Un tercer “pla d’ajust” —per emprar el seu mateix eufemisme— del tot imprescindible, provocat no pas la seva gestió, sinó “imposat pels errors dels altres”, per aquells que “no han fet els deures” i que, al damunt, es dediquen “a donar lliçons” als qui sí els han fet. A la inversa, l’Estat espanyol, en comptes de “fer els deures propis” s’ha dedicat a alliberar-se de les seves obligacions “centrifugant el dèficit” i traspassant als altres els esforços fiscals que hauria de dur a terme.

I no tan sols això sinó que ni tan sols paga els deutes que ha contret i que legalment hauria d’abonar. Ho expressà amb tanta claredat com contundència el nostre President: si el govern espanyol pagués els 759 milions d’euros corresponents a l’addicional tercera de l’igualment retallat Estatut “la meitat d’aquest pla no l’hauríem de fer”.

L’endemà vam saber que més de tres quartes parts del total —1.069 dels 1.500 milions previstos en les noves retallades— es pensaven aconseguir aplicant les mesures en educació i sanitat previstes pels decrets del govern presidit per l’immutable Mariano Rajoy: res més natural i lògic que començar retallant els serveis més prescindibles! Al cap i a la fi, mentre TV3 pugui seguir retransmetent futbol i la Fórmula 1 cada dissabte i diumenge, no ens cal preocupar-nos ni per l’educació ni per la salut!

Ben segur que el nivell educatiu no té cap relació amb el nombre d’alumnes que ocupen una aula. Un mestre per a cada vint alumnes?, per a vint-i-cinc?, per a trenta?, per a trenta-cinc?, per a quaranta?, per a…? I quina diferència hi ha?

Potser d’aprendre, no aprendran gaire, però, és clar, i això què hi fa? Faran més amics que mai i s’ho passaran d’allò més bé! Ja ho deien els nostres avis: “Com més serem, més riurem!” A més a més, l’acumulació d’estudiants ens permetrà reciclar una bona pila d’acudits: tots els que tenen a veure amb la cabina dels Germans Marx, els dels elefants en un sis-cents i els del milió de xinesos en una cabina de telèfons…

Què més podríem demanar? Potser un augment de la qualitat educativa? Quina utilitat pot tenir, aprendre? Avançar en l’informe PISA? Millorar ell nivell educatiu i cultural del país? Bajanades! Bajanades i més bajanades! Com si la majoria dels futbolistes haguessin estudiat gaire, i mireu si es guanyen bé la vida!

Pel fa a la salut, tres quarts del mateix: els nostres avis tampoc no tenien accés a una sanitat universal i gratuïta, vivien molt millor que no pas nosaltres, sempre feien bona cara i la farmàcia pràcticament ni sabien què era. Així que els pensionistes, tan aviat com es quedin sense cap cèntim per a abonar ni l’euro sanitari ni el copagament que els correspongui, només han de fer com els nostres afortunats ancestres: anar al bosc a recollir herbes al bosc. Com la medicina natural, res!

Amb l’avantatge que així caminaran un xic, respiraran millor, es trobaran bé, no hauran d’anar a cap hospital, en podrem tancar algun que altre més, els metges i infermeres catalans seguiran marxant a treballar a l’estranger, ens estalviarem les seves nòmines… i tots contents!

I, així, qui dia passa, any empeny!

divendres, 18 de maig del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Llegint el llibre de Llibert Cuatrecasas, El pas per la vida al meu país, Editorial Proa, Barcelona, 2010, fa la impressió que —per dir-ho en termes evangèlics (i emprant un eufemisme suau)— no ha estat capaç d’evitar caure en la temptació d’aprofitar la redacció de la seva vida política per a reivindicar-se i reclamar els quinze minuts de fama històrica que ningú no semblava disposat a atorgar-li.

Convençut que no se li havien reconegut fins ara els honors que a dreta llei mereixia perquè “no és fàcil per als diputats tenir un protagonisme públic per la seva feina si no ets un líder mediàtic del teu partit” treu partit de l’avinentesa —potser sense pretendre-ho o ésser-ne del tot conscient— per a (auto) prescriure’s un ben poc mesurat acte de desgreuge. Desgreuge que fa extensiu a Unió Democràtica de Catalunya, convertit, per art i efecte de la seva més que personal revisió històrica, poc menys que en el deux et machina de les grans fites de l’oposició antifranquista —tot desvirtuant la indiscutible preponderància de les forces d’esquerra—, de la transició i dels trenta anys de democràcia.

Entenem que li hauria convingut més seguir l’exemple de discreció i de savoir faire que palesà, en la seva indispensable prosa autobiogràfica, un dels antics membres del seu partit: Maurici Serrahima. I, sobretot, combinant en un elemental exercici de sentit comú ensems modèstia i prudència, haver delegat en un altre la redacció del seu indissimulat panegíric.

© Xavier Serrahima 2o12

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 17 de maig del 2012

De la mateixa manera, a la civilització occidental, producte i efecte del constrenyiment i l’empobridora adaptació al qual la religió catòlica condemnà els vigorosos i creadors valors de la Grècia antiga —homèrica i hercúlia—, li calgué esperar l’arribada d’un dels més grans, influents i controvertits pensadors de tots els temps per a iniciar el camí de la seva deslliurança espiritual, del seu desvetllament dogmàtic. Sens dubte, Friedrich Nietzsche suposà un punt i a part, un abans i un després en la nostra cultura.

La primera i magistral mostra d’aquesta nova fonamentació dels valors fou El naixement de la tragèdia (Die Geburtder Tragödie), la traducció catalana de la qual Adesiara tingué el bon criteri de publicar el maig passat. Un llibre complet i complex, que presenta una gran varietat de temes “a un ritme esbalaïdor” (pàg. 8), d’una pregonesa tan desavesada com astoradora, que demostrà que el filòsof alemany, tot i els seus joveníssims vint-i-vuit anys, estava destinat a deixar una petja tan assenyalada com indeleble en la història del pensament.

