Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

assaig

L’enigma de la llibertat, David Bueno

feb 2nd, 2012
by .
No comments yet

El dia que algun obscur buròcrata se li acudí la genialitat de segregar els alumnes de secundària entre les branques de ciències i lletres el món esdevingué no tan sols un xic més petit, sinó també menys habitable. Des d’aquell gloriós moment les successives generacions s’han vist encara més injustament dividides en dos compartiments estancs, acabant de cop i de sobte i de manera traumàtica amb el tan fluït com fecund diàleg, sovint inextricable, que s’havia mantingut durant més de vint segles entre ciència i literatura, entre ciència i humanitats. Sens dubte, el canvi ens convertí, en el millor dels casos, en uns doctes ignorants.

L’enigma de la llibertat, David BuenoDes d’una perspectiva cultural, que maldi per recuperar la consideració protagòrica de “l’home com a mesura de totes les coses”, de globalitat, de completitud humana, de descompartimentació —si se’ns permet el mot— no podria ésser més aconsellable la publicació d’una obra com L’enigma de la llibertat de David Bueno (Edicions Bromera, 2011), on ciència i pensament —i, per tant, també art i ciència— retroben el seu origen comú. El retroben i avancen de nou plegats tot tractant d’oferir una resposta a la triple pregunta primigènia fonamental: «Qui som?, d’on venim?, on anem?».

Un dubte iniciàtic que segurament no té ni mai no podrà tenir resposta, ni encara menys unívoca o absoluta—“Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals” (“Wir fühlen, daß selbst, wenn alle möglichen wissenschaftlichen Fragen beantwortet sind, unsere Lebensprobleme noch gar nicht berührt sind”), afirmava Ludwig Wittgeinstein al seu Tractatus logico-philosophicus, 6.52—, però que no per això no hem de deixar de pugnar per desvetllar. O, si més no, provar de sumar-hi les clarícies que cadascun de nosaltres hi puguem aportar.

Aportació que Bueno realitza amb tant d’entusiasme com d’encert al llarg de la seva obra, combinant amb destra habilitat erudició i difusió. Ja en el pròleg explicita aquesta voluntat seva divulgativa, en assenyalar que es tracta d’un “assaig científic voluntàriament, conscientment i lliurement escrit per a tots els públics” (p. 16). Sense que això, gosaríem afegir-hi nosaltres, comporti rebaixar en cap circumstància ni l’exigent objectiu pretès ni la complexitat que implica el seu corresponent anàlisi i desenvolupament.

Característica essencial que cal valorar en la seva justa mesura si tenim en compte que l’objectiu que l’autor es proposa no tan sols és realment ambiciós, sinó altament arriscat (per no dir pràcticament inassolible): tractar d’establir, basant-se en els més moderns experiments genètics i neurobiològics, si “som realment lliures, o les nostres accions i els nostres pensaments són únicament el resultat determinista del funcionament del cervell”, (Íd).

Considera que la millor manera d’acostar-se al màxim a una resposta biològica a la llibertat humana ens la brinda una anàlisi realitzada des d’una perspectiva evolutiva, que parteixi dels principis proposats per Charles Darwin: si, en situacions idèntiques, la selecció natural de les espècies afavoreix aquells “individus de la mateixa espècie (…) que presenten unes característiques globals que els proporcionen una major taxa de supervivència” (p. 72), el quid de la qüestió consistirà a estudiar si l’exercici de la llibertat humana beneficia la supervivència de l’espècie o si, pel contrari, la perjudica.

Per tal fonamentar —i exposar— degudament la seva teoria, al professor i investigador de la Universitat de Barcelona li caldrà partir de l’inici de tot, del “substrat fisicoquímic sobre el qual se sustenta la vida i tots els seus processos” (p. 35), o el que és el mateix: retrotraure’s als orígens de la vida al nostre planeta. A l’acompliment d’aquesta necessitat —que ofereix una resposta actualitzada a la segona part de la triple pregunta fonamental que hem esmentat: “D’on venim?”— li dedicarà la primera part del llibre.

Una primera part, titulada L’evolució, el llarg camí cap a la llibertat, tan diàfanament i pulcra redactada —o, més aviat, explicada— que bé podria servir de model genèric informatiu o de consulta per a qualsevol persona que tingui interès en entendre, d’una vegada per totes, com es creà la vida al nostre planeta. Com es creà i, sobretot —el que és més important (car, qui més qui menys, tots hem sentit parlar del big bang i dels seus efectes)— com evolucionà la vida.

 Si volem saber com es pot explicar, científicament, el miracle que convertí la cèl·lula primera originària —aquest LUCA o “últim avantpassat comú universal”— en un ésser viu compost i complex, format per diverses cèl·lules especialitzades, només ens cal recórrer a aquest tan brillant com entenedor resum que ens brinda, gairebé de manera tangencial, David Bueno.

En la segona part, titulada El cervell i la ment humans, el bressol de la llibertat, ens exposarà una explicació sobre l’origen i evolució d’aquest animal avançat que, amb el temps, esdevindrà l’ésser superior, l’ésser humà, dotat de pensament, de records i de cultura: “Que sapiguem, els humans som l’única espècie capaç de pensar conscientment en el seu futur”, (p. 15). En l’únic animal, doncs, de reflexionar abstractament i que, per tant, posseeix les condicions que li poden permetre decidir; o el que és el mateix, fer exercici de la llibertat.

Aquesta segona part acabarà amb un parell de capítols —12 i 13— que, junt amb l’epíleg, tot i que l’autor no ho ha considerat adient distingir-la, entenem modestament que constitueix (o, si més no, podria constituir) en realitat una tercera part o conclusió de l’obra. Una vegada enllestida l’acurada i exhaustiva fonamentació biològica de l’evolució i la constitució de l’ésser humà, en aquests tres capítols finals, definits amb tanta escaiença amb el títol del primer—se’ns descobreix la resposta a la pregunta fonamental del llibre: Som realment lliures?

Resposta que, òbviament, no desvetllarem, atès que transgrediríem la nostra exclusiva condició d’analistes. Tot i així, si algun lector impacient no és capaç d’assaborir les innegables virtuts de l’espera i la temprança, considerem que en tindrà prou amb llegir els títols de les dues parts de l’obra per a deduir si la resposta de Bueno és positiva o negativa.

Com farà igualment bé en tenir present una de les frases més destacades de l’epíleg: “Som presoners de la nostra llibertat” (p. 256). Encara que, per a estar-ne segur no li restarà altre remei que llegir el llibre, car allò que ens manté “presoners de la nostra llibertat” tant pot ésser la nostra capacitat de decidir última —possibilitat que comportaria una resposta positiva— com el nostre determinisme genètic que ens ho impedeix —que n’implicaria una de negativa.

Sigui quina sigui la hipòtesi de l’autor, aquesta frase, de tan diàfanes ressonàncies sartrianes —“l’home està condemnat a ésser lliure” (“l’homme est condamné à être libre”)— ha servit per a ratificar la nostra idea inicial de la gran hecatombe que es produí el dia que alguna eminència burocràtica decidí escindir ciència i humanitats. Per fortuna, malgrat el seva abjecta i antinatural temptativa aculturitzadora, que tan nefastos efectes ha produït, ciència i pensament estan permanentment condemnats a retrobar-se!

Transcrivim, per acabar, una de les informacions més increïbles que ens llega el llibre, que justifica per ella sola el seu objectiu:

«Al principi del 2008 es va fer un estudi en què es va visualitzar l’activitat cerebral de diverses persones en el moment precís de prendre una decisió conscient. (…) Va revelar un aspecte totalment inesperat: l’activitat cerebral associada amb la presa de decisions es produeix 350 mil·lèsimes de segon abans que siguem conscients que hem pres aquella decisió.»

L’enigma de la llibertat, David Bueno, p. 23 i 24

© Xavier Serrahima 2012

dijous, 2 de febrer del mmxii

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 2 de febrer del 2012

Comparteix

Honorables, Quim Torra

des 29th, 2011
by .
No comments yet

En general, quan hom escriu allò que li plau, deixant-se menar pel que li demana el cor, amb absoluta llibertat, s’acostuma a notar. Amb major raó encara si ho fa amb l’abrandament i la convicció que habitualment acompanyen aquesta mena d’obres: poques coses hi ha al món més encomanadisses que la passió, sobretot quan s’alia amb la seguretat i la sinceritat.

Honorables. Cartes a la pàtria perduda, de Quim Torra (A Contravent, Barcelona, 2011) és un d’aquests rars llibres, redactat, a més a més, amb una encertada mescla de rigor i d’honestedat intel·lectual —i personal. Mitjançant unes teòriques cartes de caràcter entre ucrònic, contemporani i atemporal, l’escriptor i editor blanenc ens ofereix el seu particular i inflamat homenatge a vint dels protagonistes del magne somni balafiat de la República catalana.

