En tots els àmbits de la vida, el primer —i ineludible—requisit per millorar és reconèixer els errors, tractar de superar-los i aprendre i treure profit de les lliçons que ens ofereixen. Sense reconeixement dels errors propis les possibilitat de redreçament són mínimes —per no dir nul·les. Amb major raó quan hom es nega a acceptar la seva responsabilitat i es dedica a repartir les culpes entre els altres, sempre els altres, sense assumir les pròpies.
És en aquest sentit que resulta evident que ERC no va ésser capaç de fer una lectura beneficiosa de la clara advertència de les eleccions del 2006, en les quals perderen més de 125.000 votants. La seva incapacitat de prendre’n nota i d’actuar en conseqüència ha propiciat una veritable i estrepitosa davallada del 28 de novembre.
Tot i que la realitat no ha pogut ésser més indiscutible, no sembla que n’hagin aprés tampoc aquesta vegada. Sentint els discursos d’alguns dels seus dirigents, la impressió no pot ésser més preclara: ni van ésser capaços de treure’n conclusions llavors ni, malauradament, ara. Potser els caldrà esperar a quedar-se amb tres o quatre diputats, com a darrera força parlamentària per a reaccionar? No n’han tingut prou passant d’ésser la tercera a la cinquena?
Segons escriu al seu bloc l’infal·lible Joan Ridao —que ja palesà diàfanament la seva incapacitat d’adaptar als fets el seu inamovible discurs al llarg de la nit electoral de TV3 — les raons per les quals han perdut pràcticament 200.000 electors (325.000 si ho comparem amb el 2003) no poden ésser més evidents i es basen en tres punts: en “La crisi econòmica [que] ha permès a tota Europa la irrupció d’un populisme de dretes”, en “la reedició d’un Govern catalanista i d’esquerres, presidit per José Montilla, que no ha estat entès per bona part de l’electorat”, i en “la diversificació de l’oferta independentista”.
O el que és el mateix, ni un sol dels motius que al·ludeix no són imputables ni a la mateixa ERC ni, encara menys, a cap dels seus dirigents. L’autocrítica o l’assumpció de responsabilitats elevades a la mínima potència: la culpa és de la crisi, de no haver estat capaços d’explicar l’encert de la reedició del Tripartit, i de la irrupció d’altres forces sobiranistes. Els altres, sempre els altres…
Per la seva banda, ells, els d’Esquerra, no s’han equivocat en res ni, per consegüent, no tenen cap responsabilitat en la imponent davallada —que no fracàs, per descomptat— electoral. És per això que el mateix Ridao ofereix les claus que han de permetre recobrar la seva força parlamentària: “Davant tot això, Esquerra ha de començar a sumar i continuar en la mateixa línia política però modificant alguns elements”.
En síntesi, que segons el Secretari General d’Esquerra, tot ha anat tan i tan bé, s’ha actuat amb tant d’encert i precisió, que res millor que seguir “la mateixa línia política”, que ha produït uns resultats tan extraordinaris. Afegint-hi algun petit retoc…, si s’escau, és clar. I sense que afecti, sota cap concepte, a l’eminent, immillorable, irreemplaçable i sempre clarivident actual direcció!
diumenge, 5 de desembre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#282#image]
Publicat a Tribuna.cat, el 7 de desembre del 2010