Fins a tal punt que no resultaria gens aventurat afirmar que, tot i de manera incipient —en ocasions apuntades en una simple pinzellada, com una visió o una intuïció encara no definida— la immensa majoria de les idees claus de Nietzsche ja hi apareixen: veritat i aparença, dualitat entre l’apol·lini i el dionisíac, l’ocàs de la civilització cristiana, el nihilisme, l’arribada de l’home nou, la transfiguració dels valors, l’etern retorn…

Per la seva colossal magnitud, l’impacte de la primera eclosió pública del geni nietzschià causà una exorbitant commoció. Commoció que el llavors jove filòleg no tan sols s’esperava sinó que —tal i com adverteix Jaume Pòrtulas en la seva «Introducció»— tenia la necessitat de provocar, a fi de tractar d’esvair les acusacions de nepotisme i els “rumors i les maldiences que havien començat a sorgir” pel fet que el seu mestre de Leipzig, Friedrich Ritschl, l’hagués afavorit per a que arribés “a ser catedràtic de la Universitat de Basilea (…) a l’edat llavors insòlita de vint-i-cinc anys” (pàg. 10).

Tanmateix, la reacció inicial —induïda per l’aclaparament i la perplexitat que havia de causar per força una obra tan intensa com aquella— fou el silenci. Passat un temps, l’acollí el sarcasme: el sarcasme indolent d’aquells que no estaven en disposició d’entendre-la, d’aquells que, per no saber, ni tan sols sabien com havien de començar a llegir-la, d’aquells que, admirats i avergonyits, empetitits tot d’una, es negaven a reconèixer que no estaven en disposició d’anar tan enllà.

Que no tothom, ans només els escollits, està en condicions de situar-se a l’alçada de l’esperit dionisíac: “Sota l’encisadora màgia del dionisíac no solament es renova l’aliança entre home i home: també la natura alienada, hostil o sotmesa, celebra de nou la festa de reconciliació amb el fill esgarriat, l’home. (…) Cantant i dansant, l’home es manifesta com a membre d’una comunitat superior: ha desaprès a caminar i a parlar, i està a punt d’aixecar el vol i, dansant, perdre’s cel enllà. (…) també en ell ressona alguna cosa de sobrenatural: se sent déu, es passeja tot extasiat com en somni veié caminar els déus. (…) Aquí es pasta l’argila més noble, s’escalaborna el marbre més preciós, l’home mateix.” (pàg. 73-74)

Perquè, cal dir-ho clar i d’entrada: El naixement de la tragèdia, com la resta de la magna i imprescindible obra nietzschiana, no deixa ni pot deixar indiferent. O et captiva o et causa repulsió. Si et captiva, n’esdevens el més fidel —i alhora crític: ningú millor que ell per saber que l’aprenentatge i el coneixement s’assoleixen posant-ho en dubte tot— dels addictes. Si et repel·leix, el més ferotge dels opositors: la incapacitat de comprendre, la consciència de no estar el nivell que l’autor exigeix esperona els més baixos i primigenis instints de venjança.

Una resposta que l’autor ja s’havia imaginat fins i tot abans que la seva opera prima aparegués, tal com comentava al seu amic Erwin Rhode en una carta d’11 de desembre de 1871: “Tota la darrera part (…) et submergirà, a cop cert, en l’estupefacció, he fet prova d’una gran audàcia i tinc el dret de proclamar (…): animam salvavi [he salvat la meva ànima]; raó per la qual evoco aquesta obra amb una gran satisfacció i no sento cap inquietud, encara que es presenti des del principi de manera tan provocant com és possible i que calgui esperar que la seva publicació provoqui, de diverses bandes, un «crit d’indignació»”.

Crit d’indignació determinat, sobretot, per la seva voluntat de canvi, de posar en dubte tant els valors vigents com la cosmovisió —o Weltanschauung— que aquesta determina. Nietzsche es revolta contra tot allò que ningú no ha gosat qüestionar des de fa més de vint-i-cinc segles, des que l’esperit combatiu i permanentment inquisitiu dels grecs antics s’apaivagà, des que preferiren substituir la sempre perillosa recerca de la veritat —“sento abans de res l’obligació d’ésser necessàriament veritable”, li comentava en una carta anterior a l’amic i confident esmentat— per la seguretat de les ficcions que anaren creant per a protegir-se dels temors al desconegut.

Amb la seva obra, reivindica la recuperació d’aquell pensament antic dels grecs que, com Tales de Milet, es proposaren superar el mite i cercar l’arkhé, el principi i la raó de les coses. Aquells que volien saber de l’única manera que és possible saber, saber de veritat: maldant per trobar una resposta a cada pregunta. Aquells que eren coratjosos i no es conformaven, que no s’ocultaven darrera d’imatges fal·laces, com alguns dels seus successors: “El grec coneixia i sentia els esglais i les atrocitats de l’existència: per a poder viure en general, hagué d’interposar, entre ell i aquests esglais i atrocitats, les esplèndides criatures de somni que són els déus olímpics. (…) Per a poder viure, els grecs, forçats per una necessitat profundíssima, hagueren de crear aquests déus” (pàg. 80).

Ell reclama una actitud contrària, valenta i esforçada, que sigui capaç d’enfrontar-se a tot i afrontar-ho tot: “he de dur l’amic que em segueix sol·lícit fins a l’indret encimbellat de la meditació solitària on trobarà només uns quants companys” (pàg. 205). Deixant, doncs, de banda la majoria —“l’home civilitzat quedava reduït a una caricatura fal·laç” (pàg. 106)—, que no serà capaç de comprendre’l ni, menys encara, de seguir-lo, s’adreça únicament a aquests “quants companys” que no sentiran el vertigen de les alçades.

Als escollits que creuen que la vida és lluita, que tot el que tenim i podem tenir ho hem d’obtenir amb constància i suor, que som els amos del nostre destí i ens hem de fer a nosaltres mateixos. Als que entenen que la divisa fonamental no pot ésser mai el “coneix-te a tu mateix” socràtic, que considera tan poc ambiciosa com irrealitzable, sinó el gnoï oïos essi (“Esdevé allò que ets”) de Píndar. Aquells que s’endinsaran amb braó ben endins seu no tant per a descobrir-se ells mateixos, ans per poder anar molt més enllà, per a arribar més amunt i més enllà.

S’adreça a aquell home que no existeix, que encara no ha arribat, a l’home que, en el fons, no és més que una diàfana preconfiguració del seu superhome: “Sí, amics meus, creieu amb mi en la vida dionisíaca i en el renaixement de la tragèdia. El temps de l’home socràtic s’ha acabat: guarniu-vos el cap amb corones d’heura, agafeu el tirs amb la mà i no us meravelleu si el tigre i la pantera s’arramben falaguers als vostres genolls. Ara goseu ser homes tràgics: perquè sereu alliberats. Acompanyeu el seguici de Dionís des de l’Índia fins a Grècia. Armeu-vos per a un dur combat, però creieu en els miracles del vostre déu!” (pàg. 187).

