Xavier Serrahima: el racó de la paraula http://www.racodelaparaula.cat Una finestra de diàleg oberta a la literatura: anàlisis, cròniques, citacions i altres Mon, 24 Sep 2018 11:45:41 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=4.9.8 http://www.racodelaparaula.cat/wp-content/uploads/2015/12/cropped-imatge_web_3-32x32.png Xavier Serrahima: el racó de la paraula http://www.racodelaparaula.cat 32 32 La presonera I, Marcel Proust http://www.racodelaparaula.cat/2018/09/20/la-presonera-i-marcel-proust/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/09/20/la-presonera-i-marcel-proust/#respond Thu, 20 Sep 2018 16:46:58 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11850 La presonera I, Marcel ProustRead More »

]]>
La presonera I, Marcel Proust

Condició humana  a besllum

Sovint, quan convides a la lectura de La Recherche —i quan t’hi has submergit i l’has gaudida tant et fa la impressió que fer-ho és, gairebé, una mena d’obligació moralo-literària— i proposes que, per començar, agafis qualsevol dels seu set —que seran 14 en la versió d’Edicions Viena— volums, l’obris a l’atzar i llegeixis la pàgina que tens al teu davant com si fos poesia, pel simple (i per això, tan meravellós) plaer de llegir, deixant-te captivar per la bellesa de la seva prosa incomparable, els amants de les concrecions et demanen: «Així i tot, si haguessis d’escollir un llibre o un paràgraf, quin seria?». Fins ara, deia que pràcticament qualsevol, però que el primer paràgraf del primer volum o aquell en que el narrador entra en contacte per primera vegada amb les noies en flor són perfectes per a aquesta aproximació inicial —i iniciàtica—a la magna obra proustiana.

La presonera I, Marcel Proust, Viena Edicions, traducció Josep Maria PintoTanmateix, a partir d’ara em caldrà afegir-hi el, magistral, captivador, inici de La presonera I (La prisonnière), Marcel Proust, Edicions Viena, setembre del 2018, traducció de Josep Maria Pinto: “De bon matí, amb el cap encara girat cap a la paret i abans d’haver vist, per sobre de les grans cortines de la finestra, quin matís tenia la ratlla del dia, ja sabia quin dia faria1”. Un inici que demostra de nou que la literatura, la literatura literatura, la que sorgeix com un doll indeturable del cor i de l’ànima de l’autor, és un viatge que et du molt lluny i molt al fons; que, fent-te fruir, et canvia, et forma i et con-forma.

No és, en absolut, pas casual que aquest nou volum s’enceti amb un matí. No tan sols perquè els matins són un element clau en l’estructura narrativa de la Recherche —només cal recordar la primera frase d’El cantó de Guermantes I: “La piuladissa matinal dels ocells semblava insípida a la Françoise2”— sinó, sobretot, perquè fons i forma són una i la mateixa cosa: amb els matins comença el dia, però també la vida, i per al narrador també comença una nova vida, quan es troba a París i té al seu costat Albertine. Una nova vida, la de l’amor i la del seu assoliment, que havia somniat des de feia temps i que, això no obstant, esdevindrà més un malson que un goig, un infern que no pas un paradís: “El sofriment en l’amor cessa uns instants , però per tornar a començar de manera diferent3”; “Aquí anomeno amor a una tortura recíproca”.

Un malson condicionat pel pitjor enemic, pel més indesitjable de l’amor, aquell element que, al contrari de la pedra filosofal, converteix l’or en pedra: la gelosia. Perquè aquest cinquè volum d’À la recherche du temps perdu, i sobretot aquesta primera part, posa de manifesta que Proust a banda d’ésser el creador d’una de les proses més belles i suggeridores de la literatura universal —n’hi ha ben prou amb llegir (gairebé) qualsevol de les seves pàgines per constatar-ho— és, alhora (i això el situa a una alçada artística pràcticament inabastable), no tan sols un pregon coneixedor de l‘ànima humana, sinó un dels artistes que millor i d’una manera més exacta l’ha sabuda expressar artísticament. És un extraordinari pintor o retratista dels contradictoris abismes de la condició humana.

La prisionnière, Marcel Proust, Folio classiqueI aquesta doble condició, bellesa i profunditat, coneixement i art, és tan clarament palesa en aquest llibre que fa esgarrifar. Començant pel fet que fa la impressió que no hi passa res, on l’acció, si és que en podem dir així, es redueix poc més que a alguna escena casolana, a algun reflex, de l’exterior i a les, molt comptades i sempre controlades, sortides d’Albertine. I tant els reflexos exteriors com les sortides no només són sempre indirectes, a besllum, com si el narrador ens mantingués closos a la caverna de Plató, seguint l’exemple premonitori del paràgraf que, com hem vist, obre el volum.

Tant és així que, s’acaba produint l’efecte curiós —efecte, no cal dir-ho, llaurat per l’autor de Contre Sainte-Beuve— que en aquesta novel·la magistral té com a protagonista (com a co-protagonista, atès que el narrador es manté al centre del relat) Albertine,  mai no sabrem què ha fet o deixat de fer, on ha estat o on ha deixat d’estar; no sabrem, de veritat, si la desmesurada gelosia que sent per ell el narrador tenia o no raó d’ésser. Si haguéssim de resumir la succinta trama —i no cometrem, per descomptat, una tal inconveniència— ens seria impossible, en comptes d’explicar el que ha passat, ens veuríem obligats a explicar el que el narrador creu, sovint malaltissament, que ha passat.

I si això és així és perquè, altra vegada forjant fons i forma en un sol bloc, inseparable, és la mateixa gelosia la que no tan sols impedeix que pugui haver-hi gaire acció —la que lliga amb una cadena de ferro Albertine i no li permet gaudir de les llums, diürnes i nocturnes, de París, però també la que el lliga o l’empresona a ell, incapaç de fer res més que imaginar que ella l’enganya tan aviat com surt per la porta de casa; el celler és, alhora, presoner— sinó que la que impedeix, també, que es pugui acabar sabent res, en realitat.

Una manera, artísticament fantàstica, de retratar la gelosia: com a lectors, no tan sols la vivim, sinó que la sofrim; als protagonistes, la gelosia els priva del goig de gaudir de l’amor; a nosaltres, com a lectors, del dret a saber, a saber de veritat: “l’oblit anihilava tant en mi com en l’Albertine una gran part de les coses que m’havia afirmat. […] Tot el que ignorem referit a la vida real de la persona que estimem, no hi prestem  cap atenció, oblidem immediatament el que ens ha dit respecte de tal fet o de tals persones que no coneixem, així com el to que tenia quan ens ho deia. […] La nostra gelosia, que furga en el passat per extreure’n indicacions, no hi troba res; sempre retrospectiva, és com un historiador que hagués de fer una història per a la qual no té cap document ; […] La gelosia es debat en el buit, incerta […]5”.

dijous, 20 de setembre del mmxviii

 

1 « Dès le matin, la tête encore tournée contre le mur, et avant d’avoir vu, au-dessus des grands rideaux de la fenêtre, de quelle nuance était la raie du jour, je savais déjà le temps qu’il faisait. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

2 « Le pépiement matinal des oiseaux semblait insipide à Françoise. » (Le Côté de Guermantes, Marcel Proust, Folio classique, page 3)

3 « La souffrance dans l’amour cesse par instants, mais pour reprendre d’une façon différente. » (La prisonnière, Marcel Proust, Folio classique, page 101)

« J’appelle ici amour une torture réciproque. » (Íd., page 94)

5  « l’oubli anéantissait aussi bien chez moi que chez Albertine une grande part des choses qu’elle m’avait affirmées. […] Tout ce que nous ignorons se rapporter à la vie réelle de la personne que nous aimons, nous n’y faisons aucune attention, nous oublions aussitôt ce qu’elle nous a dit à propos de tel fait ou de telles gens que nous ne connaissons pas, et l’air qu’elle avait en nous le disant. […] notre jalousie, fouillant le passé pour en tirer des indications, n’y trouve rien ; toujours rétrospective, elle est comme un historien qui aurait à faire une histoire pour laquelle il n’est aucun document ; […] La jalousie se débat dans le vide, incertaine […].» (Íd., page 137)

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
A la recerca del temps perdut

 

 

Combray, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria PintoCombray Un amor d’en Swann, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria PintoUn amor
d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria Pinto A l’ombra de les
noies en flor I
A l’ombra de les noies en flor II, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria Pinto A l’ombra de les
noies en flor II
El cantó de Guermantes I, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria PintoEl cantó
de Guermantes I
El cantó de Guermantes II, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria PintoEl cantó
de Guermantes II
Sodoma i Gomorra I, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria PintoSodoma i
Gomorra I
Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust, Edicions Viena, traducció Josep Maria PintoSodoma i
Gomorra II

