A fi d’alliberar-se de la intolerable tara que comporta aquest pecat original, i capital, no tan sols va recórrer a les arrels familiars per fer la presentació de la seva candidatura a Almeria, lluny del territori desafecte, sinó que, com a bona conversa, ha invertit la major part de la campanya en fer profusió de la seva nova fe espanyola. Culminada amb la seva afirmació contundent que “tot el PSC està en contra del Pacte Fiscal” per creure que és “profundament insolidari”.

Declaració que ben segur haurà acollit amb fervor Pere Navarro —el partidari del “catalanisme social centrat en els catalans i en les catalanes, en tots i totes, no només en uns quants”— però que contribueix a allunyar encara més el PSC del llegat de Josep Pallach, aquest pioner socialista, al record del qual asseguren mantenir fidelitat… cada vegada que el traeixen.

Per desgràcia, molt ens temem que el fundador de Reagrupament Socialista, transformat posteriorment en PSC-Reagrupament, hauria estat incapaç d’entendre, i no diguem ja d’acceptar, conceptes tan funambòlics com el del “catalanisme no nacionalista” propugnat des de fa tants anys pels socialistes catalans. Tant el líder del PSC com la (més que probable) futura líder del seu Germà Gran, el PSOE, farien bé recobrar i llegir El nostre combat, una de les obres cabdals de Pallach.

Un llibre ben interessant, reeditat precisament l’any 2005 per la Fundació Campalans, definida a ella mateixa com el “laboratori d’idees del PSC”. Amb major raó si tenim en compte que Carme Chacón és membre del seu Patronat.

Si ho fessin, potser s’adonarien de la importància que hauria de tenir tant la C de les seves sigles —una C que, des que l’estudi Claret Serrahima la destacà al seu nou logotip, cada dia s’aigualeix més i més— com el concepte de Nació: “Per a nosaltres, socialistes catalans, l’existència de la nació catalana és una realitat d’ordre sociològic i històric que s’expressa en la llengua, en els costums, en el dret i, sobretot, que dóna origen a un fet de voluntat col·lectiva”.

Tanmateix, si no són gaire amants de la lectura, o consideren que no és necessari retrocedir tan enrere per tal de recobrar les arrels i esdevenir un partit socialista eminentment i primordial català, potser n’hi hauria prou amb escoltar l’opinió d’un dels representants del sector catalanista del PSC —que ambdós, tot segant-los l’herba sota els peus, neguen que existeixi—, Ernest Maragall.

L’antic Conseller d’Educació ho podria cridar —o escriure al seu bloc— més fort, però no pas més clar: “No serà a Sevilla, ni aquest cap de setmana, que el socialisme català pot trobar la [sic] orientació perduda. Haurem de seguir buscant entre nosaltres mateixos, junt a tots els progressistes de Catalunya, per formular el projecte que necessitem i donar-li la concreció de proposta i lideratge que la societat catalana espera i exigeix”.

 dissabte, 4 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Des d’una perspectiva cultural, que maldi per recuperar la consideració protagòrica de “l’home com a mesura de totes les coses”, de globalitat, de completitud humana, de descompartimentació —si se’ns permet el mot— no podria ésser més aconsellable la publicació d’una obra com L’enigma de la llibertat de David Bueno (Edicions Bromera, 2011), on ciència i pensament —i, per tant, també art i ciència— retroben el seu origen comú. El retroben i avancen de nou plegats tot tractant d’oferir una resposta a la triple pregunta primigènia fonamental: «Qui som?, d’on venim?, on anem?».

Un dubte iniciàtic que segurament no té ni mai no podrà tenir resposta, ni encara menys unívoca o absoluta—“Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals” (“Wir fühlen, daß selbst, wenn alle möglichen wissenschaftlichen Fragen beantwortet sind, unsere Lebensprobleme noch gar nicht berührt sind”), afirmava Ludwig Wittgeinstein al seu Tractatus logico-philosophicus, 6.52—, però que no per això no hem de deixar de pugnar per desvetllar. O, si més no, provar de sumar-hi les clarícies que cadascun de nosaltres hi puguem aportar.

Aportació que Bueno realitza amb tant d’entusiasme com d’encert al llarg de la seva obra, combinant amb destra habilitat erudició i difusió. Ja en el pròleg explicita aquesta voluntat seva divulgativa, en assenyalar que es tracta d’un “assaig científic voluntàriament, conscientment i lliurement escrit per a tots els públics” (p. 16). Sense que això, gosaríem afegir-hi nosaltres, comporti rebaixar en cap circumstància ni l’exigent objectiu pretès ni la complexitat que implica el seu corresponent anàlisi i desenvolupament.

Característica essencial que cal valorar en la seva justa mesura si tenim en compte que l’objectiu que l’autor es proposa no tan sols és realment ambiciós, sinó altament arriscat (per no dir pràcticament inassolible): tractar d’establir, basant-se en els més moderns experiments genètics i neurobiològics, si “som realment lliures, o les nostres accions i els nostres pensaments són únicament el resultat determinista del funcionament del cervell”, (Íd).

Considera que la millor manera d’acostar-se al màxim a una resposta biològica a la llibertat humana ens la brinda una anàlisi realitzada des d’una perspectiva evolutiva, que parteixi dels principis proposats per Charles Darwin: si, en situacions idèntiques, la selecció natural de les espècies afavoreix aquells “individus de la mateixa espècie (…) que presenten unes característiques globals que els proporcionen una major taxa de supervivència” (p. 72), el quid de la qüestió consistirà a estudiar si l’exercici de la llibertat humana beneficia la supervivència de l’espècie o si, pel contrari, la perjudica.

Per tal fonamentar —i exposar— degudament la seva teoria, al professor i investigador de la Universitat de Barcelona li caldrà partir de l’inici de tot, del “substrat fisicoquímic sobre el qual se sustenta la vida i tots els seus processos” (p. 35), o el que és el mateix: retrotraure’s als orígens de la vida al nostre planeta. A l’acompliment d’aquesta necessitat —que ofereix una resposta actualitzada a la segona part de la triple pregunta fonamental que hem esmentat: “D’on venim?”— li dedicarà la primera part del llibre.

Una primera part, titulada L’evolució, el llarg camí cap a la llibertat, tan diàfanament i pulcra redactada —o, més aviat, explicada— que bé podria servir de model genèric informatiu o de consulta per a qualsevol persona que tingui interès en entendre, d’una vegada per totes, com es creà la vida al nostre planeta. Com es creà i, sobretot —el que és més important (car, qui més qui menys, tots hem sentit parlar del big bang i dels seus efectes)— com evolucionà la vida.