La lectura d’aquesta obra esdevé tan exigent que cal emprendre-la essent ben conscient que no se’ns lliurarà fàcilment, que ens obligarà a posar-hi els cinc sentits, a llegir-la amb atenció, capbussant-nos-hi de ple, posant-hi tota la nostra ànima, centrant-nos-hi i concentrant-nos-hi. Si no ho fem així, si ens limitem a passar-hi els ulls pel damunt, amb displicència, ens arriscarem a que ens resti a les mans només el polsim d’or que en cobreix la superfície — la seva altrament magnífica prosa— sense poder-ne extreure el goig i l’incommensurable coneixement que ens reserva al seu interior.

I aquest, cal que ho emfatitzem, és un luxe que no ens podem permetre sota cap circumstància. És ben cert que ens exigirà molt, que ens caldrà posar-hi el millor i el més pregon de nosaltres mateixos per a accedir-hi, però, si estem disposats a acceptar el repte, si som capaços d’esmerçar-hi tot el temps i la paciència que requereix —car, no podem enganyar-nos: no és possible assimilar i aprehendre de veritat el pensament dels grans mestres sense armar-nos de paciència ni acceptar patir un xic— el premi que n’obtindrem ens compensarà amb escreix.

Si volem assaborir El naixement de la tragèdia —i el que és més important, comptar amb alguna mínima opció de treure partit d’aquest llibre tan dens com aclaparador— cal abans de tot que ens regalem el temps necessari per a llegir-nos-el, almenys dues vegades, d’un cap a l’altre (seguint el consell que el curador recull de Michael Tanner, pàg. 42). Hem d’estar disposats a admetre i fer nostre “aquest impuls titànic d’arribar a ser d’alguna manera l’Atlant de tots els individus” i a dur “a coll, damunt les amples espatlles, cada vegada més amunt i més lluny” (pàg. 120) una feixuga càrrega; a no confondre els símbols i les metàfores nietzschianes —que són més una aproximació poètica o musical— amb la realitat i, per sobre de tot, a no rendir-nos mai.

Perquè llegir l’autor de La genealogia de la moral comporta sempre el risc de quedar-se a mig camí —quan no a un quart! S’envola tan i tan amunt, no únicament per a la immensa majoria de la gent, sinó també dels seus lectors i lectores, que sentim que ens manca l’aire, en assajar de seguir-lo. Sovint, com succeeix amb les creacions musicals —recordem que el primer títol de l’obra era El naixement de la tragèdia nascuda de l’esperit de la música—, abans de provar d’entendre’l cal sentir-lo o copsar-lo amb els sentits, espiritualment i no pas intel·lectual.

Tanmateix, quedar-se a un quart del camí no ens ha de produir cap temor, provocar dubtes ni, encara menys, donar-nos per vençuts: un quart de Nietzsche ens durà deu vegades més lluny del que ens podrien dur la majoria dels filòsofs, artistes i pensadors. I més en l’explosiva catarsi que suposà per a ell aquesta seva obra inicial, on se sentia constret, tan interiorment com exterior, a dir tant, a alliberar-se de tot allò que li bullia per dins. Arriba a unes alçades tals que resulta difícil, quan no impossible, seguir-li les passes. A tot estirar, cal conformar-se amb resseguir, des de lluny i esbufegant, les seves petjades.

Raó que explica que el filòsof alemany tingui molts més exegetes que no pas lectors i lectores, que el nombre de llibres sobre Nietzsche sigui desproporcionadament superior als llibres de Nietzsche: el seu pensament s’envolà tan i tan amunt que, talment com un nou Evangeli, hi ha un munt d’entesos que consideren que ens cal llegir-lo a través dels altres; que ens calen traductors o intèrprets per a poder-lo comprendre o assimilar.

Un destí que comparteix amb alguns dels més grans entre els grans —amb Kant, amb Proust, amb Joyce, amb Picasso o amb Einstein, per a esmentar-ne tan sols alguns de diversos àmbits— i que més aviat es converteix en una maledicció: llegir a través d’un altre, servir-se d’un torsimany per a entendre un autor no pot fer més que reduir les possibilitats d’aconseguir-ho, que balafiar la seva magnificent grandesa.

És per això que considerem, modestament, que la millor manera d’acarar-se a El naixement de la tragèdia —com a qualsevol obra d’aquesta mena, alçada i rigor— és fer-ho directament, sense prevencions ni prejudicis. Llegim-lo, seguint els ja esmentats consells de Tanner, i ja hi trobarem allò que hi haguem de trobar. Amb ple convenciment que, hi trobem el que hi trobem, no en podrem sortir decebuts, ans pregonament enriquits.

 «Precisament el valor d’un poble —com d’altra banda el d’un home— només es mesura per la seva capacitat d’imprimir a les seves vivències el segell de l’etern: perquè amb això, per dir-ho així, es desmundanitza i dóna testimoni de la seva fe, profunda i inconscient,en la relativitat del temps i en el sentit variable, és a dir, metafísic, de la vida.»

El naixement de la tragèdia, traducció de Manuel Carbonell, Friedrich Nietzche, pàg. 206

 © Xavier Serrahima 2o12

Disposant com disposàvem de la versió de Josep Carner del 1934, que compta amb una aura de versió canònica, quasi intocable —“Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens”, s’havia arribat a dir— l’editor, al seu bloc, es pregunta: “un altre Pickwick és possible?” El traductor, al seu web, hi respon afirmativament, raonant-ne els motius. Nosaltres, modestament, concedim amb ell: no tan sols és possible sinó, almenys, convenient.

Ho manifestà prou palesament l’ínclit Mariano Rajoy: «Demano un petit esforç: no hi ha diners per a pagar els serveis públics!» («Pido un pequeño esfuerzo: no hay dinero para pagar los servicios públicos!»). Ho podia dir més alt però no més clar: no es tracta pas que no hi hagi diners per a pagar res, no… No hi ha diners per a pagar… els serveis públics! Per a pagar altres coses —des de l’AVE a Galícia fins el tan imprescindible armament militar— sí que n’hi ha. També, no cal dir-ho, per a seguir mantenint una família real que té —històricament (ho deu dur als gens)— tan bona relació amb les armes de foc…

Aquesta setmana n’hem tingut una nova mostra, en ocasió de la tan publicitada cimera del Banc Central Europeu a Barcelona. En època de crisi, esperàvem que la contenció s’apliqués igualment a la despesa policial innecessària, que se sabés calibrar bé l’equilibri entre cost i efectivitat, aprofitant l’oportunitat per a evidenciar que les contínues i cada dia que passa més asfixiants retallades en benestar social —sanitat i educació, sobretot— eren tan imprescindibles com coherents.