Homenatge que és, ensems, una detallada biografia de cadascun d’aquests personatges. Alguns d’ells cèlebres i reconeguts —tot i que, per desgràcia mal coneguts o convertits sovint en una estrafeta caricatura d’ells mateixos que els converteix gairebé en irreconeixibles—, d’altres pràcticament salvats per ell de la injustícia implacable i immisericord de l’oblit. Entre els primers, Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Prat de la Riba, Trueta, Rovira i Virgili…; entre els segons, Rafael Patxot, Just Cabot i, principalment, Trias i Peitx.

Amb una prosa pulcra, fluïda i acuradíssima —amb tocs lírics de gran volada sàviament i justa disseminats—, d’agradosa aroma planiana, Torra ens presenta els seus particulars homenots. Homenots que bateja com a honorables no tan sols per la seva alta dignitat professional i humana, sinó per la gran estimació que els professa i, sobretot, per a emfatitzar el colossal honor que els devem: haver-nos fet el que som —i el que podríem haver estat. “Si no els recordem, que ens queda? Si no els honorem, què podem deixar als nostres fills? Si volem existir com a poble, com podem no tenir-los presents?”, (p. 91).

Ens els presenta alliberant-nos dels tòpics habituals, fàcils i mandrosos, reiteratius i sovint mancats de base fàctica, que manta vegades transformen el gènere biogràfic en una simple rutina o reescriptura mecànica d’allò que en diuen les enciclopèdies. Tòpics que són tan grats i útils a la fauna política nostrada convencional: els que s’autoanomenen nacionalistes i vénen el país cada dos per tres per un plat de mongetes (aprofitats), i els que sacrifiquen l’ànima nostra per un progressisme de postal noucentista insostenible (caragirats).

En certa manera, vesteix —i basteix— en paraules la imatge pictòrica que ens llegaren alguns dels retrats del gran mestre Ramon Casas. I ho assoleix atorgant-los vida i expressió mitjançant textos dels propis prohoms o els dels seus contemporanis, tot trinxant amb la seva coratjosa reelaboració biogràfica “un passat confús i dèbilment explicat, de consistència blana, de mites de fang i de tèrboles llegendes”, amb l’objectiu de donar continuïtat a la consigna soldeviliana de “Fer de Catalunya un país normal», p. 25.

Perquè si quelcom resta patent amb aquesta obra de redescoberta i reivindicació nacional de Torra —que fa la impressió que ha suposat per a ell el compliment d’una crida o deure moral interior indefugible (“crec que així compleixo més un alt deure”, p. 103), una catarsi o alliberament personal i íntim— és la seva voluntat d’assolir dues finalitats paral·leles que es complementen i reforcen recíprocament.

En primer lloc, contribuir a resoldre “el gran problema d’un escriptor arrelat al país (…) : la lluita contra l’oblit”, (p. 59). En segon, que els seus lectors —i, per extensió, tots els catalans i catalanes— es puguin sentir orgullosos d’aquests honorables homenots que van ésser capaços de “resistir les tempestes del pas del temps” (p. 35), en un dels moments més tràgics i exigents de la nostra història, que acabà comportant “l’èxode més devastador per a la nostra cultura (…) i per a la nostra ciència”, (p.49).

Aquest tan magnífic com documentat llibre, amarat d’una pulsió nacional intensíssima, esperona una mena de nova renaixença de l’orgull català. D’aquest legítim orgull català, habitualment menystingut o negligit, tant per la majoria dels nostres propis compatriotes, que —confonent grandària amb altitud— sembla que se’n donin vergonya, com pels nostres colonitzadors, malaltissament convençuts que el seu ancestral provincianisme immobilista és un símbol de cosmopolitisme.

La irredempta passió nacional de Torra, combinada amb la immensa estimació i respecte que sent pels seus honorables, atorguen al llibre un tast i aroma molt pròxim, càlid i entranyable, que acaba convertint aquestes grans figures del segle passat gairebé en familiars nostres. La qual cosa no tan sols té sentit, sinó que esdevé natural tan aviat com prenem consciència que, en realitat, tant ells com alguns altres que hi podríem afegir, no deixen d’ésser els avis de la Catalunya d’avui en dia. Entre d’altres raons, perquè la pàtria, com bé indica la seva arrel etimològica, ens la lleguen els pares —i les mares, indubtablement.

Aquestes cartes a la pàtria perduda —que ho podrien ésser, també, a la màtria perduda (si se’ns admet el neologisme), car és ella qui ens ha dat l’ésser i ens ha alletat amb la saba ancestral de la cultura nostra— són, per damunt de tot “udols” que ens criden amb el silenci de les paraules a recuperar-la i regenerar-la, a fi de transformar “la història bellíssima d’un fracàs” (p. 230) i d’un malson, en la d’un èxit, en el somni compartit de tants Honorables.

“La independència (…) per a mi (…) no és una fantasia, és una realitat plausible que es pot guanyar (…). Ara bé, perquè la partida comenci només hi ha una via: mantenir-se ferms en una exigència que no admet cap passa enrere”, (p. 157).

Si volguéssim trobar algun punt feble o mancança a aquestes Cartes seria, sens dubte, el fet que ni una sola de les figures Honorables escollides hagi estat una dona! Entenem que les donasses Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Anna Murià o Rosa Leveroni, per a esmentar-ne tan sols algunes, haurien pogut acompanyar un tal estol d’honorables homenots.

Això no obstant, si creguéssim en llibres imprescindibles —concepte que és, en ell mateix, un oxímoron— diríem que aquest s’hi atansa força; atès que ni hi creiem, ni podem ni hi volem creure, no ho direm pas. Ho deixarem —si ens n’accepteu la gosadia— en altament recomanable. Sobretot per a tots aquells i aquelles que —tot emprant la tan escaient definició d’Antoni Rovira i Virgili— sentin cremar dins dels seus cors la flama espiritual de la consciència nacional catalana.

 dijous 29 de desembre del mmxi

 © Xavier Serrahima 2011

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 29 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer

set 17th, 2011
by .
No comments yet

Sens dubte, ultra la crisi econòmica, un dels principals motius que han donat naixença al moviment dels indignats ha estat la llunyania de la classe política i la manca quasi absoluta de confiança que han anat llaurant al llarg de tants  anys. L’allunyament es manifesta palesament, per exemple, quan els mateixos que decideixen quin ha d’ésser el sou mínim interprofessional són incapaços de saber quant costa un cafè. La desconfiança, amb el constant degoteig d’imputacions judicials de corrupció contra tota mena de càrrecs polítics de l’arc parlamentari. La realitat demostrà que al teòric oasi català no tan sols no hi havia aigua, sinó que els que s’hi ajeien brindaven amb Dom Pérgingon.

És per aquesta raó que, en principi, resulta una magnífica notícia que apareguin llibres que pretenguin acostar-nos els nostres representants polítics. Diem— i remarquem— “en principi” perquè, massa sovint, fan acte de presència tan sols en campanya electoral, són poc exigents i, el que és més greu, constitueixen mers panegírics destinats a glorificar —quan no santificar— el candidat de torn. La (presumpta) biografia esdevé hagiografia.

El primer avantatge, doncs, de Converses amb Oriol Junqueras, de Bernat Ferrer, Viena Edicions, 2011, és que desembarca a les platges de les llibreries sense estar immers al bell mig de cap tempestuosa contesa electoral. Una agraïda característica que, a banda d’individualitzar-lo —en plena campanya, tractar de pair conjuntament els discursos, les consignes electorals i les entusiàstiques biografies dels candidats provoca més d’una greu indigestió—, el converteix en un llibre oportú, però gens oportunista. Una diferència cabdal, que en duplica, almenys, l’atractiu.

Les pausades converses entre el futur secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i el periodista Bernat Ferrer, sostingudes des del desembre de l’any passat i el març d’enguany, ens permeten conèixer de primera mà el pensament polític de Junqueras. Tot i que en alguna ocasió haguera estat aconsellable que Ferrer s’hagués mostrat més incisiu, burxant més quan convenia, encara que fos a risc d’incomodar el batlle de Sant Vicenç dels Horts, la imatge ideològica de Junqueras acaba essent prou fidel.

Tant és així que, en certa manera, podríem considerar que aquestes Converses no són tan sols una interessant carta de presentació de l’eurodiputat català, sinó que, pel seu caràcter d’immersió exhaustiva i pregona en el pensament de Junqueras, constitueixen una mena de contracte marc entre ell i el lector — entre ell i el possible elector.

