Se’ns ha dit en tantes ocasions i des d’àmbits tan diversos que la cultura europea és filla de la judeocristiana que ens hem acabat creient que tan sols en ella hi tenim el nostre bressol. A força de repetir-nos-ho una i altra vegada, sembla que haguem oblidat que la nostra societat i la nostra cultura tenen els seus orígens i el seus fonaments darrers en la societat i cultura grecoromana. Una cultura grecoromana que, a la seva vegada, te les seves arrels en les civilitzacions minoica i micènica.
Cultures que han deixat una indubtable empremta en la nostra manera d’ésser i de comportar-nos. Cultures poderoses que la judeocristiana ha tractat d’eliminar i de substituir. O, quan no ha estat possible, de diluir, domesticar o d’adaptar a les seves necessitats de dominació i de control, de submissió. De manteniment d’una cultura basada en l’expiació d’un pecat que mai no hem comés. Una cultura del dolor i del sacrifici, que ens obliga a renunciar als plaers i als delits de la vida. En realitat, a la mateixa vida, prometent-nos una altra de millor, més enllà de la mort…
Si la idea, torturada i alienadora, del pecat ha condicionat l’existència i la societat occidental dels darrers 2.000 anys, encara ha causat uns efectes més pregons, nefastos i perjudicials en la relació que hem mantingut amb els nostres cossos i, sobretot, amb la nostra sexualitat. L’església cristiana, que hauria d’ésser la de l’amor i el perdó il·limitats, des de temps immemorials ha considerat que tan sols un dels deu manaments és del tot intolerable i imperdonable: el setè! Quant de dolor i patiments ens hauríem estalviat si l’escollit —com fóra lògic— hagués estat el sisè: “No mataràs”…
Per tractar de trencar amb aquesta visió limitadora i castradora dels instints que ens ha imposat el cristianisme, res millor que llegir Amor y sexualidad en la antigua Roma, d’Alfonso Cuatrecasas (Grupo Difusion, 2009). Aquest doctor en llengües clàssiques i excepcional traductor ens permet, mitjançant la lectura d’aquest assaig, el miracle de fruir d’un retorn edènic. Potser no pas aquell paradís iniciàtic integral on Eva i Adam gaudien del goig suprem de descobrir el món i de descobrir-se ells mateixos, però si aquell on els cossos eren purs i les relacions sexuals no eren proscrites ni comportaven cap mena d’estigma irracional ni pecaminós.
Un paradís edènic, cal remarcar-ho, del qual en restava malauradament exclosa la meitat de la població romana, ja que les esposes en casar-se deixaven d’ésser possessions del seu pare per a passar a ésser-ho… dels seus respectius marits!
Segurament, si el cristianisme no s’hagués preocupat d’ocultar el marcat component eròtic de Cerverí de Girona, del Cançoner de Sant Joan de les Abadesses o del de Ripoll, no seria necessari que ningú ens recordés que la sexualitat tan sols ha estat considerada proscrita i ominosa en un espai delimitat del planeta i durant un període històric determinat —malauradament massa llarg. En el món romà —i no diguem ja en el grec…— la malaltissa comunió entre moralitat i sexualitat encara no havia contaminat ni el plaer físic ni la satisfacció dels instints humans. La sexualitat conservava la naturalitat (o l’espontaneïtat, si preferim dir-ho així), que mai no hauria d’haver perdut.
Tal i com ens explica l’autor en la introducció, mentre en la nostra societat les necessitats sexuals se segueixen satisfent majoritàriament en el marc d’una “parella estable o en el matrimoni”, a Roma els homes disposaven d’una “llibertat quasi il·limitada en la seva forma de satisfer-se sexualment, ja fos amb una dona o amb un noi jove”. Tan sols li estaven vedades les “relacions adúlteres amb les dones romanes”. Amb aquesta excepció, podia “disposar de les concubines que desitgés (…) o mantenir les relacions que volgués amb joves i bells esclaus, atents a satisfer qualssevol desig del seu amo”.
Si hi afegim que aquest assaig ens permet gaudir d’algunes de les narracions més atractives i interessants de la literatura romana (ja que inclou dos dels contes més cèlebres d’Apuleu i un de Petroni), ben poc més li podem demanar… Més quan, ens permet conèixer la societat i la vida dels nostres avantpassats i, al mateix temps, ens convida —amb el seu tast llaminer d’algunes pàgines escollides— a descobrir les virtuts de les lletres llatines. Unes lletres dissortadament massa negligides que ben cert que poden presentar algunes llacunes o mancances, però no pas les de l’ensopiment. No cal més que endinsar-se en L’ase d’or o en El Satiricó, les dues obres principals dels autors esmentats, per adonar-se’n.
Pel que a Cuatrecasas es refereix, només ens resta confiar que no trigui gaire en oferir-nos un volum similar sobre l’altra gran desconeguda: la literatura grega. Car, sens dubte, aconsegueix amb aquesta l’objectiu que es proposava:
«Pretendemos que sean los mismos autores latinos con sus propias palabras los que acerquen al lector a esa inclinación, a esa realidad tan vigorosa y connatural del espíritu humano y le hagan ver que los hombres y mujeres romanos, esos seres que vemos tan distantes y alejados de nosotros, experimentaban, gozaban y sufrían con las mismas pasiones con las que gozamos y sufrimos nosotros. Que este mundo romano, del que somos, queramos o no, directos descendientes, no se diferenciaba en nada del nuestro en lo que a erotismo se refiere, a no ser porque lo practicaban con mucho mayor desenfado, permisividad y desinhibición.»
diumenge, 4 d’abril del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#19#image]