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/09/20/la-presonera-i-marcel-proust/feed/ 0
Autoretrat / Suïcidi, Édouard Levé http://www.racodelaparaula.cat/2018/09/14/autoretrat-suicidi-edouard-leve/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/09/14/autoretrat-suicidi-edouard-leve/#respond Fri, 14 Sep 2018 17:34:31 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11843 Autoretrat / Suïcidi, Édouard LevéRead More »

]]>
Autoretrat / Suïcidi, Édouard Levé

El cor que il·lumina la nit

No crec que descobreixi res d’especial si dic que ens trobem en uns temps difícils per a la literatura, per a la literatura literatura, la literatura amb cara i ulls —per allò que en podríem dir la literatura d’autor. Des de fa uns anys, massa anys, ja, una bona part dels editors, de casa nostra i de més lluny, han tendit a la homogeneïtzació, a publicar llibres que s’assemblen tant els uns als altres que no estem segur si el que estem llegint és, pam amunt, pam avall, el mateix que llegíem ahir. La recepta literària, l’ús d’un motlle més o menys unificat per escriure ha esdevingut el camí més directe, i més fàcil, per publicar.

Segurament seria una temeritat afirmar, i menys categòricament, que, enmig de tota aquesta literatura —o pseudoliteratura— efímera, que deixarà ben poc rastre, Édouard Levé serà un dels autors que quedarà  però el que sí crec que es pot afirmar (és prou sabut que la millor manera d’errar-se és fer pronòstics, però possiblement s’erra encara més qui mai no arrisca) és que és un autor autor, algú que no tan sols té una veu pròpia, i de ben poderosa, sinó que escriu seguint el que el cor li dicta —o, més exactament, deixa que sigui el cor qui escrigui per ell. Un artista, doncs, no pas un artesà, que escriu per (i expressant) la seva necessitat interior.

Això, per descomptat, pot suposar que no sigui del grat de tothom. Que, com li succeeix per exemple a un altre autor tan autèntic com ell, el colossal Thomas Bernhard, els lectors majoritaris, els commons readers d’avui en dia, el deixin de banda, que no l’acceptin, que, per la seva peculiaritat —peculiaritat entesa com a personalitat, com a naturalitat, mai com a originalitat o virtuosisme (i encara menys, volguts o impostats)— no el pugui paladejar o pair, que el seu sabor, desacostumat, se li faci estrany, que se li giri en contra. Almenys d’entrada. Fins i tot, que hi hagi qui no el pugi pair ni d’entrada ni mai, qui, directament, el rebutgi.

Tanmateix crec, modestament, que aquells lectors que busquin —més aviat, que trobin (perquè, normalment, si busques, no trobes— en la literatura alguna cosa més que entreteniment o diversió, aquells que no hi busquin (només) una bona història, aquells que hi busquin una de les múltiples, quasi il·limitades imatges de la condició humana, una tranche de vie, tenen moltes possibilitats de sentir-se molt atrets per l’escriptor i fotògraf francès.

Sempre i quan, en primer lloc, li brindin una oportunitat i, en segon, es deslliurin de qualsevol mena de prejudici: que el llegeixin com aquell qui, un bell matí de diumenge, surt a passejar pel camp, sense esperar res en concret, però convençuts que la natura els oferirà moments tan agradables com sorprenents, goigs que s’haurien perdut si s’haguessin quedat a casa. (I si no els passa això, si no s’hi senten atrets, almenys sabran que existeix; almenys hauran afegit un altre tast al seu paladar literari).

Autoretrat, Édouard Levé, Quid Pro Quo Edicions, 2018Provar d’explicar Autoretrat (Autoportait), Quid Pro Quo Edicions, setembre del 2018, traducció de Marta Marfany Simo, és com provar d’explicar La recherche —per més que Proust i Levé no poden ésser més diferents en gairebé tots els sentits, començant pel literari: si el primer és l’exuberància, el llenguatge pel llenguatge, la poesia convertida en novel·la, el segon, la contenció, el llenguatge perquè no troba un altre element per substituir-lo, la prosa convertida en sentència— i pretendre tenir alguna opció de sortir-se’n: no només és absurd sinó, sobretot, inconvenient, per no dir inútil; en intentar-ho, perdràs molt més que no podràs guanyar.

El màxim que pots assajar de fer és introduir-lo, comentar-lo, incitar a llegir-lo. Si un autoretrat clàssic pretenia assolir la totalitat, dibuixar o apuntar cada detall, fins el més ínfim o irrellevant, aquest és impressionista, puntillista, fins i tot: el resultant no és una (sola) imatge sinó una imatge polièdrica, composta per miríades d’imatges, per traços mínims, quasi imperceptibles —que es veuen de prop però que només poden ésser copsats de lluny—, per una successió ininterrompuda de (quasi) no-res que ho acaben essent (quasi) tot, per pinzellades o frases que dibuixen o parlen per comparació, per contestació, per juxtaposició fins i tot.

Frases, llençades com ganivets damunt d’una diana que dóna voltes sense parar per un artista de circ que no busca meravellar o lluir les seves habilitats —“No vull brillar” (pàg. 25); “La virtuositat em desagrada, confon l’art amb la proesa” (pàg. 29); “No busco la novetat, sinó l’encert” (pàg. 36)— sinó descobrir-se tot descobrint-se als altres, que conformen una personalitat, i alhora una vida: la vida que aquesta personalitat ha determinat.

Vida i personalitat que, tot i la seva versemblança, la seva autenticitat, ben poc importa si és, de veritat, autèntica, si és de veritat autobiogràfica o no: “De vegades em dic que si mentís, les coses serien més simples, i no només per a mi” (pàg. 50).

Diríem que sí, que és de veritat autobiogràfica, ens la jugaríem afirmant-ho, car és tan viva, tan real, tan viscuda —per no dir, assumida— que sembla impossible que algú hagi pogut inventar-se una personalitat com aquesta, però, i què hi fa, si és o no real? El que compta, per damunt de tot, és que és convincent, que (com els pròlegs ficticis de Ferran Escoda, més autèntics que la major part dels pròlegs reals) l’autoretrat no pot ésser més fidedigne, més contradictòriament fidedigne. De fet, més fidedigna per contradictòria, perquè la vida, qualsevol vida, no tan sols no és plural i polièdrica sinó, sobretot, contradictòria; perquè Heràclit ja sabia que si som, som, principalment, per (i en) la nostra eterna lluita de contraris.

Suïcidi, Édouard Levé, Quid Pro Quo Edicions, 2018Suïcidi (Suicide), Quid Pro Quo Edicions, abril del 2018, traducció de Marta Marfany Simo, va ésser el seu darrer llibre, ja que, deu dies després de lliurar el manuscrit a l’editorial, com si volgués fer honor al títol, i mai no sabrem si com a conseqüència de la seva elaboració, es va suïcidar.

Cal advertir, això no obstant, que la seva intenció inicial no era la d’analitzar la seva pròpia mort sinó la d’un amic seu d’infantesa, que havia tingut lloc vint anys abans. I fer-ho d’una manera que el resultat sigui, alhora, una anàlisi sobre la mort (la que hom decideix donar-se a un mateix, però també la mort en general) però, sobretot, un retrat: un retrat del seu amic desaparegut. Un retrat que sobta, sobretot —i no és cap joc de paraules— perquè no conté cap retret; perquè, tot i que va deixar tant la seva família desvalguts i desemparats, Levé no el jutja, ni, encara menys, acusa l’amic, sinó que mira d’entendre’l; mira, per damunt de tot, d’esbrinar qui era.

Qui era, la relació que tenia amb els altres, amb tots els altres, començant per ell, amb tots els que va deixar enrere en llevar-se la vida, amb tots els que han hagut de viure sense ell —amb tots els que han hagut d’aprendre a viure sense ell. Perquè, en el fons, i per més que tant el títol com el fet que el dugués a escriure pugui fer creure que tracta sobre la mort, la novel·la tracta, essencialment, sobre la vida. Sobre la vida sempre al costat o com a l’altra cara de la mort, però sobre la vida.

Sobre la vida, el record, la imatge i la existència del seu amic desaparegut (que, després de llegir el llibre, acaba tenint més vida que la major part de la gent que coneixem, que fa reviure amb un detallisme impressionant) però, al mateix temps, de la vida de tots els que el van sobreviure. Dels que, en sobreviure’l, també, d’una manera o altra, el fan sobreviure: “Ben mirat, encara parles, a través d’aquells qui, com jo, et fan reviure i t’interroguen” (pàg. 14).