I bé que ho evidenciaren: mentre Felip Puig, el Conseller de l’Interior, desplegava 4.500 Mossos d’Esquadra, el Ministre d’Interior espanyol n’hi va afegir 3.500 més. Amb 8.000 agents al carrer i uns quants helicòpters sobrevolant-la, la capital del Principat afegí als seus múltiples atractius turístics un de nou: passejar per un parc temàtic militarista no tenia res a envejar a envejar el túnel del terror del Tibidabo.

És possible que se’ns titlli de pessimistes o de crítics —o el que és pitjor, d’antipatriotes— però hem de reconèixer que aquell innegable excés de seguretat, més que no pas tranquil·litzar, intranquil·litzava. Estàvem en estat de setge i, en un tal estat, tots —menys els dilectes membres del Banc Central Europeu, que tan magníficament han fet la seva feina, els darrers anys— som sospitosos.

En la propera ocasió, recomanem que es convidi a afegir-s’hi a l’exèrcit —el servei de l’estat espanyol que, sens cap mena de dubte, lidera (en renyida lluita amb el senat i la monarquia) la flagrant, feridora i indignant desproporció entre cost i utilitat— i que es dicti un toc de queda terminant: prohibit sortir de casa. Aquell que no el compleixi, serà detingut i se li aplicaran els tan beneficiosos com gens discutibles efectes de la llei antiterrorista.

Així, Barcelona seria, per fi, una perfecta bassa d’oli. Una bassa sense vida —i, per tant, sense sentit— però bassa d’oli. Perquè, és clar, què hi ha de més important que garantir la seguretat? El respecte als drets humans, potser? Quines idees que se’ns acudeixen, a alguns, a vegades…

dissabte, 5 de maig del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Els seus llibres, donat el cas que el cataclisme bèl·lic hagués permès que arribessin a veure la llum del dia, no s’havien reeditat i, per tant, eren introbables. Per fortuna, des d’un temps ençà algunes editorials coratjoses i amb esperit de país, s’han proposat posar remei a aquesta malura que semblava irremeiable, posant a l’abast del lector no especialitzat obres destacades que l’odi dels uns i la negligència dels altres havien injustament relegat a l’oblit, publicant llibres, entre d’altres, de Bladé i Desumvila, d’Amadeu Cuitó o Ferran Soldevila.

Una nova i benvinguda recuperació és Diari íntim. Escrits autobiogràfics (A Contravent, Barcelona, 2011), que aplega en un sol volum el conjunt de documents d’aquest caràcter que Rafael Tasis anà redactant, discontínuament, al llarg de la seva vida: des que tenia tot just quinze anys, l’any 1922, fins a ranejar la cinquantena, l’any 1951. Escrits, d’interès desigual, que emprengué amb la finalitat declarada de “contribuir a deixar una imatge real del que som (…) i una imatge ideal del que podríem ésser” (p. 421).

Tal i com succeí amb la major part dels polifacètics autors de la seva generació, amb Josep Pla, Antoni Rovira i Virgili i l’esmentat Soldevila al capdavant —creadors d’una obra extensa i admirable, generalment d’una qualitat més que elevada— acarà aquesta àrdua tasca combinant la infatigable capacitat de treball, tan aclaparadora com inversemblant, que els caracteritzava, amb la invencible voluntat de servir al país que els agermanava a tots: “a casa nostra i a dia d’avui, la literatura no pot ésser altra cosa que un acte de servei” (p. 422).

Un “acte de servei”, tot i que també de pervivència, que confereix l’imprescindible toc d’unitat a aquest recull de proses disperses en el temps i en l’espai, dotat d’un “gran interès humà” (p, 17). Interès humà no pas personal, egoista o narcisista, sinó comú, que passa per davant —i, el que és més important, per damunt— de la seva individualitat concreta, alliberat de grans pretensions o propòsits: “En emprendre el meu intent d’autobiografia sincera (…) que m’acompanya ja fa uns quants anys en la meva desordenada tasca d’escriptor català (…) procuro dur al paper els episodis més significatius (…) d’una vida vulgar de barceloní, en la qual els grans trasbalsos col·lectius han tingut un reflex més o menys intens” (p. 270).

L’objectiu de l’autor de La bíblia valenciana, doncs, no és tant un de particular, que l’afecti sobretot —i, encara menys, únicament— a ell, que li permetin l’acompliment egòlatra dels seus més arrelats desitjos i il·lusions —“fantasies, les de sempre, els somnis de joia, de fama i de literatura” (p. 32)— sinó un de més gran abast: “La meva obra pot prendre’s a benefici d’inventari com una temptativa de reconstrucció de l’època que m’ha tocat de viure, sobretot en tant que català.” (p. 415).

No obstant aquesta declaració de principis o intencions —que és tan veraç com insuficient, tan certa limitada— ens erraríem de ple si creguéssim que l’atractiu d’aquest volum és exclusivament de caràcter genèric, global o extrapolable a qualsevol persona mínimament culta del seu temps.

Tanmateix, malgrat la modèstia de les seves declaracions, cal posar el degut èmfasi en el fet que, tot i reconèixer que, en part, el seu valor prové d’aquesta extensió genèrica, de descoberta o recobrament del seu temps, el que transforma aquests escrits autobiogràfics en especialment interessants és el fet que ens permet aproximar-nos al coneixement de la vida del seu autor. Com destaquen amb bon criteri Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, els seus curadors, aquest Diari íntim esdevé, sobretot, “el retrat de la construcció d’una personalitat (…), el diari de l’educació sentimental de Rafael Tasis” (p. 17).

Educació sentimental, viatge iniciàtic i d’aprenentatge, o Bildungsroman biogràfic —si se’ns permet el terme— que, tanmateix, considerem que no és rodó del tot. I, menys encara, en les seves fases inicials. Les primeres temptatives d’escriure un Diari íntim, corresponents als anys 1922 i 1923, són, massa visiblement, una obra d’adolescència: plena de somnis, esperances i projectes —“Il·lusions! Bombolles de sabó sobre les quals hom basteix la felicitat!” (p. 72)— però mancats tant del domini de les encara poc esmolades eines literàries com d’un bagatge existencial suficientment ric, madurat, assaonat o macerat, com per a produir un fruit saborós i de qualitat.