Més que no pas conversar amb el periodista, el polític s’adreça al lector, es presenta, hi conversa, exposa els eixos de la seva filosofia política i hi estableix un pacte: «Jo sóc aquest i aquí tens les meves propostes, si les acceptes i em fas confiança, em comprometo a esforçar-me per dur-les a terme i no decebre’t. No sóc un polític més!»

En aquest sentit, el llibre es podria haver titulat, perfectament, El meu compromís amb Catalunya. Per fortuna, s’ha escollir un títol més modest, menys ambiciós, més d’acord amb la imatge del personatge, poc amic de l’enlluernament, que prefereix les distàncies curtes, el tracte de tu a tu. Un personatge que reivindica, per damunt de tot, l’honestedat —no per casualitat, el terme més repetit al llarg de tota l’obra— i la coherència, política, però, sobretot, personal.

Honestedat i coherència que considera que cal que siguin del tot compatibles amb una visió flexible de la realitat política, amb l’adaptació a les necessitats del país, a fi d’assolir la fita que es pretén, sense dogmatismes irreflexius i inamovibles, sense fanatismes integristes que aboquin al desastre, que ens distanciïn de la voluntat de viure “per salvar-vos els mots, /per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí /d’accés al ple domini de la terra”.

El polític heterodox que és Junqueras, segurament mercès a provenir del sector privat, de l’extramón polític, es converteix en el gran antidogmàtic, en aquell que té clar que l’assoliment del seu objectiu únicament serà possible si som capaços de partir d’uns principis mínims insubornables i irrenunciables —“la llibertat personal, la llibertat nacional, la justícia social…”, (pàg. 99)— i de mostrar-nos generosament flexibles en tota la resta, allargant la mà a tots aquells que, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin, es proposin una idèntica finalitat.

L’experiència unitària frustrada que li correspongué viure a la FNEC li serveix de constant record de la insalvable rèmora que comporten els personalismes, el fet de situar els interessos de partit per davant dels del país, el jo — en alguns casos, el Jo— per damunt del nosaltres: “Va representar el millor i el pitjor de l’independentisme català. Fou una experiència interessant com a laboratori (…) per saber que li passa a l’independentisme quan tots estan a mata-degolla entre ells”, (pàg. 26).

Unitat que en certa manera, ha tractat de recuperar amb dos dels seus companys eurodiputats, Ramon Tremosa, de CiU, i Raül Romeva, d’IC, amb els quals manté una permanent relació, tan empàtica i cordial que no han dubtat en escriure, cadascun d’ells un pròleg per a aquesta obra. Ambdós, amb els matisos que corresponen, coincideixen a destacar l’honradesa i l’honestedat de Jonqueras i el seu antidogmatisme.

Antidogmatisme del qual, paradoxalment, cap de tots dos no aconsegueix alliberar-se per complet, atès que Tremosa afirma que “Catalunya necessita una esquerra catalana no dogmàtica ni sectària” —sense incloure ni el centre ni la dreta en aquesta necessitat—, mentre que Romeva aprofita el seu escrit per a fer proselitisme euro comunista.

Deixant això de banda creiem que, al costat dels seus evidents encerts, Converses amb Oriol Junqueras presenta una mancança destacada: haver desaprofitat les trobades i la proximitat amb l’eurodiputat per donar-nos a conèixer no tan sols el Junqueras polític —punt en el qual ha reeixit satisfactòriament— sinó també l’Oriol persona.

En acabar la lectura del llibre, no podem evitar una certa sensació de decepció, per no haver pogut descobrir un xic més la persona —el ciutadà— que hi ha darrera del personatge públic, per conèixer l’home que s’oculta darrera del polític Oriol Junqueras. Parafrasejant el títol de Pilar Rahola, per no haver pogut anar més enllà de la màscara pública del pretendent al tron republicà. Sobrepassant, com ho feia La màscara del Rei Artur, la imatge pública; per deixar enrere la substància i endinsar-nos en l’essència del personatge.

No ens referim, per descomptat, a la via privada —que no interessa ni ha d’interessar a ningú més que a ell i als seus— sinó a l’Oriol home. A descobrir el seu tarannà personal, aquells gustos, aficions i preferències, que ens haurien permès sentir-lo més pròxim, menys personatge públic i més persona. Saber que, més enllà de la seva ideologia i els seus pensaments, diàfanament reflectits en aquesta obra, hi ha una persona que viu i respira, que pateix però també gaudeix, com tots els altres.

Mancança puntual que en cap cas no lleva el mèrit global de Converses amb Oriol Junqueras, un llibre recomanable per a totes aquelles persones que creguin que Catalunya és molt més que no pas la simple suma de quatre províncies espanyoles agrupades al “Nordeste peninsular”. Aconsellable per a seduir tant els sobiranistes convencionals, que ho són per creença i sentiment de pertinença, com aquells nous independentistes, no identitaris, de caire pragmàtic —el nombre dels quals creix dia a dia— que, fins i tot sentint-se espanyols, decideixin optar per una Catalunya independent com a garantia d’un futur millor per a ells i els seus fills.

Una opció en la qual, reflexiona Junqueras, la credibilitat esdevindrà fonamental:

«(…) La nostra llibertat dependrà en bona mesura de la credibilitat d’aquells que prenen la iniciativa. Perquè que l’objectiu val la pena, ja som molts els que ho tenim clar. Per tant, la clau serà la credibilitat que et donaran les persones que encapçalaran el projecte, perquè si tenen credibilitat moral, intel·lectual, política, social…, alguns que encara dubten s’afegiran a la causa a ulls clucs. De la mateixa manera, si els que encapçalen el projecte tenen una escassa credibilitat, pot ser que molts dubitatius optin pel “No”. No és només qüestió d’una “bonança” de l’objectiu, sinó de capacitat i credibilitat dels líders.»

Converses amb Oriol Junqueras, Bernat Ferrer, pàg. 199 i 200

dissabte, 17 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Xavier Pla

jul 1st, 2011
by .
No comments yet

Sembla que, per fi, s’està acabant la interminable i feixuguíssima travessia del desert que havien de patir les obres d’assaig literari a casa nostra: afortunadament, van assolint progressivament el lloc que a dreta llei els correspondria dins de l’heteròclit apartat de la “no-ficció”. Fet que ens acosta, si més no en el terreny cultural, a allò que podríem anomenar un país normal —que encara ho seria més si els nostres colonitzadors (i alguns colonitzats) ens permetessin expressar-nos en un referèndum pervers (organitzat per algú que fos ex-militant de MDT, “una banda terrorista”)…

Fins no fa pas gaire —si deixem de banda les universitàries, que fan una tasca insubstituïble— eren escasses les editorials que publicaven aquest tipus d’obres, i ho feien amb un caràcter militant, per salvar-nos el mots: Abadia de Montserrat, Eumo editorial, Quaderns Crema, La Magrana i alguna altra. Els darrers anys han aparegut d’altres coratjosos editors que, amb major o menor modèstia, s’han llançat a l’arriscada aventura de publicar-ne: Acontravent, Angle Editorial, L’Albí Edicions, Perifèric Edicions…

Amb l’agradable sorpresa que alguna de les seves apostes ha obtingut una més que merescuda bona acollida, mantenint el tipus i les seves privilegiades posicions a les —tan inevitables com maleïdes (i perilloses des del punt de vista cultural)— llistes de llibres més venuts. És possible —o plausible, per expressar-ho en els seus termes— pensar que aquesta fet es pugui deure al fet d’haver-se imposat, inexorablement, aquell vell adagi de Josep Pla que assegurava (El quadern Gris, 9 de juny de 1919. O.C. 1, p. 648) que “Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans”?

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Xavier PlaPrecisament ha estat l’interès renascut que sentim per la recuperació dels assaigs literaris els que ens ha dut a recobrar-ne un que contribuí a canviar decisivament la visió que es tenia fins aquell moment de l’obra del genial escriptor empordanès: Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Xavier Pla, Quaderns Crema, 1997. Un encertadíssim i complet estudi que exposà per primera vegada —si més no, fora de l’àmbit pròpiament acadèmic— la idea que l’autor de Palafrugell fou, per damunt de qualsevulla altra consideració, un creador literari. Un creador literari de primera, sinó primeríssima, categoria.

El curador de la també imprescindible Cartes a Pere ens presenta en aquest assaig —que és una adaptació (“notablement alleugerida en la part teòrica”, ens adverteix en la presentació o “Justificació”) de la tesi doctoral que presentà a la Universitat de la Sorbona— un Pla que té consciència, des de ben jove, de quins són el seu destí i la seva voluntat incansable: deixar una obra. Una obra no tan periodística, en la seva concepció estrictament informativa o documental, sinó literària. Una obra de creació, amb una forta i inconfusible empremta personal.