En definitiva, la vida i la mort, la mort i la vida, com a tret definitori de l’individu. Com la part més fosca, més desconeguda, més antipàtica, la que la major part de la gent prefereix oblidar, no parlar-ne, situar-s’hi d’esquena com si així fa fessin desaparèixer, però també la que més —no goso dir, la que millor— ens acosta i ens fa conèixer els nostres límits, la que ens ajuda a saber qui som o, almenys, qui podem ésser.

Mirar la mort a la cara fa por, molta por, pànic, fins i tot, i per això acostumem a preferir mirar la vida, com acostumem a preferir mirar les fotografies impreses, plenes de llum i color, però si ens atrevim a donar, encara que sigui de tant en tant, un cop d’ull a l’altre costat de la vida, als negatius fotogràfics, potser descobrirem que, per contrast, la claror del viure encara ens il·lumina més: “El teu suïcidi fa més intensa la vida dels que t’han sobreviscut. […] Tu ets la llum negra però intensa que, des de la teva nit, torna a il·luminar el dia que ells ja no veien” (pàg. 25).

dijous, 13 i divendres 14 de setembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/09/14/autoretrat-suicidi-edouard-leve/feed/ 0
Diaris (1969-1972), Ricard Salvat http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/20/diaris-1969-1972-ricard-salvat/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/20/diaris-1969-1972-ricard-salvat/#respond Fri, 20 Jul 2018 08:22:56 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11835 Diaris (1969-1972), Ricard SalvatRead More »

]]>
Diaris (1969-1972), Ricard Salvat

Retrat d’un temps que no passa

Un dels major dubtes que podem tenir quan comencem la lectura de qualsevol text diarístic o memorialístic —diaris, dietaris, memòries…—, sobretot quan són integrals, és el de si ens podrà interessar (prou) tot el que va escriure el seu autor; sobre, doncs, si ha estat oportuna la decisió de publicar-los sense extreure’n res; sense fer-ne, almenys, una certa tria que permeti eliminar allò que podria tenir un (cert) atractiu quan es va escriure però que, ara, el pugui haver perdut.

Diaris (1969-1972), Ricard Salvat, UB, 2017Tal i com va quedar patent en el seu primer volum, pel que es refereix a aquest temor, els Diaris (1969-1972), de Ricard Salvat (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017) presenten un avantatge indiscutible: fou una persona tan polifacètica, s’apassionava per tantes activitats (culturals, polítiques, socials) que difícilment hi haurà cap lector que no hi trobi temes del seu interès. Sense que això signifiqui, és clar, que en alguns moments no s’hagués agraït que hagués estat menys prolix —principalment quan relata gestions administratives o burocràtiques o transcriu informes o qüestionaris.

En qualsevol cas, probablement el que més agrairà el lector és la seva sinceritat, el fet que escrivís, de veritat, un diari —més aviat, un dietari: no el redactava cada dia— íntim, un diari pensat per a ell sol, sense tenir al cap la idea que algun dia es podria arribar a publicar. Una sinceritat que, en general —en els temps actuals, no cal recordar els perills que suposen certs actes, escrits o declaracions quan s’està sotmès a un règim totalitari—, s’estenia a la nombrosa correspondència que enviava: “No sé si li agradarà la meva crítica o comentari. Fa temps que vaig decidir ser franc, prescindir de punyetes i miraments. Tot això que li dic és, realment, allò que jo opino de la seva obra. A veure com s’ho prendrà”.

Una sinceritat que, vista amb ulls d’avui, sorprèn força. Per exemple, quan parla, sense cap pèl a la llengua, sobre qui esdevindria el rei espanyol constitucional— “Fa una setmana Franco va designar «Príncipe de España» aquella mena de feble mental que es diu Juan Carlos de Borbón”—, d’alguns dels seus companys de professió —als que critica amb tanta virulència que, si són vius, segurament se sentiran ferits— o d’altres escriptors. Però, sobretot, quan no tan sols justifica, sinó que lloa accions que han dut a terme organitzacions terroristes, ja es tracti d’ETA —“Avui l’ETA ha raptat el cònsol alemany a Sant Sebastià […] i ha declarat que la sort del súbdit alemany depèn de la sort que demà mereixin els condemnats de Burgos. És esplèndid, extraordinari i meravellós. De fet, és l’única cosa que té sentit en aquest món de violència”— o d’algun comando palestí.

És clar que d’altres vegades el que ens sorprendrà és exactament el contrari: les seves lloances a personatges que, a dia d’avui, són, almenys, posats en qüestió: “en Vargas Llosa […] realment és un home encantador i de gran sensibilitat”.

Tot plegat perquè, per fortuna per a nosaltres, aquest seu diari li servia, sovint, com a purga, com a catarsi, com a mitjà per alliberar-se dels disgustos que li donaven les seves relacions professionals i per provar de suportar millor —en alguns casos, com el de la malaltia de la seva filla, simplement suportar— el llarg i tortuós camí de l’existència. Aquest camí que en ocasions arribà a dubtar si tenia algun sentit: “Comparant aquestes vacances de Setmana Santa amb les de l’any passat, aquestes, si bé no han estat gaire alegres, com a mínim no han estat tan terriblement desesperades […]. De tota manera, hem perdut una mica l’alegria de viure”.Ricard Salvat

Endinsar-se en els apunts diarístics d’aquests quatre anys, editats amb molta cura per Francesc Foguet i Boreu, ens permet, tot i la seva subjectivitat —Salvat no només escriu per a ell, sinó que fent-ho ens mostra la seva Weltschauung o concepció del món—, per una banda, obtenir un retrat molt autèntic, molt viscut, d’aquells anys tan foscos, on continuava la llarga nit del franquisme, però, per una altra, adonar-nos que les identitats dels països (i de les persones que els conformen) no canvien, que, si cada terra fa sa guerra, hi ha terres que es declaren vençudes abans de començar-les.

Són una absoluta i total constatació —i no pas per culpa exclusiva del franquisme— que aquella vella idea que “qualsevol temps passat fou millor” és tan falsa com mentidera; que, llavors com ara, el que predominava era una idèntica mediocritat general —“És un país de mediocres, evidentment”; “Això són gent de teatre o cinema […] i no com aquest bestiar que tenim aquí a Espanya”. Una mediocritat encara més acusada en els llocs de poder o de responsabilitat, que s’aconsegueixen no pas per mèrits sinó per genuflexió.

Una obvia plasmació que a casa nostra el que ja predominava era el quietisme, la mateixa manca d’ambició, la mateixa por a fer res, a anar endavant, a arriscar-se, a perdre. Condició pusil·lànime que duu com a conseqüència, és clar, que es perdi abans de començar; que s’elimini d’entrada la possibilitat de guanyar, d’avançar, de fer res de valor, res d’enriquidor. Que ens haguem de conformar, tant políticament com cultural, mirant-nos el melic, mentre d’altres aprofiten la nostra apatia per seguint fent camí, deixant-nos cada vegada més enrere.

divendres, 20 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla, Edicions Destino Cartes a Mahalta, Màrius Torres i Mercès Figueras, Club Editor Rainer & Lou, Cartes seleccionades. Vol. I, Rainer M. Rilke / Lou Andreas-Salomé James Joyce. Cartes. Antologia. Obrador Edèndum Epistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés, Editorial Punctum
Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla
 
Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras
Rainer & Lou
Cartes Seleccionades
James Joyce
Cartes. Antologia
Epistolari
Jordi Arbonès
Antoni Clapés

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/20/diaris-1969-1972-ricard-salvat/feed/ 0
Un estiu, Francesc Parcerisas http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/11/un-estiu-francesc-parcerisas/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/11/un-estiu-francesc-parcerisas/#respond Wed, 11 Jul 2018 08:47:03 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11821 Un estiu, Francesc ParcerisasRead More »

]]>
Un estiu, Francesc Parcerisas

Viure en els altres

En un apunt de l’any 1953 dels seus Diaris —que tant de bo alguna editorial de casa nostra afrontés la genial temeritat d‘oferir-nos en català— Witold Gombrowicz escriu (tradueixo del francès): “La característica d’aquesta religió, com d’altra banda de qualsevol religió, és no admetre mai el dubte, rebutjar el saber”. Per més que ho pugui semblar, no es refereix a cap religió entesa com a tal, sinó a la dels poetes, més exactament, a la religió de certs poetes, la d’aquells que admiren per prescripció i no pas per gust o inclinació pròpia.