Més propi del jove que tracta de trobar el seu camí, i de trobar-se a ell mateix, que no pas d’un escriptor bregat en mil i una batalles que recobra l’ombra melangiosa de les seves passes. El seu interès, doncs, és més estrictament arqueològic, de descobriment dels fonaments primigenis de l’arquitectura vital de Tasis, del substrat del seu aprenentatge de l’escriptura, que no pas literari. Tot i comptar amb una gens menyspreable presència d’exemples de geni, que justifiquen de sobra haver-los rescatat de l’ominosa ombra de l’oblit, cal considerar-lo més com una mostra de la voluntat d’ésser (escriptor) que no pas d’un escriptor realitzat; més d’un escriptor en potència que no pas en acte, per dir-ho en termes aristotèlics; més del serà que no pas de l’és.

És per aquesta raó que considerem que és a partir de les anotacions —“impressions de cada dia” (p. 29) o “expansions íntimes” (p. 105)— de l’any 1928 que el Diari íntim consolida el nivell d’intensitat, literari i existencial, que el converteixen en tan rellevant com atractiu, ja no tant sols per als seguidors de l’obra tasiana, sinó per qualsevol persona amb un mínim de vel·leïtats intel·lectuals, culturals o artístiques.

Des del benaurat moment en què es produeix la confluència del progressiu domini de les eines literàries de l’autor barceloní amb el solatge de l’experiència, els escrits autobiogràfics emprenen el vol i abasten el seu nivell que qualitat i d’encís que corresponen a un autor de la seva talla. Nivell que anirà acreixent-se de manera paulatina i incessant fins a assolir el seu cimal indiscutible en el Diari de guerra i d’exili (1936-1944), que ofereix uns apunts magnífics, dotats d’una poderosíssima força expressiva i descriptiva, que deixen en el lector o lectora una petja indeleble.

En especial, són fantàstiques, colpidores, les pàgines —escrites, segons assevera el mateix Tasis “arrencant-me a trossos vius el meu cor per a dissecar-lo en aquestes planes” (p. 110)— on relata, amb un estil directe i cru, amarat de realitat i de veritat, que les converteix en insofriblement atroces, la desesperada, caòtica i infernal fugida dels republicans cap a la frontera i l’exili. Pàgines viscudes, escrites amb tanta passió com acuïtat, descrites amb un realisme i una veracitat corglaçadora, que, talment com una novel·la, fan reviure en l’escenari mig condormit de la memòria altres escenes bèl·liques tan esgarrifoses com les de Guerra i pau, de Lev Tolstoi, Vida i destí, de Vasili Grossman, o La part que ens toca, de Frederic Manning.

Tant és així que bé podríem dir que amb els escrits més purament i diàfana literaris —que com més va l’obra, més presents i més valuosos són— aplegats en aquest recull, Rafael Tasis dóna la volta per complet a una de les mancances que, en una ressenya publicada al diari «El Matí» el 29 de maig del 1931, Maurici Serrahima atribuïa a la seva novel·la primerenca, Vint Anys: “l’anàlisi intern queda limitat al protagonista, amb el perill, clàssic en les novel·les de joventut, de fer falsa autobiografia”.

Si en aquella obra de joventut Tasis tendia a l’individualisme més que no era convenient en una novel·la, en els seus escrits autobiogràfics madurs aconsegueix superar amb bona nota el més gran escull amb què d’habitud es troben aquells que s’aventuren a navegar per les aigües sempre perilloses dels escrits memorialístics: centrar-se en exclusiva o principalment en la vida de la pròpia persona, en l’àmbit més directament íntim o familiar que, pel fet d’ésser-ho, no acostuma a oferir més que un interès circumstancial i limitat.

Malgrat que, per desgràcia, els que en redacten no ho tinguin, en general, present —ans al contrari: és el gènere on els oripells del narcisisme i la vanitat solen esdevenir més desacomplexadament presents—, la literatura memorialística (i, per extensió, qualsevol creació artística), assoleix una magnitud i un atractiu major quan més àmplia i generosa sigui la seva perspectiva, com més tingui present la consigna d’Ortega y Gasset d’analitzar i tenir en consideració no tan sols el biografiat sinó el biografiat i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, tot i que amb una certa irregularitat, l’obra autobiogràfica de Rafael Tasis —com qualsevol altra que pretengui ésser identificada de manera fidedigna i fefaent com a tal— té tothora present aquesta necessitat. Tant és així que bé s’hauria pogut titular El meu temps i jo.

Abast general que queda palesament patent en alguna de les seves magistrals anotacions sobre la Guerra civil, que sembla extreta directament del capítol XII de la ja esmentada La part que ens toca, on es relata l’idèntic patiment que suposa per als soldats la prohibició de no “aturar-se per assistir els ferits”:

«M’ha impressionat molt una cosa que m’ha dit [Ferran]. Allò que més por li feia no era de morir, sinó de caure presoner o ferit. No hi ha temps de fer presoners, ni de recollir ferits, en un avanç. Els moros us travessen amb la baioneta i ja està. Us deixen aleshores estès al camp. I entre les línies enemigues, les agonies duren de vegades dies sencers, sense que pugueu fer-hi res. Un company meu, va estar gemegant, a uns quants metres de les nostres trinxeres, tota una nit i un dia, fins que va morir. Era esgarrifós de sentir-lo. I no podíem fer-hi res, perquè sortir a recollir-lo hauria estat quedar-nos-hi nosaltres.»

 Diari íntim. Escrits autobiogràfics, de Rafael Tasis, pàg. 186

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 26 d’abril del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Ara bé, quan l’originalitat, més que no pas cercar-la o forçar-la, l’autor o l’autora se la troba —o, per a ésser més precisos, ve a trobar-lo o a trobar-la—, quan, més que no pas servir-se’n, la serveix, el resultat acostuma a ésser més que recomanable. Quan l’originalitat no és causa, sinó conseqüència, quan el com se sotmet al què, quan el fons i la forma s’emmotllen l’un a l’altre fins a esdevenir inescindibles —en definitiva, quan, i només quan, el (teòric) autor supera la immaduresa de la seva vanitat i aconsegueix alliberar-se de la tan presumpta com contraproduent necessitat de singularitzar-se, quan comprèn que el mitjà no tan sols ha d’adaptar-se al missatge, sinó ésser el missatge—, conflueixen les condicions propícies per a que es pugui cultivar una obra literària.

