Alfonso Guerra

Un espanyol sense complexos

by .

Una vegada confirmada l’hecatombe política de Rodríguez Zapatero la vella guàrdia del PSOE ha cregut oportú fer evident la seva elegància natural i la seva elevadíssima categoria moral fent llenya de l’arbre caigut, carregant sense compassió contra aquell que cometé la imperdonable gosadia d’oposar-se a l’ortodòxia inerrable dels barons socialistes i allunyar-los del poder.

Per si això no fos prou, han optat també per treure’s la careta de tolerància i pluralisme que els havia obligat a dissimular durant tant de temps, permetent que aflori aquell espanyol unitari i unitarista que han dut sempre a dins. Han dit, en veu alta i clara, allò que els indígenes colonitzats del nordeste peninsular sabem des de fa tant de temps, allò que el no suficientment castellanitzat José Borrell visqué en pròpia carn: els catalans i catalanes som ciutadans de tercera que no podrem mai optar a dirigir l’estat espanyol.

L’incombustible i incorregible Alfonso Guerra ha posat de manifest el seu progressisme en afirmar que “sempre hi ha d’haver un canvi de generacions” però “que hi hagi canvi no vol dir que se li doni un plus al canvi per al canvi; és a dir que això de jovenets al poder i les dones primer no és una bona tècnica”. Per a afegir, tot seguit que Carme Chacón “és una persona competent (…) que té un element complicat; que en els últims anys el PSC s’ha cansat de repetir —tot i que a ella no li ho sentit mai— que són un altre partit. Si són un altre partit, realment, tenen complicat a dirigir un altre partit.”

Per la seva banda, José Bono, després de recolzar el seu company andalús en aquest darrer punt, ha estat encara més explícit, en establir que és imprescindible que la persona que vulgui liderar el PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, capaç de cridar “Viva España” sense vergonya.

En condicions normals, podríem demanar-nos si és possible que existeixi algun espanyol “sense complexos” de cap mena —ja siguin d’Èdip, d’Electra o, sobretot, de superioritat—, però coneixent els caràcters ultranacionals d’ambdós personatges, el millor que podrien fer és proposar com a futur secretari general dels socialistes espanyols una persona del tot alliberada dels grans pecats capitals. Una persona que no sigui ni jove, ni dona ni —que el gran Karl Marx ens en guard!— catalana!

El candidat perfecte? Gregorio Peces-Barba, un espanyol “sense complexos” a l’hora de recordar amb ardiment, dia sí, dia també, els enyorats bombardeigs de Barcelona!

dimecres, 30 de novembre del mmxi

Publicat a Tribuna.Cat, l’1 de desembre del 2011

Comparteix

Donem gràcies a l’Estat(ut)II

ago 8th, 2010

by .

No comments yet

A l’article signat conjuntament per l’injubilable Felipe González i la pretendent Carme Chacón que comentàvem l’altre dia —on tots dos començaven presentant Catalunya com un dels “subjectes polítics” no estatals amb “major autogovern” d’Europa— aquest parell d’insignes pròcers seguien il·luminant-nos amb la seva messiànica visió sobre els efectes que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol havia causat a l’Estatut que consideràvem tan maltractat.

Dic “consideràvem” perquè, provincians, incultes i àgrafs com som els catalans —els no hem tingut, per suposat, el privilegi d’emigrar a l’inequiparable Madrid, la Gran Metròpoli Universal i Far d’Alexandria de la cultura i la ciència moderna!— abans del seu article crèiem, erròniament, que hi havíem perdut bous i esquelles. Pensàvem, il·lusos de nosaltres, que ens l’havien torpedinat, primer, amb la generosa retallada de l’incombustible Alfonso Guerra (tocat…); i abatut després amb càrregues de profunditat d’efectes endarrerits, amb les rebaixes avançades al juny de l’il·lustre i tan comprensiu Alt Tribunal espanyol (i enfonsat!).

Una visió que no podia ésser més curta de mida ni esbiaixada, treta de mare i exagerada tan sols per l’interès que tenim quatre “sobiranistes” mal comptats de magnificar “qualsevol fricció com a ofenses a Catalunya” i d’expressar injustificadament un “plany independentista (…) que exagera i amplifica els greuges i, quan no existeixen, els inventa”.