Un estiu, Francesc Parcerisas, Quaderns Crema, maig del 2018Llegir Un estiu, de Francesc Parcerisas, Quaderns Crema, maig del 2018, m’ha recordat aquest passatge. Imagino que l’associació ve donada, en primer lloc, per alguns dels seus comentaris sobre l’església catòlica, així com per la seva condició de poeta, però sobretot per l’exercici d’alliberament —gairebé gosaria dir, de despullament; de posar son cœur au nu, per dir-ho a la manera de Baudelaire— al quals s’ha lliurat, amb un descomplexament i un coratge tan desacostumat com d’agrair. Ens diu / escriu allò que li ve de gust i com li ve de gust dir-ho, sense preocupar-se gens pel «què pensaran?» o pel «què diran?».

És precisament aquesta naturalitat —que no cal confondre per res amb espontaneïtat, amb deixar volar la ploma tal com raja, car escriu amb una cura extrema, posant atenció fins als més (en teoria) ínfims detalls— el que, juntament amb la seva bellíssima i tan sensual i sensitiva, rememorativa, recreativa prosa poètica, el que crec que confereix major valor al seu diari. El que ens permet a nosaltres, lectors, abocar-nos al rierol d’aquesta obra seva per contemplar-hi el reflex d’un Narcís que —força més humà i generós que el grec— té molt més d’interès en les imatges dels altres que no pas en la seva.

Perquè si bé és cert que en aquest seu retrat d’un artista ja no gens adolescent que ens brinda parla d’ell, de les seves inquietuds i pensaments, ho és, encara més, que parla dels altres. De tots aquells altres (amics íntims, familiars, coneixences acostades) que, per la seva proximitat, ell no sent ni ha sentit mai com a tals; d’aquells (en teoria) altres que fa la impressió que sent com a més propis, com a més part de la seva vida —m’arriscaria a dir, de la seva pell, de la seva carn, del seu jo-en-el-món, del seu ésser-en-el-mon— que a ell mateix.

Això és (em sembla) tan cert que las majoria de les reflexions que destil·la el volum —reflexions tan i tan ben estructurades, amb un final que les culmina, conclou i arrodoneix amb tant d’encert, que sovint fan la impressió més d’articles de premsa que no pas d’apunts de diari— provenen, o, almenys, s’inicien del seu contacte amb els altres.Francesc Parcerisas

Amb els altres o amb aquest altre tan fet seu, tan íntimament sentit com a propi, com a part consubstancial, indissociable del seu jo, com és el món natural: les platges, el mar, el camp…

El paisatge entès —sentit, gairebé respirat— com a part integrant de la seva ànima; com el lloc on se sent més lliure i més alliberat, més ell mateix: “Un d’aquests dies, després d’una bona estona de lectura, em vaig ficar al mar per refrescar-me. Unes braçades, unes capbussades, uns minuts fent el mort i uns quants més deixant-me bressar per les onades o arrossegar-me per la mica de corrent”; “M’agradaria arrelar en aquest moment, ser aquesta aigua poc fonda, aquests còdols llepats pel temps, aquesta nit de llum i de festa que s’entrellaça amb la ranera suau de l’aigua que s’arrissa i se’m cargola als turmells amb una escuma diminuta, sense tenir necessitat de cap mena de consciència feixuga de res” (la transcripció és llarga però crec que imprescindible).

Serà, doncs, a través —més aviat, a partir— dels altres, de la relació que hi estableix (una relació no ja pregona sinó absoluta: no pot entendre les amistat ni els amors mai com a mitges tintes; en elles ho dóna tot i ho exigeix tot; s’hi aboca com si no hi hagués res més al món; com si tot en depengués; i per a ell, sens dubte, en depèn) que veurà, viurà i maldarà per entendre el món.

Per entendre’l o, com a mínim, per acceptar-lo, per mirar d’adaptar-s’hi, d’anar-hi encaixant encara que sigui una mica, d’anar reduint el dolor que les nafres d’un món que, a mesura que passen els anys i perd els amics —raó i sentit de la seva existència, del seu jo compost— va escolant-se-li entre les mans.

Un diari, esplèndid, que, en conclusió, ens parla, amb una veu inflamada i alhora amorosida, dúctil i flexible, preciosa i precisa, de tot i de no-res; d’aquest no-res que ho és tot; de les petites grans coses que, malgrats tots els malgrats, converteixen la vida de tots i cadascun del nosaltres en el més inesperat i meravellós dels viatges.

dimecres, 11 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Quaderns Crema

Novel·les (II), Francesc Trabal, Quaderns Crema Clàssics per a la vida, Nuccio Ordine, Quaderns Crema, 2017 La decadència de la mentida, (The Dacay of Lying), Quaderns Crema, octubre 2014 La pell de la frontera, Francesc Serés. Quaderns Crema
Novel·les II
Francesc Trabal
 
Clàssics per a la vida
Nuccio Ordine
La decadència de la mentida
Oscar Wilde
La pell de la frontera
Francesc Serés 
La llebre amb ulls d’ambre
Edmund de Waal

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/11/un-estiu-francesc-parcerisas/feed/ 0
Cartes a Milena, Franz Kafka http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/09/cartes-a-milena-franz-kafka/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/09/cartes-a-milena-franz-kafka/#respond Mon, 09 Jul 2018 09:17:06 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11811 Cartes a Milena, Franz KafkaRead More »

]]>
Cartes a Milena, Franz Kafka

Descobrir la vida entre cartes

Dedicat a Antoni Clapés, en el dia del seu 70è aniversari

Que Franz Kafka és capaç de sacsejar consciències, de passar per la nostra vida com un terratrèmol emocional que ho capgira tot, deixant-nos una pregona petja, canviant-nos i canviant la nostra particular visió del món, en la mesura que això sigui possible, ja ho vam descobrir el primer dia que vam llegir alguna de les seves obres. Sabíem, doncs, que, com succeeix amb tot els grans artistes —amb els artistes, en realitat— llegir-lo comporta, al mateix temps, un gaudi i un enriquiment.

Cartes a Milena (Briefe a Milena), Quid Pro Quo Edicions, juliol del 2018El que no sabíem, el que no podíem saber els que no ens és dat el privilegi de llegir-lo en alemany, és que no tan sols hagués estat tan perdudament corprès per una noia sinó que les cartes que li adreçava acabarien conformant un dels seus llibres més apassionants, aclaparadors i enriquidors; no sabíem que quan escrivia cartes seria capaç de mostrar el seu cor (i el seu esperit) tan al nu; no sabíem que la seva literatura —perquè els escriptors de veritat escriuen literatura cada vegada que enceten una pàgina en blanc— encara ens podia reservar una tan agradable i agraïda sorpresa.

Cartes a Milena (Briefe a Milena), Quid Pro Quo Edicions, juliol del 2018, traduïda per Clara Formosa Plans és un volum excepcional molt difícil de definir o d’enquadrar però molt fàcil de recomanar —que, en realitat, quan t’hi endinses, es recomana tot sol. L’únic que et cal —a banda de llegir el redactat de la contracoberta, que reprodueix el primer paràgraf del pròleg de Feliu Formosa (que, precisament pel seu interès i claredat, crec preferible llegir després de les cartes), per conèixer com i quan es va produir la primera trobada entre tots dos— és estar disposat a concedir-te unes quantes pàgines d’adaptació o d’aclimatació.

Perquè, com qualsevol obra literària de mèrit —és que n’hi ha d’altres, potser?— exigeix que ens hi acarem amb temps suficient i amb concentració, que li dediquem a ella i només a ella, tota la nostra atenció exclusiva. D’entrada, com que arribem a aquest moment transcendental de la seva vida en media res, ens costarà situar-nos, ens costarà entendre la importància que té aquest encontre per a l’autor d’A la colònia penitenciària.

Ens costarà, sobretot saber què sent per ella. O, per dir-ho amb major precisió, que sent exactament per ella. I ens costarà perquè fa la impressió que ni ell mateix no ho sabia, que només ho descobrirà, ho anirà descobrint —i nosaltres amb ell, i aquest és, des del meu punt de vista, un dels gran atractius del llibre— a mesura que li escriu; a mesura que, en escriure-li, va prenent consciència del que sent, del que —per por (sens dubte, un dels referents essencials d’aquesta correspondència) i per falta d’hàbit, per creure que mai no li arribaria— no creu que pugui sentir per ella. Tant poc hi creu que li costarà no ja reconèixer-(s’)ho sinó parlar-ne.

