Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

25 diputats

Fets, no paraules

Des de fa alguns dies han anat proliferant per tot el país uns immensos anuncis – que coincideixen per pura casualitat amb l’imminent inici de la campanya electoral per les europees – del PSC anunciant els grans èxits del seu govern. Uns anuncis que, imaginem per un imperdonable descuit, els atribueixen de manera exclusiva al seu partit i no pas al treball conjunt dels tres socis del Govern. Recobrant l’eslògan electoral, la campanya pretén fer patents els resultats obtinguts mitjançant els fets i no pas paraules.

Com que sota cap concepte voldríem posar en entredit la incontrovertible realitat optimista del país que defensa José Montilla, no farem el més mínim esment a la flagrant contradicció d’endegar una campanya publicitària amb el lema “Fets, no paraules”… No suposa un oxímoron més que palès, aquesta campanya? No és una campanya impossible, si es vol ésser coherent? No havien de parlar els fets i no pas les paraules? O potser és que els fets no són suficients, no parlen per ells sols i no resta més remei que recórrer a les paraules per a recordar-los?

Potser només en podrem treure l’entrellat si entrem en el fons de la qüestió. No es tracta tant de si el missatge és contradictori, sinó de si la campanya era o no imprescindible. Des d’aquest punt de vista, l’anàlisi no presenta cap mena de dubte: només són criticables i moralment inadmissibles les campanyes que no són d’estricta necessitat. Com ho eren les de la formació política que governava anteriorment el país, de caire diàfanament partidista i sense que mai acreditessin complir un criteri d’objectiva necessitat. Motiu pel qual eren blasmades sense compassió i acusades d’oportunistes per les formacions polítiques que ara governen i llavors eren a l’oposició.

Les campanyes del PSC – i les del Govern Tripartit en general – són ben diferents. En primer lloc, perquè les du a terme un partit i un executiu d’esquerres i no pas de dretes, per la qual cosa no defensen un interès particular o conjuntural sinó un de general i atemporal. En segon lloc, perquè els anuncis dels socialistes són absolutament imprescindibles: en temps de crisi no hi ha ni hi pot haver res que necessiti més la població catalana que li recordin els èxits del seu govern. No fos cas que, despistada i desagraïda com és, hagi oblidat les grans gestes del nou Tripartit…

Al cap i a la fi, només a una formació conservadora i entestada en construir una pàtria inexistent se li podria acudir la indelicadesa de malbaratar els diners – ja siguin dels afiliats com del comú – en una campanya sense altre justificació que la propagandística. Amb major raó encara quan es limita a enorgullir-se vanitosament d’haver complert amb la seva obligació: tractar de gestionar, amb la major solvència i eficàcia possible, els diners que els contribuents posen a la seva disposició…

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la infinita modèstia que demostren els socialistes catalans. Com s’entén, sinó, que en el llistat exhaustiu de tots aquests fets i consecucions, la paternitat de les quals s’atribueixen unilateralment i de manera exclusiva, no hagin volgut incloure-hi el més sublim dels seus èxits? Com s’entén que no hagin aprofitat l’avinentesa per a vanagloriar-se, en rètols de dimensions encara més imposants, d’haver aconseguit, mercès a la força dels seus 25 diputats a Madrid, que el govern amic del PSOE aprovés, abans del termini legal que l’Estatut imposava, el nou model de finançament?

dimecres, 13 de maig del 2oo9

PS: Quina alegria suposa que, per fi, un partit hagi estat capaç de dur a la pràctica allò que prometia: fets i no pas paraules! La seva coherència política permetrà que silenciem, per sempre més, la veu de tots aquells antisistema desinformats que asseguren, sense cap base ni justificació, que la gairebé tots els polítics són iguals: no pretenen servir a la ciutadania, sinó tan sols accedir al poder per a poder fer ells exactament allò que tant critiquen als que actualment l’ostenten!


© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

La torna del finançament

Avancem amb força i determinació vers un acord de finançament absolutament fantàstic. La resolució d’aquest assumpte que semblava que havia de quedar pendent per sempre, no podria anar més bé. Finalment, després d’haver patit uns insignificants ajornaments, Catalunya obtindrà el millor dels finançaments possibles. No tan sols es complirà, amb escreix, la lletra i l’esperit del que establia l’Estatut sinó que les xifres assolides faran empal·lidir de vergonya tant aquells que gosaven criticar aquest nou sistema com els que dubtaven de l’eficàcia del govern per a dur-lo a bon port.

No cal dubtar-ne ni un sol instant: com ha demostrat al llarg dels darrers anys, les promeses de Rodríguez Zapatero, l’amic dels catalans, són llei. Mentre la majoria de polítics fan servir les promeses sense miraments, i més en campanya electoral, sense concedir valor a la paraula donada, per a incomplir-les impunement després, el president espanyol és la integritat personificada: els seus compromisos són or. Ho va demostrar a bastament, en aprovar l’Estatut que havia “sortit del parlament català”, sense retocar ni una sola coma. En el cas del finançament, les seves paraules són un xec en blanc…

La seva voluntat i el seu tarannà íntegre l’obliguen a complir amb exactitud i puntualitat tots i cadascun dels pactes que ha anat contraient tant en període electoral com amb les diverses forces polítiques, com molt bé poden testimoniar Artur Mas, Joan Saura i el mateix José Montilla…

En qualsevol cas, fins i tot en la més que improbable possibilitat de que no complís amb l’estricta lleialtat que el caracteritza el text de l’Estatut pel que fa al finançament, sempre tenim el PSC amatent a exigir allò que faci falta. Sempre a punt per a recordar-li, com en el cas dels pressupostos d’aquest any, a qui es deuen els seus 25 diputats al congrés espanyol!

Montilla, Castells i la resta dels membres del partit defensaran, amb la coherència i contundència que els caracteritza, fins l’extenuació la satisfacció de les necessitats econòmiques del país. Faran de nou palès que s’estimen Rodríguez Zapatero, però que encara més s’estimen Catalunya i la seva gent. Com ho han fet fins ara, sense sotmetre’s en cap cas a les ordres o directius del govern amic de Madrid… Amb l’inflexible Iceta al capdavant, sempre disposat a retreure els incompliments de qualsevol… que formi part de CiU!

I per si no n’hi hagués prou, sempre podrem confiar en la fermesa i l’exigència dels seus socis de govern d’ICV, que amb tanta força han condicionat l’actuació dels socialistes catalans tant a casa nostra com a Madrid. Què hauria estat del país, sense la seva política inequívocament progressista i de caire ecològic? Sense la reunió de Joan Saura amb la vicepresidenta de la Vega, com s’hauria obtingut el finançament en la data prevista…!

Fins i tot en el pitjor dels casos, en la més impensable de les situacions, en el cas de que el PSC es mostrés, per primera vegada, submís als dictats del PSOE i que els ecosocialistes deixessin de banda la seva força per a pressionar-los, sempre podrem confiar en ERC. No es deixaran convèncer ni blegar per ningú, si no s’assoleix el finançament que cal. Posaran, una vegada més, els interessos del país per davant dels seus propis, condicionant el manteniment del Govern a l’obtenció del finançament que contempla l’Estatut, tant pel que fa a nivell competencial com a la xifra mínima acceptable… El primer és el primer!

Els catalans i catalanes podem respirar alleujats, podem seguir confiant en la ferma exigència del Govern d’Estesa per a l’obtenció del finançament que ens cal! En cap cas renunciaran a allò que el país necessita per tal de no perjudicar el PSOE… En cap cas, com asseguren alguns pessimistes, les xifres que presentarà el seu soci Pedro Sobles seran insuficients. Seran tan generoses com sempre!

Només algú amb molta mala fe pot pronosticar que amb el finançament acabarà succeint com amb el pa: quan en demanes un de quart, si hi ha sort, te’n donen un que pesa cent vuitanta grams! De cap manera, els socialistes espanyols faran com els forns d’abans: ens donaran la torna… i es quedaran el pa!

dilluns , 12 de gener del 2008

[download#187#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de gener

Features Stats Integration Plugin developed by YD