 Si volem saber com es pot explicar, científicament, el miracle que convertí la cèl·lula primera originària —aquest LUCA o “últim avantpassat comú universal”— en un ésser viu compost i complex, format per diverses cèl·lules especialitzades, només ens cal recórrer a aquest tan brillant com entenedor resum que ens brinda, gairebé de manera tangencial, David Bueno.

En la segona part, titulada El cervell i la ment humans, el bressol de la llibertat, ens exposarà una explicació sobre l’origen i evolució d’aquest animal avançat que, amb el temps, esdevindrà l’ésser superior, l’ésser humà, dotat de pensament, de records i de cultura: “Que sapiguem, els humans som l’única espècie capaç de pensar conscientment en el seu futur”, (p. 15). En l’únic animal, doncs, de reflexionar abstractament i que, per tant, posseeix les condicions que li poden permetre decidir; o el que és el mateix, fer exercici de la llibertat.

Aquesta segona part acabarà amb un parell de capítols —12 i 13— que, junt amb l’epíleg, tot i que l’autor no ho ha considerat adient distingir-la, entenem modestament que constitueix (o, si més no, podria constituir) en realitat una tercera part o conclusió de l’obra. Una vegada enllestida l’acurada i exhaustiva fonamentació biològica de l’evolució i la constitució de l’ésser humà, en aquests tres capítols finals, definits amb tanta escaiença amb el títol del primer—se’ns descobreix la resposta a la pregunta fonamental del llibre: Som realment lliures?

Resposta que, òbviament, no desvetllarem, atès que transgrediríem la nostra exclusiva condició d’analistes. Tot i així, si algun lector impacient no és capaç d’assaborir les innegables virtuts de l’espera i la temprança, considerem que en tindrà prou amb llegir els títols de les dues parts de l’obra per a deduir si la resposta de Bueno és positiva o negativa.

Com farà igualment bé en tenir present una de les frases més destacades de l’epíleg: “Som presoners de la nostra llibertat” (p. 256). Encara que, per a estar-ne segur no li restarà altre remei que llegir el llibre, car allò que ens manté “presoners de la nostra llibertat” tant pot ésser la nostra capacitat de decidir última —possibilitat que comportaria una resposta positiva— com el nostre determinisme genètic que ens ho impedeix —que n’implicaria una de negativa.

Sigui quina sigui la hipòtesi de l’autor, aquesta frase, de tan diàfanes ressonàncies sartrianes —“l’home està condemnat a ésser lliure” (“l’homme est condamné à être libre”)— ha servit per a ratificar la nostra idea inicial de la gran hecatombe que es produí el dia que alguna eminència burocràtica decidí escindir ciència i humanitats. Per fortuna, malgrat el seva abjecta i antinatural temptativa aculturitzadora, que tan nefastos efectes ha produït, ciència i pensament estan permanentment condemnats a retrobar-se!

Transcrivim, per acabar, una de les informacions més increïbles que ens llega el llibre, que justifica per ella sola el seu objectiu:

«Al principi del 2008 es va fer un estudi en què es va visualitzar l’activitat cerebral de diverses persones en el moment precís de prendre una decisió conscient. (…) Va revelar un aspecte totalment inesperat: l’activitat cerebral associada amb la presa de decisions es produeix 350 mil·lèsimes de segon abans que siguem conscients que hem pres aquella decisió.»

L’enigma de la llibertat, David Bueno, p. 23 i 24

© Xavier Serrahima 2012

dijous, 2 de febrer del mmxii

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 2 de febrer del 2012

És ben cert que no podem considerar les Memòries de la Casa Morta (Zapiski iz miórtvogo doma), Adesiara Editorial, 2011, com una de les obres cabdals del genial escriptor rus. Però és cert igualment que això es deu, en gran mesura, a un realitat incontrovertible: són escasses, ben escasses, les creacions literàries que no s’esblaimen al costat de L’idiota o d’Els Germans Karamàzov. El poder d’aclaparament i de fascinació d’aquestes novel·les dostoievskianes és tan colossal com incomparable.

És des d’aquesta premissa que no dubtem en afirmar que el relat dels anys que passà l’escriptor a presidi per les seves activitats polítiques tenen un valor notable. En primer lloc, per l’obra mateixa: un retrat més que real, sovint indigerible, de les privacions de l’empresonament; en segon, per descobrir el llibre frontissa de Dostoievski, aquell que suposà la seva nova naixença literària i humana.

D’aquella “casa morta en vida” (p. 15) “sense feina i sense propietat legítima i normal” on “l’home no pot viure, es perverteix, es transforma en bèstia” (p. 28), l’escriptor n’aconsegueix sortir no tan sols evitant esdevenir una simple desferra humana, sinó regenerat, com a persona i com a escriptor. Llegint-lo ens adonem que la seva estada forçada a Sibèria li servi per aprofundir encara més la natura humana, per capbussar-se de ple en la psicologia humana.

Per a aprendre i, el que és més important, per a comprendre —i per a estimar— el gènere humà. Per a convertir-se, junt amb un dels seus contemporanis, el també immortal Lev Tolstoi, en un dels més destacats apòstols de l’amor a la humanitat. I, per damunt de tot, dels més desafavorits, dels abandonats per la sort i la història: dels humiliats i ofesos que amb tanta delicadesa i estimació descriví en una de les seves obres.

Si en les seves novel·les anteriors ja havia posat de manifest la seva afinitat i empatia envers les Pobres gents —profètic títol de la seva esplèndida opera prima—, el seu empresonament li permeté immergir-s’hi de ple. En comptes de parlar-ne des de fora —car, com a fill de metge mai no s’hi havia relacionat— el presidi li permeté viure la situació des de dins, compartint i convivint al llarg de quatre interminables anys amb tots aquells que fins llavors només coneixia teòricament.

Memòries de la Casa Morta suposà la seva primera immersió real en aquesta ànima humana, de la qual esdevindrà un mestre insuperat. Tan sols un altre mestre entre mestres, William Shakespeare, aconseguí acostar-s’hi tant com ell. Tot i que —si més no així ho entenem nosaltres— sense anivellar-s’hi ni, molt menys, superar-lo. Dostoievski escrivia amb i des de l’anima; amb i des del cor. El dramaturg anglès xopava la ploma al cor, però escrivia amb la tinta de la raó.