Si hom la llegeix amb aire desvagat, com aquell que s’asseu rutinàriament al sofà després de sopar a veure un xic la televisió, segurament considerarà que (Lluís) Llort, amb La imperfecció de les bombolles (Arola Editors, 2009) no ha dut a terme més que un brillantíssim exercici acadèmic, una mena de doctorat literari de final de curs, que aspira a obtenir una bona nota, on poder posar de manifest la seva indiscutible habilitat en el maneig dels diversos gèneres literaris: el pamflet, la sàtira, la novel·la romàntica, el best seller, el policíac…

Fins i tot algun astut crític —sentint-se potser al·ludit per algun dels sarcasmes corrosius que s’adreça directament al seu gremi (afirmant que recorren a “punyalades personalistes”, a “tòpics buits per no mullar-se, per passar-hi de puntetes”, pàg. 115), al bell mig del conjunt de constants apunts cínics que sembren el llibre d’una acidesa difícil de digerir— podria provar de fer un tan fàcil com ridícul joc de paraules afirmant que Llort s’ha disfressat de Narcís per oferir més aigua que no pas sabó.

Que s’ha ocultat al darrera de la irrebatible perfecció formal del llibre, d’aquesta mena de tour de force literari— tot creant amb calçador i arterament una obra pretensiosa “de les que demanen un esforç per part del lector, vaja, que si dius que no les entens sembles idiota i si dius que no t’agrada et diuen que no ho entens” (pàg. 144); inflada amb les “pedanteries” d’unes “històries miserables que pretén [presentar com] a universals” (pàg. 8)—, per a situar-los entre l’espasa i la paret i obligar-los a fer-ne una lloança excessiva. Excessiva per a una obra que no ofereix més que aire i fum: que l’aire que resta després que esclatin les imperfectibles bombolles; del fum de la vanitat creativa.

Estem plenament convençuts que els analistes literaris dels mitjans de comunicació l’encertarien del tot si duguessin a terme una crítica d’aquesta mena… si el que pretenen —a canvi de sacrificar la seva objectivitat— és mantenir a qualsevol preu les bones relacions que mantenen amb els editors! La majoria dels membres de la comunitat editorial, tan cínicament retratats per Llort no tan sols agrairien una crítica tan objectiva, sinó que la rebrien amb víctors i aplaudiments, tot pensant: «Ja li està bé: que el deixin ben verd, a aquest autor que ha volgut passar-se de valent i creuar les línies vermelles que mai no s’han de superar!».

Perquè, cal indicar-ho blanc sobre negre, en aquesta sorneguera Fira de les Vanitat del món del llibre, tard o d’hora a tots els membres que el composen els toca el rebre: als autors que estan convençuts que l’univers sencer gira al voltant del seu melic —“quan tothom (…) aprofita l’estiu (…) ells / elles / SPM escriuen sense descans, pel bé del país, de la cultura i de la glòria personal (sempre en un hipòcrita darrer terme)”, (pàg. 8)—, els premis literaris —“són com les competicions esportives que depenen d’un àrbitre que xiula un penalti que no ho és” (pàg. 116), els periodistes —“és fàcil comprar-los amb espècies («els regales, què et diré, una maleta mateix, i estan contents i agraïts com els negrets amb un boli de plàstic»)”, (pàg. 117)—, els…

Nogensmenys, fa la impressió que —si ens oblidem per un instant dels autors, als quals Llort dóna menjar a banda— d’entre els diversos elements que fan la seva puntual aparició en aquesta àcida dissecció de l’univers literari, són els (si més no, alguns) editors els que resulten més damnificats. L’editora que apareix a la novel·la no pot ésser més pragmàtica ni menys romàntica: “Una bona novel·la ha de tenir un gran principi, un final millor i una magnífica relació amb els mitjans. Aquesta és una de les claus de l’èxit: la relació amb els mitjans de comunicació” (pàg. 91); “tants anys en aquest món i encara no admets que només és un negoci?” (pàg. 194).

No creiem pas descobrir la sopa d’all, ni desvetllar cap secret inconfessable, si afirmem que —ja des dels llunyans temps d’Aristòfanes— una gran part d’aquells que són objecte de la ironia, per més que ho dissimulin tan bé com puguin, mai no veuen amb bons ulls haver esdevingut les dianes on apunten les sagetes deletèries i regeneradores de les sàtires literàries.

Sobretot quan la ironia no només és intel·ligent (si se’ns permet, quan l’humor esdevé el més seriós dels afers; la més delicada i, alhora, perillosa de les armes; recordem-ho: “la ploma és més poderosa que l’espasa”), sinó quan el (gens) inconscient autor s’atreveix a posar el dit a la nafra, quan no dubta en posar el cascavell al gat, quan diu —sense dir-ho, jugant jugant, rient rient, ridendi et jocandi— allò que tants pensen però ningú no ha gosat dir. Quan l’humor es posa al servei del mirall shakespearià i, tot i deformant-lo caricaturísticament, brinda la més fidel imatge de la realitat, de la societat que ens envolta.

Malauradament per a aquells que podien proposar-s’ho, qualsevol lectura de La imperfecció de les bombolles que tingui la pretensió de presentar-se com a honesta i minuciosa no podrà permetre’s el luxe de dur a terme una projecte tan barroer com reduccionista, ja que tant l’hàbil conjuminació de fons i forma com els dots literaris del seu autor ho impedeixen.

La qual cosa, probablement, explica el motiu pel qual ha passat tan desapercebuda: en no poder-la menystenir ni subestimar-la, la millor solució per a provar de desactivar la seva indesactivable càrrega explosiva consistia a ignorar-la; a deixar que les seves bombolles s’envolessin sense fer cap soroll. O el que és el mateix, causant el menor impacte possible —tot confiant que la volgudament innominada protagonista de Llort tingui raó en afirmar que “potser tot és massa efímer perquè valgui la pena provocar-ne l’esclat” (pàg. 215).