Així com la majoria dels autors acostumen a llaurar les seves novel·les amb tot un seguit de llavors autobiogràfiques, més o menys disseminades, més o menys dissimulades, Josep Pla actua exactament a la inversa: converteix la seva autobiografia en una novel·la. O el que és el mateix, novel·litza la seva pròpia vida. Una vida que passa pel sedàs de l’escriptura, de la gran escriptura. Fins a tal punt que, en realitat, la seva Obra Completa acabà per esdevenir el més monumental retrat literari que redactà mai, el seu més acurat, exquisit i definitiu Homenot: la precisa i minuciosa descripció del personatge que decidí crear-se. D’aquella màscara que amb el pas dels anys es convertí en més real que no pas l’home que la duia.

Una descripció que l’aparella, ensems, amb dos escriptors en principi tan oposats i inequiparables com foren Georges Simenon i Marcel Proust, que havia llegit amb tanta fruïció —i profit— en la seva jovenesa. Amb el primer, no tan sols per la seva indeturable i cabalosa literatura, per la seva incontenible grafomania, per la seva quasi inabastable producció, sinó també per aquell do literari innat que el facultava a definir el caràcter i l’espai vital dels seus personatge amb quatre línies.

Amb l’autor de La Recherche, per la seva increïble capacitat creativa, que li permeté bastir un món literari complet, total, autònom i autosuficient, fonamentat i justificat tan sols en ell mateix. Aquest món literari de ficció, de base autobiogràfica, descrit fins els seus més nimis detalls, que acaba esdevenint més real que la vida mateixa. Aquest món que tant ens dol abandonar quan ens cal cloure algun dels seus volums.

Precisament és aquesta afinitat amb Proust el que ens fa apuntar la tesi que la influència del autor francès devia ésser fonamental per a que el català donés llum a aquest inoblidable personatge novel·lesc que esdevingué ell mateix. O, més exactament, aquell jo que hauria volgut ésser, que volia fer creure que era o, potser (car les creacions literàries sòlides acostumen a prendre vida més enllà o per damunt de la voluntat dels seus autors) que no li va restar altre remei que acabar essent o representant.

Aquell Josep Pla literari o ficcional —per usar el terme que amb tanta escaiença empra l’autor de l’assaig—,que l’empordanès creà i recreà constantment en la seva escriptura, alliberant-lo (i alliberant-se) mitjançant la força de l’art dels límits engavanyadors de la tirania de l’autobiografia clàssica. En aquest sentit, algunes de les seves Cartes a Pere (núm. 65, p. 89; 79, p. 109) no podrien ésser més significatives. Amb una sinceritat sorprenent —motivada probablement pel fet que, en el temps en que foren escrites les lletres privades al seu germà, no preveiés que podrien mai ésser publicades— hi expressa de manera diàfana les diferències que hi ha entre ell mateix i el personatge que, volens, nolens, està dibuixant a través dels seus articles i llibres.

Una creació que el situa ben al costat d’una altra gran figura de la seva terra, d’un altre artista nascut al bressol d’aquell Palau del Vent que exalçà Joan Maragall: Salvador Dalí. Un dels millors dibuixants de la història, que albirà molt abans que no pas el seu compatriota, i d’una manera força més diàfana, que si pretenia convertir-se en un artista de primera categoria, si volia triomfar i ésser conegut —i reconegut— en la jungla salvatge i implacable del món de les arts, no podia confiar tan sols en la seva incontestable genialitat, sinó que li calia crear-se un personatge a la seva mida. Un personatge excèntric i egòlatra, provocador i extremat, visionari, que es convertís en el més eficaç publicista i marxant de la seva obra.

És en aquest sentit que el posat pagès, l’eterna boina de l’escriptor i les contínues i cada vegada més hiperbòliques performances del pintor esdevenen homòlogues: carnestoltesques creacions destinades a vendre’s i a vendre el seu producte. I alhora —i entenem que aquesta és una de les raons pregones que expliquen la necessitat que tingueren de crear-los— destinades a poder ocultar darrera les màscares dels seus respectius personatges i sota disfresses estrafolàries la seva congènita i insuperable timidesa.

Segurament sobta que gosem parlar de timidesa quan ens referim a Pla —i, encara amb major raó, a Dalí, cèlebre per les seves aparicions públiques forçadament escandaloses—, que va viure constantment sota els focus de l’atenció pública, però entenem que fou precisament aquest el motiu que els dugué a crear una estratagema de distracció que els permetés mantenir en un espai d’ombra la seva vida privada. Què en coneixem, realment, de la vida íntima —de la vida íntima real, no la pas representada— de Josep Pla o de Salvador Dalí, tot i el munt ingent d’obres que s’han escrit sobre ells? En realitat, si deixem de banda les anècdotes, ben poc.

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària palesa que, per més que ell s’esforcés a fer creure el contrari, amb la seva immensa Obra Completa l’autor palafrugellenc no ens oferí tant una autobiografia, sinó una —més que planificada i estudiada— hagiografia de la seva pròpia vida. O, més exactament, d’aquella vida literària que pretenia o preferia deixar com a imatge i llegat seu: del seu jo literari, del seu heterònim Josep Pla escriptor.

Deixant de banda aquest tipus de consideracions, enllestirem remarcant un altre dels grans encerts del llibre: el de convidar —i incentivar— a llegir (o rellegir) algunes de les grans obres de Josep Pla: El Quadern gris, Notes disperses, Notes per a Sílvia, Girona: un llibre de records, Contraban…

Com a tast temptador, transcrivim una de les tan ajustades anàlisis sobre l’escriptura de Josep Pla que ens forneix l’assaig:

«Aquest plaer retrobat per Josep Pla és el mateix que senten nombrosos escriptors per organitzar el món. És per això que el plaer estètic que pot sentir un lector d’un text de Josep Pla és diferent al que pot aportar la lectura, per exemple, d’una novel·la. No es tracta tant del plaer del qui busca el desenvolupament o la sorpresa d’una intriga, sinó el plaer que sol·licita el record dels mots i de les sensacions. Ja no és el plaer del lector que desitja avançar en la lectura. És el del lector que prefereix aturar-se en un fragment, penetrar lentament en el text, consultar-lo i reflexionar-hi.»

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Xavier Pla, pàg. 295

divendres, 1 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Comparteix



La foscor visible, William Styron

mar 6th, 2011
by .
No comments yet

Un dels trets que caracteritza —si més no, pot caracteritzar— els grans, grans, grans, artistes és el de la seva multidisciplinarietat: la seva capacitat de destacar en més d’un àmbit artístic o cultural. Els exemples dels renaixentistes Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarroti no poden ésser més evidents: la seva incontenible força creativa no admetia ésser limitada a una sola de les arts i produïa els seus fruits en diverses disciplines.

Per desgràcia, en general aquesta pluralitat artística en comptes d’ésser lloada, ha estat menystinguda i considerada com a accessòria de l’art principal, com un divertimento sense valor propi. Només aquesta concepció justifica el desconeixement de l’obra escultòrica de Picasso o de la poesia de l’autor dels frescos de la Capella Sixtina, tot i la seva indubtable qualitat:

“Dal lascivo amor il cor s’infiamma,

che il perduto senno ancor ragiona

del cammin trovato nulla vanta.“

Pel que a la literatura es refereix, la vàlua artística d’un bon nombre d’escriptors en d’altres camps ha costat grans esforços que sigui coneguda, i encara més reconeguda. Així, l’obra pictòrica de Narcís Comadira cada vegada és més considerada. Com ho és, però a la inversa, la poètica d’Albert Ràfols-Casamada. Per no esmentar les esplèndides dots arquitectòniques de Joan Margarit.

Segurament aquesta capacitat plural dels grans artistes es deu, precisament, al fet que posseeixen una visió global no tan sols de la cultura, sinó de la vida. Per als magnes creadors el món és un tot, un tot complet i indivisible, impossible de compartimentar. I la grandesa de l’art consisteix en la seva capacitat de mostrar les diverses —i complementàries— facetes d’aquest tot.

Aquesta realitat explica que alguns dels més elevats genis de la literatura ens hagin deixat mostres indelebles de la seva capacitat d’anàlisi en d’altres camps. Tan sols cal recordar la vigència permanent de les tesis sobre l’ensenyament dels infants que Lev Tolstoi portà a la pràctica a la seva escola de Iàsnaia Poliana —recollits, de manera parcial, a Qui ha d’ensenyar a qui (Eumo editorial / Diputació de Barcelona, 1990).

La foscor invisible, Crònica d'una follia, William-Styron

Una de les novetats d’enguany ens ha obsequiat amb una mostra més de l’aportació que un autor consagrat pot fer a una disciplina no pròpiament literària. La foscor visible, Crònica d’una follia (Darknes Visible, A Memoir Of Madness), de William Styron, Editorial Límits, 2011, ens presenta una excepcional recapitulació sobre els paorosos perills que suposa caure en pou infernal i sense fons de la depressió.