Si deixem de banda el prefaci, ideat per a eludir tant com sigui possible els perills de la censura, comprovarem que no li calen més que quatre ratlles antològiques —que sintetitzen la seva experiència carcerària— per a posar en evidència la seva titànica vàlua literària i espiritual “Rere aquest portal hi havia el món clar, lliure, hi vivia la gent com arreu. Però a aquesta banda de la tanca (…) hi havia un món especial, que no s’assemblava a res mes; aquí hi havia lleis especials, indumentària pròpia, moral i costums propis i una casa morta en vida, una vida com a cap altre lloc i gent especial.” (p. 15).

Perfecta metàfora del sofriment inassumible que suposa la vida privada de llibertat, que pren encara una configuració més insofrible amb la confessió, sorgida sens dubte del més pregon d’ell mateix, que ofereix un xic més endavant: “Mai no hauria imaginat l’horror i el turment que va ser per a mi, durant els deu anys —que, en realitat, foren quatre— de treballs forçats, no estar sol ni una sola vegada, ni un sol moment.” (p. 19).

Turment que esdevindrà encara més desequilibrant per a algú com ell, habituat a dialogar amb els grans clàssics de tots els temps: “Dies inacabables, asfixiants, l’un exactament com l’altre, tots iguals! Si almenys hi hagués hagut algun llibre!” (p. 293). Ni tan sols aquest modest, migrat consol o evasió mental o espiritual possible li és dat, car “un presoner (…) em va robar una Bíblia, l’únic llibre que estava permès de tenir al presidi” (p. 30).

Aquesta experiència traumàtica, acuradament i mefistofèlicament dissenyada per a laminar o eliminar d’arrel qualsevol rastre d’humanitat en el personer, per a reduir-lo a un mer objecte sense valor, sotmès als arbitraris capricis dels seus carcellers, Dostoievski la transforma en matèria literària. Evangèlicament, en comptes de convertir les pedres en pans, prefereix metamorfosar el dolor en amor; la destrucció, en creació; el mal, en bé.

Idea que amb tant d’encert recollí i recreà cent anys després Miquel Martí i Pol:

“Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història”.

La successió de la macabra simulació d’afusellament i l’estada a la presó significà per a l’escriptor rus el seu particular descens a l’infern dantià i li deixà unes inesborrable seqüeles morals i físiques —entre elles, els atacs d’epilèpsia—, però també llaurà en el camp afamat de la seva ànima alguns dels pilars fonaments de la seva personalitat, que acabarà valorant de manera positiva:

“En la meva solitud espiritual, em dedicava a revisar tota la meva vida anterior, examinant-ne fins l’últim detall; (…) em jutjava implacablement i amb severitat i fins arribava a beneir el destí per haver-me enviar aquesta solitud, sense la qual no m’hauria estat possible fer aquest judici sobre mi mateix ni aquesta inspecció tan severa de la meva vida anterior”. (p. 400).

Tant la ineludible “convivència general obligada” (p. 35) amb els altres com l’experiència quotidiana del patiment, la injustícia i la impotència suposaran per a Dostoievski una purga completa del seu jo anterior, un alliberament dels seus dimonis particulars. Una metamorfosi radical de caràcter purificador, quasi ascètic. Una renaixença que deixa enrere l’home que havia estat fins llavors i en fa sorgir un de diferent, profundament humà. Una persona nova que convertirà en el seu grial vital —i, afortunadament per a nosaltres, també literari!— la requesta de la “dignitat humana” (p. 155).

El viacrucis de la presó convertirà l’adolescent Dostoievski, partidari de la revolució, en un madur eremita literari, que, com un Diògenes reviscut avançarà a les palpentes cercant déu amb un llum a la mà. No tant perquè hi cregui, sinó perquè hi voldria creure.

Que voldrà creure perquè —bo i introduint per primera vegada una de les seves idees essencials, que desenvoluparà amb posterioritat magistralment a Els Germans Karàmazov— comença a témer que, sense déu, sense una moralitat universal, res és prohibit i tot és lícit: “Era un exemple de fins on pot arribar el costat carnal de l’home, sense sotmetre’s interiorment a cap llei” (p. 108); “És com si, havent travessat una vegada els límits, comencés a vantar-se que per a ell ja no hi ha res de sagrat, com si sentís la temptació de saltar-se els límits de qualsevol llei i poder i delectar-se en la llibertat més il·limitada i desenfrenada” (p. 150).

Aquesta obra, una de les més crues i més lacerants del genial escriptor rus, alliberada quasi per complet de qualsevol component líric, que sembra, això no obstant, llavors d’esperança —en la humanitat, en la grandesa del poble i la Mare Rússia—, esdevindrà la base i el punt de partença de tota la colossal creació dostoievskiana posterior.

A casa nostra, a més a més, la seva acurada traducció —deguda a Jaume Creus— suposa una tan agraïda com agosarada aposta pel país normal que, amb estat propi o no, algun dia no gaire llunyà hauríem d’aspirar a ésser. Un país normal la cultura del qual no es pot permetre el luxe de no disposar de la traducció integral de les obres dels grans autors de tots els temps. Una realitat no gens quimèrica, que no depèn tan sols de la infrangible consciència nacional d’un bon grapat de tan benaurats com imprescindibles editorials (Adesiara, A Contravent, Viena, Símbol, L’Albí, Límits, Quaderns Crema, Tres i Quatre,…), sinó, sobretot, de la nostra com a lectors!

Només comprant —i llegint, per descomptat— els seus llibres aconseguirem que la seva lloable (o suïcida, segons definició de Quim Torra) tasca de resistència cultural i de fidelitat nacional no acabi posant en perill la seva supervivència editorial, cada dia més imprescindible. Perquè, tinguem-ho ben present, si no hi fossin, les trobaríem a faltar!

Únicament si entre tots i totes evitem, almenys, que no hi perdin diners, podrem somniar  que, ara l’un, ara l’altre, es decideixin a seguir apostant per l’aventura incerta d’omplir els intolerables buits que es mantenen encara a dia d’avui en la gran literatura universal traduïda al català. Evitant, d’aquesta manera, que la indeturable maregassa diglòssica arraconi encara més la permanentment amenaçada llengua pròpia del país.

