que ja palesà diàfanament la seva incapacitat d’adaptar als fets el seu inamovible discurs al llarg de la nit electoral de TV3 — les raons per les quals han perdut pràcticament 200.000 electors (325.000 si ho comparem amb el 2003) no poden ésser més evidents i es basen en tres punts: en “La crisi econòmica [que] ha permès a tota Europa la irrupció d’un populisme de dretes”, en “la reedició d’un Govern catalanista i d’esquerres, presidit per José Montilla, que no ha estat entès per bona part de l’electorat”, i en “la diversificació de l’oferta independentista”.

O el que és el mateix, ni un sol dels motius que al·ludeix no són imputables ni a la mateixa ERC ni, encara menys, a cap dels seus dirigents. L’autocrítica o l’assumpció de responsabilitats elevades a la mínima potència: la culpa és de la crisi, de no haver estat capaços d’explicar l’encert de la reedició del Tripartit, i de la irrupció d’altres forces sobiranistes. Els altres, sempre els altres…

Per la seva banda, ells, els d’Esquerra, no s’han equivocat en res ni, per consegüent, no tenen cap responsabilitat en la imponent davallada —que no fracàs, per descomptat— electoral. És per això que el mateix Ridao ofereix les claus que han de permetre recobrar la seva força parlamentària: “Davant tot això, Esquerra ha de començar a sumar i continuar en la mateixa línia política però modificant alguns elements”.

En síntesi, que segons el Secretari General d’Esquerra, tot ha anat tan i tan bé, s’ha actuat amb tant d’encert i precisió, que res millor que seguir “la mateixa línia política”, que ha produït uns resultats tan extraordinaris. Afegint-hi algun petit retoc…, si s’escau, és clar. I sense que afecti, sota cap concepte, a l’eminent, immillorable, irreemplaçable i sempre clarivident actual direcció!

diumenge, 5 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

[download#282#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 7 de desembre del 2010

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9