En una breu i esplèndida obra, que navega sàviament entre les aigües de l’assaig i de les memòries —beneficiant-se de la rigorosa anàlisi del primer i l’interès i la flexibilitat de les segones, i, el que és més meritori (i, sobretot, agraït pel lector) evitant el risc de caure en la feixuguesa o la trivialització que aquest híbrid literari podria haver comportat en unes mans menys dotades— Styron ens ofereix un manual imprescindible per a afrontar amb èxit la davallada indeturable vers l’infern que suposa aquesta tan greu, indesitjable i encara vergonyant malaltia.

Plantejada amb una espontaneïtat i naturalitat admirables, a pit descobert i amb el cor a la mà, i gosant acarar amb coratge el descrèdit i desprestigi personal i professional que li podria suposar el reconeixement públic de la depressió, l’autor de The Confessions of Nat Turner ens presenta algunes de les claus que poden permetre als afectats alliberar-se d’aquesta tan cruel, engavanyadora i sovint anihiladora malaltia. D’aquesta devastadora epidèmia mental que ha abocat a llevar-se la vida a tants i tants grans artistes.

La primera —i del tot fonamental, imprescindible— clau és el reconeixement d’estar-ne afectat. I, sobretot, ésser capaç de passar de la fase inicial del reconeixement —ja prou conflictiva i arriscada— a la de l’acceptació. A acceptar la depressió com el que és: una greu i severíssima malaltia. I no pas, com s’ha defensat durant tant de temps —en gran part pel caràcter denigrador que ha dut aparellat—, com un simple estat d’ànim. I menys encara, com un pur estat d’ànim lleu i passatger. Quan, si en algun extrem estan d’acord tots els entesos en depressió, és que en cap cas es tracta d’un estat ni lleu ni transitori…

Des de la primera línia —“A París (…) per primera vegada vaig ser plenament conscient que la lluita que lliurava contra el desordre de la meva ment (…) podia tenir un desenllaç fatal.”— Styron ens embolcalla amb la seva prosa subtil, suau i delicada per convidar-nos a acompanyar-lo en el seu viatge a les masmorres infernals de la depressió. I ho fa amb una extrema elegància, capbussant-se amb una sinceritat absoluta en uns records que no poden ésser-li més dolorosos. Narrant-los amb una claredat i una clarividència envejables, com si el protagonista no hagués estat ell, sinó algun dels seus personatges.

El tan ben escollit títol del seu particular descens als inferns prové precisament de la descripció de l’Infern que fa John Milton al vers 63 de Paradise Lost (Paradís Perdut):

“No light; but rather darkness visible”

Aquesta acurada descripció del seu viacrucis existencial —que evita acabar a la creu per ben poc, en un instant suprem de lucidesa, propiciat pel suport incondicional de Rose, la seva dona— ens retrotrau immediatament al descens de Dante Alighieri als regnes de Llucifer, com més va més llòbrec i paorós. Però que també ens fa pensar en Heart of Darkness (En el cor de les Tenebres), de Joseph Conrad, pel que implica de davallada no tan física sinó espiritual, de lluita amb els dimonis propis, d’immersió en la més pregona foscor interior. Pel que té de descoberta d’aquella part obscura que tots duem a dins, de l’aspecte més obscur i inconfessable de la nostra individualitat.

En certa manera, el pelegrinatge de Styron pel món desconegut i desesperant de la depressió, de la depressió greu, inhabilitadora, que impedeix comportar-se amb normalitat, que va enfosquint-nos i pertorbant-nos progressivament la nostra personalitat, el duu a conèixer amb pèls i senyals el Mr. Hyde que s’arrauleix, atrabiliari, en algun dels més recòndits racons del nostre ésser. I no tant sols a conèixer-lo sinó, el que és més greu i preocupant, a conviure-hi. En un inici, ocasionalment; més endavant, sovint; per fi, de manera permanent i enfollidora.

El gran mèrit de l’escriptor no fou que no tan sols aconseguí alliberar-se d’aquesta situació catastròfica i exasperant —resistint la temptació al suïcidi que no van ésser capaços de superar tants d’altres artistes: Virginia Woolf, Cesare Pavese, Sylvia Plath, Jack London, Yukio Mishima, Vladímir Maiakovski…— sinó que ens ha llegat una obra que ben segur que pot servir de model i d’ajuda a tots aquells que passin per un tràngol tan sever i insofrible com el de la depressió.

És per això que La foscor visible, Crònica d’una follia és una obra no tan sols recomanable per a qualsevol biblioteca, pel seu alt valor literari sinó també —i potser sobretot— per tots el personal de l’àmbit sanitari (metges, psiquiatres, psicòlegs…) que tractin amb persones afectades per una depressió aguda. Entenem que, a banda del tractament i la medicació que creguin adient administrar-los, farien bé en receptar-los la lectura d’aquest tan esplèndida, captivadora i il·lustradora obra. Tenir-lo una bona temporada com a llibre de capçalera ben segur que resultarà força beneficiós per a tots aquells que hagin caigut a la xarxa apegalosa de la depressió.

Guiats per aquesta voluntat terapèutica, en transcrivim un fragment:

«Aleshores ja havia tornat a la meva casa de Conecticut. Era octubre, i un dels trets inoblidables d’aquella fase del meu desequilibri fou la manera com el meu propi mas, la meva estimada llar durant trenta anys, en el moment del dia en que regularment el meu esperit s’enfonsava en el seu punt més baix, prenia per a  mi un caràcter sinistre gairebé palpable. La llum evanescent del capvespre —semblant a la famosa “llum esbiaixada” d’Emily Dickinson, que li parlava de mort, de freda extinció— no tenia res de la familiar bellesa autumnal, sinó que m’entrampava en les seves tenebres sufocants. Em feia creus de com aquell lloc amical, curulls de records, com per exemple (també en paraules de la poetessa) “nois i noies”, “rialles, habilitats i sospirs / i vestits i rínxols”, podia semblar-me tan hostil i amenaçador d’una manera gairebé perceptible.»

Una casa a Florència, traducció de Joan Fontcuberta Gel, pàg. 60-61

diumenge, 6 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Écrits de guerre 1939-1944, Antoine de Saint-Exupéry

gen 7th, 2011
by .
No comments yet

Els llibres pòstums —o publicats pòstumament, per dir-ho amb major exactitud, car no existirien si no haguessin nascut abans morir el seu autor— acostumen a ésser, com a mínim, discutibles. A no ésser, és clar, que els seus autors els deixessin a punt de publicació. Tanmateix, en general han d’ésser altres els que decideixin si l’obra ha de fer-se arribar o no al públic. En un nombre no pas excepcional de casos, fins i tot en contra de la voluntat declarada del creador.

En algunes ocasions, venturosament: mai no podrem agrair prou a Max Brod la seva infidelitat, que va evitar que la major part de l’obra del seu amic Franz Kafka fos llençada al foc, tal i com l’autor txec li encarregà específicament en una de les seves darreres cartes. En la majoria, per desgràcia: tant que fóra impossible proposar-se de fer una llista mínimament exhaustiva de les obres de grans autors absolutament prescindibles que s’han publicat tan sols per motius crematístics. A casa nostra, la reedició dels primers escrits de Mercè Rodoreda és, en aquest sentit, paradigmàtic.

A Écrits de guerre 1939-1944, d’Antoine de Saint-Exupéry, Editions Gallimard, 1994, la situació és diferent. Una gran part dels escrits que conté ja s’havien redactat amb la intenció de fer-se públics, fos a la premsa escrita o per ràdio. Fins i tot els documents que no van veure la llum en el seu moment no fou pas per voluntat del seu autor, sinó per no haver-ho considerat adient el mitjà on havien de reproduir-se.

Aquests poc coneguts Écrits ens permeten aprofundir en l’obra, el pensament i la vida dels darrers anys de l’aviador-poeta. D’un autor francès fonamental i polièdric, algunes de les extraordinàries obres del qual —Lettre a un otage o Terre des homes, per esmentar-ne tan sols dues— han caigut a la penombra de la desmemòria, enlluernades per l’èxit aclaparador a nivell mundial de Le petit prince.

Una obra majúscula, de primera categoria, massa sovint menystinguda i infravalorada pel fet d’haver estat encasellada com a infantil. Oblidant, en primer lloc, que les grans obres esdevenen clàssics — clàssics immarcisibles— precisament perquè no tan sols se situen més enllà del temps, sinó també per damunt de les categories i les etiquetes. I, en segon, que els llibres infantils de vàlua no s’adrecen només als infants, sinó també als nens i nenes que tots duem dins.