Perquè, com succeeix amb els grans escriptors —i ara penso, per exemple, en Dostoievski, en Tolstoi i en Virginia Woolf — els seus diaris i les seves cartes (o sigui, el que, en un principi, haurien d’ésser dos tipus de diàlegs diferents: els primers, amb ells mateixos; els segons, amb d’altres) són, en realitat, tots dos, idèntics: diàlegs interiors. En siguin o no conscients —més aviat, crec que no en són (almenys, no del tot)—, diaris i cartes són el millor, si no l’únic, mitjà que tenen per conversar amb ells mateixos; de fet, per dialogar amb les seves consciències —si ho preferim així, amb els seu(s) altre jo(s)— per entendre’s ells mateixos, per maldar per veure clar què pensen i què senten.

És per això que, tot i que adjudicar-li un sol adjectiu a aquesta història, a la història que desvetllen les cartes que Kafka adreça a Milena, pot semblar tan senzill com temptador —una història d’amor?, d’amor i de desamor?, dels (únics) temps feliços de Kafka?, de goig i de dol?, de la impossibilitat de l’amor?, del xoc entre els individus i la societat on viuen?, un viatge a l’oceà interior d’un dels més grans autors del segle XX?, una lluita entre àngels i dimonis?, entre Dionís i Apol·lo?, …— entenc que és (molt) més adient no posar-ne només un.Franz Kafka

Si ho hem de fer, és preferible posar-los tots. Precisament perquè el major mèrit i valor del llibre és aquesta seva amplitud, aquesta impossibilitat de definir-lo o d’adjectivar-lo: és tan colossal, abasta tant i tant, és —com qualsevol altra obra de l’autor txec que escriu en llengua alemanya— tan omnicompresiu, tan plural i polièdric, que (provar de) definir-lo suposa empobrir-lo, embastardir-lo.

A tot estirar, i de manera molt aproximada, el que podríem dir és que és un molt fidedigne retrat de la condició humana; de la condició humana en general —qui no ha viscut, en pròpia pell, la irrupció d’una personalitat abassegadora que, d’un dia per l’altre, li canvia la visió del (seu) mon?— com la d’un artista en particular.

Si a això hi afegim que es llegeix com una novel·la (més, encara, que s’ha o convé llegir-la com a tal, si se’n vol (ex)treure el seu màxim goig i profit), com una de les millors novel·les epistolars que mai s’hagin escrit —i, en aquest sentit crec que l’esment (carta d’abril maig del 1920) a Pobres gents, la primera novel·la del ja esmentat Fiodor Dostoievski és (prou) significativa—, com una novel·la amarada de sinceritat, d’espontaneïtat, de naturalitat, de l’autenticitat de la vida, de veritat, en definitiva, què més podríem dir al lector per convidar-lo a descobrir-la?

A descobrir-la, a (re)descobrir Franz Kafka i la seva literatura —una de les mostres més evidents i ennoblidores de la identificació absoluta entre persona i obra, entre viure i escriure que distingeix els artistes dels artesans, els escriptors dels escrividors— i a (re)descobrir-se ells mateixos, alhora.

dilluns, 9 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla, Edicions Destino Cartes a Mahalta, Màrius Torres i Mercès Figueras, Club Editor Rainer & Lou, Cartes seleccionades. Vol. I, Rainer M. Rilke / Lou Andreas-Salomé James Joyce. Cartes. Antologia. Obrador Edèndum Epistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés, Editorial Punctum
Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla
 
Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras
Rainer & Lou
Cartes Seleccionades
James Joyce
Cartes. Antologia
Epistolari
Jordi Arbonès
Antoni Clapés

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/09/cartes-a-milena-franz-kafka/feed/ 0
Tradición y política. Correspondencia (1939-1964), Hannah Arendt / Gershom Scholem http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/06/tradicion-y-politica-correspondencia-1939-1964-hannah-arendt-gershom-scholem/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/06/tradicion-y-politica-correspondencia-1939-1964-hannah-arendt-gershom-scholem/#respond Fri, 06 Jul 2018 14:21:34 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11806 Tradición y política. Correspondencia (1939-1964), Hannah Arendt / Gershom ScholemRead More »

]]>
Tradición y política. Correspondencia (1939-1964)

Sinceritat reflexiva

Cada dia que passa sembla més evident —i no cal ésser cap visionari per intuir-ho— que el segle XXI, que havia d’ésser el de la definitiva consagració de la tecnologia, acabarà esdevenint el botxí de les humanitats; el que convertirà, sobretot, el pensament i la reflexió en una rara avis, en una excepció que es mirarà per damunt de l’espatlla, com si la il·lustració i el coneixement humanístic, més que no pas un benefici, fos una malaltia —o, més aviat, una maledicció— que convingués evitar.

Tradición y política. Correspondencia (1939-1964), Hannah Arendt / Gershom Scholem, Editorial Trotta, 2018El diàleg intel·lectual —em refereixo al seriós, al que és producte fructificat de l’elaboració pròpia, no pas a la repetició (sovint incompresa, i per tant tergiversada) del que han escrit o pensat d’altres— és tan absent en la nostra societat que, molt em temo, ben aviat no sabrem que el més greu perill que ens amenaça és del desconeixement, el de ni tan sols saber que som ignorants. I, el que és més greu, encara ens n’enorgullirem.

És per aquesta raó que cal reivindicar, amb la veu ben alta i clara, la publicació de llibres com Tradición y política. Correspondencia (1939-1964), Editorial Trotta, 2018, traduït per Linda Maeding i Lorena Silos, que recopila les cartes que s’entrecreuaren al llarg de 25 anys Hanna Arendt i Gershom Scholem, dos grans pensadors el nom dels quals hauríem, almenys de (re)conèixer però que és molt possible que la major part de la gent només sigui capaç d’identificar, i tan sols boirosament, en el cas de la segona.

El nivell d’exigència i de seriositat que s’imposaven ja queda patent des de la primera carta conservada, on l’autora nascuda a Hannover és plany perquè “no dispongo ya en absoluto de tiempo para el trabajo intelectual ni consigo hacer nada sensato”. Una situació que és, tan per a ella com per al seu corresponsal, la pitjor imaginable. Ell ho demostra un xic més endavant, quan li comenta que “debemos abrirnos paso a dentelladas […] a través de esta montaña de oscuridad”, quan lloa l’“espíritu reflexivo” de la seva amiga, o quan, ja un parell d’anys més tard, explica que “últimamente solo leo cosas de baja estofa”.

La qual cosa és ben natural si tenim en compte que, ja en aquells any, quan la feina intel·lectual encara conservava íntegre el seu prestigi, quan algun d’ells aconseguia, amb penes i treballs, redactar alguna obra de mèrit ho tenien molt complicat per fer-la arribar als lectors interessats: “la alta dirección [de la revista Contemporary Jewish Record] ha decidido que el nivel es demasiado alto (¡sic!), que debe bajarse y hacerse accesible a un círculo de lectores más grande”; “las «Tesis de filosofía de la historia», que me hubiera gustado tanto ver publicadas, no son publicables aquí [a Nova York, i, per extensió, als Estats Units] por ser «demasiado filosóficas» (la gente no las entiende, las toma por pura sandez)”.

Les cartes són, doncs, un molt fidedigne retrat d’una amistat entre dos pensadors. D’una amistat sovint posada a prova a causa de les divergències que tenien en alguns punts claus relacionats amb el sionisme, però que sobreviu pel sagrat respecte que es tenen l’un a l’altra i, sobretot, perquè ambdós són capaços de combinar una extraordinària (i inusual) franquesa amb una (encara més inusual) molt lloable disponibilitat a acceptar les opinions de l’altre per més contràries que siguin a la seva: “La cuestión más bien me parece la de cómo nos llevaremos el uno con el otro después de esta orgía de sinceridad. De verdad que yo no me tomo a mal su carta ni en lo más mínimo; pero no sé cómo tomará usted la mía”.

Una amistat que, tanmateix, no superarà la darrera prova: la publicació, l’any 1963, d’Eichmann a Jerusalem. Serà llavors, per raons de pes que descobrireu llegint el volum —atès que seré tan insensat com per desvetllar-vos-les—, quan es produeix la ruptura definitiva; quan algunes de les coses que es diuen l’un a l’altra rompen, de manera irremeiable, els “hilos muy finos y firmes” que els unien.

Probablement les cartes que s’escriuen en aquest decisiu període, números 132 a 140, les més apassionants, atractives i interessants del volum, però la resta —fins i tot les, formals i (massa) formulàries, que s’intercanvien per preservar i recuperar les “colecciones judías [robades pels nazis] que posiblemente aun se encuentren en bibliotecas […] públicas alemanas o estén en manos de libreros”, ja que tot i la seva feixuguesa ens descobreixen una realitat pràcticament desconeguda— també ho són força.