Permetent-nos, doncs, escriure una nostra quimèrica carta literària als reis mags. Que inclogui, entre d’altres, per centrar-nos tan sols en la literatura russa del segle XIX, una nova traducció, feta directament sobre la llengua i el text original, d’Els Germans Karamàzov, dels Diaris o de les interessantíssimes i fonamentals cartes tant de Dostoievski com de Tolstoi, o els Contes complets de Txèkhov.

Ens atrevim a somniar o bé preferim seguir-nos queixant, fins i tot en aquells aspectes que no depèn dels altres sinó de nosaltres?

divendres 27 i dissabte 28 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Cal agrair doncs al centenari diari l’inestimable servei que suposa haver posat a l’abast del públic una “informació completa, clara i actualitzada sobre l’oferta d’estudis”, que el mateix monogràfic considera “imprescindible per a poder escollir bé” (p. 4). Per a la qual cosa, estableix tot un seguit de criteris encaminats a assolir una “bona elecció”. Criteris que, segons remarquen a peu de pàgina i en negreta, es basen en una innominada i genèrica “informació facilitada por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya”.

Amb aquestes afirmacions, no costa gens imaginar-se l’afany i l’interès amb el qual moltes famílies es disposaren a treure partit de la informació que oferia un monogràfic avalat pel prestigi i la fiabilitat de La Vanguardia. Diari que ha repetit fins a l’extenuació que la confiança i el respecte dels seus subscriptors i lectors constitueix un dels seus pilars bàsics irrenunciables.

Però encara costa menys imaginar la seva decepció —quan no indignació— immediata i consternada: el monogràfic no tan sols no brinda una “informació completa”, “imprescindible per a poder escollir bé” —car únicament hi apareixen un nombre proporcionalment reduït d’escoles, cap d’elles públiques— sinó que es tracta, purament i simple, d’un publireportatge.

I, el que és més greu: d’un publireportatge camuflat —per no dir encobert. No hi ha, en ni una sola de les 24 pàgines, cap indicació que aclareixi que es tracta de publicitat. Ans al contrari, l’aspecte general —presentació general, tipus de lletra, distribució…— són idèntiques al diari, i totes i cadascuna de les pàgines duen, a l’encapçalament, la marca habitual, i inconfusible, de “La Vanguardia”…

Davant d’aquest fet, el primer que hem de demanar-nos és si el codi deontològic del diari no preveu la necessitat —aquesta sí, del tot imprescindible— de diferenciar, amb una claredat meridiana, informació de publicitat?

En segon lloc, compta el monogràfic, realment, amb el suport —o almenys amb l’aquiescència— del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya? Si la resposta és positiva, per quina raó es posiciona tan palesament a favor de l’escolarització concertada i privada? Si és negativa, per quina raó no s’ha afanyat a desmarcar-se’n? O han preferit, també, retallar el sentit comú?

Per últim, però no per això menys rellevant, quins han estat els indicadors o barems fefaents que ha seguit La Vanguardia —o la seva entitat col·laboradora, Estudios de Prensa Industrial, S.L— per determinar, i afirmar de manera tan taxativa, quines eren les millors escoles de Catalunya?

Ha tingut accés a un dels més ben guardats secrets del nostre país: als rànquings de resultats de selectivitat de totes les escoles? O bé als de l’informe PISA? O, senzillament, i sense cap mena d’escrúpol de consciència, el rànquing de qualitat que ha seguit ha estat, únicament i exclusiva, econòmic?

Segons el seu infal·lible criteri, són els “millors col·legis de Catalunya” —recordem de nou el tan modest i objectiu títol del monogràfic— aquells que es poden permetre el luxe de pagar les gens econòmiques tarifes publicitàries dels autors (pràcticament invisibles) d’aquest pretesament o ambigua monogràfic informatiu de La Vanguardia?

La qual cosa, emfatitzem-ho, comporta l’efecte pervers —ens esforcem a creure que no intencionat— d’eliminar d’entrada i d’arrel totes les escoles públiques. Realment no n’hi ha cap, ni una de sola!, que es pugui comptar entre les millors?

Creuen de veritat que el nivell qualitatiu de les escoles depèn en exclusiva del seu factor econòmic? Del fet que puguin pagar els més de 15.000 euros que costa una pàgina sencera de publireportatge o els més de 10.000 de mitja pàgins? Pagant sant Pere Canta (i les escoles esdevenen, automàticament, millors)?

No és aquest intent de camuflar un reportatge publicitari, pagat íntegrament pels seus anunciants, com a informatiu —aprofitant-se de la innegable pàtina de prestigi i d’autoritat d’un mitjà tan important com La Vanguardia—, en el millor dels casos, una manera ben poc elegant d’actuar? Una mostra d’immoralitat difícilment defensable?

Si la prevaricació suposa dictar, sabent-ho “una sentència o resolució injusta”, com hauríem de definir una actuació periodística que, sabent-ho, indueix —en la més benèvola de les interpretacions— a la confusió, presentant un reportatge publicitari com a informació (i més encara en una matèria tan sensible com és l’educació)?

dijous, 26 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Uns dos-cents acèrrims simpatitzants del quasi diví magistrat de la tan democràtica Audiència Nacional es concentraren a les portes del Tribunal Suprem, protestant aïradament contra la indigna i injustificada incriminació d’aquest màrtir legal que va gosar iniciar un procediment legal contra el franquisme. “Feixistes i corruptes jutjant un jutge; això és el món al revés!”, “Fora feixistes del Suprem”, s’esgargamellaven.

Gaspar Llamazares —sempre disposat a donar un cop de mà a tot el que faci flaire de PSOE— assegurava que allò no era més que una confabulació judicial per acabar, al preu que fos, amb l’insigne magistrat. Per la seva banda, l’ex-catalana Carme Chacón, en una mostra excelsa de coneixements jurídics, argüia que “alguna cosa falla quan es jutja un magistrat per perseguir un cas de corrupció”.

Tant les dues eximies personalitats com els seus nombrosíssims acompanyants tenen tota la raó: només una “confabulació” dels hereus judicials del franquisme o un error colossal pot explicar que es processi Baltasar Garzón! No es tracta de justícia, sinó de revenja! Això li passa per haver-se atrevit a jugar amb foc. Per analogia amb l’església catòlica, podríem dir: amb el franquisme hem topat. El seu processament tan sols es pot deure a una venjança: “Ho sap tothom, i es profecia”.