En el cas de la sentència, negats en general com som els catalans i catalanes per a l’anàlisi serena i ajustada a la “realitat”, i sense que els dos eminents i infal·libles estadistes espanyols ens ho indiquin clarament, no acabem d’entendre si el que hem fet és exagerar una “fricció” o bé “inventar-nos-la”…

En el primer supòsit, el més favorable a nosaltres, ja que ens reconeix un deix, per més residual que sigui, d’intel·ligència, hauríem convertit una “fricció” de no res en un “greuge”. O el que és el mateix, amb la nostra mala fe sobiranista habitual, hauríem convertit en un greuge un “desacord” o “una topada lleugera” (que és com defineix el diccionari el terme fricció) entre la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya i l’insigne i comprensiu tribunal espanyol. Hauríem convertit un fet insignificant —retallar els engranatges essencials d’un Estatut aprovat pel 90 % dels membres del Parlament— en un gran greuge. Hauríem convertit l’anècdota en categoria!

En el segon supòsit, que ens és —per dir-ho de manera elegant— menys favorable, ja que equipara la nostra capacitat cerebral d’anàlisi amb la de les amebes o altres organismes unicel·lulars, ens hauríem limitat a “inventar” una “fricció” o “topada lleugera” entre els desitjos majoritaris dels catalans i catalanes i la més alta justícia espanyola.

La qual cosa significaria, en la menys greu de les interpretacions que permeten les seves paraules, que ens havíem “inventat” una “fricció” o “topada lleugera” que mai no va existir. I, en la més greu, que hauríem estat tan simples i ximples com per creure’ns la mentida que ens havien dit els nostres representants polítics, que (si fem cas de nou de la definició que recull el diccionari) ens havien “presentat com a veritable o real una cosa que no ho era”: que el Congrés i Tribunal Constitucional espanyols ens havien retallat l’Estatut!

O potser els polítics catalans encara van gosar anar més lluny i van atrevir-se a “inventar-se” la mateixa existència d’un Estatut que mai no ha estat ni “veritable ni real”?

diumenge, 8 d’agost del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#84#image]

Comparteix

Donem gràcies a l’Estat(ut)!

ago 1st, 2010

by .

No comments yet

A hores d’ara fóra del tot absurd negar que la visió clarivident i universalista de dos espanyols val, almenys, per la de centenars de milers de catalans. Per començar, per tots aquells que van assistir a la multitudinària manifestació del 10 de juliol (traïda pels nostres representants polítics abans que el gall cantés tres vegades, com és habitual…). I seguint per tots aquells que no hi van anar però se senten estafats per l’estricta i esterilitzadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.

D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.

“Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!

“Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»

Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!

Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”!

diumenge, 1 d’agost del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#86#image]

Comparteix

Alicia Sánchez Camacho i la coherència del PP

mai 7th, 2010

by .

No comments yet

El Partido Popular ha tingut des de fa una bona pila d’anys una mala fama immerescuda al nostre país. Una mala fama a la qual ha contribuït d’una manera decisiva la premsa catalana, que ha estat molt més exigent i crítica amb aquesta formació nacionalista espanyola que no pas amb la seva cosina germana liberal, el PSOE. Mentre a la primera no se li perdona ni la més mínima relliscada, a la segona se l’acostuma a tractar amb molta més condescendència i comprensió. Ho demostrà a bastament la desastrosa gestió de l’arribada de l’Ave a Barcelona: els incomptables nyaps del PP eren rebuts amb cassolades; els continuats del PSOE, amb una insospitada i incomprensible indulgència.

Aquesta desigualtat de tracte i de reacció no deixa d’ésser sorprenent. Més quan al PP ningú no li pot negar la seva coherència: és un partit espanyol, unitarista i unificador i no se n’amaga. Només cal recordar els viatges de Manuel Fraga —junt amb Samaranch, un dels més preclars paradigmes dels “demòcrates de tota la vida”— a Euskadi aixoplugat gallardament sota un paraigua amb la bandera espanyola. Acompanyat, tot cal dir-ho, d’un bon grapat de cepats guardaespatlles…

Una coherència política que ha palesat de nou amb l’Estatut. Mentre el PSOE se situava de nou en la indefinició més absoluta i ens oferia de bell nou la representació de la coneguda obra “Ni si, ni no, sinó tot el contrari” —em disfresso de PSC i aprovo l’estatut; hi envio el podador oficial, Alfonso Guerra, per a aigualir-lo; li dono el cop definitiu mitjançant el Defensor del Pueblo—, el Partido Popular va declarar-s’hi en contra des del primer dia. I, consegüentment, presentà un recurs d’inconstitucionalitat per acabar d’esquarterar-lo. Com el PSOE, doncs, però a cara descoberta.