Ho són, tant perquè, de la mà de dos seus protagonistes destacats, possibilita que ens convertim en espectadors privilegiats d’un període essencial de la recent història europea (i mundial), com perquè ens brinden l’oportunitat de conèixer millor i més profundament la vida i el(s) pensament(s) d’Arendt i de Scholem.

Però, per damunt de tot, perquè ens fan prendre consciència que un món sense reflexió espiritual i intel·lectual, activa i visible, —Cogito, ergo sum— és un malson obscur (i obscurantista) que no ens podem permetre sota cap concepte ni cap circumstància.

divendres, 6 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla, Edicions Destino Cartes a Mahalta, Màrius Torres i Mercès Figueras, Club Editor Rainer & Lou, Cartes seleccionades. Vol. I, Rainer M. Rilke / Lou Andreas-Salomé James Joyce. Cartes. Antologia. Obrador Edèndum Epistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés, Editorial Punctum
Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla
 
Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras
Rainer & Lou
Cartes Seleccionades
James Joyce
Cartes. Antologia
Epistolari
Jordi Arbonès
Antoni Clapés

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/06/tradicion-y-politica-correspondencia-1939-1964-hannah-arendt-gershom-scholem/feed/ 0
Epistolari, Jordi Arbonès i Antoni Clapés http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/04/epistolari-jordi-arbones-i-antoni-clapes/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/04/epistolari-jordi-arbones-i-antoni-clapes/#respond Wed, 04 Jul 2018 10:29:31 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11793 Epistolari, Jordi Arbonès i Antoni ClapésRead More »

]]>
Epistolari, Jordi Arbonès i Antoni Clapés

El(s) mirall(s) del passat

A poc a poc, amb seriositat, constància i (molta) cura, com s’han de fer —o, més exactament, com s’haurien: encara hi ha editors que creuen que la seva tasca només consisteix en imprimir els originals— les coses, Punctum i Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània van acostant-nos els volums de correspondència d’un dels indiscutibles pioners de la traducció a casa nostra, l’infatigable Jordi Arbonès.

Epistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés, Editorial PunctumDesprés de les cartes que s’encreuà amb Manuel de Pedrolo, amb Albert Manent, amb Matthew Tres, amb Joaquim Carbó i amb Francesc Parcerisas, ara fa exactament un any li arribava el torn a un dels poetes —i editors— cabdals dels darrers anys: Antoni ClapésEpistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés.

En un pròleg que destil·la la seva habitual modèstia —“Val a dir que jo mai no hauria pensat que les cartes que enviava a aquell amic llunyà arribarien a tenir cap interès per a ningú” (el subratllat és meu)—, ens explica que “Tot va començar quan jo publicava uns quaderns dins les Edicions dels Dies, de Sabadell, i vaig assabentar-me que en Jordi disposava d’unes traduccions de Henry Miller que no trobaven editor”.

I la resta, hi afegeixo jo, és història. Una història que interessa, i força, perquè, com molt bé indica Pep Sanz Datzira, el curador del volum, a banda de deixar testimoni d’una amistat ferma i fidel que no sabia res de distàncies ni de fronteres, el seu intercanvi de lletres al llarg de setze anys, 1984-2000, explica “de manera fragmentada, i potser per això mateix molt viva, l’activitat literària de dues personalitats singulars en el panorama cultural de les últimes dècades”.

Dues personalitats catalanes que parlen de traducció, de literatura, és clar, però, també, una mica de tot i, especialment, de societat i de política: “Jo crec que repetirem, potser aviat, aquelles converses plenes d’interès en elles mateixes —però, a la vegada, senzilles— sobre tot allò que estimem i que ens preocupa: Catalunya, la literatura, l’amistat”.Jordi Arbonès

Mercès a això, el seu epistolari esdevé un retrat d’un temps i d’un país —de fet, de dos països, car la realitat d’Argentina és quasi tan present com la catalana. D’un temps i d’un país que, no pas perquè sigui tan proper, no ens menys desconegut. Desconegut perquè oblidem, perquè preferim oblidar. Perquè la immediatesa del present —i el nostre present, per més que els nostres representants polítics no semblin haver-se’n adonat, encara, és tan apassionant que no ens queden ulls ni orelles per a res més— no ens deixa temps per pensar en el passat recent ni per recordar-lo.

Antoni Clapés

Aquest fidedigne retrat no ens ha de sorprendre gens, ans al contrari, ja que són els diàlegs escrits amb els seus corresponsals els que permetien Arbonès mantenir el contacte amb la terra que tant va trobar a faltar des del primer dia que la deixà: “Per a mi, les cartes dels amics del terrer són com l’oxigen que necessito per respirar; són els vincle vital amb la meva enyorada (i mitificada, ai las!) terra; són l’hàlit que aviva l’emoció i el record dels moments viscuts a casa nostra…”.

Un diàleg que, com hem pogut constatar en la citació que precedeix aquest paràgraf, ens crida l’atenció, malauradament, per la precisió, la riquesa i la fluïdesa del llenguatge que empren els dos corresponsals. Un estil que tots donem per descomptat el en cas de Clapés —si algú encara dubta de la seva vàlua només li cal atansar-se a la llibreria més propera i demanar qualsevol dels seus poemaris i traduccions—,però que, molt em temo, molts dubten que correspongui al traductor. Dic, malauradament, no tan sols perquè aquest estigma ha perseguit des dels seus inicis Arbonès, sinó, sobretot, perquè, pel que a aquest aspecte es refereix, més aviat hi hem sortit perdent que guanyant.

La destructiva combinació de l’afebliment progressiu de l’exigència en l’ensenyament i de l’ús desficiós de les noves tecnologies han fet que la capacitat d’escriure sigui, cada dia més, una espècie en perill d’extinció —i, el que és més greu, una espècie (encara més crucial, en una llengua minoritària i minoritzada com la nostra) que sembla que ningú no tingui cap interès en protegir. I ja no em refereixo a escriure bé, sinó simplement a fer-ho de manera intel·ligible; a permetre la comunicació entre emissor i receptor.

És en aquest sentit que les paraules que Clapés adreça al seu amic el 15 de juny del 1991 no només no es podrien considerar premonitòries, fa 27 anys, sinó que no podrien ésser més actuals (ni més necessàries): “Tan sols l’amor a una idea —a una pràctica— ens fa tirar endavant. […] Crec que a Catalunya sobren savis per dir-nos els mals i ens calen persones que treballin; tan sols amb l’esforç i la fe en les nostres conviccions podrem tirar endavant, sortir de l’atzucac on som”.

Qui —editor o polític— tingui orelles, que escolti. Qui tingui ulls, que llegeixi.

dimecres, 4 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Epistolaris

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla, Edicions Destino Cartes a Mahalta, Màrius Torres i Mercès Figueras, Club Editor Rainer & Lou, Cartes seleccionades. Vol. I, Rainer M. Rilke / Lou Andreas-Salomé James Joyce. Cartes. Antologia. Obrador Edèndum Mercè Rodoreda - Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), Club Editor
Estimat amic.
Correspondència (1946-1964)
Gaziel i Josep Pla
 
Cartes a Mahalta
Màrius Torres
Mercè Figueras
Rainer & Lou
Cartes Seleccionades
James Joyce
Cartes. Antologia
Mercè Rodoreda
Joan Sales
Cartes completes 1960-1983 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/07/04/epistolari-jordi-arbones-i-antoni-clapes/feed/ 0
Gilead, Marilynne Robinson http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/29/gilead-marilynne-robinson/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/29/gilead-marilynne-robinson/#respond Fri, 29 Jun 2018 16:33:46 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11775 Gilead, Marilynne RobinsonRead More »

]]>
Gilead, Marilynne Robinson

Amb el ministeri a la sang

Que Marilynne Robinson sap escriure novel·les no ho descobrirem pas ara. Tampoc no descobrirem que (a l’igual que succeeix amb els seus assaigs) no deixen ningú indiferent; que no són en absolut els best sellers a l’ús —que tenen tan a veure amb la literatura com les sopes de sobre amb les sopes fetes a casa— sinó que parlen de vides de veritat i fan pensar; que et fan veure (i viure) altres móns, distants tan geogràficament com espiritualment, que, per contraposició, ens permeten veure (i entendre) millor el nostre.

Gilead, Marilynne Robinson, Edicions de 1984Entre la seva primera novel·la, Vida de casa (Housekeeping) i la segona, Gilead, (Edicions de 1984, març del 2018), va deixar passar vint-i-quatre anys de lenta cocció. En part, imagino per la pressió que devia sentir després del colossal èxit que va obtenir amb aquella, ja que l’amenaça de les comparacions era obvia; però, vist el resultat, ca celebrar que es prengués el seu temps, sobretot perquè fa la impressió que no va voler posar-s’hi fins que tenia alguna cosa important per dir; alguna cosa que li bullís per dins i que li reclamés sortir a fora.