Sempre és bo que dirigents polítics facin pedagogia i posin les coses al seu lloc, en comptes d’encendre —innecessàriament i injustificada— els ànims, crispar l’ambient i causar alarma social, com han fet tan sovint els del PP. En alguna cosa s’ha de notar la diferència abismal, sobretot de caràcter ètic, que separa la dreta de l’esquerra! La raó de la força, de la força de la raó!

Què hi té a veure que el candidat a Nobel de la Pau hagi pogut incórrer, presumptament, en dos delictes que no tan sols són els més greus i intolerables que pot cometre un jutge, sinó que soscaven —quan no anihilen— els drets dels acusats a una protecció judicial real i efectiva?

Què hi fa que hagi pogut cometre un delicte de prevaricació —que, segons l’article 446 del codi penal espanyol, es produeix quan “El jutge o magistrat, sabent-ho, dicta [una] sentència o resolució injusta”— o que hagi pogut intervenir, il·legalment, les inviolables comunicacions entre un acusat i el seu advocat defensor, enderrocant el pilar bàsic de qualsevol defensa jurídica que pretengui merèixer-ne el nom?

Ben segur —oi amics Llamazares i Chacón— que tot això formava part de la confabulació i la conspiració feixista: no fou l’infatigable defensor dels drets humans qui, presumptament, ordenà les escoltes il·legals en l’anomenat “cas Gurtel”, ni qui va obrir una investigació penal per jutjar uns delictes sobre els quals era conscient que no tenia competència legal…! No fou ell, no!

El més provable és que fos algun conspirador feixista infiltrat a l’Audiència disfressat com ell. O, per què no?, algun dels 17 independentistes detinguts l’any dels jocs olímpics en la coneguda “operación Garzón” —instruïda per ell com a president del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional—, que, segons el punt 159 de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, foren privats “de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants]”.

 divendres, 20 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 23 de gener del 2012

Malgrat alguna que altra consideració discutible, la primera part no pot ésser més esperançadora. Els seus vuit capítols —amb diferència, els millors i més recomanables— ofereixen una exhaustiva descripció del pensament i el caràcter de l’home Cambó, que permet conèixer-lo i situar-lo en el lloc de privilegi que, tot i els seus innegables clarobscurs, li correspon en la història del país.

En realitat, a les primeres 290 pàgines només és possible oposar-hi un sol retret, això sí prou important: la promesa “interpretació desapassionada de la vida de Cambó” (p. 14) esdevé aviat ben poc dissimuladament negativa. L’autor sembla oblidar la seva funció biogràfica, de taquígraf d’una vida aliena, i opina i defineix més que no pas relata o transcriu.

A mesura que avança el llibre fa la impressió que Barrera, segurament de manera tan inconscient com involuntària, passi comptes amb el personatge biografiat, al qual no perdona ni el seu caràcter bifront —“catalanista sincer però espanyol lleialíssim” (p. 18)— ni el seu inflexible conservadorisme. Exhibint, en no poques ocasions, una acritud demolidora (p. 299, 330, 454…), compensada tan sols puntualment en referir-se a la seva infatigable defensa de la llengua i la cultura catalana (p. 99) o a l’enlluernadora brillantor dels seus discursos (p. 68).

Si hi afegim la presència d’algunes faltes inadmissibles —inclús, demès, Rabal, tonelades…— ens veurem forçats a confiar que una profunda revisió converteixi la segona edició d’aquesta obra en l’homenatge pendent que mereixen tant el biògraf com el biografiat.

© Xavier Serrahima 2012

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 12 de gener del 2012

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Amb major raó quan existeix un moviment de revisionisme històric que —recuperant sense vergonya una de les més indignes fal·làcies del franquisme— pretén, tan acríticament, tendenciosa com ignominiosa, capgirar la realitat, transformant els republicans en els instigadors de la Guerra Civil, acusant-los paradoxalment d’haver conculcat l’ordre constitucional vigent per a accedir al govern de la Segona República espanyola. Cometent la inadmissible indecència de gosar transformar els defensors de la legalitat en rebel; i els rebels, en salvadors; les víctimes, en botxins; els botxins, en víctimes.

No pot ésser, doncs, més oportú L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, (The Spanish Holocaust), de Paul Preston, Editorial Base, 2011. Una obra extensíssima (912 pàgines si hi incloem els índexs), que d’entrada imposa, quan no intimida —de la mateixa manera que succeïa amb un altre document històric excepcional publicat per la mateixa editorial, La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, (que comentàrem en el seu moment)—, però que atrau amb una força irresistible tan aviat com et submergeixes en la seva lectura.

 Com succeïa amb l’obra de Mercè Morales, aquest complet estudi sobre l’inextingible maregassa de violència i barbàrie que assolà l’estat espanyol des de l’esclat de la Guerra Civil és tan exhaustiu com exemplar, de manera que establirà sens dubte un abans i un després sobre aquesta matèria. La pacient i costosíssima tasca de recol·lecció de dades contrastades que ha dut a terme l’historiador anglès al llarg de quasi vint anys converteix aquesta obra en una eina de consulta i de referència ineludible sobre la magnitud de la tragèdia que suposà l’enfrontament fratricida entre les dues espanyes machadianes.

Aquestes dues espanyes caïnites que no representaven tant l’esquerra i la dreta, sinó sobretot, la força de la raó i la raó de la força: la democràcia i el totalitarisme. Per més que quatre nostàlgics caducs s’obcequin en voler fer-nos-ho creure, el franquisme no era —o no era tan sols— un moviment polític conservador, sinó ultraconservador. En definitiva, un representant més de les macabres i intolerants ideologies feixistes que devastaren Europa el primer terç del segle passat.

En aquest sentit, una de les grans virtuts del llibre de Preston és la de procurar restablir la veritat dels fets, retornant a la història allò que pertany a la història. I fer-ho amb uns criteris metodològics impecables i rigorosos, basant-se estrictament en les xifres més actuals i documentalment constatades, mostrant-se tan cautelós com és possible: “El nombre més fiable (…) pel que fa a les víctimes dels militars sublevats i els seus partidaris és de 130.199, però és improbable que estigui per sota de 150.000, i encara podria ser més elevat (…)”, (p. 18).

Dades de caràcter irrebatible, recaptades per tot el territori peninsular, província a província, ciutat a ciutat, que anirà desgranant pàgina a pàgina, amb una voluntat exhaustiva que no pot allunyar-se més de l’academicisme asèptic o indiferent. Ans al contrari, els seus dots com a narrador són tan notables que, ben sovint, alguns dels horrors que relata (p. 155, 256, 259, 729, 740, 745, 748…) provoquen un desassossec tan incomportable, un xoc emocional tan intensament inassumible, que et força a deixar la lectura una estona.