La mateixa coherència que cal destacar en l’encara coent cas del díptic contrari a la immigració de Xavier Garcia Albiol. Ho va deixar ben clar la sotssecretària d’organització del PP, Ana Mato, en afirmar que el seu partit “no té res a veure” amb els fullets que repartia el seu dirigent de Badalona. Un aclariment del tot innecessari, per altra banda: què podia fer pensar que hi estigués relacionat? Potser que el repartia Garcia Albiol? Que la fotografia que s’hi presentava era del seu regidor? Què duia les sigles del PP?

Com que no hi tenen “res a veure” Maria Dolores del Cospedal, la secretària general de la formació, tampoc no va creure imprescindible aclarir quines eren les “mesures internes” que tenien previst prendre per l’actuació del seu representant polític a l’ajuntament. Segurament aplicaran l’infal·lible sistema que acostumen a dur a terme els partits intel·ligents: obrir un expedient informatiu… i esperar a que no se’n recordi ningú per a cloure’l discretament!

Això sí, es va afanyar a aclarir que la intenció del president del PP a Badalona en repartir el pamflet “no era tenir un comportament xenòfob”! És clar que no, qui s’ho podria pensar, això? Només cal veure’l per adonar-se que era un document conciliador, integrador, partidari de la multiculturalitat, que predicava les virtuts del mestissatge.

Com tampoc no tenien cap tint ni voluntat racista ni discriminatòria les seves declaracions posteriors a Catalunya ràdio: “Els individus romanesos gitanos que estan instal·lats a la meva ciutat, en la immensa majoria, han vingut a delinquir”… No pot ésser més evident que Xavier Garcia Albiol no és gens xenòfob ni té cap especial animadversió —per dir-ho elegantment— contra els estrangers, ni menys encara contra la població romanesa! Quina culpa en té, el pobre, si resideix en una població condemnada a conviure amb una ètnia que en comptes de dur els seus nens “al col·legi els fan anar als caixers a robar a les senyores”…

Si Esteban Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, va creure necessari demanar disculpes per les “extremadament desafortunades” declaracions que havia fet el seu regidor de Badalona, què en pensarà, d’aquestes darreres, tan aclaridores de la seva manera de pensar i de l’estima i la consideració que li mereix la població romanesa?

El més sensat i coherent, en un partit tan com honest i seriós com el Popular, seria que algun dels seus dirigents exigís a la presidenta del partit a Catalunya que obrís un expedient disciplinari a Garcia Albiol… Tanmateix, em temo que ningú no gosarà pas fer-ho, ja que —en estricte compliment de la coherència que caracteritza al seu partit —primer caldria que se l’obrís a ella mateixa… per haver-lo acompanyat en la seva passejada per Badalona, tot ajudant-lo a repartir els famosos díptics de la discòrdia!

Sentir declaracions García Albiol

divendres, 7 de maig del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#174#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 8 de maig del 2o1o

La culpa és del PP…

gen 10th, 2010

by .

No comments yet

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Ja la tenim aquí, la RENFE!

gen 3rd, 2010

by .

No comments yet

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

www.racodelaparaula.com

[download#150#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener

La Lofca: l’Estatut a la ratera

nov 8th, 2009

by .

No comments yet

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Ja la tenim aquí…!

mai 18th, 2009

by .

No comments yet

Després d’anys i anys de reclamacions – i d’alguna rogativa a Montserrat – finalment s’ha aconseguit allò que sempre havia semblat impossible: el traspàs a la Generalitat de la Renfe! Cal celebrar-ho i agrair amb l’entusiasme i la veneració que mereix la tasca del Govern Tripartit, que ha pressionat, amb la fermesa acostumada, al Govern amic del PSOE per a que compleixi el que estableix l’Estatut… pel que a transports es refereix.