I el que li bullia a dins era una nova història sobre una família, com en la primera, amb la diferència que els protagonistes principals són homes: tres homes, el narrador, el seu fill i el seu pare, que viuen molt marcats per l’ombra massa allargassada del quart, l’avi del narrador. Aquell avi que va marxar de la terra on tenia les seves arrels —Gilead, aquest petit poble d’Iowa on fa la impressió que el temps s’hagi aturat— però que va deixar una pregona petja en els seus descendents. Començant pel seu fill, el pare del narrador, que, de sobte i sense donar explicacions a ningú, marxa de casa deixant-ho tot enrere per trobar la tomba de qui el va dur al món.

Potser és per això —en aquesta obra els lligams, alguns visibles, altres d’invisibles, que uneixen els representants (com hem dit, tots ells masculins) de les successives generacions no és que siguin ferms, és que són infrangibles, si no indestructibles—, perquè costa molt viure sense saber, sense entendre, sense saber d’on vens i qui i com eren els que t’han procedit, que John Ames, el narrador i protagonista, quan s’assabenta que li queda poc temps de vida —“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir que amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir que sóc vell”— decideix escriure-li al seu fill una llarga carta explicant-li qui és (qui, era, car la llegirà quan ja sigui mort) el seu pare.

Precisament perquè no vol que al seu fill li succeeixi el mateix que a ell, que encara ara, quan ja és vell, massa vell per tenir un fill de només set anys, es pregunti per quines raons el seu pare i el seu avi es van comportar com es van comportar, per què van fer el que van fer: “Pots conèixer una cosa a fons i no saber-ne res. Un home pot conèixer el seu pare, o el seu fill, i tot i això potser entre tots dos no hi ha més que lleialtat i amor i una incomprensió mútua”.

Serà d’aquesta manera —“Intentaré un experiment de sinceritat”— que l’autora ens embarcarà en un viatge arqueològic en el passat d’una família, els Ames, d’una petita vila ancorada en ens temps bíblics, Gilead, i en una Amèrica fosca, immobilitzada, on el Sud, la Confederació i les seves idees segueixen marcant el pas de les hores (i de les vides) dels seus ciutadans; unes vides sotmeses permanentment a l’esguard reprovador dels reverents, que mantenen un poder fora de mida.Marilynne Robinson

I qui millor podria explicar-ho que el narrador i protagonista, que duu, no ja en el seu esperit, sinó en la seva pell, i podríem dir que gairebé en el seu ADN —“Vaig créixer en cases pastorals”; “El pare de la meva mare era predicador, i el meu pare també, i el seu pare abans que ell, i abans no se sap, però ho endevino”— la condició pastoral.

Una condició que no tan sols l’ha determinat, sinó quasi predeterminat; que l’ha situat, ho volgués o no, al marge, fora del món: “Tenia ganes de dir-los: m’agrada una broma tant com a qualsevol. Hi ha hagut vegades a la vida que he estat a punt de dir-ho. Però la gent no ho accepta fàcilment. Et volen una mica al marge. […] Vet ací l’aspecte més curiós d’aquesta mena de vida, de l’exercici del ministeri. La gent canvia de tema així que et veuen a prop”.

Encara més si és Robinson qui li cedeix la veu, qui ens guia amb la seva prosa minuciosa i precisa, traduïda per Emili Olcina; qui ens recorda, paràgraf a paràgraf, línia a línia, de fet, que cada paraula és essencial; que escriure és jugar-se no ja l’obra, sinó la vida mateixa en cada mot —en cada mot que escrius o deixes d’escriure.

divendres, 29 de juny del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Edicions de 1984

Teories del no, Eduard Sanahuja Yii Em dic Lucy Barton, Elisabeth Strout A l'oest de Roma, John Fante, Edicions de 1984 Segona persona del singular, Sayed Kashua
Teories del no
Eduard Sanahuja Yll 
Em dic Lucy Barton
Elisabeth Strout
L’home que volia arribar lluny
Hans Fallada
A l’oest de Roma
John Fante
Segona persona del singular
Sayed Kashua

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/29/gilead-marilynne-robinson/feed/ 0
Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/28/estimat_amic_gaziel-pla/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/28/estimat_amic_gaziel-pla/#respond Thu, 28 Jun 2018 05:26:05 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11755 Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep PlaRead More »

]]>
Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla

Cartes de no tan lluny

Els darrers anys, amb la publicació de La vida lenta i, sobretot, de Fer-se totes les il·lusions possibles, ens ha fornit l’oportunitat de començar a conèixer una altra cara de Josep Pla, una cara menys maquillada o adulterada pel propi escriptor, més autèntica i genuïna, que ens allunya de la imatge de pagès —més aviat, pagesot— contemplatiu i sorneguer de l’Empordà que es va anar bastint ell mateix al llarg dels volums de la seva Obra completa; que ens acosta a la intimitat de l’escriptor quan es treia la boina d’attrezzo, es mirava al mirall i es veia tal com era.

Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Gaziel i Josep Pla, Edicions DestinoAmb Estimat amic. Correspondència (1946-1964), Edicions Destino afegeix una nova baula a aquest benvingut procés de deconstrucció del personatge i, per tant, de reconstrucció de la persona Josep Pla. En aquest cas, a través de la mirada, sempre penetrant i il·luminadora, d’Agustí Calvet, que ens arriba mercès a les 51 cartes conservades que envià a l’autor d’El carrer extret. Cartes —o, més aviat, documents, car s’hi inclouen tant telegrames com altres tipus de notes— de valor desigual, algunes d’elles de simple valor testimonial, que posen de manifest la gran estima (i admiració) que, en aquells anys Gaziel sentia pel seu il·lustre compatriota empordanenc.

Una estimació que fa la impressió —la impressió, perquè, com es pot saber de veritat què nia més enllà del cor de les paraules?, en el més profund dels cor de les persones?— que Pla no compartia. Mentre Calvet no tan sols lloa la seva obra (“avui sou l’autor vivent més gloriós i més llegit de Catalunya”) i les seves capacitats (“ningú no coneix tan bé la comarca com vós”), sinó que li expressa ben explícitament el que sent per ell (“A la meva nova casa […] hi tindreu sempre el vostre amic que us estima i us admira”), el de Palafrugell es mostra no ja menys disposat a escriure-li cartes —la desproporció és colossal com significativa: 51 cartes de l’un per 7 de l’altre—, sinó que ho fa d’una manera més protocol·lària, més formal: “Rebeu l’afecte del vostre servidor i amic”; “És sempre vostre affm.”.

I aquesta displicència planiana, evidenciada també pel seu desinterès en trobar-se amb el seu corresponsal, malgrat les contínues invitacions que rep per part seva, encara sobta més quan ens adonem que, a banda d’existir prou raons per sentir-se propers —tots dos són periodistes que han vist truncades les seves prometedores carreres per la Guerra Civil i pel franquisme; tots dos són exiliats de l’interior; tots dos comparteixen una visió amarga del país;…—, algunes de les opinions que expressa Gaziel les hauria pogut no ja subscriure sinó, directament, escriure Pla: “Aquest país […] també té el seu tarannà personal […] i és el de no admetre com a situacions estables més que dugues [sic]: la tirania i l’anarquia, però que s’assemblen tant que un no sap per on comença l’una i acaba l’altra, ni quina ha estat primer […] perquè s’engendren mútuament l’una a l’altra”.Josep Pla

És per això, segurament, que d’entre el poc que comenta el genial creador d’El Quadern gris en les seves escasses lletres, el que més ens interessa són les seves consideracions sobre literatura, sobretot les opinions que, com a membre del primer jurat del premi Sant Jordi de novel·la, expressa sobre la versió inicial de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (“és un intent fallit”), i sobre Ronda naval sota la boira de Pere Calders (“trobo que la seva collonada marítima cau de les mans, perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita”).

La qual cosa fa que, pel que a Pla es refereix, acabi interessant-nos més els documents que, amb molt bon criteri, Manuel Llanas, el curador del volum, afegeix com a apèndixs. En ells retroben la força, l’enginy i la vivor que el convertiren en un dels noms indispensables de la literatura catalana de tots els temps. I la retrobem tant en articles que més tard foren traduïts al català per incorporar-los a l’Obra completa, com en un d’escrit en castellà i no traduït, “La rueda del tiempo. Historia y vida de Sant Feliu de Guíxols”.