Tan insofrible i inhumà és el que explica que t’esgarrifes en saber que el prestigiós historiador declarà en una entrevista amb Michael Euade —publicada en català pel setmanari Presència— que “el material més espantós (…) no hi surt, perquè és immensament horrible”. Confessió que, combinada amb la idea, expressada en la mateixa entrevista, que “fora d’Espanya Franco té una sorprenent bona premsa com a dictador benvolent”, justifica amb escreix que cregués no tan sols necessari, sinó absolutament imprescindible, redactar aquesta monumental obra.

Consideració de deure cívic que, segurament, ens permet entendre —tot i que no excusar— per quina raó Preston no aconsegueix sempre el grau d’objectivitat ni de fredor analítica que fóra desitjable, sinó que permet que la seva ideologia en ocasions esdevingui més patent que no convindria. I ho fa des del paràgraf inicial, quan explica la sanguinària execució de sis dels seus jornalers a l’atzar per part d’un terratinent de Salamanca un des primers dies de la rebel·lió, i no pas alguna altra barbàrie similar comesa per anarquistes a casa nostra en les mateixes dates.

Una decisió amb la qual hi té molt a veure el fet que entén que cal restaurar la veritat històrica i remarcar especialment que les dues menes de repressió a la reraguarda foren “molt diferents tant quantitativament com qualitativament” (p. 11), car es produí “des de baix a la zona republicana, i (…) des de dalt a la zona rebel”, (p. 381).

Mentre els uns defensaven la legalitat vigent i procuraven per tots els mitjans mantenir l’ordre i evitar les accions dels incontrolats —“En el període de domini anarquista la Generalitat va fer tot el possible per salvar vides”, (p. 390); “Ante la crueldad ajena, la piedad vuestra; ante la sevicia ajena, vuestra clemencia; ante los excesos del enemigo, vuestra benevolencia más generosa”, (p. 444)—, els altres no tan sols l’atacaven, sinó que preconitzaven la violència més acarnissada i sanguinària contra els seus rivals —“Se tendrá en cuenta que la acción será en extremo violenta, para reducir lo antes posible al enemigo” (p. 201); “aquél que no está con nosotros está contra nosotros, y como enemigo será tratado. (…) el movimiento triunfante será inoxerable”. (p. 231); “Els cadàvers se solien deixar on havien caigut, com a part de l’estratègia de terror”, (p. 344).

Malgrat que no sigui capaç d’ésser del tot imparcial —la qual cosa pràcticament no ha aconseguit ningú que hagi tractat la Guerra Civil—, si que pren cura en exposar i denunciar amb la mateixa contundència la inexcusable crueltat amb la que actuaren ambdós bàndols, car “la missió de l’historiador rau a cercar la veritat, independentment dels sentiments que els seus treballs puguin provocar”, (p. 22).

Probablement és aquesta raó que el duu a referir-se amb tant de detall els fets de la terrible matança de Paracuellos, proposant-se d’escatir, fins les darreres conseqüències, les responsabilitats que se’n deriven. Anàlisi que  posa en evidència el malaurat aprenentatge que havien obtingut Santiago Carrillo i algun dels seus companys de les més cruels i inhumanes tàctiques estalinistes.

El monumental llibre de Paul Preston —tan apassionant que gairebé es podria llegir com si d’una novel·la negra es tractés, tot i la seva exhaustivitat— esdevé no tan sols un magnífic intent de recobrar la memòria històrica, sinó que situa amb total justícia la figura de Franco al mateix nivell d’altres monstres megalòmans totalitaris com Hitler, Mussolini i Stalin. Un Stalin que, pel que al seu violent totalitarisme es refereix, res té a envejar a la resta de sanguinaris dictadors.

Ho podem constatar —canviant “estalinisme” per “franquisme”, i “feixisme” per “conspiració judeomaçònica i bolxevic”— amb una reflexió de Vassili Grossman, recollida per Antonhy Beevor en un llibre que, tant per la seva cruesa com per la seva veracitat, podríem equiparar al que analitzem, Stalingrad: “Qualsevol que sigui l’opinió que ens mereixi l’estalinisme, hi ha pocs dubtes que la seva preparació ideològica, mitjançant alternatives manipulades amb deliberació, proporcionava arguments implacablement efectius per a una guerra total. Totes les persones conscients havien d’acceptar que el feixisme era dolent i havia de ser destruït de totes maneres.”

En síntesi, L’Holocaust espanyol és una obra més que recomanable, que ofereix raons més que fonamentades per a reclamar un exercici de memòria històrica que permeti restituir l’imprescindible equilibri entre els vencedors i els vençuts, amb l’objectiu que les víctimes —totes les víctimes— puguin descansar, per fi, en pau.

Una qüestió que esdevé encara més ineludible, quan els vots del partit que governa l’Estat espanyol eviten que es retiri el títol de batlle honorari de la ciutat de València a Franco o quan a un dels néts del dictador no se li acut res millor que afirmar que “El meu avi no signà cap sentència de mort. (…) Ell el que signava eren els indults, no les sentències de mort. Les sentències no les executà ell, les executà la justícia.”

Quina justícia, podríem demanar-nos: la que provenia de “la gracia de Dios”? O, pitjor, la que imposava el tan atroç com famós “bando de guerra” franquista de 18 de juliol del 1938? O el de Queipo de Llano? Aquell que establia: “Quan a qualsevol localitat es comprovin actes de crueltat contra persones, seran passades per les armes, sense formació de causa, les directives de les organitzacions marxistes o comunistes  que al  poble existeixin, i en cas de no donar-se amb tal directius, seran executats un nombre igual d’afiliats arbitràriament escollits”?

Bando que, en cap cas, tenia un caràcter retòric:

«La ficció que defensar la República constituïa un delicte de rebel·lió militar va servir de base a tots els consells de guerra sumaris. [...] Algunes de les persones que s’hi jutjaven eren culpables de crims genuïns (…). Molts altres (…) l’únic crim que havien comés era, senzillament, no haver donat suport activament al cop. A la majoria, els condemnaven perquè se suposava que eren culpables, sense que en calgués cap prova. Un cas típic (…) on el veredicte de culpable es va justificar perquè “si bien se ignora su intervención directa en saqueos, robos, detenciones y asesinatos, es de suponer que haya tomado parte en tales hechos por sus convicciones”.»