No fos cas que el comentarista o l’analista literari de torn es veiés obligat a dir —com ho fem nosaltres, amb tanta modèstia com claredat— que l’autor de Trenta-dos morts i un home cansat no tan sols sap escriure, sinó també —i ben segur que això és el que més d’un considerarà més greu i imperdonable— sap molt i molt bé què vol dir. Què vol dir i com ho vol dir. Potser —i heus ací l’inconvenient— massa i tot! Raó per la qual el seu tan fi com incisiu humor hagi condemnat la seva darrera novel·la a un tan cert com immerescut exili o ostracisme editorial.

Diguem-ho —o seria més adient emprar el terme “advertim-ho”?— ben alt i clar: llegir les seves Bombolles suposa una decisió tan encertada com arriscada. Encertada perquè ens divertirà tant com ens plaurà; arriscada perquè ens permetrà endinsar-nos —de la mà d’un bufó que no dubta en enganyar-nos… amb la veritat— en la cara oculta de la lluna del món editorial.

A fi de dir allò que vol dir i com ho vol dir, no dubta en emprar contra l’adversari les seves pròpies armes, elecció que li permet abastar una doble finalitat.

Per una banda —fent ús d’una mena de dominó literari composat per tot un seguit de peces desiguals, que tan sols van essent presentades a mesura que avancen els capítols— anar llaurant amb una sàvia dosificació un argument que creix i es reprodueix al mateix temps que es va desplegant: una escriptora que no escriu allò que podria escriure, allò que ella i només ella està destinada a escriure —“les renúncies són constants” (pàg. 214)— sinó allò que —i, per damunt de tot, com— la seva editora creu que s’ha d’escriure per triomfar econòmicament… i, en sigui o no conscient, fracassar personalment i literària.

Per una altra, posar de manifest, en una justificadíssima i arquetípica successió de gèneres literaris, que escriure depèn de què i depèn de com —escriure allò que (se suposa que) d’altres volen llegir i no pas allò que hom està destinat a escriure— no és tan difícil com habitualment se’ns ha volgut fer creure. Que les receptes literàries no tan sols acostumen a ésser més rendibles, sinó que ofereixen encara un altre més beneficiós avantatge: dominar-les suposa una inversió d’esforç i de temps molt menor que no pas capficar-se en aquest anar més enllà, en descobrir i conrear la teva pròpia i intransferible manera d’escriure.

Si no partim d’aquesta doble finalitat, no només no haurem entès allò que —segons el nostre humil parer— Llort es proposava transmetre’ns, sinó que tampoc serem capaços de comprendre, per exemple, per quina desconeguda —i, presumptament extravagant— raó inicia la seva novel·la escrivint en espanyol. Per què ho fa? La resposta ens sembla ben diàfana: per palesar que, massa sovint, autors i autores catalanoparlants renuncien a emprar el nostre idioma no pas per motivacions congènites o personals, sinó estrictament pragmàtiques —per no dir econòmiques: potser no tenen clar que llengua i ànima van aparellades, que són inextricables, però sembla que no tenen cap dubte que la pela és la pela!

És en aquest sentit que ens aventurem a asseverar que la incessant successió d’estils literaris que va presentant al llarg del llibre no tan sols no tenen una funció ornamental o accessòria, sinó que són un element tan essencial com insubstituïble.

Com pot acabar una novel·la escrita en espanyol que no té altre propòsit que esdevenir un best seller, sinó amb una tan impactant com vàcua frase del tipus “Burbujas en el aire oscuro del Japón” (p. 7)? Com podria destacar-se més el caràcter risible i alhora irrisori d’una novel·la romàntica que fent que la protagonitzin una venedora de salsitxes i un conco cornut de noms estrangers grandiloqüents?

I una novel·la social, com millor que presentant un empresari jueu sense escrúpols que obliga als seus empleats a escoltar ininterrompudament… discursos de Hitler? I els reality televisius, com millor que transcrivint l’agressiva, analfabètica i aculturalitzada interviu a què sotmet una entrevistadora estrella —d’aquelles que només cerquen l’audiència i l’auto-lluïment— a l’autora de best sellers? I a la literatura de gènere negre, com treure-li més partit irònic que convertint el seu final en un vidriòlic sketch tan inesperat com esbojarrat? I…?

Tot plegat no tant per una voluntat desmitificadora —malgrat que també hi és present— sinó més aviat catàrtica i alliberadora: tenyint la seva prosa d’un humor altament corrosiu —“el seu somriure es desfà sota l’acció de la sosa càustica” (pàg. 156)—, presenta una realitat que no podria ésser presentada de cap altra manera. Ho posa de manifest una frase paradigmàtica, que podria servir perfectament de definició del llibre: “Trepitjar la lona de la ironia, encara que estigui tacada d’agror, els fa sentir més còmodes” (pàg. 67).

Per acabar, si se’ns demana si considerem que La imperfecció de les bombolles és una obra mestra o imprescindible, haurem de respondre que no.

En primer lloc, perquè no hi creiem gens. En segon, perquè situar-se al nivell d’alguns veritables clàssics de l’humor —de les comèdies de Terenci, del recentment traduït Pickwick de Dickens, del Tristram Shandy d’Sterne, del Candide de Voltaire, de Gargantua i Pantagruel de Rabelais, d’un bon nombre de contes de Txèkhov, entre d’altres— és pràcticament impossible. I, en tercer —last but not least— perquè estem convençuts que no era objectiu de Llort aspirar-hi.

El que entenem que pretenia —fer-nos pensar tot rient; fer-nos riure tot pensant— ho aconsegueix amb escreix. La resta, com bé deia Rudyard Kipling, és tota una altra història…, que ja explicarem, si molt convé, en una altra avinentesa.

dimecres, 25 d’abril del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

La riuada de lletra impresa és tan generosa que tement naufragar desbordats per la maregassa confusa i caòtica del seu cabal incontenible, la majoria dels vianants -ocasionals mariners literaris- opten pel port més segur: escullen algun d’aquells tres o quatre llibres que sembla que s’han de comprar.

Conscients d’aquesta realitat, des de La Torre s’ha pensat que seria convenient ampliar el ventall d’eleccions possibles. I -sense cap ombra de xovinisme, però apostant com sempre per la promoció de la creació local-, ha decidit centrar-se en el munt d’obres que han publicat des de la darrera Festa del llibres autors i autores de la nostra ciutat. La majoria dels quals -amb alguna lloable excepció: Jaume Cabré, Vicenç Villatoro, Sílvia Alcàntara…- injustament desconeguts.