Els articles, cartes i apunts recollits en aquest volum ens presenten la faceta més humana i personal de Saint-Exupéry. Un Saint-Ex —que és com l’anomenaven aquells que el coneixien— que viu immers en les contradiccions i paradoxes que comporten i imposen els temps de guerra, i de crisi en general. La lectura dels seus escrits ens dibuixen la figura d’un pacifista declarat i convençut que pilota avions de reconeixement militar; que no dubta en jugar-se la vida pel seu país però alhora es nega a donar suport a un De Gaulle amb ànsies messiàniques i deixos totalitaris; que és amic dels seus amics però més amic de la veritat, encara.

En presenta, doncs, la lluita diària d’un home que cerca mantenir el seny, la coherència i, sobretot, la seva irrenunciable humanitat enmig de l’huracà de barbàrie i irracionalitat que amenaçava de destruir-ho tot al seu pas. Aquella embravida i enfollida tempesta dels anys quaranta del segle passat que acabà per negar i anihilar sota la seva torrencial envestida els fonaments i els principis d’una civilització amb quatre mil anys d’història. Una civilització malalta i corcada —la del crepuscle dels ídols nietzschià— de formes buides i fossilitzades. Que calia de destruir d’arrel per poder començar de bell nou, mitjançant una completa transvaloració de tots els valors.

Llegir Écrits de guerre 1939-1944 suposa acompanyar Saint-Exupéry en el seu agosarat i arriscat deambular pel fil de l’abisme d’aquells temps obscurs. D’acompanyar-lo en ell seu vagareig de somnàmbul misantrop, incomprès i criticat per tots, amb els peus tocant al terra però amb l’esguard sempre fixat cel amunt, molt més enllà de les estrelles. Amb el cor i la consciència tranquil·la del cristianisme primigeni. Del que s’ha mantingut, davant tots —i contra tots, quan ha calgut— al costat dels més necessitats, dels indefensos i desprotegits, eternament ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.

D’aquell que sap que mantenir-se fidel als seus principis suposa esdevenir no tan sols un incomprès sinó —també i per damunt de tot— un solitari, un eremita, condemnat a viure per sempre més empresonat a l’illa closa del seu propi jo, en l’ostracisme escollit de la dignitat i la pròpia consciència. Del que renuncia a semblar per a ésser, del que està convençut que el diàleg sincer amb un mateix és més important que no pas el fal·laç soliloqui dels que parlen i parlen sense dir res ni voler escoltar. Que viure en coherència implica iniciar un romiatge permanent en solitud.

El que ja no és tan clar —si més no, des del nostre modest punt de vista— és per compartir amb ell aquest homèric periple de coneixença, de reconeixença i d’autoconeixença, sigui necessària una publicació tan exhaustiva de tots els documents escrits per Saint-Exupéry en aquell temps. Alguns d’ells són imprescindibles —així per exemple, la Lettre non envoyée, destinée au Général X, (pàg. 276-383)— però d’altres no tan sols no ho són tant, sinó que el seu interès és purament circumstancial. Això, és clar quan el seu contingut no és feixugament reiteratiu…

Per aquest motiu, si a alguna editorial se li acut la bona pensada de traduir i publicar en català els Écrits de guerre 1939-1944 —amb el benentès que el seu responsable seguirà fent-se més savi que ric— potser es podria plantejar fer una selecció prèvia del material que s’hi inclous. De seguir aquest criteri, el resultat seria, creiem, una obra altament recomanable.

Ens referim, per descomptat, a alguna d’aquestes petites editorials que darrerament han tingut el benaurat encert —i la coratjosa gosadia— de publicar algunes meravelles literàries que les grans no han sabut, o no han volgut, publicar. Entre d’altres (i demanen d’entrada disculpes per les possibles, inevitables —i nogensmenys del tot imperdonables— omissions): El Xal, Un amor d’en Swan, La nit de Nadal, Bola de greix L’illa, Una història avorrida, La zona, Un bàrbar al jardí, Quatre germanes, El cinquè en joc, Dersú Uzalà, Tres dones fortes…

Acabem amb una mostra de la humanitat insubornable de Saint-Exupéry:

«Moi je hais cette époque, où l’homme devient sous un “totalitarisme universel “, bétail doux, poli et tranquille. On nous fait prendre ça pour un progrès moral ! Ce que je hais dans le marxisme, c’est le totalitarisme à quoi il conduit. L’homme y est défini comme producteur et consommateur. Le problème essentiel est celui de distribution. Ainsi dans les fermes modèles. Ce que je hais dans le nazisme, c’est le totalitarisme à quoi il prétend par son essence même. On fait défiler les ouvriers de la Ruhr devant un Van Gogh, un Cézanne et un chromo. Ils votent naturellement pour le chromo. Voilà la vérité du peuple ! On boucle solidement dans un camp de concentration les candidats Cézanne, les candidats Van Gogh, tous les grands non-conformistes, et l’on alimente en chromos un bétail soumis. Mais où vont les États-Unis, et où allions-nous nous aussi. À cette époque de fonctionnariat universel ? L’homme robot, l’homme termite, l’homme oscillant d’un travail à la chaîne, système Bedaux, à la belote. L’homme châtré de tout son pouvoir créateur et qui ne sait même plus, du fond de son village, créer une danse ni une chanson. L’homme que l’on alimente en Culture de confection, en culture standard, comme l’on alimente les bœufs en foin. C’est ça l’homme d’aujourd’hui.»

Écrits de guerre 1939-1944, Antoine de Saint-Exupéry, Editions Gallimard, pàg. 281-282

divendres, 7 de gener del mmxi

© Cesc Serrahima 2o11

[download#89#image]

Comparteix



La tentation de Saint Antoine, Gustave Flaubert

oct 31st, 2010
by .
No comments yet

Des dels inicis de la literatura s’ha discutit sobre el que s’entén pel concepte de novel·la. El gènere és tan imprecís, tan ampli, tan proteic, que ha obert els braços generosament a un gran nombre d’obres literàries no ja distintes entre elles, sinó fins i tot oposades. Segurament ha estat el gènere més controvertit de tots. Només el seu germà —o cosí germà— petit, el conte, pot fer-li la competència en aquest sentit: a partir de quina llargada podem considerar que una narració deixa d’ésser-ho per esdevenir una novel·la?

Pretendre, a hores d’ara, tractat de definir quina mena de llibres podem considerar dins d’aquesta categoria tan flexible no fóra més que una temeritat. Deixem que siguin els acadèmics els que provin de descobrir una catalogació més o menys clara, amb ànsies d’ésser definitiva. És preferible acceptar les definicions que fan els mateixos autors de les seves obres. Al cap i a la fi, són ells qui les coneixen millor.

La tentation de Saint Antoine, Gustave FlaubertCom ho féu en el seu moment Gustave Flaubert, entenent que La tentation de Saint Antoine (Folio Clàssique, 2006) havia d’ésser considerada com una novel·la —allò que els francesos en diuen roman. Aquesta obra fou, sens dubte, una de les seves més grans obsessions. En publicà una primera versió l’any 1849; una segona parcialment revisada el 1856; i un revisió total el 1874. Tant és així que bé podríem dir que fou l’obra de tota la seva vida. Amb ella tingué es proposà oferir un quadre exhaustiu dels fonaments i principis de les diverses religions.

Hi planteja la lluita entre Sant Antoni i el Diable, la santedat i la maldat. I, per extensió entre el bé i el mal. Una proposta agosarada, només a l’abast d’alguna eminència de caràcter quimèric o divina que no pas terrenal. Una tasca diàfanament més enllà de les capacitats humanes que, segons el meu modest punt de vista, el genial escriptor de Rouen no reeixí a superar. Per més que hi dedicà una gran part de la seva vida, demostrà quedar ben lluny de les seves possibilitats. No tant —encara que també— com a literat sinó, sobretot, com a persona, com a entitat individual que no pot acumular ella sola la immensitat de coneixements que serien necessaris per dur a bon terme aquesta prova hercúlia.

Pretendre presentar en un llibre un resum de les diverses religions, de les tan distintes manera que tenien els pobles del seu temps de relacionar-se amb la divinitat o amb la transcendència era una temptativa forçosament condemnada al fracàs. Més encara quan el que es pretenia era vestir-lo amb abillaments literaris. Uns abillaments que obligaven a l’ús de la metàfora, de l’analogia, de la conversió de les pulsions i passions religioses en personatges o visions que se li apareixen a Sant Antoni. Sovint tan disfressats que esdevenen del tot irreconeixibles.

Fins a un tal extrem que la lectura de La tentation de Saint Antoine esdevé pràcticament incomprensible —i, en conseqüència, il·legible— sense una feixuga i prolixa proliferació de notes. Unes notes i explicacions continuades que, pel seu caràcter excessiu i embafador, acaben llastant el llibre i suposant, finalment, un cop mortal contra l’encís d’aquesta —en realitat, de qualsevol— obra literària.