Complint allò que estableix l’article 169 – en la versió esporgada que va deixar l’amic Alfonso Guerra després de passar-hi el seu ribot harmonitzador, és clar – des de l’1 de gener del proper any la Generalitat passarà a ésser la responsable de “la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les activitats” de Rodalies. Ho van anunciar José Montilla i el ministre de Fomento, José Blanco, en acabar una breu reunió a Barcelona.

Segons la nota de premsa corresponent, Montilla s’ha felicitat (sic) per “l’extraordinària importància” de l’acord assolit sobre el traspàs de competències del servei ferroviari. De nou demostra la seva llegendària modèstia: en comptes de felicitar la totalitat dels catalans i catalanes que es beneficiaran d’aquest traspàs, es felicita ell mateix per la feina feta. És clar que sí, ben fet! No va prometre “Fets i no pas paraules”? A més a més, si ha d’esperar que l’oposició o, el que encara és més impensable, els seus socis de govern li facin arribar les seves congratulacions…

La declaració institucional adverteix que per a acabar de definir i concretar els aspectes específics i tècnics del procés caldrà crear una comissió mixta entre el Ministeri, Renfe i la Generalitat, degut a que es tracta d’un “tema molt complex (…) ja que estem parlant de garantir la prestació d’un servei que és imprescindible per a més de 115 milions de viatgers l’any”.

Cal agrair sincerament que, després de sis anys al capdavant del govern, els càrrecs del PSC hagin estat capaços de mirar un xic més enllà dels seus despatxos… Imaginem que després de crear una comissió de savis, generosament retribuïda, han acabat descobrint allò que ja sabia tothom: per a la majoria de la població, per al teixit empresarial del país i per a la societat catalana en general, la millora del servei de Rodalies suposava una prioritat molt més peremptòria que no pas l’AVE.

Tot i que al llarg dels darrers anys la direcció de la Renfe – amb la inestimable col·laboració de l’eminent Magdalena Álvarez – hagi volgut beneficiar la ciutadania catalana amb una mena de mescla entre l’esport de risc i el parc temàtic de l’avaria, segurament els desagraïts viatgers haurien preferit no ésser tan privilegiats. En tindrien prou amb que, senzillament, funcionessin de tard en tard les línies de rodalies… I, si no fos massa demanar, amb que les famoses catenàries no esdevinguessin diàriament una delegació de Juegos y apuestas del estado!

Una vegada assolit aquest incontestable èxit, només cal que el Govern acabi de polir i negociar un detall insignificant de no res: l’acord suplementari que estableixi els recursos econòmics que el sempre generós estat espanyol destinarà a fer possible que la Generalitat es faci càrrec d’aquest traspàs… Acord que José Blanco ha promès definir en “uns sis mesos…”. Tant si aquest mig any es computa segons els elàstics terminis del rigorosíssim i complidor Ministerio de Fomento, com basant-se en la paraula de l’executiu de Rodríguez Zapatero, no podem més que compartir la modesta auto-felicitació que s’ha atorgat a ell mateix José Montilla…!

A inicis del proper any, junt amb un finançament puntual, just i suficient per a les seves necessitats quotidianes, Catalunya haurà d’assumir el cost íntegre d’un immillorable servei de Rodalies sense rebre cap mena de contraprestació econòmica… Com n’ha estat, de generós i comprensiu, el govern amic dels socialistes espanyols, en sacrificar-se traspassant a la Generalitat la gestió – i, sobretot, les asfixiants despeses – d’un servei endarrerit, deficitari, insuficient i ineficaç!

Per a acabar-ho de reblar, no podria el PSC aprofitar la benvolença del PSOE i demanar el traspàs de la Família Real? Suposaria un immens honor per al nostre país assumir la totalitat de les despeses de la família del successor de l’inoblidable Felip V, d’aquell ex príncep que, havent rebut l’aval i l’apadrinament de Franco, alguns desconsiderats i desagraïts bascos i catalans s’entossudeixen incomprensiblement en xiular…

dilluns, 18 de maig del 2oo9

www.racodelaparaula.com