Article que demostra, per si algú en tenia el dubte, que escrivia en castellà —cal tenir-ho sempre present: la seva llengua habitual quan publicava els seus articles a “Destino” i a d’altres diaris— molt millor que la major part dels periodistes de l’època; amb aquella naturalitat que (al contrari de Manuel de Pedrolo i d’altres resistents de l’interior) cregué que les circumstàncies històriques li imposaven.

Si a això hi afegim que els apèndix inclouen, també, un text, no ja interessant, sinó gairebé indispensable, sobre la història desconeguda —més aviat, oculta o ocultada— del diari La Vanguardia i dels seus fundadors, la família Godó (un text que ben segur que no deixarà ningú indiferent), resulta obvi que la publicació, avalada per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, d’aquesta desigual i irregular correspondència (ampliada) entre dos dels periodistes i escriptors catalans fonamentals del segle XX no podia ésser més escaient.

sant joan del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 25 de juny del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Josep Pla

Fer-se totes les il·lusions possibles, Josep Pla El carrer estret, Josep Pla La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), Josep Pla, Edicions Destino, 2014 Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Xavier Pla, Quaderns Crema
Fer-se totes les
il·lusions
 possibles
El carrer extret La vida lenta El Quadern gris Josep Pla, ficció
autobiogràfica i veritat
literària, Xavier Pla

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/28/estimat_amic_gaziel-pla/feed/ 0
L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/22/lhome-que-llegia-miquel-strogoff-jaume-benavente/ http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/22/lhome-que-llegia-miquel-strogoff-jaume-benavente/#respond Fri, 22 Jun 2018 06:09:22 +0000 http://www.racodelaparaula.cat/?p=11750 L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume BenaventeRead More »

]]>
L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente

El to major de la veu menor

Una de les preguntes més incomprensibles que acostumen a fer els aspirants a escriptors —que, a casa nostra, són una assedegada gernació molt ben alimentada— és: «Cal llegir, per a escriure bé?» La resposta és tan obvia —«Els calen ales per volar, als ocells?», «Hi ha aigua al mar?»— que has de mossegar-te la llengua per no dir alguna barbaritat. Si no tens l’hàbit de llegir, si no l’has tingut des de ben petit, no és que no puguis escriure , és que no podràs ni escriure.

L'home que llegia Miquel Strogoff,Jaume Benavente (Més Llibres)Que Jaume Benavente no és tan sols un gran lector sinó, el que és encara més essencial, un bon lector no ho descobrirem pas avui, ja que la seva obra ho demostra a bastament, però, per si hi ha encara qui dubti del que li aporten les seves ben escollides lectures el millor que pot fer és acostar-se a la seva llibreria de guàrdia i demanar L’home que llegia Miquel Strogoff, publicat aquest mes de maig per Més Llibres.

No és un llibre sobre llibres, ni un text metaliterari —per fortuna, car de vegades aquesta mena d’obres en fan un gra massa, ofereixen més pa que formatge— però els llibres i les lectures són una referència constant; són, de fet, el sòl fecundat sobre el qual arrela. Per si el títol no fos prou expressiu, ja des de la citació inicial, extreta del Moo Pak de Gabriel Josipivici —que fa la impressió d’haver estat un dels motors eficients de la novel·la: “La solitud és la pèrdua de lligams amb el passat i amb el futur, el fet de sentir als ossos que ja no pertanys per dret propi a la família humana—, el lligam inextricable entre literatura i vida queda no ja patent sinó esgrafiat amb foc damunt dels murs cadascuna de les seves pàgines.

Viure: viatjar

L’autor de Nocturn a Portbou entén que si la literatura té algun sentit —tot i que és probable que el major sentit de la literatura (i de l’art) sigui precisament la seva teòrica manca de sentit— és el de reflectir, i alhora sotmetre a examen, la condició humana, aquell no-se-sap-ben-bé-què que ens defineix com a persones. I sap, encara millor, que per retratar-la no és tan fonamental l’argument de l’obra sinó la vida —i les vides— que s’hi escenifica, que va formant-se i conformant-se a mesura que la novel·la avança.

Una vida —de fet, la vida, les vides— entesa com un viatge. Com un viatge enriquidor i alliberador, que ens eixampla els horitzons. I, sobretot, els horitzons de l’ànima, que ens fa veure i viure; veure i viure més: “penso que hauries de sortir una mica més. Viatjar fora, i potser tindries una altra visió de les coses”. Com un viatge existencial i literari que ens d’un lloc a un altre. Un viatge on els paisatges són crucials: “Si veus el paisatge dins teu, tens el relat, em va dir el pare una tarda d’un llunyà 1973”.Jaume Benavente

On els paisatges esdevenen no ja l’esperit dels llocs on es viatja sinó, també, la seva essència mateixa. Horta, Riba-roja, Londres, Es Mercadal, Caen, Basilea…, llocs on els protagonistes han viscut, no són tan sols espais geogràfics, sinó encarnacions —en el sentit més estricte, més corporal: són carn de la seva carn.

Els llocs on han viscut, on han viscut intensament, on han tingut esdeveniments que han deixat petja en les seves existències, no son únicament records —records que seguirem duent sempre més amb nosaltres, els més transcendents dels bagatges que ens acompanyen (ja sigui per bé o per mal)— sinó que, com qualsevol altra part del cos, ja formen part de nosaltres. I, per això, de la mateixa manera que succeeix amb una cama o un braç amputat, seguirem sentint-los vius (i presents, permanentment presents) fins i tot quan creguem que ens els hem (o han) extirpat.

Perquè els llocs i les experiències que hem viscut en aquests llocs ens canvien per sempre més, ens fan com som, ens determinen. En aquest sentit, la metàfora (extreta del ja esmentat Moo Pak) escollida —i la tria, l’elecció és, sens dubte, un dels temes de l’obra— per Benavente és d’allò més adient: “És així, la vida, un rierol que arriba a una bassa i que després continua, altra vegada rierol”. Però, i aquest incís és fonamental, continua d’una altra manera, marcat i condicionat per aquesta bassa; per aquest fet (i aquests fets) que van connotant, condicionant i determinant les nostres vides.

Les ferides del viure

Per aquest passat omnipresent, que ha deixat unes petges indelebles i que, nolens volns, determinarà el nostre futur. Perquè del bagatge del nostre ahir, sobretot quan ha causat ferida —“havia esdevingut un animal ferit i, per això mateix, perillós per als altres i per a mi mateix”— mai no ens en podrem desfer. Perquè mai no ens podrem recuperar (almenys, del tot) de les ferides que hem sofert al llarg del nostre viatge existencial.

I, encara menys, del buit irremissible de les pèrdues que hem sofert: “Les pèrdues destrueixen els nostres petits mons. […] El veritablement important no era la vida, sinó les absències, les morts dels amics, dels éssers estimats”. Buits que ens fan prendre consciència de la colossal, aterradora, fragilitat de la nostra existència: “Vivim en la fragilitat”; “La Lise, més enllà de la seva aparent fortalesa, de la seva independència, era un ésser delicat, fràgil”.

Una fragilitat, condicionada per damunt de tot per la presència i el record constant de la brevetat de la vida, de la seva finitud, de d’inevitabilitat de la mort, que és, paradoxalment, el que atorga, per contraposició, un —el?— major valor a la vida. Per descriure-ho, Benavente troba de nou una metàfora que difícilment podria ésser més exacta: “semblava un relat ple de vida, justament per la presència de la mort”.

Davant d’una obra d’una complexitat i d’una pregonesa com la present qualsevol anàlisi literària quedarà, per força limitada—entre molts d’altres detalls, caldria parlar de la importància dels ulls i de les mirades, dels records (i dels oblits), dels misteris, de les illes, dels contes i les narracions, del destí, de la voluntat i de l’atzar, de l’amistat, de l’amor i del desamor…— però no voldria enllestir-la abans de remarcar que, igual que escriure amb simplicitat és el més difícil de tot, en literatura sovint el “relat petit, la veu menor” no tan sols és (o, almenys, pot ésser) “la millor manera de copsar la vida”, sinó el mitjà (un dels mitjans) d’arribar més al fons —i més enllà.

dimecres, 20 de juny del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 21 de juny del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de literatura catalana

Nocturn de Portbou, Jaume Benavente
Nocturn de Portbou, Jaume Benavente
Novel·les (II), Francesc Trabal, Quaderns Crema
Novel·les (II), Francesc Trabal, Quaderns Crema

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

]]>
http://www.racodelaparaula.cat/2018/06/22/lhome-que-llegia-miquel-strogoff-jaume-benavente/feed/ 0