Amb tot, per aquells que frueixin amb la filosofia i el pensament, transcric un intercanvi de reflexions entre Antoine i Hilarion:

«HILARION

(…) Cette vie à l’écart des autres est mauvaise.

ANTOINE

Au contraire! L’homme, étant esprit, doit se retirer des choses mortelles. Toute action le dégrade. Je voudrais ne pas tenir à la terre,–même par la plante de mes pieds!

HILARION

Hypocrite qui s’enfonce dans la solitude pour se livrer mieux au débordement de ses convoitises! Tu te prives de viandes, de vin, d’étuves, d’esclaves et d’honneurs; mais comme tu laisses ton imagination t’offrir des banquets, des parfums, des femmes nues et des des foules applaudissantes! Ta chasteté n’est qu’une corruption plus subtile, et ce mépris du monde l’impuissance de ta haine contre lui!

C’est là ce qui rend tes pareils si lugubres, ou peut-être parce qu’ils doutent. La possession de la vérité donne la joie. Est-ce que Jésus était triste? Il allait entouré d’amis, se reposait à l’ombre de l’olivier, entrait chez le publicain, multipliait les coupes, pardonnant à la pécheresse, guérissant toutes les douleurs. Toi, tu n’as de pitié que pour ta misère. C’est comme un remords qui t’agite et une démence farouche, jusqu’à repousser la caresse d’un chien ou le sourire d’un enfant.

ANTOINE

éclate en sanglots.

Assez! assez! tu remues trop mon coeur!

HILARION

Secoue la vermine de tes haillons! Relève-toi de ton ordure! Ton Dieu n’est pas un Moloch qui demande de la chair en sacrifice!»

diumenge, 31 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Comparteix

El Teló, de Milan Kundera

jun 19th, 2010
by .
1 comment

Fa tants i tants anys que s’especula sobre la mort de la novel·la que quasi resulta fatigant referir-s’hi… En realitat, no seria pas cap exageració afirmar que l’existència de profetes literaris que vaticinen la seva fi és tan antiga com la idea mateixa de novel·la. Entre d’altre raons, per una de fonamental: per l’absència d’un concepte unívoc que permeti definir-la i caracteritzar-la amb precisió. Mentre d’altres gèneres literaris són més delimitables i encasellables —amb els petits matisos que convingui, dubtarem ben poc en definir que és una poesia o una obra de teatre— la novel·la es resisteix a ésser catalogada.

Com quasi totes les coses importants, començant per la vida mateixa, es resisteix a deixar-se cloure dins de la xarxa d’una definició concreta. Per més que alguns teòrics hi hagin esmerçat els seus millors esforços, es nega a sotmetre’s a cap mena de limitació. Un novel·la és, per essència, un gènere obert, ampli, generós, múltiple, proteic… Sense fronteres fixes ni estrictes. No admet cotilles ni enfarfecs. Com a les aigües de la mar, li cal sempre aire i espai per respirar, per desenvolupar-se. Potser la novel·la només accepta definir-se de la mateixa manera que es crea: en absoluta llibertat!

És en aquEl Teló, de Milan Kunderaest sentit que no poden ésser més encertades algunes de les afirmacions que realitza Milan Kundera al seu assaig El Teló (Le rideau), Tusquets Editores, 2005. Defugint els criteris i els raonaments habituals, l’autor txec ens presenta set lúcides reflexions sobre el que ell anomena l’art de la novel·la. Un art que es caracteritza més pel que no és que no pas pel què és: no és una obra en vers, no és una peça teatral, no és una anàlisi històrica, no és una pura enumeració de fets i esdeveniments, no és una rondalla…

Tant és així que considera que dos dels autors que s’accepta comunament com a fundadors d’aquest gènere desconegut que s’acabarà anomenant novel·la —Rabalais i Cervantes— no es van plantejar mai que estiguessin creant cap nou gènere literari específic, ni tan sols donant la forma definitiva a de ja existent. Tant un com l’altre no pretenien més que ironitzar sobre realitats literàries que coneixen prou bé: les grans epopeies i els llibres de cavalleries, respectivament.

A banda d’oferir-nos una més que interessant anàlisi sobre l’evanescent, voluble i inaprehensible concepte de novel·la, l’assaig de l’autor de La insuportable lleugeresa de l’ésser ens ofereix l’oportunitat, a través dels set capítols de la seva obra, de descobrir amb precisió quin és el seu cànon particular d’escriptors ineludibles. Als dos esmentats suara, caldria afegir-hi sense dubte Fielding, Sterne, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Proust, Flaubert i Gombrowicz, entre d’altres.

Una llista no pas exhaustiva que inclou, en realitat, tots aquells autors que han deixat la seva petja indeleble —i, sobretot, indefugible— en la història sempre viva i en evolució permanent de l’art de la novel·la. Més encara, tots aquells que han estat capaços de deixar-hi quelcom més que la seva petja incomparable: que en escriure les seves obres hi han deixat part de la seva existència i d’ells mateixos, de la seva personalitat. Tots aquells autors —de fets, els únic que mereixen aquesta definició— que han escrit amb la tinta dels seus cors, del seu esperit, del més pregon i característic d’allò que eren.

Perquè, cal remarcar-ho expressament, és possible que Kundera tampoc no sigui capaç de cometre la gosadia absurda i irresponsable de definir que és o pot ésser una novel·la, però ben segur que no hesitaria gens en què no és ni mai podrà ésser una novel·la: totes aquelles obres de caire narratiu on els seus autors no hi han deixat la pell! La pell i una part important d’ells mateixos!

Tot i no atrevir-se a definir-la de manera categòrica la novel·la, si és capaç d’oferir-ne alguna acotació (la transcripció és llarga però confesso que no em sento pas capaç d’extractar-la):

«(…) La novel·la no és pas per a mi un “gènere literari”, una branca entre les branques d’un sol arbre. No comprendrem res de la novel·la si posem en discussió que tingui la seva pròpia Musa, si no hi veiem un art sui generis, un art autònom. Té la seva pròpia gènesi (situada en un moment que només li pertany a ell); té la seva pròpia història ritmada per períodes que li són propis (el pas tan important del vers a la prosa en l’evolució de la literatura dramàtica no té cap equivalent en l’evolució de la novel·la; les històries d’aquestes dues arts no són pas sincròniques); té la seva pròpia moral (Hermann Broch ho ha dit: l’única moral de la novel·la és el coneixement); té la seva relació específica amb el “jo” de l’autor (per poder sentir la veu secreta, a penes audible, de “l’ànima de les coses”, el novel·lista, contràriament al músic, ha de saber fer callar els crits d ela seva pròpia ànima); té el seu temps de creació (l’escriptura d’una novel·la ocupa tota una època en la vida de l’autor, i l’autor, al final de la tasca, no és el mateix que al principi); s’obre al món més enllà de la seva llengua nacional (d’ençà que en la poesia Europa va afegir la rima al ritme, ja no es pot trasplantar la bellesa d’un vers en una altra llengua; en canvi és possible fer la traducció fidel d’una obra en prosa; en el món de les novel·les no hi ha fronteres d’estats; gairebé tots els grans novel·listes que es declaren fills de Rabelais l’han llegit en traducció).»

dissabte, 19 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Negro sobre negro, de Leonardo Sciascia

abr 21st, 2010
by .
No comments yet

Segurament un dels grans debats que segueixen pendents —tant al nostre país com a la major part del món occidental— és el de determinar quin és (o hauria d’ésser) el rol de l’intel·lectual. O, si es vol, del pensador o de l’analític. De fet, potser la pregunta correcta no seria tant quin és el seu rol o funció, sinó, sobretot, quina és la seva responsabilitat. O, si preferim dur-ho a l’extrem, quin és el sentit de l’intel·lectual avui en dia? Més encara: en té cap?

Com una paradoxa més d’aquest món ambigu i contradictori en el que vivim, a mesura que l’anomenada Societat de la Informació s’ha anat consolidant, s’ha reduït paral·lelament la pluralitat, la diversitat de pensaments i la divergència. Com major és la —teòrica— llibertat, menor és l’espai que li resta a la diferència i al contrast. Internet, el somni àcrata finalment realitzat de la informació sense fronteres ni censures i a l’abast de tothom, ha esdevingut la major eina d’uniformització mai coneguda. El major oceà de llibertat mai imaginat ha contribuït com cap altre, sorprenentment, a la instauració i generalització del pensament únic orwellià.