L’Holocaust espanyol, Paul Preston, traducció Jordi Ainaud i Joan Quesada, p. 759-760

 11 i 12 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 12 de gener del 2012

* Ja savais que le véritable voyage se fait au retour, quand il inonde les jours d’après au point de donner cette sensation prolongée d’égarement d’un temps à un autre, d’un espace à un autre.
(© Michèle Lesbre, Le canapé rouge, Sabine Wespieser Éditeur, p. 16)

* Ce qui comptait c’était la rencontre, l’instant fugace, cette sorte d’hasard hereux qu’offre le voyage.
(© Michèle Lesbre, Le canapé rouge, Sabine Wespieser Éditeur, p. 76)

* Quan es mor per una terra, aquesta terra es converteix per força en la teva terra. Ningú no mor per una terra que no és la seva, si no és estúpid.
(© Michela Murgia, L’acabadora, Cap. 3)

* Si l’astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l’estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa, i la seva imprevisibilitat fonamental la feia perillosa en els amics més encara que en els enemics.
(© Michela Murgia, L’acabadora, Cap. 8 )

* Totes les coses en aparença massa lineals no eren sinó una admissió de debilitat.
(© Michela Murgia, L’acabadora, Cap. 14)

* Al món no hi havia ningú que no portés alguna ferida causada per la família.
(© Banana Yoshimoto, Records d’un carreró sense sortida)

* Nosaltres —els homes— som els que tenim por, els que fem disbarats i ens posem nerviosos; si ens fem els escèptics i els pinxos, de vegades, és perquè sospitem que estem equivocats d’una manera profunda i incalculable, i que les dones no.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* L’art que produïm viu en un equilibri delicat amb l’art que imaginem, amb l’art que espera a la sala.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* Les virtuts també són necessàries —algunes virtuts— però Emma Bovary, Anna Karènina o Raskólnikov no ens interessen per la seva bondat. Ens interessen perquè no són admirables, perquè són nosaltres, i perquè els grans escriptors els han perdonat per això.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* Qui té més poder que un fill? Pot ser tan cruel com vulgui.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* Es tem les coses que hom no coneix bé. Hom pot acostumar-se a tot excepte a la mort, probablement perquè només es mor una vegada.
(© Vassili Grossman, Amb l’Excèrcit Roig, 1941-1945)

* No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta.
(© Eduard Márquez, L’últim dia abans de demà)

* Ningú no es perd per sempre.
(© Eduard Márquez, L’últim dia abans de demà)

* Les mitjanes són massa grises (…) massa abstractes en tots els sentits per representar una experiència concreta.
(© Frederic Manning, La part que ens toca)

* Averages are too colourless, (…)  too abstract in every way, to represent concrete experience.
(© Frederic Manning, Her privates we - The Middle Parts of Fortune)

* L’heroisme extrem (…) no es diferencia gens de la desesperació.
(© Frederic Manning, La part que ens toca)

* The extreme of heroism (…) is indistinguishable from despair.
(© Frederic Manning, Her privates we - The Middle Parts of Fortune)

* Una part del preu que es paga per la infal·libilitat és el fet que no pot posar remei als errors, ja que no els admet.
(© Frederic Manning, La part que ens toca)

* One of the penalties of infallibility is that it cannot remedy its mistakes, because it cannot admit having made them.
(© Frederic Manning, Her privates we - The Middle Parts of Fortune)

* Tots, fins els més savis, senten el vertigen de la llibertat absoluta: la llibertat barrejada amb l’atzar més pur, més aleatori.
(© Vicenç Villatoro, Moon river)

*  La nature extérieure nous fait honte, elle est d’une sérénité désolante pour notre orgueil.
(© Gustave Flaubert, Correspondance)

* La rage de vouloir conclure est une des manies les plus funestes el les plus stériles qui appartiennent à l’humanité.
(© Gustave Flaubert, Correspondance)

* Aucun art ne peut rendre le charme et la fraicheur de l’impression produite par les beautés de la nature, de même que rien dans l’expression ne peut atteindre à la force et l’spontanéité de nos émotions intimes.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* Le mariage est le but suprême de l’amour. Quand l’amour n’y est plus o n’y est pas, reste le sacrifice.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* C’est dans la belle peinture qu’on sent ce que c’est que la vie: c’est comme un résumé splendide de la forme et de l’expression des êtres et des choses, trop souvent voilées ou flottantes dans le mouvement de la réalité et dans l’appréciation de celui qui les contemple.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* Je ne connais rien de plus malaisé que de se définir et de se résumer en personne.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* Abans és un somni. Després és una broma. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida.
(© Cynthia Ozick, El Xal)

* L’egoisme de la canalla és tan diferent del nostre? A l’estiu, quan som al camp, maleïm la pluja que cau, i els pagesos la reclamen.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 14)

* L’égoïsme des enfants est-il différent du nôtre ? L’été, à la campagne, nous maudissons la pluie qui tombe, et les cultivateurs la réclament.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Ningú no pot escapar-se de la seva edat.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 24)

* Personne n’échappe à son âge.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* L’amor és com la poesia (…) tots els amants, fins i tot els més mediocres, s’imaginen que innoven.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 68)

* L’amour est comme la poésie, et que tous les amants, même les plus médiocres, s’imaginent qu’ils innovent.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* L’amor (…) és l’egoisme de dos, ho sacrifica tot per a el mateix i viu de mentides.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 71)

* L’amour (…) est l’égoïsme à deux, sacrifie tout à soi, et vit de mensonges.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Cap edat no s’escapa de la ingenuïtat. I la vellesa no és pas la que en surt més ben parada.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 76)

* Aucun âge n’échappe à la naïveté. Celle de la vieillesse n’est pas la moindre.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Si la joventut és ximpleta és per causa d’haver estat mandrosa. Allò que fa malbé els nostres sistemes educatius és que van destinats als mediocres, que són la majoria. Per un esperit en marxa, la mandra no existeix.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 98)

* Si la jeunesse est niaise, c’est faute d’avoir été paresseuse. Ce qui infirme nos systèmes d’éducation, c’est qu’ils s’adressent aux médiocres, à cause du nombre. Pour un esprit en marche, la paresse n’existe pas. 
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Sovint les semblances més profundes són les més secretes.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos), Viena Edicions, 2010, p. 107)

