I, tot pensant, ens adonem que, massa sovint, en les conteses polítiques la retòrica i la demagògia es donen la mà, avançant vers l’horitzó de les vaguetats i del no-res, i allunyant-se a passes agegantades de la realitat. La teva intervenció al debat sobre l’orientació política general del Govern fou brillant. Era d’esperar, en època de crisi, d’ajustar-se els cinturons, de decisions difícils, impopulars i compromeses, el paper de l’oposició —quan hom no dubta en renunciar als mínims imprescindibles de dignitat, responsabilitat, mesura i sentit de país— esdevé tan simple com enlluernador: no cal més que dir allò que el Govern fa malament.

Com no podia ésser d’altra manera, les teves paraules situaren Artur Mas contra les cordes: “Dubto que els camins erràtics, ambigus i vacil·lants triats fins ara siguin els més adequats, no sé si arriscar la cohesió social és el bon camí, no crec que tensar la corda dels més febles i provocar la irritació creixent de les classes mitjanes en porti enlloc, tinc per segur que s’ha trencat algun fil de la cohesió social i nacional.”

Efectivament, posares el dit a la nafra, en referir-te a que el Govern es dedicava a “cargolar els sectors més fràgils i protegir els més forts”, a imposar una “llarga llista de les retallades radicals, indiscriminades, aleatòries, universals”, a dur a terme “un programa inexorable de desmantellament dels sectors públics”. El posares i hi burxares amb fermesa, obrint més i més la sagnant ferida, fins aconseguir assolir del teu objectiu: deixares knockout el Govern! Els danys col·laterals —la innecessària i injustificada alarma social que generaren les teves paraules— ben poc importaven si esgarrapaves un grapat de vots, oi?

Com tampoc importava que, a banda d’una severíssima i indiscriminada crítica al Govern, no aportessis més que una inconcreta recepta de solució: “Hi ha una altra manera de sortir de la crisi, més justa, més igualitària, més equitativa, assegurant la cohesió, no tibant la corda, exigint esforços, ajustos i sacrificis a tothom, en proporció a les seves rendes”, “Hi ha un altre camí i es poden trobar altres solucions”.

Amic Nadal, tots, però absolutament tots, àdhuc els ciutadans amb capacitats mentals ínfimes als quals semblaves adreçar-te, sabem que hi ha —o, si més no, hauria d’haver— “altres camins i solucions” per a sortir de la crisi… El problema és que la nostra proverbial estultícia ens impedeix saber quins són! I per això confiàvem, ingènuament, en la teva sobrenatural clarividència i perspicàcia per a que ens els indiquessis. Que per a mostres d’enginy verbal ja tenim prou buits i insubstancials monòlegs a la televisió!

Quina garantia i confiança més magnífica comporta poder tenir la seguretat de comptar amb polítics que saben posar-se al nivell d’honestedat, rigor i capacitat quan les necessitats dels temps difícils així ho exigeixen…

 divendres, 30 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.cat, el 3 d’octubre del 2011

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9

Ens ha fet la impressió de que Catalunya s’havia convertit en una mena de no mans land , on qualsevol mena de barbaritat era possible… On l’anarquia i el laisser faire havien esdevingut llei de vida… Que la llei de la selva tornava a estar vigent… Que, tot d’una, s’havia legalitzat la kale borroka sindical, convertint-se en el conducte oficial per a la resolució de conflictes…

Que havien posat el país cap per avall, sotmetent-lo a un setge intolerable… Que se’ns havia impedit l’accés al subministrament dels productes i serveix bàsics i elementals… Que les benzineres s’havien quedat sense combustible… Que les lleixes de les tendes i supermercats havien quedat desertes… Que s’havia generat una alarma social general perillosa davant la inseguretat que es palpava arreu… Davant la por a no poder-se desplaçar amb llibertat ni alimentar-se com convindria…

En síntesi, ens havia semblat que durant uns dies havíem compartit la celebració festiva d’una nova Setmana Tràgica… Amb el vandalisme, el caos i el desgovern convertint-se en protagonistes de la realitat nostra de cada dia …

Ens ho havia semblat… Ben cert que ens ho havia semblat… Parléssim amb qui parléssim escoltéssim les ràdios o televisions que escoltéssim, llegíssim els diaris que llegíssim, la impressió generalitzada era una sola: caos, temor i desgovern… Aquesta i només aquesta…

Sort en tenim, tanmateix, de que el nostre sempre competent govern ens ha ofert la versió oficial de la realitat que hem viscut…

Les encertades i escaients paraules d’ahir de l’amic Montilla han provocat exactament l’efecte que es pretenia: transmetre a la població un missatge de tranquil·litat absoluta i contundent. I, sobretot, oferir una confiança i seguretat total en la gestió davant de futures situacions similars…

Transcric, literalment, la seva al·locució:

<<Hem pogut comprovar la capacitat, no…?, de les nostres institucions… d’actuar de manera diligent i ràpida de remuntar aquesta situació i de… generar … confiança, no…? I en aquest sentit, pues ah… (sic), crec que cal felicitar… els Departaments de la Generalitat que ham (sic) format part de les de la (sic) comissió de seguiment d’aquest conflicte, no…?>>

O sigui: per més que pogués semblar el contrari, tot estava controlat des del primer moment… Perquè després algun inconformista malaltís gosi aventurar que la nostra excel·lent classe política cada dia va quedant més distant i allunyada de les preocupacions i sensacions de la ciutadania…! I ca…!

dissabte, 14 de juny del 2008

[download#302#image]