La dissensió, l’expressió de la dissonància, el qüestionament del que ens envolta, ha desaparegut quasi per complet. L’aquiescència i l’acriticisme —quan no la submissió més vergonyant— han esdevingut, de manera impensada, la plaga més funesta i perillosa del segle XXI! Aquells que haurien d’instruir-nos i d’obrir-nos els ulls de l’esperit i de la ment, només tenen accés a la opinió pública majoritària si accepten deixar-se amansir i domesticar, rebaixar els seus instints analítics.

Un exemple clar el tenim, per desgràcia, a la nostra televisió: on els canvis de governs han comportat no tan sols la substitució del referent nacional per un d’hispanocèntric, sinó esborrar de la petita pantalla uns tertulians —el més similar als intel·lectuals que tenim avui en dia— i canviar-los per altres. Opinió? Guiatge? No! Transmissió del missatge. Cloroformització i adotzenament de la ciutadania.

Les excepcions, és clar, existeixen, però es poden comptar amb els dits: Salvador Cardús, Víctor Alexandre, Vicent Partal, Josep M Terricabras, Xavier Roig, Enric Vila… Com més inquisidors, incòmodes i insidiosos, més relegats en editorials més modestes.

Davant d’una aital situació, res pot convenir-nos més que plantejar-nos de recobrar obres antigues d’intel·lectuals que no van consentir mai en blegar-se a les conveniències ni van mossegar-se la llengua quan consideraven que calia dir-hi la seva. És el cas, sens dubte, de Negro sobre negro (Nero su nero), de Leonardo Sciascia, Global Rhythm Press, 2007. Malauradament, no traduïda al nostre idioma.

Un coratjós llibre que causà un més que considerable sotrac en l’endormiscada i panxacontenta societat italiana de l’any 1979, quan en publicà per primera vegada. Una societat que, segons l’encertat i feridor diagnòstic de l’autor sicilià, havia substituït la veritat per l’aparença; la realitat per una ficció afalagadora i narcotitzant. Una república de filisteus on regnaven la hipocresia i el servilisme. Una societat caduca i decadent, naufragant en una autosatisfacció degradant, on ningú no diu el que pensa ni tampoc pensa el que diu.

Una societat en descomposició, on no restava altre remei que seguir el pensament oficial “que ara toca” si no volies veure condemnat al silenci o a l’ostracisme, si no volies que el temporal de l’oblit se t’endugués riu avall. Una societat vençuda que feia aigües per totes bandes, que s’ofegava en els fruits bords de la seva pròpia mediocritat, on tan sols els rosegadors més adaptables se salvaven —o es pensaven que ho feien! Una societat pregonament malalta, que no admetia ja vacunes…

Una societat, en síntesi, que recorda més que no convindria una altra que coneixem de ben a prop…!

No hi ha dubte que alguns dels assumptes que tractava han perdut gran part del vigor que li conferia l’actualitat. Alguns d’ells fins i tot han quedat descarnats o despullats de la seva força i de la seva virior. Del tot deshidratades —o desfibrades, si se’m permet el manlleu de Josep Pla. Potser hauria estat un encert aprofitar la traducció per a esporgar-les o reduir-les. Potser sí que el vestit li va un xic balder a l’esquelet que el vent de la història ha anat esquilant, però el que en resta, la seva ànima reflexiva i crítica, desvetlladora, segueix posseint una força indiscutible. I el que és més greu, continua estant de plena vigència…

Ja que a l’inici ens referíem a qüestions pendents, potser convindria que ens plantegéssim, tots plegats, si no és trist que ens calgui recórrer a recobrar un magnífic text de Leonardo Sciascia per prendre consciència de fins a quin extrem de desinterès i d’abúlia —fins i tot gosaria dir d’apàtica abúlia— hem arribat…!

Qui podria pensar, llegint les línies que transcric, que van ésser escrites fa trenta anys?

«Diria que jamás ha habido una época como la actual, en que vale más lo que se dice que lo que se hace. Un retrógrado se declara a favor de la vanguardia, y ya es un vanguardista; un reaccionario se declara a favor de la revolución, y ya es un revolucionario; un sinvergüenza se declara a favor de la honradez, y ya es honrado.»

dimecres, 21 d’abril del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699

[download#216#image]

Comparteix


L’agitació de l’escriptura, Josep Ballester

mar 28th, 2010
by .
No comments yet

Aquella disciplina artística que, amb major o menor precisió, anomenem literatura està sotmesa sovint a les mateixes oscil·lacions d’incertesa que la vida. El que llegim o deixem de llegir depèn, més sovint que no pensem, del més pur i impensat atzar: del llibre que hem vist en una llibreria i ens ha cridat l’atenció, del que ens han deixat, d’una crítica que ens hi ha fet interessar, d’ésser en el lloc precís en el moment precís…

Sempre i quan, és clar, tinguem clar —prenent com a base el vell adagi que assegura que “No hi ha més certesa que saber que no hi ha certeses”— defugim la submissió a les llistes d’imprescindibles i dels cànons. Que siguem capaços de fer-nos responsables dels nostres criteris i decisions i,per tant dels nostres encerts i errades. Que tinguem clar que els cànons que estableixen d’altres només serveixen per a ells i que tan sols devem fidelitat als nostres gustos i preferències. Que la vida és elecció. I que l’elecció és llibertat. Llibertat de sortir-se dels camins trillats i de navegar per les vies d’aigua menys fresades.

L’agitació de l’escriptura, Josep BallesterNo és massa provable que L’agitació de l’escriptura, de Josep Ballester (Perifèric Edicions, 2009) esdevingui un dels grans èxits de la temporada ni aparegui en la llista dels llibres més llegits, ni que el seu autor pateixi una tendinitis de tant signar exemplars el dia de Sant Jordi… Més quan en aquesta ocasió no ens ofereix ni un recull poètic ni una novel·la, sinó un assaig sobre el polifacètic Joan Fuster. Un tipus de literatura de circulació desgraciadament restringida, que, llevat de comptades excepcions, no acostuma a anar més enllà de l’àmbit acadèmic o literari.

Una situació galdosa, que en general evidencia el nivell cultural del país. Més encara quan es tracta d’obres com aquesta, que ens ofereix una més que interessant i aprofundida anàlisi sobre “la vida i l’obra” de l’autor de Sueca. Amb l’avantatge, davant d’altres obres d’aquest tipus, de centrar-se més en la persona que no pas en l’obra. Una obra de primera magnitud que, afortunadament, ha estat estudiada amb prou atenció pels més diversos autors. Tot i que, per circumstàncies polítiques i institucionals sobradament conegudes, no amb el caràcter exhaustiu que mereixeria a casa seva el que sens dubte va ésser un — per no dir el— intel·lectual més destacat del País Valencià del segle passat.

Ballester ens demostra, al llarg de l’obra, que resulta impossible escindir l’obra i la vida de l’autor de Nosaltres els valencians. Que, com en la majoria dels creadors que mereixen ésser definits com a tals, una i altra són inseparables: que l’una no es pot entendre sense l’altra. Perquè, de fet, l’una no hauria existit sense l’altra. Que l’itinerari biogràfic o literari de Fuster va inextricablement lligat amb el vital. Més quan, sovint, la seva obra sorgia o s’havia incubat al bressol del seu dietari o diari personal.

Seguint l’itinerari vital i bibliogràfic que ens proposa l’assaig, anem prenent consciència de la importància cabdal que la persona —i la personalitat insubornable— de Joan Fuster té en la seva creació literària. De la mateixa manera que Gustave Flaubert va declarar que “Emma Bovary, c’est moi”, bé podríem afirmar que l’obra del creador de Sueca és Joan Fuster. O potser a la inversa: Joan Fuster és la seva obra.

Amb tot, deixant aquestes consideracions al marge, el més rellevant és que l’assaig de Ballester aconsegueix el que hauria d’ésser l’objectiu primordial d’aquest tipus d’obres: mostrar-nos l’home i la seva vida per tal d’interessar-nos per la seva obra. Un objectiu assolit amb escreix. En realitat, un sol motiu t’incita a enllestir tan aviat com sigui possible L’agitació de l’escriptura: l’anhel irresistible de cloure’l i submergir-te de nou en l’obra de Fuster!

Per si hi ha algun dubte sobre l’actualitat de l’autor valencià, transcric un paràgraf que bé es podria haver escrit la setmana passada:

«La seua és una militància cívica, en cap moment de partit, irreverent i radical. Una lluita permanent contra l’homogeneïtzació que intenten aplicar-nos per decret des de tot aneu. A vegades, amb màscares i fal·làcies, d’altres, directament sense cap maquillatge ni embut. Contra els ideologismes i les propostes Irracionals negadores de la llibertat I la diversitat. “A tot estirar”-diu Fuster-, “sóc «nacionalista» en la mesura que m’obliguen a ser-ho (…) Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda i corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.”»

diumenge, 28 de març del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

 

 

← Entrades anteriors

Features Stats Integration Plugin developed by YD