* Les ressemblances les plus profondes sont les plus secrètes.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Totes les mares, per principi, el que desitgen més per als seus fills és el matrimoni, però desaproven la dona que ells han triat.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 138)

* Toutes les mères, par principe, ne souhaitent rien tant pour leurs fils que le mariage, mais désapprouvent la femme qu’ils choisissent.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* L’amor és la forma més violenta de l’egoisme.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos), Viena Edicions, 2010, p. 156)

* L’amour est la forme la plus violente de l’égoïsme.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Sé fins a quin punt és problemàtica la nostra existència, sé que no tenim poder per a res, i que ens equivoquem ben fàcilment, però també sé que malgrat tot, o potser per això mateix, hem d’actuar, fins i tot a risc d’equivocar-nos.
(© Friederich Dürrenmatt, La promesa), Viena Edicions, 2011, p. 16)

* De fet la missió de l’escriptor consisteix en trobar el quid que fa transparents els coses a fi que a través d’elles brilli la idea superior i s’hi manifesti.
(© Friederich Dürrenmatt, La promesa), Viena Edicions, 2011, p. 153)

* Hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podrem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i poderós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals.
(© Friederich Dürrenmatt, La promesa), Viena Edicions, 2011, p. 157)

* Però els premis s’obliden i les novel·les queden.
(© Joan Sales, Mercè Rodoreda-Joan Sales, cartes completes (1960-1983), Club Editor, , 2008, p. 193)

* Encara no s’ha trobat cap crític tan bo com el temps.
(© Joan Sales, Mercè Rodoreda-Joan Sales, cartes completes (1960-1983)), Club Editor, , 2008, p. 638)

* En companyia de dones que ploraven, el Patrick Wallingford feia el que fan molts homes: pensava en altres coses.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 127)

* ¿Qui és ningú per dir quina raó és prou bona si és la seva raó?.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 253)

* El destí no és imaginable, excepte en somnis o per als que estan enamorats.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 259)

* Patrick, els somnis no han de correspondre exactament a la realitat perquè es realitzin.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 270)

* Les bones novel·les i les bones pel·lícules no són com les notícies (…): són alguna cosa més que peces periodístiques. Engloben tot el ventall d’estats d’ànim en les què un es troba quan les llegeix o les veu.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 405)

* De vegades fer de mare és una mica com quan encens el llum i els escarabats corren a amaga-se, però si estàs atenta i mires a terra per veure com fugen corrents, segur que els veus; en canvi, si estàs pensant què menjaràs per berenar, o bé mirant el ventilador del sostre i pensant com t’ho faràs per treure’n la pols, llavors no veuràs com corren a amagar-se.
(© Haley Tanner, Vaclav i Lena, Edicions 62 , 2011, p. 65)

* Sempre havia cregut que els adults eren com animals, que si et quedaves ben quieta s’oblidaven de tu.
(© Haley Tanner, Vaclav i Lena, Edicions 62 , 2011, p. 184)

* Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.
(© Eugeni Xammar, citat per Quim Torra a Honorables. Cartes a la pàtria perduda, A Contra Vent Editors, 2011, p. 156)

* Per a mi [la independència] no és una fantasia, és una realitat plausible que es pot guanyar —o perdre—, però que es pot jugar, que és raonable jugar-la. Ara bé, perquè la partida comenci només hi ha una via: mantenir-se ferms en una exigència que no admet cap passa enrere.
(© Quim Torra, Honorables. Cartes a la pàtria perduda, A Contra Vent Editors, 2011, p. 157)

* No hi ha res més enganyós que l’aparença d’humilitat. (…) Sovint no mostra més que indiferència per l’opinió dels altres i, de vegades, és una forma d’ostentació indirecta.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 48)

* Nothing is more deceitful (…) than the appearance of humility. It is often only carelessness of opinion, and sometimes an indirect boast.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 10)

* Quin plaer, passar una tarda d’aquesta manera! Afirmo que no hi ha, al capdavall, cap entreteniment millor que la lectura! Què de pressa que et canses de qualsevol cosa que no sigui un llibre! Quan tingui casa pròpia, em sentiré desgraciada si no tinc una excel·lent biblioteca.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 56)

* How pleasant it is to spend an evening in this way! I declare after all there is no enjoyment like reading! How much sooner one tires of anything than of a book! When I have a house of my own, I shall be miserable if I have not an excellent library.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 11)

* Els millors i més savis dels homes… o, més ben dit, les millors i més sàvies de les seves accions poden ser ridiculitzades per qualsevol persona que tingui com a únic objectiu a la vida fer broma de tot.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 57)

* The wisest and the best of men —nay, the wisest and best of their actions— may be rendered ridiculous by a person whose first object in life is a joke.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 11)

* Jo crec que en qualsevol temperament hi ha la tendència a alguna imperfecció concreta, a algun defecte natural que ni tan sols la millor educació és capaç de vèncer.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 58)

* There is, I believe, in every disposition a tendency to some particular evil–a natural defect, which not even the best education can overcome.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 11)

* Els llibres… oh, no! Estic segura que mai no llegim els mateixos; o almenys no ens provoquen els mateixos sentiments.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 90)

* Books —oh! no. I am sure we never read the same, or not with the same feelings.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 18)

* Els que no canvien mai d’opinió tenen un interès especial a estar segurs de jutjar correctament a la primera.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 90)

* It is particularly incumbent on those who never change their opinion, to be secure of judging properly at first.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 18)

* Com més conec el món, més em decep; i cada dia em confirma la incoherència del caràcter humà i la poca confiança que podem acordar a les aparences, tant si són de bondat com d’intel·ligència.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 130)

* The more I see of the world, the more am I dissatisfied with it; and every day confirms my belief of the inconsistency of all human characters, and of the little dependence that can be placed on the appearance of merit or sense.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 24)

* ¿No és la descortesia envers tothom la verdadera essència de l’amor?
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 135)

* Is not general incivility the very essence of love?
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 25)

* El veritable filòsof només obté benefici d’allà on n’hi ha.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 217)

* The true philosopher will derive benefit from such as are given.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 42)

* Sempre he observat (…) que els de petits tenen bon temperament, quan creixen continuen tenint-lo.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 226)

* I have always observed, that they who are good-natured when children, are good-natured when they grow up.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 43)

* A tots ens encanta donar lliçons, encara que només aconseguim ensenyar allò que no val la pena de saber .
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 310)

* We all love to instruct, though we can teach only what is not worth knowing.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 54)

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12