Conscients d’aquesta lamentable situació, us oferim —lectors i lectores nostres— la possibilitat d’endinsar-vos àrdidament i venturosa en el plaer inimitable i insuperable d’un viatge de descoberta literària. No hi teniu res a perdre i molt a guanyar: no tan sols no us decebran, sinó que us sorprendran ben agradablement. Constatareu que els nostres autors i autores no tenen res a envejar als de fora.

A fi d’evitar suspicàcies presentarem els llibres per estricte ordre alfabètic del nom del creador o creadora. I, sempre que n’haguem disposat, transcriurem fragments de les seves contraportades.

La Casa cantonera , Sílvia Alcàntara, Edicions de 1984, 2011. La història versa sobre dues germanes que es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Feia més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records.

Terrassa, ciutat, vida i persones , Marc Boada, Momentum Editors, 2012. Presenta una visió singular i inèdita de la ciutat, amb un recorregut amè per la seva història i desenvolupament. Hi ha els testimonis de 10 personalitats.

Trau de llum, Ramon Bosch Boada, Editorial Pagès, 2011. Traça, poema a poema, una visió plena de natura amb la mirada de l’home que no pot deixar d’estimar tot allò que l’envolta malgrat l’aïllament i la solitud que, en últim lloc, a tots ens colpegen.

Fukushima. Crònica d’un tsunami nuclear , Lluís Caelles, Viena Editorial, 2012. El periodista terrassenc de TV3 presenta un llibre, juntament amb el corresponsal televisiu Sergi Vicente, que canvia la teva manera de mirar les centrals nuclears, transforma la teva mirada sobre la feina dels periodistes i et deixa entreveure la força del poble japonès.

Jo confesso , Jaume Cabré, Editorial Proa, 2011. La història se centra en una botiga d’antiguitats de la família del petit Adrià, que és tot un univers. El despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Al cap i a la fi, res més natural que el líder del PP el defensés, atès que comparteix amb el rei un mateix model, democratíssim, de designació: ell fou escollit a dit directament per Aznar —aquell modest home que, a imitació de la reialesa, casà una de les seves filles a la Catedral— per a que el succeís; el rei, per la seva banda, també fou escollit per al lloc que ocupa… pel mateix Francisco Franco. Sense dubtar un moment en jurar obediència als principios fundamentales del Movimiento o —incomplint el Cinquè Manament— en faltar-li el respecte al seu pare, Juan de Borbón, arrabassant-li la successió que en dreta llei li corresponia.

Amb tot, el president espanyol no es conformà amb això, sinó que hi afegí que “El rei d’Espanya és el millor ambaixador d’Espanya.”

Novament l’encerta de ple: la tan magnífica com inoblidable imatge que ha ofert al món sencer aquest exquisit “ambaixador” espanyol no podia ésser millor! Mentre el seu reialme patia la més greu crisi econòmica de la seva història, i just quan el govern anunciava una retallada en sanitat i educació sense precedents, ell realitzava unes elegantíssimes i exquisides gestions diplomàtiques… amb els elefants de Botswana!

Si Rajoy n’està tan convençut, si realment considera que el “rei d’Espanya és el millor ambaixador d’Espanya”, que s’afanyi a trobar un telèfon, truqui als seus ministres d’economia i d’hisenda i els digui que ho deixin tot en suspens, que ja sap què és el primer que cal fer per a retallar les despeses de l’estat: anul·lar, d’arrel i per complet, totes i cadascunes de les ambaixades i delegacions diplomàtiques espanyoles a l’estranger!

En el cas que no sàpiga com posar-s’hi, si no sap ben bé per on començar, que ho faci per les de casa nostra: retirant els ambaixadors —mal anomenats Governadors Civils— que des de fa quasi tres cents anys mantenen a la terra nostra.

Que no pateixi —«Tu tranquil, Mariano, tu tranquil…»— que nosaltres, els catalans i catalanes, som tan congènitament generosos que sempre estem disposats a sacrificar-nos pel benefici dels nostres països veïns!

dijous, 19 d’abril del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.cat, el 19 d’abril del 2012

La llàstima és que li hagi costat tants anys d’arribar a la mateixa conclusió que els catalans i catalanes ja teníem clara des de bon començament: la genial idea del café para todos no tan sols no era una solució per a una correcta vertebració de l’estat espanyol —per a acabar d’una vegada per totes amb els famosos problema catalàn y basco (que en realitat, no és més que el problema espanyol: que s’ha entestat en considerar sempre la pluralitat com un inconvenient a destruir i no com una riquesa a protegir)— sinó que encara agreujava la situació, en diluir les especificitats de les nacionalitats històriques.

Llàstima, també, que la seva tan il·luminada, i il·luminadora, conclusió no s’hagi produït tant per convicció personal interna —car això l’hauria obligat a deixar el seu càrrec com a presidenta d’una comunitat autònoma prescindible— sinó per unes simples i tristes raons econòmiques: “[l’estat autonòmic] ha servit (…) per a complicar, i per descomptat, encarir, el funcionament de les altres quinze regions”.

Llàstima, igualment, que aprofiti, gens subtilment, l’avinentesa per a carregar els neulers contra les comunitats autònomes i convertir-les en culpables exclusives de la crisi: “aquests errors (…) ens han conduit a una situació tan greu com la que tenim en aquest moment”. I que ho faci contradient la realitat: no són les comunitats autònomes — que tenen un deute total del 13,1 % del PIB espanyol— les que han col·locat l’estat espanyol tan a prop de la recessió i la intervenció, sinó el govern central —el deute públic del qual ha augmentat fins un insostenible 68,5 % del PIB.

Essent evident, doncs, qui ha estat un gestor econòmic més eficient —o menys ineficient—, per quina raó no podríem aplicar la seva recepta a la inversa? Per què, en lloc de recobrar l’estat algunes de les competències, no cedeix totes les seves a les comunitats autònomes i elimina la major part dels ministeris redundants? Només cal fer una elemental regla de tres per imaginar-nos quin fóra el magnífic estalvi que s’aconseguiria.

En comptes dels 48.000 milions que, en “càlcul modestíssim”, estimava Esperanza Aguirre, quan se n’estalviarien?

Posats a revisar l’estat autonòmic, perquè no ens animem a provar aquesta possibilitat? O, millor encara, perquè no deixem que ho provin ells tots sols i nosaltres, catalans i catalanes, fem el camí —nord enllà— que hem de fer?

 divendres, 13 d’abril del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Opinió Nacional, el 14 d’abril del 2012